Persecució de Dioclecià

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
L'última oració dels màrtirs cristians, per Jean-Léon Gérôme (1883). La persecució de Dioclecià tenia l'únic objectiu de frenar la ràpida expansió del cristianisme, aquesta persecució fou la més violenta de totes.

La persecució de Dioclecià,[nota 1] també coneguda com a «Gran Persecució», fou la darrera i potser la més cruel persecució dels cristians a l'Imperi Romà. El 303 la tetrarquia formada pels augusti Dioclecià i Maximià i els cèsars Galeri i Constanci va emetre una sèrie d'edictes que abolien els drets legals dels cristians i exigien que acomplissin les pràctiques religioses tradicionals.[nota 2] Tot d'edictes posteriors s'enfocaren al clergat i demanaven sacrificis universals, ordenant a tots els habitants a realitzar sacrificis als déus. La persecució va variar en intensitat al llarg de l'imperi —les represàlies més febles foren a la Gàl·lia i a Britània, on únicament s'aplicà el primer edicte, mentre que les més violentes tingueren lloc a les províncies orientals—. Tot i que les lleis persecutòries foren anul·lades per diferents emperadors en diferents èpoques, Constantí i l'Edicte de Milà de Licini han marcat tradicionalment la fi de la persecució dels cristians.[5]

Els cristians havien estat objecte de discriminació a nivell local a tot l'Imperi, encara que els primers emperadors s'hi mostraren refractaris a la possibilitat de formular lleis directament contra seva. Tanmateix, des del començament el propi cristianisme havia estat vist com una amenaça per a les tradicions de l'Imperi Romà. De la mateixa manera, els cristians eren vists com a part d'una «societat secreta», de la qual sempre es sospitava i que per estrictes raons era mantinguda al marge de la societat. Tot i això, en els dos primers segles de l'era cristiana, cap emperador no va emetre lleis contra la fe o l'Església. Durant aquest període, la majoria de les persecucions realitzades als cristians foren dutes a terme per funcionaris del govern local. Per a un imperi d'una gran extensió que integrava pobles molt diversos els cristians podien representar una amenaça, atès que rebutjaven les festivitats públiques, es negaven a practicar el culte imperial, no ocupaven càrrecs públics i eren obertament crítics amb les religions tradicionals, cosa que augmentà encara més la desconfiança de Dioclecià. Cap a la dècada del 250, durant els regnats de Deci i Valerià, començaren a aprovar-se determinades lleis contra la pràctica del cristianisme. Aquest tipus de legislació obligava els cristians a realitzar sacrificis als déus pagans (acció vetada per llur religió), o, sinó, afrontar la presó i la pena de mort. Després de l'arribada al tron de Gal·liè el 260, ordenà per decret un cessament temporal de la persecució. Quan pujà al tron Dioclecià el 284 es produí un canvi gradual en l'actitud oficial envers les minories religioses. Durant els primers quinze anys del seu regnat, Dioclecià purgà l'exèrcit de cristians, condemnà els maniqueus a mort, i es féu envoltar per un seguici d'oponents públics al cristianisme. La preferència de Dioclecià per a un govern ferm combinada amb la imatge de restaurador del passat gloriós de Roma que va voler transmetre propicià la més profunda persecució de la història de Roma. Al voltant del 302 Galeri, pagà devot, pressionà Dioclecià per començar una persecució general dels cristians. Després de consultar l'oracle de Delfos, la seva resposta fou entesa com un suport a la posició de Galeri i el 303 començà la persecució a nivell general.

La persecució, en un principi planejada per una autoritat suprema impèria, arribà a la promulgació de quatre edictes successius que marcaren el ritme i les accions empreses en contra de l'Església. Així mateix, el rigor amb què cadascuna d'aquestes mesures foren aplicades varià en intensitat al llarg de l'Imperi, amb un grau major als territoris orientals, governats per Dioclecià i Galeri, i menor als governats per Constanci. El seu fill, Constantí, després de ser proclamat august el 306, finalitzà les persecucions als territoris que governava i oferí als cristians la restitució completa de tot allò que havien perdut. Aquell mateix any, a Itàlia, l'usurpador Maxenci desplaçà el successor de Maximià, Sever, bo i prometent una total tolerància religiosa. Galeri donà per acabada la persecució a Orient el 311, però fou represa a Egipte, Palestina i a l'Àsia Menor pel seu successor, Maximí Daia. Constantí i Licini, el successor de Sever, signaren l'«Edicte de Milà» el 313, que oferia una acceptació més profunda i comprensiva del cristianisme del que proposava l'edicte de Galeri. Quan Licini va vèncer Maximí el 313 va posar fi definitivament a la persecució a Orient.

La persecució, però, no aconseguí aturar el creixement de l'església cristiana. El 324, Constantí era l'únic governant de l'Imperi i el cristianisme s'havia convertit en la seva religió predilecta. Tot i que la persecució va tenir com a resultat la mort —d'acord amb estimacions actuals— d'entre 3.000 i 3.500 cristians, així com la tortura, empresonament o desterrament de molta altra gent, la majoria dels cristians van evitar el càstig. La persecució causà, nogensmenys, que moltes esglésies quedessin dividides entre aquells que havien acomplert amb les imposicions imperials (els «traditores»)[nota 3] i aquells que s'havien mantingut «purs». Alguns cismes, com el dels donatistes al nord d'Àfrica (que no es reconciliaren amb l'església catòlica fins després del 411) i els malecians a Egipte, persistiren molt de temps després de les persecucions. Durant els segles posteriors, alguns cristians crearen un «culte als màrtirs» i exageraren les barbaritats de l'era de les persecucions. Aquestes narracions foren criticades des de l'època de la Il·lustració i posteriors, de forma notable, per Edward Gibbon. Tot d'historiadors moderns, com Geoffrey de Sainte Croix, han intentat determinar si les fonts cristianes exageraren l'abast de la persecució de Dioclecià.

Context[modifica | modifica el codi]

La Persecució de Dioclecià no aconseguí el seu objectiu de destruir la comunitat cristiana i a partir de l'any 324, sota el govern de Constantí I, el cristianisme esdevingué la religió dominant de l'Imperi. Tanmateix, les reformes de Dioclecià canviaren de forma fonamental l'estructura del govern imperial i ajudaren a estabilitzar-lo econòmicament i militar.

Persecucions prèvies[modifica | modifica el codi]

Des de la seva primera aparició fins a la seva legalització sota el govern de Constantí, el cristianisme fou una religió il·legal a instàncies de l'Estat romà.[6] Durant els seus dos primers segles d'existència, el cristianisme i els seus practicants foren impopulars entre la societat en general.[7] D'aquesta manera, els cristians eren sempre sospitosos,[6] membres d'una «societat secreta» que es comunicaven a través de codis privats[8] i es mantenien al marge de l'esfera pública.[9] La causa de les primeres persecucions fou l'hostilitat popular, la ira de la massa, no les accions legals.[7] El 177, a Lió, només la intervenció de les autoritats civils va aturar una host pagana que treia els cristians de casa seva per matar-los. El governador de Bitínia-Pontus, Plini, va rebre nombroses llistes de denúncies per part de ciutadans anònims, que l'emperador Trajà va recomanar-li d'ignorar.[10]

Per als seguidors dels cultes tradicionals, els cristians eren criatures estranyes: ni del tot romans ni del tot bàrbars.[11] Llurs pràctiques amenaçaven profundament els costums tradicionals: els cristians rebutjaven les festivitats públiques, es negaven a prendre part del culte imperial, evitaven els càrrecs públics i criticaven obertament les tradicions antigues.[12] Les converses dividien famílies: Justí el Màrtir parla d'un home pagà que denuncià la seva dona cristiana i Tertul·lià de fills que foren desheretats per convertir-se al cristianisme.[13] La religió tradicional romana estava íntimament unida al teixit de la societat i de l'Imperi Romà, però els cristians es negaven a observar-ne les pràctiques.[nota 4][15] En paraules de Tàcit, els cristians mostraven «odi envers la raça humana» (odium generis humani),[16] tant que els més crèduls creien àdhuc que els cristians feien ús de la màgia negra per aconseguir objectius revolucionaris[17] i que practicaven l'incest i el canibalisme.[18]

Tot i això, durant els dos primers segles de l'era cristiana cap emperador no va emetre lleis contra llur fe o llur Església. Les persecucions que tingueren lloc durant aquella època es dugueren a terme sota l'autoritat dels propis funcionaris del govern local.[19] Així doncs, a Bitínia-Pontus el 111, el governador imperial, Plini, fou el responsable de torturar cristians,[20] mentre que a Esmirna (Izmir) el 156 i a Scillium, prop de Cartago, el 180, fou el procònsol l'encarregat.[21] Finalment, a Lió el 177 fou el governador de la província.[22] Quan l'emperador Neró executà cristians per llur suposada implicació en el Gran incendi de Roma del 64 es tractà d'un afer purament local que no s'estengué més enllà dels límits de la ciutat de Roma.[23] Si bé aquestes primeres persecucions foren violentes, alhora foren esporàdiques, breus i d'un abast limitat,[24] i no eren sinó una lleugera amenaça per al cristianisme en el seu conjunt.[25] Nogensmenys, l'arbitrarietat de l'acció oficial féu que l'amenaça de la coacció de l'estat fos més important en la imaginació cristiana.[26]

Ja el segle III, la situació canvià: els emperadors es tornaren més hostils i els representants governamentals començaren a perseguir activament cristians, en lloc de respondre simplement a la voluntat de la massa.[27] El cristianisme també havia canviat, els seus practicants ja no eren simplement les «classes baixes que fomentaven descontentament»; de fet, aleshores ja hi havia cristians rics o d'alt llinatge. Orígenes, en un escrit del 248, narra sobre «la multitud de persones convertint-se a la fe, àdhuc homes rics i persones amb posicions d'honor, i dames d'alt refinament i llinatge».[28] La reacció oficial va créixer en fermesa. El 202, segons la Història Augusta (un text del segle IV de fiabilitat dubtosa), Septimi Sever (r. 193-211) publicà un reescripte general prohibint la conversió al judaisme o al cristianisme.[29] [nota 5] Maximí (r. 235-38), d'altra banda, tingué com a objectiu els líders cristians.[nota 6][32] Finalment, Deci (r. 249-51), exigint una mostra de suport a la fe, proclamà que tots els habitants de l'Imperi havien de realitzar sacrificis als déus, menjar carn sacrificada i que la realització d'aquests actes havia de quedar verificada per testimonis.[33] Tot i això, els cristians eren obstinats quant al compliment de totes aquestes normes. Líders de l'església, com el bisbe de Roma Fabià i Babiles, bisbe d'Antioquia, foren detinguts i executats,[34] com també membres de la laïcitat cristiana com Pioni d'Esmirna.[nota 7][36] El teòleg cristià Orígenes fou torturat durant la persecució i morí aproximadament un any després a causa de les ferides.[37]

La persecució de Deci fou un dur cop per a l'Església.[38] A Cartago es produí una apostasia (renúncia de la fe) massiva.[39] A Esmirna, el bisbe Euctemon realitzà els sacrificis i animà els altres a fer-los també.[40] A causa que l'Església era en gran part urbana, hauria d'haver estat fàcil identificar, aïllar i destruir-ne la jerarquia. Tanmateix, això no va ocórrer. El juny del 251 Deci morí en una batalla, deixant incompleta la seva persecució. Les persecucions no continuaren almenys durant els propers sis anys, permetent així que l'Església reprengués algunes de les seves funcions.[41] Valerià, amic de Deci, va prendre el comandament imperial el 253, tot i que es va creure en primera instància que era un «excepcional amic» dels cristians,[42] les seves accions aviat van demostrar el contrari. El juliol del 257 proclamà un nou edicte persecutori: com a càstig per seguir la fe cristiana, tots aquells que professessin aquesta fe havien d'afrontar l'exili o la condemna a treballs forçats a les mines. L'agost del 258 va emetre un segon edicte, fent que el càstig fos la mort. Això no obstant, aquesta persecució va veure's aturada el juny del 260 quan Valerià fou capturat en una batalla i fou executat. El seu fill Gal·liè (r. 260-68) finalitzà la persecució[43] inaugurant una «petita pau de l'Església».[44] Aquesta pau no va veure's pertorbada, tret d'algunes persecucions aïllades i ocasionals, fins que Dioclecià es convertí en emperador.[45]

La persecució i la ideologia de la tetrarquia[modifica | modifica el codi]

