Califa

De Viquipèdia

Califa (de l'àrab خليف , khalif, "successor") fou el títol que feren servir els líders de l'Islam durant alguns segles, després de la mort de Mahoma.

A la mort de Mahoma, l'any 632 no deixà cap norma per a la seva successió. Aleshores va ser elegit el seu sogre Abu Bakr as-Siddiq amb el títol de khalífatu Rasulil·lah (خليفة رسول اﷲ, successor del Missatger de Déu). Després, tots els successius governants van ser anomenats califes.

Els califes eren al mateix temps governants terrenals i líders espirituals. Un de molt important va ser Harun al-Rasid. Com a líders religiosos no tenien poder per a preescriure cap dogma, car es considerava que la revelació divina havia estat complerta i posada de manifest a través de Mahoma. No havia res a afegir. Com a líders polítics els califes de Bagdad, el califat més reconegut i durador, varen perdre aviat les seves facultats en favor dels diferents sultans, que foren els governants efectius dels territoris situats sota l'ègida del califa.

Segons el pensament dels sunnites, els quatre primers califes del món islàmic constituïren una edat d'or i se'ls anomenà els "ben guiats" o "quatre califes justos". A més van imposar unes exigències per a accedir al califat:

• El califa havia de ser un àrab i pertànyer a la tribu de Quraish (a la que pertanyia Mahoma).
• Un consell d'ancians que representés la comunitat islàmica escolliria el successor.
• El califa tenia com a missió la difusió de l'Islam.

Segons el pensament dels xiïtes, el propi Mahoma havia designat un successor abans de morir. Aquest successor era el seu gendre Ali ibn Abi Talib, casat amb la seva filla Fàtima. Ali i els seus successors serien doncs pels xiïtes els legítims califes. Ali fou triat califa en quart lloc, però després de la seva elecció una fitna o guerra civil que donà lloc a la divisió de l'umma en tres blocs: els partidaris d'Ali, en endavant anomenats xiïtes; els partidaris de Muawiya, el seu oponent i primer califa omeia, que constituirien la majoria i amb el temps serien anomenats sunnites; un tercer grup, els jariís, oposats tant a uns com a als altres i partidaris de l'elecció del califa entre tots els musulmans.

Taula de continguts 1 Califats de l'Islam 2 Teoria i pràctica en la política àrab 3 El califat ahir i avui 4 Ibn Hani 5 Referències

[edita] Califats de l'Islam

Sorgiren o es crearen els següents califats fins llur abolició el 1924:

• Quatre Califes Ortodoxos - Electes per la comunitat. Únic califat reconegut per sunnites i xiïtes.
• Califat Omeia (661-756). Primer califat hereditari d'orientació sunnita. La seva capital fou Damasc.
• Califat Abbasí (756-1258). D'orientació sunnita. La seva capital fou Kufa (756-762), després Bagdad (762-1258) i finalment El Caire (1258-1517).
• Califat Fatimí (909-1171). D'orientació xiïta. Les seves capitals foren Kairuan (909-973) i El Caire (973-1171).
• Califat Omeia de Còrdova (929-1031). D'orientació sunnita.
• Califat Otomà (1517-1924). D'orientació sunnita. Les seves capitals van ser Edirne i Estambul (1453-1924). Turquia va abolir el califat en la reforma constitucional del 1926.

A més, l'Imperi Almohade (1145-1269), amb capital a Marrakech, tot i que no fou oficialment un califat ni el seu governant emprà el títol de califa, sí féu ús d'un tractament habitualment associat al califa: el de príncep dels creients (després heretat pel sultan del Marroc, fins avui).

Per una altra banda, Husayn ibn Ali, "herife" de La Meca, després de la caiguda de l'Imperi Otomà, i enmig dels debats que recorrien el món islàmic sobre la recuperació de l'abolit califat, utilitzà durant uns anys, fins la seva mort, el títol de califa. El califa era també la màxima autoritat de l'imperi islàmic.

