Aristòtil

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Aristòtil (desambiguació)».
Aristòtil (grec, Ἀριστοτέλης; llatí, Aristoteles, àrab Aristutalis)
Aristoteles Louvre.jpg
Filosofia occidental Filosofia de l'antiguitat
Naixement: 384 aC
Mort: 7 de març del 322 aC
Escola/tradició filosòfica: Inspirà l'escola peripatètica i la tradició aristotèlica.
Idees destacades: La mitja daurada, raó, lògica, biologia, passió.
Influït per: Parmènides d'Elea, Sòcrates, Plató, Heràclit d'Efes, Demòcrit.
Influí a: Alexandre el Gran, Al-Farabi, Avicena, Averroes, Albert Magne, Copèrnic, Galileo Galilei, Claudi Ptolemeu, Tomàs d'Aquino, i la major part de la filosofia islàmica, filosofia del cristianisme, filosofia occidental i la ciència en general.
Vegeu el Portal:Filosofia

Aristòtil (Estagira, Grècia, 384 aC - Eubea, Grècia, 322 aC) va ser un filòsof grec. Se'l considera com un dels grans pensadors de la humanitat. El seu pensament en lògica, naturalisme i ètica dominaren en el pensament europeu fins ben entrat el segle XVI.

Aristòtil va dominar el coneixement de la seva època, des de la filosofia a la biologia, des de les matemàtiques fins a la psicologia. No només va estudiar gairebé tots els àmbits del coneixement existents en el seu temps, sinó que a més va fer contribucions significatives en la majoria d'ells. Dins l'àmbit de la ciència, Aristòtil va estudiar anatomia, astronomia, economia, embriologia, geografia, geologia, meteorologia, física i zoologia. Dins la filosofia, va escriure sobre estètica, ètica, govern, metafísica, política, psicologia, retòrica i teologia. També va estudiar sobre l'educació de les persones, els costums estrangers, la literatura i la poesia. Les seves obres, constitueixen una enciclopèdia virtual dels coneixements grecs. S'ha suggerit que Aristòtil va ser probablement l'última persona que sabia tot el que podia ser conegut en el seu temps.[1]

Aristòtil afirmava que l'única realitat és el món que tenim al davant. No hi ha dos mons, com defensava Plató –el món de les idees i el món de les coses–, sinó un de sol, el món real, físic, dels éssers, i la seva constant transformació. Amb ell la filosofia abasta tots els camps del saber. El seu pensament ha influït més que el de qualsevol altre autor en tota la història de la filosofia. Cal destacar el paper dels àrabs en la seva reintroducció a Europa.

Encara que Aristòtil va escriure tractats elegants i diàlegs –Ciceró descriu el seu estil literari com "un riu d'or"–,[2] es creu que la majoria dels seus escrits s'han perdut i només al voltant d'un terç de les obres originals han sobreviscut.[3]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Aristòtil va néixer a Estageira, a la Península Calcídica, el 384 aC, a uns 55 quilòmetres a l'est de la moderna Salònica.[4] El seu pare Nicòmac era el metge personal del rei Amintes III de Macedònia. Aristòtil va ser entrenat i educat com un membre de l'aristocràcia. A l'edat de divuit anys, es va traslladar a Atenes per continuar la seva educació a l'Acadèmia platònica i Plató va ser el seu mestre. Aristòtil va romandre a l'Acadèmia durant gairebé vint anys, primer com a alumne i posteriorment com a professor, fins després de la mort de Plató el 347 aC.

