Corona d'Aragó
De Viquipèdia
|
|||||
|
|||||
 |
|||||
| Capital | No n'hi ha. Ciutats importants : Barcelona, Nàpols, Saragossa i València. | ||||
| Idioma oficial | català, aragonès i castellà com a ús comú, i llatí a la cancelleria reial ; napolità i sicilià als respectius dominis lingüístics. | ||||
| Religió | Catòlica | ||||
| Govern | Monarquia | ||||
| Rei | Rei d'Aragó | ||||
| Període històric | Edat mitjana i moderna | ||||
| • {{{event_pre}}} | {{{date_pre}}} | ||||
| • Establiment | 1137 | ||||
| • Dissolució (Decrets de Nova Planta) | 1715 | ||||
La Corona d'Aragó va ser l'entitat política nascuda de la unió dinàstica reial (1137) entre el Regne d'Aragó i el Comtat de Barcelona mitjançant el matrimoni de Ramon Berenguer IV amb Peronella d'Aragó, els descendents dels quals tingueren sota els seus dominis reials tant el regne d'Aragó com els comtats catalans i, més tard, les seves conquestes. En termes contemporanis, funcionava més com una confederació política que no pas com un estat unitari[cal citació].
[edita] Terminologia
[edita] Noms del territori
A les Corts de Montsó de 1289, el conjunt dels territoris i estats era designat amb els noms de Corona Reial, de Ceptre Reial o de Corona d'Aragó i de Catalunya.[1] Tot i així, ja al segle XIII es va començar a emprar la denominació Corona d'Aragó,[2] Corona Reial d'Aragó,[3] Regnes d'Aragó, o simplement Aragó, [4] expressions que es generalitzarien a partir del segle XIV.
| « | E l'alcaid e tots los vells e el poble de la terra eixiren contra aquestes galees al port de la Ciutadella e demanaren: -De qui són les galees? E dixeren que del rei d'Aragó e de Mallorques e de Catalunya e que eren missatgers seus. | » |
|
—Jaume I. Llibre dels feits cap.119 |
||
| « | E tal consell no em donets que mal tornaria jo en Catalunya e en Aragó e ab gran vergonya de mi si jo aital llogar com aquest no prenia. | » |
|
—Jaume I. Llibre dels feits cap.167 |
||
| « | E ab l'ajuda de Déu e ab aquells qui tenen nostres feus en Catalunya e honors en Aragó. | » |
|
—Jaume I. Llibre dels feits cap.241 |
||
| « | E ha hi rics-homens que per un que aquí (regne d'Aragó) n'haja n'ha quatre en Catalunya e per un cavaller n'ha en Catalunya cinc, e per un clergue que ací allà n'ha deu, e per un ciutadà honrat n'ha en Catalunya cinc. | » |
|
—Jaume I. Llibre dels feits cap.392 |
||
| « | consideratis malis ac dampnis Terre Sancte illatis per inimicos fidei, ut per venerabilem et dilectum nostrum fretem Berengarius de S.Justo magistrum milice Templi in Aragonia et Cathalonia nuper intelleximus fuimus(...) | » |
|
—Alfons II el franc al mestre del Temple.abril 1290 |
||
| « | e recomten aqueles letres quel prinse a dada sa fila ha Karlot de Fransa (...) e renonsia a la donacio que li era estada feta Darago e de Catalunya (...) | » |
|
— B. de Vilaragut a Jaume, rei de Sicília. 1290[5] |
||
| « | Essi per aventura lo rey Daragon no pogues retre Sicilia(...) lo rey Daragon enten que per aço la sua pau no romanga abans la aya ben e complidament el e tot ço que a la Corona Daragon e al Comptat de Barcelona pertany. | » |
|
—capítols missatgers Jaume II. març 1295 |
||
| « | E divenres matí venc, la gràcia de Déu,de bona pluja, que pres tot Aragon e Catalunya e Regne de Valencia e de Murcia e durà entrò per tot lo dicmenge tot dia. | » |
|
—Ramon Muntaner, cap.CCXCVI |
||
| « | Com lo dit infant En Jacme (...) renuncià de fet als dits regnes d'Aragó, de Valencia, de Sardenya, e de Corsega e al comdat de Barcelona e a tots drets que hagués per dret de primogenitura. | » |
|
—crònica Pere terç, cap.I 42 |
||
| « | E con foren denant lo senyor rei, nostre pare, e la reina, madastra nostre, e tot llur Consell, En Guillem de Vinatea proposà e dix que molt se meravellava del senyor rei e de tot son Consell que aitals donacions faés ne consentís com havia; car allò no volia àls dir sinó tolre e separar lo Regne de València de la Corona d'Aragó, car separats les viles e llocs tan apropiats com aquells eren de la ciutat de València, València no seria res. | » |
| « | E maman fer segells nous en què fos intitulat e nomenat lo Regne de Mallorques ab lo títol dels altres regnes, lo qual ordenam en aquesta forma: En Pere, per la gràcia de Déu, rei d'Aragó, de València, de Mallorques, de Sardenya e de Còrsega, e comte de Barcelona. És ver que els de Mallorques conceberen algun desplaer com nós metem València en nostre títol ans de Mallorques e ho proposaren danant nós, e nós responguem un dia en la nostre cambra, que jatsia que antigament Mallorques fos ans de València en lo títol, en temps d'alguns nostres predecessors, però lo Regne de València és molt ennoblit e mellorat. E puis diguem-los rient que en aquell lloc del títol no haüda ventura de Mallorques de romanir a la Corona d'Aragó, ans era estada donada e retuda dues vegades, e així ara volíem assajar si melloraria la ventura en lo tercer lloc del títol. E ells així riguerense'n, e no ens en parlaren pus enant. | » |
Per explicar aquest marc institucional, la historiografia noucentista del segle XX va utilitzar els termes Confederació catalanoaragonesa, Corona catalanoaragonesa, Catalunya-Aragó[1] i el títol de comte-rei.
