Poesia
 |
S'ha proposat que «El ritme en poesia» sigui fusionat a aquest article. (Vegeu la discussió) |
En literatura, la poesia és l'art d'expressar, en paraules, el contingut espiritual propi,tradicionalment mitjançant mots disposats segons la mètrica. La poesia popular és la poesia creada per poble per expressar la seva identitat, amb unes vivències elementals, i permanents, en les que es reconeix com a tal poble. També es diu poesia d'una obra en vers. Hi podem distingir les obres escrites en vers; i el conjunt d'obres poètiques d'un poeta, o de diferents poetes, produïdes en una època, una llengua determinada, un gènere, etc. Es diu poesia del contingut formós, o de la forma bella d'una obra literària. Tradicionalment, es distingeixen tres gèneres poètics: l'èpic, el líric i el dramàtic.
Sense especificitat temàtica, la poesia moderna es defineix per la seva capacitat de síntesi i d'associació. La seva principal eina és la metàfora, és a dir, l'expressió que conté implícita una comparació entre termes que naturalment se suggereixen uns als altres, o entre els que el poeta troba subtils afinitats. Alguns autors moderns han diferenciat metàfora d'imatge, paraules que la retòrica tradicional emparenta. Per aquests autors, la imatge és la construcció d'una nova realitat semàntica mitjançant significats que en conjunt suggereixen un sentit unívoc i alhora diferent i estrany. El recull de diferents poemes o poesies s'anomena poemari. El Dia Internacional de la Poesia és el 21 de març.
Taula de continguts |
[modifica] Història
Hi ha testimonis de llenguatge escrit en forma de poesia en jeroglífics egipcis de 25 segles abans de Crist. Es tracta de cants de feina i religiosos. El Poema de Guilgameix, obra èpica dels sumeris, va ser escrit amb caràcters cuneïformes i sobre taules d'argila uns 2000 anys abans de Crist. Els cants de La Ilíada i L'Odissea, les composicions que s'atribueixen a Homer, daten de vuit segles abans de l'era cristiana. Els Vedes, llibres sagrats del hinduisme, també contenen himnes i la seva última versió es calcula va ser redactada al segle III aC. Per aquests i altres textos antics se suposa justificadament que els pobles componien cants que eren transmesos oralment. Alguns acompanyaven la feina, d'altres eren per invocar les divinitats o a celebracions, i d'altres per narrar els fets heroics de la comunitat. Els cants homèrics parlen d'episodis molt anteriors a Homer i la seva estructura permet deduir que circulaven de boca en boca i que eren cantats amb acompanyament d'instruments musicals. Homer esmenta en la seva obra la figura de l'Aedo (cantaire), que narrava successos en vers al compàs de la lira. El ritme dels textos no només tenia la finalitat d'agradar els sentits, sinó que permetia recordar els cants amb més facilitat.
La poesia lírica va tenir expressions destacades a l'antiga Grècia. El primer poeta que va escollir els seus motius de la vida quotidiana, en el període posterior a la vida d'Homer, va ser Hesíode, amb la seva obra Els treballs i els dies. A uns 600 anys abans de Crist es remunta la poesia de Safo, poeta nascuda a l'illa de Lesbos, autora d'odes celebradores i cançons nupcials (epitalamis), de les que es conserven fragments. Anacreont, nascut un segle després, va escriure breus peces, en general dedicades a celebrar el vi i la joventut, de les que van sobreviure unes poques. Cal·lí d'Efes i Arquíloc de Paros varen crear el gènere elegíac, per cantar als difunts. Aquíloc va ser el primer a utilitzar el vers iàmbic (construït amb «peus» d'una síl·laba curta i una altra llarga). També va escriure sàtires. Al segle V aC va assolir el seu cim la lírica coral, amb Píndar. Es tractava de cançons destinades als vencedors dels jocs olímpics.
Roma va crear la seva poesia basant-se en els grecs. L'Eneida , de Virgili, es considera la primera obra mestra de la literatura llatina, i va ser escrita pocs anys abans de l'era cristiana, a la manera dels cants èpics grecs, per narrar les peripècies d'Enees, sobrevivent de la guerra de Troia, fins que arriba a Itàlia. L'edat d'or de la poesia llatina és la de Lucreci i Catul, nascuts en el segle I aC, i de Horaci (mestre de la oda ), Properci i Ovidi. Catul va dedicar tota la seva poesia a una estimada a la qual deia Lesbian. Els seus poemes d'amor, directes, simples i intensos, fou admirar els poetes de tots els temps.
A l'Edat Mitjana va dividir-se en una tradició popular, oral, recitada pels pobles i castells per professionals com els trobadors, i d'una altra banda una poesia culta escrita molt lligada a la religió, tot i que ambdues tradicions empraven recursos retòrics similars. Aquesta segona branca és la que es va imposar com a canònica i durant el Renaixement, el Barroc i el Neoclassicisme va imitar els models grecollatins amb les particularitats de les llengües nacionals europees, que imposaven una mètrica diferenciada.
