Castanyada

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
La castanyera segons una auca vuit-centista.
Castanyes cuites.
Castanyes al foc.

La Castanyada és una festa popular de Catalunya que se celebra el dia de Tots Sants, tot i que darrerament se n'ha desplaçat la celebració a la vigília d'aquesta diada (entre el 31 d'octubre i l'1 de novembre). A Occitània també se celebra la castanyada (castanhada), però no pas associada al dia de Tots Sants, sinó com una celebració o festa de la tardor.[1] Com el halloween dels països anglosaxons, o el Magosto de les terres asturianes, lleoneses i gallecs i el Samhain (cap d'any celta), la castanyada catalana prové d'una antiga festa ritual funerària. Consisteix en un àpat en què es mengen castanyes, panellets, moniatos i fruita confitada. La beguda típica de la 'castanyada' és el moscatell. Pels volts d'aquesta celebració, les castanyeres venen al carrer castanyes torrades i calentes, i generalment embolicades en paper de diari (paperina). En molts llocs, el dia de Tots Sants, els confiters organitzen rifes de panellets i fruita confitada.

Història[modifica | modifica el codi]

Hi ha qui pensa que el costum d'ingerir aquestes menges -altament energètiques- prové del fet que durant la nit de Tots Sants, vigília del dia dels morts segons la tradició cristiana, es toca a morts seguit fins a la matinada; amics i parents ajuden els campaners a fer aquesta dura tasca, i tots plegats consumeixen aquests aliments per no defallir. [cal citació]

Altres versions, més historicistes, esmenten que la castanyada consta des del final del segle XVIII i deriva dels antics àpats funeraris, en què no se servien altres menges que llegums i fruita seca i els pans votius de l'oferta als difunts en els funerals, més popularment, panets, panellets o panellons. L'àpat tenia un sentit simbòlic de comunió amb les ànimes dels difunts: tot torrant les castanyes, es resaven les tres parts del rosari pels difunts de la família.[2]

Actualment, la castanyada s'ha convertit en una revetlla de Tots Sants, i se celebra en l'àmbit familiar, extrafamiliar i comunitari -a les escoles és la primera de les quatre festes tradicionals escolars, juntament amb Sant Joan, Carnestoltes i Sant Pep-, ja sense referència ritual ni memorial envers els morts:

« Tanmateix, de tot l'univers animista de creences temoroses envers els morts i la vida d'ultratomba, comú a moltes religions i cultures, només suma avui en la nostra cultura popular l'àpat festiu tradicional de panellets i la flaire fumejant que escampen, als carrers i les places de les viles i ciutats, les típiques parades amb el fogó de torrar castanyes, mentre les castanyeres pregonen:«Calentes i grosses! Qui en vol, ara que fumen?»[3] »
— Joan Soler i Amigó

Figura de la Castanyera[modifica | modifica el codi]

Se sol representar amb la figura d'una castanyera: una dona vella, vestida amb roba pobra d'abrigar i amb mocador al cap, davant d'un torrador de castanyes per a la venda al carrer. Les castanyeres d'abans eren molt diferents de les d'avui. Vestien de manera pròpia. Duien unes faldilles de sargil molt amples i folrades, amb davantal de cànem i llana. Al cap duien una caputxa blanca de llana, molt llarga, que els arribava fins més avall de mitja faldilla. La duien lligada al coll i a la cintura. El bagatge de les castanyeres era també ben diferent del d'ara. Empraven fogons de terrissa semblants a una copa, i així eren anomenats. Encara avui a Girona s'anomena La Copa l'espai destinat a l'ocupació de les castanyeres a les fires de Girona, celebrades als volts de Tots Sants. Donaven vuit castanyes per un "quarto", equivalent a tres cèntims de la nostra moneda. Les castanyeres anunciaven llur indústria amb un crit especial que deia:

« "Calentes i grosses;

qui en vol, ara que fumen?"

»

La mainada, per fer-les enfadar, els cridava:

« "Petites i dolentes;

de les vuit, set les pudentes."

»

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. http://escomessa.webou.net/castanhada.php?langue_utilisee=oc
  2. Soler i Amigó, Joan. Cultura popular tradicional. Barcelona:editorial Pòrtic. 2001. Pàgina 200.
  3. Soler i Amigó, Joan. Obra citada. Pàgina 201.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]