Català

Català, valencià
Pronunciació:	AFI: [kətəˈɫa] (oriental) [kataˈla] (occidental)
Altres denominacions:	valencià (al País Valencià)
Parlat a:	Andorra, Espanya, França i Itàlia
Regió:	Alguer, Andorra, Balears, el Carxe, Catalunya, Catalunya del Nord, Franja de Ponent, País Valencià
Parlants:	11.530.160 (rànquing 75, Ethnologue 2009).
Classificació genètica:	Indoeuropea   Itàlica    Romànica     Itàlica Occidental       Gal·loibèrica        Occitanoromànica         Català/Valencià
estatus oficial
Llengua oficial de:	Alguer, Andorra, Balears, Catalunya, País Valencià, Catalunya del Nord
Regulat per:	Institut d'Estudis Catalans Acadèmia Valenciana de la Llengua Acadèmia Aragonesa del Català
codis de la llengua
ISO 639-1	ca
ISO 639-2	cat
SIL	cat
Visiteu el Portal:Llengües

El català és una llengua romànica parlada per més de nou milions de persones a Catalunya, al País Valencià (tret d'algunes comarques de l'interior), les Illes Balears, Andorra, la Franja de Ponent (a l'Aragó), la ciutat de l'Alguer (a l'illa de Sardenya), la Catalunya del Nord i el Carxe, un petit territori de Múrcia poblat per immigrants valencians. El seu domini lingüístic, amb una superfície de 59.905 km² i 12.805.197 d'habitants (2006), inclou 1.687 termes municipals. Com les altres llengües romàniques, el català descendeix del llatí vulgar, el llenguatge comú dels romans que s'establiren a Hispània durant l'edat antiga.

El català posseeix dos estàndards principals: el regulat per l'Institut d'Estudis Catalans, o estàndard general, que pren com a base l'ortografia establerta per Pompeu Fabra; i el regulat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, estàndard d'àmbit restringit, centrat en l'estandardització del valencià i que pren com a base les Normes de Castelló, és a dir, l'ortografia de Pompeu Fabra però més adaptada a la pronúncia del català occidental i als trets que caracteritzen les variants valencianes. El català té diversos dialectes (se n'han arribat a comptar fins a vint-i-un) dividits en dos grans blocs: el català occidental i el català oriental. Aquests dialectes presenten divergències del català estàndard a nivell gramatical, fonètic i de lèxic. Al llarg dels darrers decennis, la majoria dels dialectes del català han rebut una forta influència de l'espanyol, o del francès a la Catalunya del Nord, que ha deixat empremta en forma de nou vocabulari i noves expressions, i que també ha funcionat en sentit invers.

L'ordre estàndard de les frases és Subjecte-Verb-Objecte, tot i que això pot canviar en certs tipus de frases com ara les oracions interrogatives. La morfologia del català és similar a la de la resta de llengües romàniques, és a dir, relativament poques flexions; dos gèneres, cap cas (excepte en els pronoms personals, on encara romanen vestigis de la declinació llatina), i una distinció entre singular i plural. Els adjectius van generalment darrere el substantiu que modifiquen, i també es flexionen segons el gènere i el nombre. La prosòdia presenta un accent prosòdic que pot ser marcat per mitjà d'accent gràfic. La llengua té una varietat vocàlica mitjana, amb vuit sons vocàlics diferents. El català també és notable pel pretèrit perfet perifràstic, un temps verbal singular per la manera com es construeix.

Al segle xiv ja es constata la denominació d'aquesta llengua, entre d'altres noms, com a valencià, denominació emprada sobretot al País Valencià. Actualment, i per evitar els conflictes potencials que es podrien utilitzar com a arma política per afeblir la llengua en base a aquesta doble denominació, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua defensa que:

«	És un fet que a Espanya hi ha dos denominacions igualment legals per a designar esta llengua: la de valencià, establida en l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana, i la de català, reconeguda en els Estatuts d'Autonomia de Catalunya i les Illes Balears.	»

Classificació

El català és una llengua indoeuropea, i pertany a la branca occitanoromànica de les llengües romàniques. El català té una classificació força complexa i no exempta de polèmica (fins amb un cert rerefons polític), car comparteix moltes característiques amb el castellà (llengua iberoromànica), i amb l'occità i el francès (gal·loromàniques). És per aquest motiu que la classificació de la llengua catalana canvia segons les fonts.

La Gramàtica del català contemporani situa el català dins de les llengües romàniques occidentals, en una posició intermèdia entre la família gal·loromànica i la família iberoromànica. El català nasqué dins la família gal·loromànica i s'hi mantingué fins al segle xv, però a partir de llavors experimentà una clara influència de l'espanyol. En comparar les diferents llengües romàniques, el català sovint s'ha considerat com a llengua pont o de transició entre les llengües iberoromàniques i les gal·loromàniques, posició que sovint implica certes connotacions de llengua menor. Altres estudis més moderns classifiquen el català dins el diasistema de les llengües occitanoromàniques, un conjunt lingüístic diferenciat en el context romànic.

Posicions minoritàries dins la lingüística catalana, però majoritàries dins la lingüística occitana, sostenen que, d'acord amb criteris d'intel·ligibilitat mútua, semblança lingüística i tradició literària comuna entre el català i l'occità, ambdues llengües s'haurien de considerar com a dialectes d'un mateix idioma. Sobre aquesta qüestió els pares de la romanística, com ara Wilhelm Meyer-Lübke o Friedrich Christian Diez, van incloure el català com a part integrant del conjunt occità.

Història

Decret de prohibició de la llengua catalana al Rosselló, Conflent i la Cerdanya del 2 d'abril de 1700

Les Homilies d'Organyà són un dels primers documents literaris més antics escrits en català

El primers testimonis de català escrit són del segle IX, encara que el primer document considerat literari en català són les Homilies d'Organyà, del segle XIII. Fins als segles XVI i XVII, quan comença el retrocés de la llengua front al castellà, el català s'estén i la seva literatura es desenvolupa amb autors com ara Ramon Llull (s. XIII - s. XIV), Ausiàs March i Joanot Martorell (s. XV).

