Plató

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Plató (desambiguació)».
Plató (Πλάτων)
Plato-raphael.jpg
Detall de L'escola d'Atenes, per Rafael
Filosofia occidental Filosofia de l'edat antiga
Naixement: c. 428427 aC, Atenes
Mort: c. 348347 aC, Atenes
Escola/tradició filosòfica: Platonisme
Idees destacades: realisme platònic
Influït per: Sòcrates, Homer, Hesíode, Aristòfanes, Isop, Protàgores, Parmènides, Pitàgores, Heràclit, Orfisme
Influí a: Aristòtil, neoplatonisme, Ciceró, Plutarc, Estoicisme, Anselm, Descartes, Hobbes, Leibniz, Mill, Schopenhauer, Nietzsche, Heidegger, Arendt, Gadamer i molts altres filòsofs i teòlegs occidentals.
Vegeu el Portal:Filosofia

Plató —Πλάτων Plátōn en grec, Aflatun en àrab— (ca. 21 de maig de 427 aC - 347 aC) va ser un filòsof d'immensa influència en la Grècia clàssica que desenvolupà un sistema filosòfic, el platonisme, de gran persistència, i un centre de formació, l'Acadèmia, que gaudiren de gran popularitat entre les elits grecoromanes. Va ser deixeble de Cràtil i de Sòcrates, i mestre d'Aristòtil. En comparació amb altres socràtics, és anomenat el socràtic major. El seu treball més important va ser La República (en grec Politeia, 'ciutat') en el qual subratlla la seva visió d'un estat "ideal". També va escriure Lleis i diversos diàlegs que tenen com a figura central el personatge de Sòcrates.

En els diàlegs del Timeu i el Críties, es narra la "història veritable" o alétheia -segons les seues pròpies paraules- de la civilització Atlant i de l'Illa Atlantis o Atlàntida. En el Timeu esmenta també el que ara coneixem com els sòlids platònics.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Naixement i context familiar[modifica | modifica el codi]

No es coneixen exactament el lloc i la data de naixement de Plató, però se sap amb seguretat que pertanyia a una família aristocràtica i influent. Basant-se en fonts antigues, la majoria dels estudiosos moderns creuen que va néixer a Atenes o a Egina entre el 429 i el 423 abans de l'Era comuna. Segons una tradició qüestionada, transmesa per Diògenes Laerci, el pare de Plató, Aristó, descendia de Codros, rei d'Atenes, i per tant també de Melant, rei de Messènia.[1] La família de la mare de Plató, Periccíone, es vantava d'una relació amb Soló, el famós legislador i poeta líric atenenc.[2] Periccíone era germana de Càrmides i neboda de Críties, dues figures prominents dels Trenta Tirans, el breu règim oligàrquic que va seguir a la caiguda d'Atenes al final de la Guerra del Peloponès (404-403 aC).[3] A més de Plató, Aristó i Periccíone van tenir dos fills més, Adimant i Glaucó, i una filla, Potone, mare d'Espeusip (el nebot i successor de Plató al capdavant de la seva Acadèmia).[3] Segons «La República», Adimant i Glaucó eren més grans que Plató,[4] però Xenofont, en els seus Records de Sòcrates, presenta Glaucó com a més petit que Plató.[5]

Es deia que Aristó va intentar forçar Periccíone, però va fracassar en el seu propòsit; llavors el déu Apol·lo se li va aparèixer en una visió i, de resultes d’això, Aristó va deixar en pau Periccíone.[6] Una altra llegenda explicava que, quan era un bebè, una vegada, mentre dormia, unes abelles es van posar en els llavis de Plató: un auguri de la dolçor d'estil amb la que discutiria la filosofia.[7]

Bust de Plató

Sembla que Aristó va morir quan Plató era un nen, encara que la datació exacta de la seva mort és difícil.[8] Periccíone llavors es casà amb Pirilampes, germà de la seva mare[9] que havia servit moltes vegades com a ambaixador a la cort persa i era amic de Pèricles, el líder de la facció democràtica d'Atenes.[10] Pirilampes ja tenia un fill d'un matrimoni anterior, Demos, que va ser famós per la seva bellesa.[11] Periccíone va donar a llum el segon fill de Pirilampes, Antifont, el germanastre de Plató que apareix en el Parmènides.[12]

