Comunisme

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Part de la secció del

Socialisme
Red flag waving.svg

Corrents

Socialisme utòpic
Socialisme llibertari
Comunisme
Socialisme marxista
Socialdemocràcia
Socialisme democràtic
Socialisme humanista
Socialisme reformista
Socialisme cristià
Socialisme del segle XXI

Pensament

Internacionalisme
Marxisme
Obrerisme
Sindicalisme

Conceptes

Autogestió
Cooperativisme
Democràcia
Igualitarisme
Justícia social
Lluita de classes
Revolució proletària

modifica

El comunisme és una pràctica social i una teoria, que s'ha manifestat al llarg de la història en diverses corrents, pràctiques i filosofies, les quals basen les seves propostes d'organització social en la igualtat absoluta de la societat, l'eliminació de les jerarquies i l'apropiació col·lectiva o la no-propietat dels mitjans de producció.

En l'àmbit teòric podem trobar exemples des de Plató, passant per Thomas More i la seva Utopia i un bon grapat de reformadors medievals i moderns -on destaquen corrents radicals de la Reforma tals com l'anabaptisme o els radicals anglesos de mitjans XVII (levellers i diggers)-, fins a Babeuf i la Conjura dels Iguals.

Com a forma d'organització social en la pràctica es pot trobar la seva materialització en múltiples experiències de caràcter religiós (cristianisme primitiu, catarisme, anabaptisme, la revolta de Münster...) o en diverses revoltes socials principalment camperoles a l'Europa medieval i moderna. Més enllà de l'ús estricte del mot i de les societats de classes principalment europees que l'han originat de forma dialèctica, es pot usar per definir societats igualitàries sense propietat, que han existit arreu del món i al llarg de la història.

Contemporàniament i com a ideologia social, política i econòmica es basa principalment en les idees de Karl Marx i Friedrich Engels, exposades al Manifest Comunista, encara que posteriorment ha tingut altres aportacions importants, destacant sobretot l'obra de Lenin. Aquest lligam fa que avui en dia s'identifiqui la paraula comunista amb els marxistes, tot i que existeixen moviments comunistes que difereixen de les tesis de Marx, com per exemple l'anarcocomunisme o el comunisme llibertari.

També com a pràctica i més enllà del socialisme real o d'experiències revolucionàries com el 36 aragonès o català, o bé el castrisme, es pot considerar baix aquesta etiqueta diverses experiències de vida col·lectiva alternatives i contraculturals als anys 60 i 70 del segle XX (com les comunes associades entre d'altres al moviment hippie), també per l'ús que en feien del concepte alguns dels seus primers protagonistes. En aquest sentit hom pot veure elements d'aquesta forma d'organització social en les comunitats zapatistes o el moviment okupa dels anys 90.

Comunisme marxista[modifica | modifica el codi]

Igual que els altres autors comunistes,Marx i Engels foren crítics amb el capitalisme, al qual acusaven d'explotar a una classe obrera que s'acabaria revoltant contra la classe dominant i destruint el sistema que aquests han creat.

Els trets característics del comunisme marxista son:

  • Ús del materialisme dialèctic com a principi filosòfic de superació de l'idealisme humanista i eina metodològica d'anàlisi de la realitat.
  • Anàlisi materialista de la història (materialisme històric): el desenvolupament de les forces productives impulsa les diferents fases històriques que ha viscut l'home. En totes les fases hi ha uns actors bàsics (les classes) i una relació d'explotació que apareix a partir de l'aparició d'un excedent, i per la qual es desencadena la lluita de classes.
  • L'anàlisi del capitalisme a partir de la teoria del valor-treball i el materialisme històric, segons la qual existeixen unes contradiccions estructurals al capitalisme que duran a la seva destrucció i superació per un sistema d'organització socialista.
  • Consideració de l'Estat com a eina de repressió del proletariat. El marxisme-leninisme considera que com via d'arribada al socialisme una vegada superada la fase capitalista de que permetrà el manteniment en el poder de la classe treballadora, mitjançant la dictadura del proletariat, per assegurar-se que la burgesia no pugui tornar al poder i així procurar la desaparició de la societat de classes i amb ella, la autodissolució tant com de la societat de classes com de l'Estat per sí mateix..
Karl Marx (1869)

En altres paraules, el seu objectiu és la substitució de la societat capitalista per una societat sense classes i sense Estat, on tothom hauria de gaudir dels mateixos drets i estatus econòmic, a partir d'una revolució i una dictadura del proletariat, per mitjà de la conquesta de l'Estat, arribant a una societat socialista que hauria de ser una etapa de transició cap a la societat comunista sense classes i sense Estat.

Al segle XX, diverses revolucions marxistes varen tenir èxit, i es van crear diversos Estats dirigits per partits comunistes (essent el més influent la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques o URSS), principalment en països econòmicament endarrerits i en un context de fustigament imperialista.

Al cas de l'URSS, una primera etapa de lluita ideològica i d'èxit econòmic van permetre arribar a posicions capdavanteres del rànquing mundial, tant pel que fa a conquestes socials com a capacitat productiva. Els anys 60 i 70 van conduir a un procés d'estancament econòmic i polític, culminat per un total enfonsament del sistema a finals dels anys 80.

