Plató

De Viquipèdia

Aquest article s'està elaborant i està inacabat. Un viquipedista (o més) hi està treballant i és possible que trobeu defectes de contingut o de forma. Podeu ajudar i editar però, si us plau, comenteu abans els canvis majors per coordinar-los. Aquest avís és temporal. Es pot treure o substituir per {{incomplet}} després d'uns dies d'inactivitat.

Filosofia occidental Filosofia de l'edat antiga
Detall de L'escola d'Atenes, per Rafael
Nom:	Plató (Πλάτων)
Naixement:	c. 428–427 aC, Atenes
Mort:	c. 348–347 aC, Atenes
Escola/tradició:	Platonisme
Interesos principals:	retòrica, art, literatura, epistemologia, justícia, virtut, política, educació, família, militarisme
Idees destacades:	realisme platònic
Influències:	Sòcrates, Homer, Hesíode, Aristòfanes, Isop, Protàgores, Parmènides, Pitàgores, Heràclit, Orfisme
Influencià:	Aristòtil, neoplatonisme, Ciceró, Plutarc, Estoicisme, Anselm, Descartes, Hobbes, Leibniz, Mill, Schopenhauer, Nietzsche, Heidegger, Arendt, Gadamer i molts altres filòsofs i teòlegs occidentals.

Plató, (Πλάτων Plátōn en grec, Aflatun en àrab) (ca. 21 de maig de 427 aC - 347 aC) va ser un filòsof d'immensa influència en la Grècia clàssica. Va ser deixeble de Cràtil i de Sòcrates, i mestre d'Aristòtil. En comparació amb altres socràtics, és anomenat el sòcratic major. El seu treball més important va ser La República (Grec Politeia, 'ciutat') en el qual subratlla la seva visió d'un estat "ideal". També va escriure Lleis i diversos diàlegs que tenen com a figura central el personatge Sòcrates.

En els diàlegs del Timeu i el Críties, es narra la "història veritable" o alétheia -segons les seues pròpies paraules- de la civilització Atlant i de l'Illa Atlantis o Atlàntida. En el Timeu esmenta també el que ara coneixem com els sòlids platònics.

Taula de continguts 1 Biografia 1.1 Naixement i context familiar 1.2 Data i lloc de naixement 1.3 Maduresa 2 Obra 3 Teoria de les idees 4 Teoria de la realitat 5 Teoria del coneixement 6 Teoria antropològica 7 Teoria moral 8 Teoria política 9 Resum de la tasca filosòfica platònica 10 Llegat platònic 11 Referències 12 Bibliografia 12.1 Traduccions d'obres de Plató 13 Enllaços externs

[edita] Biografia

[edita] Naixement i context familiar

Plató era fill d'una família que pertanyia a l'aristocràcia atenesa. El lloc definitiu i hora de naixement de Plató no són coneguts, però el cert és que pertanyia a una família aristocràtica i influent. Sobre la base de les fonts antigues, la majoria dels estudiosos moderns creuen que va néixer a Atenes o a Egina [b] entre 429 i 423 abans de Crist. [A] El seu pare era Aristó. Segons una tradició en disputa, va informar Diògenes Laerci, Aristó rastrejar la seva ascendència del rei d'Atenes, Codros, i el rei de Messènia, Melanto.^[1] La mare de Plató era Periccíone, la família es vantava d'una relació amb el famós legislador atenenc i el poeta Soló.^[2] Periccíone era la germana de Càrmides i neboda de Críties, dues figures prominents dels Trenta Tirans, el règim oligàrquic breu, que va seguir a la caiguda d'Atenes al final de la Guerra del Peloponès (404-403 aC ).^[3] A més de Plató, Aristó i Periccíone va tenir dos fills més, Adimant de Corint i Glaucó, i una filla, Potone, la mare d'Espeusip (el nebot i successor de Plató al capdavant de la seva Acadèmia filosòfica).^[3] D'acord amb la República, Adimantos de Corint i Glaucó eren majors de Plató.^[4] No obstant això, en el seu Memorabilia, Xenofont presenta com Glaucó menors de Plató.^[5]

