Platonisme
El platonisme és la doctrina filosòfica desenvolupada pels seguidors de Plató a partir de el segle I aC que va arribar a ser el moviment intel·lectual dominant en els primers segles de la nostra era afavorit per la influència poderosa que va exercir sobre el cristianisme i judaisme. El seu principal representant va ser Plotí, que va adquirir aquest nom en lloança al seu mestre. Platonisme és el nom que rep la filosofia de Plató o de l'Acadèmia (escola platònica); Així mateix el terme s'empra per definir altres sistemes filosòfics propers a la doctrina de Plató.[1] En un sentit estricte el terme podria indicar la doctrina de Realisme platònic. El concepte central de Platonisme és la Teoria de les Idees: els arquetips transcendents, perfectes, de les que els objectes reals són còpies imperfectes. La forma més alta és la idea de déu, la font de totes les altres idees, que podrien ser conegudes per la raó. Al segle III aC, Arcesilau de Pitana abraçava l'escepticisme, que es convertia en un principi central de l'escola fins a 90 aC quan Antíoc d'Ascaló hi afegiria elements Estoics, rebutjant l'escepticisme, i començava un període conegut com Platonisme Mitjà.
Ja al segle III, Plotí afegia elements místics, que establien el Neoplatonisme, en els qual el cim de l'existència era l'U (o déu), la font de totes les coses; Gracies a la virtut i la meditació l'ànima podia elevar-se per assolir unió amb l'U. El platonisme Ha tingut un efecte profund sobre pensament Occidental. Moltes nocions platòniques foren adoptades pel Cristianisme que interpreta les idees platòniques com els pensaments de Déu, mentre que Neoplatonisme es una influència essencial del Misticisme cristià.
Tal és la influencia del platonisme en sectors del pensament religiós que s'arriba a postular que certs ritus, pensaments i doctrines estan basats en ell. Sant Agustí creia que mitjançant Plató es podia articular teològicament la fe cristiana, com havia intentat Filó d'Alexandria amb el judaisme.
L'emperador romà Justinià I va clausurar les escoles filosòfiques de Atenes tractant de reduir la influència platònica, ja que la considerava un perill, la qual cosa mai s'ha aconseguit per complet.
En el Renaixement va ressorgir el platonisme, sobretot en l'Acadèmia Platònica de Florència (segle XV).
Taula de continguts |
Pensament Troncal [modifica]
El concepte central del pensament platònic és la Teoria de les Idees: L'única existència veritable es troba en les idees, eternes, immutables, perfectes, de les quals els objectes particulars en són còpies imperfectes. La multitud d'objectes son sotmesos al canvi perpetu, restant així privats d'una existència genuïna.[2] El nombre de les Idees és definit pel nombre de conceptes universals que es poden obtenir a partir dels objectes particulars.[2]
El llibre VI de La República identifica la Idea més elevada com la Idea de Déu, la causa de totes les altres Idees, essent aquesta la Idea contingent de l'ésser i saber de totes les altres. Les concepcions obtingudes dels objectes mundans (impressions de sentit) mai no ens poden donar un coneixement veritable del seu ser, de la idea que les forma.[2] El coneixement sols pot ser obtingut per l'ànima en si mateixa, tot deixant de banda la percepció dels món material; és a dir, mitjançant l'exercici de la raó.[2] La Dialèctica, com l'instrument en aquest procés, ens porta al coneixement de les Idees, i finalment a la Idea de Déu, és la primera de ciències.[2] El Neoplatonisme posterior,iniciat amb Plotí, identificava el Déu de La República amb l'anomenat transcendent. L'U absolut de la primera hipòtesi del Parmenides (137 c-142 a).
L'ètica platònica és bassa en la Idea de Déu. La Virtut és coneixement, el reconeixement de la Idea suprema de Déu.[2] I, per assolir aquesta cognició, les tres parts de l'ànima (que són raó, esperit i gana) tenen totes la seva porció, aconseguim les tres virtuts: Saviesa, Valor i Moderació.[2] El lligam que uneix les altres virtuts és la virtut de Justícia, per la qual cada part de l'ànima està confinada en l'actuació de la seva funció apropiada.[2]
Influència en el pensament [modifica]
El platonisme Ha tingut un efecte profund sobre el Pensament. En moltes interpretacions del Timeu,[3] situa un univers etern, per oposició a la tradició Judaica en la qual l'univers s'havia creat temps històric. A diferència de l'Aristotelisme, el Platonisme descriu la idea com anterior a la matèria i identifica la persona amb l'ànima. Moltes nocions platòniques son presents en el cristianisme llatí.[4]
El platonisme influeix en el Cristianisme a través de Climent d'Alexandria i Orígenes[4] i els Pares Capadocis.[5] Agustí d'Hipona fou fortament influït pel Platonisme, del qual en tenia coneixement mitjançant les traduccions llatines de Marius Victorinus, els treballs de Porfiri i/o Plotí.[4]
Al llarg de l'Edat mitjana el platonisme és molt considerat, i moltes nocions platòniques són ara elements presents en el cristianisme, tant catòlic com protestant.[4] El platonisme es força present en el misticisme tant Oriental com Occidental.[4][4][6] Mentrestant, Platonisme influïa diversos filòsofs.[4]
Al segle XIII Aristòtil es tornava més influent que Plató. No obstant la filosofia de Tomàs d'Aquino mantenia certs aspectes fonamentals del platonisme.[4]
Amb el Renaixement, els estudiosos giren el seu interès ap a la figura de Plató.[4] En els segles XVI, XVII i XIX les idees de plató influeixen a molts pensadors religiosos anglesos.[4] El Protestantisme ortodox a l'Europa continental, tanmateix, desconfia de la raó natural i ha estat sovint crític amb Platonisme.[4]
Referències [modifica]
- ↑ «Platonisme». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 Oskar Seyffert, (1894), Dictionary of Classical Antiquities, page 481
- ↑ cfr.comentari de Proclus en el Timaeus; Cornford 1937
- ↑ 4,00 4,01 4,02 4,03 4,04 4,05 4,06 4,07 4,08 4,09 4,10 "Platonism." Cross, F. L., ed. The Oxford dictionary of the Christian church. New York: Oxford University Press. 2005
- ↑ Armstrong, A. H., ed., The Cambridge History of Later Greek and Early Medieval Philosophy, Cambridge, 1970.
- ↑ Louth, Andrew. The Origins of the Christian Mystical Tradition: From Plato to Denys. Oxford: Oxford University Press, 1983.
