Girona

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre la ciutat de Girona. Vegeu altres significats a «Girona (desambiguació)».
Girona
Bandera de Girona Escut de Girona
(En detall) (En detall)
Localització

Girona situat respecte Catalunya
Girona situat respecte Catalunya

Localització de Girona respecte del Gironès


Municipi del Gironès
Cases sobre el riu Onyar
Cases sobre el riu Onyar
Estat
• Autonomia
• Província
• Àmbit funcional
• Comarca
Espanya
Catalunya
Girona
Comarques gironines
Gironès
Gentilici Gironí, gironina
Pressupost 97.500.000,00 €
Superfície 39,14 km²
Altitud 70 msnm
Població (2013[1])
  • Densitat
97.292 hab.
2.485,74 hab/km²
Coordenades UTM(ED50) 31T 485175 4648075Coord.: 41° 59′ 4″ N, 2° 49′ 16″ E / 41.98444°N,2.82111°E / 41.98444; 2.82111
Formació
Fundació
 
79 aC
Organització
Entitats de població
• Alcalde:

15
Carles Puigdemont (CiU)
Codi postal 170xx
Codi territorial 170792
Festa major Fires de Sant Narcís (29 d'octubre)
Patró/Patrons Sant Narcís de Girona
secundari: Sant Feliu de Girona (màrtir)
Agermanament Vegeu el text
Web

Girona és una ciutat i un municipi del nord-est de Catalunya, capital de la comarca del Gironès i de la província de Girona. Pertany a l'àmbit de les Comarques Gironines i al Sistema Urbà de Girona, segons el Pla Terrirorial General de Catalunya. La ciutat es troba a la confluència de quatre rius: el Ter, l'Onyar, el Güell i el Galligants, a una alçada de 75 m sobre el nivell del mar. El seu terme municipal limita al nord amb Sant Julià de Ramis i Sarrià de Ter, a l'est amb Celrà, al sud-est amb Juià i Quart, al sud-oest amb Fornells de la Selva, Vilablareix i Salt, i a l'oest amb Sant Gregori. És el centre de l'Àrea urbana de Girona i del Sistema Urbà de Girona.

El municipi comptava amb 97.656 habitants l'1 de desembre de 2012.[2]

El seu Casc Històric o Barri Vell és un dels més evocadors de Catalunya, comptant amb elements monumentals únics a Europa. Es troba delimitat per l'anomenat Passeig de la Muralla, el camí de ronda de les antigues muralles carolíngies (s. IX) i de la baixa edat mitjana (s. XIV i XV). Entre els seus monuments destaquen el Call (antic barri jueu, dels més bén conservats d'Espanya); com també les famoses i colorides Cases de l'Onyar, i dalt de tot la Catedral, d'una grandíssima nau única, que és la més ampla del món en estil gòtic.[3]

Geografia i clima[modifica | modifica el codi]

El riu Onyar al seu pas per Girona

La ciutat de Girona és situada a la confluència dels rius Onyar, Güell, Galligants i Ter, a una altitud de 70 m, a l'anomenat pla de Girona.

Girona limita al nord amb els municipis de Sant Julià de Ramis i Sarrià de Ter; a l'est, els de Celrà i Juià; al sud-est, amb el de Quart; al sud-oest, amb els de Fornells de la Selva i Vilablareix; i a l'oest amb els de Salt i Sant Gregori.

El clima és mediterrani, al límit de la característica fonamental d'aquest clima -la sequera estival, amb prou feines percebuda alguns anys a la zona de Girona- i amb una oscil·lació entre els freds de l'hivern -són habituals les glaçades entre desembre i el febrer- i les calors de l'estiu -màximes superiors als 30 °C durant la canícula- que li atorguen, en conjunt, un caràcter més extremat que als climes litorals, però sense arribar a la continentalitat de les conques interiors de Catalunya. Girona està dins de la zona temperada. Les temperatures mitjanes oscil·len entre els 13 °C i els 17 °C. La província és més freda en comparació al Nord i a l'Oest, mentre que les zones més càlides es localitzen a la costa (influenciat per l'aigua tèbia del Mediterrani). La temperatura a la muntanya, és sempre més baixa que a la plana. La costa, en canvi sempre és més càlida. Relacionat amb les baixes temperatures hi ha el perill de les glaçades. A Girona, només la franja costanera està quasi exempta d'aquests fenòmens.

La freqüència de pluges és més gran a l'Est i a la muntanya, i menor en les terres de la plana.

Diagrama ombrotèrmic de Girona
Temperatures màximes mitjanes i mínimes de Girona

Història[modifica | modifica el codi]

Època antiga: ibers i romans[modifica | modifica el codi]

Fundació de Gerunda[modifica | modifica el codi]

Mapa de l'imperi romà a l'any 133 aC (vermell), 44 aC (taronja), 14 dC (groc), i 117 dC (verd).

Els primers pobladors en van ser els ibers de la tribu dels Indigets, situats als poblats dels punts elevats que envolten i clouen el pla de Girona, com el del congost de l'actual Sant Julià de Ramis, que era el més important. En el si de les guerres de Sertori (82-72 aC), vers el 77 aC Pompeu edificà un oppidum (plaça forta emmurallada) sobre la Via Heraclea (futura Via Augusta) per defensar-la i lluitar contra el sediciós Sertori, de la facció dels populares, que s'havia aixecat en armes a la Hispània romana contra Sul·la, de la facció dels optimates i que controlava el poder a Roma. És aleshores, per aquestes necessitats militars, que els ocupants romans fundaren l'originària Girona, que s'anomenava en aquells moments Gerunda, l'etimologia de la qual encara no s'ha aclarit, per bé que podria significar "entre l'Undarius", nom que rebia en llengua ibera l'actual riu Onyar.

La nova ciutat de Gerunda es nodrí dels antics habitants del poblat de Sant Julià de Ramis que, segons sembla, foren obligats a traslladar-se a l'oppidum gironí. Doncs, la Girona romana s'erigí com a baluard defensiu de l'entrada de la Via Augusta a Hispània i esdevingué un centre important de la regió, amb l'articulació d'un ager romà al voltant de l'urbs gironina. En suma, ambdues unitats formaven la ciuitas de Girona, la peça essencial i bàsica de l'organització territorial romana. Tot i que Gerunda es trobava a l'interior i allunyada de la costa, disposava d'una bona connexió amb el port romà d'Empúries, primer bastió romà al nord-est peninsular, colonitzat en el si de la Segona Guerra Púnica al costat de l'assentament grec que ja hi existia.

Plànol de Gerunda entre el segle II i el segle VIII.

Estructura urbana, econòmica i política de Gerunda[modifica | modifica el codi]

L'estructura de la ciutat de Gerunda era atípica. No seguia les distribucions hipodàmiques estàndards, ni les centuriacions habituals de les urbs romanes. Com que s'aixecava sobre la Via Augusta per motius estrictament militars, la seva planta és totalment irregular. Malgrat tot, es poden entreveure les parts bàsiques de la ciutat romana: el cardo maximus, el fòrum. No s'ha pogut documentar l'existència de cap decumanus maximus. Quant al cardo maximus, aquest se situava sobre la traça de la Via Augusta al seu tram pel dedins de la ciutat, el que en l'actualitat és el carrer de la Força. Quant al forum, aquest se situava a l'actual plaça de la Catedral. El temple de la ciutat molt probablement era on avui s'eleva l'església catedral de Santa Maria de Girona. La distribució de la ciutat sobre terrasses paleofluvials dificultava la mobilitat dins el centre i s'hagueren de transformar tots els decumani (carrers alineats d'est a oest) en escales. La majoria encara es conserven en l'actualitat, amb les reformes i modificacions fetes al llarg dels anys. L'altre gran element de la ciutat era la muralla. Aquesta s'edificà en dues fases: una s'executà en fundar la ciutat i l'altra vers les darreries del segle III dC. Les diferències morfològiques permeten d'identificar-les fàcilment, atès que empren pedres de composicions i formes distintes. La segona fase s'executà arran de les necessitats defensives que les incursions germàniques a Hispània provocaven. Les muralles no solament s'usaven per a fins militars, sinó que servien per definir els límits de l'urbs (anomenats pomerium) i separar-la de l'ager.

