Literatura àrab

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Exemplar d'un dels manuscrits més antics de Les mil i una nits (segle XIV)

La literatura àrab (en àrab الأدب العربي, al-adab al-ʿarabī) és el conjunt de textos literaris escrits en llengua àrab; no és habitual, per tant, incloure les obres que estan escrites usant l'alfabet àrab però no l'idioma, com és el cas de la literatura persa i de la literatura en llengua urdú. La paraula àrab usada per a literatura és àdab (أدب), que deriva d'un verb, àduba, que significa "ser ben educat, cortès, civilitzat".[1]

La literatura àrab va emergir al segle VI i de dates anteriors només se'n conserven alguns fragments. L'Alcorà (escrit de manera definitiva entre 644-655) és la principal font literària de la cultura àrab i de la seva literatura. La tradició explica que el califa Alí ibn Abi-Tàlib, després de llegir un Alcorà amb errors, va instar Abu-l-Àswad ad-Dualí a escriure una obra en la qual es codifiqués la gramàtica de l'àrab. Al-Khalil ibn Àhmad, més endavant, escriuria Kitab al-ayn, el primer diccionari d'àrab, juntament amb obres sobre prosòdia i música, i el seu deixeble, Sibawayh, produiria l'obra més respectada de gramàtica àrab, coneguda simplement com Al-kitab, El llibre.

A les darreries del segle VII, el califa Abd-al-Màlik ibn Marwan va fer de l'àrab la llengua oficial de l'administració del nou imperi; arran d'això, la literatura va desenclavar-se de la Península Aràbiga i es va desenvolupar per totes les terres on s'estenia l'islam, on l'àrab va esdevenir llengua de prestigi. Es va obrir així l'ampli camp de la literatura àrab clàssica, que va gaudir d'una gran profusió de gèneres i autors.

Literatura preislàmica[modifica | modifica el codi]

Il·lustració representant l'heroi preislàmic Àntar ibn Xaddad i la seva estimada Abla

El període anterior a l'escriptura de l'Alcorà i a l'auge de l'islam és conegut entre els musulmans com a Jahiliyya (الجاهلية, al-Jāhiliyya), o "període de la ignorància". Aquest terme es refereix especialment a la ignorància religiosa, però remet també a l'escassa literatura escrita durant aquesta etapa i a una vida social i cultural en general considerada com a poc edificant, pròpia dels "infidels". Malgrat això, sembla clar que va existir una important literatura de tradició oral, bàsicament poètica i oratòria, la qual va ser aparentment considerable i molt perfeccionada.[2] Tant els poetes (xàïr, "coneixedor") com els oradors (khatib, "predicador") tenien una gran importància i influència en la societat preislàmica.[2] D'aquest període destaquen, entre d'altres, poetes com Al-Aixà, Zuhayr ibn Abi-Sulma i Imru-l-Qays ibn Hujr. Altrament, contes com el de Sinbad o el d'Àntar ibn Xaddad, posats per escrit més tard, devien circular freqüentment a nivell oral en aquesta època.

A finals del segle VI, però, va desenvolupar-se una tradició escrita vigorosa. Aquesta seria compilada dos segles més tard en les col·leccions de poemes titulades Mual·laqat (معلقات, Muʿallaqāt) i Mufaddaliyyat (مفضليات, Mufaḍḍaliyyāt). Aquestes recopilacions, però, tan sols ofereixen una panoràmica parcial d'aquesta tradició, ja que estan configurades com a antologies i probablement només contenen fragments de poemes més extensos.

Importància de la religió[modifica | modifica el codi]

La literatura clàssica en àrab va ser essencialment una literatura religiosa i erudita. Encara més que en el cristianisme occidental, el llibre sagrat, l'Alcorà, va emergir com l'epítom de la bellesa de la llengua. Com a tal, és l'obra més notable i més venerada d'aquesta literatura. [3]

L'Alcorà[modifica | modifica el codi]

Manuscrit de l'Alcorà del segle XVIII

L'Alcorà va tenir una influència capital pel que fa a la llengua: l'àrab alcorànic és considerat com l'àrab clàssic i, encara que l'àrab modern se n'hagi allunyat lleugerament, segueix sent considerat el model lingüístic per antonomàsia. A més, és la font de moltes idees, al·lusions i cites i el seu missatge moral va conformar moltes obres ulteriors.