L'ús del català fou prohibit al Principat de Catalunya en el camp oficial des del Decret de Nova Planta (1716), al País Valencià (1707) i a Mallorca i Eivissa (1715). A Catalunya Nord ja s'havia aplicat una prohibició similar el 1700. Menorca va passar a sobirania britànica el 1713. Aquestes prohibicions van restar excepte breus períodes durant la primera i segona república espanyola als territoris catalans d'Espanya i fins a l'entrada dels diferents estatuts d'autonomia entre el 1978 i el 1983, excepte a la Franja. Aquesta oficialitat però és compartida amb el castellà, tot i no ésser la llengua pròpia. A més, el castellà continua essent la llengua promoguda per l'estat espanyol mitjançant els mitjans de comunicació, lleis, etc.

El català va ser parlat en el Regne de Múrcia per components militars de la Corona d'Aragó i per pobladors catalans des de mitjan segle XIII fins a finals del segle XIV. A la ciutat de Càller, a Sardenya, havia estat llengua habitual fins al segle xviii. Durant el segle xix hi va haver importants colònies catalanoparlants a Saint Augustine (Florida) i a Algèria en el dialecte extint conegut com a patuet.

Característiques del català

El català té algunes característiques lingüístiques que la fan diferent de les llengües romàniques del voltant i es van fer pròpies amb l'evolució local i peculiar del llatí vulgar fins al que avui coneixem com a català. Els trets següents que mostrem són algunes de les mutacions del llatí que s'han anat produint durant la consolidació del català, encara que també mostrem altres trets generals.

Vocalisme

• Trets comuns amb el grup dit gal·loromànic:
  • Caiguda de les vocals àtones finals excepte -A (MURU-, FLORE- → mur, flor) que l'oposen al grup iberoromànic que conserva la vocal final excepte -E (muro però flor/chor) o italoromànic que ho conserva tot (muro, fiore).

• Trets comuns amb l'occità:
  • El català presenta una riquesa de diftongs i mots monosil·làbics: ([aj] rai, [ej] rei, [aw] cau, [ew] beu, [ow] pou, etc.)

• Trets que l'oposen al gal·loromànic:
  • Conservació de la -u- llatina (català oriental lluna [ˈʎunə], català occidental lluna [ˈʎuna/ɛ], occità luna [ˈlynɔ], francès lune [lyn]).

• Trets que l'oposen al castellà:
  • Manteniment de la pronunciació oberta de les vocals Ĕ i Ŏ (‹e› i ‹o› breus) tòniques del llatí vulgar [ɛ] i [ɔ] respectivament (TERRA → terra [ˈtɛrə]/[ˈtɛra/ɛ]; FOCU- → foc [ˈfɔk])

• Trets que l'oposen a l'occità (de manera genèrica):
  • Reducció del diftong AU a "o oberta" [ɔ] (CAULIS, PAUCU- → col, poc).

• Trets del sud de Romània occidental (llenguadocià meridional, llengües iberoromàniques):
  • El grup -ACT- es converteix en -ET (LACTE-, FACTU- → *lleit, *feit → llet, fet)

Consonantisme

• Tret de la Romània occidental:
  • Sonorització de -P-, -T-, -C- intervocàliques en -b-, -d-, -g- (CAPRA, CATENA, SECURU- → cabra, cadena, segur)

• Trets comuns gal·loromànics:
  • Manteniment dels grups inicials PL, CL, FL- (PLICARE, CLAVE-, FLORE- → plegar, clau, flor). Aquest tret oposa el català a les llengües iberoromàniques (en castellà llegar, llave, en portuguès chegar, chave).
  • Com al francès i a l'occità, es produeix una sonorització de les consonants sordes obstruents quan el fonema primer de la següent paraula és una vocal o és una consonant sonora, per exemple (en pronunciació valenciana): els homes [eɫs] i [ˈɔmes] → [eɫˈzɔmes]; peix bo [ˈpe(j)ʃ] i [ˈbɔ] → [ˈpe(j)ʒˈβɔ]; blat bord [ˈblat] i [ˈboɾ(t)] → [ˈbladˈboɾ(t)].

• Trets comuns amb l'occità (llenguadocià més precisament)
  • Caiguda de -N intervocàlica esdevinguda final en el lèxic (PANE-, VINU- → pa, vi). A diferència del llenguadocià, el plural conserva aquesta [n] (ex: pans, vins) excepte en el dialecte septentrional, ço és el rossellonès.
  • Ensordiment de les consonants finals: verd [t], àrab [p].

• Trets específics:
  • El tret més peculiar del català és el següent que gairebé no es retroba en cap altra varietat de la Romània:
    • -D- intervocàlica esdevinguda final passa a -u (PEDE-, CREDIT →peu, (ell) creu)
    • -C + e, i, final →-u (CRUCE- →creu)
    • Les terminacions -TIS en la flexió verbal (2a persona del plural) han derivat a -u (MIRATIS → *miratz → mirau → mirau/mireu.

