Realitat

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La realitat és el conjunt de tot allò que existeix, en contrast amb tot allò que és imaginari o allò que sembli altra cosa que el que és.[1] Segons les escoles filosòfiques que analitzin el concepte, la realitat pot incloure o no entitats fora de l'abast de la percepció (com l'ànima o Déu) o en canvi pot ser el regne del que és mesurable, accessible mitjançant la raó o els sentits i per tant susceptible de ser usat com a prova per a les hipòtesis o judicis. Real pot usar-se com a sinònim de cert, d'existent o fins i tot d'ésser i sol usar-se com a antònim de possible, irreal, ideal o imaginari. En el sentit comú, per tant, la realitat sol equivaler al món exterior a un mateix, amb una existència física.

Les disciplines que s'ocupen de la realitat són la filosofia (en especial les branques de l'ontologia i la metafísica), la sociologia, l'antropologia i la psicologia. Les anomenades ciències pures sovint donen per suposat el concepte de realitat, ja que el seu objectiu és estudiar-la i no qüestionar-ne l'essència, tot i que els corrents més avançants, com la teoria quàntica, parteixen justament del qüestionament d'aquest concepte per començar-ne l'anàlisi.

La veritat es refereix al que és real, mentre que la falsedat es refereix al que no és. Les ficcions no es consideren com a reals.

La reflexió filosòfica sobre la realitat[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Metafísica i Ontologia

La Metafísica (en grec antic μετà τà φυσικά, metá ta physikà, més enllà dels llibres de física) és la branca de la filosofia que, en general, tracta de les característiques de la realitat última, d’allò que realment existeix. De vegades també s’ha definit la metafísica com l’estudi dels pressupòsits absoluts, és a dir, l’anàlisi dels conceptes fonamentals (tals com els conceptes realitat, substància, causa, temps, espai, matèria, relació, existència, etc.) que estan a la base de tot pensament.

L'ontologia (del grec ὄν (en forma genitiva: ὄντος) "de l'ésser" (participi de εἶναι, ésser) i -λογία, "ciència, estudi o teoria". Estudi del que existeix) és la branca de la filosofia que, en general, s'ocupa de la característica més comuna de tot el que existeix, l'ésser, i intenta respondre a la pregunta de què cal perquè quelcom sigui o existeixi i si hi ha diverses maneres d'existir o ser. El terme va aparèixer cap al segle XVII introduït pel filòsof racionalista alemany Christian Wolff.

Encara que pugui confondre's a vegades amb la metafísica («l'estudi de l'ens en quant ens» és la manera com Aristòtil defineix a la filosofia primera, que la tradició va anomenar metafísica), l'ontologia ha aconseguit el seu objecte propi d'estudi al llarg de la història.

La filosofia escolàstica va atribuir a la metafísica general l'estudi del ser en general, i es va anar confiant a altres metafísiques més específiques l'estudi d'ens particulars (Déu, l’ànima humana, el món, etc.), que després van rebre altres noms més específics, com teodicea, psicologia, cosmologia, etc. Wolff va usar indistintament els noms d’ontologia, metafísica general i filosofia primera.

Es distingeixen diversos conceptes del real que són sotmesos a crítica:

