Benasquès
De Viquipèdia
|
patués |
|
|---|---|
| Pronunciació: | AFI: [pa.tuˈésː] |
| Altres denominacions: | {{{altresdenominacions}}} |
| Parlat a: | Espanya |
| Regió: | Aragó |
| Parlants: | 1.000 - 2.500 |
| Rànquing: | |
| Classificació genètica: | Indoeuropea Itàlica |
|
|
|
| Llengua oficial de: | encara no ho és |
| Regulat per: | |
|
|
|
| ISO 639-1 | {{{iso1}}} |
| ISO 639-2 | {{{iso2}}} |
| ISO 639-3 | {{{iso3}}} |
| SIL | {{{sil}}} |
 Localització del benasquès al nord de l'Aragó
|
|
| vegeu també: llengua | |
El benasquès (patuès), és un parlar romànic propi de la Vall de Benasc, a la comarca de la Ribagorça (Aragó). Se li estimen entre 1.000 i 2.500 parlants.
Taula de continguts |
[edita] Un dialecte de transició
El benasquès té força similituds amb el ribagorçà (català de l'Alta Ribagorça), l'aragonès i, menys, amb el gascó (occità de la Gascunya). Depèn de la zona, es troben més característiques comunes amb cada una d'aquestes llengües. Com a parlar de transició, l'adscripció a una o altra llengua ha estat discutida. Algun filòleg s'ha decantat per catalogar-lo com a microllengua, sobretot pel seu nombre de parlants. [1] D'altres, citen que la suposada transició amb el gascó és solament un mínim influx lèxic.[1] Autors com Manuel Alvar, Joan Coromines[2] o Antoni Babia[3] mantenen la catalanitat del benasquès. Altres com Pidal, Veny o Badia i Margarit són partidaris de la seva inclusió en l'aragonès, basant-se principalment en la diftongació de les vocals llatines tòniques e i o.
Tanmateix, els benasquesos, dins de la ideologia localista imperant a l'Aragó pel que fa al fet lingüístic veuen la seva llengua força diferent del català normatiu i de l'aragonès comú. Això no obstant, un aspecte que caldria considerar abans de precipitar-se respecte a la seva filiació seria el fet que parlen en castellà amb els veïns aragonesos però en benasquès amb els veïns ribagorçans catalanoparlants. Això pot donar una certa idea de continu lingüístic.[2]
[edita] El nom patués
"Patués" és la denominació tradicional que usen els parlants del benasquès per referir-se a la seva llengua. És també la denominació que s'aplica als parlars gascons i occitans dels departaments francesos veïns. Per a la gent que no el parla, sobretot per als francesos, però també en català, "patuès" sovint té un sentit despectiu. Entre els benasquesoparlants, en canvi, el mot patuès no té cap connotació despectiva: ja s'han acostumat a que sigui el nom familiar de la llengua dins i fora del país. La denominació "Benasquès" ha estat popularitzada durant les darreres dècades pels estudiosos, però no ha aconseguit substituir entre els propis parlants la denominació tradicional "patués".
[edita] Localització
Es parla a la Vall de Benasc (al sud-oest de la Vall d'Aran), concretament a les poblacions de Benasc (pronunciat Benàs), Cerler, (pronunciat Sarllé) Ancils, Grist, Saünc, Gia (pronunciat Txia), Castilló de Sos, el Ru, Bisaürri, Renanué, Urmella, Vilanova d'Éssera, Sessué, Eressué, Ramastué, Sos, Lliri, Arassant, la Múria, Sant Feliu de Veri i Sant Martí d'Estet.
[edita] Característiques
[edita] Fonologia
Principals diferències de pronunciació entre benasquès i l'aragonès:
- El grau d'obertura de les vocals e i o (sèt, còr), que de vegades fa distinció semàntica (fòrt 'fort', fórt~'forn'), però que es redueix a uns pocs parells mínims.
- En alguns parlars benasquesos, concretament al A de Saura (cf. supra) la a dels plurals i d'algunes formes verbals esdevé e, com en català (Las fransesas se'n tornan ta París~Les franseses se'n tornen ta París). La interdental sorda, que l'aragonès representa amb una z, en benasquès sona sempre /s/ (zielo~sielo, zereño~sereño) o com /ts/ en els plurals procedents de -T'S, que l'aragonés ha fet evolucionar a aqueixa "z"(ziudaz~siudats).
Força trets del benasquès es poden trobar en algunes varietats de l'aragonès, sobretot en l'aragonès oriental, que, òbviament, és l'aragonès més de transició al català. Altrament, el benasquès comparteix també molts trets amb els parlars ribagorçans i pallaresos.
