Realitat
De Viquipèdia
La realitat és el conjunt de tot allò que existeix. Segons les escoles filosòfiques que analitzin el concepte, la realitat pot incloure o no entitats fora de l'abast de la percepció (com l'ànima o Déu) o en canvi pot ser el regne d'allò mesurable, accessible mitjançant la raó o els sentits i per tant susceptible de ser usat com a prova per a les hipòtesis o judicis. Real pot usar-se com a sinònim de cert, de existent o fins i tot d'ésser i sol usar-se com a antònim de possible, irreal, ideal o imaginari. En el sentit comú, per tant, la realitat sol equivaler al món exterior a un mateix, amb una existència física.
Les disciplines que s'ocupen de la realitat són la filosofia (en especial les branques de l'ontologia i la metafísica), la sociologia, l'antropologia i la psicologia. Les anomenades ciències pures sovint donen per suposat el concepte de realitat, ja que el seu objectiu és estudiar-la i no qüestionar-ne l'essència, tot i que els corrents més avançants, com la teoria quàntica, parteixen justament del qüestionament d'aquest concepte per començar-ne l'anàlisi.
Taula de continguts |
[edita] Realitat i aparença
La realitat se sol definir com el conjunt d'entitats que existeixen, en aquest sentit equival a l'ésser. Però l'ésser no és evident, ja que per a determinats corrents de la filosofia, començant amb l'Escola d'Elea, l'ésser és una essència que no correspon amb els objectes individuals, amb allò que es percep habitualment. La realitat física, el conjunt de cossos, seria per tant pura aparença i l'autèntica realitat pertanyeria a un altre domini. Plató recull aquesta idea en parlar del món sensible i el món de lees idees, on la idea és l'essència i la realitat vertadera.
L'aparença s'identifica amb els sentits, a la realitat solament es pot accedir amb l'intel·lecte. Posteriorment aquesta divisió es tenyeix de connotacions religioses, s'identifica el món sensible amb l'efímer i el pecat, ja que està lligat al cos, mentre que la realitat esdevé l'altre món, on l'ànima va a parar després de la mort. La realitat és eterna i divina i el món terrenal un "vall de llàgrimes" l'única funció del qual és servir per jutjar l'acció de l'home per enviar-lo al paradís o a l'infern en acabar la seva vida. Per al budisme el món actual és una il·lusió de Maya de la qual cal alliberar-se buidant la ment per percebre la unitat del cosmos.
El món aparent té la natura d'un somni, que mentre dura sembla real però no ho és. Aquest tòpic de la vida com a somni serà una constant al barroc, amb obres com la de Calderón de la Barca. S'accepta que hi ha una divisió entre realitat i aparença però no està clar com distingir-les.
[edita] L'afirmació del real
Per contra altres estudiosos afirmen que justament el real és allò que pertany a l'entorn immediat, al conjunt de coses perceptibles i que la resta és pura especulació o un concepte abstracte (nominalisme). Aristòtil va ser el primer que va situar l'essència al món sensible, allunyant-se del seu mestre Plató. L'empirisme va continuar aquesta línia de pensament. Tomàs d'Aquino afirmava que la realitat era l'adequació entre les coses i l'intel·lecte que les estudiava.
La ciència moderna igualment identifica el real amb el que es pot mesurar físicament, el que cau a les coordenades d'espai i temps. S'identifica per tant amb conceptes com natura o univers. La realitat és llavors objectiva i l'únic que cal és apropar-se a entendre-la amb el progrés, que elimina la superstició i la fe quan prova que no tenen fonament empíric. La realitat esdevé allò exterior al propi jo, incloent el cos i les funcions de l'organisme, en oposició als conceptes inventants per la imaginació.
Michael Dummet considera que la realitat és el marc que permet per afirmacions sobre la veritat d'una proposició, és a dir, donat un enunciat si aquest es dóna i es verifica, és veritable perquè és real.[1] Per tant la realitat és un conjunt de fets que es poden expressar amb la lògica.
[edita] Els límits de la realitat
La realitat no és il·limitada, justament sorgeix el problema de definir-la, i separar-la per tant de la irrealitat, perquè té fi. Descartes va ser un dels primers a posar límits al real. Ja que els sentits enganyen i poden fer caure en l'aparença, l'única veritat fiable és la que es dedueix del cogito ergo sum i per tant la ment és l'únic autènticament real. Tota la resta poden ser pensaments seus, sense correspondència a l'exterior (idealisme). Si es porta a l'extrem aquesta manera de pensar es cau en el solipsisme.
Kant, per la seva banda, distingeix entre fenomen i noümen. És possible que la realitat autèntica vagi més enllà del que es pot percebre però és impossible de saber, justament per ser inaccessible. L'única realitat estudiable és la fenomènica, limitada per les categories mentals a priori, com espai, temps o unitat. La resta pot existir o no, i no se sap que pot contenir, és el regne de la metafísica.
