Xiisme

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El xiisme (en àrab الشيعة, ax-xīʿa, etimològicament de l'expressió "شيعة علي", "xī'at 'Alī", "partit d'Alí" o "facció d'Alí") és la segona variant més important de la fe islàmica després de la sunnita i abans del kharigisme, tot i que només representa entre un 10% i un 15% dels musulmans, la gran majoria iranians.

Com els altres corrents de l'islam, es basa en els ensenyaments de l'Alcorà i en el missatge del profeta Muhàmmad.[1] Però en contrast amb altres escoles de pensament, només accepta com a guies religiosos els qui es consideren descendents de la família del Profeta (Ahl al-Bayt) a partir de la seva filla Fàtima az-Zahra i del seu cosí Alí ibn Abi-Tàlib.[1][2] Aquests descendents són els imams, als quals s'atribueix una autoritat política i espiritual especial sobre la comunitat.

Pels xiïtes, Alí va ser el primer imam i hauria d'haver estat el primer successor per dret de Muhàmmad,[3] pel que rebutgen la legitimitat dels primers tres "califes ben guiats".[3][4] Alí és així la segona figura més important rere el Profeta i és percebut com "l'home perfecte" (al-insan al-kamil), com Muhàmmad.[5] Se'l considera lliure d'error i de pecat i triat per Déu per a ser el primer imam.[6] Segons el xiisme, el Profeta hauria suggerit diverses voltes que Alí fóra el cap dels musulmans després de la seua mort i aquest no només hauria dirigit la justícia en la comunitat sinó que també hauria interpretat el significat esotèric que pels xiïtes recela l'Alcorà. En conseqüència, els xiïtes fan servir exclusivament els sermons atribuïts a Alí, en contrast amb els sunnites, la tradició dels quals es basa també en les narracions dels altres "companys de Muhàmmad" (sahaba).[7]

Història[modifica | modifica el codi]

Investidura d'Alí ibn Abi-Tàlib

Quan Muhàmmad va morir l'any 632 no s'havia habilitat cap manera de decidir qui l'havia de succeir; per aquest motiu, finalment es va recórrer a un sistema tradicional d'elecció entre notables. Els qui van prendre partit per Alí ibn Abi-Tàlib –cosí i gendre de Muhàmmad, ja que s'havia casat amb la seva filla Fàtima–,[8][9][10] consideraven que era l'únic successor legítim, ja que havia estat la persona més propera a Muhàmmad, i es van negar a reconèixer els tres primers notables elegits per exercir el paper de califes o "successors del Profeta": Abu Bakr as-Siddiq, Úmar ibn al-Khattab i Uthman ibn Affan. Finalment, després de la mort d'Uthman, Alí va ser elegit califa.

Tanmateix, Alí va ser acusat d'haver instigat la mort del seu predecessor, i el seu poder va ser qüestionat per Muàwiya ibn Abi-Sufyan, governador de Síria i membre de la família dels omeies, iniciant-se així una guerra civil entre ambdues faccions. Quan, en el camp de batalla de Siffín, els dos líders van acceptar sotmetre les seves diferències al dictamen d'un àrbitre independent,[11] sorgí una tercera facció de les mateixes files d'Alí: la dels kharigites, que no acceptaven l'arbitratge. Aquesta facció assassinà Alí l'any 661, i el mateix dia van tractar d'acabar també amb Muàwiya i l'àrbitre, sense aconseguir-ho. Els partidaris d'Alí van posar llavors les seves esperances en el seu fill, Hàssan, que renuncià al poder, i després en un altre fill, Hussayn. Aquest instigà una revolta contra el poder omeia. La seva terrible mort durant la batalla de Karbala (Iraq), el 680, marcarà el principi del cisma entre els "seguidors d'Alí" i aquells qui, més tard, s'anomenaran "sunnites", o "seguidors de la tradició".