[edita] Títols dels sobirans
Tot i que el rei d'Aragó Ramir el monjo va donar al comte de Barcelona Ramon Berenguer IV la sobirania d'Aragó i els nobles aragonesos el juraren en homenatge i fidelitat, acte propi de nominació dels reis, no es va intitular rei d'Aragó sinó príncep i dominador d'Aragó perquè Ramir es va reservar el títol de rei d'Aragó.[6]
Els seus successors, ja des del seu fill Alfons el Cast (1162), s'intitularen reis d'Aragó i comtes de Barcelona a més a més de la resta de títols de sobirania sobre els territoris que van anar adquirint amb el temps.
[edita] Territoris de la Corona d'Aragó
Aquests foren els territoris que, en un moment o altre, van estar sota el domini de la Casa d'Aragó:
- Principat de Catalunya (1137-1715)
- Regne d'Aragó (1137-1715)
- Regne de València (1239-1707)
- Regne de Mallorca (1231-1707)
- Comtats del Rosselló i la Cerdanya (1137-1649)
- Andorra (annexió breu a la Corona el 1396 i el 1512)
- Regne de Nàpols
- Còrsega
- Regne de Sardenya
- Regne de Sicília
- Ducat de Neopàtria (1319-1390)
- Ducat d'Atenes (1318-1388)
- Malta
- Regne de Navarra (1512-1515)
[edita] Història
Des del primer moment, la Corona d'Aragó s'estructurà de forma plural, a diferència dels regnes de Castella i Lleó i les seves conquestes peninsulars.
A l'Aragó va desaparèixer el 1177 l'alta sobirania que tenien els reis de Castella sobre Saragossa. A Catalunya, el 1172 i el 1192 es van incorporar al comtat de Barcelona el comtat de Rosselló i el comtat de Pallars, i posteriorment s'hi van unir els comtats d'Empúries, Urgell, de Pallars Sobirà i el de Tortosa. En aplicació de les constitucions de pau i treva, el 1173 es van ajuntar els territoris compresos des de Salses a Lleida i Tortosa.
Amb el temps, la Corona d'Aragó es va convertir en un imperi reial amb els regnes de Mallorca, València, Sicília, Sardenya i els ducats d'Atenes i Neopàtria. No obstant açò, a cadascú d'aquests territoris políticament només els unia la sobirania reial. Des del matrimoni de Ramon Berenguer III amb Dolça de Provença fins a la derrota catalana a la batalla de Muret (1213), també formaren part de la Corona d'Aragó alguns territoris d'Occitània.
[edita] Constitució de la monarquia catalanoaragonesa (segle XII)
La Corona es constituí el 1137. Poc després, Ramir II ordenava a tots els súbdits de la corona que obeïssin el comte de Barcelona, com si d'ell mateix es tractés (tamquam regi), i poc després abandonava totes les tasques de govern a mans de Ramon Berenguer IV. La forma jurídica d'aquesta unió va ser una donació: Ramir II d'Aragó va donar el regne d'Aragó, el comtat de Ribagorça i el regne de Saragossa a Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, Osona, Girona, Cerdanya i Besalú. El compromís de matrimoni, essent aleshores Peronella impúber —va nàixer el 1136—, no es va acomplir fins l'any 1150.
La unió d'Aragó amb Catalunya va ser el resultat d'una unió dinàstica pactada en la qual els dos membres components de la Corona van mantenir sempre la seva pròpia identitat, és a dir, la integritat territorial, les lleis, els costums, les institucions i els governants. De fet, només el rei i els seus coŀlaboradors immediats eren comuns a Aragó i Catalunya, que, per la resta, mantenien la seva pròpia estructura de poder.
La creació de la Corona d'Aragó perseguia l'establiment d'un cert equilibri peninsular. Ramon Berenguer IV va desenvolupar una política de conciliació amb totes les parts implicades en la successió aragonesa car va fer homenatge a Alfons VII per Saragossa (Regnum Cesaraugustanum), i va iniciar negociacions amb la Santa Seu per arribar a una entesa sobre els drets dels ordes militars a Aragó.
Les relacions diplomàtiques amb la Corona de Castella es van concretar en l'ajut donat per Ramon Berenguer IV a Alfons VII en l'efímera conquesta d'Almeria (1147) i, més tard, en l'acord conjunt de repartiment de les futures conquestes a Al-Andalus (tractat de Tudellén, 1151).
[edita] Projecció cap el sud: conquesta de la Catalunya Nova
L'expansió a l'interior dels regnes de la Corona, sobretot la conquesta de la Catalunya Nova, va rebre un fort impuls arran de la unió d'aragonesos i catalans.
Primer, en el territori català es va continuar l'obra d'expansió iniciada per Ramon Berenguer III, i el primer objectiu que s'aconseguí va ser la conquesta de Tortosa (1148). Van seguir les conquestes de Lleida i Fraga (1149) i, poc després, amb l'ocupació de Mequinensa, s'obria la ruta de l'Ebre entre Aragó i Catalunya. [7]
Segon, cap al final del regnat de Ramon Berenguer IV, es va portar a terme la darrera fase de conquesta de la Catalunya Nova, amb la presa de les posicions sarraïnes de Miravet i de Siurana (1152-1153), i que va culminar, durant el regnat del seu fill Alfons el Cast, amb la incorporació de les terres de la Matarranya. S'assolien així els límits de la Catalunya actual. El castell de Miravet, a l'Ebre, va quedar sota la custòdia del mestre de l'orde del Temple Pere de Rovera; i Siurana i Prades, plaça estratègica del Priorat, es va donar al cavaller Bertran de Castellet, senyor de Reus, amb la condició de repoblar-la.
A aquesta activitat conqueridora, va seguir una llarga tasca de colonització, repoblació i organització, com queda demostrat per les cartes de poblament i franquesa atorgades aquells anys. L'orde del Cister juga un paper preponderant a la Catalunya Nova que va aixecar els seus monestirs a Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges.