El gènere que va acabar triomfant va ser el de poesia lírica, molt lligat a l'expressió dels sentiments durant el segle XIX, o bé a la denúncia social (part dels autors del segle XX), mentre que la poesia èpica quedava absorbida per la narrativa en prosa. Destaca l'ús del vers a la cançó, utilització que es manté vigent encara al segle XXI.
[modifica] Característiques
Tot i que el que és poesia va canviant segons l'època, amb l'aparició de nous gèneres i recursos expressius i la desaparició d'altres, hi ha una sèrie de trets que acostumen a aparèixer a la poesia.
El primer d'ells és l'ús màxim de la funció poètica del llenguatge de Roman Jakobson: la llengua de la poesia s'allunya de l'habitual per causar un efecte d'estranyament en el lector/oïdor (terme del formalisme rus) i aconseguir així un efecte estètic. Per a això usa metàfores, condensa l'expressió, altera el sentit habitual de mots i expressions gramaticals i empra jocs de llengua i imatges suggeridores, amb un gran domini de la connotació de cada paraula.
En segon lloc la llengua se sotmet a les normes de la mètrica: hi ha un ritme particular de dicció, que ve marcat per l'alternança de síl·labes llargues i breus, de tòniques i àtones o per la presència de rima, segons la llengua. Aquest ritme s'encabeix en esquemes determinats quant al nombre i tipus de sons permesos, que formen els versos.
L'aspecte visual del poema reflecteix aquestes constriccions mètriques, ja que cada vers ocupa una línia i per tant no s'omple tota la pàgina com passa amb els textos en prosa. Se separen també les estrofes o agrupacions de versos per espais en blanc. La poesia visual, a més a més, juga amb el contorn de la plana i la forma del text, combinant recursos gràfics i textuals.
Per últim a la poesia té un paper molt important el nivell fonètic de la llengua, amb especial atenció a cada so i als efectes que causa i amb combinacions particulars (com al·literacions) per augmentar la musicalitat del text (de fet la poesia inicialment sempre era cantada). Per aquest motiu la poesia sovint demana de ser recitada en alta veu i no solament llegida en veu baixa, per apreciar aquest treball amb els sons, a diferència d'altres gèneres.
[modifica] Gèneres poètics
Dins de la classificació de gèneres literaris, hi ha el gènere poètic, que és el recurs de la literatura mitjançant el qual es embelleix la cosa de la qual es parla. A més de què a través d'ell es transmeten sentiments, emocions i pensaments a través de diferents recursos expressius.
[modifica] Poesia lírica
La poesia lírica és un gènere literari en el qual l'autor vol expressar tots els seus sentiments i emocions respecte a un ens o objecte d'inspiració. El gènere líric es caracteritza per tenir la presència d'un:
- Parlant líric, el qual és el que expressa tots els sentiments en el poema respecte a un objecte líric
- L'objecte líric és l'ens, objecte o situació que provoca els sentiments en el poeta, els que són expressats pel parlant líric.
- El motiu líric és el tema del qual tracta l'obra lírica, això vol dir que és el sentiment predominant que expressa l'objecte líric el parlant líric.
- L'actitud lírica és la forma en la qual el parlant líric expressa les seves emocions. aquesta es classifica en 3 tipus:
- Actitud enunciativa: Es caracteritza perquè el llenguatge emprat pel parlant líric representa una narració de fets que li ocorren a un objecte líric. El parlant intenta narrar els sentiments que té d'aquesta situació tractant de mantenir l'objectivitat.
- Actitud apòstrof o Apel·lativa: És una actitud lírica en la qual el parlant es dirigeix a una altra persona, li intenta interpel·lar o dialogar amb aquesta altra persona. En aquesta actitud el parlant li dialoga a un altre dels seus sentiments.
- Actitud carmínica o de la cançó: En aquesta el parlant obre el seu món intern, expressa tots els seus sentiments, reflexiona sobre les seves sensibilitats personals.
[modifica] Ègloga
La ègloga és un subgènere de la poesia lírica que es dialoga a vegades com una petita peça teatral en un acte. De tema amorós, un o diversos pastors el desenvolupen comptar en un ambient camperol on la natura és paradisíaca i té un gran protagonisme la música. Com subgènere líric es desenvolupa a vegades mitjançant un monòleg pastoral o, més freqüentment, amb un diàleg, amb la qual cosa adquireix característiques menys pures i es transforma en quelcom teatral o dramàtic; de fet, algunes èglogues van ser representades en època romana i en el Renaixement. El gènere posseeix motius rurals i els tòpics de la poesia bucòlica. Va ser creat i perfeccionat en el hel·lenisme a partir del segle IV aC.
[modifica] Elegia
L'elegia és un subgènere de la poesia lírica que designa en general qualsevol poema de lament, encara que en el seu origen no era necessàriament així, com ho demostren les Elegies dels poetes grecs arcaics. L'actitud elegíaca consisteix a lamentar qualsevol cosa que es perd: la il·lusió, la vida, el temps, un ésser estimat i un llarg etcètera. L'elegia fúnebre (també anomenada plany, a l'Edat Mitjana) adopta la forma d'un poema de dol per la mort d'un personatge públic o un ésser estimat, i no ha de confondre amb l'epitafi, que són inscripcions enginyoses i lapidàries que s'inscrivien en els monuments funeraris, més emparentats amb l'epigrama, un altre gènere líric.
