Daoisme

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Taoisme)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
El Daodejing en una edició de Wang Bi que es publicà al Japó l'any 1770

El daoisme o taoisme[nota 1] (en xinès 道家, en pinyin Dào jiā, "escola del Dao") és un sistema filosòfic sorgit a la Xina pels volts del segle IV aC, basat en l'obra atribuïda al savi Laozi (o Lao Tse) i anomenada Daodejing, "El Clàssic del Camí i la seva Virtut". A partir del segle III aC també es va desenvolupar com a religió (道教, Dào jiào) però no es va estructurar veritablement com a tal fins al segle II. Posteriorment, entre d'altres, encara es va mesclar amb elements del confucianisme i del budisme.

El daoisme és una varietat d'associats tradicions filosòfiques i religioses que han influït en les persones de l'Àsia Oriental durant més de dos mil·lennis. També van influir notablement en el món occidental, en particular a partir de la seva difusió al segle XIX. La paraula 道, Dao (o Tao, segons la norma de romanització), es tradueix aproximadament com a "camí" o "via". El concepte conté molts significats abstractes i espirituals que estan presents en la religió tradicional xinesa, i també en l'àmbit filosòfic.

L'ètica daoista fa èmfasi en les Tres joies del Dao, que són: moderació, compassió i humilitat. Mentre el pensament daoista se centra generalment en la natura, en la relació entre la humanitat i el cosmos (天人 相应), la salut i la longevitat i, també, en el wu wei (acció enfront de la no-acció). L'harmonia amb l'Univers, o la font del mateix Dao, és l'objectiu, el referent de moltes directrius i pràctiques daoistes.

El respecte cap als esperits dels ancestres i els vuit immortals és habitual en el daoisme popular. El daoisme organitzat diferencia la seva activitat ritual de la de la religió tradicional, que alguns mestres daoistes (Daoshi) consideren una degradació del daoisme. Al llarg de la història de la Xina, l'alquímia (que inclou la neida), l'astrologia, la gastronomia, el budisme zen, diverses arts marcials xineses, la medicina tradicional xinesa, el feng shui i diversos estils de qigong han rebut la influència del daoisme i han incorporat aspectes del seu pensament i de la seva pràctica.

Categorització del daoisme[modifica | modifica el codi]

Existeix un debat sobre com pot ser categoritzat el daoisme. Livia Kohn el divideix en les següents tres categories:[1]

  1. Daoisme filosòfic (daojia (pinyin: daojia) 道家). És una escola filosòfica basada en els textos del Dao De Jing (道德 经) i el Zhuangzi (庄子);
  2. Daoisme religiós (Daojiao (pinyin: Daojiao) 道 敎). És una família de moviments religiosos organitzats existents a la Xina, que tingueren el seu origen en el moviment dels Mestres Celestials de finals de la dinastia Han. Més tard va incloure les sectes de l'Ortodòxia (Zhengyi 正 一) i la de La realitat completa (Quanzhen全 眞), grups que clamaven un llinatge daoista que es remuntava a Lao Zi (老子) o a Daoling Zhang, a finals de la dinastia Han.
  3. Daoisme tradicional. És pròpiament la religió tradicional xinesa.

Aquesta distinció es complica per dificultats en la interpretació hermenèutica que pretén categoritzar les escoles daoistes, les sectes i els diversos moviments.[2] Alguns especialistes creuen que no hi ha distinció entre Daojia (daoisme filosòfic) i Daojiao (daoisme religiós).[3] Segons Kirkland, "la majoria dels especialistes que han estudiat seriosament el daoisme, tant a Àsia com a Occident, per fi han abandonat la dicotomia simplista de Daojia i Daojiao, la del "daoisme filosòfic» i el «daoisme religiós."[4]

Hansen diu que la identificació del "daoisme" com a tal es va realitzar per primera vegada a principis de la dinastia Han, quan el Daojia va ser identificat com una sola escola.[5] Els escrits de Lao-Tse i Zhuangzi foren vinculats entre si durant la dinastia Han en virtut d'aquesta tradició única, i no amb anterioritat.[6] És poc probable que Zhuangzi estigués familiaritzat amb el text del Daodejing.[7][8] A més, Graham creu que Zhuangzi no s'hauria identificat com un daoista, una classificació que no es planteja fins a una època posterior a la seva mort.[8]