Aristó va tractar de forçar la seva atenció en Periccíone, però no va aconseguir el seu propòsit, a continuació, l'antic déu grec Apol·lo se li va aparèixer en una visió, i, com a resultat d'això, Aristó esquerra Periccíone sense ser molestats.^[6] Una altra llegenda explica que, mentre estava dormint com un bebè, les abelles s'havien assentat en els llavis de Plató, un auguri de la dolçor de l'estil en el qual discorria la filosofia.^[7]

Aristó sembla haver mort a la infància de Plató, encara que la data exacta de la seva mort és difícil.^[8] Pericíone llavors es casà amb Pirilampos, el germà de la seva mare,^[9] que havia servit moltes vegades com un ambaixador a la cort persa, i era un amic de Pèricles, el líder de la facció democràtica d'Atenes.^[10] Pirilampo tenia un fill d'un matrimoni anterior, Demus, que va ser famós per la seva bellesa.^[11] Perictione va donar a llum al segon fill de Pirilampo, Antífona, la mitjana germà de Plató, que apareix en Parmènides.^[12]

En contrast amb la seva reticència sobre si mateix, Plató utilitzat per introduir els seus familiars distingit en els seus diàlegs, o parlar amb certa precisió: Càrmides ha un que porta el seu nom; Críties parla tant en Càrmides i Protàgores; Adimant de Corint i Glaucó prendre parts importants en el República.^[13] A partir d'aquestes i altres referències que un pot reconstruir el seu arbre genealògic, i això suggereix una quantitat considerable d'orgull de la família. Segons Burnet, "l'escena d'obertura de la Càrmides és una glorificació de tota [la família] de connexió ... diàlegs de Plató no només són un monument a Sòcrates, però també els dies més feliços de la seva pròpia família".^[14]

[edita] Data i lloc de naixement

Apol·lodor d'Atenes, el gramàtic, afirma en les seves Cròniques que Plató va néixer en el primer any de la 88ª Olimpíada (427 aC), el setè dia del mes Targelió; d'acord amb aquesta tradició, el déu Apolo va néixer aquest dia.^[15] Segons un altre dels seus biògrafs, Neantes, Plató tenia vuitanta-quatre anys d'edat quan va morir.^[15] Si acceptem la versió de Neantes, Plató era més jove que Isòcrates en sis anys, i per tant va néixer en el segon any de la 87ª Olimpíada, l'any que va morir Pèricles (429 aC).^[16] Segons la Suda, Plató va néixer a Egina, en plena 88ª Olimpíada, en les dates preliminars de la guerra del Peloponès, i va viure 82 anys.^[17] Sir Thomas Browne també creu que Plató va néixer a la 88a Olimpíada.^[18] Els platònics del Renaixement celebraven el naixement de Plató el 7 de novembre.^[19] Wilamowitz-Moellendorff estima que Plató va néixer quan Diotima va ser arcont epònim, és a dir, entre el 29 de juliol 428 aC i 24 de juliol 427 aC.^[20] El filòleg grec Ioannis Kalitsounakis considera que el filòsof havia nascut el 26 de maig o el 27 427 aC, mentre que Jonathan Barnes aposta pel 428 aC com l'any de naixement de Plató.^[21][22] Per la seva banda, Debra Nails afirma que va néixer el filòsof a 424/423 aC.^[19]

Diògenes Laerci esmenta que Plató "va néixer, segons alguns autors, a Egina, a la casa de Phidiades, el fill de Thales". Diògenes esmenta com una de les seves fonts la Historia Universal de Favorí. Segons Favorí, Ariston, la família de Plató, i la seva família van ser enviats per Atenes per establir-se com cleruch s (els colons conserven la seva ciutadania atenesa), a l'illa de Egina, d'on van ser expulsats pel Sparta ns després del naixement de Plató allà. Error de citació: Es tanca el </ref> que manca per una etiqueta <ref> Plató ha d'haver estat instruït en la gramàtica, la música i la gimnàstica per els professors més distingits del seu temps.^[23] Dicearc va ser tan lluny com per dir que Plató va lluitar en els jocs del Istmo.^[24] Plató també havia assistit a cursos de filosofia, abans que Sòcrates reunió, ell va conèixer Cràtil (un deixeble d'Heràclit, un pre prominent filòsof grec Sòcrates) i de les doctrines d'Heràclit.^[25]

[edita] Maduresa

Amb 21 anys va passar a formar part del cercle de Sòcrates, el qual va produir un gran canvi en les seues orientacions filosòfiques. Després de la mort de Sòcrates, Plató es va refugiar a Mègara on va començar a escriure els seus diàlegs filosòfics.

