Manresa

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Manresa
Bandera de Manresa Escut de Manresa
(En detall) (En detall)
Localització

Manresa situat respecte Catalunya
Manresa situat respecte Catalunya

Localització de Manresa respecte del Bages


Municipi del Bages
La Seu des de la torre de Santa Caterina
La Seu des de la torre de Santa Caterina
Estat
• Autonomia
• Província
• Àmbit funcional
• Comarca
Espanya
Catalunya
Barcelona
Comarques centrals
Bages
Gentilici Manresà, manresana
Pressupost 84.987.697
Superfície 41,66 km²
Altitud 238 msnm
Població (2013[1])
  • Densitat
76.170 hab.
1.828,37 hab/km²
Coordenades UTM(ED50) 31T 402462 4620400Coord.: 41° 43′ 46″ N, 1° 49′ 38″ E / 41.72944°N,1.82722°E / 41.72944; 1.82722
Organització
Entitats de població
• Alcalde:

17
Valentí Junyent (CiU)[2]
Codi postal 08241, 08242 i 08243
Codi territorial 081136
Agermanament Bambylor (Senegal)
Web

Manresa és la ciutat capital de la comarca del Bages, al pla de Bages, a prop al nord-oest de l'angle on conflueixen els rius Llobregat i Cardener. Nus molt important de comunicacions, accentuat amb l'eix del Llobregat i l'eix transversal, entre la muntanya i el mar, entre les planes interiors de l'Urgell i la Segarra i les comarques orientals del país. Ha jugat sempre al llarg de la història un paper destacat en l'organització de la Catalunya central. Actualment l'alcalde és Valentí Junyent, de CiU. Manresa és just al cor de Catalunya, ja que si es mira en un mapa, es troba que és situada al bell mig, a prop del centre de Catalunya.

Geografia[modifica | modifica el codi]

Situada al Pla de Bages, al cor de Catalunya. El riu Cardener passa pel sud-oest de la ciutat tot i que el municipi utilitza per a beure l'aigua del riu Llobregat, que passa pel límit est del terme. L'aigua és recollida al seu pas per Balsareny i transportada a Manresa per La Séquia fins al Parc de l'Agulla.

L'orografia urbana està clarament marcada per l'existència de diversos turons (Puigcardener, Puigmercadal, Puigterrà, Puigberenguer i Tossal dels Cigalons).

El territori, dins la conca d'erosió del centre de la comarca, és afaiçonat per una sèrie de turons marginals de poca elevació (Collbaix, 554 m; Bufalvent, 387 m; Montlleó, 361 m), i és drenat, a més del Llobregat i el Cardener, per les rieres de Rajadell i de Cornet (o de Guardiola) i diversos torrents.

Clima[modifica | modifica el codi]

La ciutat està ubicada a 238 m d'altitud sobre el nivell del mar i gaudeix d'un clima entre mediterrani i continental, força extrem. Es tracta d'un clima subhumit amb estius calorosos que duren quatre mesos i hiverns freds amb temperatures mitjanes per sota dels 10 °C que duren des de mitjans de novembre a mitjans de març. La temperatura mitjana calculada sobre la base dels últims deu anys ha estat de 7,0° a l'hivern, 14,0° a la primavera, 15,1° a la tardor i 23,3° a l'estiu. La pluja del període 1931 a 1969 va ser de 619 l/m2 anuals de mitjana; l'evapotranspiració anual va ser de 763 litres, per tant hi ha un dèficit de pluja total de 154 litres que ocorre durant l'estiu; la pluja es reparteix en 94 dies de l'any; es presenten dos màxims, molt similars, a la primavera i a la tardor.

Paràmetres gen feb mar abr mai jun jul ago set oct nov des Anual
Temperatures mitjanes, ºС 3,9 5,7 9,8 12,3 16,3 20,6 23,5 23,0 20,2 14,6 8,3 4,6 13,6
Pluja, mm 28 32 46 52 68 63 30 54 83 62 53 48 619

Història[modifica | modifica el codi]

La Seu des del carrer Bastardes

Prehistòria[modifica | modifica el codi]

Dins el terme de Manresa hi ha indicis de poblament neolític de quatre mil anys enrere. Uns quants sepulcres de fossa, objectes de ceràmica i d'indústries lítiques a la zona del bosc de les Marcetes, al barri rural de Viladordis, en testimonien el seu pas.

