Napolità

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Napolità
Napulitano
Altres denominacions: Nnapulitano
Parlat a: Itàlia
Regió: Campània (Itàlia)
Parlants: 7,8 milions
Classificació genètica: Indoeuropea

  Llengua romànica
   Itàlica-Occidental
    Romance
     Italo-Occidental
      Italo-Dàlmata
       Napolità

estatus oficial
Llengua oficial de: no té cap tipus de reconeixement oficial
Regulat per: sense regulació
codis de la llengua
ISO 639-1 nap
ISO 639-2 nap
ISO 639-3 nap
ISO 639-3 nap
Mapa de zones de parla napolitana
Globe of letters.svg Visiteu el Portal:Llengües Globe of letters.svg

El napolità (napulitano) és una llengua romànica parlada a la Campània (Itàlia) i en algunes regions veïnes. Encara que sovint es parla del napolità com un dialecte, la major part dels lingüistes el considera una llengua de per si. Es parla a Campània i més concretament a la ciutat de Nàpols i el seu immediat radi d'influència.

La llengua napolitana comprèn una varietat de dialectes centre-meridionals, els quals presenten una sèrie de similituds (però també moltes diferències). Algunes fonts, com Ethnologue inclouen dins del mateix grup lingüístic napoletano-calabrès [1] els dialectes del sud del Laci, del sud de Marche, Abruzzi, Molise, Basilicata, del nord de Calàbria, i del nord i el centre de Puglia, fins a uns 7 milions de parlants nadius teòrics.

Aquestes afirmacions d'altra banda resulten inacceptables per aquells que mantenen que els dialectes locals parlats fora de la Campània (i àdhuc fora de l'àrea directa de Nàpols) no poden ser assimilats sota el nom de napolità.

Generalment, tots aquests dialectes són mútuament intel·ligibles, però han caigut en el localisme víctimes de la diglòssia d'una llengua sense prestigi respecte a l'italià estàndard. A Nàpols les acadèmies d'idiomes fan bon negoci amb els cursos d'allò que denominen dizione dell'italiano, que de fet és italià estàndard per a parlants nadius de napolità.

Siga com siga, ha sigut la riquesa gramatical, lèxica i sintàctica mateixa del napolità que ha motivat que la UNESCO fes bona la definició de llengua napolitana.

Històricament, el napolità havia estat llengua oficialitzada del regne de Nàpols des de 1442 per decret d'Alfons I de Nàpols. El 1554, el cardenal Girolamo Seripando va fer-lo substituir pel toscà o italià.[2]

En la literatura popular, el personatge per excel·lència de la fàbula napolitana és Pulcinella, un personatge còmic, epicuri i ambigu sexualment que ridiculitza els poderosos.

Actualment, la llengua napolitana és viva sobretot al món de la cançó; la canzone napoletana, amb exemples coneguts mundialment com 'O sole mio, 'O surdato 'nnammurato o Funiculì funiculà.

Característiques[modifica | modifica el codi]

Encara que el napolità i l'italià son parents propers , de vegades les diferències de pronunciació amaguen les semblances. La diferència més notable per als no-napolitans és la pronunciació afeblida com a vocal neutra de moltes consonants àtones.

  • El napolità té set fonemes vocàlics: a, e, ɛ, i, o, ɔ, u. Només quatre d'aquestes vocals es poden trobar en posició àtona: a, i, u, i una vocal neutra [ə] que pot arribar a fer-se muda en determinats contextos, com en català. En posició àtona, passen a vocal neutra les vocals a, e oberta, e tancada, o oberta i o tancada. Però les a àtones protòniques (per davant de la síl·aba accentuada) es mantenen com [a].
  • El doblament o geminació de consonants inicials de paraula segons la paraula precedent: 'o ttaliano (la llengua italiana). Hi ha alternances gramaticals significatives pex.: 'e guagliune = els nois però 'e gguaglione = les noies (amb geminació davant l'article determinat femení plural).
  • Betacisme, confusió de /b/ i /v/.
  • Els grups de l'italià estàndard -gi-, -ci- que representen africades es relaxen fins a esdevenir simples fricatives, [ʒ] i [ʃ] respectivament.
  • Rotacisme de /d/ intervocàlica: Maronna (Madonna), o també per fonètica sintàctica roje (dos).
  • La consonant velar /g/ en esdevé fricativa [ɣ], o fins i tot muda, a principi de paraula en els grups /gw-/ o /gr-/, o seguida de les vocals [a] o [u]
  • Assimilació dels grups [mb] o [nd] a [mm] i [nn] respectivament: munno (món), quanno (quan)
  • La fricativa alveolar sorda /s/ en posició inicial seguida de consonant velar o labial esdevé fricativa post-alveolar [ʃ], pex. spagnolo [ʃpa'ɲolə]
  • El grup llatí FL- ha donat [ʃ] en napolità: sciummo (<FLUMEN), sciore (< FLOREM)

El napolità ha incorporat paraules de moltes llengües: àrab, grec, francès, català, castellà, toscà, anglès. Alguns exemples de paraules napolitanes d'origen català: ammuina (d'amoinar), muccaturo (de mocador).

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Ethnologue Napoletano-Calabrese
  2. Zuccagni-Orlandini, A. Raccolta di dialetti italiani con illustrazioni etnologiche (en italià). tip. Tofani, 1864. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Napolità
Viquipèdia
Hi ha una edició en napolità de la Viquipèdia