Cas gramatical
En lingüística, el cas és un estat de flexió de la paraula; determinats mots (com noms, adjectius, o pronoms) adopten diferents formes segons la funció que fan a la frase. Aquesta flexió acostuma a fer-se afegint un sufix. Algunes llengües que tenen casos són el llatí, el grec, el sànscrit, l'alemany, o les llengües eslaves, per exemple.
La flexió de cas era molt més freqüent en les llengües indoeuropees antigues que en les actuals, on sovint només en queden restes. Un exemple serien les llengües romàniques; el llatí tenia casos en tots els elements nominals però els seus descendents només en conserven petites marques, com als pronoms personals (en català diem "jo, em, mi..."). La flexió acostuma a permetre un ordre de les paraules més lliure.
La majoria de llengües no tenen un sistema de casos. Les que sí en tenen, poden presentar una gran varietat tant en nombre com en tipus de casos. La quantitat més usual està en sis o set casos diferents. Segueixen en freqüència els dos extrems, aquelles llengües que només marquen dos casos i les que presenten més de set. Per últim, els menys habituals són els idiomes amb un sistema d'entre tres i cinc casos.