Estructura política de Gerunda

L'estructura política de la ciutat seguia els paràmetres estàndards de qualsevol ciutat romana. Cal no oblidar que Gerunda era una ciutat d'una província llunyana i petita, irrisòria als ulls de Roma. La ciutat es regia probablement pel dret llatí, que no era exactament el mateix que el dret romà. A la pràctica, els habitants lliures de les ciutats de dret llatí disposaven d'una ciutadania més restringida que els habitants de ciutats amb dret romà. El mecanisme per obtenir una ciutadania plena era el cursus honorum, la carrera política o pública. Era per aquest motiu que les magistratures romanes eren cobejades pels ciutadans ambiciosos, per bé que eren càrrecs molt cars, per tal com totes les despeses públiques que eren competència d'una magistratura eren assumides pels fons privats del magistrat de torn. Gerunda, en tant que ciuitas romana, disposava de les institucions habituals, com l'ordo decurionum (el senat municipal, amb poder legislatiu), el duumvirat (dos magistrats col·legiats amb el poder executiu, d'elecció anual) i l'edilat (dos magistrats subordinats encarregats dels serveis públics de la ciutat). Cal no oblidar d'esmentar els càrrecs religiosos que, en el fons, també eren càrrecs polítics. El centre de la política municipal era l'ordo decurionum.

Finalment, per cloure aquest apartat, hom no pot deixar d'esmentar l'altra part de la ciuitas de Gerunda: l'ager. Era l'àmbit de producció agrícola i manufacturera on es concentraven les uilae, això és, els centres agricolaramaders de proveïment de la ciuitas, la majoria de les vegades, propietat d'hisendats que vivien a l'urbs i delegaven l'administració als seus subordinats (uillicus). A la ciuitas de Gerunda s'hi concentraven activitats de cereal, olivera i vinya, ramat oví, boví i cabrum i una moderada quantitat de bòbiles ceràmiques.

L'arribada del cristianisme i la fi de la Girona romana[modifica | modifica el codi]

Cases penjades de Girona

La primera comunitat cristiana de Gerunda apareix documentada vers el 304-305 dC, en el si de les persecucions de Dioclecià, en les quals es creu que morí en martiri a la ciutat un dels difusors de la religió a la zona, arribat per mitjà de les rutes comercial marítimes: Sant Feliu de Scil·la (Mauritània). Doncs, Sant Feliu es convertí en el primer i únic màrtir de la ciutat i sant primigeni, fins que fou desplaçat per l'apòcrif Sant Narcís, de tradició importada en època alt-medieval. L'erecció d'un martyrium (tomba d'un sant màrtir) a l'actual burg de Sant Feliu i les restes trobades, com les del possible sarcòfag del sant (segle IV dC), palesen l'existència d'una comunitat cristiana primigènia, forta i poderosa (els marbres del sarcòfag són de gran qualitat i fets a Roma per les millors escoles de relleus). Pel que fa a l'existència d'un bisbe, hi ha documentada una referència del 404 dC en la qual es parla del bisbe de Gerunda, reprovat fortament pel I Concili de Toledo. Igualment, hi ha documentada l'existència d'un palau episcopal i una basílica, tot i que l'emplaçament no ha pogut ésser definit.

Girona no s'escapà als esdeveniments: s'embarcà a les reformes de Dioclecià (284 - 305 dC), patí les incursions germàniques (segles IV-V dC) i a la fi veié com el Poder romà es desfeia sobre el territori i s'instal·lava un nou Poder que, en algunes característiques, seguí unes polítiques de continuïtat. L'únic Poder que no es desféu i que s'adaptà al canvi fou l'Església, que perdurà i s'expandí durant aquells anys (segles IV-VI dC). Girona continuà existint, conservà el bisbat lligat a la seu metropolitana de Tarragona. A l'ager s'observaren alguns canvis de poblament bruscs que, en alguns casos, poden ésser considerats veres regressions en relació al període romà. El canvi més notable, fou l'erecció en ple segle III d'un castellum sobre les antigues ruïnes del poblat iber de Sant Julià de Ramis per protegir el pla de Girona i la ciutat dels nombrosos atacs als quals es veié exposat el territori amb la descomposició política i militar de l'Imperi.

Època medieval[modifica | modifica el codi]

Període alt-medieval[modifica | modifica el codi]

Dominació visigòtica i musulmana[modifica | modifica el codi]
Passeig de la muralla

A inicis del segle V, la fragmentació de l'Imperi Romà d'Occident es consumava. La província Tarraconense passà a domini de l'oligarquia militar visigòtica establerta a la Gàl·lia a finals del darrer terç de segle. Aquesta oligarquia era fortament romanitzada i articularen el nou Poder que ells representaven amb el poder preexistent de la noblesa autòctona. En conseqüència, la ciutat de Girona entrà dins l'òrbita visigòtica. Tanmateix, aquesta substitució del Poder polític i militar no afectà tan negativament l'existència de la ciutat, com ocorregué amb altres antigues ciutats romanes que quedaren abandonades o en notable decadència. Tot i les plagues i calamitats que assolaren Girona durant els segles VI i VII, la ciutat es convertí en un punt important del nord-est peninsular. Semblantment, Girona hagué de patir el procés de ruralització que es desencadenà arreu de l'antic imperi a causa de la general ruïna i pèrdua de pes de les ciutats. Això no obstant, Girona es convertí en una seca dels reis visigots de rellevància dins l'antiga província Tarraconense, ara enquadrada dins el Regne de Toledo. La difusió de la moneda gironina fou gran i se n'han trobat mostres arreu de la península. Pel que fa als afers polítics del nou regne, Girona participà en la revolta de Pau (673), en el si de les lluites pel poder entre faccions oligàrquiques visigòtiques, inici de la descomposició del Poder visigot. El rei Vamba assetjà la ciutat abans de passar al centre de Pau a Narbona, la qual cosa palesa que Girona, acabat l'Imperi romà d'occident i la seguretat de les fronteres, tornà a tenir el caràcter defensiu i estratègic que ja havia tingut a la seva fundació.

Un altre àmbit en el qual Girona es veié a bastament enfortida fou el de l'organització eclesiàstica. El 517 la ciutat fou seu del concili provincial, presidit pel bisbe metropolità de Tarragona i que comptà amb l'assistència dels bisbes de Girona, Empúries, Barcelona, Egara, Lleida i Osca. En aquesta etapa d'esplendor gironina, el culte al màrtir de la ciutat, Sant Feliu, s'expandí força pel territori, fins al punt d'assentar-se fins a Bierzo (Bisbat de Saragossa).

L'any 711 s'inicià la conquesta musulmana de la península Ibèrica. Davant la descomposició absoluta del Poder visigot, l'expansió musulmana fou molt ràpida i ben aviat va atènyer Girona, possiblement vers el 715. Sembla que la ciutat fou ocupada sense cap resistència i no patí, doncs, cap mena de destrucció. Les elits locals capitularen i el nou Poder musulmà imposà un tribut personal i territorial. Els musulmans iniciaren la construcció d'una mesquita ben aviat i expropiaren tots els béns de l'Església i de la noblesa visigòtica. Tanmateix, l'empremta musulmana a la ciutat fou molt lleu, quasi inexistent, atès que al 785 les mateixes elits locals que havien capitulat el 715 als musulmans, lliuraren la ciutat a Carlemany. La debilitat musulmana a la regió, la proximitat carolíngia i la defecció de les ciutats de la Septimània en pro dels francs precipitaren el canvi de bàndol de Girona. L'historiador català Ramon d'Abadal ho ha vist com l'inici del procés que duu cap al naixement de la Catalunya posterior, la qual cosa palesa encara més la importància que Girona havia obtingut al llarg del temps.