Quan va morir Plató, va marxar d'Atenes i en aquest període va confegir les seves pròpies teories, allunyant-se dels ensenyaments del seu mestre. Va viatjar amb Xenòcrates a la cort del seu amic Hèrmies d'Atarneu, a l'Àsia Menor. Mentre que a Àsia, Aristòtil va viatjar amb Teofrast a l'illa de Lesbos, on junts van investigar la botànica i la zoologia de l'illa. Aristòtil, es va casar amb Píties, neboda o filla adoptiva d'Hèrmies. Ella li va donar una filla, a qui van anomenar també Píties. Poc després de la mort d'Hèrmies, executat per Mentor de Rodes, Aristòtil va ser convidat per Filip II de Macedònia per convertir-se en el tutor del seu fill Alexandre el Gran; era l'any 343 aC.[5]

Antiga representació islàmica d'Aristòtil
Aristòtil, amb vestimenta d'un estudiós del segle XIII, a la Crònica de Nuremberg, de 1493

Aristòtil va ser designat com a cap de la Reial Acadèmia de Macedònia. Durant aquest temps donà lliçons no només a Alexandre, sinó també a altres dos futurs reis: Ptolemeu i Cassandre. A l'obra Política, Aristòtil afirma que només una cosa podria justificar la monarquia, i que era si la virtut del rei i la seva família eren més gran que la virtut de la resta dels ciutadans en el seu conjunt. Amb molt de tacte, va incloure el jove príncep i el seu pare en aquesta categoria. Aristòtil va encoratjar Alexandre en la gran conquesta oriental, i la seva actitud cap a Pèrsia era descaradament etnocèntrica. En un exemple famós, aconsellava Alexandre perquè fos "un líder per als grecs i un dèspota per als bàrbars, per tenir cura dels primers com a amics i familiars, i fer front als altres com la que es té amb els animals o les plantes.[6]

L'any 335 aC va tornar a Atenes i va fundar la seva pròpia escola, la que es coneix com a Liceu. Durant aquest segon període d'estada a Atenes Aristòtil es va dedicar a la investigació i a l'ensenyament, i va realitzar cursos durant els següents dotze anys. Mentre estava a Atenes, va morir la seva dona Píties i Aristòtil es va aparellar amb Herpília d'Estageira, que li va donar un fill, nen a qui van donar el nom del seu pare, Nicòmac. Segons la Suda, Aristòtil també tenia un eromenos, Palefat d'Abidos.[7]

És durant aquest període de mestratge a Atenes, entre el 335 aC i el 323 aC, quan es creu que Aristòtil va produir moltes de les seves obres.[5] Aristòtil va escriure molts diàlegs, però només alguns fragments ens han arribat. Les obres que han sobreviscut estan en forma de tractat i no van ser, majoritàriament, destinades a ser publicades de manera generalitzada, ja que generalment es creu que servien de suport a l'ensenyament, com a conferències per als seus alumnes. Els seus tractats més importants són el de Física, Metafísica, Ètica a Nicòmac, Política, De Anima (Sobre l'ànima) i la Poètica.

A prop del final de la seva vida Alexandre va començar a sospitar de complots contra ell, i va amenaçar Aristòtil en algunes cartes. No era cap secret el menyspreu que sentia Aristòtil per les pretensions divines d'Alexandre, que a més havia fet executar Cal·lístenes d'Olint un familiar d'Aristòtil, com un traïdor. Una tradició molt estesa en l'antiguitat fou que Aristòtil era sospitós d'haver tingut participació en la mort d'Alexandre, però hi ha poques proves que ho sostinguin.[8]

Després de la mort d'Alexandre, el sentiment contra els macedonis a Atenes va augmentar. Eurímedon Hierofant va denunciar Aristòtil per no lloar als déus. Aristòtil va haver de marxar a la propietat de la família de la seva mare a Calcis, i comentà: "No vaig permetre que als atenencs pequessin dues vegades contra la filosofia";[9] una referència a l'anterior juí i execució de Sòcrates pels atenencs. Va morir a l'illa d'Eubea de causes naturals l'any 322 aC, a l'edat de 62 anys. Aristòtil va nomenar conseller delegat al seu alumne Antípater i va deixar un testament en què va demanar ser enterrat amb la seva dona.[10]

Pensament i obra[modifica | modifica el codi]

