Benasquès

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
benasquès
Pronunciació: AFI: [bənəs'kεs]
Parlat a: Espanya
Regió: Aragó
Parlants: 1.000 - 2.500
Classificació genètica: Indoeuropea

  Itàlica
   Romànica
    Occitanoromànica
     Aquitanopirinenca
      Català
       Benasquès

estatus oficial
Regulat per:
codis de la llengua
Localització del benasquès al nord de l'Aragó
Localització del benasquès
Globe of letters.svg Visiteu el Portal:Llengües Globe of letters.svg

El benasquès és un dialecte de transició propi de la Vall de Benasc, a la comarca de l'Alta Ribagorça. Se li estimen entre 1.000 i 2.500 parlants. El benasquès és una modalitat de transició entre la llengua aragonesa i la llengua catalana, amb l'adscripció a una o altra llengua debatuda, i amb fortes influències gascones.

Un dialecte de transició[modifica | modifica el codi]

El benasquès té moltes similituds amb el ribagorçà, força amb el boltanyà i, menys, amb el gascó. Segons la zona, es troben més característiques comunes amb cada una d'aquestes llengües. Com a parlar de transició, l'adscripció a una o altra llengua ha estat discutida.[1] Algun filòleg s'ha decantat per catalogar-lo com a microllengua, sobretot pel seu nombre de parlants.[2] D'altres, citen que la suposada transició amb el gascó és solament un mínim influx lèxic.[2] Autors com Manuel Alvar[3], Joan Coromines[4] o Antoni Babia[5] mantenen la catalanitat del benasquès. Altres com Pidal, Veny o Badia i Margarit són partidaris de la seva inclusió en l'aragonès, basant-se principalment en la diftongació de les vocals llatines tòniques e i o. També Günter Haensch, al seu llibre "Las Hablas de la Alta Ribagorza" fa una descripció detallada del benasquès dividit en diverses zones, determinant que és un varietat lingüística d'adscripció aragonesa de transició molt accentuada cap al català, especialment en els municipis més al nord i més orientals.

Tanmateix, els benasquesos, veuen la seva llengua diferent del català normatiu i, molt, de l'aragonès comú. No obstant això, un aspecte que caldria considerar abans de precipitar-se respecte a la seva filiació seria el fet que parlen en castellà amb els veïns aragonesos de parla castellana però en benasquès amb els veïns ribagorçans, gistavins i sobrarbesos.[4]

El nom patuès[modifica | modifica el codi]

La denominació benasquès ha estat popularitzada durant les darreres dècades pels estudiosos, però no ha reeixit a reemplaçar entre els parlants mateixos la denominació tradicional de patuès.[6]

Localització[modifica | modifica el codi]

El benasquès es parla a la Vall de Benasc, concretament a les poblacions de Benasc, Cerler, Ancils, Grist, Saünc, Gia, Castilló de Sos, el Ru, Bissaürri, Renanué, Urmella, Vilanova d'Éssera, Sessué, Eressué, Ramastué, Sos, Lliri, Arassant, la Múria, Sant Feliu de Veri i Sant Martí d'Estet.

Característiques[modifica | modifica el codi]

Fonologia[modifica | modifica el codi]

Principals diferències entre el sistema fonològic benasquès i l'aragonès:

  • El grau d'obertura de les vocals e i o (sèt, còr), que a vegades pot fer distinció semàntica (['fɔr]=fort, fuerte; ['for]=forn, furno); els altres casos fan la diftongació pròpia de la resta de l'aragonès.
  • En els parlars de la part nord de la vall (Saura, 2003) les a dels plurals i d'algunes formes verbals es tornen e, com al ribagorçà, asturià central i alguns dialectes mossàrabs (Las francesas se'n tórnan cap a París~Les franceses se'n tornen cap a París).
  • La falta de la interdental sorda, que la grafia aragonesa representa amb una c, 'una 'z o una tz, i que al benasquès sona sempre com a [s] (['sεl]=cel, cielo; [se'rε]=serè, cerenyo) o [ts] als plurals procedents de -T'S ([siw'tats]=ciutats, ciudatz).

