Al-Àndalus

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre la península Ibèrica sota els musulmans. Si cerqueu el període musulmà als Països Catalans, vegeu «Xarq al-Àndalus».

Al-Àndalus o l'Àndalus (en àrab الأندلس, al-Andalus) és el territori de la península Ibèrica que restà sota poder musulmà durant l'edat mitjana, entre els anys 711 i 1492.[1] El nom tradicionalment s'havia escrit Al-Andalus, però actualment s'opta per la forma al-Àndalus que reprodueix la pronúncia àrab clàssica o Alandalús o al-Andalús, segons la pronúncia en àrab andalusí. Alguns autors, opten, a més, per l'eliminació de l'article àrab al-, tot recomanant, aleshores, l'ús de l'article català el, l'Àndalus —de la mateixa manera que del terme àrab al-Màghrib deriva el topònim el Màgrib o el Magrib).

Alcorà del segle XII d'al-Àndalus.

Història[modifica | modifica el codi]

La conquesta[modifica | modifica el codi]

Entre els anys 711 i 716, els musulmans s'apoderaren de la península Ibèrica, a excepció de les zones muntanyoses càntabres i pirenaiques. Aquesta conquesta, encara que tingué alguns moments puntuals de violència, fou una entrada pacífica i sense gaire resistències. Així per exemple, l'establiment dels àrabs a l'est peninsular començà propiciada pel pacte d'Abd-al-Aziz ibn Mussa ibn Nussayr amb Teodomir, una espècie de delegat del govern del regne visigot de Toledo, que canviava terra per privilegis. D'aquesta manera no hi hagué invasió com a tal, simplement els àrabs s'hi instal·laren i no hi va haver majors problemes.

Concretament, l'entrada a la península dels musulmans es produí en el desembarcament de Gibraltar en 27 d'abril de 711, sota el comandament del cabdill Tàriq ibn Ziyad,[1] i el seu cap Mussa ibn Nussayr. I poc després, el 19 de juliol, els visigots foren derrotats, i el seu rei Roderic fou mort en la batalla de Guadalete.

L'Akhbar Majmua és una crònica anònima curta que relata la conquesta d'Al-Àndalus pels àrabs, el descobriment del Múqtabis d'Ibn Hayyan, que relata els mateixos fets més àmpliament, li van fer perdre interès.

Emirat de Còrdova[modifica | modifica el codi]

Article principal: Emirat de Còrdova

El 773, Abd-al-Rahman I proclamà l'emirat de Còrdova, independitzat políticament i administrativa, car es mantenia la unitat espiritual i moral amb la resta de l'islam.[2] Tot i això, el vertader organitzador de l'emirat independent fou Abd-al-Rahman II, qui delegà els poders en mans dels visirs. La islamització fou molt ràpida, el nombre de mossàrabs (cristians en territori musulmà) es va reduir considerablement.

A l'arribada al tron d'Abd-al-Rahman III en 912, la decadència política de l'emirat era un fet. Intentà imposar la seua autoritat i acabar amb les revoltes i conflictes, proclamant-se califa en 929 i originant el califat de Còrdova.[3]

Califat de Còrdova[modifica | modifica el codi]

Article principal: Califat de Còrdova

El 929, Abd-ar-Rahman III proclama el califat de Còrdova, declarant així la independència religiosa del califat abbàssida, a Bagdad.[4] La proclamació tenia un doble propòsit: per una banda, en l'interior, els omeies volien reforçar la seua posició. Per altra, en l'exterior, amb l'objectiu de consolidar les rutes marítimes per al comerç en la Mediterrània, garantint les relacions econòmiques amb Bizanci i assegurar el subministrament d'or.[1]

Després de la presa de Melilla en 927, a mitjans del segle X els omeies controlaven el triangle format per Algèria, Sijilmassa i l'oceà Atlàntic. El poder del califat s'estenia també cap al nord, i cap a 950 el Sacre Imperi Romanogermànic intercanviava ambaixadors amb Còrdova. Al nord de la península Ibèrica els xicotets regnes cristians es convertiren en possessions feudals del Califat, al qual reconeixien superioritat i arbitratge, però sofriren feixugues imposicions a canvi de la pau.