El daoisme no entra estrictament sota el paraigües o la definició d'una religió organitzada, com es pot fer amb les tradicions abrahàmiques, ni tampoc pot ser entesa simplement com l'origen o una variant de la religió tradicional xinesa, ja que una gran part de la religió tradicional xinesa s'allunya dels principis i les bases dels ensenyaments daoistes.[9] Robinet afirma que el daoisme pot ser comprés molt millor si s'observa més com una forma de vida que com una religió.[10] Henri Maspero va assenyalar que molts especialistes del daoisme el consideren com una escola de pensament que tenia com a centre de la seva recerca la immortalitat.[11]

Fonaments del daoisme[modifica | modifica el codi]

El daoisme estableix l'existència de tres forces: una de positiva, una altra de negativa i una de tercera, conciliadora. Les dues primeres s'oposen i es complementen simultàniament entre si. Són el Yin (força expansiva, negativa, femenina, humida, passiva, indirecta...) i el Yang (força constrictiva, positiva, masculina, seca, activa, directa...). La tercera força és el Dao, o força superior que les conté.

L'equilibri entre les dues primeres forces entranya la igualtat de les seves manifestacions considerades d'una manera abstracte. Per això, el daoista no considera superior la vida sobre la mort, la construcció sobre la destrucció, el plaer sobre el patiment, el que és positiu sobre el que és negatiu, o l'afirmació sobre la negació: en cada cas, els dos conceptes aparentment contraris només són les dues cares d'una sola i única cosa.

El Dao, segons Laozi i els altres filòsofs daoistes, és quelcom que no pot ésser abastat per cap forma de pensament humà. Per aquest quelcom no existeix cap nom, donat que els noms deriven de les experiències i circumscriuen -i per tant limiten- les significacions. Finalment i per necessitat d'ésser descrit o expressat, se'l va anomenar "Dao", que significa "camí" (recte o virtuós) que condueix a la meta.

Quan Laozi parla del Dao procura allunyar-lo de tot allò que pugui donar una idea de quelcom concret. Prefereix enquadrar-lo dins d'un pla diferent de tot allò que pertany al món tangible. Diu: "Existia abans del Cel i de la Terra". És la matriu de la creació i font de tots els éssers. El Dao tampoc no és temporal o limitat; és impossible definir-lo, mirar-lo o escoltar-lo; el Dao és el No-Ésser.

Conceptes daoistes[modifica | modifica el codi]

Dao [dào][modifica | modifica el codi]

Dao

És un dels conceptes que podem trobar dins les diverses escoles de pensament xinès -confucians, moïstes, daoistes, etc.- amb significats diferents: camí, ruta, mètode, caminar, avançar.

Zhuangzi considera el Dao com allò d'inabastable, impossible de definir amb paraules, però al qual podem accedir sempre que no el busquem de forma directa sinó sense actuar, deixant-se portar pel Dao sense imposar la voluntat personal. El Dao constant, indefinible, és l'U, que a través de la seva transformació crea "les deu mil coses" (és a dir, totes les coses manifestades). A cada una d'elles li pertany un dao definit, expressat pel que és això -shi-, i, el que no és pas això -fei-, a través del llenguatge que per Zhuangzi és insuficient i relatiu per a entendre i explicar el Dao. L'aigua és un element associat al Dao per les seves característiques d'adaptabilitat a les circumstàncies, que transcorre sense lluitar contra la resta d'elements, de la mateixa manera l'home pot conèixer el Dao, sense actuar, deixant que el corrent el porti i no imposant la seva voluntat.

"El Dao es desborda com un riu, pot estendre's a dreta i esquerra, realitza la teva obra però sense anomenar ni posseir, [...]" Laozi, LXXVIII (XXXIV)

"[...] Qui no busca trobarà el misteri del dao. Qui busca trobarà l'aparença de les coses." [...] Daodejing. El llibre del dao i del de.