Durant la segona meitat del segle XX es va viure una tensió permanent entre els països capitalistes i socialistes (l'anomenada guerra freda). A finals de segle, juntament amb l'URSS, la majoria de règims socialistes, sobretot europeus, es van ensorrar, i aquests països van retornar al capitalisme. Avui en dia, la Xina és l'única gran potència formalment comunista, tot i que en la pràctica està en transició cap a l'economia de mercat. Cuba i Corea del Nord són els exemples més coneguts de països que encara segueixen una doctrina comunista, tot i que no segueixen el model estalinista, ja que Corea del Nord segueix una doctrina anomenada juche.

Sobre l'enfonsament del bloc comunista existeixen diverses interpretacions, segons el grau d'afinitat ideològica:

  • Segons els estalinistes, la causa de la caiguda ha estat el revisionisme, considerat un retrocés ideològic cap a tesis més liberals. Al cas de l'URSS, aquesta línia ideològica primer passa per una actitud crítica amb Stalin (Khrusxov), amb Lenin (Bréjnev), i finalment acabar rebutjant a Marx i tomant posicions socialdemòcrates i de mercat (Gorbatxov). Tot això condueix, segons aquesta interpretació, a l'enfonsament ideològic i econòmic del socialisme, ja que marca el retrocés polític i econòmic dels Soviets, i la corrupció dels membres del partit, titllats com a "nova classe burgesa".
  • Segons els trotskistes la dictadura del proletariat es va substituir per la dictadura del partit, aquesta per la del Comitè Central fins a arribar finalment a la del Secretari General. La novel·la 1984 de George Orwell exposa la visió trotskista de la "degeneració" de l'URSS. Aquest corrent intern crític amb el poder establert a l'URSS va ser aprofitat puntualment per les potències capitalistes, per a debilitar al seu adversari geopolític.
  • Els liberals consideren el comunisme com a sistema inviable a llarg termini, i per tant condemnat al fracàs. Segons aquesta teoria, les traves que el socialisme posa a la iniciativa individual o grupal, així com la falta d'incentius i d'una cibernètica, suposen un ús crònicament ineficient dels recursos. Políticament, opinen que la pèrdua del que consideren llibertats civils bàsiques duu necessàriament a la corrupció del poder.
  • Alguns analistes historicistes consideren que el sistema soviètic no es va saber adaptar a les noves circumstàncies històriques, especialment al seu paper de gran potència i la diversificació de necessitats econòmiques, criticant així el que consideren una falta d'adequació de les estructures polítiques i econòmiques al seu context històric. Consideren, per tant, insuficients, tardanes o incorrectes les reformes impulsades pels successius caps d'estat.

El comunisme és un conjunt d'ideologies, així com el sistema d'organització social, econòmica i política que proposen que es caracteritzen per la crítica a la propietat privada i l'aposta per la socialització dels mitjans de producció, canvi, transport i consum. És en aquest darrer punt en el qual es diferencia del socialisme.

Marxisme-Leninisme[modifica | modifica el codi]

Lenin: El cert és que la veritat és sempre revolucionaria

L'èxit de la Revolució Russa, l'any 1917, implantant el primer govern comunista del món, fou un fet decisiu a la història del segle XX. Pel que fa al marxisme, el va col·locar clarament en posició de lideratge a la lluita anticapitalista, i va llençar a primera plana la important tasca d'ampliació de la teoria marxista duta a terme des de la mort de Marx, destacant la del dirigent d'aquesta revolució: Vladímir Il·litx Lenin.

Lenin desenvolupa la teoria de l'organització comunista del proletariat que haurà de dirigir aquest per a la consecució dels seus objectius, sorgits de l'aplicació de les tesis marxistes a l'anàlisi de la realitat.

A més, l'URSS amb Lenin al capdavant del seu govern, impulsa la III Internacional, on les organitzacions revolucionàries d'arreu del món s'agrupen per plantejar i discutir els problemes que es troben en els diferents contextos per assolir aquests objectius, enfrontant-se directament amb les organitzacions que es mantenen a la II Internacional, les quals renuncien a la lluita per la transformació radical de la societat, conformant-se a negociar amb els representants del poder hegemònic petites reformes.

Estalinisme, trotskisme i bukharinisme[modifica | modifica el codi]

La mort de Lenin el 1924, amb el projecte de l'Estat Soviètic a mig fer, duu als membres més destacats de la revolució a una disputa pel lideratge ideològic i polític de l'URSS, per ocupar el lloc buit deixat per Lenin. Aquesta lluita es cristal·litza en tres vessants sobre com continuar la tasca.

  • Els marxistes-leninistes, o partidaris de Ióssif Stalin, creien que era possible el socialisme a un sol país, però que calia consolidar-ho amb una forta lluita política interna.
  • Els bukharinistes, o partidaris de Nikolai Bukharin, estaven convençuts de què una vegada iniciada la flama revolucionària, ja res podia aturar la seva força. Per tant, no era necessària una lluita interna amb els kulaks i kolkhosos.
  • Els revisionistes, Lev Trotski, consideraven necessària una revolució permanent,teoria rebutjada pels marxistes russos ja a principis de segle, i estendre l'exemple rus a altres països i a l'enfrontament obert amb les potències capitalistes, ja que consideraven impossible la supervivència del socialisme només a l'URSS. Van ser expulsats del Partit, i posteriorment perseguits i reprimits pels seguidors de Stalin.

D'aquesta lluita en surt victoriós Stalin amb les idees de Lenin. Les idees de Trotski no moren sinó que reneixen i s'expandeixen en el moviment anomenat quarta internacional.