Dioclecià, que fou proclamat emperador el 20 de novembre del 284, era conservador en matèria de religió, seguidor del culte romà tradicional. A diferència d'Aurelià (r. 270-75), Dioclecià no adoptà cap nou culte, de fet, va preferir sempre els déus més antics, és a dir, les deïtats olímpiques.[46] No obstant això, sí que va pretendre inspirar un resorgiment religiós a nivell general.[47] Com a panegirista de Maximià, declarà: «Has lloat els déus amb altars i estàtues, temples i ofrenes, que vares dedicar amb el teu propi nom i imatge, la santedat del qual augmenta amb l'exemple que vares donar de veneració als déus. Segurament, els homes entenen ara quin poder resideix en els déus, quan els vares adorar amb tanta fervor».[48] Com a part dels seus plans de resorgiment, Dioclecià invertí en edificacions de tipus religiós. Un quart de totes els inscripcions que fan referència a reparacions dels temples del nord d'Àfrica entre el 276 i el 395 daten del seu regnat.[49] Dioclecià associà la seva imatge amb la del líder del panteó romà, Júpiter, mentre que el seu co-emperador Maximià s'associà a la d'Hèracles.[50] Aquesta connexió entre déu i emperador ajudà a legitimar les demandes de poder dels emperadors i a unir estretament el govern imperial i el culte tradicional.[51]

Dioclecià no afavorí només Júpiter i Hèracles, atès que hauria suposat un canvi dràstic en la tradició pagana. Per exemple, Elagàbal havia intentat fomentar el seu propi déu, deixant de banda la resta, i fracassà estrepitosament; construí temples a Isis i a Serapis a Roma i un temple de Sol Invictus a Itàlia.[47] Dioclecià, en canvi, afavorí els déus que proveïen seguretat a tot l'Imperi, en compte de les deïtats locals de les províncies. A Àfrica, el resorgiment de Dioclecià se centrà en Júpiter, Hèracles, Mercuri, Apol·lo i el culte imperial; el culte a Saturn, en canvi, fou un pèl abandonat.[52] També en la iconografia imperial Júpiter i Hèracles apareixen pertot.[53] El mateix patró de favoritisme afectà Egipte: les deïtats natives egípcies no van veure cap mena de resorgiment, ni s'utilitzà la sagrada escriptura jeroglífica en aquella època. La unitat de culte era un aspecte central en la política religiosa de Dioclecià.[52]

Així com els seus predecessors Cèsar August i Trajà, Dioclesià es presentava com «el restaurador».[54] Incitava el poble perquè el seu regnat i forma de govern, la tetrarquia (govern de quatre emperadors), fos vist com una renovació dels valors tradicionals romans i, després de l'anàrquic segle III, com un retorn a l'«Edat d'or de Roma».[55] Amb aquesta visió, reforçà la preferència romana pels costums antics, així com l'oposició imperial a societats independents. Tanmateix, la figura de Dioclecià fou molt inusual per la seva postura activista envers el règim, la seva creença en què el poder d'un govern central podia impulsar grans canvis en la societat i en la moral. La majoria dels emperadors anteriors havien estat molt cauts en llurs polítiques administratives, i preferiren treballar sobre estructures preestablertes en comptes de reformular-les.[56] En canvi, Dioclecià desitjava reformar tots els aspectes de la vida pública per adequar-los als seus objectius. Sota el seu govern, l'encunyació de monedes, la fiscalitat, l'arquitectura, el dret i la història foren radicalment reconstruïts per reflectir la seva ideologia tradicionalista i autoritària. La reforma del «teixit moral» de l'Imperi (i l'eradicació de les minories religioses) constituïa només un primer pas en aquest procés.[57]

La posició única de cristians i jueus a l'Imperi començà a fer-se cada cop més evident. Els jueus havien aconseguit una certa tolerància imperial en atenció a la gran antiguitat de llur fe.[58] Varen quedar al marge de la persecució de Deci,[59] i continuaren gaudint de la mateixa situació durant les persecucions del govern tetràrquic.[nota 8] A causa que practicaven una nova i poc familiar fe que aleshores s'identificava de forma típica amb el judaisme, els cristians no tenien aquella excusa.[61] A més a més, els cristians s'havien anat allunyant de llur herència jueva durant tota la història.[62]

La persecució no fou l'única manifestació de la fervor moral de la tetrarquia. El 295 Dioclecià, o el seu cèsar Galeri,[63][64] promulgà un edicte des de Damasc en què es prohibien els matrimonis incestuosos i s'afirmava la supremacia de les lleis romanes sobre la legislació local.[63][nota 9] El seu preàmbul insisteix que és tasca de tot emperador fer complir els preceptes sagrats de les lleis romanes, perquè «els propis déus immortals afavoriran i estaran en pau amb Roma [...] si ens hem assegurat que tota persona subjecte a la nostra autoritat porti una vida pietosa, religiosa, pacífica i casta en tots els aspectes».[65] Aquests principis, conduïts fins a les últimes conseqüències, requerien lògicament que els emperadors romans imposessin la conformitat religiosa.[66]

Suport públic[modifica | modifica el codi]

Vista panoràmica del palau de Dioclecià.

Les comunitats cristianes van créixer ràpidament a moltes regions de l'Imperi (sobretot a les orientals) a partir de l'any 260, quan Gal·liè portà la pau momentània a l'Església.[67] Les fonts per calcular les xifres de conversos són gairebé inexistents, tot i que la historiadora i sociòloga Keith Hopkins va donar estimacions aproximades i temptatives sobre la població cristiana del segle III. Hopkins estima que la comunitat cristiana va créixer d'una població d'1,1 milions l'any 250 a una població de 6 milions l'any 300, prop del 10% de la població total de l'Imperi.[nota 10][69] La religió cristiana va estendre's fins i tot a les zones rurals, on mai abans no s'havia establert de forma important.[70] A les acaballes del segle III, les esglésies ja no eren tan discretes com ho havien estat durant els segles anteriors. De fet, grans esglésies destacaven en algunes de les ciutats més grans de l'Imperi.[71] L'església de Nicomèdia, per exemple, s'edificà sobre un turó, per damunt del palau imperial.[72] Aquestes noves esglésies probablement representaven no només el creixement absolut de la població cristiana, sinó també la prosperitat cada cop més gran de la comunitat cristiana.[nota 11][74] En algunes zones on els cristians eren influents, com al nord d'Àfrica i Egipte, les deïtats tradicionals van començar a perdre credibilitat.[70]

No es coneix el suport que va haver-hi entre l'aristocràcia a les persecucions.[75] Després de la pau de Gal·liè, els cristians van arribar a tenir alts càrrecs dins el govern romà. El propi Dioclecià escollí diversos cristians per assumir destacades posicions governamentals,[76] i la seva dona i filla van poder simpatitzar amb l'Església.[77] Va haver-hi molts que desitjaven ser màrtirs, així com molts governadors provincials disposats a ignorar qualsevol edicte persecutori dels emperadors. Constanci mateix era conegut per desaprovar les polítiques de persecució. Les classes baixes tampoc no demostraren l'entusiasme que havien mostrat durant persecucions anteriors,[78] i ja no creien en les acusacions calumnioses que foren tan populars en els segles I i II.[79][nota 12] Potser, com l'historiador Timothy Barnes suggereix, perquè aleshores l'Església ja havia estat acceptada com una part més de la vida social.[78]

D'altra banda, entre els més alts càrrecs de l'administració imperial va haver-hi homes que s'oposaven ideològicament a la tolerància envers els cristians, com el filòsof Porfiri i el governador de Bitínia, Sosià Hierocles.[81] Per a Eric Robertson Dodds, la feina d'aquests homes demostrà «l'aliança dels intel·lectuals pagans amb l'ordre establert».[82] Hierocles considerava que les creences cristianes eren absurdes: si els cristians apliquessin llurs propis principis de manera consistent resarien a Apol·loni de Tiana en comptes de Jesús de Natzaret. Els miracles d'Apol·loni havien estat molt més impressionants i Apol·loni mai no va tenir la temeritat d'autoproclamar-se «Déu».[83] Les escriptures estaven plenes de «mentides i contradiccions»; Pere i Pau havien propagat només falsedats.[84] A començament del segle IV, un filòsof no identificat publicà un pamflet atacant els cristians. Aquest personatge, que possiblement fou un deixeble del neoplatònic Iàmblic, era un convidat freqüent de la cort imperial.[85] Dioclecià mateix estava envoltat d'un conjunt d'acòlits anticristians.[nota 13]

Porfiri tingué certa contenció en la seva crítica del cristianisme, almenys en les seves primeres obres, Sobre el retorn de l'ànima i Filosofia dels oracles. Tenia poques queixes envers Jesús, qui elogià com un individu sant i un home «humil». Als seguidors de Crist, tanmateix, els titllava d'«arrogants».[88] Al voltant del 290, Porfiri escrigué una obra de quinze volums titulada Contra els cristians.[nota 14][90] En l'obra hi expressà la seva commoció per la ràpida expansió del cristianisme.[91] També revisà les seves opinions anteriors sobre Jesús, i qüestionà l'exclusió que feia als rics de la possibilitat d'entrar al Regne dels Cels,[92] i la seva permissivitat respecte dels dimonis que habiten en els cossos dels porcs.[93] Així com Hierocles, comparà desfavorablement Jesús amb Apol·loni de Tiana.[94] A més a més, sostingué que els cristians blasfemaven en adorar un ésser humà i no pas Déu Suprem, i que cometien un acte de traïció prohibint la pràctica del culte romà tradicional: «Quina mena de càstig no hauríem d'aplicar, en justícia, a qui és pròfug dels costums dels seus pares?».[95]

Els sacerdots pagans també estaven interessats en la supressió de tota amenaça a la religió tradicional.[96] El cristià Arnobi, que escrigué durant el regnat de Dioclecià, atribuïa raons financeres als prestataris de serveis pagans:

« Els augurs, els intèrprets de somnis, els endevins, els profetes i els seus fervents seguidors, sempre vans... per temor que les seves pròpies arts es reduïssin a no-res, i perquè poguessin extorsionar les escasses contribucions dels devots, ara poc i infreqüents, crident en alt: «Els déus estan desatesos, i als temples hi ha ara una presència molt pobra. Les antigues cerimònies estan exposades a la burla, i ritus antigament honrats d'institucions abans sagrades desapareixen sota les supersticions de noves religions.»[97] »

Creien que la presència dels cristians pertorbava les seves cerimònies, es creia que ennuvolaven la vista dels oracles i entorpien el reconeixement dels déus als seus sacrificis.[96]

Primeres persecucions[modifica | modifica el codi]

Cristians a l'exèrcit[modifica | modifica el codi]

Sant Jordi davant de Dioclecià. Un mural que data del segle XIV d'Ubisi, Geòrgia. La tradició cristiana col·loca el martiri de Jordi, un oficial de l'exèrcit romà, en el regnat de Dioclecià.[98]

En concloure les Guerres romano-sassànides el 299, els co-emperadors Dioclecià i Galeri viatjaren de Pèrsia a la ciutat d'Antioquia, a la província romana de Síria. Lactanci narra que a Antioquia, en algun moment del 299, els emperadors realitzaren sacrificis i endevinacions com intent de predir el futur. Els arúspexs, lectors d'auguris en animals sacrificats, foren incapaços d'obtenir-ne una lectura clara i continuaren errant després de diversos intents. El mestre arúspex finalment va concloure que aquell error es devia a les interrupcions en el procés causades per homes profans. S'havia observat que alguns cristians a la casa imperial havien realitzat el senyal de la creu durant les cerimònies, i per tant foren culpats d'haver interromput l'endevinació dels arúspexs. Dioclecià, enfurismat per aquests fets, declarà que tots els membres de la cort havien de realitzar un sacrifici per si mateixos. Dioclecià i Galeri enviaren cartes als comandaments militars, exigint-los que tot l'exèrcit realitzés sacrificis sota pena d'expulsió.[nota 15][103]

Eusebi de Cesarea, un historiador eclesiàstic de l'època, narra una història semblant: els comandants foren ordenats de fer escollir a les seves tropes entre el sacrifici o la pèrdua del rang. Les condicions eren dures —els soldats podien perdre la seva carrera en l'exèrcit, la seva pensió estatal i els seus estalvis personals— però no fatals. Segons Eusebi, la purga fou molt exitosa, malgrat que s'equivoca en els aspectes tècnics dels fets i la seva caracterització de l'abast de l'apostasia queda ambigu.[104] Eusebi atribueix també la iniciativa de la purga a Galeri, més que no pas a Dioclecià.[105]

L'historiador Peter Davies suposa que Eusebi es refereix al mateix acte que Lactanci, però que va tenir coneixement dels fets a través de rumors i no sabia res de la discussió suscitada durant la cerimònia religiosa privada de l'emperador, a la qual Lactanci va tenir accés. Atès que fou l'exèrcit de Galeri el purgat —Dioclecià havia deixat el seu a Egipte per sufocar una revolta—, els habitants d'Antioquia haurien cregut comprensiblement que Galeri era l'instigador.[105] L'historiador David Woods opina, en canvi, que Eusebi i Lactanci es referien a dos fets completament diferents; segons ell, Eusebi descriu el començament de la purga de l'exèrcit a Palestina, mentre que Lactanci descriu esdeveniments ocorreguts a la cort.[106] Woods afirma a més a més que el passatge a la Crònica, d'Eusebi, fou corromput en la seva traducció al llatí, i que el text d'Eusebi situava originàriament els inicis de la persecució de l'exèrcit en una fortalesa a Betthorus (avui dia Jordània).[107]