Edat antiga[modifica | modifica el codi]

També s'hi assentà un poblat ibèric al turó del Puigcardener. Recentment, s'han recuperat diversos materials, especialment ceràmics, que permeten identificar l'existència d'un poblat ibèric, que es fundaria cap al segle VI aC i que es mantindria fins al segle I aC. Seria la capital dels lacetans que habitaven les comarques actuals del Bages, Solsonès, Anoia i Segarra.

El cònsol Marc Porci Cató va haver de conquerir aquesta zona cap a principis del segle II aC per evitar les lluites amb els poblats costaners romans. Els romans van batejar el primitiu nucli urbà amb el nom de Minorisa, origen de l'actual. El topònim, però, sembla una llatinització de Minoresa, d'origen ibèric. Algunes restes arqueològiques ens permeten saber que hi eren, però poca cosa més.

Ptolomeu, geògraf grec del segle I parla d'una ciutat que anomena Bacasis, que la situa vora d'un riu, sobre d'un turó suau però rocós. Podria ser perfectament Manresa i, de fet, d'aquest mot en derivaria el nom de la comarca: Bages.

Edat mitjana[modifica | modifica el codi]

Presència dels àrabs[modifica | modifica el codi]

La presència dels àrabs devia ser testimonial. El 785 la van abandonar i va quedar en terra de ningú. Uns anys més tard, el 796, els cristians van ocupar-la i va entrar a formar part de la Marca Hispànica. Però de nou fou destruïda el 827, durant la revolta d'Aissó, un noble got que, ajudat pel fill de comte Berà de Barcelona, Guillemó, i dels àrabs (fins i tot de l'emir Abd al-Rahman II), va encendre una revolta contra els francs. La resistència del comte franc de Barcelona Bernat de Septimània la féu fracassar. La importància d'aquest episodi és molt gran, ja que fou l'únic intent d'oposició de la població indígena goda contra el nou domini franc. L'any 841 o 842 els àrabs tornen a destruir Manresa.

Comtat de Manresa[modifica | modifica el codi]

La reconquesta definitiva de Manresa no es va produir fins a finals del segle IX, a mans del comte Guifré el Pilós que restaura el bisbat de Vic. El nou bisbe, Gotmar, demana l'ajut del seu col·lega de Girona, Ermemir, per elevar una petició al nou rei de França, Odó I de França (Eudes): vol per a la seva seu les esglésies, i tot un seguit de drets fiscals que ara s'emporta el comte de la vall d'Artés i del lloc o pagus de Manresa. El rei va concedir-li-ho per mitjà d'un tipus de document anomenat precepte o privilegi, que va signar el dia 24 de juny del 889 a la ciutat d'Orleans, és el que coneixem com el privilegi D'Odó, on per primera vegada surt escrit el nom de la ciutat.

Posteriorment, a mitjan segle X, es troba la primera referència de Manresa com a comtat responent a una finalitat militar i de repoblació: les terres centrals havien esdevingut pràcticament despoblades a causa dels enfrontaments amb els musulmans de Lleida.

Després de la destrucció de la vila el 1003 en l'expedició d'Abd al-Malik al-Muzaffar,[3] el bisbe de Vic, que en aquell moment era l'Abat Oliba, acompanyat d'Ermessenda de Carcassona, el conseller Miró de Súria, i altres nobles, clergues, jutges i notaris es reuneixen i criden sis testimonis, amb bona fama d'honrats i de posició per refer els arxius i escriptures. Aquests homes vells van ser: els preveres Gausfred i Bonfill, Perna, Gidela, Honofred i Ennec. Aquests noms estranys són els primers manresans que coneixem pel nom propi. El jutge comtal Ponç Bonfill i el levita Guifré, jutge episcopal, els prengueren declaració i estengueren l'acta corresponent, que fou signada pel comte, la comtessa i el bisbe, pels nobles Gombau de Besora, Bernat Guifré de Balsareny i Miró de Súria, i pels clergues Guillem, Guitard, Ermemir, Sunifred i Vinià (també els primers canonges manresans que coneixem pel seu nom).