Bust d'Aristòtil conservat al Palazzo Altaemps, a Roma

Segons la cosmologia aristotèlica, el cosmos és finit, ordenat, esfèric, ple, geocèntric, geoestàtic. Dividit en dues regions clarament diferenciades pels elements materials amb les que estan constituïdes i pel tipus de moviment:

  • Regió supralunar (el cel), formada per esferes concèntriques d'èter, matèria incorruptible (eterna) i amb moviment circular.
  • Regió sublunar (la terra, esfèrica[11][12]), quieta al mig de l'univers, formada per terra esfèrica, aigua, aire i foc, en moviment lineal, i la matèria és corruptible, es fa malbé.

Aristòtil considera que el coneixement és un procés ascendent que va de l'objecte al concepte, de les coses a les causes. Distingeix dos grans nivells de coneixement: el nivell sensitiu i el nivell intel·lectual. Si bé accepta com el seu mestre Plató que la doxa o opinió comuna és errònia perquè es queda amb l'aparença de la veritat, sí que contempla l'endoxar com a coneixement fiable: l'endoxa és l'opinió comuna refrendada per l'autoritat i el debat públic

El coneixement intel·lectual es transmet sobretot a partir del llenguatge i la reflexió. El llenguatge al·ludeix a veritats universals, al món i les seves maneres d'éssers, i per aquest motiu és comprensible per qualsevol ésser humà, el que varien són les llengües particulars, subjectes a convencions.

Ètica[modifica | modifica el codi]

El filòsof veia l'ètica com una ciència pràctica, és a dir, quelcom fruit de més que mer raonament, sinó de l'acció pràctica i duradora. L'home busca la felicitat (eudaimonia), el més gran bé. La felicitat no pot ser trobada sinó que actuant segons la naturalesa del mateix home, de la naturalesa que el defineix, actuant segons l'intel·lecte, que busca la raó. Això ens porta a pensar que una forma de ser feliços és actuar sempre amb un terme mitjà. Un terme entre l'excés i el defecte. Aristòtil desenvolupa la seva posició ètica en tres obres: Ètica a Nicòmac (anomenada així també Ètica Nicomaquea), Ètica a Eudemi (o bé Eudèmia) i la Magna Moralia o Gran Ètica.

Física aristotèlica[modifica | modifica el codi]

Article principal: Física aristotèlica

És l'estudi de l'ésser en moviment. Aquest sempre es dóna en ordre a una finalitat, per això hi ha diverses classes de moviment o canvi: de lloc, quantitatiu i substancial. Les lleis del moviment són:

  • Tot mòbil requereix un motor.
  • Si cessa la causa, cessa l'efecte.
  • La naturalesa és principi de moviment.
  • A la natura no hi ha el buit.
  • A la regió supralunar el moviment és circular.
  • A la regió sublunar el moviment és lineal, i pot ser natural o violent.

Lògica[modifica | modifica el codi]

És l'eina que fa servir l'enteniment per la ciència. El mètode de la lògica és la deducció sil·logística, que permet deduir conclusions vertaderes de premisses vertaderes, i fa possible la deducció. Hi ha uns principis lògics de la deducció que són:

  • Els axiomes: Principis comuns a tot el saber que no necessiten demostració perquè són evidents
  • Les definicions: Principis que s'ajusten a l'objecte de cada ciència, no evidents per ells mateixos i que s'han d'aprendre.

La ciència és un coneixement necessari, universal i cert de les coses, que arriba fins a les essències, les expressa en definicions i les exposa per les seves causes. Per tant, és un saber demostratiu que segueix un procés progressiu entre categories, judicis i raonaments.

  • Concepte: Element més simple de l'enteniment, intuïció immediata de les coses, que sempre és veritable.
  • Judici: Atribució d'un concepte que fa de predicat a un altre que fa de subjecte. Atribució que pot ser vertadera o falsa.
  • Raonament: Judicis relacionats entre si, dels quals se'n dedueix un judici nou o conclusió. El raonament deductiu vàlid és el sil·logisme; que consta de tres judicis, els dos primers són les premisses i el tercer és la conclusió.