El destí tràgic de Hussayn va sacsejar una part dels musulmans provocant-los la determinació de combatre fins al final per un ideal de poder considerat just i respectuós amb els fonaments autèntics de l'islam. El que s'anomenarà el "martiri de Hussayn" ha esdevingut una fita fonamental del xiisme, que ho commemora cada any amb processons de penitents, convertint-se en símbol de la lluita contra la injustícia.

Però els descendents de Hussayn, dirigents o imams de la comunitat, atès el caràcter hereditari atribuït per a la successió també van patir tots una fi tràgica. El poder temporal plantejava doncs un problema, que es va solucionar gràcies al fenomen de l'"ocultació" o gayba: el setè imam Ismaïl ibn Jàfar, va "desaparèixer" i una part de la comunitat va considerar que s'havia "ocultat" per mitjans sobrenaturals però que seguiria viu fins a la seva tornada al final dels temps, i per això no el podia succeir ningú. Així van posar fi a la qüestió, cosa que va permetre un acatament formal del poder polític imperant. Els xiïtes que van creure en aquesta ocultació foren anomenats a partir d'aleshores "septimams" (pel número de l'imam desaparegut) o ismaïlites (pel nom de l'imam, Ismaïl).

La majoria de la comunitat, però, va considerar que Ismaïl era simplement mort i va seguir reconeixent com a imams als seus descendents, raó per la qual van ser anomenats imamites. No obstant això, van acabar reconeixent el seu propi fenomen d'ocultació: segons la creença d'aquest grup, Muhàmmad al-Mahdí, el dotzè imam, es va escapar de la presó per mitjans sobrenaturals i va desaparèixer l'any 874, i als imamites se'ls va anomenar, a partir d'aquell moment, "duodecimams". Així, l'existència de l'Imam Ocult dóna una forta dimensió esotèrica al xiisme.

Les escissions[modifica | modifica el codi]

Els xiisme ha patit diverses escissions al llarg de la història, però en l'actualitat només n'hi ha tres que tinguin un nombre significatiu de seguidors: els imamites, els ismaïlites i els zaidites. El 680 es dividiren en alides, hassanites i husseinites. Es reagruparen el 681, però el 683 es tornaren a dividir en alides i penitents, divisió que només durà un any, ja que es tornaren a dividir en alides i hanafites o mukhtarites. D'aquests últims se n'escamparen dues branques el 687, una que tornà a l'ortodòxia i una que formà el grups dels haiximites, que després originaren els abbàssides en començar el segle VIII. Els alides i part dels hanifites es reagruparen el 687. El 740 se'n van separar els zaidites, que després van originar els hassanites (762) i els ibrahimites (prop del 765), els quals es van dividir entre hadites i sakites cap al 768/770. Dels hadites van sorgir els dailemites i els idrissites. De la branca principal dels xiïtes se'n van separar, cap a l'any 800, els jafarites.

Particularitats doctrinals[modifica | modifica el codi]

En tant que musulmans, els xiïtes reconeixen els cinc pilars de l'islam, l'Alcorà, la sunna (que segueixen a través de la família de Mahoma), i en general el culte no es diferencia externament d'altres branques de l'islam.

Les particularitats doctrinals més importants són: l'imamat, l'esoterisme i el clergat.

L'imamat[modifica | modifica el codi]

La figura de l'imam, en aquest cas, es refereix al cap suprem de la comunitat (equivalent al califa) i no al sentit habitual de guia o director de pregària d'una mesquita, i és considerat com a infal·lible.

Segons la creença general de l'islam, Déu va enviar els profetes per guiar l'home cap a Ell i la mort de Muhàmmad va posar fi al cicle profètic. Pels xiïtes, però, ja que no hi ha profetes, és necessari un garant espiritual de la conducta humana, que sigui alhora la prova de la veracitat de la religió i el guia de la comunitat: aquesta figura és l'encarnada per l'imam.

