Pena de mort

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Pena de mort al món:
  •  Suprimida per a tots els crims.
  •  Suprimida per als crims no comesos en circumstàncies excepcionals (com ara els comesos en temps de guerra).
  •  Contemplada com a sanció penal, però suprimida a la pràctica.
  •  Contemplada com a sanció penal; la seva aplicació és vigent.

La pena de mort o pena capital és l'execució d'un presoner com a càstig per un crim o delicte. Etimològicament, pena capital és el càstig imposat a un crim tan greu que mereix la decapitació.

Segons l'informe anual d'execucions judicials d'Amnistia Internacional, l'any 2003 foren executades al manco 1.146 persones a 28 països. El 84% de les morts documentades foren a quatre països: la República Popular de la Xina n'efectuà 726, l'Iran 108, els Estats Units 65 i el Vietnam 64.

Taula de continguts

Història [modifica]

L'ús de l'execució formal com a càstig es remunta pràcticament als principis mateixos de la història escrita. Molts registres històrics, així com pràctiques tribals primitives, indiquen que la pena de mort ha estat part dels sistemes judicials des del principi de l'existència dels mateixos; els càstigs comunitaris incloïen generalment compensació per part de l'infractor, càstig corporal, repudi, exili i execució. Tanmateix, en comunitats petites els crims solen ser rars, i l'assassinat resulta ser gairebé sempre un crim passional. Per aquesta raó les execucions i l'exili solien ser càstigs molt infreqüents. Usualment se solia emprar la compensació o el repudi.

Tanmateix, aquestes no són respostes eficaces quan el crim és comès per individus aliens a la comunitat. En conseqüència, tot crim, per petit que fos, tendia a ser considerat com un atac a tota la comunitat si era comès per un estranger, i era castigat amb severitat. Els mètodes variaven, des de pallisses fins a l'esclavitud o l'execució. Tanmateix, la resposta a crims comesos per tribus o comunitats veïnes incloïen disculpes formals, compensacions o fins i tot venjances de sang.

Quan no existeix un sistema d'arbitratge entre famílies o tribus, o, existint, l'esmentat sistema falla, es produeixen disputes familiars o venjances. Aquesta forma primitiva de justícia era comuna abans de l'aparició dels sistemes d'arbitratge basats en Estats o en la religió organitzada. Podia desembocar-se en el seu ús per crims, disputes de terra o l'aplicació de codis d'honor: «Els actes de revenja fan ressaltar l'habilitat del col·lectiu social de defensar-se a si mateix, i demostren els seus enemics (així com als aliats potencials) que els danys a les propietats, drets o persones membres de l'esmentat col·lectiu no quedaran impunes».[1]

Les formes més elaborades d'arbitratge de discussions incloïen condicions i tractats de pau fets amb freqüència dins d'un context religiós, amb un mecanisme de compensació també de base religiosa. Es basava la compensació en el principi de «substitució», que podia incloure compensacions materials (en bestiar o esclaus), intercanvi de núvies o nuvis, o pagament del deute de sang. Les normes de cada tribu o societat podien permetre que es pagués la sang humana vessada amb sang animal, que es compensés amb diners de sang, o en alguns casos, exigir el pagament mitjançant l'oferiment d'un ésser humà per a la seva execució. La persona oferta no tenia perquè ser el perpetrador original del crim, ja que el sistema es basava en les tribus, no en els individus. Les disputes de sang podien ser resoltes en reunions periòdiques, com en els Things víkings. Malgrat el seu origen primitiu, els sistemes basats en disputes de sang poden sobreviure de forma paral·lela a altres sistemes legals més moderns, o ser fins i tot acceptat en judicis (per exemple el cas dels judicis per combat). Una de les formes modernes més refinades de la disputa de sang és el duel.