Les arcades del pont Nou, construït a principis del segle XIV per Berenguer de Montagut

La fesomia de la petita ciutat del Puigcardener canvia radicalment, de manera que es fa una primera ampliació de les muralles, eixamplant-les a fi que també protegissin el Puigmercadal, arribant fins a tocar de la petita església de Sant Miquel, a l'actual carrer del mateix nom.

Manresa tenia una gran importància militar com a seu d'un comtat sense comte, el comtat de Manresa, un territori molt extens que arribava fins a prop de Lleida, vigilat per les altes torres anomenades precisament manresanes. Abastava l'actual comarca de Bages, amb tot el Moianès, i la conca d'Òdena amb una banya estirada fins a Santa Coloma de Queralt. Incloïa Cardona però n'excloïa els territoris dels termes actuals de Navàs i de Sant Mateu els quals pertanyien al comtat de Berga.

El segle XII hi hagué un nou ensurt sarraí, però la ciutat, ja millor organitzada, se'n refà de seguida. A partir d'aquest moment, Manresa comença a créixer, a organitzar-se, a enriquir-se, caminant cap al que serà el seu "gran segle", el segle XIV. El gran nivell de l'organització gremial es palesa en les confraries, que ja apareixen en el segle XIII i que seran els grans mecenes de les obres del segle següent.

Aquest increment d'activitat es veu corroborat amb l'augment dels privilegis atorgats pels Reis a la ciutat. Se'n destaquen les dues fires que atorga a la ciutat: la de l'Ascensió (1283, Pere el Gran) i la de Sant Andreu (1311, Jaume el Just), unes fires que encara avui perduren.

El gran segle[modifica | modifica el codi]

En aquestes circumstàncies, la ciutat entra en un gran creixement demogràfic. La ciutat genera riquesa i treball i atreu excedents d'altres poblacions, els cavallers dels grans masos vénen a exercir-hi activitats industrials i comercials, i fins i tot la petita noblesa rural se sent atreta per la comoditat de la vida ciutadana i construeix els seus casals a Manresa. És en aquests moments que comença la vida de dos barris que seran molt importants, el de la Plana de Sant Miquel amb població dedicada al comerç i el barri de les Codines o Escodines de població pagesa.

Torre de Santa Caterina

En aquesta època ja hi havia una important comunitat jueva, a l'actual Baixada dels Jueus, on tenien escola i sinagoga, i es dedicaven principalment a la usura i a professions liberals. Se'ls obligava a vestir d'una manera peculiar que permetia identificar-los. La seva presència mai va ser problemàtica ni s'ha trobat cap prova que mai hi hagués persecucions ni disturbis. Desapareixen com a comunitat a finals del segle XIV, restant-ne molts cognoms.

La Seu des de la torre de Santa Caterina

A la primera meitat del segle XIV, Manresa entra en una època daurada que sovint se l'anomena el gran segle manresà: el segle del gòtic. Període d'esplendor en els àmbits demogràfic, econòmic i urbanístic, amb obres religioses i civils de l'envergadura de la Seu, l'església del Carme, de Sant Pere Màrtir, de Sant Miquel, de Sant Andreu, de Santa Llúcia, el convent Sant Pau, el monestir de Santa Clara, i el de Valldaura, el Pont Nou i l'obra cabdal de l'enginyeria hidràulica del segle XIV, la Séquia de Manresa. Alguns historiadors han xifrat la població de Manresa en aquesta època en uns 3.000 habitants.

La col·legiata de Santa Maria, coneguda com la Seu de Manresa, va començar a construir-se l'any 1328 sota la direcció de Berenguer de Montagut. Pocs anys després, el 1371, ja hi havia culte. Malgrat això, l'obra no es va acabar fins al 1486. El campanar fou enllestit el 1592, i la façana principal i el baptisteri van haver d'esperar l'any 1934 per quedar acabats.

El rei Jaume II, en una visita a la ciutat feta el 1315 confirma el títol de ciutat, que des del segle XI havia anat caient en desús. També concedí diversos privilegis referents al règim municipal, que evolucionaria fins al Consell de Cent que acabaria el segle XIV. La visita de Jaume II no fou l'última visita reial, també vingueren Alfons III, Joan I i, sobretot, Pere III, que tenia una especial predilecció per Manresa; per això, s'hi hostatjà el setembre de 1344, el juliol de 1375 i entremig, el 1351, quan es va trobar amb el seu cunyat Carles el Dolent, rei de Navarra. Ambdós reis es van allotjar a l'hostatgeria del convent de Predicadors.

