Primer califat

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Primer califat
('Califat dels raixidun')

الخلافة الراشدية
Blank.png
Sassanid empire map.png
632 – 661 Blank.png

de}}}

Bandera

Ubicació de
Extensió màxima del primer califat
Capital Medina, Kufa.
Idioma oficial àrab
Altres idiomes altres
Religió islam
Forma de govern Califat
Història
 • Establiment 632
 • Dissolució 661

El primer califat, altrament anomenat califat dels califes ben guiats o califat dels raixidun (en àrab الخلافة الراشدية, al-ẖilāfa ar-rāxidiyya, també conegut com a "califat perfecte" o "califat ortodox"), va ser el primer califat islàmic regit pels quatre primers successors ("califes") del profeta Muhàmmad, coneguts tradicionalment com els "califes ben guiats". S'inicia l'any 632, immediatament després de la mort del Profeta, i va durar fins a la mort d'Alí ibn Abi-Tàlib, el gener del 661 incloent la breu successió del seu germà Al-Hàssan ibn Abi-Tàlib que va abdicar l'estiu del mateix any. Al seu apogeu, el califat incloïa tota l'Àfrica del Nord, Síria, la península Aràbiga, Mesopotàmia i els altiplans iranians. Es caracteritza per una ràpida expansió territorial i pels primers intents de centralització de caràcter estatal.

Abu-Bakr as-Siddiq (632–634)[modifica | modifica el codi]

Article principal: Abu-Bakr as-Siddiq

A la seva mort, Muhàmmad no va indicar qui havia de ser el seu successor. Mentre la majoria del poble plorava la seva pèrdua, es va organitzar un cop d'Estat per garantir l'estabilitat del regne que havia fundat. Abu-Bakr, que havia estat nomenat director de la pregària dels divendres pel mateix Muhàmmad, assumeix tots els títols d'amir al-muminín, o "Príncep dels Creients" i de califa, o "Successor del Profeta", i es posa així al front de l'umma, establint el primer califat.

Aquest cop d'Estat marca l'inici de la divisió de l'islam entre xiïtes i sunnites, ja que els primers eren partidaris d'Alí ibn Abi-Tàlib i consideraven als descendents del Profeta com els únics hereus legítims. Alí mateix era gendre de Muhàmmad.

Durant el regnat d'Abu-Bakr es realitzen diverses ofensives sobre Síria, l'Iraq i Egipte, però la gran majoria dels esforços militars es dediquen a l'eradicació de la dissidència interna i la submissió d'algunes tribus àrabs independents. Finalment, mor el 23 d'agost de 634, nomenant successor Úmar ibn al-Khattab.

Úmar ibn al-Khattab (634–644)[modifica | modifica el codi]

Article principal: Úmar ibn al-Khattab

Com Abu-Bakr, Úmar era parent del Profeta: el seu sogre. Sota el seu regnat de 10 anys, els dominis de l'islam adquireixen el rang d'imperi: Egipte, Palestina, Síria i tota la Mesopotàmia hi són incorporats. Durant el seu regnat s'estableix l'hègira com la data d'inici del calendari musulmà que imposarà en els seus dominis.

La política seguida cap als territoris conquerits era la de mantenir el sistema propi de cadascun, fent només petites adaptacions. Per aquest motiu, es mantingueren les antigues estructures sassànides a Pèrsia, cosa que suposa una font inesgotable de problemes per als següents califes.

Preocupat pel risc de desintegració degut a l'excessiva autonomia dels governadors locals i els oficials àrabs, Úmar mor assassinat per un esclau el novembre de 644 sense haver designat cap successor, però sí un comitè de sis que l'hauria d'escollir.

Uthman ibn Affan (644–656)[modifica | modifica el codi]

Article principal: Uthman ibn Affan

El califa Uthman ibn Affan, marit de dues de les filles del Profeta, fou l'elegit com a legítim successor. Va orientar les seves preferències de l'aristocràcia medinesa a la mequinesa, col·locant familiars seus al capdavant de les províncies de l'imperi, en un intent de centralització. Això li va suposar fortes crítiques, fins i tot en l'àmbit religiós, per la qual cosa es va veure forçat a crear escoles alcoràniques per establir una ortodòxia. Igualment, durant el seu govern fou fixat el text definitiu de l'Alcorà.