Al final del segle XII, es pot dir que Catalunya havia assolit el seu perfil politicoadministratiu, però estructuralment, i a conseqüència del procés de conquesta, estava dividida en dues:
- La Catalunya Vella, conquerida pels francs el segle IX, situada a la franja nord del Llobregat, Cardener, Segre mitjà i conca de Tremp, era la primera zona feudalitzada, formada per castells, masies i dominis senyorials i governada per una noblesa poderosa que controlava una pagesia servil, d'origen aloer.
- La Catalunya Nova, organitzada en bona part durant el segle XII, era un territori socialment més equilibrat, ocupat per catalans del nord i algunes famílies occitanes. Tot i que les estructures feudals s'hi van implantar, les cartes de població i franquesa van permetre la formació d'uns grups socials amb més llibertats que als territoris més antics.
En temps del primer comte-rei, Alfons el Cast, es va acabar la conquesta d'Aragó amb l'ocupació de Casp i la repoblació de Terol (1170). Durant el seu govern va continuar el procés d'unificació política interior de Catalunya (incorporació del comtat del Rosselló, 1172), i es va portar a terme una important reorganització administrativa i fiscal. En la política peninsular, es va mantenir l'entesa entre la Corona d'Aragó i Castella, potser per influència de la muller del comte-rei, la castellana Sança.
El seu successor, Pere I el Catòlic (1196-1213), que va heretar del seu pare Aragó i Catalunya, ensems que alguns dominis ultrapirinencs, va tenir una important participació en la batalla de Las Navas de Tolosa (1212) contra els almohades que dominaven Al-Andalus.
[edita] Projecció cap al nord: Occitània
La política d'expansió ultrapirinenca de la Corona d'Aragó es va alentir durant els primers temps del govern de Ramon Berenguer IV a causa de les múltiples i complicades empreses peninsulars que van acaparar l'atenció del comte i els seus homes fins al 1150. A partir d'aquesta data el comte de Barcelona va reprendre la política occitana ja que va sotmetre la noblesa de la Provença, rebel a l'autoritat del seu nebot Ramon Berenguer III de la Provença; va afermar la seva senyoria sobre els honors del Trencavell; i, finalment, va teixir una xarxa d'aliances amb Carcassona, Narbona, Montpeller i Aquitània, per aïllar la Casa de Tolosa, que rebia el suport dels Capets, reis de França.
La situació va prendre un altre rumb en temps d'Alfons el Cast. Arran d'un fet imprevist, la mort del seu cosí germà Ramon Berenguer III de Provença (1166), el comte-rei va ser nomenat marquès de la Provença amb el suport de la noblesa local i l'episcopat provençal. [8]
Llavors el comte-rei va incorporar a la seva sobirania Provença, Millau, Gavaldà i Carladès. Carcassona-Razès (Llenguadoc), en canvi, a mans dels Trencavell, van oscil•lar entre Barcelona i Tolosa, que també rivalitzaven per la Provença. Després de molts anys de lluita i rivalitat, el comte-rei i el comte de Tolosa van signar una pau (1176) per la qual fixaven la frontera dels seus dominis en terra provençal en les aigües del riu Durença. Segons D'Abadal, el comte tolosà obtenia, ultra una quantitat de diners, la promesa de renúncia del comte-rei als dominis del Llenguadoc (Carcassona, Besiers, Agde i Nimes), que quedaven sota la senyoria feudal de la Casa de Tolosa. [9]
[edita] La fi del sommi d'Occitània
La pau amb Tolosa era ja una realitat, però un esdeveniment religiós, que va adquirir una dimensió política, alterà la bona harmonia. L'expansió del catarisme en el país occità va originar un conflicte de grans dimensions, que en virtut de pactes, aliances i correlacions de forces, va derivar en la Gran Guerra Meridional (1179) que enfrontà de nou catalans amb tolosans.
El desencadenant del conflicte va ser el comte de Tolosa, que va denunciar al capítol general dels cistercencs la ràpida expansió del catarisme i la dificultat de frenar-lo (1177). Aquesta queixa va provocar la intervenció de la Santa Seu, que va iniciar una política d'excomunions contra els seguidors o protectors del catarisme, com els Trencavell.
Alfons el Cast va haver de decidir entre l'aliança amb Tolosa o l'ajut que els Trencavell li van demanar, circumstància que li permetria el restabliment del domini sobre el Llenguadoc. El comte-rei es va decantar per donar suport als Trencavell i iniciar les hostilitats entre Tolosa i Barcelona. Aquestes es van interrompre a la mort de Ramon V de Tolosa i d'Alfons el Cast. El successor de la Casa de Barcelona, Pere el Catòlic, va casar la seva germana amb el comte de Tolosa, Ramon VI, i ell mateix es va casar amb Maria de Montpeller.
La pau semblava tornar a Occitània, però l'harmonia es trencà de nou per un fet imprevist: l'assassinat del llegat pontifici Pere de Castellnou, després d'una entrevista amb el comte de Tolosa, el qual s'havia negat a procedir contra els seus súbdits càtars (1208).
Finalment, la iniciativa per eliminar el perill que per a l'Església representava el catarisme, va partir del papa Innocenci III, que va predicar la croada: va convocar la noblesa del nord de França a lluitar contra els càtars, i indirectament oferí a la monarquia francesa el domini del sud. La croada contra els càtars va ser dirigida per Simó de Montfort, senyor de l'illa de França. Els senyors occitans es van agrupar al voltant de Pere el Catòlic, i així la croada es va transformar en una lluita entre la noblesa francesa i l'occitana. Els uns hi buscaven terres i botí i els altres defensar la seva supervivència. La victòria dels croats de Simó de Montfort i la derrota i mort de Pere el Catòlic a la batalla de Muret (1213), van posar fi a les pretensions de la Casa de Barcelona sobre Occitània, i van obrir el camí al domini dels Capets al sud del Loira.[10]
[edita] L’expansió mediterrània (segles XIII-XIV)
Els segles XIII i XIV són el període de la gran expansió territorial i marítima per la conquesta i la colonització de noves terres, a la Península i a la Mediterrània, i per la cristal•lització d'una nova societat i institucions polítiques.