A certes parts del món van emergir nacions amb la forma de repúbliques monarquies o oligarquies tribals. Aquestes nacions solien unir-se mitjançant llaços comuns lingüístics, religiosos o familiars. L'expansió d'aquest tipus de nacions solia donar-se per conquesta de tribus o nacions veïnes. En conseqüència, van emergir diverses classes de reialesa, noblesa, ciutadania i esclavitud, per la qual cosa els sistemes d'arbitratge tribal van haver de modernitzar-se per formar un sistema de justícia que formalitzés la relació entre les diferents classes dins de la mateixa societat, en lloc d'entre diferents tribus relativament independents. El primer i més famós sistema de justícia conegut per a aquest nou tipus de justícia és el Codi d'Hammurabi, que establia penes i compensacions d'acord amb les diferents classes o grups socials de les víctimes i els infractors.

La Torà (llei jueva), també coneguda com el Pentateuc (el conjunt dels cinc primers llibres del Antic Testament cristià), estableix la pena de mort per al homicidi, el segrest, la màgia, la violació del sàbat, la blasfèmia i una àmplia gamma de crims sexuals, encara que l'evidència suggereix que les execucions en realitat eren rares.[2]

Tenim un altre exemple en l'Antiga Grècia, en la qual el sistema legal d'Atenes va ser escrit per primera vegada per Dracó cap al segle VII aC; en ell, s'aplicava la pena de mort com a càstig per una llista bastant extensa de delictes (d'allà l'ús modern de «draconià» per referir-se a un conjunt de mesures especialment dur).

De manera similar, en la Europa medieval, abans del desenvolupament dels moderns sistemes de presons, la pena de mort s'emprava de manera generalitzada. Per exemple, en els anys 1700 en el Regne Unit hi havia 222 crims castigats amb la pena capital, incloent-ne alguns com tallar un arbre o robar un animal. Tanmateix, gairebé invariablement les sentències de mort per crims contra la propietat eren commutades a penes de trasllat a una colònia penal, o algun altre lloc on el reclús havia de treballar en condicions molt properes a la esclavitud[3]

Malgrat l'estès del seu ús, no eren estranyes les proclames a favor de la seva reforma. En el segle XII, l'acadèmic sefardita Maimònides va escriure: «És millor i més satisfactori alliberar un miler de culpables que sentenciar a mort a un sol innocent».

Maimònides argumentava que executar un criminal basant-se en qualsevol cosa menys ferm que una certesa absoluta portava a una pendent relliscosa de onus probandi decreixent, fins que al final s'estaria condemnant a mort «d'acord amb el caprici del jutge». La seva preocupació era el manteniment del respecte popular per la llei, i sota aquest punt de vista, creia que eren molt més danyosos els errors per comissió que els errors per omissió.

Els últims segles han estat testimonis de l'aparició de les modernes nacions-estat, que impliquen el concepte fonamental i ineludible de «ciutadà». Això ha provocat que la justícia s'associï cada vegada més amb la igualtat i la universalitat (la justícia s'aplica a tots per igual), que en Europa va suposar l'emergència del concepte de dret natural. Un altre aspecte important és l'emergència de les forces de policia i institucions penitenciàries permanents. En aquest context, la pena de mort s'ha anat convertint en un factor dissuasiu cada vegada menys necessari per a la prevenció de delictes menors com el robatori.

El segle XX ha estat un dels més sagnants de la història de la humanitat. Les guerres entre nacions-estat han suposat la mort de milions de persones, una gran part de les quals van morir a conseqüència d'execucions massives, tant de combatents enemics presoners com de civils. A més, les organitzacions militars modernes han emprat la pena capital com a mitjà per mantenir la disciplina militar. En el passat, la covardia, l'absència sense permís, la deserció, la insubordinació i el pillatge eren crims que en temps de guerra solien castigar-se amb la mort. El afusellament es va convertir en el principal mètode d'execució en l'àmbit militar des de l'aparició de les armes de foc. Així mateix, diversos estats autoritaris: per exemple, alguns amb règims feixistes o comunistes: han utilitzat la pena de mort com un potent mètode d'opressió política. En part com a reacció a aquest tipus de càstig excessiu, les organitzacions civils han començat a posar durant aquest segle un èmfasi creixent en el concepte dels drets humans i l'abolició de la pena de mort.