[modifica] Epigrama
L'epigrama és una composició poètica breu que expressa un sol pensament principal festiu o satíric de manera enginyosa. Es poden rastrejar les arrels del gènere fins molt enrere, a la lírica arcaica (no per res Meleagre inclou en la seva Corona a Arquíloc de Paros o a Semònides d'Amorgós), encara que és més propi parlar del epigrama com un gènere netament hel·lenístic, car caracteritza, tant pel seu contingut, com per la seva extensió i forma a aquest època. Els epigrames hel·lenístics constitueixen un veritable gresol d'aquelles societats, veiem desfilar navegants, fusters, teixidores amb la seva vida simple i àrdua, també a l'amor heterosexual, lèsbic o gai, les festes , la religiositat, el seguici, la sexualitat, la innocència, les arts plàstiques, la crítica literària, fins a les mascotes; tot això, no ens enganyem, passat pel filtre de l'erudició i la cultura (doncs portadors de tals eren els poetes). En resum, tenim testimonis diversos, bells i molt viscuts de les principals preocupacions de l'home hel·lenístic.
[modifica] Oda
L'oda és la composició lírica a vers, de mitjana extensió (clàssicament 15 sonets) i de tema noble i elevat, en la qual s'expressa l'admiració exaltada per alguna cosa o algú; segons el tema que es canti, pot ser sagrada, heroica, filosòfica, amatòria. En general s'aplica a tot poema destinat a ser cantat.
Antigament es cantava amb l'acompanyament d'un instrument musical. A l'Antiga Grècia on té els seus principis, existien dos tipus de odes: les corals i les cantades per una sola veu (monodia).
[modifica] Sàtira
La sàtira és un subgènere líric que expressa indignació cap a algú o alguna cosa, amb propòsit moralitzador, lúdic o merament burlesc.
[modifica] Balada
La balada és una forma fixa del cant cortesà del final de la Edat Mitjana a Europa, que apareix en el segle XIV. La poesia és dissociada de la música, però la musicalitat és creada a l'escriptura mateixa del poema. En efecte, la balada té la particularitat de repetir un mateix vers, tornada, al final de cada tres estrofes. Està constituïda per octosíl·labs i les rimes estan creuades. Com a regla, la balada medieval comença sempre amb la paraula Príncep.
[modifica] Poesia èpica
La poesia èpica és un gènere literari en el qual l'autor presenta de forma objectiva fets llegendaris o ficticis desenvolupats en un temps i espai determinats. L'autor utilitza com a forma d'expressió habitual la narració poètica, encara que poden donar-se també la descripció i el diàleg. En alguns casos, l'èpica no és escrita, sinó més aviat explicada oralment pels rapsodes.
[modifica] Epopeia
Poema èpic o epopeia són termes que defineixen en literatura el gènere poètic que narra les gestes dels herois amb una barreja tant d'elements reals com fabulosos i llegendaris. En els seus orígens la seva transmissió era oral i per tant hi podia haver diverses versions d'una mateixa història.
[modifica] Romanç
El romanç és un poema característic de la tradició oral, i es popularitza en el segle XV, en què es recullen per primera vegada per escrit en romancer. Els romanços són generalment poemes narratius, amb una gran varietat temàtica, segons el gust popular del moment i de cada lloc. Els romanços s'interpreten declamant, cantant o intercalant cant i declamació.
[modifica] Futur de la poesia
Certs avenços tecnològics com l'ordinador poden modificar formalment la poesia, però no la seva importància, perquè, com qualsevol altre art, sobresurt per la seva capacitat d'adaptació als nous recursos i a les noves necessitats. La poesia, d'altra banda, no és exclusivament un fenomen llibresc. Accions poètiques o performances, recitals públics, combinació de poesia i imatge en moltes experiències de vídeo, parlen a les clares de la seva vitalitat i potser d'un impuls lligat també als seus orígens: el de convertir la paraula en un ritus compartit.
El Dia internacional de la Poesia va ser proclamat per la Conferència General de la UNESCO, i es va celebrar per primera vegada el 21 de març de 2000. La seva finalitat es fomentar el suport als poetes joves, tornar a l'encant de l'oratòria i restablir el diàleg entre la poesia i la resta de les arts (teatre, dansa, música, etc).
[modifica] Vegeu també
[modifica] Enllaços externs
- «Pàgina sobre mètrica catalana» (html). [Consulta: 9 maig 2011].
- «Nocions de mètrica catalana» (html). [Consulta: 9 maig 2011].
- Folch, Albert. «Selecció de poesia catalana d'Albert Folch» (html). [Consulta: 9 maig 2011]. «Una amplíssima selecció de poemes de tots els temps, amb traducció a l'anglès de molts d'ells.»
- Artigues, Antoni. «Mag Poesia» (html). [Consulta: 9 maig 2011].
- Biblioteca Pública Municipal Palau Comtal - Cocentaina (Alacant). «Bloc de poesia infantil i juvenil» (html). [Consulta: 9 maig 2011].