L'Augment demogràfic es va veure frenat per la pesta de 1348, cosa que va fer que la població disminuís tant com per considerar-ho una crisi demogràfica. La prosperitat de Manresa comença a anar de baixa i es viu en un clima de perpètua inseguretat i afavoreix l'aparició de bandositats. El fogatge de 1365-70 dóna un cens d'uns 3.200 habitants.

Des del 1351 formà part del ducat de Girona, instituït per a l'hereu de la corona, Joan I, que el 1393 creà el Consell de Cent Jurats per al govern municipal.

Seguint la tendència general de Catalunya que va entrar en una etapa de decadència respecte a altres terres peninsulars, els segles posteriors foren d'un creixement lent. Epidèmies, problemes dinàstics, i sobretot la Guerra Civil catalana que enfrontava la Generalitat amb el rei Joan II durant el decenni 1462-1472.

Edat moderna[modifica | modifica el codi]

La Cova de Sant Ignasi De Loiola.

Al segle XVI l'estada a Manresa de Sant Ignasi de Loiola tindria una forta transcendència per la ciutat.[4] El pelegrí guipuscoà fundador de l'orde dels jesuïtes, Iñigo López de Recalde y Loiola, visqué a Manresa durant més de deu mesos. Hi arribà, procedent de Montserrat, el 25 de març de 1522 i se n'anà per embarcar-se cap a Terra Santa, a mitjan febrer de 1523. El record de la seva estada i de les coses que li esdevingueren ací, és monumentalitzat per diversos temples i altres llocs de devoció. El principal dels santuaris ignasians és el de la Santa Cova, indret on segons la tradició Ignasi de Loiola va escriure els seus Exercicis Espirituals. L'església és una notable construcció barroca.

El 1603 Felip III concedí la creació d'una taula de comuns dipòsits.

Durant la guerra dels Segadors, Manresa va acollir dues vegades la Generalitat, els anys 1651 i 1652. Aquest acolliment li va proporcionar poder encunyar moneda pròpia. L'Avalot de les faves fou una revolta antisenyorial[5] ocorreguda el juny de 1688.

La ilustración Española y Americana, 22.3.1881, p. 188

Manresa va ser una de les ciutats catalanes més represaliades pels borbònics durant la Guerra de Successió. El seu posicionament a favor de l’exèrcit austriacista va ser castigat amb una desmesurada severitat. El 13 d'agost de 1713 un gran exèrcit borbònic a les ordres del general José de Armendáriz va incendiar la ciutat de Manresa. La ciutat, que el juliol de 1713 havia jurat fidelitat al generalíssim borbònic duc, va donar suport una setmana més tard a la resistència catalana, en el moment de presentar-se a la ciutat el coronel austriacista Josep de Peguera i de Cortit amb 60 cavalls demanant la mobilització manresana a favor de la resistència. La ciutat va formar la seva coronela i en sortiren uns 400 combatents capitanejats per Joan Sobrebals. Assabentat el duc de Pópuli de la rebel·lió manresana contra l’obediència borbònica, va enviar el dia 3 d’agost un gran exèrcit format per 4.000 soldats borbònics a les ordres del tinent general José de Armendáriz i del general de batalla José Carrillo de Albornoz, conde de Montemar, per tal de represaliar la ciutat de Manresa.[6]

Aquest va ser el motiu que va empènyer el duc de Pòpuli a ordenar al general Armendáriz la crema de la ciutat de Manresa. Sembla que inicialment, Armendáriz va ordenar cremar les cases de les famílies austriacistes i d’aquells que havien marxat de la ciutat amb la crida de la Diputació i, perquè l’incendi no es descontrolés, va ordenar als veïns que retiressin la pólvora de les seves cases. Les flames, però, van créixer i es van escampar. La força del vent va fer cremar també algunes cases distants i algunes porcions de pólvora que els habitants tenien guardades a casa o senzillament se n’havien oblidat de feia temps. El foc va créixer amb tanta força que els soldats, atemorits dels crits dels ciutadans i dels perills que consideraven propers, van desmuntar les guàrdies. Els habitants es van apartar del perill del foc, però abans d’aconseguir-ho en quedaren alguns de sepultats entre les runes. En total, van ser cremades unes 522 cases, la meitat de la ciutat. L’incendi va deixar ensorrada la Plaça Major, el carrer de Sant Miquel, el carrer de Sobrerroca, el raval de Sant Andreu, el carrer de la Codinella, el carrer de Santa Llúcia, el carrer de Galceran Andreu, el carrer del Carme, i l’església del Carme, entre d’altres. El mateix dia els borbònics cremaven també el nucli de Salelles.[6]

