Sant Cugat del Vallès

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Sant Cugat del Vallès
Bandera de Sant Cugat del Vallès Escut de Sant Cugat del Vallès
(En detall) (En detall)
Localització

Sant Cugat del Vallès situat respecte Catalunya
Sant Cugat del Vallès situat respecte Catalunya

Localització de Sant Cugat del Vallès respecte del Vallès Occidental


Municipi del Vallès Occidental
El monestir de Sant Cugat
El monestir de Sant Cugat
Estat
• Autonomia
• Província
• Àmbit funcional
• Comarca
Espanya
Catalunya
Barcelona
Metropolità
Vallès Occidental
Gentilici Santcugatenc, santcugatenca
Superfície 48,24 km²
Altitud 124 msnm
Població (2013[1])
  • Densitat
86.108 hab.
1.784,99 hab/km²
Coordenades UTM(ED50) 31T 423467 4591732Coord.: 41° 28′ 25″ N, 2° 5′ 0″ E / 41.47361°N,2.08333°E / 41.47361; 2.08333
Organització
Entitats de població

5
Codi postal 08171-08174, 08190, 08195-08198
Codi territorial 082055
Agermanament Daira de l'Argub (Rep. Sahrauí), 2000

Alba, Piemont (Itàlia), 2006

Sant Cugat del Vallès és un municipi de la comarca del Vallès Occidental estès als vessants nord-occidentals de la serra de Collserola fins a l'inici de la depressió Prelitoral. Inclou l'entitat municipal descentralitzada de Valldoreix i els districtes de Mira-sol, la Floresta i les Planes.

Ha crescut molt en els últims anys a causa de la seva alta taxa de natalitat, una de les més altes de Catalunya l'any 2004 i l'arribada de nouvinguts. El seu monument més important i conegut és el monestir de Sant Cugat, antiga abadia benedictina construïda entre els segles IX i XIV, que destaca pel seu impressionant claustre. Va ser el monestir de major importància de tot el comtat de Barcelona. L'edifici va ser declarat Bé Cultural d'Interès Nacional l'any 1931.

El patró de Sant Cugat és Sant Medir i se celebra el 3 de març, festa local del municipi.

Història[modifica | modifica el codi]

Els primers pobladors[modifica | modifica el codi]

Al jaciment de la Cova de la Torre Negra, situada a Collserola, s'ha trobat un recinte funerari o sepulcral que va pertànyer a aquest període, la presència de vasos campaniformes amb enterraments individuals i ossos col·lectives així ho corrobora. El jaciment de Can Fatjó dels Aurons, situat al límit del terme municipal de Sant Cugat amb Cerdanyola, ens situa a l'edat del bronze, amb restes segurament relacionats amb la presència d'un poblat a l'aire lliure, que data amb posterioritat a l'any 1100 aC. Les restes de construccions de sitges al carrer Elisenda, les restes de ceràmica trobats a prop de l'anomenat "Forn ibèric", al costat de l'ermita de Sant Adjutori, més amunt de la Torre Negra i les de Santa Maria de Campanyà, ens parlen de la presència de la cultura ibèrica al terme municipal. Cal datar entre el segle VI i l'any 218 aC i emmarcar demogràficament en el grup iber dels laietans. Respecte al "Forn ibèric", tot i la seva denominació popular, no hi ha certesa absoluta sobre la seva datació.[2]

Als voltants del segle IV al lloc on avui es troba el monestir de Sant Cugat ja hi havia una fortalesa romana – més tard coneguda com a Castrum Octavianum – per protegir la propera creuada de la Via Augusta amb la via d'Egara (Terrassa) a Barcino (Barcelona). Amb la intenció de constituir un punt estratègic de control de pas, aquesta fortalesa podia haver estat un centre de protecció militar de les viles o colònies agrícoles que es trobaven en el terme de Sant Cugat. Algunes de les antigues masies del municipi es podien haver construït sobre aquestes viles que es dedicaven al cultiu de l'oli, els cereals i el vi i a la criança del bestiar. En aquest sentit, s'han trobat restes d'una vila romana important al costat de Can Cabassa.[2]