Eusebi, Lactanci[108] i Constantí coincideixen en al·legar que Galeri fou el principal impulsor de la purga militar, així com el seu principal beneficiari.[109][nota 16] Dioclecià, tot i el seu conservadurisme religiós,[111] encara tendia a la tolerància religiosa.[nota 17] Galeri, tanmateix, era un pagà devot i apassionat. D'acord amb les fonts cristianes, ell era el principal defensor de la persecució.[115] A més a més, desitjava explotar aquesta postura en el seu propi benefici polític. Essent l'emperador de menys rang, Galeri sempre era llistat l'últim en documents imperials. De fet, fins a la fi de la guerra el 299, no obtingué un palau propi.[116] Lactanci constata que Galeri anhelava aconseguir un rang més alt en la jerarquia imperial.[117] La mare de Galeri, Ròmula, era una anticristiana convençuda, havia estat sacerdotessa pagana a Dàcia i odiava els cristians perquè es negaven a participar de les seves festivitats.[118][119] Prestigiós i influent després de les seves victòries en la guerra, Galeri podria haver desitjat compensar la seva humiliació prèvia a Antioquia, quan Dioclecià li obligà a caminar davant la caravana imperial en comptes d'anar a l'interior. El seu ressentiment alimentà el seu descontentament envers les polítiques oficials de tolerància; des del 302 és probable que instés Dioclecià a promulgar una llei general contra els cristians.[120] Com que Dioclecià ja estava envoltat per un cercle de consellers anticristians, les seves suggerències es van rebre amb encara més força.[121]

Persecució dels maniqueus[modifica | modifica el codi]

La situació va calmar-se després de la persecució inicial. Durant els tres anys següents Dioclecià va romandre a Antioquia. Vistià Egipte un cop, durant l'hivern de 301-302, on començà el repartiment de gra a Alexandria.[120] Durant la seva estada, alguns maniqueus, seguidors del profeta Mani, foren denunciats en presència del procònsol d'Àfrica. El 31 de març del 302, en un rescripte d'Alexandria, Dioclecià, després de consultar-ho amb el procònsol d'Egipte, ordenà que els líders maniqueus fossin cremats vius amb les seves escriptures.[122] Aquesta vegada fou la primera que una persecució imperial implicava la destrucció de texts sagrats.[123] Els maniqueus de poc estatus social havien de ser executats, els d'alt estatus social foren enviats a treballar a les canteres de Proconès (illa de Màrmara) o a les mines de Paneas. Tota propietat maniquea havia de ser confiscada i dipositada en la tresoreria imperial.[122]

Dioclecià trobà molts motius d'ofensa en la religió maniquea. La seva defensa dels cultes romans tradicionals va impulsar-lo a fer servir el llenguatge de la fervor religiosa.[124] El procònsol d'Àfrica envià a Dioclecià un ansiós informe sobre els maniqueus. A finals de març del 302, Dioclecià va respondre: els maniqueus «han establert noves i fins ara desconegudes sectes en oposició als credos antics per poder expulsar les doctrines que ens han estat concedides en el passat pel favor diví, en benefici de la seva pròpia depravada doctrina».[125] Continuà dient «[...] la nostra por és que amb el pas del temps, ells procuraran... infectar... tot el nostre imperi... com el verí d'una serp maligna. Les religions antigues no han de ser criticades per les noves».[126]

Dioclecià i Galeri, 302-303[modifica | modifica el codi]

Dioclecià era a Antioquia la tardor del 302 quan va tenir lloc la següent instància de la persecució. El diaca Romà de Cesarea visità la cort mentre s'efectuaven sacrificis preliminars i va interrompre la cerimònia, tot denunciant l'acte en veu alta. Fou arrestat i condemnat a morir en una foguera, però Dioclecià revocà la decisió i ordenà en canvi que li tallessin la llengua. Romà fou executat el 17 de novembre del 303. L'audàcia d'aquest cristià va disgustar Dioclecià, que abandonà la ciutat i anà a Nicomèdia per passar l'hivern acompanyat de Galeri.[127]

Amb el pas dels anys, el didacticisme religiós i moral dels emperadors arribava a nivells febrils, a instàncies d'un oracle, arribaria al seu punt culminant.[128] Segons Lactanci, mentre es trobava a Nicomèdia el 302 Dioclecià i Galeri entraren en una discussió sobre quina política imperial s'havia de prendre envers els cristians. Dioclecià argumentà que vetar als cristians la participació en la burocràcia i en l'exèrcit seria prou per apaivagar els déus, mentre que Galeri cercava exterminar-los. Tractaren de resoldre llur disputa mitjançant l'enviament d'un missatger per consultar l'oracle d'Apol·lo a Brankídia.[129] Quan en va tornar, el missatger digué a la cort que «els justos sobre la terra»[130] dificultaven l'habilitat d'Apol·lo per parlar. Membres de la cort de Dioclecià l'informaren que aquells «justos» només podien ser els cristians de l'imperi. A instàncies de la cort, Dioclecià accedí a les demandes d'una persecució universal.[131]

La gran persecució[modifica | modifica el codi]

Primer edicte[modifica | modifica el codi]

El 23 de febrer del 303 Dioclecià ordenà que la recentment construïda església cristiana a Nicomèdia fos destruïda, les seves escriptures cremades i els seus tresors confiscats.[132] El 23 de febrer era la festa de Terminàlia, en honor a Terminus, el déu de les fronteres. Fou el dia escollit per acabar amb el cristianisme.[133] L'endemà, Dioclecià publicà l'Edicte contra els cristians.[nota 18][137] Els principals objectius de la norma eren, com ho havien estat durant la persecució de Valerià, la propietat cristiana i l'alt clergat.[138] El decret ordenà la destrucció de les escriptures cristianes, dels llibres litúrgics i dels llocs de culte a tot l'Imperi,[nota 19][140] i prohibí als cristians reunir-se per celebrar llur culte. Els senadors, equites, decurions, veterans i soldats cristians foren desprovists de llurs rangs, i els lliberts imperials tornaren a ser esclavitzats.[141]

Dioclecià demanà que l'edicte s'exercís «sense vessar sang»,[142] contra les exigències de Galeri que tots els que es neguessin a fer els sacrificis obligatoris fossin condemnats a ser cremats vius.[143] En qualsevol cas, i tot i la sol·licitud de Dioclecià, els jutges locals sovint aplicaven execucions durant la persecució, atès que la pena capital era un dels seus poders discrecionals.[144] La recomanació de Galeri —cremar vius els cristians— esdevingué un mètode comú d'execució dels cristians a Orient.[145] Després que l'edicte fos publicat a Nicomèdia, un home anomenat Eurius va agafar-lo i l'estripà, cridant «aquí són els teus triomfs gòtics i sàrmates». Fou arrestat per traïció, torturat i cremat viu poc després, esdevinguent el primer màrtir de l'edicte.[nota 20][147] Les mesures de l'edicte foren conegudes i imposades a Palestina el març o abril (abans de Pasqua), i estava essent aplicat pels càrrecs oficials locals a l'Àfrica del Nord entre maig i juny.[148] El primer màrtir de Cesarea fou executat el 7 de juny;[149] l'edicte entrà en vigor a Creta a partir del 19 de maig.[150] El primer edicte fou l'únic edicte legalment obligatori a l'Oest,[151] mentre que a l'Est es desenvolupà progressivament una legislació cada cop més dura.

Segon, tercer i quart edicte[modifica | modifica el codi]

L'estiu del 303,[152] després d'una sèrie de rebel·lions a Malatya (actual Turquia) i Síria, es féu públic un segon edicte que ordenava l'arrest i l'empresonament de tots els bisbes i sacerdots.[153] En opinió de l'historiador Roger Rees, no hi havia cap necessitat racional per fer aquest segon edicte: que Dioclecià l'emetés indica que o bé no tenia coneixement de l'aplicació del primer edicte, o bé pensava que no s'estava aplicant amb la rapidesa que caldria.[154] Després de la publicació del segon decret, les presons van tornar a omplir-se —el subdesenvolupat sistema penitenciari de l'època no podia mantenir els diaques, els lectors, els sacerdots, els bisbes i els exorcistes que de sobte van començar a omplir les presons—. Eusebi de Cesarea deixà escrit que el decret produí l'empresonament de tants sacerdots que els criminals ordinaris ja no tenien lloc i van haver de ser alliberats.[155]

Anticipant la celebració del vintè aniversari del seu regnat el 20 de novembre del 303, Dioclecià declarà una amnistia general mitjançant un tercer edicte. Qualsevol membre del clergat podia ser alliberat, sempre que acceptés realitzar un sacrifici als déus pagans.[156] Dioclecià potser volia buscar ser acceptat amb aquesta legislació. També va poder intentar que es fracturés la comunitat cristiana en donar a conèixer l'apostasia del clergat.[157] L'exigència de sacrificar era quelcom inacceptable per a molts dels presoners, tot i que n'hi va haver molts que sí que hi acceptaren. Alguns sacerdots hi accediren voluntàriament i d'altres, sota tortura. Els guardes de les presons desitjaven desempallegar-se dels clergues empresonats. Eusebi, al seu Màrtirs de Palestina, registra el cas d'un home qui, després de ser conduït a un altar, el lligaren de mans i fou obligat a completar una ofrena de sacrifici. Van comunicar-li que el seu acte de sacrifici havia estat reconegut i fou sumàriament alliberat. D'altres hom diu que haurien realitzat sacrificis quan en realitat no havien fet res.[158]

El 304, un quart edicte ordenava que totes les persones, fossin homes, dones o nens, havien de reunir-se en llocs públics i realitzar un sacrifici col·lectiu. Si s'hi negaven, serien executats.[159] No se sap la data precisa de l'edicte,[160] però és possible que fos dictat al gener o al febrer del 304, i fou aplicat als Balcans el març.[161] L'edicte entrà en vigor a Salònica (Grècia) l'abril del 304,[162] i a Palestina poc després.[163] Aquest últim edicte ni tan sols arribà a aplicar-se als dominis de Maximià i Constanci. A Orient, en canvi, va estar vigent fins a la promulgació el 313 de l'edicte de Milà de Constantí i Licini.[164]

Abdicacions, inestabilitat i tolerància[modifica | modifica el codi]

Dioclecià i Maximià abdicaren l'1 de maig del 305. Constanci i Galeri esdevingueren Augusti i es nomenaren dos nous emperadors: Flavi Sever i Maximí Daia, que van rebre el títol de Cèsars.[165] Segons Lactanci, Galeri manipulà Dioclecià, assegurant-se l'accés d'amics lleials al càrrec imperial.[166] En aquesta «segona tetrarquia», sembla que només els emperadors orientals, Galeri i Maximí, continuaren amb les persecucions.[167] Mentre deixaven el càrrec, Dioclecià i Maximià possiblement varen suposar que el cristianisme estaria agonitzant. Les esglésies estaven destruïdes, els caps i les jerarquies eliminats, i l'exèrcit i l'administració pública havien estat purgats. Eusebi afirma que els apòstates de la fe foren «innombrables» (en grec, μυρίοι).[168] En un principi la nova tetrarquia semblava més vigorosa que l'anterior. Maximí, en particular, era un àvid persecutor.[169] El 306 i 309 publicà els seus propis edictes en què exigia sacrifici universal.[170] Eusebi acusa també Galeri d'insistir en les persecucions.[171]

A Occident, tanmateix, els afers sense acabar de les decisions dinàstiques de Dioclecià amenaçaven d'ensorrar la tetrarquia. Constantí, fill de Constanci, i Maxenci, fill de Maximià, havien estat deixats de banda per la successió de Dioclecià, cosa que va ofendre llurs pares i provocà l'enuig dels fills.[165] Contra la voluntat de Galeri, Constantí succeí el seu pare el 25 de juliol del 306. Immediatament les persecucions acabaren i oferí als cristians la restitució completa de tot allò que havien perdut durant la persecució.[172] Aquesta declaració donà a Constantí l'oportunitat de mostrar-se a si mateix com l'alliberador dels cristians oprimits a l'Imperi.[173] Mentrestant, Maxenci aconseguí el poder a Roma el 306, i també concedí als cristians una gran tolerància.[174] Galeri intentà en dues ocasions destronar Maxenci, però no tingué èxit. Durant la primera campanya contra Maxenci, Sever fou capturat, empresonat i executat.[175]

La pau de Galeri i l'edicte de Milà[modifica | modifica el codi]