El llibre sagrat no solament és la primera obra amb una extensió significativa on s'utilitza l'àrab, sinó que també suposa un enriquiment estructural respecte les primitives mostres de literatura en aquesta llengua. Les seves 114 sures o capítols, compostes de 6236 aleies o versicles, contenen doctrina jurídica, narracions, homilies, paràboles, interpel·lacions directes a Déu, instruccions i fins i tot comentaris sobre com ha de ser interpretat i llegit el propi text. Aquest, paradoxalment, és admirat tant per les seves metàfores com per la seva claredat, un tret que és esmentat explícitament al passatge 16:103.

Encara que conté parts en prosa i en vers, i fins i tot s'aproxima a vegades a la prosa rimada o saj, l'Alcorà és considerat al marge d'aquestes classificacions, ja que es considera que el seu text és una revelació divina, essent vist per la majoria de musulmans com etern o increat. D'aquesta percepció en deriva la doctrina de l'ijaz o de la inimitabilitat de l'Alcorà, cosa que implica que ningú pot copiar l'estil de l'obra ni tampoc intentar-ho.

Els estudis religiosos[modifica | modifica el codi]

Manuscrit àrab del segle XII extret de les Epístoles dels Germans de la Puresa.

Els hadiths o relats sobre el que el profeta Muhàmmad va dir o va fer, constitueixen una altra font literària important: la investigació sobre la vida del Profeta per tal de determinar la legitimitat dels diversos escrits va ser una de les primeres motivacions importants per aprofundir la llengua. Els hadiths que es van considerar com a genuïns van ser compilats en col·leccions anomenades Sahihs i les més respectades són les de Múslim ibn al-Hajjaj i Muhàmmad ibn Ismaïl al-Bukharí, conegudes com a Sahih Múslim i Sahih Bukharí. Aquestes recerques també va propiciar la compilació de poesia preislàmica, atès que alguns poetes contemporanis del Profeta, com Labid, il·lustren amb els seus escrits l'època en què va tenir lloc la Revelació alcorànica.

La figura de Muhàmmad també va inspirar les primeres biografies àrabs, conegudes com a As-sira an-nabawiyya; la primera va ser la de Wahb ibn al-Munàbbih, però Muhàmmad ibn Ishaq va escriure la més coneguda. Aquestes obres, alhora que cobrien la vida del Profeta, també narraven les batalles i esdeveniments de l'islam primitiu i realitzaven nombroses digressions sobre antigues tradicions bíbliques.

Un altre gènere important sorgit dels estudis alcorànics és el tafsir o exegesi alcorànica, però els escrits relacionats amb la religió també inclouen molts sermons i peces devocionals. Entre les col·leccions cèlebres cal destacar Nahj al-balagha (El camí de l'eloqüència), recull de dissertacions, missives, testimonis i sentències atribuïdes al califa Alí ibn Abi-Tàlib, reunits en una mateixa obra al segle X.

Les institucions creades originàriament per tal d'aprofundir la religió van ser de gran importància també en l'estudi de molts altres temes. El califa Hixam ibn Abd-al-Màlik (691-743) va afavorir la literatura en donar instruccions als estudiosos perquè traduïssin diferents obres a l'àrab. La primera va ser, probablement, la correspondència d'Aristòtil amb Alexandre el Gran, traduïda per Salm Abu-l-Alà. De l'Extrem Orient, i en un gènere literari molt diferent, Abd-Al·lah ibn al-Muqaffa va traduir les rondalles d'animals del Panchatantra. Va ser a partir d'aquestes traduccions a l'àrab que les obres originals, especialment les de la literatura de l'antiga Grècia, van ser redescobertes a Europa durant l'edat mitjana. El califa Al-Mamun (787-833) va fer construir la Bayt al-Hikma o Casa de la Saviesa, a Bagdad, per a la investigació i l'elaboració de traduccions. Bàssora i Kufa també es van convertir en dos altres focus d'intel·lectualitat entre els quals va existir una forta rivalitat.

Poesia[modifica | modifica el codi]

Una part molt important de la literatura àrab anterior al segle XX es va presentar en forma de poesia, fins al punt que inclús la prosa estava plena de versos solts o es feia en forma de saj (prosa rimada). Això és degut al fet que la poesia, i en part la prosa, era escrita amb l'objecte de ser llegida en veu alta, pel que es tenia gran cura pel que fa a la sonoritat; en aquest sentit, saj significava, originalment, el soroll que fa un colom. Un tret important de la poesia àrab, que podria igualment ser aplicat a tota la literatura en aquesta llengua, és la idea que havia de ser agradable sentida a cau d'orella.