Més tard, va viatjar durant deu anys per Egipte i diferents llocs d'Àfrica i Itàlia. En Magna Grècia es va fer amic d'Arquites de Tàrent i va conèixer les idees dels seguidors de Parmènides. A Sicília va voler influir en la política de Dionisi I i el va intentar convèncer d'aplicar algunes de les seves idees filosòfico-polítiques. Per aquesta causa va ser empresonat.

Aníceris de Círene va reconèixer a Plató en la venda d'esclaus i el va comprar per a tornar-li la llibertat. Després de recobrar la seua llibertat Plató va comprar una finca en els afores d'Atenes, on va fundar un centre especialitzat en l'activitat filosòfica i cultural, al qual va donar el nom de L'Acadèmia. Va morir d'un atac de cor a un banquet a una edat avançada.

El seu fill Antifont (Antiphon, Ἀντιφῶν) fou immortalitzar en el diàleg "Parmènides". El nom li fou donat en honor del pare de la muller de Plató, segons la costum atenenca.^[26]

[edita] Obra

Part de la sèrie: Els diàlegs de Plató

Primers diàlegs:

Apologia – Càrmides – Critó

Eutífron – Alcibíades I

Hípias major – Hípias menor

Ió – Laques – Lisis

Transitoris i diàlegs mitjans:

Cràtil – Eutidem – Gòrgias

Menexen – Menó – Fedó

Protàgoras – El banquet

Diàlegs mitjans posteriors:

La República – Fedre

Parmènides – Teetet

Últims diàlegs::

Timeu – Crítias

El Sofista – El Polític

Fileb – Lleis

Obres d'autenticitat dubtosa::

Clitofont – Epínomis

Cartes – Hiparc

Minos – Rivals d'amor

Alcibíades II – Tèages

Sobre aquesta plantilla:  visualitza • discussió • edita

L'obra de Plató es caracteritza pels seus diàlegs filosòfics.

Aquests diàlegs es poden dividir en quatre fases:

1. Primers diàlegs (o diàlegs Socràtics). Es caracteritzen per les seues preocupacions ètiques. Els més destacats són: Apologia de Sòcrates, Critó, Protàgores, Càrmides, Trassímac i Eutrifró.
2. Època de transició. Aquesta fase es caracteritza també per qüestions polítiques. Destaquen: Gòrgies, Menó, Cràtil i Menexè.
3. Època de maduresa o diàlegs crítics. En aquesta fase destaquen: El Convit (o Banquet), Fedó, La República i Fedre.
4. Diàlegs de vellesa o diàlegs crítics. En aquesta fase revisa les seues idees anteriors. Destaquen: Teetet, Parmènides, Sofista, Polític, Fileb, Timeu i Lleis.

Aquests diàlegs constitueixen la doctrina escrita de Plató, per testimonis de deixebles i referències d'autors posteriors se sap que hi ha una part de la seva obra, la part esotèrica, transmesa de forma exclusivament oral. Gran part d'aquesta obra s'ha perdut, encara que poden trobar-se restes en les escoles platòniques i neoplatòniques que les van anar transmetent.

La teoria més coneguda de Plató és la teoria de les idees, on es relacionen la teoria del coneixement, la de l'amor, la política, i l'educació. Segons Plató el món en què vivim (món sensible) és una còpia d'un altre món, el de les idees (món intel·ligible), que és la realitat vertadera.

Plató deia que la realitat només pot ser apresa o compresa per la intel·ligència no sensible, intel·lectual. Cada idea és única i immutable, al contrari, les coses són múltiples i canviants. La contraposició entre la realitat i el coneixement és descrita per Plató en un bellíssim i cèlebre Mite de la caverna.