Quarta Internacional[modifica | modifica el codi]

A França, Trotski i els seus simpatitzants, després de ser expulsat aquest de la Unió Soviètica a causa de la seva rivalitat amb Stalin, van considerar que la tercera internacional havia quedat sotmesa a l'estalinisme i que seria incapaç de dur la classe treballadora al poder. En conseqüència van fundar la quarta Internacional (CI). A través de la seva història, la CI va ser perseguida tant pels governs capitalistes com per la Policia secreta Soviètica i els membres de la Tercera Internacional. Els seguidors de la Unió Soviètica i més tard els maoistes consideren la CI i el trotskisme en general com un corrent il·legítim fins a l'actualitat.

La CI va sofrir una escissió en 1940 i una altra encara més important en 1953. A pesar de la reunificació parcial ocorreguda en 1963 cal dir que actualment són diverses les agrupacions trotskistes que es consideren en l'actualitat els continuadors de la CI.

Maoisme[modifica | modifica el codi]

El Marxisme-Leninisme, pensament Mao Zedong, n'és una variant pròpia de l'extrem orient i originària de la Xina. La seva importància històrica prové de l'oposició al creixent comportament de l'URSS com a potència imperial després de la Segona Guerra Mundial i, especialment, els anys 60 i 70, que comportà la ruptura sinosoviètica.

Defensa fortament la no-ingerència d'uns països en els assumptes dels altres, així com una completa doctrina de comportament militar, i dóna preponderància a l'entorn rural davant del proletariat urbà. Destaca que la lluita de classes continua durant tota la fase socialista, ja que sempre existeixen elements disposats a restaurar el sistema capitalista, especialment dins la mateixa cúpula del Partit Comunista. Sobre aquesta idea funda la Revolució Cultural (1966 - 1969).

Altres corrents marxistes[modifica | modifica el codi]

Tot i que s'utilitzen les denominacions estalinista, trotskista o maoista, per designar diferents corrents del comunisme, el cert és que els únics que han aconseguit desenvolupar teories capaces de funcionar a la pràctica i evolucionar amb el pas del temps per poder ser utilitzades com a instruments de defensa i lluita per al proletariat, foren Marx i Engels amb el desenvolupament del materialisme dialèctic i històric, i Lenin amb el desenvolupament de la teoria del partit de la i per a la classe treballadora.

Per això, el grup majoritari de corrents marxistes no-leninistes són els presents a la II Internacional, de caràcter clarament reformista, i qualificats com a socialdemòcrates. Aquest defensen la possibilitat de la reforma de l'Estat per la via pacífica, participant als "sistemes parlamentaris burgesos".

A més, l'abandonament de les vies revolucionàries fa que sovint no siguin considerats com a comunistes, deixant-los en senzillament socialistes. En una situació similar es troben els corrents que es defineixen com a ecosocialistes.