Com que aquesta poesia recitada ja era molt estesa durant el període preislàmic i que els poetes eren molt respectats i influents, en un principi Muhàmmad va malfiar-se'n, considerant-los com a rivals; en l'Alcorà s'hi diu: "I quant als poetes, aquells que s'equivoquen els segueixen" (sura 26:224). A causa d'això, fins al segle VIII va haver-hi pocs poetes destacats, tot i que quan la nova religió va estar més consolidada, el propi Muhàmmad va recórrer als poetes conversos per a fer-la conèixer. D'aquest període cal esmentar el sahabí Hassan ibn Thàbit (conegut com el poeta del Profeta), que va escriure elogis sobre Muhàmmad i la nova religió i és considerat el primer gran poeta islàmic.[2] Igualment s'atribueix un recull de poemes al propi califa Alí ibn Abi-Tàlib, tot i que se'l sol considerar apòcrif.[2]

Els reculls d'obres poètiques s'anomenen divans, veu que significa "arxiu" o "registre", recordant la missió dels poetes en l'època preislàmica. La forma estròfica antiga era la cassida, model que va perdurar en la poesia clàssica posterior. Durant el període omeia (661-750), es van fer sentir noves influències provinents de les cultures persa i mesopotàmica, reflectides per poetes com Al-Àkhtal, Jarir ibn Àtiya i Al-Fàrazdaq. A principis del període abbàssida florí un nou tipus de poesia dit "modernista", en què es va abandonar la cassida i es va utilitzar un nou tipus de rima, la qita. Autors destacats d'aquest corrent van ser Baixxar ibn Burd, Abu-Nuwàs, Abu-l-Atàhiya, Ibn ar-Rumí, Ibn al-Mútazz, Múslim ibn al-Hajjaj i As-Sanawbarí. A finals del segle IX, però, va produir-se un retorn al classicisme amb autors com Al-Mutanabbí i Abu-Firàs al-Hamdaní.[2]

Els temes tractats van des d'exaltats himnes de lloança a amargs atacs personals, i d'idees religioses i filosòfiques (amb autors com Abu-l-Alà al-Maarrí) a poemes exaltant l'amor i el vi (un autor representatiu d'aquesta temàtica fou el califa Al-Walid ibn Yazid). La sexualitat va ser freqüentment abordada per la literatura àrab en general; el ghazal, o poema d'amor, té una llarga història en la qual el sexe apareix tant en el seu vessant tendre i suggeridor com en un tractament obertament explícit.

Més endavant, la poesia va jugar un paper molt important en el sufisme, on el poema d'amor va tenir una importància superior, tocant l'aspecte místic i religiós. Destaquen autors com Ibn al-Fàrid.

Prosa[modifica | modifica el codi]

Manuscrit àrab de la Maqamat Al-Hariri مقامات الحريري, anterior al segle XII

Durant el primer període abbàssida (pels voltants de 750-1000) la literatura va ser eminentment urbana; l'activitat intel·lectual va ser molt intensa i gràcies al gran nombre de traduccions, la cultura àrab va rebre una important influència de les cultures persa, siriana i grega. És en aquesta època que sorgeix el corrent modernista de la poesia i que la prosa arriba a un nivell de gran esplendor, amb l'aparició de nombroses antologies, el perfeccionament del gènere àdab, la vulgarització del saj i sobretot amb l'aparició de la maqama.[2]

La prosa comptà amb la contribució molt important dels filòlegs de Bàssora (Al-Asmaí), Kufa (Al-Kisaí) i Bagdad (Ibn Qutayba) i dels antòlegs Abu-l-Faraj al-Isbahaní i Ibn an-Nadim. Aquest darrer va ser un llibreter de Bagdad que a la fi del segle IX va compilar una obra crucial per a l'estudi de la literatura àrab: Kitab al-Fihrist, un catàleg de tots els llibres a la venda a Bagdad, pel que oferix un panorama molt complet de l'estat de la literatura en aquesta època. També van contribuir a enriquir la prosa tècnica els nombrosos escrits religiosos sobre el hadith, així com els manuals jurídics, teològics i místics, aquests darrers amb exponents com Al-Hal·laj.

A partir de l'any 1000, Al-Hariri donà a la maqama la seva forma definitiva; abundaren encara els antòlegs (Ibn Raixiq, Ibn as-Sayrafí), els filòlegs (Ibn al-Anbarí, az-Zamakhxarí) i els historiadors (Imad-ad-Din al-Isfahaní, Ibn Khal·likan, Yaqut al-Hamawí, Ibn al-Athir, Ussama ibn Múnqidh). En teologia va sobresortir Al-Ghazalí, que va exercir una gran influència a l'Occident i del qual Ramon Llull va traduir el Maqàssid al-falàssifa (Lògica del Gatzel).[2]

