Gramàtica

La gramàtica és la ciència del llenguatge o estudi del sistema d'una llengua determinada. A més, el terme gramàtica ha estat usat també tradicionalment en un sentit ampli que comprenia tots els aspectes de la lingüística moderna: fonologia, morfologia, sintaxi, lexicologia, recollint l'etimologia original ("art de les lletres" del grec). Aquest sentit ampli, amb un nou contingut, és també el propi d'aquest terme en moltes escoles i en molts corrents lingüístics actuals. Més recentment, el terme gramàtica ha pres una interpretació més estricta, com una part de la lingüística que es limita a aquells aspectes que en la gramàtica clàssica s'anomenaven flexió (o morfologia) i sintaxi. En aquest cas, sol ésser anomenada també morfosintaxi, en oposició a les altres, la fonologia i la lexicologia. Algunes tendències de la lingüística moderna representen un retorn als temes de la gramàtica tradicional des de nous punts de vista.

Per tant, la gramàtica també és la part de la lingüística que estudia els mecanismes de generació de mots i frases a partir dels elements fonètics, fonològics, morfològics, sintàctics, lèxics i semàntics en una determinada llengua. Per a l'estudi gramatical, per tant, es divideix la tira fònica en segments de diferent magnitud: de menor a major són els que segueixen: so, monema, mot o paraula, sintagma, proposició, frase o oració i paràgraf.

Usualment la gramàtica s'expressa en forma de regles. Així, hi ha una gramàtica descriptiva, que explica què passa a la llengua, dóna un panorama de l'ús i per altra banda hi ha una gramàtica prescriptiva, que resumeix què és correcte i què no a una llengua. Normalment, les gramàtiques prescriptives van a càrrec d'alguna institució de prestigi (acadèmia), com són l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) en el cas del català o valencià.

Tipus de gramàtica

Entre els principals tipus de gramàtica o enfocaments en l'estudi de la gramàtica es troben:

• La gramàtica prescriptiva, o normativa. És la que presenta autoritàriament normes d'ús per a un llenguatge específic, tendint a menysprear les construccions no estandarditzades. La gramàtica tradicional és típicament prescriptiva. Aquest tipus de gramàtica està basada normalment en el dialecte de prestigi d'una comunitat parlant, i condemna sovint certes construccions que són comuns entre els grups socioeconòmics baixos i que comencen a usar-se en grups socials més alts en funció d'emular el comportament d'aquells. Encara que la gramàtica prescriptiva encara sol utilitzar-se en pedagogia i en l'ensenyament de les llengües estrangeres, ha perdut pes en la lingüística acadèmica moderna, i actualment descriu només un subconjunt de l'ús de la llengua.
• La gramàtica descriptiva intenta descriure l'ús actual d'una llengua, evitant jutjar en forma prescriptiva. Es vincula a una determinada comunitat parlant i pretén proveir regles d'ús per a qualsevol paraula considerada gramàtica correcta en aquesta comunitat. Pot ser gramàtica comparada si descriu les semblances i diferències entre dos o més idiomes.
• La gramàtica tradicional és la col·lecció d'idees sobre la gramàtica que les societats occidentals han heretat de Grècia i Roma. La gramàtica prescriptiva és formulada usualment en termes dels conceptes descriptius heretats de la gramàtica tradicional. La gramàtica descriptiva moderna apunta a corregir els errors de la gramàtica tradicional, i generalitza la seva normativa restrictiva per evitar circumscriure els llenguatges al model del llatí.
• La gramàtica funcional, és una visió general sobre l'organització del llenguatge natural, formulada per Simon Dik, que contempla tres normes bàsiques d'adequació: la tipològica, que implica l'aplicació de regles a qualsevol llengua, la pragmàtica, que promou l'aplicació dels enunciats a la interacció en la comunicació, i la psicològica, per la qual tracta de ser compatible amb els mecanismes psicològics involucrats en el processament d'un llenguatge natural.
• La gramàtica generativa és un enfocament formal per a l'estudi sintàctic de les llengües que pot en alguns sentits generar les expressions ben construïdes d'una llengua natural. Una branca de la teoria lingüística (psicolingüística) es basa en la gramàtica generativa, promoguda per Noam Chomsky.
• La gramàtica formal apareix en lingüística computacional. La sintaxi de cada llenguatge de programació es defineix de fet per una gramàtica formal. En teoria de la informàtica i en matemàtica, la gramàtica formal defineix llenguatges formals. La jerarquia de Chomsky descriu diverses classes importants de gramàtica formal.

Corrents teòrics

En l'estudi de la gramàtica hi ha diverses escoles que s'han succeït en el temps o han pugnat per oferir un model satisfactori. Les més importants són:

• la gramàtica tradicional
• l'estructuralisme i els seus derivats
• el generativisme
• gramàtica de les dependències
• lingüística cognitiva
• funcionalisme
• gramàtica estocàstica

Història de la teoria gramatical

Gramàtica de l'hebreu, feta per Judah Monis, publicada per primera vegada el 1735 per als alumnes de Harvard.

