Almansor

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre el polític i militar andalusí. Vegeu altres significats a «Almansor (desambiguació)».
Almansor

Estàtua d'Almansor col·locada a Algesires a l'estiu de 2002, en commemoració dels mil anys de la seva mort
Naixement Abu-Àmir Muhàmmad ibn Abi-Àmir al-Maafirí
en àrab, أبو عامر محمد بن أبي عامر المعافري, Abū ʿĀmir Muḥammad ibn Abī ʿĀmir al-Maʿāfirī.
El seu nom complet fou Abu-Àmir Muhàmmad b. Abd-Al·lah b. Àmir b. Muhàmmad b. Abi-Àmir b. al-Walid b. Yazid b. Abd-al-Màlik al-Maafirí al-Qahtaní
En àrab أبو عامر محمد بن عبد الله بن عامر بن محمد أبي عامر بن الوليد بن يزيد بن عبد الملك المعافري القحطاني,
Abū ʿĀmir Muḥammad b. ʿAbd Allāh b. ʿĀmir b. Muḥammad b. Abī ʿĀmir b. al-Walīd b. Yazīd b. ʿAbd al-Malik al-Maʿāfirī al-Qaḥṭānī).
938, Madina Salim
Defunció 11 d'agost de 1002
Altres noms Intitulat al-Mansur bi-L·lah (en àrab, المنصور بالله, al-Manṣūr bi-Llāh, literalment “el Victoriós amb Déu”),

Abu-Àmir Muhàmmad ibn Abi-Àmir al-Maafirí més conegut com a Almansor (c. 938 - Madina Salim ?, 11 d'agost de 1002) fou un militar i polític andalusí, cabdill del califat de Còrdova i hàjib d'Hixem II.[1]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Joventut[modifica | modifica el codi]

Es desconeix la data i el lloc de naixement exactes. Vingué al món en el si d'una família terratinent àrab d'origen iemenita establerta des de la conquesta del visigot Regne de Toledo. Després de la presa de l'antiga ciutat de Carteia, Tàriq ibn Ziyad va recompensar el fundador del clan amirí amb el territori de «Turrush», en la Cora d'Algesires. Tradicional i erròniament s'ha identificat el solar de la família d'Almansor amb Torrox, per confusió toponímica.

Alguns amiris van ocupar les funcions de cadi i de juristes relacionats amb els iemenites ma'afir. Al seu pare, ʿAbd-Allah, se'l descriu com un home piadós, bondadós i ascètic, que va morir a Trípoli quan regressava de la seva peregrinació a la Meca. El seu avi matern va destacar durant el regnat d'Abd al-Rahman III com a metge i ministre del califa.

Molt jove, Muḥammad ibn Abī ʿĀmir es va traslladar a Còrdova, on va acabar els seus estudis de dret i de lletres sota la tutela dels seus oncles. Després d'ocupar un modest lloc de memorialista a la mesquita de Còrdova, el jove prompte va destacar per les seves qualitats, i va iniciar la seva fulgurant carrera política com a escrivà de la sala d'audiències del cadi en cap de la capital, Muḥammad ibn al-Salim. Aviat va cridar l'atenció del visir Jafar al-Mushafi, amo de l'administració civil, que l'introduiria a la cort califal.

A la cort cordovesa[modifica | modifica el codi]

El 967 es va convertir en intendent del príncep Abd al-Rahman, fill i hereu del califa Al-Hàkam II i de la seva favorita, la vascona Subh, amb la qual va establir una relació privilegiada summament beneficiosa per a la seva carrera. Convertit en director de la seca, el 968 va ser nomenat tresorer del califa; a l'any següent, va ser promogut a cadi de Sevilla i de Niebla i el 970, a la mort del príncep Abd-ar-Rahman, passa a ser l'administrador del jove hereu, Hixam al-Muàyyad bi-L·lah (Hixam II). Va començar a omplir les seves butxaques amb els diners de les arques reials, per la qual cosa va ser acusat de malversació. No obstant això, gràcies als seus contactes, va ser capaç de maquillar els comptes i sortir no ja impune, sinó beneficiat del procés. Així, Almansor va rebre una disculpa oficial i va obtenir el comandament de la xurta mitjana (policia).

Convertit ja en un dels personatges més importants del Califat, es va fer construir un sumptuós palau a Al-Rusafa, al nord de la capital. Poc després es va convertir en gran cadi de les possessions omeies al Magrib, cosa que li va permetre establir estretes relacions amb els caps berbers.

La conquesta del poder[modifica | modifica el codi]

La defunció del califa Al-Hàkam II el 976 va inaugurar un nou període en la carrera política d'Almansor. Al-Andalus travessava en aquell moment una greu crisi de successió, perquè el successor designat, Hixam, nascut el 965, era massa jove per a regnar. Davant aquesta situació l'entorn del difunt es va dividir. Uns eren partidaris de designar un regent, Al-Mushafi, mentre que altres preferien donar el títol califal al germà del difunt, Al-Mughira. Sentint que aquesta designació comportaria el final de la seva carrera política, Al-Mushafi va decidir assassinar Al-Mughira, i per a realitzar aquest treball va escollir l'ambiciós Almansor.