Durant la Guerra de Successió Espanyola, la coronela de Manresa va participar en la defensa de Barcelona en 1706.[7] El 1713, Antoni Desvalls i de Vergós va fer una incursió sobre Manresa, durant la qual el Regiment borbònic de la Basilicata es refugià a la seu com a darrer baluard on resistir. En l'atac i defensa del lloc resultà cremada l'església. El regiment borbònic napolità fou vençut, i el seu coronel, Félix Álvarez de la Escalera, resultà mort en el combat.[8] Dies després, en el combat de Mura els catalans derrotaren la columna de Diego González que havia sortit en la seva persecució,[9] dirigint-se posteriorment a Terrassa, sent atacat el dia 9 a Esparreguera per un destacament sortit de Martorell.[9] El 6 de setembre de 1714 la col·legiata de la Seu va patir el primer incendi.

Després del Decret de Nova Planta (1715), la ciutat es va confirmar com la capital del corregiment de Manresa, que agrupava els territoris del Bages, Berga, el Lluçanès i el Moianès. El corregiment va subsistir fins a l'any 1839.

El 1793, amb motiu de la Guerra Gran, la ciutat dugué la iniciativa de constitució d'una junta general o assemblea del Principat.

Edat contemporània[modifica | modifica el codi]

La muntanya de Montserrat des de Manresa

L'esplendor de la ciutat com a tal es recuperaria al segle XIX. Després d'uns inicis de centúria marcats per la Guerra del Francès, en què Manresa tingué un paper destacat (crema del paper segellat i batalla del Bruc, 1808), i per la qual cosa el 30 de març de 1811 va patir un incendi de més de 700 cases ordenat per Macdonald, la ciutat va aconseguir consolidar-se com un dels centres industrials tèxtils més importants de Catalunya.

Durant l'aixecament reialista de la guerra dels Malcontents, 30.000 homes armats s'estableixen a Manresa, on el 29 d'agost de 1827 institueixen una Junta Superior del Govern del Principat, que va editar El Catalán Realista i que tenia com a lema «Visca el rei i mori el mal govern!».

Les restes de la fàbrica des del nou parc del panyos. A la dreta la gran xemeneia que servia per treure el fum de la combustió del carbó que consumia la màquina de vapor, al seu darrere les noves i altes edificacions que ara es permeten a Manresa

La industrialització fou el detonant del progrés de la ciutat al llarg del segle XIX, mitjançant l'aprofitament intensiu dels recursos hidràulics i l'aplicació primerenca del vapor, la instal·lació del gas, la construcció de carreteres i, sobretot, la construcció del ferrocarril de Barcelona a Lleida que arribà a Manresa el 1859. El 1864 arribava el telègraf i el 1865 l'aigua potable. En benestar social també comportà la creació del Teatre Conservatori el 1878. El creixement demogràfic d'aquest segle triplica la població, passant de 8.494 h. el 1803 a 25.121 el 1898. Una altra conseqüència del desenvolupament fou la fundació l'any 1865 de la Caixa d'Estalvis de Manresa i del Banc de Manresa el 1881. El 1883 es construïa el ferrocarril de via estreta de Manresa a Berga, apropant encara més Manresa a la seva comarca.

La ciutat es va eixamplar ràpidament al voltant de les carreteres de Vic i de Cardona, i també del nou Passeig de Pere III (1891). L'any 1892, l'Assemblea Catalanista aprovà al saló de sessions de l'Ajuntament les Bases de Manresa, primera plasmació escrita dels objectius polítics del catalanisme.