En contrast amb la discreció sobre si mateix, Plató introduïa els seus familiars distingits en els seus diàlegs, o els esmentava amb certa precisió: Càrmides té un diàleg que porta el seu nom, Críties parla tant en el Càrmides com en el Protàgores, Adimant i Glaucó prenen part important en La República.[13] A partir d'aquestes referències i altres, es pot reconstruir el seu arbre genealògic, i això suggereix una quantitat considerable d'orgull de família. Segons Burnet, "l'escena d'obertura del Càrmides és una glorificació de tota la connexió [familiar] ... Els diàlegs de Plató no són només un monument a Sòcrates, sinó també als dies més feliços de la seva pròpia família".[14]

Data i lloc de naixement[modifica | modifica el codi]

El gramàtic Apol·lodor d'Atenes afirma en les seves Cròniques que Plató va néixer en el primer any de la 88a Olimpíada (427 aC), el setè dia del mes Targelió; segons aquesta tradició, el déu Apolo va néixer aquest dia.[15] Segons un altre dels seus biògrafs, Neantes, Plató tenia vuitanta-quatre anys quan va morir.[15] Si acceptem la versió de Neantes, Plató era sis anys més jove que Isòcrates, i per tant va néixer en el segon any de la 87a Olimpíada, l'any que va morir Pèricles (429 aC).[16] Segons la Suda, Plató va néixer "a Egina a la 88a Olimpíada, en el preludi de la guerra del Peloponès, i va viure 82 anys".[17] Sir Thomas Browne també creu que Plató va néixer a la 88a Olimpíada.[18] Els platònics del Renaixement celebraven el naixement de Plató el 7 de novembre.[19] Wilamowitz-Moellendorff estima que Plató va néixer quan Diòtim era arcont epònim, és a dir, entre el 29 de juliol del 428 aC i el 24 de juliol del 427 aC.[20] El filòleg grec Ioannis Kalitsounakis creu que el filòsof va néixer el 26 o 27 de maig del 427 aC, mentre que Jonathan Barnes considera el 428 aC com l'any de naixement de Plató.[21][22] Per la seva banda, Debra Nails afirma que el filòsof va néixer el 424/423 aC.[19]

Diògenes Laerci esmenta que Plató "va néixer, segons alguns autors, a Egina, a la casa de Fidíades, el fill de Tales". Diògenes esmenta com una de les seves fonts la Historia Universal de Favorí. Segons Favorí, Aristó d'Atenes, pare de Plató, i la seva família van ser enviats per Atenes per establir-se com a clerucs (colons que conservaven la seva ciutadania atenesa), a l'illa d'Egina, d'on van ser expulsats pels espartans després del naixement de Plató allà.[23] Nails assenyala, però, que no hi ha constància de cap expulsió espartana dels atenencs d'Egina entre el 431 i el 411 aC.[24] D'altra banda, en la Pau de Nícies, Egina es va deixar tàcitament sota el control d'Atenes, i no va ser fins a l'estiu del 411 que els espartans van envair l'illa.[25] Per tant, Nails conclou que "potser Aristó era un cleruc, potser va anar a Egina el 431, i potser Plató va néixer a Egina, però res d'això permet una datació exacta de la mort d'Aristó (o el naixement de Plató)".[24] Egina és considerada com a lloc de naixement de Plató per Suides també.[17]

Educació[modifica | modifica el codi]

Apuleu ens informa que Espeusip va lloar la rapidesa mental i la modèstia de Plató de nen, i els "primers fruits de la seva joventut, impregnada de treball dur i amor a l'estudi".[26] Plató ha d'haver estat instruït en la gramàtica, la música i la gimnàstica pels professors més distingits del seu temps.[27] Dicearc fins i tot va dir que Plató va lluitar en els Jocs Ístmics.[28] Plató també havia assistit a cursos de filosofia: abans de conèixer Sòcrates va tenir tracte amb Cràtil (un deixeble d'Heràclit, filòsof presocràtic destacat) i les doctrines d'Heràclit.[29]

Maduresa[modifica | modifica el codi]

Amb 21 anys va passar a formar part del cercle de Sòcrates, el qual va produir un gran canvi en les seves orientacions filosòfiques. Després de la mort de Sòcrates, Plató es va refugiar a Mègara, on va començar a escriure els seus diàlegs filosòfics.