  • Real com a oposat a aparent. No té sentit atès que el que és aparent també és real; d'una altra manera no podria ser una aparença real.
  • La realitat com a actualitat s'equipara a realitat com a existència. Suposa la confusió entre l'esfera de l'ésser amb la manera d'ésser. El real ha d'incloure també els altres modes: possibilitat real, impossibilitat real, necessitat real, doncs també podem concebre una realitat essencial o ideal, el mateix que una realitat lògica o cognoscitiva.
  • La realitat com a actualitat equival a efectivitat:
    • En considerar únicament l'actualitat real suprimeix les altres esferes de l'ésser.
    • La realitat com a actualitat presenta una confusió entre el mode de l'ésser amb el moment de l'ésser:
      • Els modes de l'ésser són del tipus del real i de l'ideal.
      • Els moments de l'ésser són del tipus de l'essència i de l'existència, i l'essència reclama també l'ésser real. Confondre el real com l'actiu o efectiu suposa identificar una manera d'ésser (existir) i una determinació seva (actualitat).
  • El real és determinat pel grau de perfecció o plenitud d'ésser. L'organisme és superior a la matèria morta, l'animal superior al vegetal i l'espiritualitat superior a l'animal, i el purament espiritual superior a l'humà. Suposa la confusió entre el mode i la determinabilitat de l'ésser. Però la determinabilitat varia, mentre que el mode és permanent.
  • L'actualitat com a realitat suposa un acte d'ésser, la qual cosa fa necessària la realització d'una essència com a idea determinada a la realització d'una finalitat, (el pas de la δύναμις a la ένέργεια) que no sol és aplicable a tot el real sinó que exclou l'imperfet o ho fa inintel·ligible.
  • La realitat com a possibilitat de percebre alguna cosa o ser percebuda. En aquest cas es fa de la realitat no una manera d'ésser sinó de conèixer.

Per a Kant l'ontologia és la ciència del coneixement sintètic a priori de les coses, d'aquells principis de l’enteniment que fan possible el coneixement de les coses.

Posteriorment Husserl, a començaments del segle XX, introdueix la noció de «ontologies regionals», que consisteixen en la descripció de l’essència de la naturalesa, la societat, la moral i la religió. Hartmann va intentar una nova fonamentació de l’ontologia tot distingint dues maneres bàsiques de ser: els particulars (el ser real) i els universals (el ser ideal), i dins de cada manera diversos estrats de ser (l'orgànic, l'inorgànic, el conscient, el cultural, per una banda, i per l'altra, les essències, els valors, els números o les relacions lògiques). L'estudi d'aquests diversos estrats i de les categories que els defineixen constitueix, de nou, diferents ontologies regionals.

Heidegger conclou que l'ontologia no és una altra que el coneixement del ser de l'home. El positivisme lògic considerarà que no té sentit qualsevol supòsit enunciat metafísic i, per això mateix, i després del gran impuls de la filosofia analítica, les preguntes de tipus ontològic són preguntes sobre el significat (en quant que consideren que no té sentit qualsevol enunciat metafísic).

Positivisme lògic[modifica | modifica el codi]

Article principal: Neopositivisme

Els neopositivistes van negar de soca-rel el contingut significatiu de qualsevol expressió sobre la realitat. Aquesta pretensió és, segons ells un pseudoproblema. Enunciar si la matèria o el jo o qualsevol cosa en tenen o no tenen realitat és hipostatitzar qualsevol entitat. Entitats no només són objectes quotidians com ara cadires o persones, sinó també propietats, relacions, esdeveniments, números, conjunts, proposicions, mons possibles, creences, pensaments, etc.

Només és real allò que existeix i per fer-ho necessàriament ha d'ésser quantificable; és a dir ésser individual, bé independent o com a element d'un sistema.

Les dificultats que van trobar per arribar a individualitzar els elements constitutius últims de la matèria junt amb les paradoxes lògiques van fer insostenible la seva posició.

Realitat i aparença[modifica | modifica el codi]

La realitat se sol definir com el conjunt d'entitats que existeixen, en aquest sentit equival a l'ésser. Però l'ésser no és evident, ja que per a determinats corrents de la filosofia, començant amb l'Escola d'Elea, l'ésser és una essència que no correspon amb els objectes individuals, amb allò que es percep habitualment. La realitat física, el conjunt de cossos, seria per tant pura aparença i l'autèntica realitat pertanyeria a un altre domini. Plató recull aquesta idea en parlar del món sensible i el món de lees idees, on la idea és l'essència i la realitat vertadera.