• Palatalitzacions consonàntiques (dispersades en la resta de la Romània):
  • Palatalització de L- inicial (LUNA, LEGE → lluna, llei). Aquest tret es retroba al subdialecte foixenc (occità) i a la zona asturlleonesa.
  • Palatalització de -is- [jʃ]/[ʃ] procedent de -X-, SC- (COXA, PISCE- → cuixa, peix)
  • /k/ + [e], [i], [j] → *[ts] → [s]; CAELU- → cel [ˈsɛɫ].
  • /g/ + [e], [i], [j] → *[dʒ] → [ʒ]/[dʒ]; GELU- → gel [ˈʒɛɫ]/[ˈdʒɛɫ].
  • /j/ → *[dʒ] → [ʒ]/[dʒ]; IACTARE → gitar [ʒiˈta]/[dʒiˈta(ɾ)]
  • -ly-, -ll-, -c'l-, -t'l- → ll [ʎ]; MULIERE- → muller; CABALLU- → cavall, també hi ha altres casos com villa → vila, on s'ha simplificat la geminació; AURICULA → *oric'la → orella; UETULU- → *vet'lu → vell.
  • -ni-, -gn-, -nn- → ny [ɲ]; LIGNA → llenya; ANNU- → any tret compartit amb el castellà.

• Els altres trets, també originals, tenen una extensió superior a les llengües romàniques.
  • Reducció dels grups consonàntics -MB-, -ND→ -m-, -n- (CAMBA, CUMBA, MANDARE, BINDA> cama, coma, manar, bena), tret compartit amb l'occità gascó i el llenguadocià meridional.
  • Presència de geminades: setmana [mm], cotna [nn], bitllet [ʎʎ], guatla [ɫɫ], intel·ligent [ɫɫ]>[ɫ]. Aquestes només són comunes a l'occità i a les varietats itàliques; llevat pel [ʎʎ].

Morfologia

• Una part del català (Balears, Costa gironina) ha conservat l'article dit "salat" (< llatí IPSE), probablement anterior a la forma derivada de ILLE. Aquesta forma d'article només s'ha conservat de manera dominant al sard i és en perill, si no ha desaparegut, en algunes àrees de Provença i de Sicília.
• Els articles més usuals (i normatius) són el, la, els, les (ara bé als parlars occidentals i a l'alguerès perduren encara les formes masculines lo, los)
• Contràriament a les varietats iberoromàniques el català practica certes elisions fonètiques. Algunes s'escriuen com el + home > l'home i d'altres no s'escriuen quinze anys [ˈkinz ˈaɲs].
• Els possessius genèrics es formen amb l'article (ex: el meu gos) com en italià (il mio cane), en portuguès (o meu cão) i en algunes varietats d'occità (roergàs, llenguadocià i gascó pirinencs...). Existeix alhora una altra forma de possessiu (de presència variada segons els dialectes) usada essencialment per a certs membres de la família i/o per a expressar un grau d'afecte elevat (ex: mon pare; en valencià ma casa, ma vida).
• El femení plural es forma amb "-es" (casa > cases).
• Té plurals sensibles (el francès no en té; Ex: un pas > des pas) que es formen amb -os. Ex: gos > gossos, peix > peixos. S'oposa així al castellà i l'occità llenguadocià que usen -es (ex: mes > meses).
• Absència gairebé completa de partitiu com a les llengües iberoromàniques i en oposició a una gran part de la resta de la Romània (ex: vull pa, cast. quiero pan però fr: je veux du pain.
• Existeix la formació del pretèrit mitjançant perífrasi amb una conjugació especial del present del verb anar. Ex: jo vaig dir (que generalment ha desplaçat jo diguí).

Lèxic

El lèxic bàsic català pareix demostrar més afinitats amb el grup dit gal·loromànic que amb l'iberoromànic. Aquestes semblances es fan més paleses amb l'occità (posarem a sota exemples en llenguadocià).

• FENESTRA > finestra (oc. fenèstra/finèstra, fr. fenêtre, it. finestra) i VENTU- > ventana (esp.), JANUELLA > janela (port.)
• MANDUCARE > menjar (oc. manjar, fr. manger, it. mangiare) i COMEDERE > comer (esp. i port.)
• MATUTINU- > matí (oc. matin, fr. matin/matinée, it. mattino/mattina) i HORA MANEANA > mañana (esp.), amanhã (port.)
• PARABOLARE > parlar (oc. parlar, fr. parler, it. parlare) i FABULARE > hablar (esp.), falar (port.)
• TABULA > taula (oc. taula, fr. table, it. tavola) i MENSA > mesa (esp. i port.).

Alfabet i caràcters

L'alfabet utilitzat per antonomàsia és l'alfabet català. Malgrat això, existeixen alguns llibres i texts en català aljamiat, és a dir, català escrit amb caràcters hebreus o àrabs. Per exemple, algunes de les làpides del Centre Bonastruc Saporta de Girona estan escrites en català amb caràcters hebreus.

Sistema d'escriptura

El sistema d'escriptura també presenta certs trets particulars. El català presenta una característica única, l'escriptura de la ela geminada: ‹l·l› (com a intel·ligent). L'altre tret especial del català és la ‹ny› [ɲ] que només es retroba de manera general a l'hongarès i a diverses llengües africanes. També convé esmentar la grafia ‹-ig› [t͡ʃ] representada a poques paraules (com faig, maig, mig ([mit͡ʃ]), puig, raig, Reig, roig, vaig, veig) o la representació amb ‹t› + "consonant" les consonants dobles en: ‹tm›, ‹tn›, ‹tl› i ‹tll› i l'africament en: ‹ts›, ‹tz›, ‹tx›, ‹tg› i ‹tj› (setmana, cotna, Betlem, bitllet, potser, dotze, jutge, platja).

Gramàtica

Els substantius i adjectius catalans es declinen en gènere i nombre. Els substantius pertanyen a un d'entre dos gèneres – masculí per la forma un/una i femení per la forma una/unes. Igual que els determinants, els adjectius han de concordar en gènere i nombre amb el substantiu que acompanyen. Per exemple, el sintagma el noi senzill es pot flexionar de la següent manera:

	Singular	Plural
Masculí	el noi senzill	els nois senzills
Femení	la noia senzilla	les noies senzilles

En el cas dels substantius que poden anar en masculí o femení, el femení es forma habitualment afegint el sufix -a a la forma masculina; per exemple, gat/gata o nen/nena. Tanmateix, també hi ha nombrosos adjectius que presenten una forma diferent pel masculí i el femení (home/dona, bou/vaca), que formen el femení de forma especial (emperador/emperadriu, metge/metgessa) o que tenen la mateixa forma pel masculí i el femení (estudiant, portaveu). En alguns pocs casos especials, un substantiu pot canviar de gènere si canvia de nombre. Així doncs, es diu "l'art paleocristià" però "les belles arts".