Moviment cap a una execució «humanitària» [modifica]

Dr. Guillotin, inventor de la guillotina

Des de finals del segle XVIII existeix a tot el món una tendència a emprar formes d'execució menys doloroses, o més «humanitàries». En aquestes dates, per exemple, a França va aparèixer la Guillotina, mentre que el Regne Unit va prohibir la pena de penjament amb esquarterament a començaments del segle XIX. Tradicionalment es practicava el penjament deixant caure a la víctima des d'una escala, o pujant-la a algun tipus de plataforma que després era retirada (com un tamboret, una cadira, o la part posterior d'un carro), el qual provocava una mort lenta per asfíxia; aquests mètodes van ser substituïts per l'actual, en el que la víctima cau una distància mínima d'un metre, el que disloca el coll, seccionant la medul·la espinal i causant la mort gairebé en l'acte.

Als Estats Units es van introduir la cadira elèctrica i la cambra de gas com a mètodes d'execució més humanitaris que la forca, però han estat gairebé totalment desplaçats en favor de la injecció letal, que al seu torn ha estat criticada com a massa dolorosa. Malgrat tot, alguns països encara empren mètodes de penjament «lent», decapitació per espasa i fins i tot lapidació.

A partir de 1995 es va començar a suggerir en diferents mitjans l'ús de la asfíxia per nitrogen com mètode d'execució, però al dia d'avui no s'empra a cap país.

La pena de mort a l'ordenament jurídic espanyol [modifica]

La Constitució de 1978 aboleix la pena de mort a l'article 15, amb l'excepció de les «lleis penals militars per temps de guerra». De fet, en la Constitució, el dret a la vida és un valor superior de l'ordenament jurídic. Per extensió, el mateix article 15, no només prohibeix la pena de mort com a càstig legal, sinó també les penes legals (o tractes) inhumans o degradants.[4] El 1995, després d'una llarga campanya d'Amnistia Internacional, de la Comunitat de Sant Egidi i de diferents organitzacions socials i iniciatives individuals, amb l'acord final de tots els partits polítics, es va abolir també la pena de mort de la legislació militar.[5]

El principi d'humanitat de les penes en l'àmbit del dDret penal exclou la pena de mort com a càstig penal.

La pena de mort al món [modifica]

Almenys des de la Segona Guerra Mundial existeix una tendència clara a nivell mundial cap a l'abolició de la pena de mort. En 1977, 16 països eren abolicionistes de facto, quantitat que ascendeix en el 2007 a 128: 89 països han abolit la pena capital per a tots els crims, 10 per a tots excepte sota circumstàncies especials (generalment en estat de guerra), i uns altres 29 fa més de 10 anys que no l'apliquen. 69 països encara contemplen la pena de mort dins de la seva legislació; alguns d'ells permeten la seva aplicació a menors de 18 anys (en el 2006 Iran va executar a 4 menors, i Pakistan a un).

La República Popular de la Xina va realitzar més de 3.400 execucions en el 2004, més del 90% del total mundial. Encara que en alguns casos s'empra un escamot d'execució, la Xina ha decidit recentment que totes les execucions es realitzin mitjançant injecció letal, generalment efectuades emprant furgonetes d'execució de la marca Iveco.[6] Iran va realitzar 159 execucions en el 2004.[7] En els Estats Units d'Amèrica, Texas és l'estat que més execucions realitza, amb 370 entre 1976 i 2006. Singapur és el país amb més execucions 'per capita' ' del món, amb 70 penjaments per a una població de prop de 4 milions, i té, junt amb Japó, la menor taxa de asesinats.[8]

L'any 2006, es van realitzar execucions a 25 països:

Quantitat d'execucions realitzades en el 2006
  • Xina (almenys 1.010)
  • Iran (177)
  • Pakistan (82)
  • Iraq (almenys 65)
  • Sudan (almenys 65)
  • Estats Units (53)

L'ús de la pena de mort està cada vegada més restringit als països retencionistes. El Japó, Corea del Sud, Taiwan, Singapur i els Estats Units són les úniques nacions completament desenvolupades que mantenen la pena de mort. Aquesta era majoritàriament aplicada en països pobres i/o amb governs autoritaris, que l'empraven com a eina d'opressió política. Durant els anys 1980, la democratització de Amèrica Llatina va suposar un gran increment en la quantitat de països abolicionistes, seguida molt aviat per la caiguda del comunisme a Europa central i Europa de l'Est, els integrants del qual immediatament van aspirar a integrar-se en la Unió Europea. En aquests països el suport popular a la pena de mort varia, però es manté en descens.