[edita] Teoria de les idees

A La República, Plató es pregunta pel significat de la justícia i la naturalesa de la societat justa, i per contestar aquests interrogants formula una original teoria del coneixement, il·lustrada per mitjà del Mite de la caverna, segons el qual són dos els nivells de realitat:

1. El món de les coses, de les aparences, de les ombres, que es perceben amb els sentits. Aquest és el món de la matèria, compost d'objectes imperfectes i subjectes en contínua mutació o canvi, creat pel Demiürg a partir de la perfecció de les idees.
2. El món de les idees, de la llum, totalment immaterial, al qual s'arriba a través del camí del coneixement. És el món de les formes ideals, perfectes i universals.

L'abstracte món de les idees té la seva expressió en les paraules i els conceptes. Però les idees no només són conceptes més o menys generals que serveixen per a ordenar els diferents sentits de les paraules, sinó que són, a més a més, el fonament i el model del món de les coses. Així, les coses són una còpia imperfecta de les idees, ja que estan fetes per un demiürg i no un déu, i per això participen sols en certa mesura de la idea que les inspira.

Les idees són internes i corresponen als arquetips, a la forma ideal que serveix de model per a les coses sensibles, que són només un reflex ("ombres"). Les idees s'ordenen jeràrquicament, de manera que la idea suprema té el triple vessant de bé, veritat i bellesa i d'ella emanen les altres idees, com del sol prové la llum.

[edita] Teoria de la realitat

Existeixen dos mons, un de material i sensible que es percep amb els sentits (Món sensible), i un altre d’ideal, formal, que es percep amb la raó (Món intel·ligible). I un camí d’ascens dialèctic (pujar d’idea en idea) per recórrer, fins a la idea suprema, la Idea del Bé.

Mite de la caverna: El món sensible és una caverna on vivim encadenats mirant cap una paret amb ombres, i creiem que aquestes són la única realitat que hi ha. Aquestes ombres, però, només són de figures inertes que passen per darrere nostre. Si sortim a l’exterior (món intel·ligible) ens costarà: Primer només veurem les ombres de les coses, els seus reflexes, després les podrem mirar directament, i al final podrem mirar directament el Sol (idea del Bé). Un cop s’arriba a la veritat suprema, a la idea universal i necessària, el filòsof fa un descens dialèctic per alliberar-nos de la nostra ignorància.

[edita] Teoria del coneixement

Plató, seguint Parmènides, divideix el coneixement en opinió i autèntica saviesa. Ho il·lustra amb el símil de la línia, en què explica que hi ha quatre graus de coneixement: el més imperfecte és la imatge de la cosa, per exemple quan una persona imagina un objecte o el representa en l'art. El segon, encara dins l'àmbit de l'opinió, és la cosa o objecte sensible. Posteriorment s'accedeix a les abstraccions matemàtiques i en el nivell superior a la idea en si.

Per accedir a la idea es poden usar tres vies principals. La primera és la dialèctica, partir d'una sèrie de preguntes i respostes, d'encadenar arguments per entendre la veritat. Aquesta creença explica perquè la filosofia platònica es difon sota la forma de diàleg, on un mestre ajuda a cada deixeble a desenvolupar la seva pròpia convicció. S'ha de tenir en compte, però, que el llenguatge és pura convenció (exposat al Cràtil) i per tant subjecte a canvis socials.

Una altra via és la reminiscència o anàmnesi. Com que l'ànima humana ha viscut al món de les idees i les ha contemplat directament, pot recuperar aquest record en contacte amb les formes sensibles que són còpia d'elles, és a dir, per la semblança i grau de participació de la realitat sensible amb la intel·ligible pot reconstruir el concepte exacte d'idea, recordar com era. Aquesta concepció afirma que en realitat l'aprenentatge no existeix, cada persona neix amb totes les idees dins de l'ànima, només cal despertar-les amb els estímuls adequats que permetran recordar allò que l'ànima ja coneix.

L'amor és la tercera vida de saviesa. L'ésser humà tendeix a preferir les coses belles, neix amb sentiments estètics perquè sap que la bellesa és una de les idees supremes. L'amor pot actuar doncs com a camí per apropar-se a la idea primera i a partir d'ella reproduir la resta.