Molts trets del benasquès es poden trobar en altres varietats del català, sobretot al català nord-occidental.

El benasquès no diftonga els mots que sí ho fan a la resta de varietats aragoneses ([fi'dεl]=fidiel; ['fɔk]=fuego), per això es diu que el benasquès forma part del català quan aquest tret es considera com una isoglossa clau entre l'aragonès i el català.

Quant a les evolucions fonètiques històriques que podem destacar:

  • Hi ha alguns casos de caiguda de consonants intervocàliques -C- davant d'E, I i de -TI- davant de l'accent coincidint amb el català:
    • RATIONE > ragón, amb una etapa intermèdia raó.
  • Hi ha alguns casos d'evolucions cap a -U final dels grups finals -TY-, -C davant de E, I i -D, que s'ha considerat sempre un caràcter propi del català, encara que és normal a bona part de dialectes aragonesos (especialment orientals i centrals):
    • PERDICE(M) > perdiu
    • PRETIU(M) > preu
    • PEDE(M) > peu
    • PRODE > prou
  • La terminació -MEN dels substantius neutres de la tercera declinació llatina, que en aragonès es manté, evoluciona a -me o -m com es fa al català:
    • FAMEN > fame
    • GRAMEN > grame
    • LEGUMEN > llegume
    • TERMEN > termi (a Renanué i Erisué).
    • LUMEN > llum
    • NOMEN > nom
    • Per això el sufix -men pren la forma -me: ixame (eixam), vacume, crabame...
  • Hi ha metàtesis típiques de l'aragonès, sovint comunes amb el gascó, que no són pròpies del català:
    • LINGUA(M) > lluenga (llengua).
    • CAPRA(M) > craba.

Grafia[modifica | modifica el codi]

La forma més utilitzada per escriure en benasquès és la mateixa que la catalana, que utilitza l'alfabet llatí. No existeix una ortografia oficial, però la Propuesta Ortografica de Acadèmia de l'Aragonès s'ha mostrat com una eina plenament funcional a aquest dialecte ribagorçà.

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Hi ha casos que la -o final ([u]) es manté en singular pero en plural hi ha zones on es manté i altres on no es manté:

  • arco/arcs, banco/bancs, farcello/farcells, palo/pals, pito/pits, cepo/ceps, esclopo/esclops, terrenyo/terrenys, uello/ulls

En aquests casos és dubtós interpretar si és una -o final antiga o reintroduïda. És de notar que aquesta -o està no acompanyada dels diftongs -ie-, -ue- que no es perden en el procés de castellanització general, (uello, farciello), i és una prova més de l'afiliació del benasquès amb el català.

Les parelles com forau/forats, prau/prats s'han de tenir en compte a l'hora d'interpretar l'evolució del participi al català.

Es fa servir la preposició damb en lloc de "amb" com en occità gascó. Té les preposicions "ta" i "enta" com en aragonès general i en occità gascó.

Les desinenciès de segona persona del plural es fan en -ts: podets, querits, fets. (podeu, voleu, feu).

Hi ha verbs irregulars amb diftongació al subjuntiu amb increments en -g: puesca, muelga, cuesca, muerga, querga.

Els participis en benasquès acaben en -au, -eu, -iu (cantau, perdeu, dormiu). Xavier Terrado Pablo considera que representen una evolució autòctona per vocalització dels -ad, -ed, -id de l'aragonès, cosa que és totalment falsa, o si més no poc creïble.

Hi ha participis irregulars como quiesto" (volgut) puesto (pogut) feto (fet) ubierto (obert) preso (pres) cueto (cuit)

Existeix el imperfect en -eba -iba com en català ribagorçà i en tot el domini lingüistic de l'aragonès: feba, dormiba, meteba, diba, queriba, nyapiba

Els verbs freqüentatius fan infinitius acabats en -eiar (baveiar coixeiar) com en català antic. Ballarín ho va documentar el 1978 (mira com baveia eixe llimaco (mira com baveja aquest llimac)).