Tant la Unió Europea com el Consell d'Europa exigeixen de manera estricta als estats membres que prohibeixin expressament la pena de mort, a excepció del Protocol 6 de la Convenció per a la Protecció dels Drets Humans i les Llibertats Fonamentals, que encara autoritza l'ús de la pena capital dins de la Unió per a crims ocorreguts en temps de guerra.[10] Cal fer notar que l'únic membre que encara s'acull a aquesta excepció és Bielorússia: aquesta és la raó que l'esmentat país estigui encara exclòs del Consell d'Europa.

D'altra banda, la ràpida industrialització en Àsia ha incrementat la quantitat d'estats desenvolupats retencionistes. En els esmentats països, la pena de mort compta amb un ampli suport popular, i rep poca o cap atenció per part del govern i els mitjans. Curiosament, alguns països africans i de Orient Mitjà en els quals el suport a la pena de mort és baix han seguit la mateixa tendència d'ignorar el tema.

Alguns països han reprès la pràctica de la pena capital després d'haver suspès les execucions durant llargs períodes. Els casos més notables són els dels Estats Units, que va suspendre les execucions en 1973 però va tornar a iniciar-les en 1977; l'Índia, on no hi va haver cap execució entre 1995 i 2004; i Sri Lanka, que recentment ha declarat el final de la seva moratòria sobre la pena de mort, però que encara no ha realitzat cap execució. En les Filipines es va re-introduir la pena capital en 1993 després de la seva abolició en 1987, però va tornar a ser abolida en 2006.

Opinió pública [modifica]

Execució mitjançant garrot vil a Filipines a començaments del segle XX.

El nivell de suport a la pena de mort varia molt a cada país. En les democràcies tant abolicionistes com retencionistes, el punt de vista del govern sol tenir un ampli suport popular i rep poca atenció de la classe política o els mitjans de comunicació. En alguns països abolicionistes, la majoria de la població recolza o ha recolzat la pena de mort, i l'abolició va ser adoptada a conseqüència de canvis polítics, com el pas d'un règim autoritari a un altre democràtic. També va influir en alguns països d'Europa el fet que l'abolició es convertís en condició necessària per poder integrar-se en la Comunitat Europea, això va obligar, per exemple, a abolir la pena de mort a França l'any 1981. Estats Units és una notable excepció: alguns estats han prohibit la pena de mort des de fa dècades (el primer en abolir-la va ser Michigan en 1846), mentre d'altres encara la practiquen; la pena capital és avui dia un tema polèmic de discussió a tot el país. Tanmateix, en altres països és rar que es prohibeixi l'aplicació de la pena de mort a conseqüència d'una discussió pública activa dels seus mèrits i conseqüències.

Als països abolicionistes de vegades es reactiva el debat sobre la pena de mort com a reacció per algun assassinat especialment brutal, encara que pocs països l'han readmès després d'abolir-la. Tanmateix, increments sobtats en la quantitat de crims violents, com assassinats o atacs terroristes, ha empès a alguns països, com Sri Lanka o Jamaica, a posar fi a les seves moratòries sobre la pena capital. Als països retencionistes, el debat sobre la conveniència de la pena de mort sol ser reactivat cada vegada que surt a la llum un cas d'error en la seva aplicació, encara que aquest tipus de fets solen promoure modificacions en el sistema legal per millorar la seva aplicació, més que moviments cap a la prohibició del seu ús.

Una enquesta internacional del Grup Gallup de l'any 2000 assegurava que «El suport a la pena de mort a nivell mundial es troba en un 52%». El desglossament del percentatge de suport i repudi a la pena de mort per continents és: a nivell mundial, 52%/39%, Amèrica del Nord 66%/27%,[11] Àsia 63%/21%, Europa Central i de l'Est 60%/29%, Africa 54%/43%, Amèrica Llatina 37%/55%, Europa Occidental 34%/60%.