Sota direcció dels comtes-reis del Casal de Barcelona, de Jaume I (1213-1276), Pere el Gran (1276-1285), Alfons el Franc (1285-1291) i Jaume II (1291-1327), els estaments catalans van emprendre la conquesta i el poblament de les Illes Balears i el País Valencià, amb el concurs, en aquest cas, dels aragonesos. [11]
En aquesta etapa de plenitud, les tensions socials i polítiques van ser amortides pels guanys de la prosperitat que, malgrat tot, es van repartir de manera desigual. Els estaments i els monarques, reunits a les Corts Catalanes, van dissenyar la política i van trobar els recursos per a dur-la a la pràctica, la moneda va circular abundantment, la producció agrícola i industrial va assolir uns nivells alts i el comerç mediterrani va fer de motor econòmic del conjunt. Les institucions polítiques es perfeccionen, els mètodes mercantils milloren i es creen noves espècies monetàries per a fer front a un intercanvi de més abast. També l'art i la cultura escrita assoleixen unes fites de perfecció fins aleshores desconegudes.
Aquesta etapa va estar caracteritzada arreu per una sèrie de factors econòmics encadenats: creixement de la població, creixement de la superfície cultivada i del volum de producció, increment global del volum d'ingressos senyorials (sostracció), tendència a la baixa de l'aportació de cada família pagesa a aquests ingressos (tendència a la baixa de la taxa de sostracció), explicable pel creixement ininterromput. [12]
[edita] L'articulació social i política del pactisme
La pràctica del pactisme polític procedeix dels segles XI i XII, quan els llinatges feudals de barons i cavallers van crear les anomenades institucions feudovassallàtiques, que consistien en formes específiques internes d'aliança, en serveis mutus i en la redistribució de l'excedent amb l'objectiu de mantenir l'hegemonia social. Aquestes aliances, que es teixien ensems verticalment (entre senyors i vassalls) i horitzontalment (de poder a poder), van culminar en el pacte dels més poderosos amb el príncep (el comte o comte-rei). L'objectiu era articular el poder de l'aristocràcia amb l'estat per a servir-se'n, és a dir, per a fer de l'estat el màxim garant de l'ordre feudal.
El príncep, que surt reforçat d'aquesta articulació, és el primer dels senyors feudals i dóna feus a canvi de serveis; manté els vassalls en el seu rang; fa d'àrbitre en els conflictes entre poderosos, etc. També, per influència de l'Església i per vocació pròpia, reivindica el control de l'ordre públic i la fi de les guerres privades.
En una primera fase, l'articulació del poder dels llinatges feudals amb l'estat es fa pel pacte personal i directe entre el príncep i cadascun dels magnats, sobre la base de la idea del privilegi, és a dir, la posició politicojurídica de les grans famílies que el príncep es compromet a respectar i fer respectar. A canvi de mantenir els privilegis i el poder dels magnats (càrrecs, feus i honors), i d'incrementar-los si cal, el príncep es converteix en el senyor dels senyors feudals, dels quals rep serveis i consell. En aquest sentit la sobirania feudal és una sobirania limitada: el príncep no pot intervenir en els afers domèstics dels seus magnats ni a la inversa, i cadascú ha de viure de les rendes de les seves senyories. El príncep no pot intervenir, per exemple, en les pugnes entre nobles i pagesos.
El pacte feudal, establert personalment i directament entre el príncep i cadascun dels magnats, s'havia de renovar de manera col•lectiva en assemblees presidides pels comtes, sobretot quan es produïen canvis de titular en el comtat i els vassalls demanaven al nou senyor la ratificació dels privilegis, feus i honors de què fruïen.
Aviat el lligam polític entre els comtes-reis i la noblesa, que deriva del pacte feudal, es va fer extensiu a l'Església per mitjà de les assemblees de Pau i Treva de Déu, sobretot durant el segle XII, quan els comtes les començaren a presidir.
Finalment, la dinàmica de creixement del sistema feudal va permetre als homes de negocis (el patriciat) aflorar al món de la política durant el segle XIII i un nou equilibri a tres bandes (noblesa, Església, burgesia) que va reforçar el paper arbitral del príncep. No és estrany que la noblesa, havent perdut el monopoli del poder i veient-se amenaçada en els seus privilegis, se sentís inquieta i es revoltés en temps de Jaume I i Pere el Gran. L'estabilitat s'aconseguí finalment amb la cristal•lització de les institucions polítiques de govern.
El rei, en ser investit amb la potestat règia, es comprometia a respectar les lleis i els costums de la terra, i el poble a guardar-li fidelitat. Com a autoritat superior, tenia poder militar, legislatiu i judicial; li corresponia, a més, el govern del regne, el manteniment de la pau pública, el nomenament i la deposició dels oficials públics i l'administració de la hisenda reial.
Els monarques podien delegar temporalment l'exercici de la potestat règia durant les seves absències, i, de manera permanent, tenien representants en els regnes o estats de la Corona. Eren els procuradors generals i lloctinents o virreis.
[edita] Conquesta de Mallorca
Un grup de prohoms catalans presidits per Jaume I es van reunir a casa del mercader Pere Martell, a Tarragona, per preparar la conquesta de Mallorca (1228). L'any següent, el 5 de setembre de 1229 l'estol català surt de Salou, Cambrils i Tarragona,[13] i conquereix Mallorca a Abū al-`lā Idrīs al-Mā'mūn ben al-Manṣūr: desembarca a Santa Ponça i venç els moros a la batalla de Portopí. Presa Madina Mayurqa el 31 de desembre 1229, comença la repoblació amb pagesos de l'Empordà (1236).