  • Juche és la base ideològica de la República Democràtica Popular de Corea. Una frase atribuïda al polític Kim Il-sung defineix Juche de la manera següent:En poques paraules, la idea Juche significa que els propietaris únics de la revolució i la construcció posterior són les masses. El pensament Juche és un sistema filosòfic i ideològic la formulació s'atribueix al president Kim Il-sung i el desenvolupament s'atribueix a l'actual líder nord-coreà Kim Jong-il. Segons alguns sectors comunistes el Juche suposa una desviació del leninisme, del qual sorgeix amb l'objectiu d'adaptar-se a la cultura coreana i les necessitats del mateix govern. La principal idea és que l'home i la dona són els responsables de les seves destinacions. Aquesta màxima en un sistema revolucionari trasllada al conjunt de persones que componen les masses populars l'autoria de la revolució i el seu desenvolupament. D'aquesta manera, cada coreà té la seva part de responsabilitat en el destí de la col·lectivitat. La revista nord-coreana Korean Review assenyala que Juche vol dir adoptar el paper de mestre de la revolució i reconstrucció del teu propi país. Això significa un procedir independent i creatiu de cada un per tal d'adaptar les solucions als problemes que puguin aparèixer en el procés de revolució i construcció. Així s'explica la principal aplicació pràctica d'aquesta teoria.
  • Nacional-bolxevisme és un corrent feixista que adopta postures i estètiques del marxisme-leninisme, considerant-se com una teoria que s'emmarca en el socialisme nacionalista etnicista i que lluita principalment contra el liberalisme capitalista, tant en la seva visió econòmica com social. En l'actualitat té moviments actius sobretot a Rússia com el Partit Nacional Bolxevic fundat i dirigit per Eduard Limonov (i la seva escissió anomenada Front Nacional Bolxevic de Rússia, que es va separar per l'acostament de Limonov cap al Front d'Unió Civil de l'exescaquista Gari Kasparov) i a Alemanya, així com en altres països europeus entre els quals es troba Espanya, amb el Partit Nacional Bolxevic d'Espanya (PNBE) i el Front Nacional Bolxevic, aquest últim fidel a la corrent que intenta reconciliar nacional-bolxevisme amb els principis nacional-revolucionari sí que proposa la ruptura amb el PNB Limonov.
  • Comunisme de consells és un corrent proletària-revolucionària sorgida en l'àmbit de l'esquerra comunista germano-holandesa dels anys 1920-1930. El seu punt de diferenciació i ruptura amb la socialdemocràcia i el leninisme està en la crítica dels models tradicionals de partits i polítiques comunistes. La formulació primerenca de la teoria comunista-consellista va ser portada a terme per Anton Pannekoek i Otto Rühle, en el transcurs de la revolució alemanya. Un teòric de consells posterior i més jove però no menys important va ser Paul Mattick.
  • Luxemburguisme es refereix al moviment marxista revolucionari creat per Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, conegut pel nom de Lliga Espartaquista, que es caracteritzava pel seu rebuig total de la guerra de 1914 i la seva defensa de la democràcia obrera enfront de la visió militarista del partit que atribuïen a Lenin. La frase de Karl Marx l'emancipació dels treballadors serà obra dels treballadors mateixos era el punt de partida de les seves idees.
  • Marxisme autònom sorgit des de l'esquerra política i és en alguns casos part de les interpretacions del marxisme llibertari (principalment) i arriba a coincidir amb alguns postulats de l'anarquisme. Promou un desenvolupament democràtic i socialitzant del poder polític, la democràcia participativa, l'horitzontalitat i una constant adequació de les estratègies i tàctiques a les realitats concretes de cada espai. Es caracteritza per criticar i evitar l'avantguardisme i el burocratisme dels partits i els sindicats d'esquerra clàssics des d'un discurs anticapitalista i antiestatista. Això apunta a analitzar, criticar i evitar en la vivència la determinació de les estructures de poder de la societat capitalista i estatal per a així crear una autodeterminació de la vida que es basi en la capacitat positiva i productiva dels sectors subalterns dins de la modernitat i així també determinar a la societat. Els seus partidaris solen ser anomenats "autònoms" o "autonomistes". També hi ha la tendència important d'emfasitzar la política prefigurativa, o aquella que en acció ja conté les formes socials que voleu siguin la norma de la societat. Així també la idea relacionada amb la possibilitat d'experimentació social i rebel·lia en l'ara i per tant la crítica a les visions que miren al món millor només capaç de fer-se realitat després de realitzar la revolució.
  • Freudomarxisme és un intent de síntesi entre la psicoanàlisi freudiana i el marxisme, sent els seus representants principals Wilhelm Reich i Herbert Marcuse. Posteriorment es donaran nous intents per conjugar les dues posicions especialment des de la dècada dels setanta.
  • Situacionisme seria la denominació del pensament i la pràctica en la política i les arts inspirada per la Internacional Situacionista (1957 -1972), si bé el substantiu situacionisme sol ser rebutjat pels autors d'aquest. Aquest corrent, el plantejament central és la creació de situacions, va emergir a causa d'una convergència de plantejaments del marxisme i del avant-garde com la Internacional Lletrista i el Moviment Internacional per una Bauhaus Imaginista (MIBI). El 1968 el moviment va proposar el comunisme consellista com a ordre social ideal.
  • Neomarxisme va ser una escola del segle XX que es remunta als primers escrits de Karl Marx abans de la influència de Engels, que es va enfocar a l'idealisme dialèctic més que en el materialisme dialèctic, rebutjant així el determinisme econòmic percebut en Marx més endavant, preferint enfocar-se en una revolució psicològica, més cultural que política. Molts neomarxistes com Herbert Marcuse van ser sociòlegs i psicòlegs. Estava lligat als moviments estudiantils dels 60. El neomarxisme ve sota el lideratge del pensament de la Nova Esquerra. El neomarxisme és també utilitzat sovint per a descriure l'oposició a desigualtats experimentades per països en vies de desenvolupament en el nou ordre econòmic internacional. En un sentit social, el neomarxisme afegeix l'enteniment més ampli de Max Weber sobre la desigualtat social, en conceptes com ara l'estatus i el poder, a la filosofia marxista.
  • Escola de Frankfurt és el nom amb el qual és coneguda la tendència filosòfica representada per un conjunt de pensadors alemanys agrupats entorn de l'Institut für Sozialforschung de Frankfurt, creat el 1922 a la Universitat de Frankfurt del Main. El projecte de l'Institut consistia a renovar la teoria marxista de l'època, posant l'accent en el desenvolupament interdisciplinari i en la reflexió filosòfica sobre la pràctica científica, i va agrupar estudiosos d'altra banda molt diferents. Va ser la primera institució acadèmica d'Alemanya que va abraçar obertament el marxisme; es va traslladar a l'exili americà durant el règim nazi, per a tornar a Frankfurt després de la victòria aliada. Encara que l'Institut continua actiu avui sota la direcció de Axel Honneth, habitualment es considera Jürgen Habermas l'últim membre de l'Escola de Frankfurt pròpiament dita.

Història[modifica | modifica el codi]

Article principal: Història del comunisme

El comunisme s'ha desenvolupat organitzativament a través de la història per mitjà de diversos moviments polítics. Aquest desenvolupament s'ha dut a terme mitjançant la formació de les Internacionals Comunistes.

La Primera Internacional[modifica | modifica el codi]

Article principal: Primera Internacional

La Primera Internacional (AIT) fou la primera organització que reuní els sindicats i els partits associats a la classe treballadora. Es fundà a Londres durant una reunió entre treballadors duta a terme a Saint Martin's Hall. El seu primer congrés es dugué a terme el 1866 a Ginebra. El 1872 la seva seu es trasllada des de Londres a Nova York. En el seu moment la Internacional arribà a comptar amb 1,2 milions de membres arreu del món, tot i que la seva gaseta oficial tenia una tirada de 8 milions.