L'aparença s'identifica amb els sentits, a la realitat solament es pot accedir amb l'intel·lecte. Posteriorment aquesta divisió es tenyeix de connotacions religioses, s'identifica el món sensible amb l'efímer i el pecat, ja que està lligat al cos, mentre que la realitat esdevé l'altre món, on l'ànima va a parar després de la mort. La realitat és eterna i divina i el món terrenal un "vall de llàgrimes" l'única funció del qual és servir per jutjar l'acció de l'home per enviar-lo al paradís o a l'infern en acabar la seva vida. Per al budisme el món actual és una il·lusió de Maya de la qual cal alliberar-se buidant la ment per percebre la unitat del cosmos.

El món aparent té la natura d'un somni, que mentre dura sembla real però no ho és. Aquest tòpic de la vida com a somni serà una constant al barroc, amb obres com la de Calderón de la Barca. S'accepta que hi ha una divisió entre realitat i aparença però no està clar com distingir-les.

L'afirmació del real[modifica | modifica el codi]

Per contra altres estudiosos afirmen que justament el real és allò que pertany a l'entorn immediat, al conjunt de coses perceptibles i que la resta és pura especulació o un concepte abstracte (nominalisme). Aristòtil va ser el primer que va situar l'essència al món sensible, allunyant-se del seu mestre Plató. L'empirisme va continuar aquesta línia de pensament. Tomàs d'Aquino afirmava que la realitat era l'adequació entre les coses i l'intel·lecte que les estudiava.

La ciència moderna igualment identifica el real amb el que es pot mesurar físicament, el que cau a les coordenades d'espai i temps. S'identifica per tant amb conceptes com natura o univers. La realitat és llavors objectiva i l'únic que cal és apropar-se a entendre-la amb el progrés, que elimina la superstició i la fe quan prova que no tenen fonament empíric. La realitat esdevé el que és exterior al propi jo, incloent-hi el cos i les funcions de l'organisme, en oposició als conceptes inventants per la imaginació.

Michael Dummet considera que la realitat és el marc que permet per afirmacions sobre la veritat d'una proposició, és a dir, donat un enunciat si aquest es dóna i es verifica, és veritable perquè és real.[2] Per tant la realitat és un conjunt de fets que es poden expressar amb la lògica.

Els límits de la realitat[modifica | modifica el codi]

La realitat no és il·limitada, justament sorgeix el problema de definir-la, i separar-la per tant de la irrealitat, perquè té fi. Descartes va ser un dels primers a posar límits al real. Ja que els sentits enganyen i poden fer caure en l'aparença, l'única veritat fiable és la que es dedueix del cogito ergo sum i per tant la ment és l'únic autènticament real. Tota la resta poden ser pensaments seus, sense correspondència a l'exterior (idealisme). Si es porta a l'extrem aquesta manera de pensar, es cau en el solipsisme.

Determinades escoles afirmen que la realitat és una construcció cultural com qualsevol altra, ja que suposant que hi hagués un món exterior objectiu, mai no seria el mateix per a tothom, perquè dependria de les possibilitats d'accedir-hi, de l'experiència personal i de les facultats de l'ésser humà com a espècie. Per tant no hi ha una única realitat limitada, sinó una per a cadascú. Per facilitar la convivència, acceptant que no hi ha una sola veritat, s'estableix una realitat per consens que funciona com a marc comú (i limita per exemple la normalitat, establint categories de malalties mentals com l'esquizofrènia o la paranoia, que no accepten aquesta realitat consensuada). Aquest consens pot variar, com el paradigma de la ciència de cada moment (Thomas Kuhn) i alterar la noció de realitat, que mai no es dóna a priori i independent de l'ésser humà.

Kant, per la seva banda, distingeix entre fenomen i noümen. És possible que la realitat autèntica vagi més enllà del que es pot percebre però és impossible de saber, justament per ser inaccessible. L'única realitat estudiable és la fenomènica, limitada per les categories mentals a priori, com espai, temps o unitat. La resta pot existir o no, i no se sap que pot contenir, és el regne de la metafísica.