[edita] Conquesta del Regne de València
a Madīna Balansiya
el 9 d'octubre de 1238
La conquesta de València va començar el 1232. El 1238, tropes catalanes i aragoneses entren a la ciutat de València, que depenia de califa de Bagdad al-Mustansir Billah. El Regne de València van ser repoblat per catalans i aragonesos: els primers van ocupar preferentment les comarques del litoral, que ara són de parla catalana, i els segons van ocupar preferentment les comarques interiors.
[edita] La incorporació de Sicília
La incorporació de Sicília als dominis del Casal de Barcelona no va ser tant el fruit d'una conquesta com d'un maridatge, i no va ser tant un projecte dels estaments com de reivindicació d'interessos dinàstics: El fill de Jaume I, Pere el Gran, es va casar, quan encara era infant (1262), amb Constança Hohenstaufen, princesa siciliana pertanyent a la família imperial d'Alemanya que regnava a Sicília. El matrimoni formava part de les aliances entre els sobirans de la Mediterrània per a ajudar-se mútuament contra els seus enemics i per a fer més sòlida la seva posició política.
Sicilians i catalans tenien interessos comuns al Mediterrani occidental i al nord d'Àfrica, però es veien amenaçats per l'hegemonia francesa, sobretot després que la derrota de la coalició catalanooccitana a Muret (1213) i el matrimoni dels fills de Lluís VIII de França, Lluís IX i Carles I d'Anjou, amb Margarida i Beatriu de Provença, respectivament, va posar tot Occitània, inclosos els estratègics ports provençals, a mans franceses. Començava la Guerra de Sicília.
[edita] L'expedició dels almogàvers
La fi de la guerra de Sicília va deixar inactius els almogàvers, mercenaris catalanoaragonesos que combatien a sou, els quals es van posar al servei de l'emperador bizantí per a lluitar contra els turcs. Comandats per Roger de Flor, 6.000 almogàvers, que formaven l'anomenada Gran Companyia Catalana, es van fer a la mar (1303) rumb a Constantinoble, d'on van passar a la península d'Atarquí, a l'Àsia Menor. Entre els almogàvers viatjava el cronista Ramon Muntaner, que va ser un dels caps de l'expedició.
Un cop expulsats els turcs d'Atarquí (1303), els almogàvers els van derrotar a la batalla de Germe, els van forçar a aixecar el setge de Magnèsia i batalla de Tira, els van arrabassar Magnèsia i, reforçats amb un nou contingent almogàver encapçalat per Bernat de Rocafort, els van fer recular fins als contraforts del Taurus i els van derrotar novament a la batalla de Kibistra (1304).
Aleshores Roger de Flor fou cridat a Constantinoble i la Companyia es va establir a Gaŀlípoli (1304), on s'hi afegí Berenguer d'Entença amb un nou contingent almogàver. Les ambicions de Roger de Flor, entre les quals el projecte de crear una mena de principat a Àsia Menor, van suscitar els recels de la cort bizantina, que el va fer assassinar (Adrianòpolis, 1305).
D'aquesta manera, l'Imperi Bizantí trencava unilateralment el contracte que el lligava amb la Companyia. Els almogàvers van prendre represàlies i van saquejar la Tràcia (1307), mentrestant, Berenguer d'Entença i Bernat de Rocafort rivalitzaven pel comandament i arribava a l'Orient l'infant Ferran de Mallorca, vingut per a reivindicar en nom del rei de Sicília la direcció de la Companyia.
Els almogàvers marxaren després cap als territoris de la Grècia clàssica (Calcídia, Macedònia, Tessàlia i Atenes), primer vivint del saqueig, i després posant-se al servei de diferents senyors: el francès Tibald de Cepoy, agent de Carles II d'Anjou; el bizantí Joan II Àngel Comnè, sebastocràtor de Tessàlia, i el francès Gautier de Brienne, duc d'Atenes. Finalment, quan els senyors van voler prescindir dels serveis dels almogàvers aquests els van derrotar a la batalla del riu Cefís, 1311) i van prendre possessió del ducat d'Atenes, al qual afegiren després la part meridional de Tessàlia, amb què van crear el ducat de Neopàtria (1319). [14]
S'inicià així la història de dues entitats atípiques: els ducats almogàvers d'Atenes i Neopàtria, que es van posar voluntàriament sota l'autoritat de la Casa de Sicília, representada per vicaris generals. Frederic III de Sicília en va traspassar els drets (1357) a la seva germana Elionor, esposa del comte-rei Pere el Cerimoniós, amb qui es podria dir que els ducats es van incorporar a la Corona. Tanmateix el reis catalanoaragonesos van exercir als ducats grecs una sobirania escassament efectiva, fins que entre els anys 1388 i 1391 els ducats van passar per conquesta a mans de la família florentina dels Acciaiuoli.[15]
[edita] La conquesta de Sardenya
[edita] L’expansió mediterrània: la política de reintegració
Els projectes ambiciosos van emmarcar la història dels regnats d'Alfons el Benigne (1327-1336) i Pere el Cerimoniós (1336-1387).
[edita] El regnat d'Alfons el Benigne
Alfons el Benigne va heretar un regne de Sardenya en revolta incessant i una guerra naval amb Gènova, que van obligar les ciutats de domini reial, sobretot Barcelona, a desprendre sumes considerables. El mateix rei, que sempre va estar necessitat de diners, va concebre el projecte de portar a terme una croada contra el regne de Granada, però no va obtenir de les Corts de Montblanc (1333) les quantitats que desitjava ni l'ajut militar que esperava.
[edita] Pere el Cerimoniós
El llarg regnat de Pere el Cerimoniós va ser prolífic i va realitzar amb èxit una política de reintegració a la Corona de territoris com Mallorca mentre va pacificar Sardenya:
- A l'interior, va lluitar contra els estaments, sufocantr les revoltes d'Aragó i València a la Guerra de la Unió el 1347-1348 i va crear
- A la Península, va mantenir una esgotadora guerra amb Castella.
