Felip III de Castella

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Comtes de Barcelona
+ Casal de Barcelona
Reis d'Aragó
+ Casal de Pamplona
Sobirans de la
Corona d'Aragó
+ Casal d'Aragó
+ Dinastia Trastàmara
Dinastia dels Habsburg
Royal Coat of Arms of Spain (1580-1668).svg
Carles I d'Aragó
Felip I d'Aragó
Felip II d'Aragó
Felip II d'Aragó
Infants
   Anna
   Príncep Felip
   Maria Anna
   Carles
   Ferran
Felip III d'Aragó
Carles II d'Aragó
Carles III d'Aragó

Felip III el Pietós (Madrid, Regne d'Espanya 1578 - L'Escorial 1621) monarca d'Espanya (1598-1621), rei de Castella i Lleó, Aragó, rei de València, Portugal, Sicília, Nàpols, Sardenya, duc de Borgonya i comte de Barcelona; príncep d'Astúries (1578-1598) va ser el primer reietó de la súper gran Dinastia dels Àustries.

Orígens familiars[modifica | modifica el codi]

Nasqué el 14 d'abril de 1578 a la Cort reial de Madrid sent el quart fill del rei Felip II de Castella i la seva quarta esposa, Anna d'Àustria. Era nét per línia paterna de l'emperador Carles I de Castella i de la princesa Isabel de Portugal, i per línia materna de l'emperador Maximilià II, emperador romanogermànic i de la infanta Maria d'Espanya.

Ascens a la corona[modifica | modifica el codi]

En néixer fou nomenat príncep d'Astúries, títol reservat a l'hereu de la Corona, i que havia ostentat el seu germà Dídac d'Habsburg fins a la seva mort el 1582.

El 1598 a la mort del seu pare rebé tots els seus títols, exceptuant els referents als territoris de Flandes i els Països Baixos, els quals rebé la seva germana Isabel Clara Eugènia d'Habsburg.

Núpcies i descendents[modifica | modifica el codi]

Va contraure matrimoni amb Margarida d'Àustria, filla de l'arxiduc Carles II d'Estíria i de Maria de Baviera. El matrimoni se celebrà per poders a Ferrara el 13 de novembre de 1598, ratificat el 18 d'abril de 1599 a la catedral de València. Van tenir vuit fills:[1][2]

Política interna[modifica | modifica el codi]

Felipe III a caballo, pintat per Diego Velázquez (1635)

Mancat d'un autèntic programa de govern, va delegar la política del país en el duc de Lerma, la política del qual es va dirigir al manteniment de la pau internacional, expulsar als moriscs i el seu desig d'enriquiment personal.

Al llarg del regnat es van succeir les reformes institucionals per a solucionar els problemes de corrupció i inoperància que afligien l'administració de la monarquia: a part dels canvis introduïts en el tradicional sistema de Consejos (Consells), es va estendre cada vegada més el recurs a les Juntas (Juntes), òrgans destinats a minvar el poder d'aquells en favor d'un govern més àgil i coherent, però que no van produir el resultat desitjat.

Els problemes financers, que s'arrossegaven des del regnat anterior, van fer al rei depenent de les Corts de Castella, que va haver de reunir amb més freqüència que els seus antecessors perquè li atorguessin els recursos imprescindibles per a mantenir l'acció exterior de la monarquia.

Expulsió dels moriscos[modifica | modifica el codi]

El 1609 es va decretar l'expulsió dels moriscos dels regnes hispans pels següents motius:

  • L'actitud de cristians poc convençuts, en un Estat defensor del catolicisme.
  • La seva possible aliança amb els turcs i els pirates berberiscos que atacaven constantment les costes de Llevant.
  • La seva impopularitat entre la població.
  • La necessitat de l'Estat del control de les seves riqueses i valors.

Entre 1609-1610 es va portar a terme la seva sortida de la península Ibèrica. Per a aquesta operació van ser mobilitzats 30.000 soldats i l'Armada va ser l'encarregada del seu transport fins a Tunis o el Marroc. Aproximadament foren expulsats uns 300.000 moriscos.