Va iniciar atacs contra Xipre i Sicília, donant preferència al front occidental, on Abd-Al·lah ibn Sad va guanyar als bizantins la batalla naval de Dhat as-Sawari en la que la flota bizantina fou destruïda (655/656).[1] Per l'est es va completar la conquesta de l'imperi sassànida, arribant fins a Khurasan. Pel nord, es van ampliar els dominis al voltant de la mar Càspia.

Però les rivalitats entre diferents sectors islàmics, sobretot pel que fa als afers del botí i de la terra, varen ocasionar que, el 17 de juny de 656, un grup de soldats destinats a l'Egipte entrés a casa seva, a Medina, per donar-li mort.

Alí ibn Abi-Tàlib (656–661)[modifica | modifica el codi]

Article principal: Alí ibn Abi-Tàlib

Tot i que Alí ibn Abi-Tàlib havia disputat el títol de califa als seus antecessors des del principi, les circumstàncies de mort violenta d'Úmar i Uthman el varen fer retractar-se. De fet, ja al comitè dels sis va ser proposat com a califa en primera instància, però refusà aquest títol, ja que com a condició es posava no alterar el sistema tribal àrab. Aquesta condició fou acceptada per Uthman, tot i que la va violar a partir del sisè any de govern.

A les noves circumstàncies, sense cap candidat alternatiu seriós, no quedava altre remei que ampliar els poders atorgats al califa per tal de persuadir a Alí. Tot i així, s'escampà el rumor que era l'instigador de l'assassinat d'Uthman, i aviat sorgiren nombrosos complots per venjar-lo.

En un clima de guerra civil trobà suport entre els sectors àrabs que s'havien sentit deixats de banda pels predecessors, principalment de l'Iraq, ja que propugnava una política igualitarista: tots els musulmans tenien els mateixos drets amb independència del seu origen, antiguitat de conversió i antiguitat de participació a les conquestes. Però els partidaris d'Uthman, governadors de les principals províncies, el rebutjaven.

Alí era el califa dels partidaris del canvi, ja que des d'un principi es mostrà ferm a les necessitats d'ampliar el poder d'un califa, especialment en l'aspecte religiós, ja que hauria de poder reinterpretar l'obra de Muhàmmad en funció de les circumstàncies històriques. Encara ara, aquest és un tret característic del xiisme.

Al voltant seu es forma una àmplia coalició pel canvi, que li permet obtenir una victòria militar contra els conspiradors Talha i Ibn-Zubayr a la batalla del Camell. Amb aquesta, afirma el seu poder com a califa, cosa que suposa l'obediència d'Egipte. Però a Síria, els familiars d'Uthman liderats per Muàwiya ibn Abi-Sufyan, parent d'Uthman, resisteixen, encara que no nomenessin al seu propi Amir al-muminín. El motiu de la seva resistència eren una sèrie de privilegis obtinguts amb Úmar i Uthman.

Després d'una llarga i fallida negociació, els dos exèrcits xoquen per primera vegada l'any 657 a Siffín. Aquesta batalla s'allarga durant tres mesos, pràcticament sense morts, ja que bàsicament es continuen les negociacions. Quan finalment els siris es varen decidir a lluitar, els iraquians posaren pàgines de l'Alcorà a les seves llances, com a símbol d'una voluntat de treva. Es decidí la solució de l'arbitratge.

És a partir d'aquest moment que comença a desfer-se la coalició d'Alí, ja que a l'arbitratge no es representaren tots els interessos, i les seves aspiracions d'autoritat perderen consistència. Finalment, morí assassinat a Kufa, l'any 661.

Alí ibn Abi-Tàlib Uthman ibn Affan Úmar ibn al-Khattab Abu-Bakr as-Siddiq

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Primer califat Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Ridpath, John Clark. Ridpath's Universal History, Merrill & Baker, Vol. 12, New York, p. 483.