Jacques Lacan[modifica | modifica el codi]

Article principal: Jacques Lacan

Aquesta postura donarà lloc a l'anti-realisme. Lacan és un seguidor destacat d'aquesta concepció i diferencia tres plans: el real, l'imaginari i el simbòlic. El real, objectiu i extern, no té sentit (seguint la tesi de Kant), és un impossible o una abstracció conceptual que fa el subjecte per mirar de justificar les seves percepcions i actuacions. Tot el que es considera món o fenomen és en realitat el regne del simbòlic, perquè és una construcció mental de l'individu i per tant actua com una metàfora. L'imaginari seria un grau precedent del simbòlic.

Para tan important diferenciació Lacan parteix d'una nova interpretació de la psicoanàlisi: El que es denomina usualment «realitat» està «tenyit» i limitat pels mitjans lingüístics culturals. El fonament es troba a la distinció entre significant i significat. Culturalment s'estableix el predomini del significant com a comprensió estructural del mateix subjecte que s'escindeix així entre l'inconscient i la parla conscient per la qual tracta en constituir-se com un JO:[3]«No he estat això sinó per arribar a ésser el que puc ser», permanent assumpció que el subjecte fa dels seus miratges.

« Si el domini que defineix aquest do de la paraula ha d'ésser suficient a la vostra acció com al vostre saber, serà suficient també a la vostra devoció. Doncs li ofereix un camp privilegiat. Quan els Devas, els homes i els Asures -llegim en el primer Brahmana de la cinquena lliçó del Bhrad-Aranyaka Upanishad- acabaven el seu noviciat amb Prajapati, li van fer aquest prec: "Parla'ns". "Da, va dir Prajapati, el déu del tro. M'heu entès?" I els Devas van contestar: "Ens has dit: Datta, dad" -amb la qual cosa el text sagrat vol dir que els poders de dalt se sotmeten a la llei de la paraula. "Da, va dir Prajapati, el déu del tro. M'heu entès?" I els Asures van respondre: "Ens has dit: Dayadhvam, feu mercè" -el text sagrat vol dir que els poders de baix ressonen a la invocació de la paraula. És a dir, prossegueix el text, el que la veu divina fa sentir en el tro: submissió, do, mercè. Da da da. Perquè Prajapati respon a tots: "M'heu entès." »
— Lacan. Fonction et champ de la parole et du langage en psychanalyse.[4]

Max Planck[modifica | modifica el codi]

Article principal: Max Planck

La mecànica quàntica, sorgida de les ciències experimentals, constata que l'observador altera el fet observat a un cert nivell subatòmic, i en conseqüència els límits de la realitat objectiva estan determinats pels límits de l'estudiós. La realitat aliena a l'experiència de qui la relata o percep no té sentit, tal com afirma Max Planck.[5]

Wittgenstein[modifica | modifica el codi]

Article principal: Ludwig Wittgenstein

Ludiwg Wittgenstein creu que els límits de la realitat els estableix el llenguatge, que permet parlar de realitats físiques i no físiques. Tot allò que és inexpressable, com l'experiència del misticisme, passa a ser irreal. El taoisme adopta justament la postura inversa: el que es pugui dir és el no-real perquè l'autèntica realitat és inefable.

Xavier Zubiri[modifica | modifica el codi]

Article principal: Xavier Zubiri

Per a Zubiri la realitat se'ns manifesta i és coneguda en «aprehensió de realitat». Però no és el mateix conèixer «per aprehensió» que conèixer «en aprehensió» per no caure a l'idealisme. Ésser real en aprehensió no és el mateix que ésser real per aprehensió. I el que distingeix als dos modes és que al primer, «per l'aprehensió », l'aprehensió és una causa determinant de l'aprehès; en canvi en el segon, «en l'aprehensió», l'aprehensió és la seva mera actualització.[6]