La Girona carolíngia[modifica | modifica el codi]

Durant llarg temps es pensà que la conquesta franca fou obra personal de l'emperador Carlemany. El llegendari popular ha recordat aquesta gesta imaginària amb tot un corpus d'històries relacionades amb la visita de Carlemany a Girona. Encara que l'emperador franc no visità mai Girona, la seva administració eixida de la renovatio carolíngia afectà en gran manera la ciutat. D'una banda, tot el territori al sud dels Pirineus i al nord-est peninsular fou reorganitzat com a terra de frontera, el que més tard desembocaria en la creació de la Marca hispànica. Durant 16 anys, Girona es convertí en la plaça forta de l'avantguarda carolíngia contra l'Islam, fins que la conquesta de Barcelona li féu perdre aquesta natura. Abans, però, Girona patí el setge a mans dels musulmans que volien recuperar la ciutat; un dels més famosos fou el d'Abd-al-Malik del 793.

L'organització carolíngia del territori causà que la ciutat es convertís en seu del Comtat de Girona. El comtat fou el model elegit per l'administració de Carlemany per organitzar els nous territoris de frontera. El comte era el personatge que es trobava al capdavant d'aquesta entitat. Era un càrrec nomenat pel monarca, sense independència i no hereditari. Tanmateix, al llarg del temps, els comtes catalans anaren adquirint més independència, convertiren el càrrec en hereditari i fins i tot es desvincularen de fet dels monarques francs. Girona, com a centre comtal acomplí el seu paper i superà les etapes més difícils del perill musulmà. El vell recinte romà fou reestructurat i ampliat i aconseguí de resistir els successius setges. Les noves muralles d'estil carolingi reforçaren la plaça forta i ampliaren la superfície de la ciutat.

Període baixmedieval[modifica | modifica el codi]

Un dels carrers del Call jueu

Considerada l'etapa d'esplendor de la ciutat, coincidí amb el privilegi reial de 1284 que permetia l'organització d'un govern local, els Jurats de Girona, tot i que ja el bisbe Ramon d'Usall li havia concedit una carta de llibertats en temps del rei Alfons el Cast. Fou la màxima expressió del poder estamental urbà durant llarg temps.

A finals del segle XIII, Felip III de França l'Ardit assetjà la ciutat.

El segle XIII també és l'època de màxim esplendor de la comunitat jueva de Girona. Cal destacar la importància de l'escola cabalística de Girona, destacant-ne el rabí Nahmanides o Bonastruc ça Porta, (RaMbaN) que va arribar a ser Gran Rabí de Catalunya. La comunitat jueva va entrar en decadència al segle XIV, sobretot després del pogrom de 1391, fins que els jueus foren expulsats d'Espanya pels Reis Catòlics. Avui en dia, el Call de Girona és un dels més ben conservats d'Europa i una de les atraccions turístiques de la ciutat.[4]

El 1385 s'autoritzà la Fundació del Consolat de Mar a Girona. El 10 d'agost de 1391 tanquen els jueus de la ciutat a la Torre Gironella per obligar-los a convertir-se al cristianisme. El 19 de febrer de 1416 Ferran I d'Antequera converteix el títol de duc de Girona en el de príncep de Girona a l'hora d'atorgar-lo a l'hereu del tron catalano-aragonès, el futur Alfons IV el Magnànim. El 1417 el capítol catedralici de Girona decideix construir la catedral amb una sola nau.

Església de Sant Feliu

Època moderna[modifica | modifica el codi]

Durant els segles XV, XVI i XVII la ciutat continuà creixent i s'anaren millorant i realitzant substancials ampliacions de les muralles: a finals del segle XIV el rei Pere el Cerimoniós féu construir un ampli recinte al voltant de la ciutat romana i en el segle XVI es va construir un ampli pany de muralla a l'altra riba de l'Onyar que significaria el naixement del barri del Mercadal. Aquestes noves construccions defensives, ajudarien a la ciutat a resistir els setges de 1653, 1684, 1694, i 1711 per part de les tropes franceses, en el context de les nombroses guerres europees. El 18 d'octubre de 1705 Girona va donar l'obediència a Carles III, l'arxiduc. Durant els anys de la guerra de Successió, la ciutat va ser la plaça més important per aturar les incursions franceses que devastaven el front septentrional de Catalunya, motiu pel qual Girona sempre va comptar amb una guarnició militar, a més de la pròpia milícia urbana: la coronela.[5]

Després que el general borbònic Adrien Maurice de Noailles, duc de Noailles, hagués elaborat diversos projectes per assetjar Girona, no va ser fins a les acaballes de 1710 que inicià el cop definitiu. A mitjan mes de desembre va presentar-se davant la ciutat amb vint-i-cinc mil efectius, a banda d'un nombrós tren d'artilleria que havia desembarcat a Roses. A l'interior de la ciutat, el comte de Tattenbach organitzà la defensa amb prop de cinc mil combatents, dels quals mig miler formaven part de la coronela. Després de sis setmanes d'atacs incessants, i entremig de fortes pluges que estigueren a punt de provocar l'aixecament del setge, les tropes borbòniques van obrir una bretxa al sector de Santa Llúcia, a l'angle nord-est de la ciutat. El 24 de gener de 1711 Girona va capitular.[5]

A partir del maig de 1712, les forces aliades van intentar recuperar la ciutat, però la seva feblesa en termes militars començava a fer-se evident, ja que els efectius anglesos i portuguesos van abandonar el front català. El bloqueig austriacista de Girona no es va poder materialitzar en un setge formal i el 3 de gener de 1713 el duc de Berwick va entrar a la plaça amb un exèrcit de refresc i nombrosos queviures. Fins més enllà de l'acabament de la disputa dinàstica, Girona va restar sota control francès.[5]

Època contemporània[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Llista d'alcaldes de Girona

Tanmateix, els setges més famosos són els que l'exèrcit napoleònic féu entre 1808 i 1809, durant l'anomenada Guerra del Francès. Foren els darrers setges que la ciutat ha patit fins ara, però també foren els més mortífers i colpidors de la seva història. Tot i que els exèrcits napoleònics havien assetjat i bombardejat la ciutat dos cops, el més llarg, virulent i important fou el setge de maig-desembre de 1809, comandat pels mariscals Saint-Cyr, Suchet i Augereau. El general Álvarez de Castro fou el defensor de la plaça forta de Girona i prohibí tota capitulació o feblesa, sota amenaça d'execució sumària. Amb la incapacitat d'Álvarez de continuar liderant la defensa a causa del seu emmalaltiment, després de set mesos de setge, una població i una guarnició exhausta i devastada comandada per la Junta militar de Julián de Bolívar capitulà a l'exèrcit assetjant. El 1886 es va convertir en la primera ciutat catalana en disposar d'un enllumenat elèctric.[6]

Vers el 1898, l'Estat major de l'exèrcit espanyol suprimí la categoria de plaça forta per a Girona i es permeté l'enderroc parcial de les muralles del sud de la ciutat. Girona començà a agafar la forma que té actualment. El 4 de febrer de 1939 les tropes franquistes ocupen la ciutat. El 1960, Girona (o Gerona, com era coneguda durant el franquisme) es converteix amb la primera Ciutat pubilla de la sardana amb missatge de Josep Mainar i Pons. El 1980 es va canviar la denominació del municipi de Gerona a Girona (vegeu el decret publicat al DOGC del 27 de juny de 1980).[7]

El 21 d'abril de 1990 Felip de Borbó pren possessió del títol de Príncep de Girona, propi de l'hereu de la Corona d'Aragó, sense cap cerimònia oficial d'investidura; als carrers alguns ciutadans el reben amb estelades, la qual cosa provoca incidents policials amb detencions.