Més tard, va viatjar durant deu anys per Egipte i diferents llocs d'Àfrica i Itàlia. A la Magna Grècia es va fer amic d'Arquites de Tàrent i va conèixer les idees dels seguidors de Parmènides. A Sicília va voler influir en la política de Dionisi I i el va intentar convèncer d'aplicar algunes de les seves idees filosòfico-polítiques. Per aquesta causa va ser empresonat.

Aníceris de Círene va reconèixer Plató en la venda d'esclaus i el va comprar per a tornar-li la llibertat. Després de recobrar la seva llibertat, Plató va comprar una finca als afores d'Atenes, on va fundar un centre especialitzat en l'activitat filosòfica i cultural, al qual va donar el nom de L'Acadèmia. Va morir d'un atac de cor en un banquet a una edat avançada.

El seu fill Antifont (Antiphon, Ἀντιφῶν) fou immortalitzar en el diàleg "Parmènides". El nom li fou donat en honor del pare de la muller de Plató, segons el costum atenenc.[30]

Obra[modifica | modifica el codi]

Plato's Academy mosaic from Pompeii.jpg
Part de la sèrie:
Els diàlegs de Plató
Primers diàlegs:
ApologiaCàrmidesCritó
EutífronAlcibíades I
Hípies majorHípies menor
LaquesLisis
Transitoris i diàlegs mitjans:
CràtilEutidemGòrgies
MenexenMenóFedó
ProtàgoresEl banquet
Diàlegs mitjans posteriors:
La RepúblicaFedre
ParmènidesTeetet
Últims diàlegs:
TimeuCríties
El SofistaEl Polític
FilebLleis
Obres d'autenticitat dubtosa:
Axioc - Alcione
ClitofontEpínomis - Erixias
DemòdocCartesHiparc
MinosRivals d'amorSísif
Alcibíades IITèages
Article principal: platonisme

L'obra de Plató es caracteritza pels seus diàlegs filosòfics.

Aquests diàlegs es poden dividir en quatre fases:

  1. Primers diàlegs (o Diàlegs socràtics). Es caracteritzen per les seues preocupacions ètiques. Els més destacats són: Apologia de Sòcrates, Critó, Protàgores, Càrmides, Trassímac i Eutrifró.
  2. Època de transició. Aquesta fase es caracteritza també per qüestions polítiques. Destaquen: Gòrgies, Menó, Cràtil i Menexè.
  3. Època de maduresa o diàlegs crítics. En aquesta fase destaquen: El banquet (o Convit), Fedó, La República i Fedre.
  4. Diàlegs de vellesa o diàlegs crítics. En aquesta fase revisa les seues idees anteriors. Destaquen: Teetet, Parmènides, Sofista, Polític, Fileb, Timeu i Lleis.

Aquests diàlegs constitueixen la doctrina escrita de Plató, per testimonis de deixebles i referències d'autors posteriors se sap que hi ha una part de la seva obra, la part esotèrica, transmesa de forma exclusivament oral. Gran part d'aquesta obra s'ha perdut, encara que poden trobar-se restes en les escoles platòniques i neoplatòniques que les van anar transmetent.

La teoria més coneguda de Plató és la teoria de les idees, on es relacionen la teoria del coneixement, la de l'amor, la política, i l'educació. Segons Plató el món en què vivim (món sensible) és una còpia d'un altre món, el de les idees (món intel·ligible), que és la realitat vertadera.

Plató deia que la realitat només pot ser apresa o compresa per la intel·ligència no sensible, intel·lectual. Cada idea és única i immutable, al contrari, les coses són múltiples i canviants. La contraposició entre la realitat i el coneixement és descrita per Plató en un bellíssim i cèlebre Mite de la caverna.

Teoria de les idees[modifica | modifica el codi]

A La República, Plató es pregunta pel significat de la justícia i la naturalesa de la societat justa, i per contestar aquests interrogants formula una original teoria del coneixement, il·lustrada per mitjà del Mite de la caverna, segons el qual són dos els nivells de realitat:

  1. El món de les coses, de les aparences, de les ombres, que es perceben amb els sentits. Aquest és el món de la matèria, compost d'objectes imperfectes i subjectes en contínua mutació o canvi, creat pel Demiürg a partir de la perfecció de les idees.
  2. El món de les idees, de la llum, totalment immaterial, al qual s'arriba a través del camí del coneixement. És el món de les formes ideals, perfectes i universals.