A Orient, la persecució acabà oficialment el 30 d'abril del 311,[176] tot i que a Gaza s'hi produïren martiris fins al 4 de maig. Galeri, al jaç de mort, emeté una proclamació per acabar amb les hostilitats, i atorgà als cristians el dret de practicar llur religió lliurement sota la llei i de reunir-se pacíficament. La persecució havia acabat.[177] Lactanci preserva el text en llatí d'aquell pronunciament, descrivint-lo com un edicte. Eusebi ofereix una traducció al grec, versió que incloïa títols imperials i estava dirigit als administradors provincials, suggerint que la proclamació era, de fet, una carta imperial.[178] El document sembla que es va promulgar només a les províncies de Galeri.[179]

« Entre les altres disposicions que sempre prenem pel bé i per l'interès de l'Estat, hem desitjat aquí reparar totes les coses d'acord amb les lleis i la disciplina pública dels romans, i d'assegurar que àdhuc els cristians, que abandonaren les pràctiques de llurs ancestres, tornin al bon seny. En realitat, per algun motiu, aquests cristians foren assetjats per tal autoindulgència i foren posseïts per tal insensatesa, que deixaren de seguir les pràctiques dels antics, costums que llurs propis ancestres possiblement instituïren, i en canvi actuaven com volien, dictaven llurs pròpies lleis per a si mateixos, i es reunien amb persones molt variades en àrees diverses. Quan es promulgà la nostra ordre establint que havien de tornar a les pràctiques dels antics, molts van veure's en perill, i molts fins i tot moriren. Molts d'altres preservaren llur forma de vida, i vàrem veure que ni retien als déus el culte i la veneració que se'ls deu, ni ho feien al déu dels cristians. En virtut de la nostra afable clemència i tradició eterna, per la qual és costum habitual concedir clemència a tothom, hem cregut oportú estendre també a ells com més aviat millor la nostra indulgència, així que els cristians puguin restablir llurs llocs de trobada, amb la condició que no actuïn desordenadament. Mitjançant una altra carta als funcionaris detallarem les condicions que han de respectar. Conseqüentment, d'acord amb la nostra indulgència, hauran de resar al seu déu per la nostra salut i per la seguretat de l'Estat, així que l'Estat es vegi protegit per tots els fronts i ells puguin viure sans i estalvis a casa seva.[180] »

Les paraules de Galeri reforcen la base teològica de la tetrarquia per a la persecució; les actes promulgades no feren més que intentar reforçar les pràctiques cíviques i religioses tradicionals, àdhuc tot i que els propis decrets eren completament no tradicionals. Galeri no féu res per violar l'esperit de la persecució; els cristians continuaven essent criticats per llur inconformisme i per llurs pràctiques sense seny; i Galeri no va admetre que haguessin fet res equivocat.[181] L'admissió que el déu dels cristians pogués existir es féu fins i tot a contracor.[182] Alguns historiadors de començaments del segle XX afirmaren que l'edicte de Galeri anul·là definitivament l'antiga «fórmula legal» non licet esse Christianos,[183] fent del cristianisme una religió lícita, «al mateix nivell que el judaisme»,[184] i assegurant les propietats dels cristians, entre altres coses.[185]

No tots els historiadors foren tan entusiastes. L'historiador eclesiàstic del segle VII Tillemont qualificà l'edicte d'«insignificant»;[186] i, de forma semblant, Timothy Barnes, historiador de final del segle XX, advertia que «la novetat o importància de la mesura [de Galeri] no ha de ser sobreestimada».[187] Barnes assenyala que la legislació de Galeri només atorgà als cristians d'Orient els drets que ja posseïen aquells que vivien a Itàlia i a Àfrica. A la Gàl·lia, Hispània i Britània els cristians comptaven amb una quantitat més gran de drets que els que oferí Galeri als cristians d'Orient.[187] D'altres historiadors de final del segle XX com Graeme Clark i David S. Potter defensen que, tot i la cobertura, la proclamació de l'edicte de Galeri és una fita important en les històries del cristianisme i de l'Imperi Romà.[188]

La llei de Galeri no es mantingué en vigor durant molt de temps a l'àrea dominada per Maximí. Set mesos després de la proclamació, Maximí reprengué als seus territoris la persecució,[189] que continuà fins al 313, poc abans de la seva mort.[190] En una trobada entre Licini i Constantí a Milà el febrer del 313, els dos emperadors esbossaren els termes d'una pau universal, que foren publicats pel victoriós Licini a Nicomèdia el 13 de juny del 313.[191] El document es coneix com l'«Edicte de Milà».[nota 21]

« Creiem correcte encomanar-li aquestes coses, perquè sàpiga que hem donat als cristians llibertat sense restriccions de culte religiós. Quan vegi que hem estat nosaltres qui els ha concedit aquesta llibertat, sa altesa sabrà que també hem atorgat a altres religions el dret a una observància del seu culte oberta i lliure, pel bé de la pau dels nostres temps, que cadascú tingui l'oportunitat de retre culte com li plagui; aquest reglament es fa perquè no sembli que desmereixem cap dignitat o cap religió.[191] »

Variacions entre regions[modifica | modifica el codi]

Martiris a Orient
Àsia Menor Orient Danubi
Províncies de Dioclecià (303–305)
26[194]
31[195]
Províncies de Galeri (303–305)
14[196]
Províncies de Galeri (sense data)
8[197]
Províncies de Galeri (305–311)
12[198]
12[199]
Davies, 68–69.[nota 22]

L'aplicació dels edictes persecutoris no fou homogènia.[201] Atès que els tetrarques eren si fa no fa sobirans a llurs respectius territoris,[202] cadascun d'ells exercia un gran control sobre la política de persecucions. Als dominis de Constanci (Britània i Gàl·lia) la persecució fou molt lleu;[144] als dominis de Maximià (Itàlia, Hispània i Àfrica) els edictes s'hi aplicaren amb fermesa; a Orient, sota Dioclecià (Capadòcia, Síria, Palestina i Egipte) i Galeri (Grècia i els Balcans), s'hi aplicà amb més fervor que a les altres regions i províncies.[203] Pel que fa a les províncies orientals, Peter Davies calculà el nombre total de martiris per a un article de la revista científica The Journal of Theological Studies,[200] i defensa que, tot i basar-se en col·leccions d'actes que estaven incompletes i només parcialment fiables, la persecució fou més severa sota Dioclecià que sota Galeri.[3] L'historiador Simon Corcoran, en un epígraf sobre els orígens dels primers edictes persecutoris, criticà Davies per la seva exagerada confiança en aquests «dubtosos actes de martiri» i no féu cas de les seves conclusions.[204]

Britània i Gàl·lia[modifica | modifica el codi]

Les fonts varien a l'hora de descriure l'extensió de la persecució als dominis de Constanci, tot i que totes la descriuen com 'limitada'. Lactanci argumenta que la destrucció dels edificis eclesiàstics fou allò que més perdé el cristianisme en aquests territoris.[205] Eusebi nega explícitament a la seva Historia Ecclesiastica i a la seva Vida de Constanci que cap església fos destruïda, però sí que inclou la Gàl·lia com una àrea que patí els efectes de la persecució al seu Màrtirs de Palestina.[206] Un grup de bisbes declarà que «la Gàl·lia va estar immune» (immunis est Gallia) de les persecucions durant el govern de Constanci.[207] La mort d'Albà de Verulamium, el primer màrtir cristià de Britània, fou datada en aquella època, però la majoria dels estudiosos l'assignen ara a l'època del regnat de Septimi Sever.[208] El segon, tercer i quart edictes no sembla que fossin executats a Occident, o en tot cas no tingueren prou força.[209] És possible que les polítiques relativament tolerants de Constanci fossin el resultat dels gels interns entre els membres de la tetrarquia; la persecució, al capdavall, havia estat el projecte dels emperadors orientals, no dels occidentals.[144] Després que Constanci succeís el seu pare el 306, instà a la recuperació dels béns que l'Església havia perdut durant la persecució, i legislà la plena llibertat per a tots els cristians als seus dominis.[210]

Àfrica[modifica | modifica el codi]

Mentre que la persecució sota Constanci fou relativament lleu, no hi ha cap dubte de la força amb què s'exercí als dominis de Maximià. Els seus efectes foren registrats a Roma, Sicília, Hispània i Àfrica;[211] de fet, Maiximà encoratjà l'execució estricta dels edictes de manera particular a Àfrica. L'elit política d'Àfrica fou insistent en què la persecució s'acomplís,[212] i els cristians d'Àfrica, sobretot a Numídia, foren igualment insistents en resistir. Per als númids, lliurar les escriptures era un acte d'apostasia terrible.[213] Àfrica, durant molt de temps, havia estat la llar de les «esglésies dels màrtirs»[214] —a Àfrica, els màrtirs posseïen una autoritat religiosa superior al del clergat mateix—[215] i era el territori amb una variant particularment intransigent, fanàtica i legalista del cristianisme.[216] Fou a Àfrica, a la regió occidental, on tingueren lloc la major part dels martiris.[217]

Àfrica produí màrtirs àdhuc durant els anys immediatament anteriors a la Gran Persecució. El 298, Maximilià, un soldat a Tèbessa, havia estat jutjat per negar-se a seguir la disciplina militar;[218] a Mauretània, el 298 també, el soldat Marcel rebutjà el seu sou de l'exèrcit i llençà l'uniforme en públic.[219] Un cop començaren les persecucions, les autoritats públiques desitjaven imposar llur autoritat. Anul·li, un procònsol d'Àfrica, amplià l'edicte en decidir que, a més de la destrucció de les escriptures dels cristians i de les esglésies, el govern havia d'obligar els cristians a fer sacrificis als déus pagans.[220] El governador Valeri Flor implementà la mateixa política a Numídia durant l'estiu i la tardor del 303, quan féu una crida per celebrar el «dia de cremar encens», durant el qual els cristians havien de realitzar sacrificis o sinó serien executats.[221] A més dels ja dits, entre els màrtirs africans també hi ha Saturní i els màrtirs d'Abitínia,[222] un altre grup martiritzat el 12 de febrer del 304 a Cartago,[223] i els màrtirs de Milevis (actualment Mila, Algèria).[224]

La persecució a Àfrica també encoratjà el desenvolupament del donatisme, un moviment cismàtic que prohibia qualsevol compromís amb el govern romà o amb els bisbes traditores (aquells que havien lliurat les escriptures a les autoritats seculars). Un dels moments claus en el trencament de les relacions d'aquesta secta amb la resta de l'Església es produí a Cartago el 304. Els cristians d'Abitínia foren portats a la ciutat i empresonats. Els amics o familiars dels presoners van venir a visitar-los, però una massa de gent local els oposà resistència. El grup de familiars i amics fou assetjat i atacat, i el menjar que havien portat per als empresonats acabà per terra. Aquest grup de gent havia estat enviat per Mensuri, un bisbe de la ciutat, i per Cecilià, el seu diaca, per raons que encara no són clares.[225] El 311, Cecilià fou escollit bisbe de Cartago. Els seus opositors denunciaren que la seva traditio el feia indigne del càrrec i es negaren a seguir la seva autoritat, per la qual cosa es declararen a favor de l'altre candidat, Maxorí. Molts altres à Africa, com els propis habitants d'Abitínia, també donaren suport a Maxorí. El successor de Maxorí, Donat, és qui donà el nom al moviment dissident.[226] Quan Constanci es féu càrrec de la província, l'església d'Àfrica es trobava ja profundament dividida.[227] Els donatistes no es reconciliarien amb la resta de l'Església Catòlica fins després del 411.[228]

Itàlia i Hispània[modifica | modifica el codi]

És possible que Maximià hagués expoliat els béns cristians a Roma amb gran facilitat: els cementiris romans es trobaven a la vista i els centres de reunions cristians eren fàcils de trobar. Els alts càrrecs de l'Església també foren persones prominents. Tanmateix, el bisbe romà, Marcel·lí, no va ser empresonat, i això fa pensar que de fet Maximià mai no va executar l'ordre de detenció de clergues a la ciutat. D'altres afirmen que Marcel·lí fou un traditor.[229] D'altra banda, apareix al depositio episcoporum del segle IV, però no el seu feriale, o calendari de festes, on figuraven tots els predecessors de Marcel·lí des de Fabià.[138] Durant quaranta anys, els donatistes començaren a difondre rumors que Marcel·lí mateix havia estat un traditor, i que àdhuc havia arribat a realitzar sacrificis als déus pagans.[230] Aquesta acusació fou falsejada durant el segle V pel Consell de Sinuessa, a Vita Marcelli del Liber Pontificalis. Aquesta obra afirma que en realitat el bisbe havia apostatat, però es redimí a través del martiri pocs dies després.[138]