Els primers anys del segle XX van viure un fort creixement de la mobilització política i social a la ciutat. El primer decenni veu néixer fundacions de signe cultural i societari, que es mantenen encara amb relleu i amb projecció extraciutadana: l'Orfeó Manresà (1901), el Centre Excursionista de la Comarca de Bages (1905) i l'Esbart Manresà de Dansaires (1909). Durant el breu període de la segona república (1931-36), es van construir importants obres públiques de caràcter sanitari, educatiu i cultural.

L'any 1936 va ser un any negre per la història monumental manresana, enderrocant-se les esglésies del Carme, dels predicadors i de Sant Miquel. Els dies 21 de desembre de 1938 i 19 de gener de 1939, l'aviació franquista va bombardejar Manresa i va provocar la mort d'un mínim de 35 persones, tots civils.[10] Exhausta, rebia les tropes feixistes el dia 24 de gener de 1939.

Després de la Guerra civil espanyola, la repressió franquista i la deportació als camps nazis la ciutat va perdre 755 manresans.[11] la ciutat va viure uns anys difícils però va reprendre el camí del creixement econòmic i va entrar en una llarga fase d'expansió urbanística, causada en gran part per l'afluència d'immigració obrera del sud d'Espanya.

El motor d'aquesta expansió foren les fàbriques tèxtils, però a partir dels anys seixanta entren en un llarg procés d'agonia que conclou l'any 1977 amb el tancament de la major de totes, la fàbrica Gallifa, avui recuperada com a centre cultural i símbol d'una etapa que ja és història. La fàbrica Pirelli -inaugurada l'any 1924- va poder absorbir part d'aquesta mà d'obra, així com la indústria Lemmerz, ambdues relacionades amb el sector de l'automòbil.

L'any 1989, Manresa va celebrar el milcentenari de la seva existència com a ciutat.

En els anys 90, amb l'obertura de l'autopista Manresa - Terrassa, la construcció de l'eix transversal, i l'arribada d'una altra onada d'immigració, aquesta vegada de més enllà de la península (bàsicament magribina), han contribuït al creixement poblacional de la ciutat.

Monuments i llocs d'interès[modifica | modifica el codi]

L'interior de la Seu de Manresa.
El Pont Vell de Manresa sobre el riu Cardener.
Teatre Kursaal

Són d'especial interès:

Economia[modifica | modifica el codi]

Josep Pla va escriure: a Manresa les fàbriques es confonen amb els convents, i els convents amb les fàbriques. Ambdós ja només formen part de la història.

Tot i que les activitats industrials i de serveis són les més destacables, el sector primari no ha estat totalment marginat. El regadiu, que aprofita l'aigua de la històrica séquia de Manresa, és dedicat especialment a verdures, llegums i fruita, com també a cereals, blat de moro, patates i farratge. Al secà predominen els cereals i el farratge. La ramaderia se centra especialment en la producció de porcí i boví. La tradició industrial es remunta als segles medievals.

Pel que fa al sector secundari, en els segles XIX i XX va proliferar la indústria tèxtil al llarg dels dos rius que la guarden. Aquesta indústria ha passat a ser testimonial i ara hi destaquen els sectors metal·lúrgic, químic i de la pell.

El sector terciari és força important, com correspon a un cap de comarca de les seves dimensions. La seva condició de nucli radial de vies de comunicació és un factor rellevant en l'activitat comercial de Manresa.

Disposa del campus universitari de la Universitat Politècnica de Catalunya denominat Escola Politècnica Superior d'Enginyeria de Manresa, referent en els estudis d'Enginyeria de Mines.

Demografia[modifica | modifica el codi]

Entitat de població Habitants
Camí del Suanya, el 58
Colomer, el 49
Comtals, els 255
Ferreres, les 94
Guix, el 228
Manresa 74.108
Mas d'en Pla 105
Mas d'en Roca 67
Mas Terrós 75
Oller, l' 31
Plana del Pont Nou, la 98
Poal, el 131
Pont de Vilomara 43
Sant Pau 525
Santa Caterina 254
Viladordis 227
Xup, el 241
Dades: 2011. Font: Idescat
Evolució demogràfica
1497 f 1515 f 1553 f 1717 1787 1857 1877 1887 1900 1910
305 315 353 5.669 8.421 15.264 18.537 22.685 23.252 22.036
1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1990 1992 1994
27.305 32.151 36.381 40.452 52.216 57.846 67.014 65.818 66.133 66.055
1996 1998 2000 2002 2004 2006 2008 2010 2012 2014
64.385 64.067 63.742 65.440 68.505 71.772 - - - -
1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.)
Antiga estació de tren en el barri dels Comtals


Administració[modifica | modifica el codi]

L'edifici de l'Ajuntament.

