Narbona

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Narbona
Narbonne
Bandera de Narbona Escut de Narbona
(En detall) (En detall)
Localització
Narbona situat respecte França
Narbona
Localització de Narbona a la República Francesa

Catedral de Sant Just i Sant Pastor
Catedral de Sant Just i Sant Pastor
Estat
• Regió
• Departament
• Districte
• Cantó
França
Llenguadoc-Rosselló
Aude
Narbona (capital)
Capital de 3 cantons
Gentilici narbonès, narbonesa
Superfície 172,96 km²
Altitud 150 msnm
Població (2011[1])
  • Densitat
51.546 hab.
298,02 hab/km²
Coordenades 43° 11′ 01″ N, 3° 00′ 15″ E / 43.1836°N,3.0042°E / 43.1836; 3.0042Coord.: 43° 11′ 01″ N, 3° 00′ 15″ E / 43.1836°N,3.0042°E / 43.1836; 3.0042
Codi postal 11100
Codi INSEE 11262
Web

Narbona (en occità, pronunciat [narbúno]; la forma oficial francesa és Narbonne) és una ciutat del Llenguadoc. Administrativament és una comuna francesa de la regió del Llenguadoc-Rosselló, al departament d'Aude. Amb 50.000 habitants, anomenats narbonesos, és la vila principal del departament de l'Aude i capital d'un districte i d'un cantó.

Geografia[modifica | modifica el codi]

Al cantó de Narbona Oest hi ha les viles següents: Bisanet, Canet, Marcorinhan, Montredon, Mossan, Nevian, Raissac d'Aude i Viladanha (i part de la ciutat de Narbona).

Al cantó de Narbona Est hi ha la major part de la ciutat de Narbona.

Al cantó de Narbona Sud hi ha la vila de Bajas.

Al districte hi ha els següents cantons: Corçan, Durban de las Corbièras, Ginestars, La Grassa, Lesinhan de las Corbièras, Motomet, Narbona Est, Narbona Oest, Narbona Sud, Peiriac de Menerbés, Sijan i Tuishan. S'hi troben diverses comarques naturals, com ara el Narbonès, el Menerbès o les Corberes.

Història[modifica | modifica el codi]

La vila va sorgir al turó de Montlaurès, al nord-oest de la ciutat actual, i era un poblament de la tribu dels elísics.

El primer establiment urbà és del segle VI aC i va aprofitar la seva bona posició en la cruïlla dels camins que segueixen la costa (la futura Via Domícia) i la ruta cap l'Atlàntic, per prosperar als segles III i II aC amb el comerç de l'estany procedent de les Illes Britàniques.[2]

En el mateix lloc els romans hi van fundar el 118 aC[2] la seva primera colònia fora d'Itàlia, i li van donar el nom de Narbo Martius, que després va esdevenir capital de la província Gàl·lia Narbonesa (Gallia Narbonensis). El 45 aC, Juli Cèsar hi va instal·lar els veterans de la Legió X. Al segle I la ciutat va arribar a la seva màxima esplendor gràcies a l'activitat portuària, gràcies a la seva condició de port fluvial (en aquell temps l'Aude passava per Narbona, si fa o no fa per l'actual canal de la Robina); controlava els ancoratges a la llacuna propera, des de la qual s'exportava sobretot ceràmica procedent de la Graufesenque (prop de Millau).[2] Aquesta prosperitat es va veure sotraguejada per un incendi que va destruir parcialment la ciutat el 145, que anà declinant des de la fi del segle[2] fins al segle IV.

De l'època romana en queden poques restes: principalment un fragment de la Via Domícia descobert recentment a la plaça de Casa de la Vila, i l'horreum, una mena de cava que havia servit de graner o magatzem.[3] També s'ha trobat i excavat parcialment un temple i un amfiteatre, i se sap que hi havia hagut termes i un teatre.[2] La manca d'espectacularitat d'aquestes restes és compensada per l'abundor d'inscripcions recuperades del material emprat per construir les muralles a l'antiguitat tardana, enderrocades el 1869.[2]

El 462 hi van entrar els visigots, amb els quals fou capital de la província de Septimània fins a l'arribada dels àrabs que la van ocupar per primer cop el 715 però fou perduda o abandonada fins que fou recuperada el 719 per As-Samh ibn Màlik al-Khawlaní; sota els àrabs es va dir Arbuna. El 734 un duc de Provença de nom Mauront (Maurontus) va signar un acord amb el governador Yússuf ibn Abd-ar-Rahman que permetia a aquest ocupar algunes places de la vall del Roine, per protegir la Provença contra atacs de Carles Martell i com a nova via d'invasió cap al nord. Carles Martell va respondre el 737 ocupant Avinyó i atacant Arbuna, però el seu atac fou rebutjat tot i la victòria a la batalla del Berre.