Romans, visigots i musulmans[modifica | modifica el codi]

Restes de l'església visigòtica

L'origen del municipi el trobem en el lloc d'Octavià, petita vil·la que va néixer a redós del monestir i al voltant de la parròquia anomenada de Sant Pere (que estava situada on actualment hi ha el mercat municipal Pere San). El monestir de Sant Cugat, abadia benedictina de la qual consta l'existència des del segle IX, va ser un dels més importants i influents del comtat de Barcelona al llarg de l'edat mitjana i va tenir un paper decisiu en el procés de repoblació de la Catalunya Nova, on tingué moltes possessions. La llegenda explica que la construcció del monestir es va fer en el mateix lloc on va ser martiritzat l'any 313 Cucuphas o Cucufate (Cugat), vingut d'Àfrica del nord per a predicar la fe cristiana a terres de l'imperi Romà. Aquesta circumstància va fer que, amb el pas del temps, aquest lloc esdevingués un lloc de culte i veneració cristiana. Al segle V ja existia una petita església per retre culte a les relíquies del sant, les restes de les quals es poden observar al claustre del monestir.

La conquesta musulmana no va implicar massa canvis a la població, però l'església visigòtica de Sant Cugat sembla que va ser destruïda pels musulmans l'any 717. La població vallesana, amb les ràtzies moresques del segle IX, no abandonà del tot la comarca, ja que sols afectà les classes més representatives. Però la majoria dels cultivadors es refugiaren a les muntanyes més properes de Sant Llorenç del Munt, al Montseny i a la vall de l'Alt Tordera, ja que aquestes ràtzies tenien poca durada en la seva permanència. Quant a la repoblació, reberen gent de les comarques del nord i de les valls pirinenques; una de les més abundants fou la de la vall de Sant Joan de les Abadesses.[3]

El monestir, centre de poder i cultura[modifica | modifica el codi]

Article principal: Monestir de Sant Cugat

Els primers anys del segle IX, ja havent-se anat els àrabs, es va reconstruir l'antic cenobi de Sant Cugat al mateix lloc que l'anterior. Inicialment, l'abadia va estar sota el domini del bisbe de Barcelona. Els monestirs van tenir un important paper en la colonització del país. Van rebre terres dels comtes i centenars de donacions per tal d'establir famílies en les noves terres. El monestir de Sant Cugat va estendre els seus dominis al segle X, per les terres del Penedès i el Vallès.

En un dels saquejos d'Almansor, l'abadia de Sant Cugat fou destruïda l'any 985.[4] L'abat Odó el reconstrueix amb unes noves dimensions. Va aconseguir una butlla papal que els feia independents del bisbe de Barcelona, va obtenir la confirmació de tots els béns monacals per part dels reis francs i va incrementar els dominis i la riquesa del monestir, que va passar de deu a trenta-sis monjos. Una de les accions que es poden atribuir a l'acció restauradora de l'abat Odó, fou la construcció de la primitiva església Sant Pere d'Octavià, que deuria ser una reduïda construcció preromànica, de tres absis, amb altars dedicats a sant Pere, sant Pau i sant Joan. La fundació pels monjos santcugatencs fou per atendre el servei religiós de la població rural, principalment, en aquell temps, masies. S'estava gestant en el pujol immediat al monestir, al llarg de l'antic camí que, cap a ponent, es dirigia al Llobregat i al Penedès.[5]

En el segle XI, ja era un dels més importants en la colonització de les terres i un dels que millor rendiment obtenia. Era un centre molt important de poder i cultura sota les regles benedictines. La biblioteca del monestir va reunir un fons important de manuscrits jurídics que formen el famós Cartulari de Sant Cugat.