L'Ajuntament, on tingué lloc l'any 1892 l'assemblea redactora de les Bases de Manresa, està situat en un edifici històric, del segle XVIII, a la Plaça Major, en ple nucli antic.

També hi ha la seu del Consell Comarcal del Bages.

Resultats electorals de Manresa, 2011[13]
Candidatura Cap de llista Vots Regidors/Consellers % Vots
Convergència i Unió Valentí Junyent Torras 9.356 11
Partit dels Socialistes de Catalunya - Progrés Municipal Josep Camprubí Duocastella 3.339 4
Esquerra Republicana de Catalunya - Acord Municipal Pere Culell Oliveras 3.089 3
Partit Popular Xavier Javaloyes Vilalta 2.498 3
Plataforma per Catalunya Albert Pericas Riu 2.391 2
Candidatura d'Unitat Popular - Poble Actiu Adam Majó Garriga 1.981 2
ICV-EUiA-Entesa Xavier Rubio Cano 1.157 -
MoVeM Joan Porras Cubillo 770 -
Manresans MNRS Joan Soler Foyé 569 -
Solidaritat Catalana per la Independència Robert Ara Arqué 544 -
En blanc 1.030 -
Total 27.049 25
Resultats electorals de Manresa, 2007
Candidatura Cap de llista Vots Regidors/Consellers % Vots
Convergència i Unió Josep Vives Portell 7.665 8
Partit dels Socialistes de Catalunya - Progrés Municipal Josep Camprubí Duocastella 7.054 8
Esquerra Republicana de Catalunya - Acord Municipal Ignasi Perramon Carrió 3.153 3
ICV-EUiA-EPM Núria Sensat Borràs 2.146 2
Partit Popular Xavier Javaloyes Vilalta 1.833 2
Candidatura d'Unitat Popular Adam Majó Garriga 1.590 1
Plataforma per Catalunya Xavier Arcas González 1.539 1
Altres 475 -
En blanc 1.051 -
Total 26.653 25

Manresans destacats[modifica | modifica el codi]

Fires i festes[modifica | modifica el codi]

Un nan capgròs a la Festa Major
  • 21 de febrer:
    • Festa de la Llum. Festa major d'hivern en què es commemora, segons la tradició, el misteri que narra l'arribada d'una llum des de Montserrat que va permetre que el bisbe de Vic aixequés l'excomunió que pesava sobre els manresans arran de la construcció de la Séquia.
    • Fira de l'Aixada: festes medievals on la ciutat de Manresa es fa un rentat de cara i retorna a l'època medieval.
  • Setmana Santa: processó que surt al vespre de la Basílica de Santa Maria de la Seu de Manresa i que representa un acte religiós. El més espectacular d'aquesta celebració són els anomenats "Costaleros".
  • Maig:
    • Expobages
    • Fira de l'Ascenció
    • Entre el 2009 i el 2011 s'hi va celebrar el Festival de Música Gargall, dedicat a les noves músiques, que el 2012 es va traslladar a Cal Rosal, al Berguedà.
  • Agost:
    • La Festa Major: és la festa grossa de la ciutat i culmina a finals d'agost amb un Piromusical al Parc de l'Agulla, amb l'assistència de milers de persones.
    • Festa Major Alternativa
  • Octubre:
  • Novembre:
Festa Major Alternativa 2006
Falla 2006

Alternativa de Manresa[modifica | modifica el codi]

L'Alternativa de Manresa és una festa major paral·lela a la festa major convencional de Manresa.[19] Se celebra a la ciutat de Manresa des de l'any 1992, i és la primera festa d'aquestes característiques que se celebrà als Països Catalans.[20]

Serveis[modifica | modifica el codi]

CAP Bages[modifica | modifica el codi]