Els fets que tingueren lloc després del suposat acte de traditio de Marcel·lí, si és que mai va ocórrer la traditio, no són gens clars. Tanmateix, sembla que va existir un trencament en la successió episcopal. Marcel·lí va morir el 25 d'octubre del 304 i (si hagués apostatat) possiblement fou expulsat de l'Església a començaments del 303,[231] però el seu successor, Marcel, no fou consagrat fins novembre o desembre del 306.[232] Mentrestant, dues faccions divergien en l'església romana: els cristians que havien obeït els edictes per garantir llur pròpia seguretat, i els rigoristes, que no toleraven cap solució de compromís amb l'autoritat secular. Tots dos grups s'enfrontaren en lluites al carrer i provocaren aldarulls.[232] Marcel, un rigorista, purgà tota menció de Marcel·lí dels registres de l'Església, i n'eliminà el nom de la llista oficial dels bisbes.[233] El propi Marcel va acabar essent desterrat de la ciutat i va morir a l'exili el 16 de gener del 308.[232]

Maxenci, mentrestant, aprofità la impopularitat de Galeri a Itàlia (Galeri havia introduït els impostos tant per a la ciutat de Roma com per a la província italiana per primer cop en la història de l'Imperi[234]) per autoproclamar-se emperador. El 28 d'octubre del 306, Maxenci va convèncer la Guàrdia Pretoriana que li donés suport en el seu alçament i perquè l'investissin amb el porpra imperial.[235] Poc després de la seva proclamació, Maxenci declarà la fi de la persecució, i la tolerància per a tots els cristians a l'Imperi.[236] Les notícies viatjaren a Àfrica, on en anys posteriors un cristià de Cirta encara podia recordar la data exacta en què «la pau» havia arribat.[237] Tot i això, Maxenci no va permetre la restitució de les propietats confiscades.[238]

El 18 d'abril del 308, Maxenci permeté als cristians la celebració d'una nova elecció per determinar qui seria el proper bisbe de la ciutat, elecció en què el papa Eusebi va guanyar.[239] Eusebi era un papa moderat al capdavant d'una església encara dividida. Heracli, cap de la facció rigorista, s'oposà a la readmissió dels lapsi. Els aldarulls continuaren, i Maxenci envià a l'exili els dos dirigents de les respectives faccions, i va deixar que Eusebi morís a Sicília el 21 d'octubre.[238] El lloc estigué vacant de nou durant gairebé tres anys, fins que Maxenci tornà a permetre unes altres eleccions. Melquíades fou escollit el 2 de juliol del 311, mentre Maxenci es preparava per enfrontar-se a Constantí en batalla.[nota 23] Maxenci, que s'enfrontava en una oposició domèstica cada cop més fort contra el seu govern, finalment acceptà la restitució dels béns cristians. Melquíades envià dos diaques amb cartes de Maxenci al prefecte de Roma, màxima autoritat de la ciutat, responsable de la publicació d'edictes imperials dins la ciutat, per garantir-ne el compliment.[241] Els cristians africans recuperaren les propietats que havien perdut a finals del 312.[242]

Fora de la ciutat de Roma hi ha menys detalls sobre el progrés i els efectes de la persecució a Itàlia. L'Acta Eupli registra el martiri d'Eupli a Catània (Sicília), un cristià que va gosar portar els Sants Evangelis i va negar-se a lliurar-los a les autoritats. Eupli fou arrestat el 29 d'abril del 304, jutjat i martiritzat el 12 d'agost del mateix any.[243] A Hispània[nota 24] el bisbe Osi de Còrdova es declarà, poc després, com a confessor.[144] Després del 305, any en què Dioclecià i Maximià abdicaren i Constanci esdevingué August, no hi hagué més persecucions a l'oest. Eusebi declarà que la persecució va durar «menys de dos anys».[245]

Després d'un breu enfrontament militar,[246] Constantí s'enfrontà i derrotà Maxenci, matant-lo a la batalla de Pont Milvi, als afores de Roma, el 28 d'octubre del 312. Entrà a la ciutat l'endemà, però es negà a participar en la tradicional anada al Capitoli al Temple de Júpiter.[247] L'exèrcit de Constantí havia avançat cap a Roma sota un signe cristià. S'havia convertit, almenys oficialment, en un exèrcit cristià.[248] L'aparent conversió de Constantí també fou visible en altres llocs: els bisbes sopaven a la taula de Constantí,[249] i molts projectes de construcció cristiana començaren poc després de la seva victòria. El 9 de novembre del 312, l'antiga seu de la Guàrdia Imperial fou arrasada per fer lloc a la basílica de Sant Joan del Laterà.[250] Sota el govern de Constantí, el cristianisme arribà a ser l'objectiu principal de patronatge oficial.[251]

Nicomèdia[modifica | modifica el codi]

Gravat del martiri de Doroteu i Gorgoni.

El 23 de febrer del 303 Dioclecià ordenà que la nova església de Nicomèdia fos destruïda. Exigí que es cremessin les escriptures i que es requisés tots els objectes de valor per al tresor imperial.[252] A les acaballes de febrer del 303, un incendi destruí part del palau imperial. Galeri va convèncer Dioclecià que els culpables de l'acte havien estat els cristians, qui havien conspirat juntament amb els eunucs de palau. Va haver-hi una investigació sobre l'esdeveniment, però els responsables no foren mai trobats. Segons Lactanci, Dioclecià i Galeri discutiren sobre la política imperial envers els cristians durant aquell hivern: Dioclecià argumentava que n'hi hauria prou amb prohibir als cristians treballar com a funcionaris o a l'exèrcit per recuperar el favor dels déus, però Galeri volia anar més enllà, i defensava l'extermini;[253] i fou per ell que les execucions continuaren.[254] Els eunucs Doroteu i Gorgoni foren eliminats. Un individu anomenat Pere fou despullat, penjat i fuetejat. Li van posar sal i vinagre sobre les ferides, i se'l va bullir viu de mica en mica. Les execucions continuaren fins al 24 d'abril del 303, quan sis persones, incloent-hi el bisbe Antim, foren decapitats.[254][255] La persecució s'intensificà: els presbíters i els clergues foren detinguts sense ser acusats de cap crim i condemnats a mort.[256] Un segon incendi va tenir lloc setze dies després del primer i Galeri deixà la ciutat, tot declarant-la insegura.[257] Dioclecià també va deixar-la poc després.[254] Lactanci culpà els aliats de Galeri de provocar l'incendi; Constantí, en una reminiscència posterior, atribuí l'incendi a «un raig del cel».[258]

