Conte

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Conte (desambiguació)».

Un conte és una narració escrita en prosa, generalment breu. Els contes poden ser tant de caràcter fictici com real. El conte en tant que gènere (o subgènere) literari té les seves pròpies característiques; és una forma destacada dins de la narrativa breu i a diferència de la novel·la presenta una màxima concentració narrativa i una major intensitat. Compta una il·lustre tradició escrita de segles a la qual caldria afegir una important tradició oral.

El conte pot presentar diferents formes:

Els contes tradicionals vénen de la tradició oral de cada cultura i acostumen a tenir elements meravellosos i a ensenyar una lliçó moral. També se'ls coneix com a contes de fades o conte popular. Els contes populars es caracteritzen per l'ús d'un llenguatge molt col·loquial i de diverses fórmules d'encapçalament i d'acabament: Una vegada hi havia..., Temps era temps..., I van ser feliços i van menjar anissos, Catacric-catacrac, conte acabat... etc.

  • Els "Exemples" procedents de l'edat Mitjana, utilitzats pels predicadors també amb un clar objectiu alliçonador.
  • La "Faula o Apòleg" on els protagonistes són animals que també donen una lliçó moral. En trobem ja exemples al segle VI a.C amb Isop.
  • Els "Fabliaux" que eren contes còmics i satírics, com a tall d'exemple tenim el Decameró de Boccaccio i Contes de Canterbury de Geoffrey Chaucer
  • El "Lai" conte amorós amb elements fantàstics.En són molt coneguts els Lais de Maria de França.

El conte literari, en canvi, es distingeix d'altres formes narratives com la novel·la bàsicament per l'extensió (s'acostuma a prendre com a mesura el fet que es pugui llegir d'un sol cop, tot i que els límits no són exactes). Julio Cortázar el defineix pel seu efecte, mentre que el conte és d'efecte únic, ja que s'explica una història, a la novel·la la voluntat és més global.

El conte ofereix, en la seva estructura sintètica, una gran intensitat en la trama. Cal que l'autor domini els registres, l'argument, els personatges, tots els aspectes de la creació, ja que en la síntesi és més fàcil advertir-hi els errors; per tant, el gènere demana més atenció i mestratge per part de l'escriptor. Donades aquestes característiques d'especificitat i síntesi el conte ha donat tot sovint mostres d'una rara i fascinant bellesa fruit de la meticulositat de l'autor.

Amb tot, històricament, el conte ha estat una molt bona manera de perpetuar la tradició literària en temps de guerra, així com ho feia la poesia. La seva poca extensió facilitava la distribució clandestina en temps de guerra, com ara durant la Guerra Civil Espanyola, o prohibició lingüística, com ara durant el règim del Franquisme. També en l'exili ha tingut una gran importància, ja que era més fàcil publicar contes que novel·les era viable fer-lo aparèixer en revistes o petits facsímils més còmodament distribuïbles.

Contes (narrativa curta) en català al segle XX[modifica | modifica el codi]

De la dècada de 1920 a la fi de la Guerra Civil la literatura catalana gaudeix d'una gran maduració lingüística, estilística i d'una important diversificació de models literaris. La necessitat de creació de novel·la en català el 1925 fa que els autors catalans es dediquin a provar i experimentar, tant és així que els contes esdevenen un "camp de proves" idoni on assajar abans de fer el salt a la novel·la. Els autors més joves que exploraren la creació de narrativa breu ho feren usant, ja, la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra; alguns d'aquests foren autors tals com Espriu o Calders. Malgrat tot, aquests relats no podran aconseguir una vertadera projecció social fins a la postguerra.

En superar el Noucentisme els autors s'interessen més per l'anàlisi, l'estudi reflexiu d'un ambient o caràcter i la seva reacció. Es guanya en narrativitat, alhora que l'atenció per la subjectivitat dels eprsonatges comporta l'adopció de noves teories sobre l'insconscient difoses per Sigmund Freud, o de les tècniques literàries coma ara la memòria afectiva, provinent de Marcel Proust, o el monòleg interior de Joyce.

Amb el Modernisme, autors que havien quedat bandejats, com Prudenci Bertrana, pogueren trobar el seu lloc en el panorama literari amb reculls de contes. En aquestes narracions, en molts casos, els autors feien reelaboracions dramàtiques de la inadaptació dels seus personatges a un entorn hostil o atzarós, a través d'una llengua molt experessiva i una tasca detallista de l'ambient; una gran autora que exemplifica el cas és Víctor Català amb reculls tals com Contrallums o Drames rurals.

Autors tals com Carles Soldevila o Miquel Llor, partidaris del Noucentisme, optaren per la creació de contes que els permetien plantejar un ambient (generalment urbà) i estudiar com aquest afectava la intimitat d'algun personatge; per exemple, la descoberta de la sensualitat, una lliçó de ball, l'ombra d'una infidelitat d'un cònjuge...

Una de les grans influències que tingueren fou Josep Carner, de qui aprengueren que la llengua funciona com un mecanisme de rellotgeria que funciona perfectament per a produir els contes dits "d'efecte", en què tot el plantejament és en funció de la sorpresa final. Els qui s'acolliren a aquesta concepció tendiren a l'humor i a la immutabilitat del narrador, totalment distant a la matèria que es tracta, també assagen una literatura de desmitificació i parodien caricaturescament la pròpia classe, la burgesia catalana. L'intel·lectualisme, els jocs de sentit i la ironia, d'una precisió quirúrgica, disseccionen les tares de la societat. L'antipsicologisme mena a l'esquematització; de vegades, fins i tot, el desenllaç inesperat, l'imprevist, esdevé aparatós i excessiu, absurd, en què tota lògica narrativa és distorsionada. És un recurs que es relaciona amb la irreverència de les avantguardes d'entreguerres o l'humor tan esbojarrat, però intel·ligent, dels germans Marx -un bon exemple n'és Una tragèdia a Lil·liput de Joan Oliver.

En temps de guerra esdevé una "arma" al servei de la moral col·lectiva que serveix per a infondre coratge a la rereguarda. Com a gènere requereix menys temps i infrastructura per tal de ser difós, se serveix de la premsa per a arribar a la gent i pot arribar amb relativa facilitat a les trinxeres; esdevé, juntament amb el cinema i el cartellisme, un dels llenguatges més utilitzats. En aquestes creacions l'intel·lectualisme hi és usbstituït per un realisme més viscut que reflecteix la realitat social i històrica del moment. Les petites històries i anècdotes del dia a dia de la guerra se salven de l'anonimat i passen a il·lustrar la dimensió col·lectiva del conflicte; autèntics retalls de vida moral. Amb tot, s'afavoreix el naixement de noves modalitats: la impressió del front, el carnet de notes del combatent o el dietari de campanya, a mig camí entre el document testimonial i la ficció. Algunes revistes com Amic i Mirador publiquen sovint certàmens literaris. La urgència amb la qual es necessitava aquesta producció feia que la qualitat se'n ressentís.

Autors destacats[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

  • Web TotContes.com Contes Clàssics, Contes de Lectors i Contes en vers en català, castellà i occità
  • Una Mar de Contes Especialment dissenyat per a practicar la lectura a escola