- A la Mediterrània, va envair el Regne de Mallorca al 1349, incorporant-lo de forma definitiva a la Corona fins l'any 1714. A la Mediterrània, a més de la guerra amb el rei de Mallorca i amb Gènova, va pacificar Sardenya i va realitzar maniobres per a reincorporar Sicília.
En política interna, Pere III va cedir protagonisme a les Corts Catalanes i va donar força al pactisme. Alhora per recollir els subsidis i donatius, i aplicar-los als objectius concertats, les Corts de cada estat de la Corona partint d'experiències anteriors, Corts de Montsó (1289), van donar forma a la Diputació del General o Generalitat. I aquesta institució, dotada de recursos propis (drets duaners), que la feien financerament autònoma, no va trigar a convertir-se en l'òrgan de govern dels estaments, paraŀlel al govern del rei. La Generalitat estava formada en aquest moment per tres diputats de cada estament. La Generalitat de Catalunya, creada els anys 1358-1359, va perdurar fins als Decrets de Nova Planta al 1714.
[edita] L’extinció de la dinastia catalana
Els regnats de Joan I (1387-1396) i de Martí I l'Humà (1396-1410) emmmarquen les etapes finals de la dinastia catalana al capdavant de la Corona d’Aragó. A la mort de Martí l'Humà, les divisions i les indecisions de l'interregne (1410-1412) van portar al Compromís de Casp de 1412 on Ferran I, anomenat el d'Antequera, entronitza la dinastia castellana.
[edita] El regnat de Joan I
Els problemes financers van portar Joan el Caçador a enfrontar-se amb els estaments. Les Corts Generals, reunides a Montsó (1388-1389), van escoltar la seva petició d'un subsidi per a continuar la pacificació de Sardenya i per a fer front a una suposada invasió de Catalunya per part de tropes del comte d'Armanyac, hereu del difunt Jaume III de Mallorca. Lluny de concedir el que se'ls soŀlicitava, els estaments li van exigir que es desfés dels mals consellers i sanegés les finances reials. Dissoltes les Corts sense acord, aquesta exigència la van repetir anys després (1396) els consellers de Barcelona i els jurats de València quan el rei, mancat de recursos, els va demanar ajut.
[edita] El regnat de Martí l'Humà
En relació amb la política interior, Martí l'Humà va defensar amb escassa fortuna un programa per a restaurar la pau social i les finances reials. Per refer els compromisos socials i polítics, i guanyar els estaments per als seus projectes pacificadors, va reunir les Corts Catalanes diverses vegades, i viatjà per les principals viles i ciutats de la Corona en un intent de posar fi a les divisions i les bandositats que trencaven la vella unitat dels grups dirigents. Martí l'Humà va reunir les Corts els anys 1398, 1402, 1404 i 1406. Tanmateix, les lluites de bàndols van continuar i van tenir un paper important durant l'etapa següent de l'interregne.
La política exterior, llastada per la feblesa de les finances reials i les dificultats d'obtenir ajuts de les Corts, va ser escassament activa: Els ducats grecs dels almogàvers, que s'havien vinculat a la Corona, es van perdre (1388-1391); a Sardenya, els sards es revoltaren de nou; a la Península es va mantenir la pau amb Castella, però hi va haver enemistat amb el regne de Granada, cosa que només va provocar incidents de frontera.
[edita] El Compromís de Casp
Mort el rei Martí l'Humà sense descendència directa, les bandositats aragoneses i valencianes es van congriar en dos blocs irreconciliables en cada regne, els partidaris del d'Anjou i del d'Urgell, cosa que va fer impossible la convocatòria de parlaments unitaris en aquests regnes.
Podia semblar que llavors Catalunya donava l'exemple de la unitat pel fet de mantenir-s'hi un parlament únic, davant del qual van comparèixer els ambaixadors dels candidats esmentats, i de dos més, que s'hi van afegir segurament amb la pretensió secreta d'obtenir alguna cosa a canvi d'una retirada posterior: Alfons de Gandia, nét per línia masculina de Jaume II, i Ferran d'Antequera, nét per línia femenina de Pere el Cerimoniós. Aquest darrer pretendent fou l'escollit.
[edita] El regnat de Ferran I i Alfons el Magnànim
La política penínsular i mediterrània dels Trastàmara va ser ambiciosa.
A nivell peninsular, Ferran I va dissenyar per als seus fills una política matrimonial: va casar el primogènit, Alfons, amb Maria, la filla del seu germà, Enric III de Castella; va preparar l'enllaç del seu segon fill, Joan, amb una princesa de la casa de Navarra, que finalment va ser la reina Blanca de Navarra; va destinar el tercer fill, Enric, a liderar la noblesa castellana i controlar el govern de Castella amb el suport del seus germans; finalment, les seves filles, Maria i Elionor, es van casar amb els reis Joan II de Castella i Eduard I de Portugal, respectivament. Aquest projecte de domini peninsular es va materialitzar amb el matrimoni del seu nét Ferran II d'Aragó amb Isabel I de Castella, els Reis Catòlics, a partir de 1474-1479.
Pel que fa a la política mediterrània, Ferran I va reprendre els contactes diplomàtics amb Egipte i el Magrib, va signar treves amb Gènova i va fer sentir la seva autoritat a Sicília i Sardenya. Alfons el Magnànim va continuar en aquesta direcció els primers anys: nova campanya de pacificació de Sardenya (1420) i intervenció militar a Còrsega (Setge de Bonifacio, 1420-1421), dividida entre partidaris de la Corona d'Aragó i partidaris de Gènova. Després vingué la conquesta del regne de Nàpols.