El significat del dao[modifica | modifica el codi]

Dao significa literalment "camí ", però també pot ser interpretat com a "canal, via, doctrina o línia".[12][nota 2] Ala-Tsitas Chan va afirmar que el dao representa un sistema moral dels confucionistes, però que va començar i fou desenvolupat per taoistes d'acord amb el que és natural, etern, espontani, l'indescriptible discórrer de les coses.[13] Hansen no està d'acord que es tractessin de significats i atributs diferenciats.[14]

Cane afirma que el dao pot ser més o menys el "flux de l'univers" o la força que existeix darrere de l'ordre natural, equiparant-la amb allò que exerceix una influència i manté l'univers en equilibri i amb un ordre determinat.[15] Martinson diu que el dao s'associa amb la natura, ja que preval la creença que la natura mostra el dao.[16] El flux del qi, de l'energia essencial de l'acció i l'existència, sovint és comparat amb l'ordre universal del dao. El dao es relaciona amb l'actitud de negació; segons Keller, és similar a la teologia negativa occidental.[17] Sovint es considera el dao com la font tant de l'existència com de la no-existència. Lafargue afirma que el dao poques vegades és un objecte de culte; ha de ser tractat més com els conceptes hindús d'atman i dharma.[18]

De [][modifica | modifica el codi]

És l'energia mateixa que anima el Dao, la mateixa que l'individu té per abandonar-se i tornar cap el buit que porta al coneixement directe de les coses i l'harmonia amb el Dao, l'U. El de procedeix sense intervenir en el decurs de les coses en harmonia amb la natura, actuant per si mateix de la manera correcta.

"El màxim de es rep únicament seguint el dao. (...)" Daodejing. El llibre del dao i del de (21).

"El cel i la terra perduren. Si perduren és perquè no s'engendren a ells mateixos; per això duren llargament. Així, el savi es col·loca en darrer terme, però es troba en primer lloc. Es manté alié a ell mateix, però es preserva. No és així perquè oblida el seu propi interès?. D'aquesta manera assoleix el seu interès." Daodejing. El llibre del dao i del de (7).

Yin i yang [yīn][yáng][modifica | modifica el codi]

Yin-yang

És el canvi constant, l'alternança que crea l'equilibri a través del seu contrari i que dins el Dao, l'U, crea "les deu mil coses" a través de la seva relació, definint la forma de les coses, no el seu contingut, que l'aporta el Dao, animat pel qi -bufada o energía vital- que en condensar-se provoca vida, i al dispersar-se la mort, permetent així el retorn a l'U, al Dao.

"El retorn és la manera com avança el dao; la feblesa és la manera com actua. Les coses neixen del ser; el ser neix del no ser." Daodejing. El llibre del dao i del de (40).

"El dao engendra l'U; l'U engendra el dos; el dos engendra el tres i el tres engendra totes les coses. Totes les coses porten el yin damunt les espatlles i el yang als braços; tots dos es fonen amb l'energia vital per crear l'harmonia. (...)." Daodejing. El llibre del dao i del de (42).

Ziran (espontaneitat) [][rán][modifica | modifica el codi]

Respon a la capacitat de fer el que toca en el moment necessari de forma precisa. Es basa en la formació per l'experiència, en el cultiu de les qualitats i coneixement del dao de les coses, fins a arribar a una total assimilació del mateix, actuant sense intervenir-hi, adaptant-se sense pensar ni impossar la voluntat pròpia.

"(...) Les coses sorgeixen, però ell no n'és l'origen; les coses creixen, però ell no se les apropia; actua en favor d'elles, però no demana res a canvi. Acompleix la seva obra, però no en reclama el mèrit; precisament perquè no reclama el mèrit, ningú no l'hi pot prendre." Daodejing. El llibre del dao i del de (2).

"El que s'aplica a l'estudi sap més cada dia. El que s'aplica al dao fa menys cada dia. Fa menys i menys fins que deixa d'intervenir en el curs de les coses. No intervé en el curs de les coses però res no queda sense acompliment. (...)." Daodejing. El llibre del dao i del de (48).

Wu (el buit) [][modifica | modifica el codi]

Al contrari que a occident, el buit no representa un aspecte negatiu sinó que és un concepte positiu en quant generador i afavoridor de la circulació de vida, és dins del buit on es generen les coses i s'identifica amb el Dao. Per la seva condició permet el pas de totes les forces, i és a través d'ell que el savi assoleix la calma i la il·luminació.

"El dao és el buit, però mai es pot omplir. És un pou sense fons, tan profund com l'origen de totes les coses. Esmussa arestes, desfà nusos, apaga llampades i torna totes les coses al seu lloc. (...)." Daodejing. El llibre del dao i del de (4).