Les frases catalanes segueixen un esquema SVO (subjecte-verb-complement o objecte) si bé es permet la variació en l'ordre dels elemets per qüestions d'estil o per donar més rellevància a determinada informació. La paraula més important de la frase és el verb, ja que sense ell no existeix l'oració gramatical.

Nombre de parlants al món i coneixements

Territoris on la llengua té estatut oficial o co-oficial Territori L'entén La sap parlar Catalunya 6.502.880 5.698.400 País Valencià 3.448.368 2.407.951 Illes Balears 852.780 706.065 Andorra 62.013 57.395 Alguer 34.525 26.000 TOTAL 10.900.566 8.895.811	Territoris on la llengua no té estatut oficial Territori L'entén La sap parlar Catalunya del Nord 256.583 145.777 Franja de Ponent 50.406 49.398 Carxe Sense dades Sense dades Resta del món 350.000 350.000 TOTAL 656.989 545.175
Total de parlants Territori L'entén La sap parlar Països Catalans 11.207.555 9.090.986 Resta del món 350.000 350.000 TOTAL 11.557.555 9.440.986	Coneixement de la llengua (2003-2004) Territoris Parlar Entendre Llegir Escriure Catalunya 84,7 97,4 90,5 62,3 País Valencià 57,5 78,1 54,9 32,5 Illes Balears 74,6 93,1 79,6 46,9 Catalunya del Nord 37,1 65,3 31,4 10,6 Andorra 78,9 96,0 89,7 61,1 Franja de Ponent 88,8 98,5 72,9 30,3 L'Alguer 67,6 89,9 50,9 28,4 (% de la població de 15 i més anys).

Fonts: Catalunya: Dades del cens de l'any 2004, Institut d'Estadística de Catalunya, Generalitat de Catalunya[4]. Dades sociolingüístiques de l'IEC, any 2003[5].País Valencià: Dades del cens de l'any 2004, Institut Valencià d'Estadística, Generalitat Valenciana[6]. Dades sociolingüístiques de l'IEC, any 2004[7].Illes Balears: Dades del cens de l'any 2002, Institut Balear d'Estadística, Govern de les Illes Balears[8].Dades sociolingüístiques de l'IEC, any 2002[9]. Catalunya del Nord: Estadística sobre els usos lingüístics a la Catalunya Nord 2004 (EULCN 04), dades corresponents al 1999, Generalitat de Catalunya[10]. Andorra: Dades dels cens, Servei d'Estudis, Ministeri de Finances, Govern d'Andorra[11]. Dades lingüístiques de l'IEC, any 1999[12].Franja de Ponent: Dades de població, Centre de Recerca i Documentació Pau Vila[13]. Dades sociolingüístiques de l'Enquesta d'Usos Lingüístics a la Franja, amb resultats a Sorolla (2005). Alguer: Estadística sobre els usos lingüístics a l 'Alguer 2004 (EULA 04)[14]. Dades de població, Ministeri d'Economia i Finances italià. Resta del Món: Estimació 1999 de la Federació d'Entitats Catalanes a l'exterior.

Ús social del català

Territoris	A Casa	Al Carrer
Catalunya	45	51
País Valencià	37	32
Illes Balears	44	41
Catalunya Nord	1	1
Andorra	38	51
Franja de Ponent	70	61
L'Alguer	8	4

(% de la població de 15 i més anys).

Fonts: Vídeo i notícia que explica l'ús del català extret d'un estudi de la Generalitat.[15][16]

Segons dades de la UNESCO el català és actualment la vint-i-dosena llengua més traduïda a altres llengües del món. Segons un estudi de Jordi Mas, de Softcatalà, el català és la vint-i-sisena llengua més emprada a Internet.

Dialectes de la llengua catalana

El 1861, Manuel Milà i Fontanals va proposar una divisió del català en dos gran blocs dialectals: Català oriental i Català occidental.

No hi ha una línia precisa que dividisca ambdós blocs, puix que sempre hi ha una zona de transició bastant ampla entre cada parell de dialectes, excepte a les Illes (encara que hi ha certs trets valencians a l'eivissenc) i a l'Alguer. Les diferències més notables entre tots dos blocs són:

• Català occidental:
  • Les vocals àtones són: [a] [e] [i] [o] [u]. Hi ha distinció entre la e i la a i entre la o i la u.
  • La x inicial o post-consonàntica està africada /tʃ/. Entre vocals o quan està precedida de i, és /jʃ/.
  • La pronunciació de les Ē ("e" llargues) i Ǐ ("i" breus) tòniques del llatí [e].
  • La 1a persona del present d'indicatiu és -e (valencià) o -o (nord-occidental i de transició).
  • Els verbs incoatius de la 3a conjugació es formen en -ix, -ixen, -isca.
  • Hi ha manteniment de la nasal plural medieval en mots proparoxítons: hòmens, jóvens.
  • Hi ha vocabulari específic: espill, xiquet, granera, poal...
• Català oriental:
  • Les vocals àtones són: [ə] [i] [u]. Les vocals e i a en posició àtona es tornen /ə/ i la o i la u es tornen /u/ (es mantén /o/ a bona part de Mallorca).
  • La x tant si és inicial, post-consonàntica, està entre vocals o si està precedida de i és fricativa /ʃ/.
  • Les Ē ("e" llargues) i Ǐ ("i" breus) tòniques del llatí es pronuncien [ɛ] (a la major part del balear es pronuncien [ə] i a l'alguerès es pronuncien [e]).
  • Tendència a la iodització (tret estigmatitzat -i en retrocés actualment- amb frases com "la paia a l'ui").
  • La 1a persona del present d'indicatiu és -o (central), -i (septentrional) o ø (Balears).
  • Els verbs incoatius de la 3a conjugació es formen en -eix, -eixen, -eixi.
  • La -n- del plural nasal medieval de les paraules proparoxítones cau: homes, joves.
  • Hi ha vocabulari específic: mirall, noi, escombra, galleda...