L'actual alcalde és Carles Puigdemont i Casamajó (CiU), que va substituir a la socialista Anna Pagans. Puigdemont és el tercer alcalde de l'època democràtica de Girona, el qual el primer va ser Joaquim Nadal (PSC-PSOE).[8] Vegeu la llista d'alcaldes de Girona.

El 10 de novembre del 2009 el Ple Municipal aprovà una moció de la plataforma Girona decideix per tal que se celebri un consulta per la independència de Catalunya, essent la primera capital de demarcació que ho féu. Els resultats de la consulta, celebrada el 25 d'abril de 2010, fou d'un 95,56 % de vots a favor, 3,35 % vots en contra, 0,83 % vots en blanc i 0,26 % vots nuls, amb una participació del 26,97 %.[9]

Eleccions[modifica | modifica el codi]

Eleccions municipals[modifica | modifica el codi]

Resultats electorals de Girona, 2011
Candidatura Cap de llista Vots Regidors/Consellers % Vots
Convergència i Unió Carles Puigdemont 10.122 10 31'53
Partit dels Socialistes de Catalunya - Progrés Municipal Pia Bosch 7.500 7 23'36
Partit Popular Concepció Veray 3.749 3 11'68
Candidatura d'Unitat Popular Jordi Navarro 2.981 3 9'28
ICV-EUiA-EPM Joan Olóriz 2.253 2 7'02
Total 32.712 25 82.97

Eleccions al Parlament de Catalunya[modifica | modifica el codi]

Resultats electorals de Girona, 2012
Candidatura Cap de llista Vots Regidors/Consellers % Vots
CiU Artur Mas 17.841 39,57
ERC Oriol Junqueras 7.625 16,91
PSC Pere Navarro 4.696 10,41
PPC Alicia Sánchez-Camacho 4.580 10,15
ICV-EUiA Joan Herrera 3.021 6,7
CUP David Fernández 2.542 5,63
C's Albert Rivera 2.053 4,55
Altres 2.186 9,4
Vots en blanc 535 1,18
Total 45.433

Demografia[modifica | modifica el codi]

Evolució demogràfica
1497 f 1515 f 1553 f 1717 1787 1857 1877 1887 1900 1910
1.048 1.073 1.409 4.858 8.842 15.759 16.226 16.738 17.041 18.386
1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1990 1992 1994
19.393 24.683 33.018 32.773 38.385 50.338 87.648 70.876 69.570 72.333
1996 1998 2000 2002 2004 2006 2008 2010 2012 2014
70.576 71.858 73.637 77.475 83.531 89.890 94.484 96.236 97.198 -
1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.)

El 1515 s'incorporà el burg de Sant Feliu de Girona; el 1717, Llano; el 1857, Campdorà, Montjuïc, Vila-roja i Sant Ponç de Fontajau; el 1965, Palau-sacosta, Sant Daniel i Santa Eugènia de Ter; el 1975, Salt; el 1981, Sarrià de Ter; i el 1986 es desagreguen Salt i Sarrià de Ter.

Vista panoràmica de Girona

Barris i entitats de població[modifica | modifica el codi]

Barris del municipi de Girona:
  •  Oest
  •  Santa Eugènia
  •  Mas Xirgu
  •  Nord
  •  Montjuïc
  •  Eixample
  •  Est
  •  Centre
  •  Sud
Entitat de població Habitants
Campdorà 209
la Creu de Palau 39
Domeny 25
Girona 92.685
Pont Major 34
Sant Daniel 74
Sant Ponç 5
Vila-roja 1.424
Caputxins 216
Font de la Pólvora 1.976
Hortes 7
Montilivi 2
Taialà-Germans Sàbat 26
Dades: 2011. Font: Idescat

Girona està dividida en 9 barris i 31 sectors:[10]


Llocs d'interès[modifica | modifica el codi]

Catedral de Girona
Cases penjades sobre el riu Onyar

Construïda entre els segles XII i XVIII, té elements romànics, gòtics i barrocs. Té la nau gòtica més ampla del món (22,98 m).

L'església Sant Feliu –o Sant Fèlix–[11] és una basílica[12] col·legiata de Girona, originària dels primers temps del cristianisme. Acull els oficis de la Parròquia Major de Sant Feliu del Bisbat de Girona, dita així perquè aquest era el temple principal de Girona abans de la construcció de la catedral.[13] La seva construcció, en honor del màrtir sant Feliu, es va allargar des del segle XII fins al XVII i conserva bona part de l'edifici romànic, completat més tard amb les naus i les cobertes gòtiques i la façana barroca. L'atractiu principal està constituït per vuit extraordinaris sarcòfags romans i paleocristians dels segles III i IV,[14] trobats en construir-se l'església, juntament amb el sepulcre gòtic de Sant Narcís.

L'antiga abadia benedictina de Sant Pere de Galligants és una de les més reeixides construccions romàniques supervivents de la ciutat de Girona. Iniciat al 992, la nau actual data de 1130, de la mateixa manera que el campanar octogonal d'estil llombard. El claustre oscil·la entre el 1154 i el 1190 i és també d'estil romànic. Actualment acull la secció gironina del Museu d'Arqueologia de Catalunya.

  • El Call jueu

El Barri Jueu de Girona és un dels més emblemàtics juntament amb el de Besalú. Conegut també com el "Call jueu", el barri conserva el traçat original d'alguns carrers, com ara el c/Cúndaro i el c/ de Sant Llorenç. La seva cruïlla de carrerons medievals ens permeten conèixer de prop la història del judaisme a Espanya.[15]

Aquest edifici romànic imita l'estil de les construccions musulmanes, motiu pel qual rep el nom de Banys Àrabs des del segle XIX. Edificat originalment el 1194, aquests banys van estar en funcionament fins ben entrat el segle XV.[16]

Es coneix com a Barri Vell la part de la ciutat que es troba –o es trobava– delimitada per les muralles medievals i els baluards d'època moderna. És la Girona d'abans de 1895, anterior a l'enderroc de les muralles del Pla de Girona. Dins seu, hi ha els principals monuments de Girona i tot l'urbanisme primigeni i primitiu de la ciutat. Aquest barri fou objecte d'una profunda renovació a partir de 1982 per part de l'ajuntament, que n'emprengué una rehabilitació i recuperació, tot enfocant-lo vers el turisme. Després de gairebé dos decennis, el Barri Vell és el principal pol d'atracció turística de la ciutat, amb una gran part d'immobles rehabilitats i l'urbanisme recuperat, especialment el del call jueu.

El Passeig de la Muralla és la part del camí de ronda que passa per les antigues muralles carolíngies (construïdes al segle IX) i de la baixa edat (edificades entre els segles XIV i XV) que envolten el Centre Històric de la ciutat.[17]

característiques cases del barri vell penjades sobre el riu Onyar al seu pas per la ciutat. Totes elles tenen les seves façanes fluvials pintades seguint una paleta cromàtica confegida per Enric Ansesa, Jaume Faixò i els arquitectes J. Fuses i J. Viader.