L'abstracte món de les idees té la seva expressió en les paraules i els conceptes. Però les idees no només són conceptes més o menys generals que serveixen per a ordenar els diferents sentits de les paraules, sinó que són, a més a més, el fonament i el model del món de les coses. Així, les coses són una còpia imperfecta de les idees, ja que estan fetes per un demiürg i no un déu, i per això participen sols en certa mesura de la idea que les inspira.

Les idees són internes i corresponen als arquetips, a la forma ideal que serveix de model per a les coses sensibles, que són només un reflex ("ombres"). Les idees s'ordenen jeràrquicament, de manera que la idea suprema té el triple vessant de , veritat i bellesa i d'ella emanen les altres idees, com del sol prové la llum.

Teoria de la realitat[modifica | modifica el codi]

Cap de Plató, a la gliptoteca de Munic.

Existeixen dos mons, un de material i sensible que es percep amb els sentits (Món sensible), i un altre d’ideal, formal, que es percep amb la raó (Món intel·ligible). I un camí d’ascens dialèctic (pujar d’idea en idea) per recórrer, fins a la idea suprema, la Idea del Bé.

Mite de la caverna: El món sensible és una caverna on vivim encadenats mirant cap a una paret amb ombres, i creiem que aquestes són l'única realitat que hi ha. Aquestes ombres, però, només són de figures inertes que passen per darrere nostre. Si sortim a l’exterior (món intel·ligible) ens costarà: Primer només veurem les ombres de les coses, els seus reflexos, després les podrem mirar directament, i al final podrem mirar directament el Sol (idea del Bé). Un cop s'arriba a la veritat suprema, a la idea universal i necessària, el filòsof fa un descens dialèctic per alliberar-nos de la nostra ignorància a la qual vivim encadenats.

Teoria del coneixement[modifica | modifica el codi]

Plató, seguint Parmènides, divideix el coneixement en opinió i autèntica saviesa. Ho il·lustra amb el símil de la línia, en què explica que hi ha quatre graus de coneixement: el més imperfecte és la imatge de la cosa, per exemple quan una persona imagina un objecte o el representa en l'art. El segon, encara dins l'àmbit de l'opinió, és la cosa o objecte sensible. Posteriorment s'accedeix a les abstraccions matemàtiques i en el nivell superior a la idea en si.

Per accedir a la idea es poden usar tres vies principals. La primera és la dialèctica, partir d'una sèrie de preguntes i respostes, d'encadenar arguments per entendre la veritat. Aquesta creença explica perquè la filosofia platònica es difon sota la forma de diàleg, on un mestre ajuda a cada deixeble a desenvolupar la seva pròpia convicció. S'ha de tenir en compte, però, que el llenguatge és pura convenció (exposat al Cràtil) i per tant subjecte a canvis socials.

Una altra via és la reminiscència o anamnesi. Com que l'ànima humana ha viscut al món de les idees i les ha contemplat directament, pot recuperar aquest record en contacte amb les formes sensibles que són còpia d'elles, és a dir, per la semblança i grau de participació de la realitat sensible amb la intel·ligible pot reconstruir el concepte exacte d'idea, recordar com era. Aquesta concepció afirma que en realitat l'aprenentatge no existeix, cada persona neix amb totes les idees dins de l'ànima, només cal despertar-les amb els estímuls adequats que permetran recordar allò que l'ànima ja coneix.

L'amor és la tercera via de saviesa. L'ésser humà tendeix a preferir les coses belles, neix amb sentiments estètics perquè sap que la bellesa és una de les idees supremes. L'amor pot actuar doncs com a camí per apropar-se a la idea primera i a partir d'ella reproduir la resta.

Aquesta via es relaciona amb la felicitat, entesa com un plaer intel·lectual que neix de la contemplació de la bellesa (fet que explica el plaer menor relacionat amb l'estètica i l'amor terrenal). La persona que tendeixi a cercar el coneixement i a apropar-se a la idea suprema, assolirà la felicitat.

Teoria antropològica[modifica | modifica el codi]

Plató defensa un dualisme antropològic, ja que creu que l'ésser humà està compost per dues substàncies diferents, l'ànima i el cos. L'ànima és immaterial i immortal, mentre que el cos pertany al món físic. Hi ha, per tant, un paralel·lisme entre la teoria de les idees, la cosmologia platònica i la seva visió antropològica, com en la majoria dels pensadors grecs: l'home reprodueix el cosmos a petita escala i la mateixa divisió que existeix en la realitat, entre dos mons o plans, es dóna a cada persona.

