Català benasquès

benasquès
Pronunciació:	AFI: [bənəs'kεs]
Parlat a:	Espanya
Regió:	Aragó
Parlants:	1.000 - 2.500
Classificació genètica:	Indoeuropea   Itàlica    Romànica     Occitanoromànica      Aquitanopirinenca       Català        Benasquès
estatus oficial
Regulat per:
codis de la llengua
Localització del benasquès
Visiteu el Portal:Llengües

El benasquès, és un dialecte de transició propi de la Vall de Benasc, a la comarca de l’Alta Ribagorça. Se li estimen entre 1.000 i 2.500 parlants. El benasquès és una modalitat de la llengua aragonesa, de transició a la llengua catalana. La Vall de Benasc és un lloc on aquesta llengua és molt viva i inicia el segle XXI aplegant-se amb parlants d'altres pobles dels Pirineus a fi que els parlars de les valls pirinenques segueixin sent una realitat en el futur.

Un dialecte de transició

El benasquès té moltes similituds amb el ribagorçà, força amb el boltanyà i, menys, amb el gascó. Segons la zona, es troben més característiques comunes amb cada una d'aquestes llengües. Com a parlar de transició, l'adscripció a una o altra llengua ha estat discutida. Algun filòleg s'ha decantat per catalogar-lo com a microllengua, sobretot pel seu nombre de parlants. D'altres, citen que la suposada transició amb el gascó és solament un mínim influx lèxic. Autors com Manuel Alvar, Joan Coromines o Antoni Babia mantenen la catalanitat del benasquès. Altres com Pidal, Veny o Badia i Margarit són partidaris de la seva inclusió en l'aragonès, basant-se principalment en la diftongació de les vocals llatines tòniques e i o.

Tanmateix, els benasquesos, veuen la seva llengua diferent del català normatiu i, molt, de l'aragonès comú. Això no obstant, un aspecte que caldria considerar abans de precipitar-se respecte a la seva filiació seria el fet que parlen en castellà amb els veïns aragonesos però en benasquès amb els veïns ribagorçans.

El nom patuès

Patuès és la denominació despectiva i pejorativa que utilitzen els espanyols perquè els benasquesos abandonin la seva llengua. És també la denominació que s'aplica als parlars occitans dels departaments francesos veïns (patois). La denominació benasquès ha estat popularitzada durant les darreres dècades pels estudiosos, però no ha reeixit a reemplaçar entre els parlants mateixos la denominació tradicional patuès.

Localització

El benasquès es parla a la Vall de Benasc, concretament a les poblacions de Benasc, Cerler, Ancils, Grist, Saünc, Gia, Castilló de Sos, el Ru, Bissaürri, Renanué, Urmella, Vilanova d'Éssera, Sessué, Eressué, Ramastué, Sos, Lliri, Arassant, la Múria, Sant Feliu de Veri i Sant Martí d'Estet.

Característiques

Fonologia

Principals diferències entre el sistema fonològic benasqués i l'aragonés:

• El grau d'obertura de les vocals e i o (sèt, còr), que a vegades pot fer distinció semàntica (['fсr]=fort, fuerte; ['for]=forn, furno); els altres casos fan la diftongació pròpia de la resta de l'aragonès.
• En els parlars de la part nord de la vall (Saura, 2003) les a dels plurals i d'algunes formes verbals es tornen e, com el ribagorçà, asturià central i alguns dialectes mossàrabs (Las francesas se'n tórnan cap a París~Les franceses se'n tornen cap a París).
• La falta de la interdental sorda, que la grafia aragonesa representa amb una c, 'una 'z o una tz, i que al benasquès sona sempre com a [s] (['sεl]=cel, cielo; [se'rε]=serè, cerenyo) o [ts] als plurals procedents de -T'S ([siw'tats]=ciutats, ciudatz).

Molts trets del benasquès es poden trobar en altres varietats del català, sobretot al català nord-occidental.

El benasquès no diftonga els mots que sí ho fan a la resta de varietats aragoneses ([fi'dεl]=fidiel; ['fсk]=fuego), per això es diu que el benasquès forma part del català quan aquest tret es considera com una isoglossa clau entre l'aragonès i el català.

En quant a les evolucions fonètiques històriques que podem destacar:

• Hi ha alguns casos de caiguda de consonants intervocàliques -C- davant d’E, I i de -TI- davant de l'accent coincidint amb el català:
  • RATIONE > ragón, amb una etapa intermèdia raó.