Així també, cap dialecte és completament homogeni: tot dialecte es pot subdividir en molts subdialectes. El català és divideix en dos blocs dialectals i aquests en diversos dialectes:

Divisió dialectal del català-valencià
BLOC OCCIDENTAL a) nord-occidental    1. Ribagorçà       i. Benasquès    2. Pallarès b)Valencià de transició o tortosí    1. Parlars de Matarranya c) sud-occidental (valencià)    1. Castellonenc    2. Apitxat    3. Meridional    4. Salat de Tàrbena i la Vall de Gallinera*    5. Alacantí    6. Valencià murcià (desaparegut). Trets léxics i gramaticals transferits al panotxo o murcià	BLOC ORIENTAL a) Septentrional (rossellonès)    1.Capcinès    2.Septentrional de transició b) Central    1. Salat de la Costa Brava*    2. Barceloní    3. Tarragoní c)Baleàric    1. Mallorquí         i. Solleric         ii. Pollencí    2. Menorquí         i. Menorquí oriental         ii. Menorquí occidental    3. Eivissenc         i. Eivissenc de camp oriental         ii. Eivissenc de camp occidental         iii. Eivissenc de vila d) Alguerès DIALECTES DE TRANSICIÓ a) Xipella* (entre l'oriental i l'occidental)    1. Solsoní	ALTRES a) Patuet d'Algèria (desaparegut) b) Judeocatalà (desaparegut) c) Catanyol

Estàndards del català

Existeixen dos estàndards principals per a la llengua catalana, el regulat per l'Institut d'Estudis Catalans, l'estàndard general vàlid per a tot el domini lingüístic, tenint com a centre l'ortografia establerta per Pompeu Fabra però amb els trets gramaticals i ortogràfics característics del català central no influenciats pel castellà, i el regulat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, estàndard d'àmbit restringit vàlid per al País Valencià, centrat en l'estandardització del valencià prenent com a base les Normes de Castelló, és a dir, l'ortografia de Pompeu Fabra però adaptada a la pronúncia del català occidental i als trets que caracteritzen els dialectes valencians.

L'estàndard de l'IEC, ultra tenir com a base els trets del català central, pren també trets d'altres dialectes considerant-los com a estàndard. Tot i això, la diferència més notable de tots dos estàndards és l'accentuació de moltes "e" tòniques, per exemple: francès o anglès (IEC) - francés o anglés (AVL), cafè (IEC) - café (AVL), conèixer (IEC) - conéixer, comprèn (IEC) - comprèn (AVL). Això és degut a la diferent pronunciació d'algunes "e" tòniques, especialment les Ē ("e" llargues) i les Ǐ ("i" breus) tòniques del llatí, en ambdós blocs del català, on al bloc oriental es pronuncia [ɛ] a l'occidental es pronuncia [e]. Malgrat açò, l'estàndard de l'AVL manté l'accent greu "è", sense pronunciar-se obert al bloc occidental, en algunes paraules com són: què, València, èter, sèsam, sèrie i època.

També hi ha altres divergències com l'ús de tl en alguns mots per l'AVL en comptes de tll com en ametla/ametlla, espatla/espatlla o butla/butlla, l'ús dels determinants demostratius elidits (este, eixe) igual que els reforçats (aquest, aqueix) o l'ús de moltes formes verbals comunes en el valencià, i moltes esteses pel bloc occidental, com les formes del subjuntiu o l'escriptura dels incoatius tant en -ix- com en -eix- o l'ús preferent del morfema -e de la 1a persona singular del present d'indicatiu.

A les Illes Balears es fa servir l'estàndard de l'IEC adaptat al marc dialectal balear per la secció filològica de la Universitat de les Illes Balears, l'òrgan consultiu del Govern Balear. D'aquesta manera, per exemple, l'IEC indica que tant correcte és escriure "cantam" com "cantem" i la Universitat determina que la forma preferent a les Illes ha de ser "cantam" fins i tot en àmbits formals. Un altre tret de l'estàndard balear és l'escriptura de la 1a persona del singular del present d'indicatiu, on no hi ha desinència: "jo cant", "jo tem", jo "dorm".

A l'Alguer, l'IEC ha adaptat l'estàndard a la varietat algueresa. En aquest estàndard s'hi pot trobar, entre d'altres característiques, l'article lo d'ús general, possessius especials la mia, lo sou/la sua, lo tou/la tua, etc., ús de la -v- al pretèrit imperfet a totes les conjugacions: cantava, creixiva, llegiva; ús de moltes paraules de caràcter arcaic a la resta del domini mes d'ús molt corrent a l'alguerès: manco per menys, calqui u per algú, qual/quala per quin/quina, etc. i adaptacions dels pronoms febles.

Situació sociolingüística del català

La característica sociolingüística més destacada del català és que en tots els territoris on es parla es troba en situació de bilingüisme social: amb el francès a Catalunya del Nord, amb l'italià (més aviat que amb el sard) a L'Alguer, i amb el castellà a la resta del seu domini lingüístic, incloent-hi Andorra, on també es parla francès, espanyol i portuguès. D'altra banda, el català és la desena llengua en traducció, la vuitena a la blogosfera i la vintena en edició al món.