En l'Associació Internacional dels treballadors s'evidenciaren els conflictes ideològics entre anarquisme i marxisme.

L'AIT no s'ha de confondre amb l'Associació Internacional dels Treballadors fundada els anys 1922 i 1923 pels anarquistes i anarcosindicalistes.

La Segona Internacional[modifica | modifica el codi]

Article principal: Segona Internacional

Després de diversos fracassos per refundar la Primera Internacional, es fundà el 1889 la Segona Internacional (SI) que agrupà diversos partits socialistes i laboristes. La SI és part de la història del comunisme únicament en referència als grups a l'interior d'aquesta que després formaren la Tercera Internacional a causa del seu caràcter eminentment socialdemòcrata. La SI es dissolgué el 1916 després de l'inici de la Primera Guerra Mundial. La Segona Internacional assentaria les bases del que seria la socialdemocràcia actual.

La Tercera Internacional[modifica | modifica el codi]

La falç i el martell, símbols del comunisme adoptats pels partits marxistes-leninistes a partir de la Tercera Internacional, tal com apareixien a la bandera de la Unió Soviètica.
Article principal: Tercera Internacional

En dissoldre's la Segona Internacional els grups socialistes revolucionaris que s'havien oposat a la Primera Guerra Mundial convocaren la Conferència de Zimmerwald al setembre del 1915 i la Conferència de Kienthal a l'abril del 1916. Aquestes conferències foren l'antecedent directe de la Tercera Internacional també coneguda per la seva abreviatura en rus Komintern (Коминтерн, abreviatura de Коммунистический Интернационал, "Internacional Comunista"), la qual fou fundada en el seu primer congrés de Petrograd el 1919 per iniciativa del Partit Comunista de la Unió Soviètica. La Tercera Internacional trencà definitivament amb els grups socialdemòcrates i seguí les directrius marcades pel Partit Comunista de la Unió Soviètica.

En aquesta internacional també es manifestà el conflicte entre estalinistes i trotskistes. Els trotskistes només reconeixen la legitimitat dels primers quatre congressos de la Internacional, que tingueren lloc abans de l'arribada al poder de Hitler a Alemanya, moment en el qual els trotskistes se separen definitivament de la Internacional i comença la formació d'una Quarta Internacional.

El 15 de maig del 1943, després de celebrada la Conferència de Teheran, el Presidium del Comitè Executiu de la Internacional Comunista, «tenint en compte la maduresa dels partits comunistes», i per evitar els recels dels països capitalistes aliats decideix dissoldre la Internacional Comunista.

Els partits comunistes a partir de la Revolució Russa[modifica | modifica el codi]

L'estrella roja, símbol utilitzat de manera recorrent per representar els partits comunistes o el comunisme en general, tal com apareixia a la bandera de la Unió Soviètica.

La primera revolució que seguia els postulats marxistes no es produí en un país central, sinó a Rússia, el 1917. El líder del moviment, Vladímir Ilitx Uliànov explicà aquesta imprevista (per Marx i Engels) resolució de les contradiccions capitalistes assenyalant que el capitalisme havia fallat en el seu «enllaç més dèbil». En efecte, Rússia era un país d'escàs desenvolupament industrial i predominant base camperola semifeudal.

A partir de la Revolució russa, la denominació de comunista quedà restringida als partits marxistes que s'alinearen amb la Unió Soviètica. La revolució russa dugué a terme la supressió de la propietat privada a la indústria, creà cooperatives agràries, fomentant-ne la incorporació entre els camperols (convertida més tard, durant el règim estalinista, en col·lectivització forçosa) i avançà cap a la multiplicació dels mitjans de producció, al mig d'una guerra civil que durà quatre anys. Un dels primers objectius de Lenin fou electrificar Rússia (Lenin digué en una ocasió que el comunisme era «soviets més electricitat»).

Durant el govern de Stalin, la industrial es féu a pas accelerat, donades les circumstàncies internacionals, sense tenir en compte ni la capacitat d'endurança del proletariat ni condicions d'explotació resultant a les que es veié sotmès juntament amb el mitjà. La Segona Guerra Mundial aguditzà el procés de creació d'indústria pesada i d'aliments, alhora que augmentà els controls estatals. Aquest període es caracteritzà per una etapa de transició cap al socialisme a través de diversos plans quinquennals, en contrast amb la gradual concentració de poder polític en mans de la burocràcia del Partit i del Comitè Central, segons els partidaris de Stalin, necessària per les condicions de guerra. També comportà, a escala política, un augment de les persecucions polítiques, per part del règim, als diferents sectors dissidents i d'oposició dins del Partit Comunista de la Unió Soviètica, estès més tard a la resta de la Tercera Internacional, el màxim exponent de les quals serà la Gran Purga.

La Kominform[modifica | modifica el codi]

El 1947 fou creada la Kominform (Oficina d'Informació Comunista) com a substituta de la Komintern, i reunia els partits comunistes de Bulgària, Txecoslovàquia, França, Hongria, Itàlia, Polònia, la Unió Soviètica i Iugoslàvia. Fou dissolta al seu torn el 1956.

