Pi pinyer

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Pi pinyer
Pineda de pi pinyeral Parc Natural de La Breña (Andalusia)
Pineda de pi pinyer
al Parc Natural de La Breña (Andalusia)

Nuvola apps kuickshow.svg Accediu al Portal:Biologia

Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Plantae
Divisió: Pinophyta
Classe: Pinopsida
Ordre: Pinales
Família: Pinaceae
Gènere: Pinus
Subgènere: Pinus
Espècie: P. pinea
Nom binomial
Pinus pinea
L.

El pi pinyer, pi pinyoner, pi para-sol, pi bo o pi ver[1] (Pinus pinea) és una espècie de pi dins la família Pinaceae caracteritzat per tenir la llavor comestible: el pinyó, ja que si bé els pinyons d'altres espècies europees de pi també es poden menjar, són molt més petits (hi ha espècies americanes amb pinyons grans que s'exploten comercialment). És originari de la regió mediterrània.

Il·lustració
Pi pinyer

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Pi pinyer a Castelltallat

Arbre de fins a 30 metres d'alçada, tronc amb l'escorça d'un marró rogenc molt gruixuda, capçada en forma de para-sol. Fulles de fins a 20 cm de llarg, agrupades de dues en dues com la resta de pins autòctons. Floreix de març a maig produint pinyes ovoides de fins a 15x10cm amb pinyons d'15 a 20 mm. Les pinyes maduren a la tardor del tercer any, els altres pins ho fan en dos anys.

El pi pinyer creix per després obrir-se mitjançant branques de similar grossor en una copa arrodonida i aplatada, en forma d'ombrel·la. La superfície del tronc es caracteritza per disposar de plaques de color grisenc, separades per esquerdes vermelloses. Prefereix els sòls sorrencs.

Les pinyes són ovalo-esfèriques d'entre 10 i 15 cm de longitud i maduren al tercer any, donant uns pinyons coberts d'una dura escorça, d'1 cm de longitud, carnosos i saborosos, podent haver-hi pinyes en el seu primer any de maduració juntament amb altres llestes per ser recollides en la copa d'un mateix pi pinyer. La temporada de recollida de la pinya s'estableix entre els mesos de novembre i gener pels pinyers tots els anys.

Distribució i hàbitat[modifica | modifica el codi]

Pinus pinea és natural de tota la franja mediterrània, sent a la península Ibèrica més habitual a la zona centre i sud. Es desenvolupa normalment en un rang d'altures que van des del nivell del mar fins als 1000 o 1200 msnm, formant boscos monoespecífics preferentment en sòls silícics.

És una espècie (heliòfila), resisteix molt bé la sequera estival i suporta gelades no gaire extremes.

Creix en garrigues, erms i dunes fixades (com a Guardamar o Torroella de Montgrí). Es troba a tots els Països Catalans fins als 1000 metres d'altitud. Prefereix terrenys silícics, sobretot sorrencs o de sauló, generalment prop del litoral.

Usos[modifica | modifica el codi]

Molt usat en jardineria. Els pinyons necessiten molta mà d'obra, cal escalfar les pinyes perquè s'obrin. La fusta no té gaire interès.

Un altre pi, no autòcton, amb els pinyons comestibles és el Pinus edulis, originari de les muntanyes del sud-oest dels Estats Units.

La fusta del pi pinyer és lleugera i flexible. Es pot utilitzar en fusteria i en estructures, en particular, en la construcció marítima. També es pot utilitzar aquesta fusta per fer carbó vegetal de manera tradicional potser amb els bolitxes (piràmides de troncs de fusta que deixen simplement un petit orifici per deixar sortir el fum mentre la fusta es cou en el seu interior sent aquest completament cobert per sorra). Igualment també s'utilitza la fusta d'aquest pi per a la fabricació de pasta de paper o per obtenir resina.

Els pinyons s'utilitzen en rebosteria, en guarnició d'amanides, o també en plats en salsa de tipus Tayín que barreja ensucrat i salat. El pinyó entra en nombrosos plats mediterranis. Tenia abans la reputació de ser afrodisíac.

Producció[modifica | modifica el codi]

Espanya és el primer productor mundial de pinyons seguit dels països de la conca mediterrània, França, Itàlia i Turquia. Altres països, com Xile, estan estudiant adoptar el seu cultiu.[2] Només a Andalusia existeixen 200.000 hectàrees i a Castella i Lleó 90.000 hectàrees.

Pins pinyers singulars[modifica | modifica el codi]

Galeria d'imatges[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Pi al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans
  2. cita web |url=http://www.bosquesparachile.cl/bosques.asp?id=317&ids=568&idq=607%7Cautor=Boscos per a Xile|títol=Culmina amb èxit projecte de “Pinyó comestible de Pi Pinyer”

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]