Els campanars del monestir durant la nevada del 2010

Al final del segle XII, els dominis del monestir s'havien estès tant que obligaren a una important reforma de l'administració interna amb la creació de quatre divisions - Vallès, Llobregat, Penedès i Palau - per tal de racionalitzar l'administració dels dominis monacals. Els abats provenien de la noblesa, i el món polític i eclesiàstic mantenia una estreta vinculació. En el procés de feudalització, els abats de Sant Cugat es converteixen en senyors feudals. El segle XIII va marcar el punt culminant de l'expansió del monestir. Durant aquesta època es va construir el claustre inferior i la part romànica de l'església. La resta del temple es va aixecar al llarg dels segles XIII i XIV, adoptant-se el nou estil de l'època, el gòtic. També a finals del segle XIV es va emmurallar el recinte monàstic, es va procedir a l'edificació del palau abacial i es va fer el retaule de Tots Sants.

Degollació de Sant Cugat (1504-1507) d'Aine Bru. Tremp i oli sobre taula, 164,5 x 135,5 cm. Procedent de l'antic retaule major del monestir de Sant Cugat. Es troba al Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona. Aquest quadre és molt rellevant per veure l'estat del monestir a principis del segle XVI

A finals del segle XII ja podem parlar d'un nucli permanent de població a Sant Cugat. És en aquest moment que, al voltant de la parròquia de Sant Pere (al lloc de l'actual plaça del Mercat Vell), es disposen un conjunt de cases que seguien el camí que es dirigia al monestir (actual carrer Major). El poble es trobava, per tant, separat del recinte monacal. És en aquest segle que la vila va obtenir la concessió real de poder celebrar fira i un mercat setmanal.

Per la Guerra Civil catalana, el monestir es posa al bàndol contrari al rei. Quan l'any 1471 les forces reials s'apoderen de Sant Cugat, el rei Joan el Gran es va allotjar en el monestir. L'abadia va perdre la seva autonomia i a partir d'ara els abats seran socis i, sovint, no viuran ni a l'abadia.

L'estabilitat del segle XVI permetrà un cert dinamisme dels gremis i el comerç a Sant Cugat. Es va iniciar el desenvolupament del nucli urbà i apareixen nous ravals seguint el camins de Sabadell i Terrassa. Són d'aquesta època algunes cases que encara perduren a Sant Domènec (Can Matas). El monestir també s'amplia en aquest moment: es fan les galeries superiors del claustre, es finalitza el campanar i es pinta el retaule d'Aine Bru. L'any 1585, el rei Felip II de Castella va visitar el monestir.

Després de la caiguda de Barcelona l'11 de setembre de 1714, el Decret de Nova Planta abolia la Generalitat, la institució que durant segles havia regit el país. L'abat de Sant Cugat, partidari de Felip V, es va retirar a Castella. Llavors l'abadia va allotjar a les tropes espanyoles: les de cavalleria al claustre inferior, les d'infanteria, al superior, i els generals al palau abacial. El monestir va resultar força afectat per aquesta estada.

Malgrat tot, el segle XVIII aporta una certa prosperitat que també arriba a Sant Cugat que niciarà el segle amb 400 habitants i l'acabarà amb 1.000. L'abat Gaiolà va fer canalitzar l'aigua de la font del monestir fins a l'actual plaça d'Octavià per tal de proveir d'aigua el poble i va implantar una manufactura tèxtil. Al Monestir es van fer les últimes obres importants com ara la construcció d'un nou palau abacial.

Durant la Guerra del Francès, els francesos, igual que havien fet durant la revolució, van decretar la supressió de tots els convents. El monestir, i el mateix poble de Sant Cugat, va ser saquejat per les tropes napoleòniques. L'octubre de 1808 va tenir lloc una batalla al voltant de l'ermita de Sant Domènec, on es van reunir 3.000 homes amb cavalls i peces d'artilleria que van derrotar a 4.000 francesos. El monestir va ajudar econòmicament a finançar la guerra contra els francesos i la seva situació va esdevenir molt precària.