"Arribar al buit suprem. Conservar la quietud suprema. Totes les coses entren juntes i jo observo com se'n tornen. De la turba de coses cadascuna torna a l'arrel. Tornar a l'arrel s'anomena quietud; la quietud és tornar al destí. Tornar al destí s'anomena ser constant. El coneixement d'allò que és constant s'anomena il·luminació. (...)." Daodejing. El llibre del dao i del de (16).

Shengren (el Savi) [shèng][rén][modifica | modifica el codi]

El savi assoleix la il·luminació a través del buit, del silenci, en un retorn cap a l'origen primer on troba el Dao, una regressió cap a l'estat natural, el centre. La seva postura és la de la no acció, no intervé sobre el decurs de les coses, d'aquesta manera coneix el dao i "les deu mil coses", adoptant una posició de debilitat assoleix el seu objectiu, acostar el seu contrari. Pren una postura apartada de la vida política en Zhuangzi, i en el Laozi es presenta com l'espai idoni per a l'aplicació de la no-acció.

"(...) Si els senyors i reis fossin capaços de seguir-lo [dao], totes les coses es transformarien per la seva pròpia voluntat. (...) El no buscar comporta la quietud, i amb la quietud al món tot serà ordenat per la seva pròpia voluntat." Daodejing. El llibre del dao i del de (37).

"(...) Molt pocs al món comprenen l'ensenyament sense paraules i el benefici de no intervenir en el curs de les coses." Daodejing. El llibre del dao i del de (43).

"(...) el qui sap acontentar-se evita la desgràcia, el qui sap aturar-se a temps evita el perill; aquest perdurarà." Daodejing. El llibre del dao i del de (44).

Relacions amb altres religions i filosofies[modifica | modifica el codi]

Confucianisme, taoisme, i budisme són un, una pintura de l'estil litang en que es retrata tres homes baixant per un corrent del riu (segle XII, Dinastia Song).

El termes dao i de són religiosos i filosòfics que comparteixen el daoisme i el confucianisme.[19] L'autoria del Tao Te Ching s'assigna a Lao-Tse, que tradicionalment es reconeix que fou un mestre de Confuci.[20] Tanmateix, alguns estudiosos creuen que el Tao Te King va sorgir com una reacció al confucianisme.[21] Zhuangzi, en la seva Història del pensament, en resposta als conflictes ètics entre mohistes i confucionistes, situa Lao-Tse com a pas previ als mohistes pel seu nom i als confucians per la seva implicació.

Els primers textos daoistes rebutgen els supòsits bàsics del confucianisme, que es basaven en rituals i en l'ordre, a favor dels exemples que seguien l'impuls "salvatge" de la natura i l'individualisme. Els daoistes històrics desafiaven la moral convencional, mentre que els confucians consideraven la degradació de la societat i impulsaven la necessitat d'una orientació ètica forta.[22]

L'entrada del budisme a la Xina s'ha caracteritzat per la interacció i el sincretisme, amb el taoisme, en particular.[23] Originalment vist com una mena de "Taoisme estrangera", les escriptures del Budisme van ser traduïts al xinès usant el vocabulari taoista.[24] Budisme Chan va ser particularment modificat pel taoisme, la integració de la desconfiança de l'escriptura, text i fins i tot el llenguatge, així com els punts de vista taoistes d'abraçar "aquesta vida", la pràctica especialitzada en la que "cada moment".[25] taoisme incorporat elements budistes durant el període Tang, com monestirs, el vegetarianisme, la prohibició de l'alcohol, la doctrina de la vacuïtat, i recollir les escriptures en l'organització tripartida. Durant el mateix temps, el Budisme Chan va créixer fins a convertir-se en la major secta en el budisme xinès.[26]Christine Mollier va arribar a la conclusió que un nombre de sutres budistes que es troben a l'edat mitjana Àsia Oriental i Àsia Central va adoptar molts materials d'anteriors escriptures taoistes.[27]