[edita] Teoria i pràctica en la política àrab

Ibn Khaldun (1332-1406, autor tunisià descendent d’avis sevillans que tingueren d’abandonar llur pàtria davant l’avanç de la Reconquesta, en l'extens Pròleg (Muqaddima) que posà a la seva Història Universal (Kitab al- ibar) inventarià les constants a les que s’havia subjectat la evolució del món àrab fins la seva època, anotant què “quan una dinastia radica de forma solida en una família o un clan, quan la monarquia és absoluta i la tribu que li serví de suport per assolir el poder es troba allunyada d’aquest, quan la monarquia és efectivament hereva, es veu freqüentment que els ministres es fan amos del vertader poder.

Això acostuma a ocorre quan el pare deixa per hereu un nen o a un príncep sense caràcter o bé quan un d’aquests és col·locat en el tron per llurs criatures i servidors. És evident que llavors és incapaç de governar i el poder recau en les mans del seu tutor, visir del seu pare, client o contríbul.

Aquest personatge sembla ser el custodi del poder, però avia es veu que l’exerceix de fet i que utilitza les circumstàncies per assegurar llur pròpia autoritat: manté al jove príncep apartat del poble; l’acostuma als luxes i li’n facilita tots els plaers portant-lo poc a poc a l’abandó de llurs deures i acaba dominant-lo per complet; el convenç de que la funció del rei consisteix en assentar-se en el tron, en prémer les mans dels alts funcionaris, en obligar a que li donin el tractament de ‘senyor’ i en gaudir de les mullers de l’harem. El príncep resta convençut de que és el primer ministre el qui ha d’exercir de fet el poder executiu, governar i disposar en totes les prerrogatives reials, tals com el comandament de l’exèrcit, la direcció de les finances o la defensa nacional. I li encarrega tots aquests afers.

Finalment, el ministre adopta el talant del que governa, del que regna efectivament. El poder reial ja li pertany i el conserva per la seva família i els seus propis fills. Tal ha estat el cas dels buyíes, dels turcs amb Kafur al-Ijsidí, i molts d’altres a l’Orient. El mateix succeí amb Almansor a l'Al-Àndalus.

En efecte, els fundadors d’una dinastia triomfen mercès a la solidaritat que guarden amb els individus de la seva tribu, doncs els llaços de sang els obliguen a seguir-los i s’identifiquen amb els propis interessos del sobirà. Aquesta identificació constant fa viable la supervivència de la dinastia. Però el personatge que assoleix sobreposar-se al rei participa de la ideologia de la tribu que monopolitza el poder o en la que llurs lliberts i clients. Aquesta ideologia és la mateixa de la família reial, depèn d’aquesta i, per tant, no pot alçar-se contra ella. Per això, encara que sigui el més fort, no exerceix descaradament el poder reial i es contenta amb els seus fruits, és a dir, amb el poder executiu: prohibeix, autoritza, nua, lliga i deslliga. Dona així la impressió de complir només les ordres del príncep i de que aquest es troba darrera d’elles: evita utilitzar llurs atributs, els emblemes i títols reials i procura restar a cobert de tota sospita aquest respecte, per més que el seu poder sigui il·limitat. S’escuda en la barrera aixecada pel príncep i els seus avantpassats per a posar cot a les exigències de la seva tribu en el moment de la fundació de la dinastia i procura passar per un simple mandatari del sobirà.

Si usurpes aquesta última prerrogativa regia, els partidaris i la tribu del monarca s’irritarien, i s’esforçarien en desbancar-lo, i com ell, de per si, manca d’una ideologia especifica que el permeti regnar, gests massa evidents en aquest sentit l’abocarien al buit. Això és el que li va ocorre a Espanya al fill d’Almansor, Abd al-Rahman ibn Muhammad: volgué compartir el títol califal amb Abu-Hicham II i la seva família, no es volgué acontentar només amb el poder executiu que havien exercit el seu pare i germà, volgué heretar al seu propi califa Abu-Hicham, i els omeies i els coraixies, indignats i furiosos..., es revoltaren: aquests esdeveniments posaren fi a la dinastia de ministres amirí i fou causa de la mort del mateix Abu-Hicham.^[1]

[edita] El califat ahir i avui

La imatge del califa creat pels poetes cortesans i els tractadistes de dret públic de l’època abbàssida és la que ha perdurat, pràcticament incanviable, fins avui i podria en aquest versos d’un autor àrab.