Les obres d'Aristòtil que tracten de lògica es troben recollides en l'Organon.

Metafísica[modifica | modifica el codi]

Plató i Aristòtil, per Raffaello Sanzio (detall de L'escola d'Atenes, 1509).

És la ciència de l'ésser en tant que ésser, és a dir, considera la realitat i les coses en allò que totes tenen en comú, el fet d'ésser, existir.

  • Categories de l'ésser. Ésser és un concepte analògic, té molt sentits o categories, però totes es refereixen a la substància; el que existeix per si mateix, individualment. El que acompanya i determina la substància, però que no existeix per si mateix individualment, i són els accidents. Les 10 categories són:
  1. Substància
  2. Quantitat
  3. Qualitat
  4. Relació
  5. Lloc
  6. Temps
  7. Posició
  8. Possessió
  9. Acció
  10. Passió
  • Teoria hilemòrfica. La substància és un compost de matèria (hylé) i forma (morphé). La matèria és pura i indeterminada, la forma és la que la determina i el que fa que una cosa sigui el que és.
  • Teoria de la causalitat. Res esdevé per atzar. Tot té una causa que pot ser:
    • material, la matèria de què està feta.
    • formal, la forma que té.
    • eficient, qui l'ha feta.
    • final, perquè l'ha feta.
  • Dinamisme de l'ésser. La forma d'una cosa en un moment donat és el seu acte (energia), el qual activa la possibilitat o potència de la matèria de canviar de forma; totes les coses contenen en elles mateixes els principis dels seus propis camins. El canvi implica el moviment i aquest el pas del temps.

Política[modifica | modifica el codi]

L'home és un animal polític. El bé de l'individu depèn del bé de la comunitat. La finalitat de la política és l'organització de l'estat de manera que garanteixi les condicions necessàries per a la vida feliç. Per això cal un govern recte i una organització de l'estat que en fonaments és un sistema educatiu que atengui la formació moral dels ciutadans. Considera l'home un ésser cívic, mentre que animals i déus resulten incívics. Segons Aristòtil hi ha 3 tipus de govern positiu: la monarquia (el poder està en mans d'algú que té el vistiplau del poble), l'aristocràcia (el poder el té gent de qualitat) i la democràcia moderada (segons Aristòtil aquesta és la millor forma de govern, sempre que es busqui el bé comú). També hi ha formes de govern negatives: la tirania, l'oligarquia i la democràcia radical o demagògia (en tots aquests casos hi ha un abús de poder i en cap moment es busca afavorir a la comunitat). Sobre política, Aristòtil, escrigué Política (Aristòtil) i la Constitució dels atenencs (Athenaion Politeia).

Psicologia aristotèlica[modifica | modifica el codi]

En l'estudi dels éssers vius, Aristòtil els descriu com un conjunt hilemòrfic de cos (matèria) i ànima (forma). Atès que l'ànima és el principi de tota activitat dels éssers vius, l'ànima preval sobre el cos; però no totes les ànimes poden realitzar les mateixes funcions:

  • vegetativa → nutrició i reproducció, orientada a la conservació → Plantes
  • sensitiva → funció sensorial, orientada al moviment → Animals
  • intel·lectiva → funció intel·lectual, orientada al pensament → Persones

Economia[modifica | modifica el codi]

Aristòtil es va plantejar si era lícit el fet que els comerciants s'enriquissin simplement amb la compravenda de béns i va distingir entre:

  • Economia: Producció de béns per satisfer necessitats.
  • Crematística: El seu objectiu no és produir, sinó obtenir beneficis. En aquesta categoria hi inclou els comerciants i els prestamistes.

Segons ell, les funcions dels diners eren ser unitat de compte, mitjà d'intercanvi i dipòsit de valor, però els diners són estèrils per ells mateixos i per tant és il·lícit cobrar interessos, idea que més tard adoptà el cristianisme durant molts segles.