El que és aprehès de fet posseeix unes notes constitutives com «dimensions estructurals del real simpliciter», com a realitat que mostra la riquesa i solidesa de la cosa en un «camp de realitat»; aquestes notes en aprehensió sensible campal com a àmbit de realitat, fan possible el procés d'una «intel·ligència sentiente» cap a un coneixement «inteligit per uns logotips» com «ser de fet». El concepte per tant no és «"concepte de realitat", sinó realitat en concepte».[7] Aquesta «actualització del real» mostra en si les possibilitats d'actualització del real com a veritat, entesa aquesta com a «respectiva».[8]

Més enllà de la realitat[modifica | modifica el codi]

S'ha intentat superar els límits convencionals de la realitat per diverses vies. La primera és la transcendència, sovint lligada a creences religioses. Afirma que s'ha caigut en un cientifisme reduccionista que oblida l'essència de les coses i prova d'arribar a la realitat que està fora dels sentits amb la pregària a la divinitat o amb la meditació (a Orient). Es reivindica el paper de la intuïció i l'espiritualitat com a vies de coneixement del real, que estaria dividit en diferents esferes o nivells. L'oració i el ritu, quan es té fe, ajuden l'ànima a connectar amb altres nivells de la realitat. La filosofia New Age substitueix el terme ànima pel de consciència.

La segona incorpora elements que s'han jutjat tradicionalment com a aparença, com el somni. Freud reivindica la realitat de l'inconscient, una part de la mateixa personalitat irracional però que condiciona l'actuació en el món conscient. El surrealisme pren justament els elements de l'inconscient com a centre de la seva creació; és un moviment que ja des del nom (sur-réel en francès significa "per sobre de la realitat") tracta d'anar més enllà dels límits de la realitat socialment acceptada.

Per últim es poden crear realitats alternatives a través de la ficció i l'art. Aquestes construccions poden fugir expressament de la realitat convencional (moviments com el romanticisme, el simbolisme, el cubisme o tots els gèneres de fantasia) o intentar recrear-la en un altre pla (realisme). Per al receptor, les obres artístiques tenen realitat, li provoquen sentiments existents o reaccions explicatives, eixamplant les fronteres del seu món. És el concepte món possible o alternatiu, relacionat amb la imaginació.

En una línia similar se situa la realitat virtual o la intel·ligència artificial, que recreen altres realitats. Es pot assolir tal grau de perfecció tecnològica que sigui impossible per a l'espectador de distingir la realitat física de la generada per un ordinador. Això es coneix amb el nom d'hiperrealitat[9] i és estudiat per autors com Umberto Eco o Jean Baudrillard. Aquesta possibilitat havia estat enunciada en obres com la de Jorge Luis Borges sense comptar amb la tecnologia sinó amb llibres, mapes o aparells màgics i qüestiona el concepte d'autenticitat, que sol ser un dels atributs per definir el real.

Realitat: Substància, Matèria, espai i temps[modifica | modifica el codi]

Procurar definir la realitat condueix, indefectiblement, a referir-se a la pregunta «de què estan fetes les coses?», o «què són pròpiament les coses?». La resposta depèn de l’estadi de desenvolupament en què es troben les ciències de la natura.[10] De fet definir la realitat depèn en gran mesura de la cosmovisió, el model conceptual des del qual hom interpreta allò que existeix a partir de la imatge o concepte general del món basant-se en el conjunt d'opinions i creences que conformen aquesta imatge. Les concepcions del món (cosmovisions) es plantegen des dels aspectes de les creences i actituds vitals que no són justificables racionalment, ja que el seu nucli és, en definitiva, una fe irracional. Per això es diu que no hi ha concepcions científiques del món, però sí que pot haver-hi una ciència de les concepcions del món.[11]

Pensament actual[modifica | modifica el codi]

Avui la realitat és presa com el sistema complex en què s'actualitzen i interaccionen tots els sistemes que el constitueixen.

El considerat subjecte i el considerat objecte de la filosofia tradicional pertanyen tots dos al mateix sistema de realitat.