És l'etapa política de la presència islàmica a la península Ibèrica de major esplendor, encara que de curta durada ja que en la pràctica acabà en el 1010 amb la fitna o guerra civil pel tron que es desencadenà entre els partidaris del darrer califa legítim Hixam II, i els successors del seu primer ministre o hàjib, Almansor. Oficialment, no obstant això, el califat seguí existint fins a l'any 1031, en què fou abolit, la qual cosa donà lloc a la fragmentació de l'estat omeia en multitud de regnes coneguts com a taifes.[1]

Taifes[modifica | modifica el codi]

Article principal: Taifa
Taifes a l'any 1031.

Les taifes van aparèixer com a conseqüència de la fitna que es va desencadenar pel tron entre els partidaris del darrer califa legítim Hixam III, i els successors d'Almansor. En el rerefons també existien problemes amb la sufocant pressió fiscal necessària per a finançar el cost dels esforços bèl·lics. La divisió es va reproduir en diverses ocasions i es crearen més taifes.

També se succeïren diferents invasions des del nord d'Àfrica, com la dels almoràvits (1090-1102), els almohades (1145-1146) i els benimerins (1224). Aquest debilitament progressiu va provocar que, a mitjan segle XIII, l'Àndalus quedara reduït al regne nassarita de Granada.[5]

La Reconquesta[modifica | modifica el codi]

Article principal: Reconquesta

Entre els anys 718 i 1230 es formen els principals nuclis cristians a la península en els regnes de Lleó, Castella, Portugal, Navarra i la Corona d'Aragó.

En el segle XIII, es produeix un gran avanç cristià, comença l'expansió de catalans i aragonesos per la Mediterrània i la unió de Castella amb Lleó.

La Reconquesta[6] finalitza el 1492 amb la presa del regne nassarita de Granada pels Reis Catòlics que l'annexionaren a la Corona de Castella. Aquest mateix any es produeix l'expulsió dels jueus i el descobriment d'Amèrica.

Regne nassarita de Granada[modifica | modifica el codi]

Article principal: Regne de Granada

L'any 1238 entra a Granada Muhàmmad I al-Ghàlib, també conegut com Al-Hamar (el Roig). És el fundador de la dinastia nassarita (que tingué vint soldans granadins) i el fundador del regne de Granada. Des del començament fou un regne amic dels reis castellans, però amb el pas dels anys hagué de fer-se tributari per tal de mantenir la independència.

El darrer rei d'aquesta dinastia fou Boabdil (Abu-Abd-Al·lah), derrotat el 1492 pels Reis Catòlics. A partir d'aqueix moment passà a formar part de la Corona de Castella.[7]

Art[modifica | modifica el codi]

Art emiral i califal[modifica | modifica el codi]

Article principal: Art emiral i califal
Mesquita de Còrdova.

Des del punt de vista artístic, l'emirat andalusí emprà un estil no gaire diferent del de la resta del Califat omeia. És a dir, l'adequació de fórmules i elements de les cultures que les havien precedides, en aquest cas del món romà i visigot. En cap moment es produí una repetició literal de motius i formes. Al contrari, la seua intel·ligent incorporació i assimilació es traduí en una veritable eclosió creadora, creant el moment cúspide de l'art califal. S'hi fonen elements de la tradició local hispanoromanovisigòtica amb elements orientals, tant bizantins, omeies com abbàssides.

Les empreses artístiques es centraren des del primer moment al voltant a la seua capital, Còrdova que fou dotada d'una mesquita congregacional destinada a convertir-se en el monument més important de l'occident islàmic. D'entre altres obres d'època emiral ressalten les executades durant el regnat d'Abd-ar-Rahman II, la cort del qual va acollir nombrosos artistes, modes i costums orientals. Impulsà, entre altres construccions, les obres de l'alcassaba de Mérida i del minaret de l'església de Sant Joan a Còrdova i millorà les muralles de Còrdova i Sevilla. Tot i això, és durant el califat quan es duen a terme els més ambiciosos projectes artístics. El califa Abd al-Rahman III seguint la tradició oriental, segons la qual cada monarca construïa com a símbol de prestigi la seua pròpia residència palatina, decidí fundar en 936 la ciutat àulica de Madīnat al-Zahrā.

Saló Ric del palau de Madīnat al-Zahrā.