Les polítiques mediterrània i interior d'Alfons el Magnànim es van condicionar mútuament. La convocatòria de Corts obeïa generalment a la necessitat d'obtenir diners dels estaments per a fer la política mediterrània, però el diàleg per a aconseguir-los resultava difícil perquè el rei no estava disposat a cedir poder als estaments, sinó que pretenia retallar-los privilegis, i aquests no estaven disposats a votar subsidis sense contrapartides. Tot plegat, i la possibilitat d'obtenir diners dels pagesos allà on no s'obtenien dels senyors, va inclinar el rei absentista a adoptar mesures favorables als remences, que van acabar d'impossibilitar l'entesa entre rei i estaments.
Segons M. del Treppo, Alfons no entenia que la seva política mediterrània, beneficiosa per al comerç català, no fos secundada entusiastament per les Corts, i aquestes no comprenien que el rei fes aquesta política i les seves guerres sense consultar els estaments, sobretot quan pretenia que ells la financessin. [16]
Era un diàleg de sords que només es comprèn des de la perspectiva de Jaume Vicens, que deia que Alfons el Magnànim mai no va comprendre que el que l'impedia entendre's amb l'oligarquia catalana era l'abisme de la decadència. [17]
Amb Alfons el Magnànim, les Corts de València de l'any 1418 creen la Generalitat Valenciana.
[edita] Unió amb la Corona de Castella
El 1476, Ferran el Catòlic (rei d'Aragó) i Isabel la Catòlica (reina de Castella) van contraure matrimoni, la qual cosa va tenir com a conseqüència, a la mort d'ambdós, que els seus respectius territoris fossin regits conjuntament en la persona del seu nét: Carles I.
[edita] Desaparició
Aquest estat desaparegué amb el Tractat d'Utrecht, que va posar fi a la Guerra de Successió Espanyola. De fet, per a evitar que l'Arxiduc Carles d'Àustria (investit com a emperador Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic), acumulara massa poder amb els dominis de la Corona d'Aragó, es va dividir el territori i passaren a Felip V de Borbó els anomenats «regnes d'ençà mar» (Aragó, Catalunya, Mallorca, i València), mentre que els «regnes d'enllà mar» (Nàpols, Sicília i Sardenya) van passar al seu Imperi, tret de Menorca, que va passar a ésser una colònia anglesa.
A més a més, si bé els territoris extrahispànics mantingueren en certa manera la seua entitat administrativa i jurídica dins del Sacre Imperi Romano-Germànic, no els passà així als territoris hispànics, on Felip V de Borbó signà els Decrets de Nova Planta de 1716, amb els quals abolí els seus furs[18] per dret de conquesta, fet que va terminar definitivament amb la existència de la Corona d'Aragó.[18] Després hi estengué les institucions legislatives, judicials i militars castellanes i hi reprimí tota manifestació sociocultural pròpia. D'aquesta manera, el regne de Castella s'imposà per tota la Península Ibèrica, tret de Portugal, Gibraltar, Andorra i, fins a cert punt, Navarra.
[edita] Sobirans de la Corona d'Aragó
[edita] Política interior i institucions de la Corona d'Aragó
[edita] Política interior: el pactisme
[edita] Jaume I
Les relacions entre la monarquia i els estaments, sobretot la noblesa, no foren idíŀliques. Durant la llarga minoritat de Jaume I la noblesa va actuar al marge del rei; després, la conquesta de Mallorca i la conquesta del Regne de València no va servir per a resoldre del tot el problema de la distribució del poder entre la monarquia i la noblesa ja que els barons d'Aragó se sentiren decebuts quan el rei va estructurar el territori valencià com un regne propi. Alhora els nobles catalans tampoc van voler acceptar els intents de Jaume I d'enfortir el seu poder dins de Catalunya, quan, per exemple, intentà annexar el comtat d'Urgell, que finalment va passar als Cabrera (1236).
El alguns moments de la conquesta de València i després, a l'època de la crida per a la pacificació de Múrcia (1264), la noblesa, particularment l'aragonesa, també va posar en dificultats el rei negant-li l'ajut a les Corts de Saragossa, l'any 1264. Es podria concloure que Jaume I tenia menys poder que la seva aristocràcia, i que tots els intents per invertir la situació topaven amb la resistència nobiliària.
Els darrers anys de Jaume I van ser particularment difícils: nobles catalans i aragonesos es revoltaren (1270-71 i 1274-75), i el rei i el seu hereu, Pere el Gran, els van amenaçar amb la confiscació de béns i els van combatre amb les armes.
En aquest context, els privilegis reials d'autonomia per a viles i ciutats, que originaren els primers règims municipals catalans, es podrien interpretar com una iniciativa política del monarca que buscava l'ajut econòmic i polític de la burgesia per a la seva pugna amb la noblesa.
[edita] Pere el Gran
Pere el Gran va començar el regnat sense convocar les Corts i va pretendre transformar un subsidi extraordinari, concedit per gràcia dels estaments presents a les Corts (el bovatge), en un tribut obligatori. Aquest fet, a més d'un nou intent de la monarquia d'incorporar el comtat d'Urgell, va determinar l'esclat d'una nova revolta nobiliària (1277-78) a la qual posà fi Pere el Gran amb la presa de Balaguer (1280) i el procés dels rebels. Llavors va cessar l'oposició armada al poder reial, i s'entrà en una etapa de dos-cents anys durant els quals l'aristocràcia va colaborar en les empreses exteriors de la monarquia, i se serví del joc parlamentari a les Corts per a mantenir la seva posició política.
Després de la incorporació de Sicília (1282), quan es perfilava l'amenaça de la croada francesa contra Catalunya, Pere el Gran es va resignar a convocar a les Corts Catalanes de Barcelona (1283) els seus súbdits aragonesos, valencians i catalans. Això va significar abdicar de les pretensions autoritaristes, en pro d'un consens que li permetés fer front als enemics exteriors, però també adoptar una sèrie de mesures positives per al regiment de la societat catalana.