Poètica[modifica | modifica el codi]

Article principal: Poètica (Aristòtil)

La Poètica és una obra d'Aristòtil, escrita el segle IV aC, entre la fundació de la seva escola a Atenes, l'any 335 aC, i la seva partida definitiva de la ciutat, el 323 aC. El seu tema principal és la reflexió estètica a través de la caracterització i descripció de la tragèdia. Pel que sembla, l'obra estava composta originalment per dues parts: un primer llibre sobre la tragèdia i l'epopeia i un segon sobre la comèdia i la poesia iàmbica que es va perdre, aparentment durant l'edat mitjana, i del qual no es coneix res. Dins la Poètica va incloure la seva teoria sobre la literatura. Va classificar els gèneres, aportant normes sobre com fer cada tipus d'obra. Aquestes normes no van ser posades en dubte fins al Romanticisme. Destaca el concepte de catarsi, segons el qual la funció de la literatura és alliberar el receptor de les passions no desitjades en sentir alhora que els personatges.

Aristòtil considerava que la poesia èpica, la tragèdia, la comèdia, el ditiràmbic i la música eren imitatives, mimètiques, i la imitació variava en funció dels mitjans de comunicació, l'objecte i la forma.[13] Per exemple, els músics poden imitar mitjançant el ritme i harmonia, mentre que la dansa ho fa amb el ritme sol, i la poesia amb el llenguatge. Les formes també difereixen segons l'objecte a imitar. Les formes difereixen en la manera d'imitar.[14] Aristòtil creia que la imitació és natural per a la humanitat i constitueix un dels avantatges de la humanitat sobre els animals.[15]

Si bé es creu que la Poètica d'Aristòtil, s'estructura en dos llibres, un sobre la comèdia i un altre sobre la tragèdia, només la part que se centra en la tragèdia ha sobreviscut. Aristòtil va ensenyar que la tragèdia es compon de sis elements: l'estructura de la trama, el caràcter, l'estil, l'espectacle, i la poesia lírica.[16] Els personatges d'una tragèdia són simplement una forma de conduir la història i la trama; els personatges no són el principal focus de la tragèdia. La tragèdia és la imitació de l'acció de despertar la pietat i el temor, i es pretén dur a terme la catarsi de les mateixes emocions. La Poètica d'Aristòtil conclou amb un debat sobre què és millor: l'èpica o la mimesi tràgica. Suggereix que la tragèdia, perquè té tots els atributs d'una epopeia, possiblement té atributs addicionals, com a espectacle i música; té més unitat, i arriba a l'objectiu de la seva mimesi de més a prop, i pot ser considerada superior a l'èpica.[17]

Aristòtil va ser un col·leccionista sistemàtic i profund dels enigmes, el folklore i els refranys; ell i la seva escola tenia un interès especial en els enigmes de l'Oracle de Delfos i va estudiar les Faules d'Isop.[18]

García Yebra, opinant sobre la traducció del títol de l'obra, assenyala el següent:[19] «es divideixen les opinions pel que fa a la interpretació del terme ποιητική [poètica]: s'ha d'entendre" poesia "o" (art) poètica "(... ) ». De seguida cita l'opinió d'un traductor anglès de la Poètica, G.F. Else, que havent traduït el títol com «Art of poetic composition» ("art de la composició poètica") es justifica així: «Per mitjà de la teoria d'Aristòtil, la poiétiké, "Art poètica", es concep activament; poiesis, el procés real de composició ... és l'activació, la posada en obra, de la poiétiké (...). Cal recordar també que aquestes paraules [poiétiké i poiesis], igual que poiétés "poeta", es formen directament sobre poiein, "fer". En grec, la seva llengua li recordava constantment que el poeta és un creador». García Yebra tanca la nota justificant la seva traducció així:

« «No obstant això, crec que ποιητική s'ha de traduir senzillament per «poètica», que, substantivat, té bàsicament sentit actiu: «art de la composició poètica», però no exclou l'altra, en certa manera passiu: «estudi dels resultats d'aquest art». »
— García Yebra (1974)

Ha estat discutit tradicionalment si, de fet, Aristòtil hauria escrit un segon llibre o no. Els arguments a favor de l'existència d'un segon llibre es basen en les indicacions del mateix Aristòtil en el llibre III de la seva Retòrica i a la Poètica (49B 22) que més tard es parlarà de la comèdia i del ditirambe, i que només es troben referències menors a aquests gèneres. D'altra banda, en tractats antics i de l'edat mitjana sobre les obres d'Aristòtil sovint es troben referències a aquest segon llibre. A més, s'argumenta que si aquest fos l'únic llibre, en el seu final Aristòtil faria una conclusió reprenent tots els temes destacats de l'obra a tall de tancament, com fa en les seves altres obres.[20] Els arguments contraris, que neguen l'existència d'un segon llibre, es basen en la idea que l'opinió clarament negativa d'Aristòtil sobre la comèdia hauria influenciat en què no escriure res al respecte. D'altra banda, i més a tall anecdòtic, aquest llibre II de la Poètica, la "Comèdia", és el llibre que en la novel·la de Umberto Eco El nom de la rosa és la causa de l'assassinat de diversos monjos.

Biologia[modifica | modifica el codi]

Pop (Octopus) nadant

La classificació d'Aristòtil dels éssers vius conté alguns elements que encara preexistien al segle XIX. El que en la zoologia moderna s'anomenen vertebrats i invertebrats, Aristòtil els anomenava "animals amb sang" i "animals sense sang"; cal considerar que ell no podia saber que els invertebrats complexos fan ús d'una hemoglobina d'un tipus diferent de la dels vertebrats. Els "animals amb sang" es divideixen en vivípars (éssers humans i mamífers), i d'ous fèrtils (aus i peixos). El grup dels invertebrats ("animals sense sang") comprèn els insectes, crustacis (dividits en cefalòpodes, sense closca, i amb closca) i testacea (musclos). En alguns aspectes, aquesta classificació incompleta és millor que la de Linné, que amuntegava tots els invertebrats en dos grans grups, Insecta i Vermes (cucs).

Per Charles Singer, "res és més notable en els esforços [d'Aristòtil] per [exposar] les relacions entre els éssers vius com l'scala naturae (escala de la natura).[21] A la Historia Animalium, Aristòtil classifica els animals en relació amb una jerarquia d'acord amb l'escala de la natura, segons la complexitat de l'estructura i la funció, i en la que els organismes superiors manifesten una major vitalitat i capacitat de moviment. Aristòtil, per descomptat, no és responsable de la posterior utilització d'aquesta idea per part de l'església.

Aristòtil creia que propòsits intel·lectuals, com per exemple les causes formals, guien tots els processos naturals. Aquest punt de vista teològic d'Aristòtil dóna peu per justificar les seves dades observades com una expressió del disseny formal. Observant que "cap animal té, al mateix temps, grans ullals i banyes", i altres detalls similars, Aristòtil suggereix que la naturalesa, quan no fa possible l'existència d'un animal amb dues banyes i bons ullals, fa un estalvi de vanitat, i ofereix les facultats a les criatures només en el suficient grau en què el sigui necessari. Prenent nota que els remugants tenien estómacs múltiples i dents febles, suposa que l'existència dels primers compensen la darrera evidència; la natura tracta de preservar un tipus d'equilibri.[22]

De manera similar, Aristòtil creia que les criatures estaven disposades en una escala graduada de perfeccionament que augmenta des de les plantes fins a l'home, l’scala naturae, la gran cadena del ser.[23] El seu sistema tenia onze graus, ordenats d'acord amb "el grau que estan infectades amb el potencial", va expressar en la seva forma en el naixement.