La teoria gramatical ha evolucionat a través de l'ús i la divisió de les poblacions humanes. Les regles sobre l'ús del llenguatge van aparèixer amb l'adveniment de l'escriptura. La gramàtica més antiga que es coneix és l'Astadhiaia, un estudi sobre el sànscrit, escrit per Panini, a l'Índia, cap a l'any 480 a. C. Tot i que Sòcrates, Aristòtil i altres savis de l'Antiguitat van dissertar sobre la gramàtica, el primer tractat complet de gramàtica grega fou el que va compondre Crates de Mal·los el segle II aC. D'altra banda, l'Ars Grammatica d'Eli Donat (segle IV) va ser dominant en els estudis gramaticals durant l'edat mitjana.

La gramàtica formal és una codificació de l'ús desenvolupada basant-se en l'observació. A mesura que les regles es van establir i desenvolupar, va poder aparèixer el concepte prescriptiu, que sovint va obrir una escletxa entre l'ús contemporani i allò acceptat com a correcte. Els lingüistes consideren normalment que la gramàtica prescriptiva no té cap justificació més enllà del gust estètic dels seus autors. De totes maneres, les prescripcions permeten a la sociolingüística explicar les raons per les quals un determinat grup social utilitza construccions diferencials.

L'estudi formal de la gramàtica és una part important de l'educació, des de nens fins a l'aprenentatge avançat, tot i que les regles que s'ensenyen a les escoles no constitueixen una gramàtica en el sentit en què els lingüistes utilitzen el terme, ja que són prescriptives, més que descriptives.

Les llengües artificials són molt comunes en l'actualitat. Molts van ser dissenyats per ajudar en la comunicació humana, com l'esperanto, o el lojban. També s'han creat llenguatges com a part d'un món de ficció, com el klingon i el quenya, i cadascun d'ells té la seva pròpia gramàtica.

Les gramàtiques catalanes

Durant l'edat mitjana i gairebé fins al segle XIX, la gramàtica es referia a l'ensenyament del llatí. Hom troba uns primers rudiments de la seva aplicació al català al tractat de poètica trobadoresca de Francesc d'Olesa (segle XVI), però la gramàtica catalana pròpiament dita només pren cos a mitjan segle XVIII. Les primeres gramàtiques conegudes, d'un valor molt relatiu, són les de Josep Ullastre, Joan Petit i Josep Llop, que romangueren inèdites.

Al començament del segle XIX foren publicats els breus Principis de la lectura menorquina (1802), d'Antoni Febrer, la famosa Gramàtica i apologia de la llengua catalana (1815), de Josep Pau Ballot, i la Gramática de la lengua mallorquina (1835), de Joan Josep Amengual. Més interessant que aquestes i que d'altres gramàtiques —publicades o inèdites—, localistes i conservadores, és la de Tomàs Forteza, que no sortí fins el 1915, al pròleg de la qual Antoni M.Alcover féu un inventari de tots els seus precedents: Pere Puiggarí al Rosselló (1852), Josep Puig (1883) i Josep Nebot (1894) al País Valencià, Magí Pers (1847), Pau Estorch (1857), Antoni de Bofarull (1864, etc.) i d'altres al Principat.

El segle XX és marcat, tant des del punt de vista científic com des del punt de vista normatiu, per la gran obra de Pompeu Fabra, que arraconà altres gramàtics, com Jaume Nonell i Marià Grandia. A partir del 1913 —data de l'aparició de les normes ortogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans— es multiplicaren els tractats de gramàtica normativa, unificats segons les orientacions de Fabra.

Classificacions gramaticals

Categories gramaticals

• Adjectiu
• Adverbi
• Substantiu
• Verb
• Article
• Preposició
• Conjunció
• Interjecció

Funcions verbals

• Infinitiu
• Gerundi
• Participi

Funcions sintàctiques

• Subjecte
• Predicat
• Complement directe
• Complement indirecte
• Atribut
• Complement circumstancial
• Complement de règim verbal
• Complement de l'adjectiu
• Complement del nom
• Complement de l'adverbi
• Aposició

Casos

• Abessiu
• Acusatiu
• Ablatiu
• Absolutiu
• Addesiu
• Adverbial
• Al·latiu
• Benefactiu
• Comitatiu
• Instrumental
• Instrumental comitatiu
• Intransitiu
• Prosecutiu
• Sociatiu
• sublatiu
• Datiu
• Elatiu
• Ergatiu
• Genitiu
• Inessiu
• Locatiu
• Nominatiu
• Vocatiu

Vegeu també

• Fonètica
• Fonologia
• Hipercorrecció

Gramàtiques de llengües concretes

• Basc
• Català
• Esperanto
• Neerlandès
• Suec

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gramàtica

• Gramàtica de la llengua catalana, de l'IEC.
• Gramàtica normativa de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua
• Resum de gramàtica bàsica de la UB