Ideològica i rivals polítics durant segles, el taoisme, el confucianisme i el budisme profundament afectats entre si.[28] També comparteixen uns valors similars, amb els tres abraçar una filosofia humanista, posant l'accent en el comportament moral i la perfecció humana. Amb el temps, la majoria de xinesos van identificar en certa mesura amb les tres tradicions al mateix temps.[29] Això es va institucionalitzar en els aspectes de les tres escoles van ser sintetitzats a l'escola neo-confuciana.[30] També Georg Wilhelm Friedrich Hegel i Arthur Schopenhauer va escriure força sobre el taoisme.[31]

Mirza Tahir Ahmad, el quart califa de la Comunitat Ahmadía de l'Islam en el seu llibre de Apocalipsi, la racionalitat, coneixement i veritat taoisme veu en la seva forma més primitiva com una religió monoteista revelada per Déu als Profetes, el missatge que a poc a poc detoriated llarg de molts segles en el que es veu avui en dia. Pel que fa a això, es relaciona el taoisme i altres religions tradicionals xinesos amb moderns religions tradicionals, com el judaisme, el cristianisme i l'Islam.[32]

Símbols i imatges daoistes[modifica | modifica el codi]

Drac xinès al temple Mengjia Longshan a Taipei

El símbol Taijitu ("Yin i Yang") 太極圖 i el Ba gua 八卦 ("Vuit Trigrams") estan associats al simbolisme Daoista.[33] Gairebé totes les organitzacions daoistes fan servir el símbol del yin i el yang, que també es podria anomenar de Confuci, Neo-Confucià o pan-xinès. El yin i el yang tenen una forma d'"S", amb el yin (Negre o Vermell) a la dreta. És fàcil veure aquest símbol com a decoració daoista en banderes d'organitzacions, logotips, paviments del temple, o cosit en hàbits sacerdotals. Segons fonts de la dinastia Song, té el seu origen cap al segle X.[34] Anteriorment, el yin i el yang se simbolitzaven amb un tigre i un drac.[34]

Els temples daoistes fan onejar banderes quadrades o triangulars. Típicament caracteritzen textos o diagrames místics i estan destinats a complir diverses funcions incloent la provisió d'orientació als esperits dels morts, per portar bona fortuna, incrementar la capacitat de viure, etc.[35] Altres banderes i pancartes poden ser els dels déus o ells mateixos com a immortals.[36]

A vegades també es mostra una ziga-zaga amb set estels, representant el Carro Gran (o l'equivalent xinès, el Bushel). A la Dinastia Shang es considerava el Carro Gran com una deïtat, mentre que durant la Dinastia Han, es considerava un camí qi del déu circumpolar Taiyi.[37]

Els temples daoistes al sud de la Xina i Taiwan també es poden identificar per les seves teulades, que mostren dracs xinesos i fènix fets amb peces ceràmiques de molts colors. Són símbol de l'harmonia del yin i el yang (amb l'au fènix com a yin). Un símbol relacionat és la perla encesa que es pot veure als sostres d'aquest tipus, entre dos dracs, així com a la pinça d'un Mestre Celestial.[38] En general, però, l'arquitectura daoista xinesa no té característiques universals que la distingeixen d'altres estructures.[39]

Demoninació: daoisme versus taoisme[modifica | modifica el codi]

Ideograma xinès del Dao o Tao (道)

En català, com en altres llengües occidentals,[nota 3] les paraules "daoisme" i "taoisme" són objecte d'una controvèrsia sobre el tipus de romanització que cal escollir. L'arrel de la paraula xinesa 道 "camí, via o ruta" es transcriu com a "tao" si es romanitza seguint l'antic sistema Wade-Giles i "dao" d'acord amb el modern sistema pinyin. En terminologia lingüística, el terme taoisme o daoisme és un calc semàntic que prové d'un préstec lingüístic a partir de la paraula xinesa tao o dao (道 "camí, la ruta; principi") i el sufix natiu "-isme". Els debats, de vegades acalorats, sobre l'ús preferencial per un o altra denominació, taoisme versus daoisme, impliquen diverses àmbits i disciplines com la sinologia, la fonologia, els préstecs lingüístics i, fins i tot, la política.