A les Corts de Barcelona de 1283 Pere el Gran es va comprometre a reunir les Corts un cop l'any, i a no promulgar cap constitució general o estatut sense l'aprovació d'aquella institució i va confirmar els privilegis, llibertats, usos i costums dels catalans; va limitar la capacitat reial d'imposició de tributs, i un llarg etcètera. Les Corts de Saragossa i València, celebrades el mateix any, van consolidar els drets i privilegis dels estaments en cada regne, si bé no van resoldre el problema de les reivindicacions aragoneses sobre el regne de València i el dualisme foral valencià.
[edita] Jaume II
Jaume II, el monarca de la plenitud de l'expansió mediterrània, va convocar nombroses vegades a les Corts els aragonesos, els catalans i els valencians, amb la qual cosa va donar prova de respecte per l'herència pactista anterior. En fer-ho i acceptar que les Corts intervinguessin en el control dels oficials reials i que aquests iniciessin el camí de conversió en funcionaris públics (delimitació de competències, exigència de responsabilitats), Jaume II va fer avançar l'imperi de la llei i el prestigi i l'autoritat de la monarquia.
[edita] Òrgans de govern
- L'Audiència Reial era un òrgan, presidit pel rei de la Corona d'Aragó, juntament amb membres de la cort, que escoltava les peticions presentades de caràcter judicial com no. Tenia competències de govern i de justícia en relació amb la noblesa, com a tribunal d'apel·lació, etc.
- El Consell Reial o Cúria Règia era un organisme que, tot i un cert caràcter domèstic, aconsellava el rei en la gestió dels afers públics i hi coŀlaborava en el govern i l'administració de la seva casa i de la Corona.
- Les Corts Catalanes eren les grans assemblees polítiques de l'època. Convocades i presidides pel rei o pel seu lloctinent, estaven integrades pels tres braços o estaments: els representants de les principals famílies de la noblesa, la jerarquia de l'Església i el patriciat de les viles i les ciutats del reialenc, és a dir, les que depenien del rei, no englobades en senyories de la noblesa i de l'Església. En consonància amb l'estructura més o menys federal de la Corona, Catalunya va tenir les seves pròpies Corts, diferents de les Corts d'Aragó i de les Corts de València.
- La Diputació del General vetllava pel compliment de les constitucions i altres lleis catalanes. A les Corts de Montsó (1289) es van crear una diputació o organisme provisional, antecedent de la Generalitat.
[edita] Administració local
- Al capdavant de cada vegueria hi havia un veguer, oficial públic investit de funcions governatives, judicials i militars que depenia del procurador general de Catalunya. Al veguer corresponia administrar justícia, dirigir la host, mantenir la pau pública i fer complir els manaments reials en el seu districte.
- Al capdavant de cada batllia hi havia un batlle, oficial públic designat pel rei per a atendre l'administració economicofiscal del patrimoni regi en el seu districte i administrar justícia en causes relatives a la seva funció d'administrador.
- El Consell de Cent que va ser la institució de govern de la ciutat de Barcelona.
[edita] Referències
- ↑ 1,0 1,1 Corona catalonoaragonesa, entrada de la Gran Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Crònica de Pere el Cerimoniós, cap. 1, p.48
- ↑ Crònica de Pere el Cerimoniós, cap. 3, p.1
- ↑ Aragó, entrada de la Gran Enciclopèdia Catalana.
- ↑ H.Finke. Acta Aragonensia aus der diplometischen Jaymes II. 1922. Leipzig.
- ↑ VI. Los reinos de la baja edad media y el estado moderno: la integración del derecho (veure paràgrafs 150 i 151)
- ↑ Tortosa i Lleida van tenir una fisonomia jurídica semblant a la de Barcelona, caracteritzada per un règim de llibertats públiques i civils, garantides per cartes de població i franqueses.
- ↑ M. Aurell (1984-1985). "Els fonaments socials de la dominació catalana a Provença sota Alfons el Cast (1162-1196)". Acta historica et archaeologica medievalia (vol. 5-6, pàg. 83-110). Barcelona.
- ↑ R. d'Abadal: "La dominació de la casa comtal de Barcelona sobre el Migdia de França". A: R. d'Abadal. Dels visigots als catalans (vol. II, pàg. 281-310). Barcelona: Edicions 62, 1970.
- ↑ Diversos autors: El somni d'Occitània. Barcelona: Fundació Jaume I, 1996.
- ↑ El resultat va ser la creació del domini lingüístic català, fins a comprendre l'espai territorial que avui li reconeixem com a propi: el format per Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, amb les Corberes i els Pirineus centrals com a límit nord, i Guardamar i la conca del Segura com a límit sud.
- ↑ Bonnassie, P. Catalunya mils anys enrera (2 vol.). Barcelona: Edicions 62, 1979.
- ↑ Francesch Rodón i Oller, Fets de la Marina de guerra catalana
- ↑ E. Marcos (coord, 1997). "Els catalans a Grècia". L'Avenç (núm. 213, abril, pàg. 11-62). Barcelona
- ↑ Ll. Nicolau d'Olwer (1974). L'expansió de Catalunya a la Mediterrània oriental. Barcelona: Proa
- ↑ M. del Treppo (1976). Els mercaders catalans i l'expansió de la corona catalano-aragonesa al segle XV. Barcelona: Curial.
- ↑ J. Vicens Vives (1980). Els Trastàmares, segle XV. Barcelona: Vicens-Vives.
- ↑ 18,0 18,1 «Pervivencia en la monarquia de los Austrias (1516-1715)». Museu de Belles Arts de València.
[edita] Vegeu també
- Casa d'Aragó
- Casal de Barcelona
- Història d'Aragó
- Història dels Països Catalans
- Història de Catalunya
- Història de la Catalunya del Nord
- Història del Regne de Mallorca
- Història de Mallorca
- Història del País Valencià
- Història de Menorca
- Història de les Pitiüses
- Història d'Andorra
- Història de la Franja de Ponent