Aquesta postura donarà lloc a l'anti-realisme. Lacan és un seguidor destacat d'aquesta concepció i diferencia tres plans: el real, l'imaginari i el simbòlic. El real, objectiu i extern, no té sentit (seguint la tesi de Kant), és un impossible o una abstracció conceptual que fa el subjecte per mirar de justificar les seves percepcions i actuacions. Tot el que es considera món o fenomen és en realitat el regne del simbòlic, perquè és una construcció mental de l'individu i per tant actua com una metàfora. L'imaginari seria un grau precedent del simbòlic,
La mecànica quàntica, sorgida de les ciències experimentals, constata que l'observador altera allò observat a un cert nivell subatòmic, i en conseqüència els límits de la realitat objectiva estan determinats pels límits de l'estudiós. La realitat aliena a l'experiència de qui la relata o percep no té sentit, tal i com afirma Max Planck.[2]
Wittgenstein creu que els límits de la realitat els estableix el llenguatge, que permet parlar de realitats físiques i no físiques. Tot allò que és inexpressable, com l'experiència del misticisme, passa a ser irreal. El taoisme adopta justament la postura inversa: el que es pugui dir és el no-real perquè l'autèntica realitat és inefable.
Determinades escoles afirmen que la realitat és una construcció cultural com qualsevol altra, ja que suposant que hi hagués un món exterior objectiu, mai no seria el mateix per a tothom, perquè dependria de les possibilitats d'accedir-hi, de l'experiència personal i de les facultats de l'ésser humà com a espècie. Per tant no hi una única realitat limitada, sinó una per a cadascú. Per facilitar la convivència, acceptant que no hi una sola veritat, s'estableix una realitat per consens que funciona com a marc comú (i limita per exemple la normalitat, establint categories de malalties mentals com l'esquizofrènia o la paranoia, que no accepten aquesta realitat consensuada). Aquest consens pot variar, com el paradigma de la ciència de cada moment (Thomas Kuhn) i alterar la noció de realitat, que mai no es dóna a priori i independent de l'ésser humà.
[edita] Més enllà de la realitat
S'ha intentat superar els límits convencionals de la realitat per diverses vies. La primera és la trascendència, sovint lligada a creences religioses. Afirma que s'ha caigut en un cientifisme reduccionista que oblida l'essència de les coses i prova d'arribar a la realitat que està fora dels sentits amb la pregària a la divinitat o amb la meditació (a Orient). Es reinvindica el paper de la intuïció i l'espiritualitat com a vies de coneixement del real, que estaria dividit en diferents esferes o nivells. L'oració i el ritus, quan es té fe, ajuden l'ànima a connectar amb altres nivells de la realitat. La filosofia New Age substitueix el terme ànima pel de conciència.
La segona incorpora elements que s'han jutjat tradicionalment com a aparença, com el somni. Freud reivindica la realitat de l'inconscient, una part de la pròpia personalitat irracional però que condiciona l'actuació en el món conscient. El surrealisme pren justament els elements de l'inconscient com a centre de la seva creació; és un moviment que ja des del nom (sur-réel en francès significa "per sobre de la realitat") tracta d'anar més enllà dels límits de la realitat socialment acceptada.
Per últim es poden crear realitats alternatives a través de la ficció i l'art. Aquestes construccions poden fugir expressament de la realitat convencional (moviments com el romanticisme, el simbolisme, el cubisme o tots els gèneres de fantasia) o intentar recrear-la en un altre pla (realisme). Per al receptor, les obres artístiques tenen realitat, li provoquen sentiments existents o reaccions explicatives, eixamplant les fronteres del seu món. És el concepte món possible o alternatiu, relacionat amb la imaginació.
En una línia similar se situa la realitat virtual o la intel·ligència artificial, que recreen altres realitats. Es pot assolir tal grau de perfecció tecnològica que sigui impossible per a l'espectador de distingir la realitat física de la generada per un ordinador. Això es coneix amb el nom d'hiperrealitat [3] i és estudiat per autors com Umberto Eco o Jean Baudrillard. Aquesta possibilitat havia estat enunciada en obres com la de Jorge Luis Borges sense comptar amb la tecnologia sinó amb llibres, mapes o aparells màgics i qüestiona el concepte d'autenticitat, que sol ser un dels atributs per definir el real.
[edita] Referències
- ↑ Michael Dummet, [1]
- ↑ Max Planck, L'image du monde dans la physique contemporaine
- ↑ John Tiffin & Nobuyoshi Terashima, eds. Hyperreality: Paradigm For The Third Millennium, New York, Routledge, 2001
 |
Articles relacionats amb Filosofia |
