Boscos de la península Ibèrica

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Bosc d'alzina surera en el sud de Portugal (Algarve)
Ocupació ideal dels boscos ibèrics

Els boscos de la península Ibèrica -aquesta última, integrada actualment pels estats europeus d'Espanya,[1] Portugal, Andorra i el Regne Unit, aquest a través del petit territori britànic de Gibraltar- s'enquadren dins de dos grans regions florístiques; cadascuna d'elles, caracteritzada per una sèrie de plantes i comunitats vegetals que li són pròpies, a més de tindre altres moltes en comú. La separació entre aquestes dos regions no és clara; existeix una influència mútua, que fa molt difícil establir uns límits precisos: algunes espècies tenen el seu òptim precisament en aquests espais intermedis.

Origen i característiques[modifica | modifica el codi]

La flora peninsular, per les seves condicions bio-històriques, geogràfiques, geològiques, orogràfiques, etc., és una de les més riques i variades de tota Europa, sols comparable a la de països mediterranis com Grècia i Itàlia; es calcula que inclou més de 8.000 espècies distintes de plantes, moltes d'elles exclusives (endemismes).[2]

El mediterrani, se sap avui, ha estat sotmès en el passat a grans alteracions de clima i vegetació, unit a unes variacions, a vegades molt grans, en el nivell del mar i a variacions en les posicions relatives de les masses continentals (placa europea i africana). Amb l'entrada de plantes i l'aïllament, degut a les fluctuacions marines o a les periòdiques glaciacions, es pot trobar una variada diversitat d'espècies vegetables.

La península Ibèrica, situada en una important via de pas entre Àfrica i Europa, es va veure enriquida amb l'arribada, segons canviava el clima, de plantes estepàries, termòfiles, xeròfiles, oròfiles, boreo-alpines, etc., moltes de les quals aconseguiren mantindre's després, gràcies a la diversitat de mitjans que existeixen en les serralades, que els permiteixen pujar en altitud si el clima es va fent més càlid, o descendre si es torna més fred. La complexitat geològica de la majoria de les muntanyes ibèriques, especialment de les Bètiques, Sistema Ibèric i Pirineus, augmentà encara molt més el nombre de nous mitjans a que adaptar-se i va fer possible la diversitat i riquesa de la flora actual.

La regió eurosiberiana[modifica | modifica el codi]

Està representada per la zona atlàntica, que s'estén des del nord de Portugal, Galícia, Principat d'Astúries, Cantabria, País Basc i Pirineus occidentals i centrals. Es caracteritza per un clima humit, suavitzat per la influència oceànica, amb hiverns templats i amb una estació seca poc accentuada. La seva àrea principal s'estén pel nord de Portugal, la major part de Galícia, Principat d'Astúries, Cantabria, País Basc, nord-oest de Navarra, i Pirineus occidentals. Això no obstant, l'interior, especialment en les meitats nord i ocidental

La vegetació està representada per boscos caducifolis de roures (Quercus petraea) i el roure pènol (Quercus robur) amb freixedes de Fraxinus excelsior i avellanedes en terra més frescos i profunds de fons de la vall. El pis muntanyós es caracteritza per la presència de faigs i a vegades, en els Pirineus, per abetals de Abies alba; aquests faigs i abetals ocupen les faldes fresques i amb terra profunda de les muntanyes no molt elevades. La infuència mediterrània se sent en la presència de alzinars amb llorer, que se situen en les crestes i muntanyes més càlides, especialment sobre terres de pedra calcària, on s'accentua la sequedat.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. No s'inclouen les Illes Canàries, per no pertànyer a la península Ibèrica
  2. López González, Ginés A. Guía de los árboles y arbustos de la Península Ibérica y Baleares. 2a ed. (en castellà). Editorial Paraninfo, 2004, p.27. ISBN 8484762106. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]