Aquest ha de reunir una sèrie de característiques que el facin ser l'home més perfecte del seu temps: versat en la religió, just i desproveït de defectes. A més, es considera que té certes qualitats sobrenaturals atorgades pel Profeta a través de l'imam precedent. Ha de ser igualment descendent directe de Muhàmmad (Hussayn, el primer imam, era fill d'Alí i d'una de les filles del Profeta, Fàtima).

Aquesta darrera reivindicació, que en el seu origen tenia un caràcter polític, va adquirir amb el temps una important dimensió teològica: l'imamat encarna a la vegada els poders espiritual i terrenal. No obstant això, atès que l'imam està ocult, els membres de la comunitat són lliures d'adoptar l'actitud que desitgin respecte al poder terrenal existent.

L'esoterisme[modifica | modifica el codi]

El xiisme considera que l'Alcorà té un missatge literal, interpretable per qualsevol musulmà, que és vàlid. Tanmateix, aquest missatge exotèric és, alhora, un missatge xifrat o esotèric que oculta coneixements que només poden interpretar certs iniciats. Hi ha faccions xiïtes que sostenen que aquest missatge esotèric és alhora la metàfora d'un tercer missatge, més ocult encara, i així fins a set nivells de significat. El missatge últim, en qualsevol cas, és conegut només per l'imam.

L'esoterisme (especialment present en el cas dels ismaïlites) no té com a tal repercussions pràctiques per a la majoria dels fidels, que es limiten a seguir el missatge literal de l'Alcorà, però està molt relacionat amb la institució de l'imamat i amb l'existència del clergat, i marca distàncies amb l'islam majoritari, que considera que qualsevol creient ha de ser el seu propi intèrpret del missatge diví.

L'origen de l'esoterisme xiïta cal buscar-lo en l'expansió inicial d'aquest corrent per l'antiga Pèrsia i la regió de Xam, on hauria adquirit característiques de les creences preexistents, en concret de la filosofia neoplatònica i del mazdeisme, on els suposats missatges ocults estudiats pels iniciats tenen moltes característiques comunes amb aquestes creences.[Quan?]

El clergat[modifica | modifica el codi]

Està molt relacionat amb l'esoterisme i l'imamat. Atès que existeix un missatge invisible i que qui el coneix segueix viu però està ocult, és necessari un cos d'intèrprets capaços de copsar els signes enviats per l'imam des de la seva ocultació. D'altra banda, com que el guia espiritual segueix viu, la doctrina no està completament tancada. Els intèrprets són els ulemes, més freqüentment anomenats mul·làs, organitzats jeràrquicament segons el seu grau d'iniciació.

Branques[modifica | modifica el codi]

La fe xiïta s'ha anat dividint al llarg de la història a causa dels imamats, i cada branca recolza diferents imams. La branca més gran és la de l'imamisme, que representa al voltant del 85% dels xiïtes. Les úniques dues branques diferents que sobreviuen són la zaidita i la ismaïlita. Cadascú d'aquestos tres grups segueix una línia diferent de l'imamat.

Aquesta taula mostra els imams de les diferents branques amb el Califa corresponent i els seguidors actuals de cada branca del xiisme, així com el seu origen i moment de divisió:

  1 Alí ibn Abi-Tàlib (661)
╔══════════════════════ ═══
Al-Hanafiyya Fàtima (633)
├──────────────────── ───
  4 Muhàmmad ibn al-Hanafiyya (700)   3 Al-Hussayn ibn Alí (680)   2 Al-Hàssan ibn Alí (669)
Ocultació
Kayssanites
(Rawandiyya/Muslimiyya/Khurramites)
  4 Alí Zayn-al-Abidín (712) Zayd ibn al-Hàssan
┌─────────────────────── ───
  5 Muhàmmad al-Bàqir (791)   5 Zayd ibn Alí (740)
Zaidites
  6 Jàfar as-Sàdiq (765)
├─────────────────────── ─── ───────────────────── ───
  7 Mussa al-Kàdhim (799)   7 Ismaïl ibn Jàfar (760)
Ismaïlites
  8 Alí ar-Ridà (818)
  8 Muhàmmad al-Maktum (ocult) (813)
  9 Muhàmmad Jawad at-Taqí (839)
  9 Abd-Al·lah al-Wafí (ocult) (828)
 10 Alí an-Naqí (868)
 10 Muhàmmad at-Taqí (ocult) (840)
 11 Al-Hàssan al-Askarí (874)
├─────────────────────── ───  11 Abd-Al·lah ar-Radí (ocult) (881)
 12 Muhàmmad al-Mahdí (???)  12 Ibn Nussayr ├────────────────────────── ───
Ocultació Alauites  12 Ubayd-Al·lah al-Mahdí (934)  12 Hamdan Qàrmat
Càrmates
Imamisme Fatimites
 13 Al-Qàïm (946)
 14 Al-Mansur (952)
 15 Al-Muïzz li-din-Al·lah (975)
 16 Al-Aziz bi-L·lah (996)
 17 Al-Hàkim bi-Amr-Al·lah (1021)
┌──────────────────── ───
Ocultació  18 Adh-Dhàhir (1036)
Drusos
 19 Al-Mústansir bi-L·lah (1094)
┌──────────────────── ───
 20 Nizar ibn al-Mustànsir  20 Mustalí (1101)
Nizarites (Secta dels assassins) Mustalites (Bohra)
 21 Al-Hadí  21 Amir (1130)
 22 Al-Muhtadí ibn al-Hadí  22 Abu-l-Qàssim at-Tàyyib (1142)
Ocultació
 23 Al-Qàhir ibn al-Muhtadí
 24 Al-Azikrí Salam
etc.

Celebracions[modifica | modifica el codi]

Els sunnites i els xiites duodecimams celebren, entre d'altres, aquestes festes anuals:

Les festes següents són exclusivament xiïtes:

  • L'Aixura (عاشوراء), el dia 10 de muhàrram. Els sunnites també ho celebren però li atorguen un significat diferent.
  • Arbaín, la festa que commemora el patiment de les dones i xiquets de la casa de Hussayn.
  • Màwlid an-Nabí, la data de naixement de Mahoma, el dia 17 del mes de rabí al-àwwal per als xiïtes.

Difusió[modifica | modifica el codi]

Estats islàmics amb més d'un 10% de població musulmana Verd: zones sunnites, Vermell : zones xiïtes, Blau: Ibadites (Oman)

Els xiïtes constitueixen avui entre un 10 i un 20% dels musulmans al món,[12][13][14][15] mentre que la resta són en la gran majoria sunnites. Són majoritaris a l'Iran, l'Azerbaidjan, l'Iraq, Bahrain i el sud del Líban, i existeixen minories xiïtes en altres llocs, especialment a Síria, l'Afganistan i el Pakistan.

« ...els xiïtes representen al voltant del 10 o el 15% dels musulmans al món. No tenim dades precises perquè en gran part de l'Orient Mitjà no es convenient tenir-ne, especialment per als règims que governen. Pero els càlculs diuen que són més o menys el 10 o el 15% dels musulmans al món, el que fa entre 165 i 190 milions de persones ...] La gran majoria d'aquesta població viu entre el Pakistan i el Líban. L'Iran sempre ha sigut un país xiïta, amb una població d'uns 60 milions. Pakistan és el segon país xiïta, amb una població d'uns 30 milions. I, potencialment, hi ha una quantitat important de xiïtes a l'Índia i a l'Iraq.[16][17] »
Vali Nasr, 18 d'octubre del 2006

