Rumba catalana

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La rumba catalana és un estil musical originari de la comunitat gitana de Barcelona, amb influències de nombrosos estils.

Pels anys cinquanta i seixanta del segle XX, en primer lloc a través dels músics llatinoamericans que arriben a Barcelona amb orquestres de ball, i també pels nombrosos viatges de gitanos de Barcelona a Colòmbia i Veneçuela per a vendre roba, unit als discos del nou gènere salsa que s'està desenvolupant a Nova York; quallen poderosament aquests sons llatins entre els calós barcelonins, i molts dels temes passen al seu repertori, prou familiaritzats amb els balls d'envelats i sales de festa, molt arrelats a la Ciutat Comtal.

Història[modifica | modifica el codi]

Orígens[modifica | modifica el codi]

L'origen de la rumba catalana no està del tot clar, però alguns creuen que aquest se situa al carrer de la Cera del barri de El Raval de Barcelona en plena dècada del 1940.[1] Alguns creuen que els pioners rumbers van ser L'Orelles, un gitano català que tocava la guitarra i cantava en les festes del barri, i el Toqui, un gitano que amenitzava amb les seves cançons els convidats i els nuvis en molts casaments gitanos.[1][2] Defensen que ambdós gestaren una manera de tocar la guitarra combinada amb ritme, melodia i percussió.[2] D'altres consideren que els pioners van ser altres patriarques de l'època com l'oncle Polla o l'oncle González, (el pare d'El Pescaílla), però que si més no corrien per aquell mateix carrer de la Cera amb la guitarra entre les mans.[1]

D'altres, situen el bressol de la rumba catalana a Lleida capital. El Parrano, el Marquès de Pota o el Beethoven són alguns dels noms destacats d'aquesta rumba lleidatana gitana a la qual es coneix com el garrotín.[1] El garrotín són uns versos àcids, de denúncia social o senzillament irreverents pel pur plaer de molestar i dir el que es pensa que són entrellaçats amb una tornada «al garrotí, al garrotà, de la vera vera vera de Sant Joan» per donar temps a la improvisació.[1]

El "Pescaílla", Peret i el Gato Pérez[modifica | modifica el codi]

El "Pescaílla", això arrenca el bull

A finals dels anys cinquanta es forma el nucli originari que donarà lloc a la Rumba Catalana, com una derivació del tanguillo,[3] pal del flamenc molt apreciat pels gitanos barcelonins.

Serà la família González, de Gràcia, amb l'oncle Polla, l'oncle Mero i sobretot, Antonio González El "Pescaílla", qui donarà forma a una manera de fer que utilitza la base rítmica creada pel ventilador (la mà percuteix la caixa de la guitarra alhora que toca les cordes, el seu ritme furor i més distintiu)[4] i el martell (tècnica d'execució amb el bongó).

La Rumba Catalana, que s'ha anat forjant en festes gitanes, en rotllanes rítmiques que han anat adoptant patrons de la música caribenya -sense perdre l'entonació flamenca-, adopta amb els germans González la forma de cançó, i així pot ser interpretada per a un públic més ampli que el de les festes particulars improvisades. És també molt important el fet que aquests patrons rítmics poden aplicar-se temes d'altres estils, i ésser executats per rumba.

El gran èxit: Peret[modifica | modifica el codi]

Sorgirà a poc a poc un planter d'artistes, generalment gitanos, i un públic interessat en aquesta ona musical. Chango, el Linus, el Huesos, la Marelu... Però serà Peret, gitano de Mataró, qui aconseguirà saltar dels ambients més estrictament rumberos i arribar al gran públic, en una època d'expansió de la indústria discogràfica a l'Estat Espanyol.[5] El triomf comercial de Peret arrossegarà alguns artistes més: Los Amaya, Rumba Tres...

La petjada del poeta argentí: La dignificació del gènere[modifica | modifica el codi]

A partir dels anys setanta, l'evolució de la nostra societat va posar la "rumba catalana" en una difícil tessitura: malgrat ésser un producte sorgit i arrelat en barris populars i catalans -com Gràcia, Hostafrancs o el carrer de la Cera[6]-, el règim dictatorial de Franco intenta publicitar la visió -sobretot a Catalunya- de què la popular rumba és un producte-estrella més de l'"Espanya eterna" que per aquells anys cada cop s'omplia de 600, sueques i protestes de tota mena.

Musicalment, el "boom" comercial l'havia tornat més xaró, el públic disminuïa i l'ambient rumbero començava a patir-ho.

En aquesta situació, s'ha de remarcar el paper a la ciutat de dos músics de talla: Mario Fernandez "Mayito" i Xavier Patricio Gato Pérez.

Fernandez "Mayito", cubà, havia estat ja pianista de la banda de Rafael Cortijo i de Tito Rodríguez, destacat intèrpret de salsa. I l'argentí "Gato Pérez" de latin jazz. Va residir i treballar a Nova York abans de venir a viure a Barcelona. Un cop aquí, formarà la banda Salsa Gitana amb gitanos de Gràcia (família Abellán), i amb la presència de Ricard Tarragona i Manel González "Patata", nebot de "El Pescadilla". En el treball de "Salsa Gitana" es pot apreciar a la perfecció la presència de patrons musicals caribenys en el piano de "Mayito", barrejats amb tota naturalitat amb les entonacions calós de Gràcia. Aquesta base rítmica, ja establerta pels germans González, es farà permanent en la Rumba Catalana.

