Sant Sebastià màrtir

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Sebastià de Roma

Martiri de Sant Sebastià, per Andrea Mantegna, s. XVI
màrtir, sant
Nom secular Sebastianus
Naixement ca. 256
Gàl·lia Narbonense
Defunció ca- 287
Roma (Itàlia)
Enterrament San Sebastiano fuori Mura (Roma); crani a Santi Quattro Coronati (Roma)
Commemoració en Tota la cristiandat
Canonització Antiga
Festivitat 20 de gener a l' Església Catòlica Romana, 18 de desembre a l'Església Ortodoxa
Iconografia Com a soldat, amb sagetes a la mà; lligat a un tronc, amb sagetes clavades; essent assagetejat
Patronatge Alcoi, Cunit, Vilagrassa, Vinaròs, Riudoms, Benetússer, La Pobla de Vallbona Matadepera, Monistrol de Montserrat, Sollana, Palma de Mallorca; protector de Barcelona; Huelva, Sant Sebastià (País Basc), Tafalla, Uclés, Rio de Janeiro; arquers; protector contra la pesta; patró (no reconegut oficialment) dels homosexuals

Sant Sebastià (Narbona, ca. 256 - Roma, 287) fou un militar romà, convertit al cristianisme i mort com a màrtir en no voler renunciar a la fe cristiana. És venerat com a sant en totes les confessions cristianes.

Vida i llegenda[modifica | modifica el codi]

La tradició diu que nasqué a Narbona l'any 256 i s'educà a Milà. Quan va entrar en la vida militar de l'imperi, no pretenia ascensos o càrrecs importants en les forces armades. El que somiava era ajudar els cristians que queien presoners. La mateixa família el va animar en aquesta tasca pel bé dels altres. Arribà a ser cap de la primera cohort de la guàrdia pretoriana imperial. Quan l'emperador va saber que era creient en Crist, el va obligar a fer sacrificis als déus. Si no ho feia seria declarat en rebel·lia.

Empresonat, va coincidir a la presó amb dos germans, diaques, Marc i Marcel·lià, que també havien estat acusats de cristians. Els pares d'aquests, Tranquil·lí i Màrcia, van visitar-los intentant persuadir-los que abandonessin la seva fe i salvessin la vida. Sebastià, llavors, va parlar amb ells i va acabar convertint-los també al cristianisme, com també va fer amb Tiburci, fill del prefecte romà, i amb el soldat Nicòstrat i la seva muller Zoè. La llegenda diu que Zoè, que per una malaltia havia quedat muda feia sis anys, va recuperar la veu en convertir-se. Nicòstrat, llavors, va portar altres presoners a Sebastià i setze més van abraçar el cristianisme.

Cromaci, l'oficial a càrrec de la presó i també convertit, va alliberar els presoners i va renunciar al seu càrrec, retirant-se al camp a Campània. Amb el temps, Marc i Marcel·lià, Nicòstrat i Zoè i el mateix Tiburci moririen com a màrtirs.

Martiri[modifica | modifica el codi]

Sebastià, que continuava a la presó, va ésser condemnat a morir assagetat. El van lligar despullat en un arbre i va servir de blanc perquè els seus propis soldats tiraren contra ell els seus dards, que el donaren per mort. Tanmateix, Irene, vídua del cristià Càstul, anà a recollir-ne el cos per sebollir-lo i s'adonà que, miraculosament, encara era viu; el portà a casa seva, li curà les ferides i el tingué amagat a casa fins que es guarí.

Els seus amics li aconsellaren que fugís de Roma, però ell s'hi negà. Es presentà novament davant de l'emperador per retreure-li que perseguís als cristians i aquest ordenà que fos colpejat fins a morir o, segons altres versions, va fer que li aixafessin el cap amb un mall. Els cristians en recolliren el cos i l'enterraren a la Via Àpia, en una catacumba que avui en dia porta el seu nom. Segons la tradició, això succeí el 20 de gener de l'any 287.

Veneració[modifica | modifica el codi]

El culte data del segle IV. Sant Ambròs parla d'ell en fer el comentari del Salm 118. El papa Damas I va manar en 367 que es construïra una església en honor seu per damunt de la seva tomba, que també era la tomba provisional dels sants Pere i Pau, per la qual cosa va ésser anomenada Basilica Apostolorum i avui és coneguda com a Basílica de San Sebastiano fuori le Mura, on avui s'hi veneren les seves relíquies. El crani, però, se'n venera a la basílica dels Quattro Santi Coronati de Roma. Una tradició diferent diu que el cos del màrtir va ser porta a Soissons, a l'abadia de Saint-Medard.

Arreu d'Europa, durant l'Edat mitjana i moderna va ser invocat com a advocat i protector contra la pesta. Això va fer que fos proclamat patró de moltes viles i ciutats que havien fet vot de fer-ho en ocasió d'alguna epidèmia. Barcelona, per exemple, va fer-ho al segle XVI, per la qual cosa Sant Sebastià és un dels sants protectors de la ciutat, amb altres com Sant Roc o Sant Antoni Abat.

Aquesta advocació de Sant Sebastià com a protector contra les epidèmies és encara avui ben viva a la tradició del Pelegrí de Tossa de Mar, consistent en l'elecció d'un representant del municipi (el "Pare Pelegrí") que realitza a peu el trajecte fins a la capella de Sant Sebastià de Santa Coloma de Farners, cada 20 de gener, seguit de nombrosos acompanyants.

Veneració per la comunitat homosexual[modifica | modifica el codi]

El sant ha esdevingut una icona de la comunitat LGBT8, i un nombre important d'homosexuals catòlics el reivindiquen com a sant patró i intercessor, tot i que no té un patronatge oficial reconegut per l'Església. El motiu és, simplement, la representació habitual del sant com a jove despullat en el moment del martiri, que ha fet d'algunes d'aquestes representacions motiu recurrent de la iconografia homosexual. Igualment, el nom Sebastià ha estat usat per alguns autors literaris per a personatges homosexuals, connotant aquesta relació: a Brideshead revisited d'Evelyn Waugh, o a Suddenly last summer de Tennessee Williams. El paper de protector contra les epidèmies ha fet que aquesta comunitat també el consideri protector contra la SIDA.

Obres sobre la seva llegenda[modifica | modifica el codi]

En 1911, Claude Debussy va estrenar el misteri musical Le martyre de Saint Sébastian, amb llibret de Gabriele D'Annunzio, al Théâtre du Châtelet de París.

En 1944, Gian Carlo Menotti va estrenar el ballet Sebastian.

En 1976, Derek Jarman va dirigir la pel·lícula Sebastiane, on presentava el sant i els soldats que l'acompanyaven com a homosexuals.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Martirià Brugada Sant Sebastià, ardit i lluminós. Barcelona: Centre de Pastoral Litúrgica, 2003 (Col·lecció Sants i Santes n. 75)