Lactanci, vivint encara a Nicomèdia, veié els inicis de l'Apocalipsi en la persecució de Dioclecià;[259] tot i que cal aclarir que el propi Lactanci va veure en el seu ascens al poder la mateixa destrucció.[260] Els escrits de Lactanci durant la persecució presenten tant l'amargor com el triomfalisme cristià.[261] La seva escatologia és directament contrària a les reclamacions tetràrquiques de «renovació». Mentre Dioclecià afirmava que havia començat una nova era de seguretat i pau, Lactanci veia el començament d'una revolució còsmica.[262]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Bernardino Llorca Vives Historia de la Iglesia Católica en sus cuarto grandes edades: Edad Antigua (1-681), cap. II.; o vegeu també Las verdaderas actas de los mártires de Ruinart, pp. 51.
  2. Lane Fox 1986, p. 596
  3. 3,0 3,1 Davies 1989, p. 68-69.
  4. Williams 1997, p. 177; Barnes 1991, p. 148-50; Clarke 2005, p. 615
  5. VV.AA. «Constantino el Grande». Enciclopedia Católica. ACI Premsa (traducció), 1907. [Consulta: 14 de juliol de 2010].
  6. 6,0 6,1 Frend 2006, p. 503
  7. 7,0 7,1 Frend 2006, p. 511; de Ste-Croix 1963, p. 15–16
  8. Dodds 1970, p. 111
  9. MacMullen 1986, p. 35
  10. Dodds 1970, p. 110
  11. Schott 2008, p. 2 citant Eusebi, Praeparatio Evangelica 1.2.1.
  12. Schott 2008, p. 1
  13. Dodds 1970, p. 115-116, citant Justí, Apologia 2.2; Tertuliano 197, p. 3
  14. de Ste-Croix 1963, p. 15–16
  15. Castelli 2004, p. 38; Gaddis 2005, p. 30-31.
  16. Tàcit , Anales 15.44.6, citat a Frend 2006, p. 504; Dodds 1970, p. 110.
  17. Frend 2006, p. 504, citant Suetoni, Nero 16.2.
  18. Dodds 1970, p. 111-112, 112 n.1; de Ste-Croix 1963, p. 20.
  19. Clarke 2005, p. 616; Frend 2006, p. 510. Vegeu també: Barnes 1968, p. 32-50; de Ste-Croix 1963, p. 6-38; Musurillo 1972, p. Iviii, Ixii; Sherwin-White 1952, p. 277-314.
  20. Drake 2000, p. 87-93; Edwards 2005, p. 579; Frend 2006, p. 506-8, citant Plini, Epístoles 10.96.
  21. Martyrium Polycarpi (Musurillo 1972, p. 2-12) i Eusebi 300, p. 4.15; Frend 2006, p. 509 (Esmirna); Martyrium Scillitanarum acta (Musurillo 1972, p. 86-89), citat a Frend 2006, p. 510 (Scillium).
  22. Eusebi 300, p. 5.1 (Musurillo 1972, p. 62-85); Edwards 2005, p. 587; Frend 2006, p. 508.
  23. Clarke 2005, p. 869-70
  24. Clarke 2005, p. 516; Frend 2006, p. 510; de Ste-Croix 1963, p. 7
  25. Robin Lane Fox, The Classical World: An Epic History of Greece and Rome (Toronto: Penguin, 2006), 576.
  26. Castelli 2004, p. 38
  27. Drake 2000, p. 113-14; Frend 2006, p. 511.
  28. Orígenes, Contra Celsum 3.9, citat i traduït a Frend 2006, p. 512.
  29. Scriptores Historiae Augustae, Septimius Severus, 17.1; Frend 2006, p. 511.
  30. Clarke 2005, p. 621-25
  31. Ciprià, Epístola 75.10.1f; Orígenes Contra Celsio 3.15
  32. Eusebi 300, p. 6.28, citat a Frend 2006, p. 513
  33. Clarke 2005, p. 625-27; Frend 2006, p. 513; Rives 1999, p. 135.
  34. Eusebi 300, p. 6.39.4; Clarke 2005, p. 632, 634; Frend 2006, p. 514.
  35. Dodds 1970, p. 108, 108 n.2
  36. E. Leigh Gibson, «Jewish Antagonism or Christian Polemic: The Case of the Martyrdom of Pionius», Journal of Early Christian Studies 9:3 (2001): 339–58.
  37. Joseph Wilson Trigg, Origen (New York: Routledge, 1998), 61.
  38. Clarke 2005, p. 635; Frend 2006, p. 514.
  39. Frend 2006, p. 514, citant Ciprià, De lapsis 8.
  40. Frend 2006, p. 514, citant Pioni Màrtir 15 (Musurillo 1972, p. 156-57).
  41. Frend 2006, p. 514
  42. Eusebi 300, p. 7.10.3, citat i traduït a Frend 2006, p. 515.
  43. Frend 2006, p. 516
  44. Eusebi 300, p. 7.15; Digeser 2000, p. 52; Frend 2006, p. 517
  45. Frend 2006, p. 517.
  46. Williams 1997, p. 161.
  47. 47,0 47,1 Williams 1997, p. 161-62
  48. Panegyrici Latini 11(3)6, citat i traduït a Williams 1997, p. 162
  49. Frend 1987, p. 3.
  50. Bowman, Diocletian, 70–71; Corcoran 2006, p. 40; Liebeschuetz 1979, p. 235-52, 240-53; Odahl 2004, p. 43-44; Williams 1997, p. 58-59.
  51. Curran 2000, p. 47; Williams 1997, p. 58-59.
  52. 52,0 52,1 Frend 1987, p. 4.
  53. Curran 2000, p. 47.
  54. Inscriptiones Latinae Selectae 617, citat a Potter 2005, p. 296.
  55. Potter 2005, p. 296, citant Inscriptiones Latinae Selectae 617, 641, 618; Frend 1987, p. 3; Lane Fox 1986, p. 593. Vegeu també Millar, 182, a «Tetrarchic triumphalism in the Near East».
  56. Potter 2005, p. 336.
  57. Potter 2005, p. 333.
  58. Curran 2000, p. 48.
  59. Clarke 2005, p. 627.
  60. Palestinian Talmud, Aboda Zara 5.4, citat i traduït a Curran 2000, p. 48. Vegeu també: Dodds 1970, p. 111.
  61. Lane Fox 1986, p. 430.
  62. Martin Goodman, Rome and Jerusalem (New York: Allen Lane, 2007), 499–505.
  63. 63,0 63,1 Barnes 1981, p. 19, 295 n.50.
  64. Barnes 1982, p. 62. n.76.
  65. Mosiacarum et Romanarum Legum Collatio 6.4, citat i traduït a Clarke 2005, p. 649; Barnes 1981, p. 19-20.
  66. Barnes 1981, p. 20. Vegeu també l'obra de Lane Fox 1986, p. 594.
  67. Davies 1989, p. 93.
  68. Lane Fox 1986, p. 590-92. Vegeu també: Rodney Stark, The Rise of Christianity: A Sociologist Reconsiders History (Princeton: Princeton University Press, 1996).
  69. Hopkins 1998, p. 191.
  70. 70,0 70,1 Frend 1987, p. 2.
  71. Keresztes 1983, p. 379; Lane Fox 1986, p. 587; Potter 2005, p. 314.
  72. Keresztes 1983, p. 379; Potter 2005, p. 314.
  73. Clarke 2005, p. 615.
  74. Keresztes 1983, p. 379.
  75. Barnes 1981, p. 21.
  76. Eusebi 300, p. 8.6.2-4, 8.9.7, 8.11.2 citat a Keresztes 1983, p. 379; Potter 2005, p. 337, 661 n.16.
  77. Lactanci 313-15, p. 15.2, citat a Keresztes 1983, p. 379; Potter 2005, p. 337, 661 n.16.
  78. 78,0 78,1 Barnes 1981, p. 21; Clarke 2005, p. 621-22.
  79. de Ste-Croix 1963, p. 21.
  80. Clarke 2005, p. 621-22.
  81. Barnes 1981, p. 21-22.
  82. Dodds 1970, p. 109.
  83. Lactanci 303, p. 5.2.12-13; Digeser 2000, p. 5.
  84. Lactanci 303, p. 5.2.3; Frend 1987, p. 13.
  85. Lactanci 303, p. 5.2.3ff; Barnes 1981, p. 22.
  86. Aureli Víctor, Caes. 39.48, citat a Keresztes 1983, p. 381.
  87. Lactanci 313-15, p. 10.1, citat a Keresztes 1983, p. 379.
  88. Augustí, De Citivae Dei 10.29, citat i traduït a Frend 1987, p. 9.
  89. Suda, π,2098, citat i traduït a Frend 1987, p. 10 n.64. Vegeu també: Barnes 1994, p. 53-65; Croke; i Digeser, «Religious Toleration».
  90. Frend 1987, p. 10.
  91. Frend 1987, p. 10-11.
  92. Porfiri, fragment 58; Frend 1987, p. 12.
  93. Porfiri, fragment 49; Frend 1987, p. 12.
  94. Porfiri, fragment 60, 63; Frend 1987, p. 12.
  95. Porfiri, fragment 1, traduït a Digeser 2000, p. 6; Frend 1987, p. 13 n.89.
  96. 96,0 96,1 Davies 1989, p. 92.
  97. Arnobio 295, p. 1.24, citat a Davies 1989, p. 79-80, d'una traducció de Bryce i Campbell.
  98. Walter 2003, p. 111.
  99. Helgeland 1974, p. 159.
  100. BaBarnes 1976, p. 245.
  101. Barnes 1981, p. 18-19.
  102. Woods 1992, p. 128-31.
  103. Lactanci 315, p. 10.1-5; Barnes 1976, p. 245; Barnes 1981, p. 18-19; Davies 1989, p. 78-79; Helgeland 1974, p. 159; Liebeschuetz 1979, p. 246-8; Odahl 2004, p. 65.
  104. Eusebi 300, p. 8.4.2-3; Barnes 1976, p. 246; Helgeland 1974, p. 159.
  105. 105,0 105,1 Davies 1989, p. 89-92.
  106. Woods 2001, p. 588.
  107. Woods 2001, p. 589.
  108. Lactanci 315, p. 10.6, 31.1 i Eusebi 300, p. 8, apartado 1, 3; Barnes 1981, p. 19, 294; Keresztes 1983, p. 381.
  109. Barnes 1981, p. 19, 294.
  110. Davies 1989, p. 82-83.
  111. Barnes 1981, p. 20; Corcoran 2006, p. 51; Odahl 2004, p. 54-56, 62.
  112. Barnes 1981, p. 19-21.
  113. Davies 1989, p. 66-94.
  114. Navarro-Valls, Rafael. Estat i religió: textos per a una reflexió crítica, p. 39.
  115. Jones 1964, p. 71; Liebeschuetz 1979, p. 235-52, 246-48. Contra: Davies 1989, p. 66-94.
  116. Odahl, 65.
  117. Lactanci 315, p. 9.9-10; Odahl 2004, p. 303 n.24.
  118. Lactanci 315, p. 11.1-2; Odahl 2004, p. 66.
  119. «La seva mare adorava els déus de la muntanya i, com que era una dona molt supersticiosa, oferia banquets gairebé diàriament i així proporcionava aliment als seus paisans. Els cristians s'abstenien de participar-hi i, mentre ella banquetejava amb els pagans, ells feien dejuni i oraven. Va concebre odi envers ells i, amb lamentacions pròpies de dona, incitava el seu fill, que no era pas menys supersticiós que ella, a eliminar aquells homes [...]» Navarro-Valls, Rafael. Estat i religió: textos per a una reflexió crítica, pp. 37-38].
  120. 120,0 120,1 Barnes 1981, p. 19.
  121. Corcoran 1996, p. 261; Keresztes 1983, p. 381.
  122. 122,0 122,1 Barnes 1981, p. 20; Clarke 2005, p. 648, citant Inscriptiones Latinae Selectae 660 i Mosiacarum et Romanarum Legum Collatio 25.36–8.
  123. H.M. Gwatkin, «Notes on Some Chronological Questions Connected with the Persecution of Diocletian», English Historical Review 13:51 (1898): 499.
  124. Barnes 1981, p. 20.
  125. Mosiacarum et Romanarum Legum Collatio 15.3.3f, citat i traduït a Clarke 2005, p. 648.
  126. Clarke 2005, p. 647-48.
  127. Barnes 1981, p. 20-21.
  128. Lane Fox 1986, p. 595.
  129. Lactanci 315, p. 10.6-11; Barnes 1981, p. 21; Odahl 2004, p. 67.
  130. Eusebi 336, p. 2.50. Davies 1989, p. 80 n.75 creu que això degué haver estat reescrit com «allò profà sobre la terra».
  131. Barnes 1981, p. 21; Elliott 1996, p. 35-36; Keresztes 1983, p. 381; Lane Fox 1986, p. 595; Liebeschuetz 1979, p. 235-52, 246-48; Odahl 2004, p. 67; Potter 2005, p. 338.
  132. Barnes 1981, p. 22; Clarke 2005, p. 650; Odahl 2004, p. 67-69; Potter 2005, p. 337.
  133. Lactanci 315, p. 12.1; Barnes 1981, p. 21; Gaddis 2005, p. 292; Keresztes 1983, p. 381.
  134. Corcoran 1996, p. 179-80.
  135. Corcoran 1996, p. 180.
  136. Corcoran 1996, p. 179.
  137. Barnes 1981, p. 22; Clarke 2005, p. 650; Potter 2005, p. 37; de Ste-Croix 1954, p. 75; Williams 1997, p. 176.
  138. 138,0 138,1 138,2 Curran 2000, p. 49.
  139. de Ste-Croix 1954, p. 75.
  140. Eusebi 300, p. 8.2.4; Eusebi 305, p. Extracte 1; Optato 367, p. Apèndix 1; Barnes 1981, p. 22; Clarke 2005, p. 650; Liebeschuetz 1979, p. 249-50; Potter 2005, p. 337; de Ste-Croix 1954, p. 75.
  141. Clarke 2005, p. 650-51; Potter 2005, p. 337; de Ste-Croix 1954, p. 75-76.
  142. Lactanci 315, p. 11.8, citat a Clarke 2005, p. 651; Keresztes 1983, p. 381.
  143. Lactanci 315, p. 11.8, citat a Keresztes 1983, p. 381.
  144. 144,0 144,1 144,2 144,3 Clarke 2005, p. 651.
  145. Keresztes 1983, p. 381.
  146. Gaddis 2005, p. 30, n.4.
  147. Lactanci, De Mortibus Persecutorum 13.2 i Eusebi, Historia Ecclesiastica 8.5.1; Barnes 1981, p. 22; Corcoran 1996, p. 179; Williams 1997, p. 176. Cita de Lactanci i traducció de Williams.
  148. Eusebi 300, p. 8.2.4; De Martyribus Palestinae praef.; i Acta Felicis (= Musurillo, 266–71); Corcoran 1996, p. 180; Clarke 2005, p. 651; Keresztes 1983, p. 382; Potter 2005, p. 337.
  149. Eusebi 300, p. 1.1-2, citat a Corcoran 1996, p. 180.
  150. Optato 367, p. Apéndice 1; Corcoran 1996, p. 180.
  151. Barnes 1981, p. 23; Corcoran 1996, p. 181-82.
  152. Corcoran 1996, p. 181
  153. Eusebi 300, p. 8.2.5; 8.6.8-9 i De8–9 Martyribus Palestinae praef. 2; Barnes 1981, p. 24; Corcoran 1996, p. 181; de Ste-Croix 1954, p. 76.
  154. Rees 2004, p. 63.
  155. Eusebi 300, p. 8.6.8-9; Barnes 1981, p. 24; de Ste-Croix 1954, p. 76.
  156. Eusebi 300, p. 8.6.10; Barnes 1981, p. 24; Corcoran 1996, p. 181-82; de Ste-Croix 1954, p. 76-77.
  157. Rees 2004, p. 64.
  158. Barnes 1981, p. 24, citant Eusebi, De Martyribus Palestinae (S), praef. 2; (S) 1.3–4; (L) 1.5b; i Historia Ecclesiastica 8.2.5, 6.10; Corcoran 1996, p. 181-82; de Ste-Croix 1954, p. 76-77; Keresztes 1983, p. 383.
  159. Eusebi 305, p. 3.1; Barnes 1981, p. 24; Liebeschuetz 1979, p. 249-50; de Ste-Croix 1954, p. 77.
  160. Baynes 1924, p. 189; de Ste-Croix 1954, p. 77.
  161. de Ste-Croix 1954, p. 77.
  162. Barnes 1981, p. 24, citant Martyrion ton hagion Agapes, Eirenes kai Chiones.
  163. Eusebi 305, p. 3.1; Barnes 1981, p. 24.
  164. Liebeschuetz 1979, p. 250-51.
  165. 165,0 165,1 Barnes 1981, p. 26-27; Odahl 2004, p. 72-74; Southern, 152–53.
  166. Lactanci 315, p. 18; Barnes 1981, p. 25-26; Odahl 2004, p. 71.
  167. Keresztes 1983, p. 384.
  168. Eusebi 300, p. 8.3.1, citat a Clarke 2005, p. 655.
  169. Clarke 2005, p. 655.
  170. Eusebi 305, p. 4.8, 9.2; Keresztes 1983, p. 384.
  171. Clarke 2005, p. 655, citant Eusebi 300, p. 8.14.9ff.
  172. Lactanci 315, p. 24.9 i Divinae Institutiones 1.1.13; Barnes 1981, p. 28.
  173. Barnes 1981, p. 28.
  174. Barnes 1981, p. 30, 38.
  175. Barnes 1981, p. 30-31.
  176. Clarke 2005, p. 656; Corcoran 1996, p. 186.
  177. Clarke 2005, p. 656.
  178. Lactanci 315, p. 33.11-35 i Eusebi 300, p. 8.17-11; Corcoran 1996, p. 186.
  179. Eusebi 300, p. 9.1.1; Corcoran 1996, p. 186, 186 n.68.
  180. Lactanci 315, p. 34.1-5, citat i traduït a Potter 2005, p. 355-56. Vegeu Clarke 2005, p. 656-57, per a una traducció de J.L. Creed.
  181. Potter 2005, p. 356.
  182. Clarke 2005, p. 657.
  183. Knipfing 1922, p. 705, citat a Keresztes 1983, p. 390.
  184. Knipfing 1922, p. 705; K. Bihlmeyer, «Das Toleranzedikt des Galerius von 311», Theol. Quartalschr. 94 (1912) 412; i J. Vogt, «Christenverflolgung», RAC 1199, citat a Keresztes 1983, p. 390.
  185. Keresztes 1983, p. 390.
  186. Louis-Sébastien Le Nain de Tillemont, Mémoires pour servir à l'histoire ecclésiastique des six premiers siècles (Paris, 1693), 5.44, citat i traduït a Keresztes 1983, p. 390.
  187. 187,0 187,1 Barnes 1981, p. 39.
  188. Clarke 2005, p. 657; Potter 2005, p. 356.
  189. Eusebi 300, p. 9.2.1; Clarke 2005, p. 659.
  190. Barnes 1981, p. 149.
  191. 191,0 191,1 Fletcher 1886c 45.1, 48.2, citat i traduït a Clarke 2005, p. 662-63.
  192. 192,0 192,1 192,2 Corcoran 1996, p. 158-59.
  193. Corcoran 1996, p. 2.
  194. Davies 1989, p. 68 n.6
  195. Davies 1989, p. 68, n.7.
  196. Davies 1989, p. 69, n.8.
  197. Davies 1989, p. 69, n.9.
  198. Davies 1989, p. 69, n.10.
  199. Davies 1989, p. 69, n.11.
  200. 200,0 200,1 Davies 1989, p. 68.
  201. Clarke 2005, p. 651; Keresztes 1983, p. 384-85.
  202. Corcoran 2006, p. 45-46; Williams 1997, p. 67.
  203. Lane Fox 1986, p. 596; Williams 1997, p. 180.
  204. Corcoran 1996, p. 261 n.58.
  205. Lactanci 315, p. 15.7; Clarke 2005, p. 651.
  206. Eusebi 300, p. 8.13.13; Vita Constantini 1.13; i De Martyribus Palestinae 13.12; Clarke 2005, p. 651, 651 n.149.
  207. Optat 367, p. 1.22; Clarke 2005, p. 651, n.149.
  208. Corcoran 1996, p. 180, citant Charles Thomas, Christianity in Roman Britain to AD 500 (London: Batsford, 1981), 48–50.
  209. Corcoran 1996, p. 181-82.
  210. Lactanci 315, p. 24.9; Barnes 1981, p. 28; Clarke 2005, p. 652.
  211. Barnes 1981, p. 23; Clarke 2005, p. 651.
  212. Barnes 1981, p. 23.
  213. Williams 1997, p. 177.
  214. Frend 2006, p. 510.
  215. Martyrium Perpetuae et Felicitatis 13.1 (Musurillo 1972, p. 106-31), citat a Tilley 2006, p. 391.
  216. Edwards 2005, p. 585; Tilley 2006, p. 387, 395; Williams 1997, p. 179.
  217. Williams 1997, p. 179.
  218. Acta Maximiliani (Musurillo 1972, p. 244-49); Tilley 1997, p. 45-46.
  219. Acta Marcelli (Musurillo 1972, p. 250-59); Tilley 1997, p. 46.
  220. Optato 367, p. Apèndix 1; Barnes 1981, p. 23.
  221. Corpus Inscriptionum Latinarum 8.6700, citat i traduït a Barnes 1981, p. 23.
  222. Tilley, Martyr Stories, 25–49; Clarke 2005, p. 652 n.153.
  223. Clarke 2005, p. 652 n.153.
  224. Corpus Inscriptionum Latinarum 8.6700 (19353); Clarke 2005, p. 652 n.153.
  225. Acts of the Abitinian Martyrs 20 (= Tilley, Martyr Stories, 44–46); Tilley, Martyr Stories, xi; The Bible, 9, 57–66.
  226. Tilley 1997, p. 10.
  227. Barnes 1981, p. 56.
  228. Tilley, Martyr Stories, xi.
  229. Barnes 1981, p. 38; Curran 2000, p. 49.
  230. Barnes 1981, p. 38, 303 n.100; Curran 2000, p. 49.
  231. Barnes 1981, p. 38, 303 n.103.
  232. 232,0 232,1 232,2 Barnes 1981, p. 38, 304 n.106.
  233. Barnes 1981, p. 38, 303-4 n.105.
  234. Lactanci 315, p. 23.5; Barnes 1981, p. 29.
  235. Barnes 1981, p. 30.
  236. Optat 367, p. 1.18; Barnes 1981, p. 38.
  237. Optat 367, p. Apèndix 1; Barnes 1981, p. 38.
  238. 238,0 238,1 Barnes 1981, p. 38.
  239. Barnes 1981, p. 38, 304 n.107.
  240. Ramón Teja, «El cristianisme primitiu en la societat romana». pp. 38.
  241. Barnes 1981, p. 38-39.
  242. Eusebi 300, p. 10.5.15-17; Barnes 1981, p. 39.
  243. Clarke 2005, p. 651, 651 n.151.
  244. Orlandis, José. Història de l'Església; vol. 1. pp. 56.
  245. Eusebi 305, p. 13.12, citat a Clarke 2005, p. 652.
  246. Barnes 1981, p. 40-41; Odahl 2004, p. 96-101.
  247. Barnes 1981, p. 42-44; Odahl 2004, p. 111. Cf. vegeu també Curran 2000, p. 72-75.
  248. Barnes 1981, p. 48 C.f. contra: MacMullen 1986, p. 45.
  249. Eusebi 336, p. 1.42.1; Barnes 1981, p. 48.
  250. Curran 2000, p. 93-96, citant Krautheimer, Corpus Basilicarum Christianarum Romanorum, 5.90.
  251. Barnes 1981, p. 48-49.
  252. Barnes 1981, p. 22; Odahl 2004, p. 67-69; Potter 2005, p. 337; Southern, 168.
  253. Eusebi 336, p. 2.50.
  254. 254,0 254,1 254,2 Barnes 1981, p. 24.
  255. Lane Fox 1986, p. 596; Williams 1997, p. 178. Vegeu també: Keresztes 1983, p. 382.
  256. Williams 1997, p. 178.
  257. Barnes, Constantine and Eusebius, 24; Southern, 168; Williams, 177.
  258. Odahl 2004, p. 68.
  259. Lactanci 303, p. 7; Williams 1997, p. 178.
  260. Lactanci 303, p. 7.16-17; cf. Daniel 7:23–25; Digeser 2000, p. 149-50.
  261. Trompf 2000, p. 120.
  262. Williams 1997, p. 181.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Alguns autors es refereixen a aquest esdeveniment com la «persecució de Dioclecià i Maximià»[1] Aquestes afirmacions poden considerar-se correctes, atès que després de morir Dioclecià, qui continuà amb les persecucions a gran part de l'Imperi fou Maximià.[2] Tot i així, la persecució fou més cruel durant el període de Dioclecià.[3]
  2. El cristianisme s'identificà al principi amb el judaisme, però les persones aviat van veure'l com una religió diferent. Als jueus els deixaven tranquils, normalment. A Roma va semblar-li millor simplement confinar-los i no pas molestar-los. El cristianisme, tanmateix, era una secta estranya i nova, i començà a estendre's a través de grups de pobles i fronteres geogràfiques; per tant, els emperadors romans hagueren de prendre mesures per frenar l'avanç d'una religió, considerada per ells com a «pagana».[4]
  3. A l'obra La Iglesia antigua y medieval de José Orlandis, se sosté que el terme «traditores» també feia referència a tots aquells que havien lliurat els llibres sagrats perquè fossin destruïts, cremats o alterats
  4. Els primers oponents pagans dels cristians veien el seu Déu com un crim polític, executat sota les ordres d'un governador de Judea que es proclamava a ell mateix com el «Rei dels Jueus», i creien que els seus textos sagrats posseïen un al·legòric atac a l'estat romà que en profetitzava la destrucció imminent —Apocalipsi. Aquests arguments perderen efectivitat amb el pas del temps, atès que els cristians eren visiblement apolítics.[14]
  5. Timothy Barnes en Tertullian: A Historical and Literary Study, 151, anomena aquest suposat reescripte una «invenció» de l'autor, que reflecteix els seus propis prejudicis religiosos en comptes de la política imperial sota la Dinastia Severa.
  6. Clarke argumenta que una altra evidència que treia la imatge d'Eusebi de la política de Maximí, respon en canvi a una persecució menys violenta.[30][31]
  7. Tot i que alguns membres de la laïcitat foren perseguits, els objectius principals eren sempre el clergat i els més prominents predicadors cristians.[35]
  8. El Talmud registra que quan Dioclecià visità la regió decretà que «els sacrificis havien d'oferir-los tothom, tret dels jueus».[60]
  9. L'edicte il·legalitzà el matrimoni entre germans, pràctica que durant molt de temps fou habitual a Orient.
  10. Hopkins suposa una taxa de creixement constant de 3,35% per annum. L'estudi de Hopkins es troba a Potter, 314. L'historiador Robin Lane Fox dóna una estimació menor de la població cristiana en 300 —4% o 5% de la població total de l'Imperi— però admet que el nombre de cristians va créixer com a resultat de la duresa del 250 a 280 dC.[68]
  11. Clarke es mostra contrari a considerar un increment important en el nombre o en l'estatus social dels cristians en aquella època.[73]
  12. Clarke adverteix, tanmateix, que aquest canvi d'actitud pot ser simplement un artefacte de les fonts.[80]
  13. Aureli Víctor descriu el cercle al voltant de Dioclecià com un imminentium scrutator;[86] Lactanci el descriu com scrutator rerum futurarum.[87]
  14. És possible una datació posterior, tot i que descoratjada pel Suides (escrit aproximadament del segle X) on es registra que Porfiri només «va sobreviure fins [al regnat de] Dioclecià».[89]
  15. Helgeland data l'esdeveniment el 301.[99] Barnes defensava el 1976 per una data del 302 o «no gaire abans»;[100] tot i que posteriorment el 1981 proposà la data de 299.[101] Woods defensa per una data propera a 297, amb la base que Dioclecià i Galeri foren a l'àrea en el mateix moment, i perquè la Crònica d'Eusebi associa la persecució amb la derrota de Galeri a mans de Narseh. (A causa que, malgrat que Eusebi data la derrota envers el 302, va tenir realment lloc el 297.)[102]
  16. Davies disputa la identificació de Barnes respecte de l'emperador no nomenat de Costantí (Oratio ad Coetum Sanctum 22) com a Galeri.[110]
  17. Barnes argumenta que Dioclecià estigué preparat per tolerar el cristianisme —al capdavall, va viure a la vista de l'església cristiana de Nicomèdia, i la seva dona i filla foren, si bé no cristianes (segons Eusebi, Historia Ecclesiastica 8.1.3; Lactanci, De Mortibus Persecutorum 15.1), almenys simpatitzants de la fe— però sota la influència de Galeri va apropar-se cada cop més a la intolerància.[112] Davies té una visió més escèptica de les mateixes proves.[113] Segons Valls, Dioclecià s'oposava a les demandes de Galeri, insistint que «n'hi havia prou prohibint la pràctica d'aquesta religió als funcionaris de palau i als soldats.» Però, no podent canviar l'opinió del seu cèsar, temptejà l'opinió d'alguns alts funcionaris i militars i va enviar un arúspex a l'Apol·lo Milesi; després accedí a la persecució, esforçant-se almenys «en què s'observés la limitació que tot es fes sense vessar sang», tot i que Galeri desitjava que es cremessin vius els que es neguessin a oferir sacrificis.[114]
  18. L'edicte en realitat podria no haver estat un «edicte» en el sentit tècnic; Eusebi no s'hi refereix com a tal, i a l'epígraf de Passio Felicis on inclou la paraula edictumexiit edictum imperatorum et Caesarum super omnem faciem terrae») va poder fer-ho com un eco de Lluc 2:1exiit edictum a Caesare Augusto ut profiteretur universus orbis terrae»).[134] A d'altres parts de Passio Felicis, el text es denomina programma.[135] El propi text de l'edicte no ha sobreviscut fins l'actualitat.[136]
  19. Pel que sembla, això incloïa qualsevulla casa en què es trobessin les escriptures.[139]
  20. Gaddis diu que la cita pot ser un insult a l'ascendència trans-danúbia de Galeri.[146]
  21. El document no és un edicte, sinó una carta.[192] Es distingeixen per la presència d'una adreça específica en una carta i la manca de tal en un edicte.[193] La versió del document preservada per Lactanci (De Mortibus Persecutorum 48.2–12) és una carta per al governador de Bitínia, suposadament enviada des de Nicomèdia després que Licini prengués la ciutat de Maximí.[192] La versió d'Eusebi (Historia Ecclesiastica 10.5.2–14) és possiblement una còpia enviada al governador de Palestina i publicada a Cesarea de Palestina.[192]
  22. Aquestes xifres només compten el nombre total de martiris, no pas el nombre de les persones martiritzades.[200] Davies té les seves figures dels actes dels màrtirs realitzades —i recollides— pels bol·landistes.
  23. Els historiadors cristians contemporanis, com Lactanci i Eusebi, atribueixen la victòria al fet d'haver ordenat inscriure l'anagrama de Crist als escuts dels soldats, per inspiració divina, després d'una visió que hauria fet que es convertís al cristianisme.[240] Tras esta victoria, inició una serie de reformas en favor de esta religión.
  24. Cal indicar que Hispània potser fou la regió d'Occident on va haver-hi més màrtirs, tal com ho registra el poeta Aureli Climent Prudenci.[244]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Antics[modifica | modifica el codi]