Aquest va envoltar el palau d'Al-Mughira amb un destacament de cent soldats d'origen eslau, hi va irrompre i va notificar a l'infant la mort del califa i l'entronització de Hixam II. El jove va quedar aterrit i va manifestar lleialtat i obediència al seu nebot. Llavors, davant els dubtes d'Almansor, al-Mushafi va exigir el compliment de l'acordat, amb la qual cosa el desgraciat al-Mughira va ser escanyat davant de les seves dones i penjat d'una biga del sostre, com si s'hagués suïcidat. Com a cap de la policia, Almansor es va apressar a ocultar el crim i va ordenar que la seva víctima fos enterrada allí mateix.

Hixam II va ser investit califa el matí del dilluns 4 de safar de 366 (2 d'octubre de 976) amb el títol d'al-Mu'yyad bi-llah, és a dir, "qui rep l'assistència victoriosa de Déu". Es va encarregar de prendre el jurament de fidelitat a la gent, davant del nou califa, el seu tutor, Cap de la Policia Mitjana, de la Seca i de les Herències Vacants, l'omnipotent i omnipresent Muhammad ibn Abī ʿĀmir. Sis dies després de la seva investidura, el 8 d'octubre de 976, Hisham va nomenar hàjib o primer ministre a al-Mushafi i va designar delegat del hadjib Almansor, que tenia llavors 36 anys.

No obstant això, al cap de poc les relacions entre els dos es van deteriorar i per a fer-se amb nous aliats, Ibn Abi Amir va utilitzar nombrosos estratagemes. Es va proposar prendre el control de l'exèrcit, i per a això no va dubtar a guanyar-se al generalíssim Ghàlib, el poderós governador d'Al-Tagr Al-Awsat (marca mitjana). Va participar en diverses campanyes per a guanyar-se el favor dels militars i es va casar amb Asmà, la filla de Ghàlib. Es va atreure la simpatia de la població en reinstaurar l'ordre a Còrdova i va multiplicar els seus gestos piadosos per a guanyar-se als alfaquins malikites: així, va censurar la biblioteca del califa i va ordenar destruir les obres de filosofia i astronomia jutjades incompatibles amb l'ortodòxia sunnita. En aquest mateix sentit, va copiar l'Alcorà amb la seva pròpia mà i va fer ampliar la mesquita de Còrdova alguns anys més tard, el 987.

Almansor, cabdill de l'Àndalus[modifica | modifica el codi]

La seva política demagògica i populista li va permetre fer-se amb nous suports i donar un autèntic cop d'estat. El 978 va expulsar a al-Mushafi i es va convertir en hàjib. A l'any següent va salvar al príncep d'un complot i des d'aquest instant va començar a aparèixer com el salvador de la dinastia i protector del califa. Amb aquest títol va traslladar l'administració a Madīnat al-Zahrā, la seva residència personal, la construcció de la qual va començar el 979 i va durar dos anys. El 981 el jove califa va delegar els seus poders en Almansor, el qual va recloure al seu senyor en la gàbia daurada de Madīnat al-Zahrā. Aquesta política va ser vivament combatuda pel seu sogre Ghàlib, però aquest últim va acabar derrotat i mort en la Batalla de Torre Vicente, prop d'Atienza, Guadalajara. A pesar del seu parentiu, Almansor no va dubtar a acabar amb el prestigiós militar per aplanar el camí que el conduiria al poder, i no es va privar d'enviar-li a la seva esposa Asma el cap del seu infortunat pare.

Muḥammad ibn Abī ʿĀmir va adoptar llavors el laqb o títol honorífic d'Al-Manṣur i va començar a regnar com a veritable amo i senyor d'al-ândalus. Contràriament a una opinió estesa, ni ell ni els seus successors van dur en el laqb l'epítet de bi-l-llāh, incloent la paraula Al·là, sens dubte per prudència, per tal d'evitar atribuir-se un nom honorífic propi dels califes.

Després d'apartar Subh del poder, Almansor va fer assassinar diversos dignataris molests, com Jafar ibn Hamdun (983), al-Mughira (984), el seu propi primer Askaladja o fins i tot Ibn al-Rumahis, l'almirall de la flota califal. L'altra fita de la seva política interna va ser la intensificació de la presència de contingents estrangers en l'exèrcit, una política iniciada per Abd al-Rahman III després de la batalla de Simancas (939). De tal manera, va instal·lar contingents berbers Sanhadja prop d'Elvira, Maghrawa a la regió muntanyenca de Còrdova i Banu Birzal i Banu Ifran a la regió de Jaén. Aquesta política estava encaminada a allunyar els opositors àrabs de l'exèrcit i permetre Almansor envoltar-se de guerrers fidels tan sols a la seva persona, i odiats per la població local, el que impedien que poguessin trair-lo.