Catalunya

Segons l’Enquesta Demogràfica de 2007, de les dades comparatives que aquesta enquesta ofereix en relació a les de l’any 1986, tot just encetada la política lingüística, destaca el fet que mentre la població en aquests 11 anys havia crescut en 1.193.467 habitants, la població que havia adquirit les distintes habilitats lingüístiques ho havia fet de manera superior: 1.304.446 persones més entenien el català, hi havia 1.570.034 nous parlants, 1.588.658 eren nous lectors i 2.116.533 persones més sabien escriure en català, factor que és atribuïble a una actitud social favorable i a polítiques públiques eficaces.

Tot i així, pel que fa als usos, el català és la segona llengua més parlada de Catalunya, on és superada pel castellà tant com a llengua materna, d'identificació i habitual segons les dades oficials de l'Institut d'Estadística de Catalunya 2008.

Segons l'Enquesta d'usos lingüístics de la població 2008, de l'Institut d'Estadística de Catalunya, el 31,6% de la població tenia com a llengua materna el català, el 55% el castellà i el 3,8% era bilingüe matern. La llengua catalana ha patit també un fort retrocés com a llengua habitual passant del 46% el 2003, al 35,6% el 2008, mentre que el castellà es manté des del 47,2% el 2003 al 45,9% el 2008. Per la seva banda els bilingües perfectes segueixen incrementant fins l'11,9% el 2008. Segons la mateixa font, el català ha seguit augmentant tant en parlants com en coneixement escrit de la població, però continua disminuint en percentatge respecte al total de la ciutadania catalana.

A Catalunya el factor més important del bilingüisme social és la immigració des de la resta de l'estat espanyol. Hom ha calculat que, sense migracions, la població de Catalunya hagués passat d'uns 2 milions de persones al 1900 a 2,4 al 2001, en comptes dels més de 6,1 milions censats en aquesta data (i que són més de 7 al 2008); és a dir, la població sense migració hauria estat el 39% de la real. El percentatge de parlants de català com a primera llengua a Catalunya ha passat del 36,2%, més 2,5% de bilingües en 2003 al 31,6% més un 3,8% de bilingües en 2008, unes dades que confirmen el retrocés del català a Catalunya, encara que, més lentament que en altres territoris.

País Valencià

A la part del País Valencià on és llengua pròpia, existeix un procés de substitució lingüística del català pel castellà. Aquest procés s'ha completat gairebé del tot a la ciutat d'Alacant i és molt avançat a la de València, malgrat que encara no és important a àrees rurals. Fins a una època recent, molts parlants eren en situació prop de la diglòssia, cosa que vol dir que feien servir el català només en situacions informals, mentre que a les situacions institucionalitzades feien servir exclusivament el castellà.

Dades sociolingüístiques

Les dades sociolingüístiques referides al valencià publicades al Llibre blanc de l’ús del valencià - I editat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua en 2005 són:

• Quant a les quatre habilitats lingüístiques:

El 76% de la població del País Valencià de més de quinze anys entén el valencià. Poc més de la meitat, el 53% és capaç de parlar-lo. El 46% està capacitada per a llegir-lo, i el 25% pot escriure'l.

• Quant a l’ús de la llengua. Les dades de l’ús del valencià donen compte de la minorització de la llengua:

A casa el 36% usa el valencià predominantment o en exclusiva, El 33% l’utilitza en les relacions d'amistat i un 20% el fa servir en grans superfícies comercials

• Comparativa de la situació sociolingüística de 1985 i 2004.

Quant a les quatre habilitats lingüístiques es verifica un estancament en el percentatge de població que és capaç d'entendre el valencià, una disminució en 7 punts de la població competent per a parlar-lo i un increment notable de la que pot llegir-lo i escriure’l (en 19 punts i 17 punts respectivament).

Quant a l’ús de la llengua el percentatge de població que usa el valencià ha baixat 15 punts o més en tots els àmbits d’ús.

Balears

El cas balear és semblant al de Catalunya, també aquí el factor principal en l'expansió del castellà ha estat la immigració, en mesura molt més gran que la substitució lingüística.

Catalunya del Nord

A la Catalunya del Nord, com a la major part de França, el procés de substitució lingüística de la llengua local pel francès és molt avançat, i encara el primer terç del segle XX el català era la llengua de relació en moltes poblacions, especialment en l'àmbit rural.

A la Catalunya del Nord, el català ha estat reconegut com a llengua del departament, ensems amb el francès, el 10 de desembre del 2007 pel Consell General dels Pirineus Orientals mitjançant la Carta en favor del català. Tot i que aqueix acte no comporta pas cap conseqüència ni té pas cap valor legal a l'estat francès.

Estatut jurídic actual de la llengua

El fet que la comunitat lingüística catalana estiga disgregada en quatre estats diferents provoca una gran diversitat quant a l'estatut legal de la llengua.

Els drets juridicolingüístics dels catalanoparlants són ben diferents segons l'indret geogràfic. D'una banda hi ha el Rosselló, l'Alguer, la Franja i el Carxe on, els catalanoparlants no tenen poc o cap reconeixement legal. D'altra banda, però, hi ha Andorra, el País Valencià, el Principat i les Illes Balears on els catalanoparlants tenen garantits certs drets lingüístics.

Dins l'Estat espanyol

Dins l'Estat espanyol, els drets lingüístics els marquen la Constitució i els Estatuts d'Autonomia. La Constitució, en l'Article 3, estableix que "El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d'acord amb els seus Estatuts". En conseqüència, el català és oficial però només és obligat conèixer el castellà. Aquest mateix article estableix que les altres llengües d'Espanya seran també oficials en els territoris autònoms d'acord amb els seus Estatuts respectius. La llengua catalana s'estableix com a oficial en tres estatuts d'autonomia: Catalunya, País Valencià i Balears.