La Quarta Internacional[modifica | modifica el codi]

Article principal: Quarta Internacional

A França, Trotski i els seus simpatitzants de l'Oposició d'Esquerra, després de ser expulsat aquest de la Unió Soviètica a causa de la seva rivalitat amb Stalin (recolzat per la burocràcia del Partit), consideraren que la Tercera Internacional havia quedat sotmesa a l'estalinisme i que seria incapaç de dur la classe treballadora al poder. En conseqüència fundaren la Quarta Internacional (QI). A través de la seva història, la QI fou perseguida tant pels governs capitalistes com per la policia secreta soviètica i els membres de la Tercera Internacional. Els seguidors de la Unió Soviètica i més tard els maoistes consideren la Quarta Internacional i el trotskisme en general com un corrent il·legítim del marxisme, el bolxevisme i el comunisme fins a l'actualitat.

La Quarta Internacional patí una escissió el 1940 i una altra encara més important el 1953. Malgrat la reunificació parcial del 1963, poques organitzacions s'atribueixen en l'actualitat l'exclusivitat com a representants o hereves de la Quarta Internacional, tot i que moltes en reivindiquen el llegat o programa polític i, conscients de la dispersió existent entre les seves organitzacions hereves, reivindiquen la seva reconstrucció.

Els partits comunistes al segle XX[modifica | modifica el codi]

A cada lloc del món tingueren fortunes diverses, però poques vegades arribaren al poder. Les excepcions foren els països d'Europa de l'est que estigueren sota el control del règim polític instaurat a l'URSS després de l'ascens al poder de Stalin (heretat pels successius governs), durant més de 40 anys a partir de la derrota de l'exèrcit nazi i la conquesta militar de la regió per l'Exèrcit Roig després de la Segona Guerra Mundial; a més de la Xina, Corea del Nord, Vietnam i Cuba, on el poder l'obtingueren direccions militars o guerrilleres, dirigides o influenciades pel seu respectiu Partit Comunista, amb suport camperol i de sectors populars.

A Xile, a començaments de la dècada del 1970, la Unitat Popular (UP) arribà al govern presidencial després de guanyar amb el seu capdavanter Salvador Allende les eleccions de setembre del 1970. La coalició de govern era una aliança de partits i moviments d'esquerra que tenien representació (minoritària) al parlament. El Partit Comunista conformava aquesta aliança juntament amb altres, com el Partit Socialista, l'Esquerra Cristiana, el Partit Radical, i el Moviment d'Acció Popular Unitària (o MAPU, escindit de la Democràcia Cristiana), entre altres. La seva principal consigna fou la «via pacífica al socialisme», base programàtica de l'aliança política al voltant d'Allende, però que no era defensada per tots els moviments revolucionaris presents al panorama polític de l'època. Aquesta via implicava la construcció del socialisme a través de les institucions pròpies de l'estat parlamentari burgès, seguint l'estratègia dels anomenats fronts populars d'establir governs sobre la base de la coalició electoral entre diferents forces polítiques considerades «progressistes» o populars. Aquesta experiència fou frustrada per la fèrria oposició de les forces de centre i dreta, que, recolzades pels Estats Units, produïren finalment un cop d'estat el 1973, amb la immediata conseqüència de l'aniquilació dels focus de resistència obrera (com els cordons industrials) liderats pel MIR o la facció marxista del MAPU, la mort del president socialista Salvador Allende, el tancament del parlament i l'establiment d'un règim militar, per continuar en els anys següents amb una repressió sostinguda i sistemàtica dels principals dirigents i activistes de totes les organitzacions polítiques i sindicals, tant del Partit Comunista, com dels altres partits polítics que recolzaren o participaren en el govern de la Unitat Popular.

El moviment comunista internacional passà grans crisis al segle XX. La primera d'elles relacionada amb l'allunyament de Leon Trotski de la conducció de la Unió Soviètica a causa de les seves diferències amb Stalin. Trotski s'exilià a Mèxic, on fou assassinat per un agent sota el comandament de la GPU: Ramón Mercader. L'ex conductor de l'Exèrcit Roig postulava la revolució permanent. La segona gran crisi la provocà l'enfrontament de la Unió Soviètica i la Xina quant a la política internacional. Des dels anys de l'encimbellament del feixisme a Europa, la Unió Soviètica sostingué una política d'unitat amb les forces democràtiques de la burgesia pels partits comunistes que actuaven al món capitalista i de coexistència pacífica amb l'imperialisme. El Partit Comunista de la Xina tenia una política de confrontació directa amb l'imperialisme, tot i que recolzava acords amb les burgesies nacionals que s'hi confrontaven. Aquesta política provocà un altre cisma en molts partits comunistes. A la dècada del 1970 el comunisme proxinès virà cap a estranyes aliances segons fos la relació de cada govern amb Pequín.

Els partits comunistes després de la Segona Guerra Mundial[modifica | modifica el codi]

En acabar la Segona Guerra Mundial, la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), que agrupava els antics dominis del tsar, era una potència mundial. Amb la mort de Stalin, el 1953, sobrevingué la crítica als seus mètodes i el denominat culte a la personalitat, tolerats i afavorits des del poder. Aquesta etapa, abanderada per Khrusxov, fou coneguda com a etapa del desglaç. Això no impedí que, més tard, s'acusés Khrusxov dels mateixos mètodes dels quals havia acusat Stalin.

