Mustalites

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Mustalites Al-Mustali Abul Qasim Ahmed fou reconegut pels ismaïlites d'Egipte, alguns a Síria, els del Iemen i els de l’Índia, i foren coneguts com a mustalites.

Divisió dels fatimites mustalites: Tayyibites i Hafizites[modifica | modifica el codi]

Aviat va esclatar un altre cisma: el seu fill i successor Al-Àmir (1101–1130) fou assassinat el 1130. Vuit mesos abans havia designat successor al seu fill al-Tayyib, però un cosí, al-Hafiz Abul Maimun Abdel Meshid (1130–1149), fou proclamat regent oficialment a l'espera del naixement d'un fill del califa difunt, ja que la reina estava embarassada. De que havia passat amb al-Tayyib no es va donar cap explicació, i la seva sort és desconeguda. Quatre dies després un cop d'estat d'al-Afdal Kutayfat va declarar deposada la dinastia i va proclamar la sobirania del dotzè imam però el desembre de 1131 Kutayfat fou enderrocat i al-Hafiz Abul Maimun Abdel Meshid (Abd al-Madjid) va retornar al poder com a regent fins al febrer de 1131 quan fou proclamat califa.

Hafizites fins a la desaparició[modifica | modifica el codi]

Aquesta successió irregular, fou acceptada per la direcció religiosa i els seus partidaris foren coneguts com a Hafizites (Hafiziyya) o Madjidites (Madjidiyya); només un petit nombre es va declarar pels drets d'al-Tayyib.

Els hafizites al Iemen tenien el suport dels zuràyides d'Aden, i d'algun sobirà hamdanita de Sanaà ocasionalment, però la majoria va seguir la tendència tayyibita igual que va fer la comunitat ismaïlita a l'Índia, sempre lligada al Iemen.

Però el 1171 enderrocat el califat fatimita, la tendència hafizita va desaparèixer ràpidament. El fill del darrer califa, Dawud, fou reconegut com a imam (era l'hereu amb el títol d'Hamid lillah) però presoner dels aiubites[1] no va poder fer res i després d'una conspiració fatimita al Caire el 1172 o 1173, molts partidaris de la dinastia foren desterrats a l'Alt Egipte, únic lloc on l'activitat hafizita fou apreciable.

El 1176/1177 un pretedent que deia ser Dawud, es va revoltar a Kift (Alt Egipte) sense èxit. A la mort del verdader Dawud a la seva presó al Caire, els fatimites van obtenir permís per un dol públic i al fer-ho els principals caps del moviment foren arrestats.

A Dawud li va succeir el seu fill Sulayman però va morir sense fills a la presó el 1248; alguns partidaris van dir o van creure que havia deixat un fill que estava amagat. El 1298 un pretendent que deia ser Dawud ibn Sulayman ibn Dawud es va revoltar a l'Alt Egipte sense èxit.

Al Iemen el domini aiubita va posar fi al corrent hafizita.

Els tayyibites fins al segle XVI[modifica | modifica el codi]

Els defensors dels drets d'al-Tayyib foren anomenats tayyibites (tayyibiyya) o amirites (amiriyya); aquesta darrera tendència va tenir el suport dels ismaïlites del Iemen i amb l'encoratjament de la reina al-Sayyida es va fundar una branca separada dirigida per Dhuayb ibn Musa al que va succeir el 1151 Ibrahim al-Hamidi; després de la mort de la reina el 1138, i sense cap suport, van continuar predicant amb notable èxit. Després de ser dirigida pels descendents d'Ibrahim al-Hamidi com a dais mutlaks fins al 1209, va estar dirigida després per Ali ibn Muhammad al-Walid (mort el 1215) i als seus descendents (els Banu l-Walid) i va existir fins al 1539[2] amb centre a les muntanyes d'Haraz i des del segle XIV (amb el suport dels Banu Hamdan de Sanà) a la fortalesa de Dhu Marmar.[3]

Els tayyibites o amirites d'Egipte i Síria van deixar de ser esmentats per 50 anys, però el 1323 s'esmenten ismaïlites tayyibites a Usfun a l'Alt Egipte i una comunitat a Síria a la Bekaa prop de Safad; aïllades no devien subsistir gaire temps.

Les comunitats tayyibites de l'Índia, vinculades a les del Iemen, van subsistir però al segle XV hi va haver persecucions religioses al Gujarat i molts es van convertir al sunnisme. El 1539 un indi va assolir el càrrec de dai mutlak i la direcció del moviment ismaïlita va passar al Gujarat.

Divisió dels tayyibites: duwadites i sulaymanites[modifica | modifica el codi]

El 1591 va morir el 26è daï mutlak Dawud ibn Adjabshah i la successió fou problemàtica. Dawud Burhan al-Din fou reconegut a l'Índia però el seu delegat al Iemen Silayman ibn Hasan al-Hindi va reclamar la successió per la que deia que havia estat nomenat pel daï difunt. Això va dividir el moviment en duwadites i sulaymanites.

Dawudites fins al dia D'avui[modifica | modifica el codi]

Els dawudites, amb força a l'Índia van seguir com a comunitat; van patir alguna persecució sota Aurangzeb al final del segle XVII. El 1785 el centre del dai mutlak es va establir a Surat. El 1966 Muhammad Burhan al-Din va succeir com a daï mutlak al seu pare Tahir Sayf al-Din; hi ha comunitats a Gujarat, Bombai i Índia central (a més d'uns quants al Iemen, a l'Haraz)

Sulaymanites[modifica | modifica el codi]

Els sulaymanites van tenir la seva força al Iemen i el càrrec de dai mutlak va passar el 1640 a Ibrahim ibn Muhammad ibn Fadh de la família Makrami en la que va restar excepte petites interrupcions.

Dinastia makràmida de la branca sulaymanita[modifica | modifica el codi]

Els dais makràmides es van establir a Nadjran amb el suport dels Banu Yam i abans del 1719 van conquerir l'Haraz i van mantenir el domini de la regió tot i els repetits atacs zaidites. El daï Hassan ibn Hibat Allah (mort el 1775) va conquerir Hadramaut temporalment. Finalment foren expulsats de l'Haraz pel general otomà Ahmad Mukhtar Pasha el 1872 que va ocupar la fortalesa principal d'Attara i va fer matar a traïció al daï Hasan ibn Ismail al-Shibam al-Makrami. El 1939 encara Djamal al-Din Ali ibn Husayn al-Majrami succeïa al seu pare com a dai mutlak però aquesta direcció és merament honorífica.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. com altres membres de la dinastia
  2. amb dues interrupcions al segle XIII
  3. els ismaïlites tayyibites van tenir bones relacions amb els aiubites del Iemen i els rassúlides, però dolentes amb els imams zaidites, i el pretendent zaidita al-Mansur Ali ibn Salah al-Din els va expulsar de Dhu Marmar el 1426 després d'un llarg setge, havent de retornar a l'Haraz; al segle XVI foren quasi exterminats per l'imam al-Mutahhar ibn Mutawakkil