Aquesta via es relaciona amb la felicitat, entesa com un plaer intel·lectual que neix de la contemplació de la bellesa (fet que explica el plaer menor relacionat amb l'estètica i l'amor terrenal). La persona que tendeixi a cercar el coneixement i a apropar-se a la idea suprema, assolirà la felicitat.

[edita] Teoria antropològica

Plató defensa un dualisme antropològic, ja que creu que l'ésser humà està compost per dues substàncies diferents, l'ànima i el cos. L'ànima és immaterial i immortal, mentre que el cos pertany al món físic. Hi ha, per tant, un paralel·lisme entre la teoria de les idees, la cosmologia platònica i la seva visió antropològica, com en la majoria dels pensadors grecs: l'home reprodueix el cosmos a petita escala i la mateixa divisió que existeix en la realitat, entre dos mons o plans, es dóna a cada persona.

L'ànima, en tant que pertanyent a una esfera intel·lectual, és l'autènica essència de l'ésser humà i està presonera del cos. Quan aquest mor, torna al món ideal fins a la propera encarnació. La caiguda des del món ideal fa que oblidi part del que ja sabia, fet que explica que la persona no recordi haver viscut una altra vida fins que entra en contacte amb certs estímuls (com s'explica a la teoria del coneixement).

Metàfora del genet i el cavall

• Genet ↦ ànima
• Cavall ↦ cos

L’anima desitja sortir del cos, però estan junts en la “cursa de la vida”. L’ànima (el genet) domina el cos (el cavall).

• Mite dels cavalls alats (Parts de l’ànima)
  • Auriga: Raó. Ens permet conèixer les Idees. És la que ens ha de distingir i governar el comportament
  • Cavall blanc: Irascibilitat. És la voluntat, el coratge,... les bones emocions
  • Cavall negre: Concupiscibilitat. Aspectes emocionals negatius (plaer, comoditat...).
• Mite de Fedre

Al món intel·ligible les ànimes més impures no poden passar pels trossos més escarpats, i cauen al món sensible. Allà han de dominar-se i sotmetre el cos a privacions. Un cop mort el cos, l’ànima és jutjada i torna al món intel·ligible si és pura.

[edita] Teoria moral

L'ètica platònica es basa en la raó i en les virtuts naturals que posseeix cada persona. Un individu té un ànima, essència de la seva personalitat i part ideal i eterna de l'home, que es divideix en tres parts. La part concuspiscible és aquella d'on neix el desig, la irascible la ràbia i l'afany de canvi i la part racional és la que busca el coneixement. Aquestes ànimes han d'estar en equilibri, com il·lustra el mite del carro alat: cada persona és com un carro on l'auriga (la raó) controla dos cavalls, el negre corresponent a la part concuspiscible, més lligada al cos, i el cavall blanc a l'ànima irascible.

Cada ànima, si està equilibrada, aporta una virtut fonamental a l'individu: la temprança, el coratge o la prudència. En cada persona domina naturalment una ànima i així s'expliquen les diferències de caracter. L'ètica impulsa a perfeccionar l'ànima i assolir el màxim grau de virtut possible i quan s'arriba a un equilibri perfecte s'assoleix la justícia com a màxim referent moral.

[edita] Teoria política

Plató lliga la seva teoria política a la doctrina sobre l'ànima humana. Cada ésser humà té tres tipus d'ànima: l'ànima concuspiscible, la irascible i la racional. L'ànima concuspiscible s'associa al desig, es representa amb el ventre i qui tingui tendència a ella hauria de ser un artesà o productor, ja que procurarà satisfer les necessitats pròpies i de tota la polis. L'ànima irascible correspon a l'esperit o els estats d'ànim, es representa amb el pit i és típica dels soldats, que protegeixen la república i defensen els altres. L'ànima racional és la que busca naturalment la saviesa i predomina en els filòsofs, que és qui hauria de governar la ciutat, per poder-ho fer de la millor manera per a tothom.