  • Arnobius. Adversus Nationes (Against the Heathen) ca. 295-300.
    • Bryce, Hamilton, and Hugh Campbell, trans. Against the Heathen. From Ante-Nicene Fathers, Vol. 6. Edited by Alexander Roberts, James Donaldson, and A. Cleveland Coxe. Buffalo, NY: Christian Literature Publishing Co., 1886. Revised and edited for New Advent by Kevin Knight. Accessed June 9, 2009.
  • Dessau, Hermann. Inscriptiones Latinae Selectae (Berlin: Weidmann, 1892-1916)
  • Eusebius of Caesarea. Historia Ecclesiastica (Church History) first seven books ca. 300, eighth and ninth book ca. 313, tenth book ca. 315, epilogue ca. 325. Books Eight and Nine.
    • Williamson, G.A., trans. The History of the Church from Christ to Constantine. London: Penguin, 1989. ISBN 0-14-044535-8
  • Eusebius of Caesarea. De Martyribus Palestinae (On the Martyrs of Palestine).
  • Eusebius of Caesarea. Vita Constantini (The Life of the Blessed Emperor Constantine) ca. 336-39.
    • Richardson, Ernest Cushing, trans. Life of Constantine. From Nicene and Post-Nicene Fathers, Second Series, Vol. 1. Edited by Philip Schaff and Henry Wace. Buffalo, NY: Christian Literature Publishing Co., 1890. Revised and edited for New Advent by Kevin Knight. Accessed June 9, 2009.
  • Lactantius. Divinae Institutiones (The Divine Institutes) ca. 303-311.
    • Fletcher, William, trans. The Divine Institutes. From Ante-Nicene Fathers, Vol. 7. Edited by Alexander Roberts, James Donaldson, and A. Cleveland Coxe. Buffalo, NY: Christian Literature Publishing Co., 1886. Revised and edited for New Advent by Kevin Knight. Accessed June 9, 2009.
  • Lactantius. De Ira Dei (On the Wrath of God) ca. 313.
    • Fletcher, William, trans. On the Anger of God. From Ante-Nicene Fathers, Vol. 7. Edited by Alexander Roberts, James Donaldson, and A. Cleveland Coxe. Buffalo, NY: Christian Literature Publishing Co., 1886. Revised and edited for New Advent by Kevin Knight. Accessed June 9, 2009.
  • Lactantius. Liber De Mortibus Persecutorum (Book on the Deaths of the Persecutors) ca. 313-15.
    • Fletcher, William, trans. Of the Manner in Which the Persecutors Died. From Ante-Nicene Fathers, Vol. 7. Edited by Alexander Roberts, James Donaldson, and A. Cleveland Coxe. Buffalo, NY: Christian Literature Publishing Co., 1886. Revised and edited for New Advent by Kevin Knight. Accessed June 9, 2009.
  • Musurillo, Herbert, trans. The Acts of the Christian Martyrs. Oxford: Clarendon Press, 1972.
  • Optatus. Contra Parmenianum Donatistam (Against the Donatists) ca. 366-367.
  • Porphyry. Fragments.
  • Tertullian. Apologeticus (Apology) 197.
    • Thelwall, S., trans. Apology. From Ante-Nicene Fathers, Vol. 3. Edited by Alexander Roberts, James Donaldson, and A. Cleveland Coxe. (Buffalo, NY: Christian Literature Publishing Co., 1885.) Revised and edited for New Advent by Kevin Knight. Accessed June 16, 2009.
  • Tilley, Maureen A, trans. Donatist Martyr Stories: The Church in Conflict in Roman North Africa. Liverpool: Liverpool University Press, 1996.