Des de mitjans del 1200 l'àrab va començar a perdre terreny entre perses i turcs, els quals van fer servir cada cop més els seus idiomes. Va ser una època de compilacions i d'enciclopèdies amb abundància de polígrafs (As-Suyutí), geògrafs (Ibn Battuta) i historiadors com Abu-l-Fidà, As-Safadí, Al-Qalqaixandí, Al-Maqrizí i Ibn Khaldun. Alhora van florir els gèneres "populars", amb la plasmació per escrit de novel·les de cavalleria (Sírat Àntar, Sírat Al-Battal, Sírat Dhu-l-Himma) i de faules, historietes i col·leccions de contes.[2]

Gèneres literaris[modifica | modifica el codi]

Antologies i manuals[modifica | modifica el codi]

Una de les formes literàries més comunes de la primera època abbàssida va ser la compilació o antologia, és a dir, col·leccions monogràfiques de fets, idees, històries instructives i poemes, que cobrien temes tan diversos com "la casa i el jardí", "les dones", "els intrusos", "els cecs", "l'enveja", "els animals" i "l'avarícia" (Al-Jàhidh, un reconegut mestre del gènere, va escriure compilacions que duien els tres darrers títols citats). Aquestes col·leccions van ser importants per al nadim, l'assistent d'un cap o noble, que les utilitzava per a aconsellar-lo o per tenir-lo informat, així com per entretenir-lo.

Un tipus d'obres directament relacionades amb les col·leccions van ser els manuals, on autors com Ibn Qutayba explicaven les normes referents a l'etiqueta, la burocràcia, l'escriptura, etc. Ibn Qutayba també va escriure una de les primeres històries del poble àrab basant-se en relats bíblics, contes populars i, sobretot, en fets històrics.

També es van escriure nombrosos manuals eròtics, com El jardí perfumat, de Muhàmmad al-Nafzawí, Tawq al-hamama (El collar de la coloma) de l'andalusí Ibn Hazm i Núzhat al-albab fi-ma la yújad fi kitab (Plaer dels cors que mai es trobarà en un llibre) d'Àhmad ibn Yússuf at-Tifaixí. Entre aquestes obres, destaca també Ràwdat al-muhibbín wa-núzhat al-muixtaqín (Jardí dels amants i distracció dels desitjosos) d'Ibn Qàyyim al-Jawziyya, en què adverteix com separar l'amor de la luxúria per evitar el pecat.

Relats biogràfics, històrics i geogràfics[modifica | modifica el codi]

Il·lustració de Les meravelles del món, d'Al-Qazwiní

A més de les primeres biografies sobre Muhàmmad, el primer gran biògraf que va privilegiar la descripció del personatge abans que produir simplement un himne de lloança va ser Al-Baladhurí amb la seva Kitab ansab al-àixraf (Llibre de la genealogia de la noblesa), una col·lecció de biografies. Un altre diccionari biogràfic important va ser el que va iniciar Ibn Khal·likan i que va ampliar As-Safadí, i una de les primeres autobiografies significatives va ser Kitab al-itibar, que tracta d'Ussama ibn Múnqidh i les seves experiències guerreres en les Croades.

Ibn Khurradàdhbih, probablement un funcionari del servei postal, va escriure un dels primers llibres de viatges, gènere que arribaria a ser molt popular en la literatura àrab i seria conegut com a rihla (رحلة). Cal destacar les obres d'Ibn Hàwqal, Ibn Fadlan, Al-Istakhrí, Al-Muqaddassí, Al-Idrissí i, especialment, els famosos viatges d'Ibn Battuta. En la majoria de casos, aquestes obres es presentaven com a informes incloent nombroses dades històriques i geogràfiques; així van proporcionar una visió panoràmica precisa de les múltiples cultures que componien el món islàmic, mostrant com els musulmans s'havien convertit en una gran potència comercial.

Diversos autors es van concentrar únicament en la història, com Al-Yaqubí i At-Tabarí; uns altres, per la seva banda, es van centrar en períodes o aspectes concrets d'aquesta història, com és el cas d'Ibn al-Àzraq al-Fariqí, amb una història de la Meca, i d'Ibn Abi-Tàhir Tayfur, amb una història de Bagdad. L'historiador considerat com el més gran del món àrab és Ibn Khaldun, que fou el primer i l'únic àrab que va conrear la filosofia de la història;[2] en la introducció de la seva obra principal, Muqàddima, se centra en la societat, constituint així un text fundacional de la sociologia i l'economia. Al-Maqqarí (mort el 1631) i Khaljí Khalifa (mort el 1657) van ser els darrers grans historiadors àrabs.