Cada persona neix amb unes qualitats i una personalitat (un predomini d'una ànima), que si es conrea arriba a la virtut. La virtut per excel·lència de l'ànima concuspiscible és la temprança, la de la irascible la fortalesa i la de la racional la prudència. Encara que totes les persones tenen aspectes de les tres parts, sempre tenen una que domina, per això haurien de ser educats per desenvolupar-la al màxim i assolir la perfecció virtuosa. Alhora aquestes virtuts són idònies per a una ocupació social concreta (no tindria sentit que una persona que es regís només per la prudència fos miliar, per exemple) per tant el lloc de cada persona a la polis (teoria política) es basa en conèixer les pròpies virtuts i aplicar-les en conseqüència.

El govern que proposa Plató és una aristocràcia, on regnen els millors, els filòsofs, que són els més preparats per fer-ho. Aquest plantejament és una utopia i el propi autor reconeix que no es dóna al món real. De fet, de l'aristocràcia es passa sovint a una timocràcia, que en corrompre's passa a ser una oligarquia, on manen pocs i no necessàriament els més preparats. Per intentar corregir-ho s'instaura la democràcia, on tothom pot opinar, però aquesta pot provocar desordes que fan aparèixer la tirania. Proclama que en el cas d'un mal govern, és preferible la tirania, on la responsabilitat negativa recau sobre un individu, que una democràcia com l'atenenca, on tots en formen part. La degeneració del govern ve per la no acceptació del lloc social més escaient i per no deixar el govern en mans dels savis, l'educació esdevé llavors clau per identificar les virtuts, explicar a cadascú quina és la seva classe preferible i fomentar que es dediqui a ella, portant una vida diferent en cada cas.

[edita] Resum de la tasca filosòfica platònica

• Plató espera formar una societat justa. Per això, divideix els ciutadans en tres tipus, segons el tipus d'ànima que tinguin. Per realitzar aquesta divisió, planifica un sistema educatiu amb diferents fases i seleccions, que separen els ciutadans de cada tipus d'ànima. Al final del procés, el filòsof s'encarregarà de governar la polis d'acord amb la Idea de Bé Suprema. El mètode que s'empra en aquest procés educatiu és la dialèctica ascendent (aconseguir allunyar-se del món sensible, apropar-se al coneixement de les idees o essències) i revertir el procés amb la dialèctica descendent.
• Plató segueix a Sòcrates en la cerca d'Universals (definicions), i descobreix que aquesta necessitat se satisfà amb la acceptació de l'existència de la dualitat de mons: l'intel·ligible, d'idees eternes, immutables, universals i necessàries, i el món físic, què solament és un reflex de les veritats ontològiques, de les quals participen o imiten.
• En l'ànima resideix el coneixement o record de les idees, que és despertat quan entra en contacte amb el món sensible (teoria de l'anamnesi).
• Hi ha tres graus d'existència i, per tant, tres graus de coneixement.
• la finalitat de la filosofia, i de totes les ciències, és la veritat; per tant, descobrir les idees i essències.

[edita] Llegat platònic

La influència de Plató és probablement una de les més grans de la filosofia occidental, com va reconèixer Nietzsche justament en criticar-la. El platonisme i el neoplatonisme són dos moviments directament inspirats en els seus ensenyaments però el llegat platònic és present en la majoria de filòsofs posteriors.

L'Acadèmia fundada per ell va viure cinc períodes

• el primer període està format pels deixebles directes, com Eudoxe de Cnidos, Espeusip, Xenòcrates de Calcedònia o Filip d'Oponte.
• la segona època està marcada pels ensenyaments d'Arcesilau de Pitana (268 aC)
• la tercera fase, anomenada Nova Acadèmia té com a exponents destacats Lacides, Carnèades o Clitòmac Asdrubal (128 ac)
• el quart període, quan va estar dirigida per Filó Acadèmic
• el darrer període, que va finalitzar amb Antíoc d'Ascaló

El platonisme fora de la seva escola presenta un corrent afí a l'estoicisme, com el d'Alcinous, i un altre anomenat platonisme mitjà que dura fins al segle II i que compta amb pensadors com Plutarc de Queronea o Màxim de Tir, entre d'altres. En aquestes escoles el pensament platònic va començar a veure's influït pel cristianisme, arribant a una síntesi en figures com [Filó d'Alexandria], que va conviure amb el gnosticisme i totes les seves derivacions.