Moderns[modifica | modifica el codi]

  • Barnes, Timothy D. "Legislation Against the Christians." Journal of Roman Studies 58:1-2 (1968): 32-50.
  • Barnes, Timothy D. "Sossianus Hierocles and the Antecedents of the "Great Persecution"." Journal of Roman Studies 80 (1976): 239-252.
  • Barnes, Timothy D. Constantine and Eusebius. Cambridge, MA: Harvard University Press, 1981. ISBN 978-0-674-16531-1
  • Barnes, Timothy D. The New Empire of Diocletian and Constantine. Cambridge, MA: Harvard University Press, 1982. ISBN 0-7837-2221-4
  • Barnes, Timothy D. "Scholarship or Propaganda? Poprphyry Against the Christians and its Historical Setting." Bulletin of the Institute of Classical Studies 39 (1994): 53-65.
  • Barnes, Timothy D. "Review: Constantine and the Bishops: The Politics of Intolerance." Phoenix 54:3-4 (2000): 381-383.
  • Barnes, Timothy D. "Monotheists All?" Phoenix 55:1-2 (2001): 142-162.
  • Baynes, Norman H. "Two Notes on the Great Persecution." The Classical Quarterly 18:3-4 (1924): 189-194.
  • Beatrice, Pier Franco. "Antistes Philosophiae. Ein Christenfeindlicher Propagandist am Hofe Diokletians nach dem Zeugnis des Laktanz." Aug 33 (1993): 1–47. (In German)
  • Castelli, Elizabeth A. Martyrdom and Memory: Early Christian Culture Making. New York: Columbia University Press, 2004.
  • Chadwick, Henry. The Church in Ancient Society: From Galilee to Gregory the Great. New York: Oxford University Press, 2001.
  • Clarke, Graeme. "Third-Century Christianity." In The Cambridge Ancient History, Volume XII: The Crisis of Empire, edited by Alan Bowman, Averil Cameron, and Peter Garnsey, 589-671. New York: Cambridge University Press, 2005. ISBN 0-521-30199-8
  • Corcoran, Simon. The Empire of the Tetrarchs, Imperial Pronouncements and Government AD 284-324. Oxford: Clarendon Press, 1996. ISBN 0-19-814984-0
  • Corcoran, Simon. "Before Constantine." In The Cambridge Companion to the Age of Constantine, edited by Noel Lenski, 35-58. New York: Cambridge University Press, 2006. Hardcover ISBN 0-521-81838-9 Paperback ISBN 0-521-52157-2
  • Curran, John. Pagan City and Christian Capital: Rome in the Fourth Century. Oxford: Clarendon Press, 2000. ISBN 0-19-815278-7
  • Davies, P.S. "The Origin and Purpose of the Persecution of AD 303." Journal of Theological Studies 40:1 (1989): 66-94.
  • Digeser, Elizabeth DePalma. The Making of a Christian Empire: Lactantius and Rome. Ithaca: Cornell University Press, 2000. ISBN 0-8014-3594-3
  • Dodds, E.R. Pagan and Christian in an Age of Anxiety: Some Aspects of Religious Experience from Marcus Aurelius to Constantine. New York: Norton, 1970.
  • Drake, H.A. Constantine and the Bishops: The Politics of Intolerance. Baltimore: Johns Hopkins University Press, 2000. ISBN 0-8018-6218-3
  • Edwards, Mark. "Christianity, A.D. 70-192." In The Cambridge Ancient History, Volume XII: The Crisis of Empire, edited by Alan Bowman, Averil Cameron, and Peter Garnsey, 573-588. New York: Cambridge University Press, 2005. ISBN 0-521-30199-8
  • Elliott, T. G. The Christianity of Constantine the Great. Scranton, PA: University of Scranton Press, 1996. ISBN 0-940866-59-5
  • Fox, see Lane Fox, Robin
  • Frend, William H.C. Martyrdom and persecution in the early church: a study of a conflict from the Maccabees to Donatus. New York University Press, 1967. Reissued in 2008 by James Clarke Company, U.K. ISBN 0-227-17229-9
  • Frend, W.H.C. "Prelude to the Great Persecution: The Propaganda War." Journal of Ecclesiastical History 38:1 (1987): 1-18.
  • Frend, W.H.C. "Persecutions: Genesis and Legacy." In The Cambridge History of Christianity, Volume I: Origins to Constantine, edited by Margaret M. Mitchell and Frances M. Young, 503-523. New York: Cambridge University Press, 2006. ISBN 978-0-521-81239-9
  • Gaddis, Michael. There Is No Crime for Those Who Have Christ: Religious Violence in the Christian Roman Empire. Berkeley, Los Angeles, and London: University of California Press, 2005. ISBN 0-520-24104-5
  • Gibbon, Edward. History of the Decline and Fall of the Roman Empire, Vol. 1. edited by David Womersley. London: Penguin Classics, 1995. ISBN 978-0-14-043393-7
  • Helgeland, John. "Christians and the Roman Army A.D. 173-337." Church History 43:2 (1974): 149-163, 200.
  • Hopkins, Keith. "Christian Number and Its Implications." Journal of Early Christian Studies 6:2 (1998): 185-226.
  • Jones, A.H.M. The Later Roman Empire, 284–602: A Social, Economic and Administrative Survey. Oxford: Basil Blackwell, 1964.
  • Keresztes, Paul. "From the Great Persecution To the Peace of Galerius." Vigiliae Christianae 37:4 (1983): 379-399.
  • Knipfing, J.R. "The Edict of Galerius (311 A.D.) re-considered." Revue Belge de Philologie et d'Histoire 1 (1922): 693-705.
  • Lane Fox, Robin. Pagans and Christians. New York: Alfred A. Knopf, 1986. ISBN 0-394-55495-7
  • Leadbetter, William. "From Constantine to Theodosius (and Beyond)." In The Early Christian World, ed. Philip Francis Esler, 258-292. London: Routledge, 2004. ISBN 978-0-415-16496-2
  • Liebeschuetz, J. H. W. G. Continuity and Change in Roman Religion. Oxford: Oxford University Press, 1979. ISBN 0-19-814822-4
  • Löhr, Winrich. "Some Observations on Karl-Heinz Schwarte's 'Diokletians Christengesetz'." Vigiliae Christianae 56:1 (2002): 75-95
  • MacMullen, Ramsay. Christianizing the Roman Empire. New Haven: Yale University Press. ISBN 0-300-03642-6
  • Millar, Fergus. The Roman Near East, 31 B.C.-A.D. 337. Cambridge, MA: Harvard University Press, 1993. Hardcover ISBN 0-674-77885-5 Paperback ISBN 0-674-77886-3
  • Mitchell, Stephen. "Maximinus and the Christians in A.D. 312: A New Latin Inscription." Journal of Roman Studies 78 (1988): 105-124.
  • Nicholson, Oliver. "Flight from Persecution as Imitation of Christ: Lactantius' Divine Institutes IV. 18, 1-2." Journal of Theological Studies 40:1 (1989): 48-65.
  • Odahl, Charles Matson. Constantine and the Christian Empire. New York: Routledge, 2004. Hardcover ISBN 0-415-17485-6 Paperback ISBN 0-415-38655-1
  • Potter, David S. The Roman Empire at Bay: AD 180-395. New York: Routledge, 2005. Hardcover ISBN 0-415-10057-7 Paperback ISBN 0-415-10058-5
  • Rees, Roger. Diocletian and the Tetrarchy. Edinburgh: Edinburgh University Press, 2004. ISBN 0-7486-1661-6
  • Rives, J.B. "The Decree of Decius and the Religion of the Empire." Journal of Roman Studies 89 (1999): 135-154.
  • de Sainte-Croix, G.E.M. "Aspects of the Great Persecution." Harvard Theological Review 47 (1954): 75-113.
  • de Sainte-Croix, G.E.M. "Why Were the Early Christians Persecuted?" Past & Present 26 (1963): 6-38.
  • Schott, Jeremy M. "Porphyry on Christians and Others: "Barbarian Wisdom," Identity Politics, and Anti-Christian Polemics on the Eve of the Great Persecution." Journal of Early Christian Studies 13:3 (2005): 277-314.
  • Schott, Jeremy M. Christianity, Empire, and the Making of Religion in Late Antiquity. Philadelphia: University of Philadelphia Press, 2008. ISBN 978-0-8122-4092-4
  • Sherwin-White, A.N. "The Early Persecutions and Roman Law Again." Journal of Theological Studies 3:2 (1952), 199-213.
  • Tilley, Maureen A. The Bible in Christian North Africa: The Donatist World. Minneapolis: Fortress Press, 1997. ISBN 0-8006-2880-2
  • Tilley, Maureen A. "North Africa." In The Cambridge History of Christianity, Volume I: Origins to Constantine, edited by Margaret M. Mitchell and Frances M. Young, 381-396. New York: Cambridge University Press, 2006. ISBN 978-0-521-81239-9
  • Trompf, G.W. Early Christian Historiography: Narratives of redistributive justice. New York: Continuum, 2000. ISBN 0-8264-5294-9
  • Walter, Christopher. The Warrior Saints in Byzantine Art and Tradition . Ashgate Publishing, 2003. ISBN 1-84014-694-X
  • Williams, Stephen. Diocletian and the Roman Recovery. New York: Routledge, 1997. ISBN 0-415-91827-8
  • Woods, David. "Two Notes on the Great Persecution." Journal of Theological Studies 43:1 (1992): 128-134.
  • Woods, David. "'Veturius' and the Beginning of the Diocletianic Persecution." Mnemosyne 54:5 (2001): 587-591.