Situació al País Valencià, Catalunya i Balears

Recentment l'Estat espanyol està immers en un procés d'actualitzacions dels Estatuts d'Autonomia. Però des del punt de vista lingüístic els canvis no són substancials:

• El nou Estatut d'Autonomia de les Balears aprovat en març de 2007 no contempla cap canvi lingüístic respecte de l'anterior.
• La reforma de l'Estatut d'Autonomia del País Valencià aprovada en abril de 2006, canvia el terme valencià pel d'idioma valencià. I s'afegien dos paràgrafs a l'article 6è: el 1r, on estableix "La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià.", no és una gran novetat, ja que, la Llei d'ús i ensenyament del valencià ja en parlava. I l'últim, on s'estableix l'Acadèmia Valenciana de la Llengua com a institució normativa de l'idioma valencià.
• El nou Estatut d'Autonomia de Catalunya és l'únic que estableix alguns canvis importants pel que fa a l'estatut jurídic de la llengua:
  • Drets i deures lingüístics. En primer lloc s'afig el deure de conéixer el català. D'aquesta manera tothom té dret de conéixer el castellà i el català, dret d'emprar el castellà i el català, deure de conéixer el castellà i el català.
  • Llengua pròpia. L'estatut català estableix que la llengua pròpia és el català i n'és la llengua d'ús normal i preferent de les administracions i dels mitjans de comunicació públics, i en l'ensenyament.
  • Per últim el nou estatut obliga a l'Estat a emprendre les accions necessàries per al reconeixement de l'oficialitat del català a la Unió Europea i assegurar-ne la presència.

Finalment, cal destacar altres aspectes que es transpuen dels Estatuts d'Autonomia:

• La dualitat lingüística al País Valencià.
• Cooperació / Reconeixement de la unitat de la llengua. Un aspecte important per a una llengua minoritària com el català és la unitat de la llengua, des d'aquest punt de vista cal remarcar les referències existents als estatuts balear i català. Fruit d'aquesta cooperació hi ha l'Institut Ramon Llull on col·laboren les institucions catalanes i balears. A l'Estatut valencià no es fa cap referència ni a la unitat de la llengua ni a la cooperació entre els territoris del domini lingüístic. Per a trobar-ne alguna en el corpus legislatiu valencià hem de buscar en el dictamen del Consell Valencià de Cultura, en les resolucions de l'AVL o en la LUEV, però en tots aquests casos les referències a la unitat de la llengua són ambigües i fins i tot irrisòries.

Situació a la Franja de Ponent i al Carxe

Dins l'Estat espanyol hi ha dues zones geogràfiques on, a diferència dels valencians catalans i balears, els catalanoparlants no tenen cap reconeixement legal de la llengua pròpia, es tracta de la Franja de ponent a Aragó i del Carxe murcià.

• A la franja oriental de l'Aragó hi ha setanta mil habitants que tenen el català com a llengua materna. Malgrat que l'estatut d'autonomia d'Aragó no reconeix el català com a llengua oficial, s'hi pot observar un tímid procés de normalització lingüística. Tot es va iniciar quan alguns dels batlles de la Franja, el 22 de gener de 1984, varen demanar l'ensenyament optatiu del català a les escoles.

El dia 1 de febrer de 1984 se celebrà una reunió a Mequinensa amb representants de tots els pobles de la Franja, que formularen la Declaració de Mequinensa. Els reunits hi varen proposar que la llengua catalana s'ensenyés com a assignatura optativa a tots aquells pobles de la Franja de Ponent que ho demanen i que la Diputació General d'Aragó donara suport a la producció literària en català. Els representants municipals, per la seua banda, es varen comprometre a fomentar l'ús públic del català en les seues localitats respectives: la retolació, els edictes, els mitjans de comunicació, etc.

• El Carxe. Dins l'Estat espanyol els catalanoparlants que tenen l'estatut jurídic més desfavorable són els carxencs.

El Carxe és una zona catalanoparlant situada a terres de Múrcia que comprèn algunes pedanies dels municipis de Iecla, Jumella i Favanella. El català no té cap reconeixement oficial a la Comunitat Autònoma de Múrcia. L'única actuació en favor de la llengua la realitza l'Acadèmia Valenciana de la Llengua que des de 2006 imparteix classes de català a Iecla, atenent al prec de veïns carxencs.

Andorra

Al Principat d'Andorra el català és l'única llengua oficial segons la Constitució d'Andorra del 1993.

Catalunya Nord

• Exclusió de les llengües pròpies a França. Al llarg de la història l'Estat francés ha desenvolupat tot un sistema d'exclusió de les llengües pròpies.

• La llei Deixonne. Malgrat les inquietuds regionalistes que comencen a manifestar-se a principis del segle xx, caldrà esperar a la llei Deixonne de 1951. Aquesta Llei obria una petita escletxa en el sistema escolar. A l'escola primària, els mestres podien ser autoritzats a ensenyar durant una hora les llengües locals. A l'escola secundària només podien assegurar-se cursos com a activitats extraescolars. Les lleis posteriors sobre les "llengües locals i regionals no han anat més enllà de la llei Deixonne.

L'Alguer

L'any 1997, el Consell Regional de Sardenya va reconèixer la igualtat en dignitat de la llengua sarda amb la italiana en tota l'illa, així com amb altres llengües d'àmbit més reduït entre les quals es cita el català a la ciutat de l'Alguer. La ciutat, per la seua part, promou la normalització del català als seus estatuts de l'any 2000.

En virtut de la "Norma en matèria de tutela de les minories lingüístiques històriques del 1999", l'Estat italià preveu l'ús de llengües com el el català en l'administració pública i en el sistema educatiu, així com l'emissió de continguts radiotelevisius per part de la RAI sempre que així ho sol·licite el 15% de la població dels municipis que en facen la petició al consell provincial.