En la resta del territori peninsular també és patent la florida artística impulsada pel califat. N'és un testimoni la ciutat de Toledo en la qual encara es distingeixen restes de la fortificació així com alguns dels vestigis que en defineixen l'alcassaba, la ciutat (madina), els ravals i l'entorn. Entre les construccions destaca la xicoteta mesquita del Crist de la Llum o de Bab al-Mardum. També hi ocupen un lloc destacat obres com la ràbita de Guardamar del Segura (Alacant), el Castell de Gormaz (Sòria) o la ciutat de Vascos (Toledo).

El refinament imperant en la cort califal va propiciar la creació de manufactures de luxe que, sota el patrocini reial, es traduïren en les més variades expressions artístiques. Destaquen els treballs en ivori amb els quals es realitzaren objectes d'ús palatí com botes i arquetes destinades a guardar joies, ungüents i perfums. Destaca el pot de Zamora (Museu Arqueològic Nacional d'Espanya) destinat a la muller d'Al-Hàkam II i l'arqueta de Leyre.[8]

Els monarques, igual que a Bagdad i el Caire, organitzaren la seua pròpia fàbrica de teixits o tires, la fundació de la qual marca el començament de la història de la producció de teixit de seda a al-Àndalus. Els seus motius vegetals i figurats, geometritzats, s'inscriuen en medallons formant bandes tal com apareixen en el vel o almaissar de Hixam II que, a manera de turbant, li cobria el cap i li penjava fins als braços.

Existiren també tallers que treballaren el bronze, amb figures que representen lleons i cérvols amb el cos cobert de cercles tangents que evoquen teixits i que, possiblement, serviren com sortidors de fonts. El seu paral·lelisme formal i estilístic amb peces fatimites ha motivat controvèrsia sobre la filiació d'algunes peces.

La ceràmica compta amb un tipus de producció coneguda com a "verd i manganès". La seua decoració a base de motius epigràfics, geomètrics i una forta presència de motius figurats s'aconsegueix mitjançant l'aplicació d'òxid de coure (verd) i òxid de manganès (morat).

Art almoràvit[modifica | modifica el codi]

Article principal: Art almoràvit

Durant el regnat del monarca Yússuf ibn Taixfín, les obres realitzades encara acusaren l'austeritat i desornamentació imposades per la seua fervor religiosa. Tot i això, aquest rigor decaure amb el seu fill Alí ibn Yússuf, qui enlluernat pel refinat ambient cortesà de les taifes andalusines, patrocinà diverses empreses farcides dels més bells elements decoratius.

El suport preferit és el pilar en substitució de la columna. Adopten l'arc de ferradura i lobulat, als quals afegeixen arcs de ferradura apuntats, lobulats trevolats, mixtilinis i de llambrequins, formats aquests darrers per xicotetes corbes, angles rectes i claus penjants. En relació al desenvolupament dels arcs, apliquen des del salmer un motiu en "S", denominat serpentiforme, ja utilitzat anteriorment al Palau de l'Aljaferia de Saraqusta. El sistema de cobertes preferit és a dues aigües, creant sostres de fusta a la mateixa volta que assoliren un gran desenvolupament en l'art mudèjar. Al mateix temps realitzaren belles cobertes cupulades. Unes, representades per la cúpula davant del mihrab de la mesquita de Tlemcen, seguiran el model cordovès d'arcs entrecreuats que deixen la clau lliure si bé, en aquest cas, arrenquen de trompes angulars d'almocàrabs i usen uns elements d'estuc calat decorats amb exuberants motius florals. A partir d'aquesta obra, en què es documenta la introducció en el Magrib de la muqarna o almocàrab, apareix un altre tipus de cúpula denominada de muqarnas, exemplificada per l'existent en la mesquita de Qarawiyin a Fes.

Les produccions artístiques continuaren vinculades a les tradicions anteriors. El taller de tèxtil d'Almeria assolí el seu complet clímax realitzant els anomenats attabi. Aquests teixits es caracteritzen per la utilització de tons més suaus amb tocs d'or formant grans cercles dobles, tangents o enllaçats, disposats en filades, a l'interior del qual es tanquen parelles d'animals. La semblança amb els teixits sicilians ha induït a la confusió entre ambdós tallers. Un problema similar plantegen els ivoris, que contenen inscripcions impersonals que no acaben d'aclarir l'adscripció a un dels dos tallers. La ceràmica, per la seua part, continuà desenvolupant la tècnica de "corda seca parcial" o "total" depenent de si la decoració cobria tota la superfície o part d'ella. Juntament amb aquesta, apareixen dos noves tècniques aplicades a la ceràmica no vidriada: l'esgrafiat i l'estampillat, que es generalitzarà en època almohade.