El benasquès no diftonga vocals que sí diftonga l'aragonès (fèl~fiel, fòc~fuego), especialment en paraules del vocabulari més usual. La resta del lèxic i morfosintaxi és a parts iguals aragoneso-ribagorçà i catalano-ribagorçà.
[edita] Ortografia
La forma més emprada per escriure el benasquès és una adaptació pròpia de l'ortografia de la llengua aragonesa de 1987, que usa l'alfabet llatí.
L'accentuació segueix més o menys les mateixes normes que l'aragonès, encara que en alguns mots usa l'accent diacrític en casos que l'aragonès no ho fa: mai-mái (cat. mare-mai), mon-món (cat. mont-món). Aquestes normes seran substituïdes per les definitives, sortides de l'Academia de l'Aragonés, única autoritat lingüística per a l'aragonès; triada i reconeguda per totes les associacions de promoció i estudi de la llengua aragonesa. Com es pot veure, el desacord entre els lingüístes a l'hora de filiar el benasquès desapareix totalment quan s'imposen els criteris polítics. Tot i ser una parla mixta o fronterera catalano-aragonesa, o precisament per això, la Llei de Llengües que el govern autònom aragonès aprovarà en el futur, consagrarà el benasquès legalment i definitivament dins de l'aragonès.
Tanmateix, José Antonio Saura, lingüísta de Grist, benasquesoparlant i principal estudiós i coneixedor de la llengua, proposa i usa una ortografia més etimològica que, entre altres variants, inclou l'accentuació de totes les ee i oo obertes.
[edita] Morfosintaxi
En molts casos la dessinència -o dels masculins es manté en singular però no en plural.
- arco/arcs, banco/bancs, chermano/chermans, farsiello/farsiells, lelo/lels, meco/mecs, miollo/miolls, palo/pals, pito/pits, sepo/seps, sueco/suecs, tusuelo/tusuels, nugo/nucs, ñedo/ñets, sentiu/sentits, forau/forats, llinau/llinats, prau/prats,güello/güells, casuelo/casuels, amb la particularitat què quan acaben en vocal + u en singular, el plural el poden fer en -ts o en -us: sentius/sentits, foraus/forats, llinaus/llinats.
Aquest tret és determinant en la fesomia sonora de la llengua. Una conversa basada en substantius en singular té una retirada indubtablement aragonesa. La mateixa conversa, però, amb els mateixos substantius en plural l'agermana amb el català.
[edita] Situació social
Malgrat la difícil situació de totes les parles pirinenques, el benasquès ha gaudit històricament de més fortalesa que altres parlars de l'Aragó. La seva realitat sociolingüistica té més a veure amb les parles de altres zones de la Franja, imbuides alhora de la situació lingüística del català, que no pas amb la de la parles estrictament aragoneses d'Ansó o Panticosa. Per la seva indefensió legal, la llengua que està en una situació de ràpida recessió. Tanmateix, el seu ús social ha augmentat els darrers anys gràcies al procés de recuperació que duen a terme associacions i persones de dins i de fora de la vall. El benasquès està sent molt revaloritzat des dels anys 80. La petició del seu ensenyament a les escoles de la vall ha estat impulsada per moltes iniciatives, com ara el consens de premis que han estimulat la creació de textos literaris en aquesta llengua durant els últims anys.
[edita] Referències
- ↑ 1,0 1,1 Saura Rami, José Antonio. Elementos de fonética y morfosintaxis benasquesas. Saragossa: Gara d'Edizions-Institución Fernando el Católico, 2003. ISBN 84-7820-679-5.
- ↑ 2,0 2,1 Entrada Benasquès a la Gran Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Babia, Antoni. La Franja de la Franja: La parla de la Vall de Benasc, on el català és patuès. Barcelona: Empúries, 1997. ISBN 84-7596-551-2.
[edita] Bibliografia
- Ballarín Cornel, Ángel. Elementos de gramática benasquesa. Saragossa: Talleres gráficas La Editorial, 1976. ISBN 84-8507711-3.
- Ballarín Cornel, Ángel. Diccionario del benasqués. Saragossa: Talleres gráficas La Editorial, 1978. ISBN 84-85-077-08-3.
[edita] Enllaços externs
 |
Articles relacionats amb Llengües |
- Benasqués a la Gran Enciclopedia Aragonesa. (castellà)
- Diccionario Digital del Benasqués
- Dicsionari de patués (benasqués-castellán) de l'Asoziazión Guayente. (castellà)
- El patués sigue vivo en las escuelas del valle de Benasque (castellà)
- Academia de l'Aragonés (castellà)
- Suïls Subirà, Jordi. «Saura Rami, José Antonio (2003): Elementos de fonética y morfosintaxis benasquesas» (pdf). Estudis romànics, 27 (2005), P. 350-354. ISSN 0211-8572 [Consulta: 22-6-2009].