Als Estats Units, les enquestes solen mostrar un suport majoritari a la pena capital. Una enquesta feta per ABC News el juliol del 2006 mostrava un suport d'un 65% a favor de la pena de mort, de manera coherent amb altres resultats de l'any 2000.[12] D'acord amb una altra enquesta del Grup Gallup de maig del 2006, la meitat del públic nord-americà opina que la pena de mort no s'aplica amb suficient freqüència, i el 60% considera que s'aplica de manera justa.[13] Tanmateix, les enquestes mostren també que el públic està més dividit quan se li demana elegir entre la pena capital i la cadena perpètua, o quan han d'opinar sobre delinqüents juveniles.[14][15] Aproximadamente 6 de cada 10 nord-americans opinen que la pena de mort no té un efecte dissuasiu en els casos d'assassinat, i la majoria opina que almenys un innocent ha estat executat en els últims cinc anys[16][17]

Una enquesta recent en la web de Al-Jazeera conclou que el 52,7% dels enquestats estava a favor de la prohibició de la pena de mort, un 39,3% en contra de la seva prohibició, i un 8% es mostrava indecís.

Organitzacions internacionals [modifica]

Algunes convencions regionals prohibeixen l'ús de la pena de mort, sent la més notable la Convenció Europea de Drets Humans en els seus protocols sisè (abolició en temps de pau) i tretzè (abolició en totes les circumstàncies). Tanmateix, la majoria de tractats internacionals deneguen categòricament la prohibició de la pena capital en cas de crim greu, com per exemple en el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, encara que inclou protocols opcionals que permeten la seva abolició.

Diverses organitzacions internacionals han convertit l'abolició de la pena de mort en un dels seus requisits d'entrada, com per exemple la Unió Europea i el Consell d'Europa Ambdues organitzacions estan disposades a acceptar una moratòria com a mesura provisional. D'aquesta manera Rússia, que permet la pena de mort segons la seva legislació, no ha fet ús de la pena capital des que va entrar a formar part del Consell. Altres estats, que han prohibit de iure la pena de mort en temps de pau i de facto en tota circumstància, encara no han ratificat el Protocol núm. 13, pel que no tenen obligació internacional d'evitar l'ús de la pena de mort en temps de guerra o en perill de guerra imminent. Concretament Armènia, França, Itàlia, Letònia, Polònia i Espanya,[18] encara que tant Itàlia com Espanya sí que han firmat el Segon Protocol Opcional del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics en aquest sentit, i Espanya, encara que la contempla en la seva Constitució, va prohibir expressament el 2006 l'ús de la pena capital en temps de guerra. Albània és de moment l'últim país en ratificar el Protocol núm. 13, amb data efectiva de 1 de juny de 2007.[19]

Turquia, que en els últims anys està realitzant gestions per poder ingressar en la Unió Europea, ha dut a terme una reforma del seu sistema legal. L'última execució a Turquia va tenir lloc en 1984, moment a partir del qual va existir una moratòria de facto sobre la seva aplicació. L'agost de 2002 es va eliminar de la legislació turca la possibilitat d'aplicar la pena de mort en temps de pau, i el maig de 2004 es va modificar la constitució per eliminar la pena capital en tota circumstància. Turquia va ratificar el Protocol núm. 13 de la Convenció Europea de Drets Humans el febrer de 2006. Com a resultat, a Europa no s'aplica ni pot aplicar-se a la pràctica la pena de mort: tots els estats excepte Rússia, que ha iniciat una moratòria sobre això, han ratificat el Sisè Protocol de la Convenció Europea de Drets Humans. L'única excepció és Bielorússia, que no és membre del Consell d'Europa. L'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa ha estat pressionant als estats observadors del Consell d'Europa que encara apliquen la pena capital (Estats Units i Japó) que prohibeixin la seva aplicació, o perdin la seva situació d'estat observador. A més de promoure l'abolició de la pena de mort en els seus estats membres, la Unió Europea ha prohibit l'extradició de criminals en casos en els quals el país reclamant podia intentar aplicar la pena capital.