Façana de la Casa Masó des del carrer Ballesteries

La Casa Masó és la casa natal de l'arquitecte Rafael Masó i Valentí. Situada al número 29 de carrer Ballesteries de Girona, guarda la memòria de diverses generacions familiars i esdevé un símbol del desplegament del Noucentisme a Girona. Des del 2006 és la seu de la Fundació Rafael Masó.

  • La Farinera Teixidor i la Casa de la Punxa

L'edifici de la Farinera Teixidor (1910 - 1911), obra de l'arquitecte gironí noucentista Rafael Masó i Valentí.

Antiga espina dorsal de la Girona medieval, barroca i vuitcentista, és l'espai públic més concorregut i emblemàtic de Girona. Això no obstant, l'existència de la Rambla és força nova, atès que la seva configuració data del 1885 quan l'arquitecte municipal Martí Sureda unificà la plaça de les cols amb el carrer d'abeuradors i les voltes d'esparters, que féu enderrocar. Tot l'espai es convertí aleshores en un passeig arbrat amb til·lers i bancs que passà a anomenar-se Rambla de la Llibertat, en honor a l'arbre de la Llibertat que s'hi plantà el 1869, durant el sexenni democràtic. Encara que l'espai fou molt intervingut per Sureda, conservà una part de les porxades medievals i alguns dels palaus de la mateixa època. Això no obstant, la construcció d'immobles vuitcentistes fou força elevada i transformà en part el caràcter medieval de l'espai. Actualment la Rambla és l'eix d'entrada al Barri Vell per als turistes que arriben a la ciutat i un lloc de passeig per als gironins "de tota la vida", que mantenen els costums de comprar flors les floristeries ambulants que cada dissabte estableixen la seva parada o "fer el vermut" en algun dels cafès de la Rambla.

  • La Plaça de la Independència
Escultura central de la plaça de la Independència
El pont de pedra

La plaça de la Independència –que fa referència a la guerra de la independència d'Espanya (vegeu Guerra del Francès) i no pas a una hipotètica independència de Catalunya– és una de les places més conegudes i freqüentades de Girona. Situada al barri del Mercadal, al centre de la ciutat, la plaça s'alça on hi hagué el convent de Sant Agustí. És per això que aquesta plaça també és coneguda amb el nom de plaça de Sant Agustí. L'interès d'aquesta plaça rau en el seu aire vuitcentista: tot l'espai es troba envoltat per edificis neoclàssics austeres i idèntiques, amb unes porxades als baixos, en un estil similar al de la plaça reial de Barcelona. Al centre de la plaça hi ha un dels pocs grups escultòrics vuitcentistes, dedicat als defensors de la ciutat de Girona durant els setges de 1808 i 1809. Amb tot, la plaça de proporcions simètriques i racionals de l'actualitat es correspon més a intervencions actuals, més que no pas a l'herència de propassades actuacions arquitectòniques. L'arquitecte municipal de Girona Martí Sureda fou el primer qui ideà una plaça closa i porxada amb voltes neoclàssiques i amb edificis que guardessin les mateixes proporcions i estètiques. Tanmateix, la urbanització de la zona solament seguí parcialment els seus esquemes i la construcció dels primers cinemes de la ciutat estroncà aquesta idea. No fou fins als anys 80 del segle XX que es pogué completar el que havia imaginat Martí Sureda el 1855. Doncs, aquest indret de gust noucentista i romàntic és una creació intemporal, d'un segle a un altre, que avui captiva habitants i visitants de Girona i que bull de vida gràcies a la progressiva instal·lació a l'espai de cafès i restaurants. Dins d'aquesta plaça s'hi troben negocis coneguts arreu per la seva història i antiguitat, com el Café Royal, el Cinema Albéniz i la Casa Marieta.[18]

  • Els ponts sobre l'Onyar
Vista del Pont de Pedra el 1866 o 1867.
Pont de les Peixateries Velles o Pont Eiffel

Un dels principals problemes al llarg de la història de la ciutat ha estat la unió de les dues parts separades pel riu Onyar: la riba dreta (Barri Vell) i la riba esquerra (barri del Mercadal). És per això que els ponts han jugat un paper important en el desenvolupament de la ciutat. Actualment no roman cap dels ponts medievals que creuava l'Onyar i la majoria de les construccions són contemporànies. D'entre ells en destaquen quatre: el pont de pedra, el pont de ferro, el pont d'en Gómez i el viaducte del ferrocarril.

El pont de pedra (o d'Isabel Segona) data de 1856,[19][20][21] i substituí el pont medieval de Sant Francesc (situat al costat del desaparegut convent dels frares franciscans), que unia els dos barris de la ciutat. El Pont de Pedra és molt representatiu de la ciutat, i va ser construït amb blocs de la típica pedra gironina, amb abundants fòssils de nummulits.

El pont de ferro (o pont de les peixateries velles, o pont d'Eiffel, en honor a Gustave Eiffel, l'empresa del qual construí el pont) es va inaugurar el 1877,[22] segons placa commemorativa, de ceràmica. Va substituir a les antigues passeres de fusta construïdes per un fuster.

El pont d'en Gómez (que pren el nom de la persona a qui expropiaren part de la seva casa per construir el pont) data de 1916, i és de formigó armat.[23] Trencà amb l'estil dels ponts anteriors, amb una estructura esbelta, moderna i austera. Es va projectar el 1914, quan el formigó armat era l'última novetat constructiva.

El quart pont és el viaducte del ferrocarril, construït el 1876 i que representà l'arribada de la modernitat i el progrés a una Girona encara emmurallada.

Transports[modifica | modifica el codi]

Transport públic[modifica | modifica el codi]

Girona té 2 tipus de transport urbà, l'autobús i la Girocleta. També hi han autobusos interurbans i trens interurbans que connecten la ciutat amb la resta de Catalunya i Europa.

Autobús[modifica | modifica el codi]

La ciutat de Girona té actualment l'autobús com un dels dos mitjans de transport públic, el gestiona el consorci del transport metropolità. Aquest consorci s'encarrega de contractar les empreses perquè explotin les línies d'autobús. Les deu línies d'autobús les exploten les dos empreses, TMG i TEISA. Les principals parades d'autobús urbà són: la Jaume I amb el carrer Séquia; Ramon Folch; Plaça Catalunya i la Plaça Marquès de Camps.

Girocleta[modifica | modifica el codi]

Article principal: Girocleta

La Girocleta és un servei públic de lloguer de bicicletes. Es va inaugurar 25 de setembre de 2009. Consta de 14 estacions i pots la tarifa anual és de 30 €.

Port i aeroport[modifica | modifica el codi]

El municipi de Girona no disposa de cap accés o enclavament marítim i, en conseqüència, no té cap port dins el terme municipal. Ara bé, històricament Girona disposà de drets sobre el port de Sant Feliu de Guíxols, a 40 km de la ciutat. En època medieval, Girona aconseguí que es vagi reconèixer la seva jurisdicció sobre el port ganxó, la qual cosa suposà el control de tots els imposts que se'n derivaven i la garantia de l'ús en ple dret sobre un petit port al mar Mediterrani. Modernament, Girona no té cap dret sobre el port de Sant Feliu de Guíxols, que ha estat substituït en importància pel port de Palamós, que és la principal infraestructura portuària de la Província de Girona, situada també a uns 40 km de la capital gironina.