La República Popular Xinesa, sorgida després de la victòria, el 1949, de la direcció militar del Partit Comunista Xinès, liderat per Mao Tse Tung i sostingut per un nombrós exèrcit, una revolució camperola al medi agrari i una revolta estudiantil a la ciutat, seguí endavant amb el procés, en mig de creixents contradiccions, fins que començà a acceptar formes econòmiques mixtes des de finals de la dècada del 1970, amb Deng Xiaoping, sense canviar el sistema polític de partit únic i encara exercint un fort control polític i policial estatal.

Després de la Segona Guerra Mundial, dos partits comunistes europeus, el francès i l'italià, creixeren fins al punt de convertir-se en forces polítiques clau als seus respectius països. Dominaven àmpliament el moviment sindical, tenien una important representació parlamentària i jugaven una complexa política d'aliances en el pla intern. Foren crítics, en molts aspectes, de la Unió Soviètica. Aquesta posició independent convertí ambdós partits en nucli de l'eurocomunisme, el tret distintiu del qual era la confiança en assolir el poder als països capitalistes a través de les eleccions pluripartidistes parlamentàries. L'eurocomunisme s'enfrontà a vegades amb la Unió Soviètica i acabà trobant suport en un sector de la burgesia dels seus respectius països (sobretot pel que fa a fonts de finançament). El Partit Comunista Francès no modificà, tanmateix, el mètode de conducció centralista cap a l'intern, així com el mètode dirigista desenvolupat en època de Stalin. Menys rígid fou en aquell sentit el Partit Comunista Italià. Aquest, a més, dissenyà una política de compromís històric cap a la Democràcia Cristiana (centredreta) que significava molt més que eventuals aliances tàctiques. El Partit Comunista d'Espanya, menys poderós, se sumà a l'eurocomunisme, renunciant amb Carrillo a moltes de les reivindicacions del moviment comunista i obrer desenvolupat durant la transició de la dictadura feixista al règim constitucional, acceptant així la monarquia, recolzant els Pactes de la Moncloa i exercint un fort control al seu torn sobre la direcció sindical de Comissions Obreres.

Els partits comunistes després de la caiguda de l'URSS[modifica | modifica el codi]

El 1991, després d'un procés de successius intents de reformes privatitzadores a l'àmbit econòmic, conegut com a Perestroika, que acceleraran la crisi interna, i pressionat per la Guerra Freda i les potències occidentals, el país sucumbeix davant les seves pròpies contradiccions, donant lloc a la desintegració de l'URSS i que les repúbliques que integraven l'URSS s'independitzin. La destrucció del Mur de Berlín, que separava la zona d'influència soviètica de la zona capitalista (herència de la divisió territorial posterior a la Segona Guerra Mundial), és considerada un dels símbols d'aquesta caiguda.

Després de la caiguda de la Unió Soviètica, els partits comunistes patiren transformacions i divisions arreu del món. Algunes fraccions adoptaren una política reformista, altres desenvoluparen una tàctica d'oposició a la globalització capitalista buscant estrènyer llaços amb les masses marginades per l'anomenat capitalisme consumista i orientant-se en alguns casos cap al comunisme llibertari. Molts simpatitzants del marxisme en les dècades anteriors recolzaren moviments socialdemòcrates a Europa i Amèrica Llatina.

A Cuba, la revolució del 1959 fou conduïda per joves revolucionaris que no pertanyien al Partit Comunista. Però aquest es convertí en força hegemònica en la mesura en la qual l'economia del país es feia cada vegada més dependent de la Unió Soviètica, en gran part a causa del bloqueig econòmic que establiren els Estats Units. Caiguda aquesta, Cuba romangué com un solitari baluard del comunisme a Amèrica, tot i que acceptant la participació de capitals privats estrangers en la seva dèbil economia, centrada en el turisme.

Fins i tot a la República Popular Xinesa s'han desenvolupat profundes transformacions al voltant d'una internacionalització i un model econòmic que disten molt dels principis polítics que promulguen. Una mescla de comunisme en el discurs polític teòric i capitalisme, en la pràctica cada vegada més amples sectors econòmic.

Vietnam ha iniciat reformes en el mateix sentit que la Xina. Els altres països socialistes de l'actualitat són Laos i Corea del Nord. Aquest últim s'ha destacat pel rebuig de reformes liberalitzadores i una defensa fèrria del patriotisme i l'economia socialista, tot i que últimament està adoptant mecanismes per permetre l'entrada de capital estranger.

A Rússia es fundà el Partit Comunista de la Federació Russa el 1993 a partir del Partit Comunista de la Unió Soviètica. S'ha centrat en les característiques pròpies de Rússia, i en conseqüència ha combinat el comunisme amb un fort patriotisme en els seus plantejaments. Ideològicament s'ha denominat nacional-bolxevisme la combinació de la lluita social anticapitalista amb el nacionalisme, tendència que des de la dècada del 1920 estigué present en cert mode en el PCUS.[1]

Estats amb règims comunistes[modifica | modifica el codi]

Després de la creació de l'URSS, revolucions que s'autoanomenaven comunistes tingueren lloc a altres llocs durant el segle XX. Eren estats on s'han arribat a implantar règims que s'inspiraven en el comunisme marxista:

El comunisme marxista als Països Catalans[modifica | modifica el codi]