Entre les organitzacions no governamentals Amnistia Internacional i Human Rights Watch s'han posicionat explícitament en la lluita contra la pena de mort com a objectiu fundacional bàsic.

Pena de mort juvenil [modifica]

Cada vegada s'aplica menys la pena de mort a criminals adolescents (és a dir, que tenien menys de 18 anys en el moment de cometre el crim). Els únics països que encara permeten oficialment aquesta pràctica són Bangla Desh, Iran, Iraq, Nigèria i Aràbia Saudita. Nou països han executat a menors d'edat des de 1990: Xina, República Democràtica del Congo, Iran, Nigèria, Pakistan, Aràbia Saudita, Sudan, Estats Units i Iemen. Xina, Pakistan, Estats Units i Iemen han incrementat l'edat mínima per poder ser executat per llei fins als 18 anys.[20] Amnistia Internacional ha verificat 47 execucions en diversos països de menors i adults que van ser condemnats per crims comesos sent menors d'edat.[21]

La Xina no permet l'execució de menors d'edat; tanmateix, segons Amnistia Internacional, les esmentades execucions han tingut lloc.[22] La Cort Suprema dels Estats Units va abolir l'ús de la pena capital per a criminals menors de 16 anys en el cas Thompson v. Oklahoma (1988), i per a tots els menors d'edat en Roper v. Simmons (2005). De manera semblant, en l'any 2002 la Cort Suprema dels EUA va declarar inconstitucional l'execució d'individus amb retard mental[23]

La Convenció sobre els Drets del Nen de l'Organització de les Nacions Unides disposa que «no s'imposarà la pena capital ni la de presó perpètua sense possibilitat d'excarceració per delictes comesos per menors de 18 anys d'edat». Aquesta convenció ha estat firmada i ratificada per tots els països del món excepte Estats Units d'Amèrica i Somàlia. «En l'actualitat, Somàlia no pot avançar cap a la ratificació a causa que manca d'un govern reconegut. En firmar la Convenció, els Estats Units han indicat la seva intenció de ratificar-la, però encara no l'han signada».[24]

La subcomissió de les Nacions Unides per a la Promoció i Protecció dels Drets Humans sosté que la pena de mort aplicada a menors d'edat és contrària al Dret internacional consuetudinari.

L'abolicionisme en diferents països [modifica]

La primera constància històrica que es té de l'abolició de la pena de mort prové de Xina, on va ser prohibida breument entre els anys 747 i 759. A Anglaterra es va incloure una opinió contrària a la mateixa en Les dotze conclusions dels lolards, text escrit en el 1395. L'actual moviment abolicionista es considera que es va iniciar arran de la publicació a Itàlia del llibre de Cessés Beccaria, Dei Delitti i Delle Pene (Del delicte i de la pena) en 1764. Mitjançant el mateix, Beccaria pretenia demostrar no només la injustícia, sinó la futilitat mateixa de la pena capital i la tortura des del punt de vista de la política social. Influït pel llibre Leopold d'Habsburg, famós monarca il·lustrat i futur Emperador de Àustria, va abolir la pena de mort en el llavors independent Gran Ducat de Toscana el 30 de novembre de 1786, després d'haver detingut de facto les execucions (l'última es va realitzar en 1769). Leopold va promulgar en aquesta data la reforma del codi penal que abolia la pena de mort, i va ordenar la destrucció de tots els instruments emprats en la seva aplicació, en la qual cosa seria la primera prohibició formal de l'època moderna. L'any 2000, les autoritats regionals de Toscana van establir el 30 de novembre com a festivitat anual, a fi de commemorar l'esdeveniment. Aquesta mateixa data s'usa a nivell mundial en unes 300 ciutats amb el mateix objectiu, formant un moviment reivindicatiu que rep el nom de Dia de les Ciutats per la Vida.