La infraestructura aeroportuària que serveix la ciutat de Girona i la resta de la província és l'aeroport Girona- Costa Brava, situat al municipi de Vilobí d'Onyar, a 12 km de la ciutat. Després de la seva creació el 1967, l'aeroport ha passat d'ésser una infraestructura de segon ordre, de pocs vols domèstics i xàrter a ésser una infraestructura de primer ordre per l'arribada de les companyies aèries de baix cost el 2003. És per aquest motiu que l'aeroport Girona- Costa Brava ha deixat d'ésser un aeroport de la Província de Girona, per convertir-se en un aeroport d'abast nacional i estatal important, arribant a superar els 5 milions de passatgers el 2008 i el 2009. Hi operen vols principalment de l'aerolínia Ryanair i altres aerolínies que connecten Girona amb la resta d'Europa. Actualment ha patit una davallada important, malgrat ser una de les bases de la companyia irlandesa de baix cost Ryanair, perquè el govern de la Generalitat de Catalunya va deixar de donar-li subvencions. Això ha provocat que del 2009 fins avui en dia, l'aeroport de Girona, ha baixat de 5 milions de passatgers a la meitat, 2,5 milions de passatgers anuals.

Ferrocarril[modifica | modifica el codi]

Estació de Girona

Girona disposa d'una estació de ferrocarril d'ADIF connectada a la xarxa estatal de ferrocarrils amb ample de via de 1668 mm. Hi ha tres tipus de trens que serveixen la ciutat. D'una banda, hom troba els trens regionals, que uneixen Portbou, Girona i Figueres amb Barcelona; d'una altra, hi ha els trens estatals que uneixen Girona amb València, Múrcia, Saragossa i Madrid; finalment, hi ha els trens internacionals, que uneixen Girona amb Perpinyà, Montpeller, París, Zuric i Milà. Les infraestructures ferroviàries circulen per Girona mitjançant un viaducte que travessa la ciutat de nord a sud. Aquest viaducte s'hauria d'haver enderrocat amb l'arribada de l'alta velocitat a la ciutat però el pressupost no va ser suficient per a construir un o dos túnels per al tren convencional. A més, des del començament de les obres de l'alta velocitat a la ciutat, han sigut constants les queixes dels veïns per sorolls i s'ha produït un greuge important als comerciants gironins de les zones afectades que s'han vist en molts casos, obligats a tancar. Altres han patit una forta davallada en les seves vendes. Però, tot-hi no haver-hi pressupost per a un viaducte, no es sap què es farà amb el viaducte quan hi hagi pressupost, alguns opinen que s'hauria d'enderrocar, altres de reconvertir-lo.

Però, gràcies a l'arribada al gener del 2013 de l'AVE a la ciutat, Girona ha pogut treure'n profit, tant escurçant temps de viatge amb ciutats de França, com a referent París, a només 5 hores de viatge de la ciutat. També cal destacar que la ciutat ha passat d'una hora i mitja de viatge en tren cap a Barcelona, a només mitja hora. També connecta amb altres ciutats catalanes i espanyoles. També n'ha tret profit potenciant les fires o festivals de música o el Temps de Flors a altres ciutats.

Antigament, Girona era el centre de tres línies de tren regional de via estreta: el Ferrocarril econòmic de Sant Feliu de Guíxols (750 mm), el tramvia de Banyoles-Palamós (750 mm) i el Ferrocarril d'Olot (1000 mm). Totes elles foren suprimides per l'Estat franquista en contra de la voluntat popular que, malgrat la manca de llibertat, expressà el seu malestar en veure com el 1969 desapareixien les dues línies d'Olot i Sant Feliu de Guíxols. Val a dir que la competència dels automòbils i els autobusos fou la seva principal causa de tancament, encara que amb la perspectiva actual tancar una línia de ferrocarril que buidi les carreteres, no es pensava el mateix als anys 60, amb la revolució automobilística.

Xarxa viària[modifica | modifica el codi]

Un gran nombre d'infraestructures viàries travessen el municipi de Girona, atès que és un lloc de pas obligat vers la Costa Brava centre des de l'interior, i vers la frontera amb França. Dins les carreteres de l'Estat, hi ha l'autopista de peatge AP-7, que és la via de gran capacitat que comunica Catalunya amb la frontera francesa, i l'A-2 (antiga N-II), que és una antiga carretera nacional d'Espanya que lentament s'està convertint en una autovia lliure de peatges. Aquesta via travessa el municipi de Girona pel paratge natural protegit de la Vall de Sant Daniel. La construcció d'aquesta infraestructura en una zona d'alt valor natural i paisatgístic generà vers els anys 1990 i 1992 una forta oposició popular contra el projecte. Les carreteres de la Generalitat de Catalunya que travessen Girona són la C-65, la C-66, la N-141 i, indirectament, la C-25. La C-65 uneix Girona amb la ciutat gironina costanera de Sant Feliu de Guíxols; la C-66 uneix Palafrugell i la Bisbal d'Empordà amb Girona, Banyoles i Besalú, on connecta amb l'autovia de l'Estat A-26; la N-141 uneix Girona amb Bescanó i Anglès, seguint el curs del riu Ter; finalment, la C-25, l'anomenat Eix transversal, uneix Girona, amb Santa Coloma de Farners, Vic, Manresa i Cervera, on enllaça amb l'autovia de l'Estat A-2. En un darrer terme, hi ha les carreteres provincials, mantingudes per la Diputació de Girona i que connecten petites poblacions amb la capital.

Sobre tota aquesta xarxa viària hi ha una xarxa d'autobusos metropolitans, regionals i nacionals que connecten Girona amb la resta de poblacions. Hi ha línies regulars que connecten Girona amb Sant Feliu de Guíxols, Palafrugell, Manresa, Santa Coloma de Farners, Olot, Lloret de Mar i totes les petites i mitjanes poblacions del recorregut. L'estació d'autobusos central d'on surten totes aquestes línies és al centre de Girona, al costat de l'estació ADIF de ferrocarril. Igualment, aquesta estació d'autobusos també s'usa com a parada dels autobusos urbans de la ciutat.

Cultura i tradicions[modifica | modifica el codi]

Festes tradicionals[modifica | modifica el codi]

Les festes de Girona se celebren durant la setmana en la qual cau el 29 d'octubre el dia dedicat a Sant Narcís, patró de la ciutat. L'inici de les festes sol ésser amb una cercavila i la lectura del pregó des del balcó de l'ajuntament de la ciutat. El dia de Sant Narcís se celebra una solemne missa major dedicada al sant a l'església de Sant Feliu de Girona, on hi ha la capella del sant amb les suposades restes de les seves relíquies. Pel que fa a l'apartat més lúdic, el parc de la Devesa acull totes les barraques de fires, els concerts musicals i tota la resta d'espectacles diversos. Les festes duren fins al diumenge següent a Sant Narcís, (el 2013 el 3 de novembre). Al llarg del temps, les festes de Sant Narcís s'han anat convertint en unes festes que abasten tots els municipis de les comarques baixes de la Província de Girona, tot perdent el seu caràcter més urbà i tradicional, per explotar la natura més lúdica.

Es tracta d'una festa recent, amb un caràcter promocional, turístic i comercial molt fort que se celebra la tercera setmana de maig. Aquesta festa començà el 1955 com una simple exposició de flors a l'església de Sant Domènec de Girona, organitzada per la Sección Femenina de la FET i de les JONS. Al llarg dels anys la mostra anà evolucionant, fins que es convertí en una mostra de creacions florals a l'església esmentada. Vers mitjans dels anys 90 del segle XX, l'ajuntament presidit per Joaquim Nadal i Farreras decidí de convertir aquella mostra focalitzada a Sant Domènec en una mostra que abastés tota la ciutat. Doncs, s'organitzà una mostra floral escampada arreu de la ciutat. Els monuments de la ciutat s'engalanaren i es convencé els propietaris de patis particulars al Barri Vell perquè els obrissin durant la mostra. Així nasqué l'actual Girona, temps de flors, després d'haver sofert una profunda transformació. Actualment, els creadors florals omplen la ciutat de mostres de flors, més clàssiques o més experimentals. Una gran quantitat de monuments i espais públics destacats allotgen creacions florals. Semblantment, els propietaris de patis i jardins particulars al Barri Vell continuen obrint-los i mostrant-los als visitants. Tot i la deriva comercial i turística que ha patit la mostra, continua essent un moment en el qual la ciutat obre les seves portes i s'omple de flors.