Fi del monestir i crisi de l'agricultura[modifica | modifica el codi]

El monestir durant la nevada del 2010

El 26 de juliol de 1835, després que arribessin notícies de la crema de convents a Barcelona, el monestir de Sant Cugat va ser assaltat i saquejat. Es varen cremar molts documents per tal de fer desaparèixer els contractes o censos que lligaven els pagesos a l'abadia. Amb l'espoliació, algunes dependències, com les cases dels monjos, van desaparèixer per sempre més. Els objectes de culte que no havien estat robats o destruïts van ser recuperats pel bisbat de Barcelona. Poc temps després, amb la llei de desamortització, es liquidaven els béns del monestir. A partir de llavors, l'edifici el recinte monacal es va destinar a usos civils municipals i el temple va passar a ser l'església parroquial del poble. La majoria de les terres del municipi, pertanyents a l'abadia, van passar a mans dels pagesos que les treballaven. A partir de l'abandó del monestir, les dependències monacals passen a ser de propietat episcopal i municipal, situació que es manté avui dia.

Al llarg del segle XIX Sant Cugat es va anar transformant. El cultiu de la vinya va substituir progressivament el de cereals, es va abandonar l'estepa i es va incrementar la superfície conreada plantant-se vinya fins i tot a l'interior del bosc de Collserola. L'especialització del conreu de la vinya va comportar la diversificació de les activitats artesanals i de comerç. Tot plegat va representar un increment de la població. L'any 1820 Sant Cugat tenia 800 habitants, el 1877 en tenia 2.550. Aquesta prosperitat fa que a finals del segle es construeixin carreteres, s'incrementi la construcció, es posin fonts als carrers i que arribi l'enllumenat públic.

Però si de la vinya va venir una abundància relativa, també en va venir la desgràcia. El 1887 arriba a Sant Cugat, com a la resta de Catalunya, la plaga de la fil·loxera que va significar la ruïna per a molts pagesos del terme i una forta crisi econòmica pel municipi en general. Després de la plaga, es van replantar les vinyes amb noves soques americanes i posteriorment es va produir una crisi de sobreproducció al mercat vinícola que va comportar una forta baixada dels preus i l'abandonament dels cultius menys rendibles. La indústria al municipi no va ser massa rellevant durant el segle XIX. Mentre a la resta de Catalunya, les noves fàbriques aprofitaven el corrent dels rius, Sant Cugat estava aïllat dels cabals d'aigua darrere la serra de Collserola.

El mestre Lluís Millet, que fou un dels creadors de l'Orfeó Català, fou director del Cor La Lira durant el 1883 i 1884. Era molt jove, al voltant dels 16 o 17 anys, i fou la primera batuta que va agafar per dirigir un cor. El mestre que hi havia a La Lira, l'Artur Barata, volia deixar el cor perquè les seves aspiracions eren de més volada que dirigir un cor d'un poble, i ell mateix es cuidà de trobar un nou mestre. Tenia un condeixeble que aprenia lliçons del mestre Rodoreda a Barcelona; no obstant això, aquest company, en Lluís Millet, era molt jove, li va proposar la feina i ell, molt il·lusionat, la va acceptar.[6]

Segle XX: De ciutat d'estiueig a dormitori[modifica | modifica el codi]

Amb la construcció de la carretera de Gràcia a Manresa, l'any 1877, es va iniciar el gran canvi del municipi. El tram entre Barcelona i Sant Cugat va rebre el nom de l'Arrabassada. La carretera donà molts beneficis pels santcugatencs en permetre transportar els seus productes (vi i llenya principalment) a la Plaça de Barcelona. La carretera també va significar un apropament i interès creixent dels barcelonins per Sant Cugat com a lloc de passeig i estiueig. Es van establir en aquesta època les primeres colònies d'estiuejants, com ho demostren les magnífiques torres modernistes a la banda sud, a banda i banda de la carretera. L'any 1917 arriba a Sant Cugat la línia dels Ferrocarrils de Catalunya S.A. (actualment Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya). El fet, qualificat d'històric en la seva època, va comportar l'arrencada econòmica definitiva del municipi i el començament del paper receptor de població urbana. Amb el tren arribarien les urbanitzacions per a estiuejants, seguint la línia del ferrocarril: les Planes, la Floresta, Valldoreix i Mira-sol. Els promotors de la línia ferroviària, d'origen anglosaxó, van construir una estació a Sant Cugat i el primer camp de golf de Catalunya, inaugurat l'any 1914. Les primeres indústries que s'instal·laren a la població foren les bòbiles, que ho feren a la darreria del segle XIX. Seguint el model de cooperativisme que va arrelar a tot el país, els pagesos de Sant Cugat es reorganitzen creant la Cooperativa Vinícola, l'any 1921, la seu de la qual va ser dissenyada per l'arquitecte Cèsar Martinell (la sala amb arcs parabòlics, d'influència modernista, ha quedat com a testimoni d'aquesta època).