Un debat generalitzat: l'exemple anglès[modifica | modifica el codi]

Hi ha partidaris de pronunciar el terme amb una de les dues transliteracions, /taʊ.ɪzəm/ o /daʊ.ɪzəm/. El fenomen succeeix en altres països occidentals; així, un bon exemple es pot observar en el món anglosaxó. El taoisme es pronuncia més com a /daʊ.ɪzəm/, però els oradors anglesos no es poden d'acord si ha de ser /daʊ.ɪzəm/ o ˈ. En teoria, tant el terme tao del sistema Wade-Giles com el dao que indica el pinyin s'articulen de manera idèntica. En aquest sentit, es va publicar un llibre titulat The Tao Jones Averages (Les mitjanes del Tao Jones, un joc de paraules amb el nom de l'índex Dow Jones i la qüestió del tao i del dao) il·lustra aquest debat lingüístic i fonètic.[40]

En la parla, el tao i el taoisme es pronuncien /ˈtaʊ/ i ˈtaʊ.ɪzəm/, de la lectura d'un lenis xinès no aspirat, feble, /t/ i la consonant oclusiva /t/. En l'anàlisi lexicogràfic apareixen diferències entre l'anglès americà i l'anglès britànic en la pronuncia del terme daoisme. Un estudi dels principals diccionaris anglesos publicats a Gran Bretanya i als Estats Units dóna que les glosses més comunes són taoisme /taʊ.ɪzəm/ en les fonts britàniques i /daʊ.ɪzəm, taʊ.ɪzəm/ en les dels Estats Units.[41][nota 4]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Taoisme és la forma tradicionalment utilitzada en català; daoisme és la transcripció romanitzada provinent de dao en pinyin, d'un ús que té tendència a generalitzar-se, especialment en els àmbits docents.
  2. En l'original anglès, way, i que pot ser també interpretat com a road, channel, path, doctrine, or line.
  3. En anglès, succeeix el mateix.
  4. En la conversió del diversos sistemes de pronunciació en en codi de la IPA, els diccionaris britànics (1933-1989) donen 9 /taʊ.ɪzəm/, 2 /taʊ.ɪzəm, daʊ.ɪzəm/, i 1 /daʊ.ɪzəm/; els diccionaris nord-americans (1948-1987) donen 6 /daʊ.ɪzəm, taʊ.ɪzəm/, 2 /taʊ.ɪzəm, daʊ.ɪzəm/, 2 /taʊ.ɪzəm/, i 1 /daʊ.ɪzəm/.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Kohn (2000), pp. XI, XXIX.
  2. Mair (2001) p. 174
  3. Robinet (1997), p. 3.
  4. Kirkland (2004) p. 2.
  5. Chad Hansen. «Taoism». Standford Encyclopedia of Philosophy. Metaphysics Research Lab, CSLI, Stanford University. [Consulta: 01-10-2008].
  6. Kohn (2000), p. 44.
  7. Chad Hansen. «Taoism». Standford Encyclopedia of Philosophy. Metaphysics Research Lab, CSLI, Stanford University. [Consulta: 2008-10-01].
  8. 8,0 8,1 Graham (1989) p. 170–171
  9. Robinet (1997), p. 103.
  10. Robinet (1997), p. 3–4.
  11. Maspero (1981), p. 211.
  12. DeFrancis (1996) p. 113
  13. Chan (1963) p. 136
  14. Hansen (1992), p. 206.
  15. Cane (2002), p. 13.
  16. Martinson (1987), pp. 168–169.
  17. Keller (2003), p. 289.
  18. LaFargue (1994) p. 283.
  19. Markham & Ruparell (2001), p. 254.
  20. Hansen (2000), p. 202, 210.
  21. Fisher (1997). p. 167.
  22. Maspero (1981), p. 39.
  23. Maspero (1981), p. 46.
  24. Prebish (1975). p. 192.
  25. Dumoulin, Heisig & Knitter (2005), p. 68, 70–73, 167–168.
  26. Dumoulin, Heisig & Knitter (2005), p. 166–167, 169–172.
  27. Mollier (2008).
  28. Markham & Ruparell (2001). pp. 248–249.
  29. Windows on Asia Asian Studies Center, Michigan State University.
  30. Moore (1967). pp. 133, 147.
  31. Vegeu, per exemple, Differences from Western Philosophy.
  32. Taoism. Alislam.org. Retrieved on 2010-10-26.
  33. Little (2000), pp. 131–139
  34. 34,0 34,1 Little (2000), p. 131