« En poques paraules, presentaré una perspectiva segons la qual la ment no «còpia» simplement un món que només admet la descripció de la Teoria Veritable. Però, des del meu punt de vista, la ment no construeix el món (ni tan sols tan bon punt estant subjecta a la constricció imposada per «cànons metodològics» i «sense-data» independents de la ment). I si és que ens veiem obligats a utilitzar llenguatge metafòric, deixem que la metàfora sigui aquesta: la ment i el món construeixen alhora la ment i el món (o, fent la metàfora més hegeliana, l'Univers construeix l'Univers- exercint les nostres ments (col·lectivament) un especial paper en la construcció.[12] »
Hilary Putnam (1988)

Les percepcions i interpretacions de la realitat sobre les que construïm les nostres evidències no ens permeten afirmar que una sigui la veritable i les altres «falses», com acostuma a considerar la consciència no crítica o les explicacions ferotges.

No és possible una afirmació fonamental del tipus del realisme metafísic com si fos un punt de vista des de la divinitat que ens permetés veure des de fora la realitat. I qualsevol altra pretensió en aquest sentit, tipus positivista-relativista o realista-materialista està condemnada al fracàs.

Avui es considera un realisme intern com un continu analític-sintètic, inducció-paradigma científic, com si fos un sistema complex, que parla del sistema real com a món però sempre dins del marc d'uns certs conceptes, conjunts de creences, compromisos, etc.[13]

Es tracta d'analitzar aquestes posicions, evitant posicions extremes i abundant en punts de vista lliures de prejudicis, el que condueix a actituds empiristes no radicals ni ortodoxes, però recolzades en estructures conceptuals sempre en contínua revisió.[14]

A un nivell més pràctic el psicòleg dels Estats Units John Maxtell, introdueix una nova perspectiva. Segons el seu punt de vista el concepte de realitat entesa com a existència, no té sentit sense un punt de referència, és a dir: suport (univers) esmentat a una ment que el conceptua, sempre subjectiva. És la nostra ment la que projecta sobre les coses els conceptes que tenim d'elles, donant sentit a l'univers, creant a cada instant l'existència o realitat en què vivim.[15]

Tecnologia[modifica | modifica el codi]

Realitat virtual i ciberespai[modifica | modifica el codi]

"Realitat virtual" (sovint abreujat com a RV) és un terme que s'aplica a ambients simulats per ordinador que poden estimular una presència física en llocs del món real, com també en mons imaginaris.

Continu de la virtualitat.

El continu de la virtualitat és una escala contínua situada entre la virtualitat completa, una virtualitat, i la realitat completa: realitat. El continu de la virtualitat així engloba totes les possibles variacions i composicions de real i objectes virtuals. S'ha descrit com a concepte en els nous mitjans i la ciència de la computació, però, de fet, es podria considerar com a tema d'antropologia. El concepte l'introduí Paul Milgram.[16]

L'àrea entre els dos extrems, on es barregen la realitat i la virtualitat s'anomena realitat mixta. Això es diu que consisteix tant en la realitat augmentada, on el virtual augmenta el real, i la virtualitat augmentada, on el real augmenta el virtual. El ciberespai, els sistemes d'ordinadors del món considerats com un tot interconnectat, es podria interpretar com una realitat virtual; per exemple, es retrata com a tal en la ficció ciberpunk de William Gibson i altres. Second Life i MMORPGs com ara World of Warcraft són exemples d'ambients artificials o mons virtuals en el ciberespai.

"RL" en la cultura d'Internet[modifica | modifica el codi]

A Internet, la "vida real" es refereix a la vida en el món real. Generalment fa referència a la vida o realitat consensuada, en contrast amb l'ambient vist com a ficció o fantasia, com la realitat virtual, experiències similars a les de la vida, somnis, novel·les o pel·lícules. En línia, l'acrònim "IRL" significa "in real life" (en la vida real, en català), significant "no a Internet".[17] Alguns sociologistes que es van dedicar a un estudi d'Internet han determinat que, algun dia, la distinció entre els mons en línia i real serà "curiosa", res que certs tipus d'activitat en línia, com intrigues sexuals, han fet d'una transició completa a una legitimitat i "realitat".[18] L'abreviació "RL" vol dir "real life" (vida real, en català). Per exemple, algú pot parlar de "trobar-se a la RL" amb algú amb qui ha parlat en un xat on en un fòrum d'Internet. També pot voler expressar una inhabilitat d'utilitzar Internet degut a "problemes de la RL".

