Pi pinyer
 |
||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 Pineda de pi pinyer
al Parc Natural de La Breña (Andalusia) |
||||||||||||||||
|
|
||||||||||||||||
|
|
||||||||||||||||
| Classificació científica | ||||||||||||||||
|
||||||||||||||||
|
|
||||||||||||||||
| Pinus pinea L. |
||||||||||||||||
El pi pinyer, pi pinyoner, pi para-sol, pi bo o pi ver[1] (Pinus pinea) és una espècie de pi dins la família Pinaceae caracteritzat per tenir la llavor comestible: el pinyó, ja que si bé els pinyons d'altres espècies europees de pi també es poden menjar, són molt més petits (hi ha espècies americanes amb pinyons grans que s'exploten comercialment).
És originari de la regió mediterrània.
Taula de continguts |
Descripció [modifica]
Arbre de fins a 30 metres d'alçada, tronc amb l'escorça d'un marró rogenc molt gruixuda, capçada en forma de para-sol. Fulles de fins a 20 cm de llarg, agrupades de dues en dues com la resta de pins autòctons. Floreix de març a maig produint pinyes ovoides de fins a 15x10cm amb pinyons d'15 a 20 mm. Les pinyes maduren a la tardor del tercer any, els altres pins ho fan en dos anys).
Creix en garrigues, erms i dunes fixades (com a Guardamar o Torroella de Montgrí). Es troba a tots els Països catalans fins als 1000 metres d'altitud. Prefereix terrenys silícics, sobretot sorrencs o de sauló, generalment prop del litoral.
Usos [modifica]
Molt usat en jardineria. Els pinyons necessiten molta mà d'obra, cal escalfar les pinyes per a que s'obrin. La fusta no té gaire interès.
Un altre pi, no autòcton, amb els pinyons comestibles és el Pinus edulis, originari de les muntanyes del sud-oest dels Estats Units.
Pins pinyers singulars [modifica]
Referències [modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pi pinyer |