El Centre d'Atenció Primària Bages (CAP Bages) és un CAP II de Manresa de la xarxa sanitària pública gestionat per l'Institut Català de la Salut. És un centre de referència al Bages d'atenció especialitzada.[21] Des de finals de l'any 2008 es duen a terme obres d'ampliació i remodelació de l'edifici per millorar la qualitat assistencial i el confort,[22] que inclouen la reubicació dels professionals i dels serveis de l'Equip d'Atenció Primària (EAP) Manresa-2, anteriorment situat al CAP Plaça Catalunya, el 2011. Actualment dóna cobertura a una població de 152.000 persones.[23]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Padró municipal a data d'01-01-2013» (en castellà). Institut Nacional d'Estadística, 30-12-2013. [Consulta: 06-01-2014].
  2. [enllaç sense format] http://www.ara.cat/especials/eleccions22m/Junyent-CiU-Manresa-alcalde_0_497350640.html
  3. Rovira i Virgili, Antoni. Història Nacional de Catalunya, volum III. Edicions Pàtria, 1920, p.457. 
  4. «Manresa». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  5. Ardit, Manuel. Volum III: Edat Moderna. Fundacio Catalana Per a la Recerca, 2008, p.502 (Història agrària dels Països Catalans). ISBN 8447532844. 
  6. 6,0 6,1 Vila cremades. Ruta 1714
  7. Cerro Nargáñez, Rafael. «Austracistas en la Administración Territorial bajo el reinado de Felipe Vlos alcaldes mayores de Cataluña (1717-1746)». A: Felipe V y su tiempo: congreso internacional. vol.2 (en castellà). Institución Fernando el Católico, 2004, p. 463. ISBN 84-7820-767-8. 
  8. Castellví i Obando 2002, p. 78.
  9. 9,0 9,1 Albertí, Santiago. Diccionari biogràfic. vol.2 (D-L). Albertí, 1969, p. 44. 
  10. Gasol, Pere; Fons, Ramon. «El cost humà de la Guerra Civil a Manresa». Dovella. Centre d'Estudis del Bages, 85-86, 2004, p.19-21 [Consulta: 9 gener de 2011].
  11. Joaquim Aloy, Ramon Fons i Pere Gasol. Els morts de la Guerra Civil a Manresa (1936-39)
  12. AADD. Museus i Centres de Patrimoni Cultural a Catalunya. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2010, p. 76. ISBN 84-393-5437-1. 
  13. [enllaç sense format] http://www.elpunt.cat/canals/politica/eleccions-municipals-2011/resultats-eleccions-municipals-2011.html?view=municipals&elecc=12&circumscripcio=8-9007-8113&nvl=m
  14. [enllaç sense format] http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0047218
  15. [enllaç sense format] http://books.google.cat/books?id=WVcoldC0E58C&pg=PA281&dq=%22miguel+pages%22+castres&hl=es&ei=JJTPTb7-HITX8gOZlsT_DQ&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=4&ved=0CEAQ6AEwAw#v=onepage&q&f=false
  16. [enllaç sense format] http://manresanes.blogspot.com/2008/03/angela-margarida-prat-mare-serafina.html
  17. Lluis de Peguera, Enciclopèdia.cat
  18. Enciclopèdia Espasa Volum nº. 67, pàg. 384-85 (ISBN 84-239-4567-7)
  19. «Festa Major». Festes.org. [Consulta: 11/8/2011].
  20. «Festa Major Alternativa de Manresa». Festes.org. [Consulta: 11/8/2011].
  21. «CAP II». Servei Català de la Salut. [Consulta: 21 de maig de 2012].
  22. «El CAP Bages estrena un terç de la seva remodelació després de dos anys d'obres». Regió 7. [Consulta: 21 de maig de 2012].
  23. «L'ambulatori de Plaça Catalunya tanca i atendrà al CAP Bages». Regió 7. [Consulta: 21 de maig de 2012].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Marc Torras i Serra, La Festa, Patrimoni festiu de Manresa. (2008) Manresa. Ajuntament de Manresa.
  • de Castellví i Obando, Francesc. Narraciones Históricas desde el año 1700 al 1725. vol.IV (1714-1725) (en castellà). Fundación Francisco Elías de Tejada y Erasmo Pèrcopo, 2002. ISBN 84-931265-0-0. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]