  35. Kohn (2004), p. 116.
  36. Kohn (2004), p. 119
  37. Little (2000), p. 128
  38. Schipper (1993), p. 21.
  39. Little (2000), p. 74
  40. Goodspeed (1983).
  41. Carr 1990, p. 63-65.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Laozi. Daodejing: El llibre del "dao" i del "de". Univ. Autònoma de Barcelona, 2000. ISBN 978-84-8437-036-9 [Consulta: 19 de febrer de 2012]. . És la primera feta directament del xinès al català i amb fidelitat a l'original.
  • Cheng, Anne. Historia del pensamiento chino (en castellà). Bellaterra, 1 de febrer de 2003. ISBN 978-84-7290-200-8. . Llibre útil per a obtenir una visió completa del pensament xinès.
  • Zhuangzi. The divine classic of Nan-hua: being the works of Chuang Tsze, Taoist philosopher. With an excursus, and copious annotations in English and Chinese (en anglès). Kelley & Walsh, 1881 [Consulta: 19 de febrer de 2012]. 
  • Barrett, Rick. Taijiquan: Through the Western Gate (en anglès). Blue Snake Books, 26 de gener de 2006. ISBN 978-1-58394-139-3 [Consulta: 19 de febrer de 2012]. 
  • Cane, Eulalio Paul. Harmony: Radical Taoism Gently Applied (en anglès). Trafford Publishing, 7 d'agost de 2002. ISBN 978-1-55369-549-3. 
  • Carr, Michael. «Whence the Pronunciation of Taoism?» (en anglès). Dictionaries, 12, 1990, pàg. 55–74.
  • Carr, David T. & Zhang, Canhui. Space, Time, and Culture (Springer, 2004). ISBN 1-4020-2823-7.
  • Chan Wing-tsit. A Source Book in Chinese Philosophy (Princeton, 1963). ISBN 0-691-01964-9.
  • Chang, Stephen T. The Great Tao (Tao Longevity LLC, 1985). ISBN 0-942196-01-5.
  • Demerath, Nicholas J. Crossing the Gods: World Religions and Worldly Politics (Rutgers University Press, 2003). ISBN 0-8135-3207-8.
  • Dumoulin, Heinrich, Heisig, James W. & Knitter, Paul. Zen Buddhism: A History (India and China) (World Wisdom, Inc, 2005). ISBN 0-941532-89-5.
  • Eliade, Mircea. A History of Religious Ideas, Volume 2. Traduït per Willard R. Trask. Chicago: University of Chicago Press, 1984.
  • Fasching, Darrell J. & deChant, Dell. Comparative Religious Ethics: a narrative approach (Blackwell Publishing, 2001). ISBN 0-631-20125-4.
  • Fisher, Mary Pat. Living Religions: An Encyclopaedia of the World's Faiths (I.B. Tauris, 1997). ISBN 1-86064-148-2.
  • Goodspeed, Bennett W. The Tao Jones Averages: A Guide to Whole-Brained Investing (E. P. Dutton, 1983).
  • Graham, Angus. Disputers of the Tao (Open Court, 1989) ISBN 0-8126-9087-7.
  • Hansen, Chad D. A Daoist Theory of Chinese Thought: A Philosophical Interpretation (Oxford University Press, 2000). ISBN 0-19-513419-2.
  • Hucker, Charles O. China's Imperial Past: An Introduction to Chinese History and Culture (Stanford University Press, 1995). ISBN 0-8047-2353-2.
  • Jones, Richard H. Mysticism and Morality: a new look at old questions (Lexington Books, 2004). ISBN 0-7391-0784-4.
  • Keller, Catherine. The Face of the Deep: A Theology of Becoming (Routledge, 2003). ISBN 0-415-25648-8.
  • Kim, Ha Poong. Reading Lao Tzu: A Companion to the Tao Te Ching With a New Translation (Xlibris Corporation, 2003). ISBN 1-4010-8316-1.
  • Kirkland, Russel. Taoism: The Enduring Tradition (Routledge, 2004). ISBN 0-415-26322-0.
  • Kohn, Livia, ed. Daoism Handbook (Leiden: Brill, 2000).
  • Kohn, Livia. The Daoist Monastic Manual: A Translation of the Fengdao Kejie (New York: Oxford University Press 2004)
  • Kohn, Livia & LaFargue, Michael, ed. Lao-Tzu and the Tao-Te-Ching (SUNY Press, 1998). ISBN 0-7914-3599-7.