Aristòtil també va considerar que el nivell de perfecció d'una criatura es reflecteix en la seva forma, però no condemnada per endavant per aquesta forma. Idees com aquesta, i les seves idees sobre les ànimes, no es consideren com la ciència en tots els temps moderns.

Va fer èmfasi en els tipus de l'ànima que un organisme posseïa, afirmant que les plantes tenen una ànima vegetativa, responsable de la reproducció i el creixement, els animals un vegetal i una ànima sensible, responsable de la mobilitat i la sensació, i els éssers humans una vegetativa, sensible, i una ànima racional, capaç de pensament i la reflexió.[24]

Aristòtil, en contrast amb els filòsofs anteriors, però d'acord amb els egipcis, ja que l'ànima racional al cor, més que el cervell.[25] Notable és la divisió d'Aristòtil de la sensació i el pensament, que generalment anava en contra dels filòsofs anteriors, amb l'excepció d'Alcmeó.[26]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Neill, Alex; Aaron Ridley. The Philosophy of Art: Readings Ancient and Modern. McGraw Hill, 1995, p. 488. 
  2. Cicero, Marcus Tullius. «"flumen orationis aureum fundens Aristoteles"». Acadmeica, 106BC-43BC. [Consulta: 25-Jan-2007].
  3. Jonathan Barnes. "Life and Work". A The Cambridge Companion to Aristotle (1995), p. 9.
  4. McLeish, Kenneth. Aristotle: The Dancing Queen, The Great Philosophers. Routledge, 1999, p. 5. ISBN 0-415-92392-1. 
  5. 5,0 5,1 Bertrand Russell. "A History of Western Philosophy", Simon & Schuster, 1972
  6. Peter Green. Alexander of Macedon, 1991, University of California Press, Ltd. Oxford, England. Library of Congress Cataloging-in-Publication Data, p. 58–59
  7. William George Smith. Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology, vol. 3, p. 88
  8. Peter Green. Alexander of Macedon, 1991 University of California Press, Ltd. Oxford, England. Library of Congress Cataloging-in-Publication Data, p. 379 i 459
  9. Jones, W.T.. The Classical Mind: A History of Western Philosophy. Harcourt Brace Jovanovich, 1980, p. 216. , cf. Vita Marciana 41.
  10. Hildegard Temporini, Wolfgang Haase. Aufstieg und Niedergang der römischen Welt Aristotle's Will
  11. Feeman, Timothy G. Portraits of the Earth: A Mathematician Looks at Maps (en anglès). American Mathematical Soc., 2002, p.1. ISBN 0821832557. 
  12. The Encyclopædia Britannica, or, Dictionary of arts, sciences, and general literature. vol.3. 8a edició (en anglès). Adam & Charles Black, 1853, p.545. 
  13. Aristòtil. Poètica I 1447a
  14. Aristòtil. Poètica III
  15. Aristòtil. Poètica IV
  16. Aristòtil. Poètica VI
  17. Aristòtil. Poètica XXVI
  18. Temple, Olivia; Temple, Robert (traductors). The Complete Fables By Aesop Penguin Classics, 1998. ISBN 0-14-044649-4 Cf. Introducció, p. xi-xii. (en anglès)
  19. Aristòtil. Poética de Aristóteles. Madrid: Editorial Gredos. Edició trilingüe de Valentín García Yebra (1ª edició, 4ª impressió), 1992. ISBN 978-84-249-1200-0. 
  20. Vegeu un referent d'aquesta qüestió a la nota 394 de la traducció de García Yebra
  21. Singer, Charles. A short history of biology. Oxford 1931.
  22. Mason. A History of the Sciences p. 43–44
  23. Mayr. The Growth of Biological Thought, p. 201–202. Vegeu també: Lovejoy. The Great Chain of Being
  24. Aristòtil. De Anima II 3
  25. Mason. A History of the Sciences pp 45
  26. Guthrie. A History of Greek Philosophy Vol. 1 p. 348

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Textos d'Aristòtil