Art almohade[modifica | modifica el codi]

Article principal: Art almohade

El retorn a l'austeritat més extrema va trencar, encara més ràpidament que en el cas dels seus predecessors, els almoràvits, en un dels moments artístics de major esplendor (vegeu art almoràvit), particularment en el terreny de l'arquitectura. De forma que l'art almohade continuà el deixant almoràvit i en consolidà i aprofundí les tipologies i motius ornamentals. Construí amb els mateixos materials: rajola, guix, argamassa i fusta. I va mantenir com a suport el pilar i els arcs usats en el període anterior.

De la mateixa manera, les seues mesquites van a seguir el model de la mesquita de Tlemcen, amb naus perpendiculars al mur de la qibla. S'hi potencia un esquema en "T" mitjançant cúpules que són de mucarnes a la mesquita de Tinmal i a la Kutubia de Marràqueix. Es caracteritzen per la planta quadrada i l'alçada composta per dues torres, una de les quals conté l'altra i entre les quals discorre una escala o una rampa en el cas de la Giralda de Sevilla. La torre interior és formada per sales amb volta superposades que tindran repercussió posterior en les torres campanars mudèjars, sobretot d'Aragó.

L'arquitectura palatina desenvolupà els patis creuers que ja havien apareguda a Madīnat al-Zahrā, encara que és en aquests moments quan adquireixen un gran protagonisme. Els seus millors testimonis es troben a l'Alcàsser de Sevilla on s'han conservat el pati de la casa de Contractació i un altre, actualment subterrani, conegut com el Jardí Creuer o els Banys de Maria de Padilla. Aquest esquema serà reprès en els patis nassarites i mudèjars. De la mateixa manera, una altra novetat que apareix en el Pati del Guix de l'Alcàsser sevillà, tindrà una gran repercussió. Consisteix en la col·locació d'unes xicotetes obertures o finestres cobertes amb gelosies d'estuc sobre l'obertura d'accés a una cambra per a permetre'n la il·luminació i ventilació.

L'arquitectura militar experimenta un enriquiment tipològic i un perfeccionament de l'eficàcia defensiva de gran transcendència, fins i tot, per a l'àmbit cristià. Apareixen complexes portes amb colze perquè els atacants en avançar deixen un dels seus flancs descoberts; torres poligonals per a desviar l'angle de tir; torres barranes separades del recinte murallat però unit a ell per la part superior mitjançant un arc superior, la projecció de la qual fa que se n'augmente l'eficàcia defensiva respecte a una torre normal; murs coratxa perpendiculars al recinte murallat a fi de protegir una presa d'aigua, una porta i evitar el setge complet; així com barbacanes o antemurals.

En el terreny decoratiu aplicaren un repertori caracteritzat per la sobrietat, l'ordre i el racionalisme. Això es traduí en l'aparició de motius amplis que deixen espais lliures en els quals triomfen l'entrellaçat geomètric, les formes vegetals llises i el tret ornamental més nou, la sebqa. Una altra decoració arquitectònica que apareix en aquest mateix minaret i en la Qutubiyya és la ceràmica, en la qual s'aplica la tècnica del trencadís; és a dir, peces retallades que, combinades, componen un motiu decoratiu. En altres ocasions, aquestes manifestacions combinen el caràcter ornamental amb el funcional.

Les produccions artístiques d'aquest període estan més mal representades a causa de la seua confusió amb les d'altres períodes artístics. Això succeeix amb els teixits que es distingeixen amb dificultat dels mudèjars. Acusen una pràctica absència de motius figurats així com un augment de decoració geomètrica i epigràfica a base de la repetició insistent de paraules àrabs com "benedicció" i "felicitat". En la metal·listeria destaquen aiguamans que representen figures animals decorades amb incisions vegetals cisellades.