A Sant Cugat, com la resta de poblacions, durant els anys de la República hi va haver una intensa vida associativa i gran activitat política, caracteritzada per un pluripartidisme ric, un moviment obrer organitzat i un pes important del catalanisme. Una mostra d'aquesta efervescència es va donar l'any 1932 quan el president Macià va inaugurar les Escoles Noves (actual Joan Maragall) i es va obrir la primera biblioteca pública.[7]

Els primers moments de la guerra civil a Sant Cugat van portar detencions i alguns assassinats. La ciutat no va ser mai bombardejada, tot i que el govern republicà havia instal·lat el primer campament d'instrucció pre-militar a Catalunya a la zona del golf.[8] Es van a col·lectivitzar les terres i molts oficis com els fusters, paletes o barbers. Durant aquest període bèl·lic, la vila va acollir nombrosos refugiats barcelonins, que s'instal·laren en masies del terme i que fugien dels bombardejos i de les detencions. L'octubre del 1938, Juan Negrín va celebrar al monestir les últimes Corts del govern republicà, abans que molts diputats fugissin cap a França. El 26 de gener de 1939 l'exèrcit franquista va entrar a Sant Cugat, camí de Barcelona.[9]

Sant Cugat, com molts pobles, va canviar de nom. El nom oficial de la població va ser Pins del Vallès. El canvi oficial es produeix el dia 19 d'octubre en que el nou ajuntament “tenint en compte el sentiment general de la població, els moments de transformació que estem vivint, les noves tendències del país i el sentiment popular allunyat de tot signe d'insinuació religiosa” decideix canviar el nom de Sant Cugat del Vallès per Els Pins del Vallès, per ser els pins “una de les característiques més remarcables tant pels veïns com pels forasters” de la població.[10]

Els anys de la postguerra van ser temps de penúria i repressió. A Sant Cugat poc després de la presa de la ciutat va començar una etapa de control administratiu, de persecució política i de castellanització sistemàtica de la vida municipal. La política dictatorial del règim va afavorir la corrupció i l'enriquiment d'un petit sector de la població gràcies a l'estraperlo. L'any 1958 es va fer una nova ordenació administrativa de Sant Cugat: la ciutat es va dividir en quatre districtes, dues al nucli urbà, Mira-sol i les Planes de la Floresta. Valldoreix va esdevenir entitat local menor.

A partir dels anys seixanta l'agricultura va retrocedir a favor de la indústria i la construcció. La fesomia de la vila va començar a canviar de forma ràpida; s'hi instal·laren noves fàbriques, indústries i empreses de serveis, fet que va propiciar l'arribada de molts immigrants i l'ampliació del nucli urbà per les zones de Sant Francesc, avinguda de Cerdanyola, Mira-sol, etc. Les noves indústries eren principalment tèxtils i metal·lúrgiques: Otexa, Fundiciones, Nolla i Condiesel, la més important. La inauguració de l'A-7 va afavorir la implantació d'empreses d'abast metropolità, tot i que la ciutat no va assolir la importància industrial d'altres ciutats veïnes.

L'ús generalitzat de l'automòbil a la segona meitat del segle vint va provocar en primer lloc que la ciutat deixés de ser centre d'estiueig a favor dels nous pobles de la costa i el Pirineu, i posteriorment, a finals del segle, l'han convertit en una ciutat dormitori per a la classe mitjana i alta de l'àrea metropolitana de Barcelona.