Influència del català en altres llengües

Parlars amb empremta de la llengua catalana

• Panotxo (Múrcia)
• Sard (Sardenya)
• Sicilià (Sicília)
• Napolità (Nàpols)
• Xurro (Comarques xurres)
• Patuet (originat a Algèria, avui testimonial a França entre alguns pied-noir)

Manlleus del català a altres llengües

Hi ha paraules d'origen català que han relat en diverses llengües. Existeixen paraules que van entrar en la llengua castellana durant el segle xx a causa d'una expansió i importació d'especialitats vinculades a la gastronomia com poden ser les paraules ensaïmada, escalivada, paella, bajel (vaixell). I d'altres com orxata van arrelar al castellà per la mateixa raó però no eren originals del català sinó provinents d'origen llatí.

En anglès - que fa part de les llengües germàniques occidentals - han relat també diversos mots com Allioli, Barraca i Paella en la seva llengua.

Paella, Barraca i Porxo han estat utilitzades per l'esperanto

Bibliografia

• Badia i Margarit, Antoni Maria. Llengua i cultura als Països Catalans. Barcelona: Edicions 62, 1964. (lLlibres a l'abast; 19) Amb nombroses reimpessions i reedicions. Actualment: (El Cangur; 16) ISBN 8429700447.
• Coromines, Joan. El que s'ha de saber de la llengua catalana. Palma de Mallorca: Moll, 1954. (Raixa; 1) Amb nombroses reimpessions i reedicions. Actualment: ISBN 8427303289.
• Enciclopèdia de la llengua catalana. Barcelona: Edicions 62, 2001. ISBN 84-297-5026-6.
• Veny, Joan; Pons i Griera, Lídia. Atles lingüístic del domini català. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2001-. En curs de publicació. ISBN 84-7283-720-3 (o.c.).
• Institut d'Estadística de Catalunya. Enquesta d'usos lingüístics de la població 2008. 

Vegeu també

Lingüística catalana
Dialectes Divisió dialectal del català-valencià BLOC OCCIDENTAL a) nord-occidental    1. Ribagorçà       i. Benasquès    2. Pallarès b)Valencià de transició o tortosí    1. Parlars de Matarranya c) sud-occidental (valencià)    1. Castellonenc    2. Apitxat    3. Meridional    4. Salat de Tàrbena i la Vall de Gallinera*    5. Alacantí    6. Valencià murcià (desaparegut). Trets léxics i gramaticals transferits al panotxo o murcià BLOC ORIENTAL a) Septentrional (rossellonès)    1.Capcinès    2.Septentrional de transició b) Central    1. Salat de la Costa Brava*    2. Barceloní    3. Tarragoní c)Baleàric    1. Mallorquí         i. Solleric         ii. Pollencí    2. Menorquí         i. Menorquí oriental         ii. Menorquí occidental    3. Eivissenc         i. Eivissenc de camp oriental         ii. Eivissenc de camp occidental         iii. Eivissenc de vila d) Alguerès DIALECTES DE TRANSICIÓ a) Xipella* (entre l'oriental i l'occidental)    1. Solsoní ALTRES a) Patuet d'Algèria (desaparegut) b) Judeocatalà (desaparegut) c) Catanyol
Gramàtica Accentuació Conjugació verbal Ortologia Ortografia Fonètica Pronoms febles Apostrofació Interferències gramaticals Falsos amics
Literatura Homilies d'Organyà Les quatre grans Cròniques Joanot Martorell Tirant lo Blanc Ausiàs March Ramon Llull Ars magna  ·  Blanquerna Jacint Verdaguer Atlàntida  ·  Canigó Josep Pla Mercè Rodoreda Vicent Andrés Estellés
Lingüistes Segle XV: Segle d'or valencià Segle XVI-XVIII: Decadència Segle XIX: Renaixença Segle XX: I Congrés Internacional de la Llengua Catalana · Normalització Cronologia de la repressió del català
Institucions Institut d'Estudis Catalans Acadèmia Valenciana de la Llengua Institut Ramon Llull Junta Permanent del Català (Catalunya) Junta Avaluadora del Català (Illes) Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià Associació d'Escriptors en Català
Portal del Català

• Dret lingüístic del català
• Repressió del català
• Diferències entre el català i l'occità
• Correllengua
• Denominacions de la llengua catalana
• Flexió verbal del català
• Interferències gramaticals del castellà sobre el català
• Llista de falsos amics del català amb el castellà
• Llista de mots castellans d'origen català
• Acció Cultural del País Valencià
• Obra Cultural Balear
• Òmnium Cultural
• Plataforma per la Llengua
• Regles d'accentuació del català

Enllaços externs

• Llengua i societat als territoris de parla catalana a l'inici del segle XXI. L'Alguer, Andorra, Catalunya, Catalunya Nord, la Franja, Illes Balears, i Comunitat Valenciana. Anàlisi conjunta de les enquestes sociolingüístiques fetes en aquests territoris durant un mateix període de temps (2003-2004), amb un qüestionari i una metodologia similar. PDF de 227 pàgines.
• Toponímia: Exposició "Mots amb arrels. Els noms de lloc ens parlen"
• Comissió de Toponímia de Catalunya. Generalitat de Catalunya
• Toponímia. Institut d'Estudis Catalans
• Índex toponímic dels pobles i ciutats del País Valencià
• Onomasticon Cataloniae
• Estadística sociolingüística dels països catalans

Entitats

• Acadèmia Valenciana de la Llengua
• Institut d'Estudis Catalans
• TermCAT: Centre de Terminologia i consulta de neologismes

Diccionaris de llengua catalana

• Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana
• Diccionari Alcover-Moll
• Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans
• Diccionari de Valencià en línia
• Diccionari d'Ortografia i Pronunciació del Valencià de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua
• Diccionari visual

Portals

• Culturcat - Portal de la Generalitat de Cultura Catalana