Obres científiques, filosòfiques i religioses[modifica | modifica el codi]

Literatura folklòrica i de ficció[modifica | modifica el codi]

Les històries i contes populars van quedar poc plasmades per escrit: en el món àrab es feia una gran diferència entre la llengua al-fusha (literària o erudita) i al-ammiyya (comuna o popular), i la majoria d'escriptors preferien no utilitzar aquesta darrera ni ocupar-se d'aquest tipus d'obres, considerant que la literatura no només havia d'entretenir sinó que havia de tenir un rol formatiu. Així, la literatura folklòrica va perdurar sobretot a nivell oral, gràcies al hakawatí o narrador de carrer. No obstant això, fragments d'aquestes històries van ser incloses en obres més erudites (com els contes de Les mil i una nits) i, d'altra banda, algunes de les primeres novel·les de la història de la literatura, entre elles les primeres novel·les filosòfiques, van ser escrites per autors àrabs. D'aquesta literatura popular destaquen les faules (luqmon) i les històries d'en Johà.

La maqama[modifica | modifica el codi]

Una il·lustració de la maqamat al-Harirí

El gènere de la maqama (مقامة) és una forma de prosa rimada que transcendeix alhora l'oposició entre la prosa i la poesia i entre la no-ficció i la ficció. Consisteix en un conjunt d'anècdotes independents, amb un mateix protagonista, i tracta de manera fictícia vivències de la vida real. Un exemple famós n'és la Maqama de l'almesc, que es presenta com una comparació de les característiques de diferents perfums, però que en realitat és una sàtira política que compara diversos sobirans. Aquest gènere també es caracteritza per l'ús de la doctrina de la badi, que implica l'addició deliberada d'expressions literàries complexes per demostrar la destresa lingüística de l'escriptor.

L'escriptor persa Al-Hamadhaní († 1008) és considerat el fundador de la maqama i la seva tasca va ser ampliada per Al-Harirí, amb la Maqamat al-Harirí, un estudi de la pròpia obra d'Al-Hamadhaní.

La maqama es va convertir un gènere molt popular i va ser un dels pocs que es van seguir utilitzant durant la decadència literària àrab als segles XVII i XVIII. Va ser adoptada a les literatures persa, siríaca i hebraica i va arribar a influir la picaresca castellana (com a Vida del escudero Marcos de Obregón, de Vicente Espinel).[2] L'escriptor libanès Khalil Gibran va fer reviure el gènere al segle XX.[4]

Literatura moderna i contemporània[modifica | modifica el codi]

Article principal: Nahda

Es considera que a literatura àrab moderna va començar amb la nahda (نهضة, "renaixença"), un moviment de reforma cultural sorgit al segle XIX gràcies als contactes que van mantenir els intel·lectuals àrabs amb la cultura occidental. Arran d'aquesta renovació es va reactivar l'ús de la llengua àrab, però molts dels recursos excessius de la literatura clàssica, que l'havien tornat feixuga i complexa, van ser abandonats pels escriptors moderns, els quals van adoptar certs formats literaris occidentals, com per exemple la novel·la.

Aquesta revifament no només es va fer sentir dins del món àrab, sinó també a fora, a través d'un gran interès europeu en la traducció d'obres eixides d'aquest àmbit cultural. Si al segle VIII les traduccions en àrab de l'antiga literatura grega van contribuir enriquir aquesta llengua, aquest moviment de traducció a les llengües occidentals del segle XIX va aportar igualment noves idees i nous materials a l'àrab. Un dels primers èxits d'aquest corrent va ser l'obra El comte de Montecristo, que després va inspirar una munió de novel·les històriques sobre temes específicament àrabs. Rifa at-Tahtawi i Jabra Ibrahim Jabra van ser dos traductors importants d'aquesta època.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Cf. Corriente, Federico. Diccionario árabe-español. Madrid: Instituto Hispano-Árabe de Cultura, 1977, p. [809] p.. ISBN 8460008428. , s.v. "أدب".
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 2,8 2,9 Entrada literatura àrab a la GEC en línia.
  3. Entrada arabe, littérature a Microsoft ® Encarta ® 2007 en francès.
  4. Daniel S. Larangé, Les avatars d'un genre littéraire et musical: le maqâm, París, L'Harmattan, 2005 (Peuples et cultures de l'Orient)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • SOBH, Mahmud. Historia de la literatura árabe clásica. Cátedra, 2002. 1354 p. (Crítica y estudios literarios). ISBN 978-84-376-1988-0.
  • VERNET, Joan. Literatura árabe. El Acantilado, 2002. 350 p. (El acantilado). ISBN 978-84-9535-981-0.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Literatura àrab