L'ànima, en tant que pertanyent a una esfera intel·lectual, és l'autènica essència de l'ésser humà i està presonera del cos. Quan aquest mor, torna al món ideal fins a la propera encarnació. La caiguda des del món ideal fa que oblidi part del que ja sabia, fet que explica que la persona no recordi haver viscut una altra vida fins que entra en contacte amb certs estímuls (com s'explica a la teoria del coneixement).

Metàfora del genet i el cavall

  • Genet ↦ ànima
  • Cavall ↦ cos

L’ànima desitja sortir del cos, però estan junts en la “cursa de la vida”. L’ànima (el genet) domina el cos (el cavall).

  • Mite dels cavalls alats (Parts de l’ànima)
    • Auriga: Racionalitat. Ens permet conèixer les Idees. És la que ens ha de distingir i governar el comportament
    • Cavall blanc: Irascibilitat. És la voluntat, el coratge,... les bones emocions
    • Cavall negre: Concupiscibilitat. Aspectes emocionals negatius (plaer, comoditat...).
  • Mite de Fedre

Al món intel·ligible les ànimes més impures no poden passar pels trossos més escarpats, i cauen al món sensible. Allà han de dominar-se i sotmetre el cos a privacions. Un cop mort el cos, l’ànima és jutjada i torna al món intel·ligible si és pura.

Teoria moral[modifica | modifica el codi]

L'ètica platònica es basa en la raó i en les virtuts naturals que posseeix cada persona. Un individu té una ànima, essència de la seva personalitat i part ideal i eterna de l'home, que es divideix en tres parts. La part concupiscible és aquella d'on neix el desig, la irascible la ràbia i l'afany de canvi i la part racional és la que busca el coneixement. Aquestes ànimes han d'estar en equilibri, com il·lustra el mite del carro alat: cada persona és com un carro on l'auriga (la raó) controla dos cavalls, el negre corresponent a la part concupiscible, més lligada al cos, i el cavall blanc a l'ànima irascible.

Cada ànima, si està equilibrada, aporta una virtut fonamental a l'individu: la temprança, el coratge o la prudència. En cada persona domina naturalment una ànima i així s'expliquen les diferències de caràcter. L'ètica impulsa a perfeccionar l'ànima i assolir el màxim grau de virtut possible i quan s'arriba a un equilibri perfecte s'assoleix la justícia com a màxim referent moral.

Teoria política[modifica | modifica el codi]

Plató lliga la seva teoria política a la doctrina sobre l'ànima humana. Cada ésser humà té tres tipus d'ànima: l'ànima concupiscible, la irascible i la racional. L'ànima concupiscible s'associa al desig, es representa amb el ventre i qui tingui tendència a ella hauria de ser un artesà o productor, ja que procurarà satisfer les necessitats pròpies i de tota la polis. L'ànima irascible correspon a l'esperit o els estats d'ànim, es representa amb el pit i és típica dels soldats, que protegeixen la república i defensen els altres. L'ànima racional és la que busca naturalment la saviesa i predomina en els filòsofs, que és qui hauria de governar la ciutat, per poder-ho fer de la millor manera per a tothom.

Cada persona neix amb unes qualitats i una personalitat (un predomini d'una ànima), que si es conrea arriba a la virtut. La virtut per excel·lència de l'ànima concupiscible és la temprança, la de la irascible la fortalesa i la de la racional la prudència. Encara que totes les persones tenen aspectes de les tres parts, sempre tenen una que domina, per això haurien de ser educats per desenvolupar-la al màxim i assolir la perfecció virtuosa. Alhora aquestes virtuts són idònies per a una ocupació social concreta (no tindria sentit que una persona que es regís només per la prudència fos militar, per exemple), per tant el lloc de cada persona a la polis (teoria política) es basa a conèixer les pròpies virtuts i aplicar-les en conseqüència.