El neoplatonisme s'inicia amb Ammoni Saccas i Plotí i suposa una relectura de les idees de Plató amb gran influència a l'Edat Mitjana. En destaquen diversos centres d'estudi

• l'escola romana, amb Plotí o Porfiri, la de més importància
• el cercle de Síria, amb Jàmblic
• l'escola de Pèrgam, amb Eunapi
• el grup d'Atenes, amb Plutarc d'Atenes, Procle i altres filòsofs afins

El neoplatonisme també va interactuar amb el cristianisme, com es veu a l'obra d'Agustí d'Hipona, Boeci o el Pseudo-Dionís l'Aeropagita. Amb aques vessant religiós va enfortir-se a tota l'etapa medieval fins arribar a filòsofs del Renaixement com Marsilio Ficino.

El pensament platònic va influir d'altra banda en pensadors com Mani i Aristòtil, tots dos amb un gran llegat posterior.

[edita] Referències

[edita] Bibliografia

[edita] Traduccions d'obres de Plató

• Diàlegs, vol. I (Defensa de Sòcrates. Critó. Eutífron. Laques), intr. i trad. de Joan Crexells, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1931. (A Google Llibres)
• Diàlegs, vol. II (Càrmides. Lisis. Protàgoras), intr. i trad. de Joan Crexells, 2a ed. a cura de Carles Riba, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1932.
• Diàlegs, vol. III (Ió. Hípias menor. Hípias Major. Eutidem), trad. de Joan Crexells, 2a ed. publicada a cura de J. Serra Hunter i Carles Riba, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1950.
• Diàlegs, vol. IV (Cràtil, Menexen), intr. i trad. de Jaume Olives Canals, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1952.
• Diàlegs, vol. V (Menó. Alcibíades I), intr. i trad. de Jaume Olives Canals, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1956.
• Diàlegs, vol. VI (El convit), intr. i trad. d'Eulàlia Presas, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1983.
• Diàlegs, vol. VII (Fedó), intr. i trad. de Jaume Olives Canals, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1962.
• Diàlegs, vol. VIII (Gòrgias), intr. i trad. de Manuel Balasch, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1986.
• Diàlegs, vol. IX (Fedre), intr. i trad. de Manuel Balasch, Barcelona, Fundació Bernat Metge.
• Diàlegs, vol. X (La República, llibres I-IV), intr. i trad. de Manuel Balasch, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1989.
• Diàlegs, vol. XI (La República, llibres V-VII), intr. i trad. de Manuel Balasch, Barcelona, Fundació Bernat Metge.
• Diàlegs, vol. XII (La República, llibres VIII-X), intr. i trad. de Manuel Balasch, Barcelona, Fundació Bernat Metge.
• Diàlegs, vol. XIII (Parmènides), intr. i trad. de Manuel Balasch, Barcelona, Fundació Bernat Metge.
• Diàlegs, vol. XIV (Teetet), intr. i trad. de Manuel Balasch, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1995.
• Diàlegs, vol. XV (El Sofista), intr. i trad. de Manuel Balasch, Barcelona, Fundació Bernat Metge.
• Diàlegs, vol. XVI (El Polític), intr. i trad. de Manuel Balasch, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1997.
• Diàlegs, vol. XVII (Fileb), intr. i trad. de Manuel Balasch, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1997.
• Diàlegs, vol. XVIII (Timeu, Crítias), intr. i trad. de Josep Vives, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 2000.
• Cartes, intr. i trad. de Raül Garrigasait Colomés, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 2009. (A Google Llibres)

[edita] Enllaços externs

Més informació de Wikimedia:
	Commons
	[{{localurl:Commons:Category:{{{commonscat}}}|uselang=ca}} Commons]
	Viccionari
	Viquidites
	Viquiespècies.
	Viquillibres
	Viquinotícies
	[[:{{{w}}}:|Viquipèdies]]
	Viquitexts
	Viquiversitat

• Dossier Plató en català i castellà, a cura de Ramon Alcoberro
• Dossier Fedó en català i castellà, a cura de Ramon Alcoberro
• Explicació didàctica del mite de la caverna
• Apunts sobre Plató
• Plató a Filoxarxa.