Lèxic[modifica | modifica el codi]

  • ragonar enraonar
  • fuella fulla
  • musclo muscle
  • huembro espatlla
  • pai pare (com en gascó)
  • mai mare (com en gascó)
  • hue avui
  • agüerro tardor
  • maitino matí
  • demà demà
  • vediello vedell
  • craba cabra
  • uello ull
  • uella ovella
  • can gos
  • ueit buit
  • gato gat
  • vaca vaca
  • muixón ocell
  • forau forat

Els dies de la setmana són idèntics que els ribagorçans i pallaresos: Lluns, Marts, Mecres, Jous, Vendres, Sabte i Dimenge.

Possibles trets d'adscripció a l'aragonés[modifica | modifica el codi]

-diftongació de E i O breus llatines: uello, fuella, nuevo, hue, ixartiello, güeit, fuent, puent, puerta, -formes diftongades als verbs: viengo, tiengo, ye, yes, yera, puesco -conservació de les vocals finals: fillo, vediello, banco, martiello, feto, dito -tipus lèxics aragonesos: agüerro, pai, mai, güella -possessius aragonesos: ixa ye la mia mai, el mio fillo, el uello del mio pai -imperfet en -eba-iba: feba, dormiba, meteba, diba, queriba, nyapiba

Situació social[modifica | modifica el codi]

Malgrat la difícil situació de totes les parles pirinenques, el benasquès ha gaudit històricament de més fortalesa que altres parlars dels Pirineus. La seva realitat sociolingüística té tant a veure amb la parla de la Franja de Ponent pels trets lingüístics i les relacions socials, com amb les altres parles aragoneses més properes, el gistaví i l'aragonés ribagorçà, amb els que comparteix la majoria del lèxic i els principlas trets morfositàctics. Per la seva indefensió legal, la llengua és en una situació de ràpida recessió. Tanmateix, el seu ús social ha augmentat els darrers anys gràcies al procés de recuperació que duen a terme associacions i persones de dins i fora de la vall. El benasquès es revaloritza molt des dels anys 80. Nombroses iniciatives han aparegut aquests darrers anys, com demandes del seu ensenyament a les escoles de la vall, o també el lliurament de premis que han estimulat la creació de textos literaris en aquest dialecte.

El benasquès s'ensenya a les escoles en el marc del programa d'ensenyament de l'aragonès del Govern d'Aragó, sent un dels cinc llocs on s'imparteix des de l'any 2003, a través d'una professora nativa de la Vall, que ensenya la varietat local. S'imparteix en els centres d'educació infantil i primària amb un increment progressiu del nombre d'alumnes.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Actes del quinzè col·loqui internacional de llengua i literatura. L'Abadia de Montserrat, 2010, p. vol.1, p.44. ISBN 8498832802. 
  2. 2,0 2,1 Saura Rami, José Antonio. Elementos de fonética y morfosintaxis benasquesas. Saragossa: Gara d'Edizions-Institución Fernando el Católico, 2003. ISBN 84-7820-679-5. 
  3. Manuel Alvar, La Frontera Catalano-Aragonesa. Institución Fernando El Católico. 1976
  4. 4,0 4,1 Entrada Benasquès a la Gran Enciclopèdia Catalana.
  5. Babia, Antoni. La Franja de la Franja: La parla de la Vall de Benasc, on el català és patuès. Barcelona: Empúries, 1997. ISBN 84-7596-551-2. 
  6. Castáan, María Carmen. «Una experiencia didáctica: la enseñanza del patués para adultos. Breve recorrido por el patués escrito». A: Actas del I Encuentro "Villa de Benasque" sobre Lenguas y Culturas Pirenaicas : Benasque (Huesca), 16-20 de septiembre de 1996 (en castellà). Diputación General de Aragón, Departamento de Educación y Cultura, 1997, p. 263-278. ISBN 84-7753-674-0. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal: Llengües