El govern que proposa Plató és una aristocràcia, on regnen els millors, els filòsofs, que són els més preparats per fer-ho. Aquest plantejament és una utopia i el mateix autor reconeix que no es dóna en el món real. De fet, de l'aristocràcia es passa sovint a una timocràcia, que en corrompre's passa a ser una oligarquia, on manen pocs i no necessàriament els més preparats. Per intentar corregir-ho s'instaura la democràcia, on tothom pot opinar, però aquesta pot provocar desordres que fan aparèixer la tirania. Proclama que en el cas d'un mal govern, és preferible la tirania, on la responsabilitat negativa recau sobre un individu, que una democràcia com l'atenenca, on tots en formen part. La degeneració del govern ve per la no acceptació del lloc social més escaient i per no deixar el govern en mans dels savis, l'educació esdevé llavors clau per identificar les virtuts, explicar a cadascú quina és la seva classe preferible i fomentar que es dediqui a ella, portant una vida diferent en cada cas.

Resum de la tasca filosòfica platònica[modifica | modifica el codi]

  • Plató espera formar una societat justa. Per això, divideix els ciutadans en tres tipus, segons el tipus d'ànima que tinguin. Per realitzar aquesta divisió, planifica un sistema educatiu amb diferents fases i seleccions, que separen els ciutadans de cada tipus d'ànima. Al final del procés, el filòsof s'encarregarà de governar la polis d'acord amb la Idea de Bé Suprema. El mètode que s'empra en aquest procés educatiu és la dialèctica ascendent (aconseguir allunyar-se del món sensible, apropar-se al coneixement de les idees o essències) i revertir el procés amb la dialèctica descendent.
  • Plató segueix a Sòcrates en la cerca d'Universals (definicions), i descobreix que aquesta necessitat se satisfà amb l'acceptació de l'existència de la dualitat de mons: l'intel·ligible, d'idees eternes, immutables, universals i necessàries, i el món físic, que solament és un reflex de les veritats ontològiques, de les quals participen o imiten.
  • En l'ànima resideix el coneixement o record de les idees, que és despertat quan entra en contacte amb el món sensible (teoria de l'anamnesi).
  • Hi ha tres graus d'existència i, per tant, tres graus de coneixement.
  • la finalitat de la filosofia, i de totes les ciències, és la veritat; per tant, descobrir les idees i essències.

Llegat platònic[modifica | modifica el codi]

La influència de Plató és probablement una de les més grans de la filosofia occidental, com va reconèixer Nietzsche justament en criticar-la. El platonisme i el neoplatonisme són dos moviments directament inspirats en els seus ensenyaments, però el llegat platònic és present en la majoria de filòsofs posteriors.

L'Acadèmia fundada per ell va viure cinc períodes

El platonisme fora de la seva escola presenta un corrent afí a l'estoicisme, com el d'Alcinous, i un altre anomenat platonisme mitjà que dura fins al segle II i que compta amb pensadors com Plutarc de Queronea o Màxim de Tir, entre d'altres. En aquestes escoles el pensament platònic va començar a veure's influït pel cristianisme, arribant a una síntesi en figures com Filó d'Alexandria, que va conviure amb el gnosticisme i totes les seves derivacions.

El neoplatonisme s'inicia amb Ammoni Saccas i Plotí i suposa una relectura de les idees de Plató amb gran influència a l'Edat Mitjana. En destaquen diversos centres d'estudi

El neoplatonisme també va interaccionar amb el cristianisme, com es veu a l'obra d'Agustí d'Hipona, Boeci o el Pseudo-Dionís l'Aeropagita. Amb aques vessant religiós va enfortir-se a tota l'etapa medieval fins a arribar a filòsofs del Renaixement com Marsilio Ficino.