Art nassarita[modifica | modifica el codi]

Pati dels Lleons de l'Alhambra.

L'art nassarita és un estil d'art sorgit a l'època tardana de l'Àndalus, al regne nassarita de Granada. Els dos paradigmes d'aquest art són els palaus de l'Alhambra i el Generalife.

L'arquitectura militar desenvolupa els sistemes generats a l'època anterior, i els dota d'una major complexitat. L'arquitectura palatina empre dos tipus d'organització de patis. Es tracta del pati monoaxial -de los Arrayanes o Safareig- i del pati creuer -pati dels Lleons-. Les estances que s'hi vinculen responen novament a dues tipologies: una d'allargada amb extrems fitats per dormitoris i una altra de quadrada envoltada per habitacions. Per exemple, la Sala de la Barca i la Sala de les Dues Germanes. Els escassos vestigis d'arquitectura religiosa permeten pensar en mesquites que segueixen el model almohade amb naus perpendiculars al mur de la qibla. L'única novetat prové del fet d'utilitzar columnes de marbre quan l'edifici té cert rellevància.

Quant al repertori ornamental, utilitzen una profusió decorativa que emmascara la pobresa dels materials, emprant des de sòcols de trencadís i guixeries d'estuc fins a decoració pintada com la conservada a la volta de la Sala dels Reis. És característica la columna de fust cilíndric i el capitell de dos cossos, un de cilíndric decorat amb cintes i un altre de cúbic amb atauric. Els arcs preferits són de mig punt peraltat i engraellats. Les cobertes de fusta alternen amb voltes d'almocàrabs realitzades amb estuc, com les de la Sala de les Dues Germanes o la dels Abencerrajes. Així mateix, als motius ornamentals habituals -geomètrics, vegetals i epigràfics- s'afegeix l'escut nassarita que serà generalitzat per Muhàmmad V de Gharnata.

En les arts sumptuàries destaquen les ceràmiques de reflex metàl·lic i els teixits de seda, als quals poden afegir-se els bronzes, les marqueteries i les armes. La ceràmica de luxe, coneguda com de reflex metàl·lic o daurada, es caracteritza pel fet que s'hi sotmetia la darrera cocció a foc reduït -d'oxigen- i menor temperatura. Amb aquest procediment, la mescla de sulfur d'argent i coure emprada en la decoració arriba a l'oxidació i redueix la lluentor metal·litzada. També era freqüent afegir òxid de cobalt la qual cosa donava lloc a una sèrie en blau i daurada. Els teixits es caracteritzen pels seus intensos colors i la utilització de motius idèntics als emprats en la decoració arquitectònica.

Art mudèjar[modifica | modifica el codi]

Detall de l'Alcàsser de Sevilla.

L'art mudèjar tingué lloc segle XII al XVI, i fou un fenomen autòcton i exclusivament hispànic, realitzat pels mudèjars i moriscos. Bàsicament, és un estil per a cristians però que incorpora influències, elements o materials d'estil hispanomusulmà.

En aquest art va anar influint-hi la situació fronterera, sempre mòbil. L'estil europeu anava penetrant la península i anava condicionat progressivament el mudèjar. La posterior conquesta d'Al-Àndalus donà un mudèjar més jove i amb influències directes de l'arquitectura tradicional. El mestre d'obres utilitzava materials simples com rajoles, guix, escaiola, paredat, fusta, com a matèria primera bàsica per a crear una obra carregada d'imaginació. La seua situació de vençut el transformà en mà d'obra barata i en condicions de construir el que li ordenen els seus clients, que foren esglésies, sinagogues, fortificacions, palaus, etc.

En l'art mudèjar destaquen tres escoles:

  • Focus Lleonès i Castellà: Els més antics, amb grans influències de l'art romànic. Els seus edificis de rajola ofereixen una decoració amb arcs cecs de mig punt, jocs de requadres amb refomanents i frisos amb dents de serra.
  • Aragó: Amb una personalitat molt característica, sorprèn el seu colorisme que rep de l'ús de manises exteriors i els nombrosos recursos que extrauen de la rajola.
  • Andalusia: A Còrdova es manté l'ús de la pedra, mentre que a Sevilla predomina la rajola, les formes almohades i la construcció de capelles funeràries.