Es calcula que l'any 2010 eren al voltant de 200 milions.[cal citació] Els països amb majoria xiita són Iran, Iraq, Azerbaidjan i Bahrain.[18] A l'Orient Pròxim, representen entre el 36,3% i el 38,6% de la població.[19] Els musulmans xiïtes constitueixen al voltant del 35% de la població del Líban,[20] 45% a Iemen,[21] 20-40% a Kuwait,[13][22] 20% a Turquia,[13][23] 10-20% al Pakistan[13] i 10-19% a l'Afganistan.[24][25]

Els països amb més d'un milió de població xiïta són, en ordre descendent: Iran, Pakistan, Índia, Irak, Turquia, Iemen, Azerbaidjan, Afganistan, Arabia Saudita, Síria, Nigèria, el Líban i Tanzània.[13][14]

A Arabia Saudita hi ha diverses comunitats xiïtes, entre els quals hi ha els duodecimans de Bahrain a la província est, els Nakhawila de la ciutat de Medina, els ismaïlites sulaymanis i els zaïdites de Najran. Es calcula que els xiïtes del païs són entre 2 i 4 milions; un 15% de la població.[cal citació]

Hi ha altres comunitats destacables de xiïtes en les regions costaneres de l'oest de Sumatra i Aceh a Indonèsia. A la resta d'Àsia els musulmans són predominantment sunites xafiïtes i la presència de xiïtes hi és escassa.

Hi ha una minoria xiïta present a Nigèria, concentrada a la regió de Kano. A l'est d'Àfrica hi ha diverses poblacions de xiïtes ismaïlites, la majoria descendents d'immigrants del sud d'Àsia durant el període colonial, com els Khoja.

Segons els musulmans xiïtes, un dels problemes persistents en calcular la població xiïta és que els països on aquestos no són una minoria significativa consideren que tota la població és sunnita. Per exemple, l'auge de la Casa dels Saüd a Aràbia Saudita va suposar una discriminació oficial contra els xiïtes.[26]


Distribució del xiisme a l'Orient Mitjà i a Àsia
Estat Població total Població xiïta Percentatge de xiïtes Ref.
Iran 68.700.000 61.800.000 89,96
Pakistan 165.800.800 33.200.000 20,02
Iraq 26.000.000 17.400.000 66,92
Turquia 71.517.100 15.000.000 20,97 [27],[28]
Índia 1.009.000.000 11.000.000 1,09
Azerbaidjan 9.000.000 7.600.000 85,00
Afganistan 31.000.000 5.900.000 19,03
Aràbia Saudita 27.000.000 4.000.000 14,81
Líban 3.900.000 1.700.000 43,59
Kuwait 2.400.000 730.000 30,42
Bahrain 700.000 520.000 74,29
Síria 20.178.485 3.228.557 16,0 [29]
EAU 2.600.000 160.000 6,15
Qatar 890.000 140.000 15,73
Oman 3.100.000 31.000 1,00
Font: Basat en les dades de nombroses referències acadèmiques, i de governs i ONG, a l'Orient Mitjà i a l'Occident.


Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Esposito, John. What Everyone Needs to Know about Islam. Oxford: Oxford University Press, 2002, p. 40. ISBN 978-0-19-515713-0. 
  2. Corbin (1993), pp. 45–51
  3. 3,0 3,1 Toropov, Brandon; Father Luke Buckles, Alpha. 3ª edició. The Complete Idiot's Guide to World Religions, 2004, p. 135. ISBN 978-1-59257-222-9. 
  4. Tabatabaei (1979), pp. 41–44
  5. Motahhari, Perfect man, Chapter 1 (en anglès)
  6. Nasr, Shi'ite Islam, preface, p. 10 (en anglès)
  7. Momen, Moojan, Introduction to Shi'i Islam, Yale University Press, 1985, p. 174. (en anglès)
  8. The New Encyclopædia Britannica, Jacob E. Safra, Chairman of the Board, 15th Edition, Encyclopædia Britannica, Inc., 1998, ISBN 085229400X, Vol 10, p. 738
  9. Merriam-Webster's Encyclopedia of World Religions, Wendy Doniger, Consulting Editor, Merriam-Webster, Incorporated, Springfield, MA 1999, ISBN 0-87779-044-2, LoC: BL31.M47 1999, p. 525
  10. "Esposito, John. "What Everyone Needs to Know about Islam" Oxford University Press, 2002. ISBN 978-0-19-515713-0. p. 46
  11. Etheredge, Laura. Islamic History (en anglès). The Rosen Publishing Group, 2009, p.64. ISBN The Rosen Publishing Group. 
  12. «Shīʿite». Encyclopædia Britannica Online, 2010. [Consulta: 2010-08-25].
  13. 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 «Mapping the Global Muslim Population: A Report on the Size and Distribution of the World’s Muslim Population». Pew Research Center, 7 octubre 2009. [Consulta: 2010-08-25].
  14. 14,0 14,1 Miller, Tracy. Mapping the Global Muslim Population: A Report on the Size and Distribution of the World’s Muslim Population (PDF). Pew Research Center, 10 2009 [Consulta: 8 octubre 2009]. 
  15. «Religions». CIA. The World Factbook, 2010. [Consulta: 2010-08-25].
  16. «The Shia Revival: How Conflicts within Islam Will Shape the Future». Vali Nasr, Joanne J. Myers, 18 d'octubre del 2006. [Consulta: 2010-08-24].
  17. «The Revival of Shia Islam (Archived)». Vali Nasr. Washington, D.C.: The Pew Forum on religion & public life, 24 juliol 2006. [Consulta: 2010-08-27]. «The Shiites – just as an introduction – are about 10 to 15 percent of the Muslim population worldwide, which makes them about 130 million to 190 million people.»
  18. «Quick guide: Sunnis and Shias». BBC News, 2006-12-11.
  19. Atlas of the Middle East. Second. Washington D.C: National Geographic, 15 abril 2008, p. 80–81. ISBN 9781426202216. 
  20. New York Times: Religious Distribution in Lebanon (en anglès)
  21. How many Shia? (en anglès)
  22. «The actual percentage of Kuwaiti Shiites is 40 percent». ArabTimesOnline. [Consulta: 2010-07-19].
  23. Shankland, David. The Alevis in Turkey: The Emergence of a Secular Islamic Tradition. Routledge (UK), 2003. ISBN 0-7007-1606-8. 
  24. «Shia women too can initiate divorce». Library of Congress Country Studies on Afghanistan, agost 2008. [Consulta: 2010-08-27]. «Religion: Virtually the entire population is Muslim. Between 80 and 85 percent of Muslims are Sunni and 15 to 19 percent, Shia.»
  25. «Afghanistan». Central Intelligence Agency (CIA). The World Factbook on Afghanistan. [Consulta: 2010-08-27]. «Religions: Sunni Muslim 80%, Shia Muslim 19%, other 1%»
  26. Discrimination towards Shia in Saudi Arabia
  27. [enllaç sense format] http://www.unhcr.org/refworld/topic,463af2212,49709c292,49749c9950,0.html
  28. Shankland, David. The Alevis in Turkey: The Emergence of a Secular Islamic Tradition (en anglès). Routledge (UK), 2003. ISBN 0-7007-1606-8. 
  29. https://www.cia.gov/library/publications/the-world-factbook/geos/sy.html

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Encyclopædia Britannica Online. Encyclopaedia Britannica, Inc.. 
  • Corbin, Henry. History of Islamic Philosophy (traducció de Liadain Sherrard i Philip Sherrard). Londres; Kegan Paul International in association with Islamic Publications for The Institute of Ismaili Studies, 1993 (original en francès de 1964). ISBN 0710304161. 
  • Tabatabaei, Sayyid Mohammad Hosayn; Seyyed Hossein Nasr (traductor). Shi'ite Islam. Suny press, 1979. ISBN 0-87395-272-3. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Xiisme