El pensament platònic va influir d'altra banda en pensadors com Mani i Aristòtil, tots dos amb un gran llegat posterior.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Diògenes Laerci, Vida de Plató, III
    * D. Nails, "Ariston", 53
    * U. von Wilamowitz-Moellendorff, Plato, 46
  2. Diògenes Laerci, Vida de Plató, I
  3. 3,0 3,1 W. K. C. Guthrie, A History of Greek Philosophy, IV, 10
    * A.E. Taylor, Plato, xiv
    * U. von Wilamowitz-Moellendorff, Plato, 47
  4. Plató, La República, 2.368a
    * U. von Wilamowitz-Moellendorff, Plato, 47
  5. Xenofont, Records de Sòcrates, 3.6.1
  6. Apuleu, De Dogmate Platonis, 1
    * Diògenes Laerci, Vida de Plató, I
    «Plato». A: Suda. 
  7. Ciceró, De Divinatione, I, 36
  8. D. Nails, "Ariston", 53
    * A.E. Taylor, Plato, xiv
  9. Plató, Càrmides, 158a
    * D. Nails, "Perictione", 53
  10. Plató, Càrmides, 158a
    * Plutarc, Pèricles, IV
  11. Plató, Gòrgies, 481d and 513b
    * Aristòfanes, Les vespes, 97
  12. Plató, Parmènides, 126c
  13. W. K. C. Guthrie, A History of Greek Philosophy, IV, 11
  14. C. H. Kahn, Plato and the Socratic Dialogue, 186
  15. 15,0 15,1 Diògenes Laerci, Vida de Plató, II
  16. F. W. Nietzsche, Werke, 32
  17. 17,0 17,1 «Plato». A: Suda. 
  18. T. Browne, Pseudodoxia Epidemica, XII
  19. 19,0 19,1 D. Nails, The Life of Plato of Athens, 1
  20. U. von Wilamowitz-Moellendorff, Plato, 46
  21. «Plato». A: Encyclopaedia Britannica, 2002. 
  22. «Plato». A: Encyclopaedic Dictionary The Helios Volume V (in Greek), 1952. 
  23. Diògenes Laerci, Vida de Plató, III
  24. 24,0 24,1 D. Nails, "Ariston", 54
  25. Tucídides. Història de la Guerra del Peloponès / Llibre 5 # 5:18|5.18 | Birth_place = * Tucídides. Història de la Guerra del Peloponès / Llibre 8 # 8:92|8.92
  26. Apuleu, De Dogmate Platonis, 2
  27. Diògenes Laerci, Vida de Plató, IV
    * W. Smith, Plato, 393
  28. Diògenes Laerci, Vida de Plató, V
  29. Aristòtil, Metafísica, 1.987a
  30. Plut. de Frat. Amor. p. 484

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Traduccions d'obres de Plató[modifica | modifica el codi]

  • Diàlegs, vol. I (Defensa de Sòcrates. Critó. Eutífron. Laques), intr. i trad. de Joan Crexells, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1931. (A Google Llibres)
  • Diàlegs, vol. II (Càrmides. Lisis. Protàgoras), intr. i trad. de Joan Crexells, 2a ed. a cura de Carles Riba, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1932.
  • Diàlegs, vol. III (Ió. Hípias menor. Hípias Major. Eutidem), trad. de Joan Crexells, 2a ed. publicada a cura de J. Serra Hunter i Carles Riba, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1950.
  • Diàlegs, vol. IV (Cràtil, Menexen), intr. i trad. de Jaume Olives Canals, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1952.
  • Diàlegs, vol. V (Menó. Alcibíades I), intr. i trad. de Jaume Olives Canals, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1956.
  • Diàlegs, vol. VI (El convit), intr. i trad. d'Eulàlia Presas, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1983.
  • Diàlegs, vol. VII (Fedó), intr. i trad. de Jaume Olives Canals, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1962.
  • Diàlegs, vol. VIII (Gòrgias), intr. i trad. de Manuel Balasch, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1986.
  • Diàlegs, vol. IX (Fedre), intr. i trad. de Manuel Balasch, Barcelona, Fundació Bernat Metge.
  • Diàlegs, vol. X (La República, llibres I-IV), intr. i trad. de Manuel Balasch, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1989.
  • Diàlegs, vol. XI (La República, llibres V-VII), intr. i trad. de Manuel Balasch, Barcelona, Fundació Bernat Metge.
  • Diàlegs, vol. XII (La República, llibres VIII-X), intr. i trad. de Manuel Balasch, Barcelona, Fundació Bernat Metge.
  • Diàlegs, vol. XIII (Parmènides), intr. i trad. de Manuel Balasch, Barcelona, Fundació Bernat Metge.
  • Diàlegs, vol. XIV (Teetet), intr. i trad. de Manuel Balasch, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1995.
  • Diàlegs, vol. XV (El Sofista), intr. i trad. de Manuel Balasch, Barcelona, Fundació Bernat Metge.
  • Diàlegs, vol. XVI (El Polític), intr. i trad. de Manuel Balasch, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1997.
  • Diàlegs, vol. XVII (Fileb), intr. i trad. de Manuel Balasch, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1997.
  • Diàlegs, vol. XVIII (Timeu, Crítias), intr. i trad. de Josep Vives, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 2000.
  • Cartes, intr. i trad. de Raül Garrigasait Colomés, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 2009. (A Google Llibres)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]