Ciència[modifica | modifica el codi]

Mentre la resta d'Europa amb prou feines aconseguia cap avenç en el camp del coneixement, Al-Àndalus floria. La ciutat de Còrdova era un dels centres culturals més importants de l'imperi islàmic clàssic, l'altre fou Bagdad.

Gràcies a l'ús del paper, que permetia copies econòmiques, la biblioteca d'al-Hàkam II a Còrdova (una de les 70 de la ciutat) contenia 400.000 volums, els tresors de l'antiguitat greco-latina entre ells, així com aportacions originals fetes per pensadors musulmans, com per exemple Averrois.

Averrois[modifica | modifica el codi]

Detall del fresc de Andrea Bonaiuto El Triomf de Sant Tomàs, amb la imatge asseguda en repòs d'Averrois.

Averrois (Còrdova, 1126 - Marràqueix (Marroc), 10 de desembre de 1198) fou un influent filòsof, metge i astrònom andalusí. Entre les seues obres cal destacar els comentaris sobre l'obra d'Aristòtil i Plató i una enciclopèdia mèdica.

Averrois defensava que es pot trobar en aquests autors una defensa de la superioritat de la vida contemplativa-teòrica davant la vida pràctica i una reivindicació del caràcter instrumental-polític de la religió com una doctrina destinada al govern de les masses incapaces de donar-se una llei a si mateixes mitjançant raó. D'altra banda, Averrois afirmava que la llei religiosa proporciona la mateixa veritat que el filòsof abasta indagant en la causa i la natura de les coses; tanmateix, açò no implica que la filosofia actue de cap manera en els homens cultes com a substitut de la religió: "els filòsofs creuen que les religions són construccions necessàries per a la civilització (...)". L'existència de la religió és també necessària per a la integració del filòsof en la societat civil.

Altres tesis que es poden trobar en Averrois són:

  • Que el món és etern.
  • Que l'ànima és dividida en dues parts, una d'individual perenne (intel·lecte pasiu) i una altra de divina i eterna (intel·lecte actiu).
  • L'intel·lecte actiu és comú a tots els homens.
  • L'intel·lecte actiu es converteix en intel·lecte passiu quan es troba unit a l'ànima humana. Quan la facultat imaginativa de l'home rep les imatges que li proporciona l'activitat dels sentits, les transmet a l'intel·lecte passiu. Les formes, que existeixen en potència en aquestes imatges, són actualitzades per l'intel·lecte actiu i es converteixen en conceptes i judicis.

A fi i efecte de salvar la incompatibilitat de las tesis averroistes amb la doctrina cristiana, Siger de Brabant proposà la doctrina de la doble veritat, segons la qual hi ha una veritat religiosa i una veritat filosòfica i científica. Aquesta doctrina seria adoptada per la majoria de defensors europeus de l'averroisme.

Maimònides[modifica | modifica el codi]

Estàtua de Maimònides a la seva casa natal de Còrdova.

Maimònides (Còrdova, 1135 - Al-Fustat, 1204). Fou un altre important i influent filòsof medieval, que seguint amb les línies d'Averrois, es va dedicar a desenvolupar una conciliació entre ciència i les creences jueves. A més va escriure nombroses obres jurídiques, de medicina, poesia religiosa, i altres.

Entre les seves obres més importants:

  • Guía de perplexes (1190).
  • Tractat sobre la ressurrecció dels morts (1191).
  • El Luminar (1168).
  • Segona llei (1180).
  • Tractat sobre els verins i llurs antídots (1199).
  • Guia de la bona salut (1198).
  • Explicació de les alteracions (1200).

Articles relacionats[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 «Al-Àndalus». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «'Abd al-Raḥmān I de Còrdova». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. «‘Abd al-Raḥmān III de Còrdova». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. «Califat de Còrdova». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  5. «Taifa». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  6. «La Reconquesta». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  7. «Regne de Granada». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  8. Borrás Gualis, Gonzalo M. El Islam de Córdoba al Mudéjar (en castellà). Silex Ediciones, 1990, p.75. ISBN 8477370206. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Al-Àndalus
Viccionari Vegeu al-Àndalus en el Viccionari, el diccionari lliure.

Coord.: 41° 31′ N, 2° 49′ O / 41.517°N,2.817°O / 41.517; -2.817