El 752 fou assetjada per Pipí el Breu però tampoc la va poder conquerir i va haver d'aixecar el setge deixant un contingent per mantenir el blocatge que no fou gaire efectiu. El comte de Nimes Ansemond va morir en les operacions de blocatge (754). El 756 el setge es creu que es va reprendre, però l'eficàcia fou molt limitada. Entre 756 i 759 els francs van negociar amb els gots de la ciutat, que eren els qui defensaven la ciutat amb plena cooperació amb els musulmans. El rei els va prometre de mantenir la comunitat goda en l'ús de les seves lleis i costums si lliuraven la ciutat, la qual cosa finalment van fer el 759, després del darrer llarg setge de tres anys (tercer setge d'Arbuna). Els gots s'apoderaren de l'interior de la ciutat, van matar la minsa guarnició sarraïna, i van obrir les portes als francs. Seguidament altres ciutats es van sotmetre als francs si no s'havien sotmès abans (es pensa que Carcassona, Lodeva i Elna principalment, però les dues primeres podrien haver estat en mans de Waifré d'Aquitània). Elna amb tot el Rosselló i el Conflent, es va lliurar a les forces de Pipí poc després de Narbona. El rei va cedir a l'església de Narbona la meitat de la població i de les seves dependències dins i fora dels murs, i la meitat dels drets domanials que el comte de la ciutat podia recaptar pel rei en tota la diòcesi; el terç de drets similars foren donats a altres esglésies de Septimània.[4] Es van establir comtes a Narbona i a diverses poblacions de Septimània que en general van ser el mateixos comtes gots que ja exercien el càrrec fins aleshores sota autoritat del valí musulmà.

La zona fou objecte de diverses expedicions àrabes, la més important de les quals fou la del 793 quan Abd-al-Màlik ibn Mughith va arribar davant la ciutat, en va cremar els barris propers i va derrotar el comte i duc de Tolosa a la batalla de l'Orbieu prop de la ciutat, i després es retiraren amb un gran botí. La darrera expedició, sense cap resultat, fou el 840.

Durant l'edat mitjana el poder es va repartir entre l'arquebisbe i el vescomte. El 1306 en foren expulsats els jueus per ordre del rei de França. El 1320 la destrucció d'un dic li va fer perdre la condició de port de mar. Durant la resta del segle XIV la ciutat va començar a recular a causa de la guerra dels Cent Anys l'epidèmia de pesta del 1348 i la modificació dels corrents de bescanvi comercial. Amb el Tractat dels Pirineus (1659) deixa de ser una plaça fronterera i perd importància militar.[3] Com a seu de l'arquebisbe, que era president nat dels Estats Generals del Llenguadoc, fou principalment una vila eclesiàstica.

A mitjan segle XIX la construcció d'un ferrocarril i l'extensió de les vinyes van aportar nova prosperitat. El 1871 s'hi va proclamar la Comuna. Després, el 1907 va aparèixer la crisi vitícola i els vinyataires llenguadocians i rossellonesos es van revoltar sota la direcció del batlle, Ernest Ferrol. La novel·la de Joan-Daniel Bezsonoff, La revolta dels geperuts (1998), s'ambienta en aquests fets.

Turisme[modifica | modifica el codi]

Torres del Palau de l'Arquebisbe

El turisme s'hi va desenvolupar a la segona meitat del segle XX. Els monuments més importants són el Palau Vell, el Palau dels Arquebisbes i la Catedral de Sant Just i Sant Pastor. Cal esmentar també la Via Domícia, el Museu Arqueològic, el Museu d'Art i Història, el Teatre de Narbona, el canal de la Robina que creua la ciutat, l'església de Nostra senyora de la Morguiá ('La Mourguié' en francès. cat. Mongia) del segle XIII amb un museu lapidari, la basílica de Sant Pau-Sèrgi, el barri de la Cité, el barri del Bourg i els barris nous.

A 15 km al sud es troba la reserva africana de Sijan, al costat de la vila de Sijan.

Personatges famosos[modifica | modifica el codi]

La vescomtessa Ermengarda de Narbona.

Són nascuts a Narbona Charles Trenet (1913-2001), figura mítica del music-hall francès (la casa del qual pot ser visitada), el polític Léon Blum, i Sant Sebastià

Existeix una comunitat de llengua catalana a Narbona, al barri del mercat, cap a l'antiga església de la Morguiá, i al barri de l'estació a l'avinguda Jean de Lattre de Tassigny.

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Populations légales 2011» (en francès). INSEE, 2013-12-31. [Consulta: 2014-01-03]. «Les poblacions legals 2011 entren en vigor l'1 de gener de 2014»
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Gros, P. «Narbona». A: Ciutats antigues de la Mediterrània. Barcelona: Lunwerg / Diputació de Barcelona, 1997. ISBN 84-7782-458-4. 
  3. 3,0 3,1 Languedoc Roussillon (en francès). París: Hachette, 2005 (Guides Bleus). ISBN 2-01-240250-X. 
  4. aquest terç apareix sovint després sota el nom de teloneu (teloneum) o imposició domanial i el terç de les pastures sobre cada diòcesi o comtat

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal d'Occitània

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Narbona Modifica l'enllaç a Wikidata