Les campanyes del Magrib[modifica | modifica el codi]

Al Magrib Almansor va prosseguir la política omeia amb la intenció de controlar les sortides de les rutes comercials del desert, per les quals arribaven els esclaus i l'or del Sudan. Mai va intervenir personalment i va preferir recolzar-se en les tribus berbers zanata, en particular en els Banu Maghrawa, els Banu Ifran i els Banu Miknasa. Això li va permetre contrarestar la influència dels fatimites que, després de traslladar-se a Egipte, havien deixat aquestes regions sota control dels zírides. L'estratègia amiri va començar per la fortificació de les ciutats costaneres, com Ceuta, i per la construcció d'una gran ciutadella a Belyouneix. En 980 les tribus zanata es van apoderar de la ciutat de Sijilmasa, on es va fundar un principat pro-andalusí governat per Khazrun ibn Falful. Els zírides no van trigar a reaccionar i, després d'haver atacat Ceuta en 980, en 991 infligiren una gran derrota a les tropes cordoveses. En 994 els zírides van fundar en el seu profit un petit principat centrat a Oujda, que aviat es va aliar amb Almansor per desfer-se de la tutela fatimita. Quan en 997 es van revoltar contra Còrdova, Almansor va enviar un exèrcit comandat pel seu fill Abd-al-Màlik, que va aixafar als rebels en menys d'un any.

Campanyes contra territoris cristians[modifica | modifica el codi]

Campanyes militars d'Almansor. En verd fosc, territoris reconquerits per a Al-Àndalus. El mapa mostra les diferents campanyes d'Almansor i les dates en les que van ser dutes a terme

Almansor va ser nomenat visir el 978 i començà a enfrontar-se a Jàfar al-Muixafí. General dels exèrcits, Almansor aconseguí el poder el 981, amb el vistiplau d'Hixam II. A la pràctica, va governar tot sol des del 981 fins al 1002. Protegí les lletres i les ciències, especialment la medicina.

Des d'aleshores les seves expedicions enfortiren el seu poder per damunt del califa, al qual dominà, i féu tremolar els regnes cristians. Entre els anys 978 i 1001 va realitzar 52 campanyes, que afectaren tant el nord de l'Àfrica com a tota la península Ibèrica:

La campanya del 982 el va dur a Catalunya on va conquerir el castell de Munt Fariq (el Castell del Far)[2] de camí a Girona. De retorn va conquerir Wutina (Òdena)

A la campanya de Barcelona de 985 arrasà les ciutats de Barcelona[3] i Manresa, i els monestirs de Sant Cugat, Sant Pau del Camp i de Sant Pere de les Puel·les.[4]

A l'estiu del 997, atacà Santiago de Compostel·la, després que el bisbe Pedro de Mendoza evacués la ciutat. Va cremar el temple preromànic dedicat a Sant Jaume, respectant el sepulcre. Això permeté la continuïtat del Camí de Sant Jaume. La llegenda diu que els presoners cristians carregaren les campanes del temple de Sant Jaume fins a Còrdova, i sembla que dos segles i mig més tard tornaren a l'esquena de presoners musulmans.

Demostrà la seva duresa també a la cort califal. Almansor va lluitar contra el seu sogre Ghàlib, principal militar del califat que havia conquerit Arnedo i Calahorra. Segons les cròniques, Ghàlib va morir per un cop rebut a la batalla que els enfrontà el 981 i Almansor ordenà "escorxau-lo, ompliu la seva pell de cotó i crucificau-la a la porta de l'alcàsser cordovès, i col·locau-ne el cap ficat a una creu".

Va morir a causa de les ferides rebudes a la batalla de Calatanyazor (juliol del 1002), possiblement el mes d'agost, però es desconeix el lloc exacte, ja que a la seva biografia es confon a vegades la història amb la llegenda. Alguns autors assenyalen Madina Salim com el lloc probable de la seva mort.

Abans de morir nomenà successor el seu fill Abd-al-Màlik al-Mudhàffar, la qual cosa generà la fitna, una guerra interna entre els successors d'Hixam II i els d'Almansor.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Almansor
  1. «Almansor». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Dolors Bramon El castell Vell de Llinars citat en una crònica àrab d'un autor anònim medieval magribi
  3. MATA, Jordi. «L'entrevista impossible a Almansor». Sàpiens [Barcelona], núm. 65 (març 2008), p. 14. ISSN 1695-2014
  4. (francès) Barral i Altet, Xavier. Le paysage monumental de la France autour de l'an mil: avec un appendice, Catalogne (en francès). Picard, 1987. ISBN 2-7084-0337-0. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]