A Sant Cugat les primeres lluites sindicals van esclatar amb els acomiadaments a la fàbrica Condiesel, i les primeres lluites polítiques van arribar l'any 1973 amb la reunió a la ciutat, el dia 1 de maig, de 10.000 persones convocades per l'Assemblea de Catalunya. Després de la mort de Franco començava l'etapa de transició cap a la democràcia. Josep Barnils va renunciar al càrrec l'alcalde i el governador civil va nomenar Francesc Llatjós com a màxima autoritat municipal.

L'any 1977, atès l'augment de població sofert, Sant Cugat va assolir el títol de ciutat. i l'any 1979 els santcugatencs van triar el seu primer alcalde democràtic des de la segona República, el socialista Àngel Casas. Comença la democratització del govern municipal de Sant Cugat, una ciutat bastant desindustrializada i amb una significativa taxa d'atur a causa de la crisi econòmica. A partir d'aquest moment, es van instal·lar a Sant Cugat empreses com la Sharp i els estudis de TVE, anys abans ho havia fet l'empresa Catalana Occident.

Segle XXI: Modernitat[modifica | modifica el codi]

La situació geogràfica –propera a la capital però envoltada pels turons de la serra de Collserola i la serra de Galliners– i la bona xarxa viària que comunica la ciutat amb Barcelona i el Vallès, n'han impulsat el desenvolupament de la mateixa.

Després de vuit anys amb un alcalde socialista, l'any 1987 el partit més votat a les eleccions municipals va ser CiU, i Joan Aymerich va ser elegit l'alcalde d'una ciutat en ple auge demogràfic. En els darrers anys s'ha programat un gran creixement urbanístic, amb la urbanització de nous sectors (Coll Favà, Sant Domènec-el Colomer, Can Magí-Roquetes, Torre Blanca, Parc Central, Can Mates i Can Vullpalleres) i la creació de nous parcs i zones verdes (Parc Central, el Parc de la Pollancreda, Coll Favà,...). S'han millorat les comunicacions a partir del nou eix viari dels túnels de Vallvidrera, obra bàsica i motor de l'activitat urbanística i de negocis. Al voltant de la ciutat s'han establert diferents parcs d'activitats econòmiques, com Can Sant Joan (on també està ubicat el primer camp de golf públic de Catalunya), Can Marcet i el Augusta Business Park, i s'han dut a terme importants obres per anar dotant a la ciutat de la xarxa viària necessària per mantenir el seu ritme de creixement.

El nou Ajuntament de Sant Cugat inaugurat l'any 2008

Cal destacar, també, la construcció a Sant Cugat d'equipaments culturals i empreses d'àmbit supramunicipal com ara l'Arxiu Nacional de Catalunya, el Centre d'Alt Rendiment Esportiu, el Centre de Restauració de Béns mobles de la Generalitat, la seu corporativa del Deutsche Bank i l'empresa Boehringer Ingelheim, entre d'altres. A més, cada vegada més institucions dedicades a l'ensenyament de tots nivells, escullen Sant Cugat per instal·lar els seus centres: Escola Japonesa, Escoles universitàries Gimbernat, la Universitat Internacional de Catalunya, ESADE, Escola Tècnica Superior d'Arquitectura del Vallès, etc.

Celebració de la Setmana del llibre en català al voltant del monestir

Des de l'any 1999 fins al 28 de desembre de l'any 2010, l'alcalde de la ciutat va ser Lluís Recoder i Miralles (CiU), convertint-se en alcaldessa desde aquell mateix moment Mercè Conesa i Pagès (CiU). Les prioritats del govern municipal van encaminades a millorar la qualitat de vida i aconseguir per a Sant Cugat els equipaments necessaris per afrontar el fet que Sant Cugat és una de les ciutats de Catalunya que més han crescut els darrers anys. A les eleccions municipals del 2007, Lluís Recoder revalida l'alcaldia de Sant Cugat amb una àmplia majoria que el converteix en l'alcalde convergent més rellevant de Catalunya.