  • Komjathy, Louis. Handbooks for Daoist Practice. 10 vols. Hong Kong: Yuen Yuen Institute, 2008.
  • Kraemer, Kenneth. World Scriptures: An Introduction to Comparative Religions (Paulist Press, 1986). ISBN 0-8091-2781-4.
  • LaFargue, Michael. Tao and Method: A Reasoned Approach to the Tao Te Ching (SUNY Press. 1994) ISBN 0-7914-1601-1.
  • Little, Stephen; Shawn Eichman et al. Taoism and the Arts of China (Chicago: Art Institute of Chicago, 2000). ISBN 0-520-22784-0
  • Mair, Victor H. The Columbia History of Chinese Literature (Columbia University Press, 2001). ISBN 0-231-10984-9
  • Mair, Victor H. Experimental Essays on Chuang-tzu (Hawaii, 1983) ISBN 0-88706-967-3.
  • Markham, Ian S. & Ruparell, Tinu. Encountering Religion: an introduction to the religions of the world (Blackwell Publishing, 2001). ISBN 0-631-20674-4.
  • Martin, William. A Path And A Practice: Using Lao Tzu's Tao Te Ching as a Guide to an Awakened Spiritual Life (Marlowe & Company, 2005). ISBN 1-56924-390-5.
  • Martinson, Paul Varo. A theology of world religions: Interpreting God, self, and world in Semitic, Indian, and Chinese thought (Augsburg Publishing House, 1987). ISBN 0-8066-2253-9.
  • Maspero, Henri. Translated by Frank A. Kierman, Jr. Taoism and Chinese Religion (University of Massachusetts Press, 1981). ISBN 0-87023-308-4
  • Miller, James. Daoism: A Short Introduction (Oxford: Oneworld Publications, 2003). ISBN 1-85168-315-1
  • Mollier, Christine. Buddhism and Taoism Face to Face: Scripture, Ritual, and Iconographic Exchange in Medieval China. (University of Hawai'i Press, 2008). ISBN 0-8248-3169-1.
  • Moore, Charles Alexander. The Chinese Mind: Essentials of Chinese Philosophy and Culture (University of Hawaii Press, 1967). ISBN 0-8248-0075-3.
  • Occhiogrosso, Peter. The Joy of Sects (Doubleday, 1994). ISBN 0-385-42564-3
  • Pas, Julian F. & Leung, Man Kam. Historical Dictionary of Taoism (Scarecrow Press, 1998). ISBN 0-8108-3369-7.
  • Prebish, Charles. Buddhism: A Modern Perspective (Penn State Press, 1975). ISBN 0-271-01195-5.
  • Robinet, Isabelle. Taoist Meditation: The Mao-shan Tradition of Great Purity (Albany: SUNY Press, 1993 [original en francès del 1989]).
  • Robinet, Isabelle. Taoism: Growth of a Religion (Stanford: Stanford University Press, 1997 [original French 1992]). ISBN 0-8047-2839-9
  • Segal, Robert Alan. The Blackwell Companion to the Study of Religion (Blackwell Publishing, 2006). ISBN 0-631-23216-8.
  • Schipper, Kristopher. The Taoist Body (Berkeley: University of California Press, 1993 [original French version 1982]).
  • Schipper, Kristopher and Franciscus Verellen. The Taoist Canon: A Historical Companion to the Daozang (Chicago: University of Chicago, 2004).
  • Sharot, Stephen. A Comparative Sociology of World Religions: virtuosos, priests, and popular religion (New York: NYU Press, 2001). ISBN 0-8147-9805-5.
  • Silvers, Brock. The Taoist Manual (Honolulu: Sacred Mountain Press, 2005).
  • Slingerland, Edward Gilman. Effortless Action: Wu-Wei as Conceptual Metaphor and Spiritual Ideal in Early China (Oxford University Press, 2003). ISBN 0-19-513899-6.
  • Van Voorst, Robert E. Anthology of World Scriptures (Thomson Wadsworth, 2005). ISBN 0-534-52099-5.
  • Waley, Arthur. The Way and Its Power: A Study of the Tao Te Ching and Its Place in Chinese Thought (Grove Press, 1958). ISBN 0-8021-5085-3.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]