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Compact Oxford English Dictionary of Current English, Oxford University Press, 2005. (Full entry for reality: "reality • noun (pl. realities) 1 the state of things as they actually exist, as opposed to an idealistic or notional idea of them. 2 a thing that is actually experienced or seen. 3 the quality of being lifelike. 4 the state or quality of having existence or substance.")
  2. «Michael Dummett (1925—2011)» (en anglès). Internet Encyclopedia of Philosophy. [Consulta: 21 maig 2013].
  3. Ferrater Mora & 1984 "Diccionari".
  4. Lacan, Jacques. «[ http://www.actividadhumana.com/articulos/Articulos_Portada/Lacan/lacan_texto4.pdf Función y campo de la palabra y del lenguaje en psicoanálisis Escrito 1]» (en castellà). [Consulta: 29 de maig de 2013].
  5. Planck, Max. L'image du monde dans la physique contemporaine (en francès). 
  6. Segon postulat del pensar empíric, segons Kant. Fundació Xavier Zubiri. "Dues sessions del seminari Xavier Zubiri", l'any 1978, que contenen una discussió entre Zubiri i Ellacuria al voltant del sentit del realisme zubirià.
  7. Zubiri, Xavier. Inteligencia sentiente / Inteligencia y Realidad (en castellà). Madrid: Alianza, Fundación Xavier Zubiri, 1980. 
  8. Zubiri, Xavier. Inteligencia y Logos (en castellà). Madrid: Alianza, Sociedad de Estudios y Publicaciones, 1982. ISBN 8420690120. 
  9. Tiffin, John; Terashima, Nobuyoshi. Hyperreality: Paradigm For The Third Millennium (en anglès). New York: Routledge, 2001. 
  10. «Matèria». Filoxarxa. [Consulta: 21 maig 2013].
  11. «Concepció del món». Filoxarxa. [Consulta: 21 maig 2013].
  12. Putnam 1988, p. 12-13.
  13. Honderich 2001, p. 876.
  14. Putnam & 1994 Pròlog.
  15. Maxtell 2012, p. 145.
  16. Milgram, Paul; H. Takemura, A. Utsumi, F. Kishino (1994). "Augmented Reality: A class of displays on the reality-virtuality continuum" (pdf). Proceedings of Telemanipulator and Telepresence Technologies: 2351–34. Data de consulta {Plantilla:Accessdate].  
  17. «AcronymFinder.com search for IRL».
  18. Don Slater. «Social Relationships and Identity On-line and Off-line». A: Leah, Sonia, Lievrouw, and Livingstone. Handbook of New Media: Social Shaping and Consequences of ICTs. Sage Publications Inc, 2002, p. 533–543. ISBN 0-7619-6510-6. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Ferrater Mora, José. Diccionario de Filosofía (4 tomos) (en castellà). Barcelona: Alianza Diccionarios, 1984. ISBN 84-2065-299-7. 
  • Honderich, T. Enciclopedia Oxford de Filosofía (en castellà). Madrid: Tecnos, 2001. ISBN 84-3093-699-8. 
  • Maxtell, John. Yo, tu lado emocional (en castellà). Maxtell, 2012. 
  • Putnam, Hilary. Razón, verdad e historia (en castellà). Maddrid: Tecnos, 1988. ISBN 84-3091-577-X. 
  • Putnam, Hilary. Las mil caras del realismo (en castellà). Buenos Aires: Paidós, 1994. ISBN 84-7509-980-7. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal: Filosofia

Wikiquote A Viquidites hi ha cites, dites populars i frases fetes relatives a Realitat