  • Setmana Santa

Els Manaies i la banda de pifres i tambors, amb 250 anys d'història.

Museus[modifica | modifica el codi]

  • Museu d'Història de la Ciutat

Situat al cor del Barri Vell, a l'antic convent dels Caputxins (segle XVIII i posterior institut provincial (1845 - 1968), el museu repassa tota la història de la ciutat de Girona des dels primers pobladors prehistòrics, passant per l'esplendor medieval fins a arribar als nostres dies. Les col·leccions acullen fons arqueològics, objectes històrics i tot d'il·lustracions d'època i mapes i maquetes explicatives. Semblantment, hom pot visitar el claustre i el cementiri de l'antic convent. L'edifici també allotja l'Arxiu històric Municipal.[24]

Interior del Museu Arqueològic de Girona

L'antiga església i l'antic convent de Sant Pere de Galligants allotgen les col·leccions de la secció gironina del Museu d'Arqueologia de Catalunya, abans anomenat Museu Provincial d'Antiguitats i Belles Arts. Emprats com a magatzem de les excavacions arqueològiques d'Empúries d'ençà del 1846, el museu provincial s'hi instal·là el 1857 i el 1992 es féu el projecte de modernització de les instal·lacions, ja com a secció del Museu d'Arqueologia de Catalunya. El museu acull tot el material arqueològic de temps prehistòrics i d'època antiga (ibèric, grec i romà) trobat a la província de Girona i que no fou enviat als magatzems de Barcelona, com és el cas de l'estàtua d'Esculapi d'Empúries. Hom hi pot trobar mil·liaris, làpides, mosaics i material d'ús quotidià. El museu també cobreix l'època medieval, amb conjunts d'epigrafia.

El setge de Girona de 1809 de Ramon Martí Alsina al Museu d'Art

Fundat el 1976, el museu se situa a l'antic palau episcopal de Girona, al costat de la catedral. El museu allotja col·leccions d'art de tots els períodes, des del romànic fins a l'època contemporània, amb obres de Ramon Martí Alsina o Joaquim Vayreda. El tipus de peces van de l'art sacre a les arts decoratives. Les principals col·leccions són les medievals, d'on en destaca l'ara del monestir empordanès de Sant Pere de Rodes.

  • Museu Capitular-Tresor de la Catedral

Museu dedicat a les relíquies i objectes de valor acumulats pel capítol de la Catedral de Girona. Hom hi pot trobar col·leccions d'art sacre, objectes litúrgics i obres d'orfebreria. D'entre les seves peces destaquen el Beat de Lièbana, fet a Saragossa el 975, i el Tapís de la Creació, del segle XI o XII.

Inaugurat el 1998, és un museu únic en la seva categoria. Creat a partir de la donació dels fons particulars del director de cinema català Tomàs Mallol, acull una gran varietat de material cinematogràfic, com màquines de projecció, bobines, material original de pel·lícules i un fons molt notable de cartells.

  • Museu d'Història dels Jueus

Situat al bell mig del Call de Girona i emmarcat en un entorn destacable, on al s.XV s'hi emplaçava la tercera sinagoga de la que en tenim notícia, trobem el Museu d'Història dels Jueus, Patronat Call de Girona. A través de diversos objectes trobats en excavacions arqueològiques realitzades al barri i d'altres procedents de donacions de col·leccions privades, el Museu d'Història dels Jueus explica i documenta la vida de la comunitat jueva gironina durant l'Època medieval, concretament del segle XI al progrom de 1391, fins a l'expulsió de 1492. Cal destacar que el Museu exposa una de les col·leccions de làpides hebrees més importants de la península Ibèrica i d'Europa procedents del cementiri jueu de Girona a Montjuïc.

Casa Museu dedicada a gestionar i conservar el llegat de Rafael Masó i la visita a la Casa Masó. La Fundació promou l'estudi, preservació i difusió de l'obra de Masó i del Noucentisme català, i fomenta la conscienciació sobre la importància de l'arquitectura i l'urbanisme per a la societat i les persones. Per això organitza exposicions, publicacions, i activitats educatives per a tots els públics.

  • Petit Museu de la Fantasia

Col·lecció Llorenç Deoulofeu.[25]

  • Tresor de la Catedral de Girona

Teatre[modifica | modifica el codi]

  • Teatre Municipal de Girona

El primer teatre municipal de la ciutat apareix documentat el 1769, quan l'ajuntament de Girona decidí d'emprar el Pallol com a teatro de comedias. Es tractava d'un local de mida reduïda per al tipus d'ús que se li volia donar, a part d'ésser molt fàcilment inflamable i perillós. Amb unes instal·lacions tan inadequades, l'ajuntament emprengué la reforma integral del teatre, per la qual cosa enderrocà el Pallol i començà a edificar entre 1857 i 1860 un modern teatre segons el disseny de l'arquitecte municipal Martí Sureda. El nou teatre, en forma de ferradura i amb una gran caixa escènica, seguia els patrons dels teatres isabelins que en aquell moment apareixien arreu d'Espanya. Fins al 1900, la sarsuela i l'òpera italiana dominaren l'escena del teatre, tal com a la resta de teatres provincials espanyols. A partir de 1900 aquest monopoli es trencà i es programaren òperes wagnerianes d'escàs o nul èxit. L'augment de les companyies catalanes, la consolidació de la sarsuela i l'auge del teatre d'Àngel Guimerà, Serafí Pitarra, Echegaray i Benavente marcaren el període fins al 1936, any en el qual el teatre deixà d'ésser privat i se socialitzà per part de la CNT. La programació canvià radicalment i es representaren obres de caràcter pedagògic, socialista, anarquista, i que enaltien la revolució. Amb la victòria franquista, el teatre passà a mans de l'ajuntament (que posava a subhasta la gestió), i recuperà l'antiga programació. Durant l'època compresa entre 1955 i 1975 l'activitat teatral fou molt baixa i de mala qualitat, atès que l'ajuntament, en assumir la gestió directa, preferí de tenir tancat la sala, per la qual cosa els grups intel·lectuals de l'època propers al setmanari gironí Presència ho anomenaren els anys grisos. Dins aquest grup, s'emprengué una renovació teatral de la mà de Joan Ribas i el grup Proscènium. A partir de 1975 el teatre recuperà l'activitat perduda i ha canviat substancialment la línia que tradicionalment ha seguit. Les sarsueles, operetes i òperes han perdut el seu espai a la sala i el teatre –predominantment en català–, clàssic i modern, ha ocupat tot el programa. Actualment, el teatre municipal es troba de nou en plena activitat després de passar per un llarg procés de renovació que va durar des del 1999 fins al 2006.

La sala de teatre independent La Planeta fou creada el 1987 pel director de la companyia gironina de teatre Proscènium, Joan Ribas. És la segona sala de teatre de la ciutat i acull espectacles de petit format i independents, fora dels grans circuits teatrals.

Festivals de música[modifica | modifica el codi]

Festival celebrat al Parc de les ribes del Ter, al costat del Pavelló de Fontajau, que atrau anualment pels volts de juny a milers de persones en concerts gratuïts i a l'aire lliure.

Congressos[modifica | modifica el codi]

Fòrum dedicat als joves emprenedors i organitzat per la Fundació Príncep de Girona.