A la resta del món, l'abolició de la pena de mort va continuar sent escassa, i es percebia com a una mica innecessària. Tanmateix, la segona República Romana es va desmarcar completament de la tendència retencionista i el mateix any de la seva proclamació, en 1849, va prohibir l'ús de la pena capital, convertint-se en la primera república de la història en prendre l'esmentada mesura. Veneçuela va seguir el seu exemple abolint la pena capital en 1863, Costa Rica en 1882, i Portugal ho va fer al seu torn en 1867 (l'última execució havia tingut lloc en 1846).

Als Estats Units, Michigan va ser el primer estat en prohibir la pena de mort el 1 de març de 1847. Actualment dotze estats i el Districte de Colúmbia han abolit la pena de mort.

A Espanya es va aplicar la pena de mort fins els últims anys de la dictadura del general Franco, a Catalunya l'ultim executat pel regim feixista va ser Salvador Puig Antich de 25 anys d'edat amb el mètode del garrot vil en una cel·la de la presó Model de Barcelona el 2 de març del 1974, a les 9.40 hores del matí, com a venjança després de la mort de Carrero Blanco. En tota Europa s'organitzaren manifestacions demanant la commutació de la pena capital, però Franco es mantingué ferm i no concedí l'indult.

Mètodes d'aplicació [modifica]

Referències [modifica]

  1. ↑ Waldmann, Peter. Sociedades en guerra: conflictos violentos de Europa y América Latina. 2000, Barcelona, ed.: Pidós
  2. ↑ (en anglès)Schabas, WilliamThe. Abolition of the Death Penalty in International Law Cambridge University Press, ISBN 0-521-81491-X
  3. ↑ [enllaç sense format] http://teacher.deathpenaltyinfo.msu.edu/c/about/history/history.PDF Universitat de Michigan, The Death Penalty
  4. ↑ «Dels drets fonamentals i de les llibertats públiques» Art.15 Constitució Espanyola de 1978
  5. ↑ «L'abolició de la pena de mort a Espanya» a: Història de la pena de mort, web d'Amnistia Internacional, [consulta el 30 d'agost de 2012]
  6. ↑ (en anglès) China's mobile death fleet, notícia a l'Asian Times
  7. ↑ «China Leads Death List as Number of Executions Around the World Soars» (en anglès). [Consulta: 16 de desembre de 2012].
  8. ↑ [enllaç sense format] http://www.singstat.gov.sg/ssn/feat/4Q97/feat.pdf
  9. ↑ Condemnes a mort i execucions l'any 2006 (Amnistia Internacional) 2007-05-22
  10. ↑ (en anglès) [1]
  11. ↑ (en anglès) Death Penalty International Poll, Grup Gallup (2007-06-04)
  12. ↑ {en}Capital Punishment, 30 Years On: Support, but Ambivalence as Well, ABC News poll (2007-06-04)
  13. ↑ (en anglès) Crime / Law Enforcement, Gallup 2006 (2007-06-04)
  14. ↑ {en}Crime: Bills and proposals, Public Agenda (2007-06-04)
  15. ↑ {en}Bills and proposals (2007-06-04)
  16. ↑ (en anglès)http://www.publicagenda.org/issues/major_proposals_detail.cfm?issue_type=crime&list=5 Crime: Bills and proposals (2007-06-04)]
  17. ↑ (en anglès) Bills and proposals (2007-06-04)
  18. ↑ Ratificacions de tractats internacionals, Amnistia Internacional (2007-06-04)
  19. ↑ Protocol No. 13 to the Convention for the Protection of Human Rights and Fonamental Freedoms, concerning the abolition of the death penalty in all circumstances, Consell d'Europa (2007-06-04)
  20. ↑ Dades i xifres sobre la pena de mort (2007-06-04)
  21. ↑ Execució de menors d'edat des de 1990 (2007-06-04)
  22. ↑ ¡No a l'execució de menors! (2007-06-04)
  23. ↑ {en}Supreme Court bars executing mentally retarded (2007-06-04)CNN
  24. ↑ Convenció sobre els Drets del Nen: Les preguntes més freqüents (2007-06-04) Organització de les Nacions Unides

Enllaços externs [modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Capital punishment


Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Pena_de_mort&oldid=11819521»