El 2009, en no trobar cap lloc prou adequat a Barcelona, es va traslladar la Setmana del Llibre en Català a Sant Cugat del Vallès on, en un entorn idíl·lic, el del monestir de la ciutat i amb el suport de l'Ajuntament de la vila, va gaudir de molt èxit de públic.[11]

El 13 de desembre de 2009, va ser la ciutat amb més habitants que va fer una consulta popular sobre la independència de la nació catalana, amb una participació del 25% i força més del 90% a favor.

Cultura[modifica | modifica el codi]

L'Entitat Sardanista de Sant Cugat és una entitat sardanista. L'entitat s'encarrega de les ballades de sardanes a Sant Cugat[12] i organitza anualment de l'Aplec de Sant Cugat.[13]

Demografia[modifica | modifica el codi]

Entitat de població Habitants
Floresta, la 4.448
Mira-sol 12.673
Planes, les 1.219
Sant Cugat del Vallès 57.374
Valldoreix 7.623
Dades: 2011. Font: Idescat


Evolució demogràfica
1497 f 1515 f 1553 f 1717 1787 1857 1877 1887 1900 1910
100 119 126 534 1.010 2.483 2.548 2.523 2.120 2.368
1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1990 1992 1994
2.874 5.190 5.904 6.992 11.884 20.669 31.184 39.316 40.110 43.373
1996 1998 2000 2002 2004 2006 2008 2010 2012 2014
47.210 50.529 52.654 59.837 65.061 73.774 76.274 - 84.946 -
1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.)

Llocs d'interès[modifica | modifica el codi]

La plaça Octavià al costat del monestir a la nevada del 2010
Casa Lluch
El Celler Cooperatiu
El Centre Borja abans de la construcció de l'edifici d'ESADE

Santcugatencs destacats[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Padró municipal a data d'01-01-2013» (en castellà). Institut Nacional d'Estadística, 30-12-2013. [Consulta: 06-01-2014].
  2. 2,0 2,1 Busquets i Fàbregas., Jaume. El meu llibre de Sant Cugat, 1995. ISBN 9788460491538. 
  3. GRAU GARRIGA, Tomàs. Poblament i repoblament del Vallès al segle X. Tot Sant Cugat núm 1.195
  4. d'Abadal i de Vinyals, Ramon. Catalunya carolíngia. Institut d'Estudis Catalans, 1950, p. vol 2/1. p.189. 
  5. GRAU GARRIGA, Tomàs. Història de l'església de Sant Pere d'Octavià. Tot Sant Cugat núm 1.125
  6. GRAU GARRIGA, Tomàs. Coses i records del poble. Tot Sant Cugat núm 1.195
  7. MOTA MUÑOZ, José Fernando. La República, la guerra i el primer franquisme a Sant Cugat del Vallès (1931-1941). Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2000. ISBN 8484153134.
  8. «De camp de golf a Primer Camp d’Instrucció Premilitar de Catalunya» (en cat). [Consulta: 2/9/2013].
  9. «Els últims dies de Pins del Vallès: l’entrada de les tropes franquistes a Sant Cugat» (en cat). [Consulta: 2/9/2013].
  10. Acta municipal de Sant Cugat del Vallès, 19 d'octubre de 1936 i Edicte municipal, 21 d'octubre de 1936. Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès. Aquest canvi seria ratificat per la Generalitat de Catalunya l'1 de gener de 1937. Actualment existeix un col·legi públic a Sant Cugat del Vallès amb el nom de Pins del Vallès.
  11. [enllaç sense format] http://www.setmanallibre.cat/
  12. «Trobada: Ballada de sardanes». Cugat.cat, 23/5/10. [Consulta: 1/9/2013].
  13. «Èxit de participació al 34è Aplec de Sardanes amb prop de 2.000 persones». Cugat.cat, 27/9/09. [Consulta: 1/9/2013].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]