Universitat de Girona[modifica | modifica el codi]

L'actual Universitat de Girona és la institució educativa de màxim nivell a la ciutat. Creada el 1992 a partir de l'Estudi General de Girona, una secció dependent de la Universitat Autònoma de Barcelona, i de l'Escola Universitària Politècnica de Girona, dependent de la Universitat Politècnica de Catalunya, significà la recuperació dels estudis universitaris a Girona, des de 1717, any en què Felip V clausurà la institució universitària de Girona. Les instal·lacions de la universitat actual es troben disperses en dos campus: el del Barri Vell i el de Montilivi.

Llegendes[modifica | modifica el codi]

La Lleona i el seu cul

Hi ha diverses llegendes relacionades amb la ciutat de Girona:

  • La llegenda de la trona de Carlemany.
  • La llegenda de la torre de Carlemany i la seva espasa.
  • Tot bon gironí que vol ser un bon gironí i que vol tornar sa i estalvi d'un viatge ha de fer un petó al cul de la lleona.
  • La llegenda de Sant Narcís i les mosques.
  • La llegenda de la Cocollona.
  • La llegenda de Gerió (o Geríon), fundador mític de la ciutat.
  • La llegenda del Tarlà de l'Argenteria.
  • La llegenda de la Torana
Panorama de les cases del riu Onyar, a Girona, Catalunya. Al fons, la Catedral i l'església de Sant Feliu.
Panorama de les cases del riu Onyar, a Girona, Catalunya. Al fons, la Catedral i l'església de Sant Feliu.

Mitjans de comunicació[modifica | modifica el codi]

Girona edita mitjans de comunicació d'àmbit de barri, local, comarcal i regional:

Esports[modifica | modifica el codi]

L'equip de futbol de Girona per excel·lència és el Girona Futbol Club que es troba situat a la segona divisió A de la lliga espanyola de futbol. També té un filial a Primera Catalana

L'equip de bàsquet de Girona és el Club Escola Bàsquet Girona, refundació del CB Sant Josep Girona que jugava la lliga LEB Oro de bàsquet i disputava els seus partits al Pavelló Girona-Fontajau. Aquest club agrupa equips des d'escoleta fins a júnior Altres clubs representatius són La Salle Girona, el Vedruna Girona, el Sant Narcís o el CESET

També hi ha un equip d'hoquei, el Club Hoquei Girona. L'equip d'handbol més importants és l'Handbol Girona (UDG). Com a equip de tennis de la ciutat hi ha el Club Tennis Girona. El voleibol té com a club més important el Club Voleibol AVAP.

Finalment, el GEiEG (Grup Excurisonista i Esportiu Gironí) té representació a quasi totes les disciplines esportives, destacant sobretot en el rugbi, l'handbol, l'atletisme i el bàsquet (especialment femení).

Fills i filles il·lustres de la ciutat[modifica | modifica el codi]

Aquest són alguns dels gironins de naixement o adopció que han destacat i són motiu d'orgull per la ciutat[26]

Ciutats agermanades[modifica | modifica el codi]

Inscripció assenyalant la inauguració a 1856 del Pont de Pedra. Detall de la històrica fotografia feta el 1866 o 1867 per José Martínez Sánchez i distribuïda per la casa Laurent.
Cartell de les ciutats agermanades amb Girona

En el si del programa de relacions exteriors de l'Ajuntament de Girona, la ciutat s'ha agermanat amb diverses ciutats del món.[27] En negociacions avançades es troba Nueva Gerona amb converses iniciades el novembre de 2001 i protocol d'intencions signat.[28] A continuació s'ofereix una llista de les ciutats agermanades amb Girona.

Declaració d'independència[modifica | modifica el codi]

El 10 de desembre del 2012 Girona es declara Territori Català Lliure i sobirà amb els vots a favor de ICV-Esquerra Unida i Alternativa EPM, CIU i la CUP[29]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Padró municipal a data d'1 de gener de 2013» (en castellà). Institut Nacional d'Estadística, 30 desembre 2013. [Consulta: 6 gener 2014].
  2. http://www.ine.es/FichasWeb/RegMunicipios.do?fichas=49&inputBusqueda=&comunidades=8997&botonFichas=Ir+a+la+tabla+de+resultados
  3. http://www.girona.cat/turisme/esp/monuments.php
  4. Armengol, Montse; Forcano, Manuel. «Jueus a Catalunya» (paper). Revista Sàpiens. Sàpiens Publicacions [Barcelona], núm.128, Abril 2013, p.28. ISSN: 1695-2014.
  5. 5,0 5,1 5,2 «Altres setges i ciutats enmurallades». Web. Generalitat de Catalunya. [Consulta: 5 juliol 2014].
  6. Duran, Rotger. «Agnès». Revista Sàpiens format = paper. Sàpiens Publicacions [Barcelona], núm.126, febrer 2013, p.48-51. ISSN: 1695-2014.
  7. «Decret 104/1980 de 27 de juny que fa referència al canvi de nom del Municipi de Gerona per Girona». Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, 27 de juny de 1980.
  8. «Carles Puigdemont, nou alcalde de Girona». Diari de Girona, 1 de juliol de 2011.
  9. Resultats de les Consultes per la independència de Catalunya
  10. «Base de Referència Territorial». Ajuntament de Girona.
  11. «Col·legiata de Sant Fèlix». ciutatdegirona.info. [Consulta: 2 març 2011].
  12. «El Papa Benet XVI atorga el títol de basílica al temple de Sant Feliu de Girona». Diari de Girona, 9 de juliol de 2011.
  13. «Girona: Parròquia Major de Sant Feliu». Bisbat de Girona. [Consulta: 2 març 2011].
  14. «El culte a Sant Feliu de Girona a l'antiguitat tardana». Tesi doctoral. UdG. [Consulta: 2 març 2011].
  15. «Call jueu de Girona» (en català). turieco.com. [Consulta: 21-nov-2012].
  16. «Banys Àrabs de Girona» (en català). turieco.com. [Consulta: 21-nov-2012].
  17. «Passeig de la Muralla de Girona» (en català). turieco.com. [Consulta: 21-nov-2012].
  18. «Diario de Gerona el 20 de agosto del 2000».
  19. Segons antiga inscripció: "Regnant Isabel Segona. Any de 1856", en mur exterior del pont, en l'arc central. Es pot llegir en el negatiu original de la fotografia feta l'any 1866 o 1867, per José Martínez Sánchez. Arxiu fotogràfic Ruiz Vernacci, IPCE, Madrid, número d'inventari: NIM: 03224
  20. Girona: rius, ponts, aiguats. Ramon Alberch, Pere Freixas, Emili Massanas i Joan Miró. Ajuntament de Girona, 1982. Dipòsit legal GI-803-82
  21. Història del Pont de Pedra, amb gravats, postals i fotografies antigues. Portal Pedres de Girona.
  22. Any 1877. Pont de ferro. Portal Pedres de Girona.
  23. Pont d'en Gómez. Portal Pedres de Girona.
  24. Article sobre el museu a Gironamuseus.cat consulta 21/11/2010
  25. AADD. Museus i Centres de Patrimoni Cultural a Catalunya. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2010, p. 64-66. ISBN 84-393-5437-1. 
  26. [enllaç sense format] http://www.ciutatdegirona.info/Catala/CalaixdeSastre/personatges.html
  27. Vinculacions d'agermanament de l'Ajuntament
  28. Agermanaments solidaris de l'Ajuntament
  29. http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/601676-girona-es-declara-territori-catala-lliure-i-sobira.html

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Institucions[modifica | modifica el codi]

Museus[modifica | modifica el codi]

Espectacles[modifica | modifica el codi]

Mitjans de comunicació[modifica | modifica el codi]

Turisme i serveis[modifica | modifica el codi]