Propaganda del PSUC
  • A Catalunya, el partit comunista més gran ha estat el PSUC. La desintegració del partit en aquestes darreres dècades ha donat lloc a l'existència de diferents partits d'ideari comunista, però que presenten diferents estratègies:
    • El PSUC-viu i el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC) són els dos partits que agrupen més comunistes catalans. Són partidaris d'aprofitar les escletxes de participació que permet la democràcia liberal, i per tant de l'acció parlamentària, però especialment tenen la prioritat combativa en l'organització i vertebració dels moviments socials. Juntament amb altres organitzacions d'esquerra, lideren el projecte d'Esquerra Unida i Alternativa. A més del front parlamentari, també tenen influència en el moviment obrer (sobretot, en els sectors més combatius de Comissions Obreres), en el moviment estudiantil i en el moviment veïnal.
    • PCPC, organització marxista-leninista refundada a finals del 1999 amb la unió de diferents col·lectius i persones individuals expulsades o en desacord amb les noves polítiques plantejades dins el PCC, i, segons ells, l'abandonament a la pràctica (que després es manifestà a la teoria) dels principis del marxisme-leninisme en el si de l'organització. Encara amb incidència i presència residual en els moviments populars, avança amb aportacions teòriques interessants als debats d'interès per a la classe treballadora, com la lluita sindical, la solidaritat internacionalista, la qüestió nacional, les eleccions burgeses o l'organització leninista del proletariat.
      • Partit Comunista del Poble de Catalunya neix l'any 1994 com a resposta a l'abandonament dels principis ideològics per part de la direcció del Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC). Aquest procés es va originar a partir del procés engegat pels antics dirigents de la Unió Soviètica a través del procés conegut com a Perestroika i que va portar al que el PCPC i altres partits comunistes consideren una traïció al Moviment Comunista Internacional. Una de les conseqüències més greus d'aquest fet va ser que tots els dirigents dels països socialistes de l'Europa de l'Est van reformar les seves propostes, acostant-se més a postures socialdemòcrates i reformistes. Enfront això, s'havia de reconstruir un partit de classe marxista-leninista.
    • OCC: organització marxista-leninista sorgida de la unió de persones individuals de diferents procedències de militància, que es reagruparen a partir de l'any 1999, amb el PCPC i altres persones individuals en la Mesa de Refundació Comunista (MRC) com a projecte per intentar unir esforços per construir el referent de la classe treballadora a Catalunya. Degut a les discrepàncies en voler reconèixer altres dirigents comunistes, com Stalin, al mateix nivell teòric d'aportació històrica que Marx-Engels i Lenin, es constitueix la OCC i la MRC no es pot constituir com a organització política i ara continua com a organització per a la discussió teòrica.
    • Partit del Treball de Catalunya va tenir un creixement relativament important en determinats sectors del moviment obrer, per exemple a les Comissions Obreres de les més importants fàbriques del metall a Barcelona i en moviments juvenils de barris, instituts de batxillerat i formació professional i a la universitat, a través de la seva organització juvenil Jove Guàrdia Roja, i l'any 1975, després de separar-se'n els elements més radicals, va adoptar la denominació de Partit del Treball d'Espanya (PTE), amb una organització interna federal que, a Catalunya, tenia com a referent el Partit del Treball de Catalunya, que era l'organització territorial més important del PTE.
  • Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) va ser un partit marxista espanyol fundat en 1935. Autodefinit com a marxista revolucionari en oposició al marxisme-leninisme ortodox, va ser pròxim en certa manera al trotskisme encara que amb influències del comunisme d'esquerra.
  • Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN) és un partit independentista d'inspiració comunista. Va ser creat l'any 1968 a conseqüència d'una escissió del sector més esquerrà del Front Nacional de Catalunya com a partit independentista i revolucionari català d'orientació marxista. Inicialment només tingué implantació al Principat, però posteriorment també a la Catalunya Nord (setembre de 1971), al País Valencià (juliol de 1974) i a les Illes (febrer de 1976).

Comunisme no-marxista[modifica | modifica el codi]

Essent estrictes, qualsevol sistema on la sobirania no sigui individual compliria els criteris del comunisme, ja que la propietat és en última instància del col·lectiu, tenint l'individu un dret d'usdefruit. Però descartada aquesta identificació, cal destacar dos corrents comunistes no-marxistes:

  • Socialistes no-marxistes, en sentit genuí. Proposen la total gestió dels mitjans de producció per part de l'Estat, però no comparteixen gran quantitat de la ideologia marxista (com per exemple, la dictadura del proletariat, o la creença en què el capitalisme s'autodestruirà).
  • Corrents anarquitzants, que refusen una conquesta de l'Estat, i proposen la seva destrucció. Dins d'aquest grup, hi trobaríem l'anarquisme comunista i el comunisme llibertari o comunisme lliure és una ideologia política relacionada amb el socialisme llibertari, però que no s'hauria de confondre amb aquest. El comunisme llibertari és una branca concreta del socialisme llibertari., que a Llatinoamèrica té més semblances amb l'anarquisme comunista europeu.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Taibo, Carlos. Rusia en la era de Putin (en castellà). 9788483192788: Los Libros de la Catarata, 2006, p. 53. ; vegeu també Zapater Espí, Luis Tomás. El nacionalismo ruso: la respuesta euroasiática a la globalización (en castellà). Ed. Univ. Politéc. Valencia, 2005, p. 41. ISBN 9788497057301. 
  2. Gann, Lewis H. Communism in sub-Saharan Africa: a reappraisal (en anglès). Hoover Press, 194. ISBN 0817937129. 

Bibliografia complementària[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Comunisme Modifica l'enllaç a Wikidata