• Hi ha alguns casos d'evolucions cap a -U final dels grups finals -TY-, -C davant de E, I i -D, que s'ha considerat sempre un caràcter propi del català, encara que és normal a bona part de dialectes artagoneses (especialment orientals i centrals):
  • PERDICE(M) > perdiu
  • PRETIU(M) > preu
  • PEDE(M) > peu
  • PRODE > prou

• La terminació -MEN dels substantius neutres de la tercera declinació llatina, que en aragonès es manté, evoluciona a -me o -m com es fa al català:
  • FAMEN > fame
  • GRAMEN > grame
  • LEGUMEN > llegume
  • TERMEN > termi (a Renanué i Erisué).
  • LUMEN > llum
  • NOMEN > nom
  • Per això el sufix -men pren la forma -me: ixame (eixam), vacume, crabame...

• Hi ha metàtesis típiques de l'aragonès, sovint comunes amb el gascó, que no són pròpies del català:
  • LINGUA(M) > lluenga (llengua).
  • CAPRA(M) > craba.

Grafia

La forma més utilitzada per escriure en benasquès és la mateixa que la catalana, que utilitza l'alfabet llatí. No existeix una ortografia oficial, però la Propuesta Ortografica de Acadèmia de l'Aragonès s'ha mostrat com una eina plenament funcional a aquest dialecte ribagorçà.

Morfologia

Hi ha casos que la -o final ([u]) es manté en singular però mai en plural:

• arco/arcs, banco/bancs, farcello/farcells, palo/pals, pito/pits, cepo/ceps, esclopo/esclops, terrenyo/terrenys, ullo/ulls

En aquests casos és dubtós interpretar si és una -o final antiga o reintroduïda. És de notar que aquesta -o està no acompanyada de els diftongs -ie-, -ue- que no es perden en el procés de castellanització general, (ullo, farcello), i és una prova més de l'afiliació del benasquès amb el català.

Les parelles com forau/forats, prau/prats s'han de tenir en compte a l'hora d'interpretar l'evolució del participi al català.

Es fa servir la preposició damb en lloc de "amb" com en occità gascó.

Els participis en benasquès acaben en -au, -eu, -iu (cantau, perdeu, dormiu). Xavier Terrado Pablo considera que representen una evolució autòctona per vocalització dels -ad, -ed, -id de l’aragonès, cosa que és totalment falsa.

Els verbs freqüentatius fan infinitius acabats en -eiar (baveiar coixeiar) com en català antic. Ballarín ho va documentar el 1978 (mira com baveia eixe llimaco (mira com baveja aquest llimac)).

Lèxic

El verb ragonar significa "enraonar" (conversar).

El muscle es diu musclo, mentre que en aragonès es diu "huembro".

Els dies de la setmana són idèntics que els ribagorçans i pallaresos: Lluns, Marts, Mecres, Jous, Vendres, Sabte i Dimenge.

Situació social

Malgrat la difícil situació de totes les parles pirinenques, el benasquès ha gaudit històricament de més fortalesa que altres parlars dels Pirineus. La seva realitat sociolingüística té molt més a veure amb la parla de la Franja de Ponent que amb les parles d'altres zones. Per la seva indefensió legal, la llengua és en una situació de ràpida recessió. Tanmateix, el seu ús social ha augmentat els darrers anys gràcies al procés de recuperació que duen a terme associacions i persones de dins i fora de la vall. El benasquès es revaloritza molt des dels anys 80. Nombroses iniciatives han vist el dia aquests darrers anys, com demandes del seu ensenyament a les escoles de la vall, o també el lliurament de premis que han estimulat la creació de textos literaris en aquest dialecte.

Enllaços externs

Portal: Llengües

• Benasqués a la Gran Enciclopedia Aragonesa. (castellà)
• Diccionario Digital del Benasqués
• Dicsionari de patués (benasqués-castellán) de l'Asoziazión Guayente. (castellà)
• Estudi sobre el benasquès (castellà)
• El patués sigue vivo en las escuelas del valle de Benasque (castellà)
• Academia de l'Aragonés (aragonès)
• Suïls Subirà, Jordi. «Saura Rami, José Antonio (2003): Elementos de fonética y morfosintaxis benasquesas» (pdf). Estudis romànics, 27 (2005), P. 350-354. ISSN 0211-8572 [Consulta: 22-6-2009].
• L’Espital de Benás reportatge en benasquès
• El Canut d'els Diapllerons titelles en benasquès