Gato Perez aporta un element inesperat a la Rumba Catalana. Músic amant i coneixedor de diversos estils (folklore argentí, jazz-rock, pop...) serà l'autor d'alguns temes memorables que demostraran sense dubte que els patrons de Rumba poden ser aplicats a la narració d'històries, a les reflexions existencials… En definitiva, dignificarà l'estil i l'hi donarà carta de naturalesa. És precisament aquesta intervenció de músics que no provenen de la tradició gitana -Pedrito Díaz, Josep Cunill, Ricard Miralles, Xavier Batllés…- la que n'evita un cert perill de degeneració entre la marginalitat de baixa estofa i la manipulació més descarada de l'espanyolisme nostàlgic.

Decadència[modifica | modifica el codi]

Però el "boom" comercial no es repetirà: Peret es tancarà en la prèdica de l'evangelisme, el "Pescaílla" viurà a Madrid a l'ombra de Lola Flores, i la febre caribenya es degradarà barroerament en "patxanga" de guingueta. S'hi afegirà el tancament de locals tan significatius com el Petxina, el Tabú, etc.[7]

El "Gato" Pérez, que als primers tres discos va obtenir un cert èxit, no aconsegueix mantenir-lo en els següents. Malgrat aquest era de decadència, en la dècada de 1980 sorgiren dues bandes molt significatives Chipen[8] i Les Estrelles de Gràcia.[1]

Repunt Olímpic[modifica | modifica el codi]

Els Jocs Olímpics del 92 van significar una revifalla de la Barcelona rumbera, malgrat que «El Gato» no ho pogués arribar a gaudir al finar el 1990. La rumba va tornar a l'escena mediàtica gràcies a una clara aposta institucional.[1] L'objectiu era reivindicar un signe d'identitat català que servís alhora per integrar els nous catalans arribats principalment de les províncies del sud d'Espanya.[1] La cançó Amics per sempre i la versió en clau de rumba de l'All My Loving dels The Beatles que van interpretar Los Manolos a la cerimònia de clausura dels Jocs, va representar un cop d'efecte per a la nova rumba catalana;[1] Peret també interpretà la cançó dedicada a la ciutat de Barcelona, Gitana hechicera.[9]

Era post-olímpica[modifica | modifica el codi]

En l'era post-olímpica, la rumba catalana s'ha consolidat com a forma musical.[10] L'empenta olímpica engrescà formacions com els Ai! Ai! Ai! o Sabor de Gràcia, mentre que a poc a poc altres músics, sense cap mena de tradició rumbera, començaren el que es considera la segona joventut de la rumba, després de la protagonitzada pel Gato Pérez.[1] D'altres com Son d'Aquí o La Rumba d'Avui desapareixerien.

Van començar a aparèixer noves bandes arribades de llocs inèdits per a la rumba com La Garriga, Sabadell o Girona que feren despertar un nou interès entre el públic més jove al fusionar-la amb altres estils moderns. Dusminguet, amb una amalgama de sons que van de la cúmbia a la rumba o la posterior banda de Joan Garriga anomenada La Troba Kung-Fú, obriren les portes a un nou moviment.[1]

Aquest grups han dinamitzat i popularitzat la rumba catalana de nou i han produït nous fenòmens de masses en un terreny que mai no havia estat gaire concorregut.[1] Alguns exemples de grups reeixits que han festejat amb la rumba al tombant de segle són Gertrudis, Muchachito Bombo Infierno i, sobretot, Ojos de Brujo i Estopa.[1]

L'èxit d'aquestes formacions ha fet augmentar la llista de grups que s'atreveixen amb la rumba catalana com La Pegatina, Rauxa, El Tío Carlos, Bongo Botrako, Pantanito, Carles Mestre o La Banda del Panda. A mitjans i finals de la dècada del 2000 es crearen associacions pel foment de la rumba catalana com Rumbacat o el FORCAT.[1] Fins i tot, alguns discjòqueis com Txarly Brown presenten sessions setmanals dedicades a la rumba en sales barcelonines com el KGB o l'Apolo.[1]

En 2013 es va presentar el documental Cuchíbiri cuchíbiri sobre Peret i la rumba catalana.[8]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 1,14 «La rumba catalana». Culturacat. Generalitat de Catalunya. [Consulta: 1 juliol 2012].
  2. 2,0 2,1 «Los míticos origenes». Vespito.com. [Consulta: 1 juliol 2012].
  3. Roldán Fernández, José María. La larga familia del flamenco (en castellà). Universidad de Huelva, 2007, p. 216. ISBN 8496826058. 
  4. Domingo, Carmen. Los Flores: artistas de ley, familia de raza (en castellà). Ediciones Martínez Roca, 2003, p. 58. ISBN 8427029837. 
  5. «Peret: cuando Mataró era Hawai» (en castellà). La Razon, 19/12/2011. [Consulta: 18/6/2014].
  6. «RUMBA CATALANA, EL RETORN DE LES VELLES GLÒRIES». Catalunya Ràdio, 6/6/2008. [Consulta: 20/6/2014].
  7. Urpí, Jordi. «La rumba, més viva que mai». Ara, 8/11/2013 [Consulta: 24/6/2014].
  8. 8,0 8,1 «Carles Prats lleva al In-Edit el documental 'Cuchíbiri cuchíbiri' sobre Peret y la rumba catalana» (en castellà). La Vanguardia, 24/10/2013. [Consulta: 14/12/2013].
  9. «Peret». iCatfm.cat. [Consulta: 1 juliol 2012].
  10. «El futuro». Vespito.com. [Consulta: 1 juliol 2012].

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]