Tot succeirà segons la teva voluntat i no segons la del destí. Mana: tu, califa, ets l’únic totpoderós.

D’aquí es considerà el califat com una institució necessària per la supervivència de l’Islam i al califa com impecable, infal·lible i mantingut dintre de la Llei per la força coercitiva moral d’aquesta. I naixerien els abusos. Només algun esperit fort medieval, com Ibn Jaldún, sotjà la falsedat de la tal doctrina, que en el segle XX posà de manifest l’erudit egipci Alí Abd al-Raziq (1925), el qual en un moment de crisi per a tots valors tradicionals de l’Islam, el de la supressió del califat per la República Turca, feu observar que ni en el temps dels immediats successors de Mahoma el càrrec en qüestió havia significat el que els integristes pretenien.

Llur estudi, exhaustiu, assenyalà que Mahoma reuní en si, ensems, dues qualitats distintes: la de profeta i la de sobirà. La primera era intransmissible i morí amb ell. I el primer califa ho deixà ben assentat en adoptar el títol de "lloctinent", que això és el que indica la veu àrab en qüestió (i per això el califa del Protectorat espanyol del Marroc tenia com origen de llur autoritat la que li havia delegat el seu sobirà, el sultà del Marroc, amb residència a Rabat). El que resultà clar és que si el primer sobirà Abu Bakr s’anomenava lloctinent del lloctinent de l'Enviat de Déu i com aquests títols, conforme anessin corrent els segles, amenaçarien amb fer-se interminables, s’optà per tirar endavant i donar a tots llurs successors el mateix títol que havia ostentat Abu Bakr.

Ara bé, els polítics abbàssides es preocuparen de fer caure el primer genitiu, transformant al seu sobirà en lloctinent de Déu (a la terra). Passà a ser una espècie de Lluís XIV o Innocenci III musulmà. Que els successors de Mahoma no foren apòstols es proba des del moment que determinats musulmans com Sad ben Ubada es negaren a reconèixer a Abu Bakr sense caure per això en l’heretgia.

Podria argüir-se que en la vida de Mahoma el civil i el religiós estaven tant estretament lligats que no es podia concebre profecia sense sobirania i que la primera havia restat en entredit davant determinats actes de govern i institucions creades per aquell. Exemple de l’últim seria la instauració del chihad o guerra santa, però. Qui pot acusar-lo d’això?. El gran poeta egipci Ahmad Sawqí digué referint-se a aquest extrem:

En conseqüència el que resta clar per Abd al- Raziq és que l'Islam pot subsistir sense necessitat de cap califa, què és una religió laïcitzant, sense clero, i que d'entre els monarques successors hi hagué individus de tota mena, des dels pietosos fins el llibertins i despòtics -predominant els del últim gènere-, ja que tal com assenyala Ibn Jaldún, la monarquia no és més que el govern per la força bruta i la dominació per la violència, i són pures camàndules les disquisicions dels tractadistes clàssics que sostenen que el califa era elegit per votació democràtica de les gents de ploma (administració civil) i d'espasa (exèrcit), ja que els exemples d'aquestes eleccions hom disposa, demostre la completa manca de llibertat dels reunits.

Exemple: Moavia estava interessat en fos jurat com successor el seu fill Yazid. En l'assemblea convocada per això, un dels assistents s'aixecà i va dir: El príncep dels creients és aquest -i assenyalà a Moavia-; si mor serà aquest -i assenyalà en Yazid-, i per aquells que no ho acceptin, serà aquest- i desembeinà el sabre.^[2]

[edita] Ibn Hani

Un dels màxims poetes àrabo-espanyols fou, sens dubte, Ibn Hani sevillà, què, degut a llurs depravades costums (o al seu xiisme?), tingué d'abandonar la seva pàtria i refugiar-se en la naixent cort fatimí, on va fer les delícies d'Al-Muizz amb els seus panegírics i va tenir la sort d'assistir a les grans victòries que s'estaven assolint a Egipte. I com a bon poeta memorialista -periodista diríem avui- increpà als vençuts amb aquests versos:

[edita] Referències

Aquest article és un esborrany sobre l'Islam. Podeu ajudar la Viquipèdia ampliant-lo.