Aquesta mesura va afectar considerablement el Regne de València, així com zones d'Aragó i les hortes del Regne de Múrcia. La pèrdua de mà d'obra i de propietaris que paguessin rendes en aquestes zones van disminuir considerablement. Els cultius de sucre i arròs van haver de ser substituïts per la morera, la vinya i el blat.

Al drama humà de milers de persones obligades a abandonar les seves cases, se li va sumar la persecució soferta més tard al Marroc. A més de la pèrdua de molts súbdits, la varietat cultural, aconseguida abans del regnat dels Reis Catòlics, va desaparèixer durant segles.

Destitució del duc de Lerma[modifica | modifica el codi]

El 1618 la corrupció va arribar a nivells intolerables a la Cort reial de Madrid. El rei va destituir el duc de Lerma i va nomenar com a successor el fill d'aquest, el duc d'Uceda.

Política exterior[modifica | modifica el codi]

Anglaterra[modifica | modifica el codi]

Amb l'arribada al tron de Jaume I d'Anglaterra, aquest es va convertir en un sòlid aliat per al rei castellà. L'agost de 1604 es va signar la Pau de Londres, mitjançant el qual les relacions comercials i diplomàtiques entre ambdós països millorarien.

Països Baixos[modifica | modifica el codi]

Mapa de les Set Províncies Unides, 1658

Felip II havia llegat aquests territoris a la seva filla Isabel Clara Eugènia d'Habsburg i al seu marit, l'arxiduc Albert VII d'Àustria, amb la condició que al morir sense hereus, aquests territoris tornarien a formar part de la Corona hispana.

La igualtat de forces entre les províncies rebels del nord, luterans, i els territoris meridionals, catòlics i aliats de la monarquia, l'esgotament després de la guerra i els bons oficis dels nous governants van conduir a la signatura l'any 1609 de la Treva dels Dotze Anys amb les Províncies Unides, coneguda amb el nom de Pax hispanica. Aquesta va suposar la independència de fet per als holandesos i va permetre l'inici de la seva expansió pel Carib i les Índies Orientals.

França[modifica | modifica el codi]

Amb la mort d'Enric IV de França, partidari de la guerra contra la monarquia hispànica, es va produir una època d'inestabilitat en el regne francès. La reina regent, Maria de Mèdici, va demanar ajuda al rei castellà en la lluita contra els hugonots. Així la pau amb França, que Felip II de Castella havia concertat en els seus últims anys de vida, Pau de Vervins de 1598, va quedar consolidada l'any 1615, mitjançant sengles matrimonis del rei francès amb una infanta castellana i del príncep hereu, el futur Felip IV de Castella amb Isabel de França.

Itàlia[modifica | modifica el codi]

El duc d'Osuna, virrei del Regne de Nàpols, i el marquès de Villafranca, governador de Milà, van dirigir la política de la monarquia hispànica a Itàlia, que va trobar la resistència del regne de Savoia i la República de Venècia. Per a assegurar la connexió entre el Milanesat i els Països Baixos es va obrir una nova ruta a través de Suïssa i el 1618 es va produir la Conjuració de Venècia, en la qual les autoritats van emprendre una persecució contra agents pro-hispans.

Guerra dels Trenta Anys[modifica | modifica el codi]

L'emperador Ferran II, emperador romanogermànic va demanar ajuda al seu cosí Felip III de Castella per poder plantar cara a la rebel·lió dels protestants a Txèquia, integrada dins la Guerra dels Trenta Anys.

La monarquia hispana, el Sacre Imperi Romanogermànic i Baviera, que encapçalava els prínceps alemanys de la Lliga Catòlica, van enfrontar-se als protestants de Bohèmia, que tenien el suport del Palatinat, que encapçalava al seu torn els prínceps alemanys de la Unió Protestant. La victòria el 1620 de les tropes del rei habsburg castellà, encapçalades per Ambrosi Spinola, al Palatinat, i de les tropes de la Lliga Catòlica a Bohèmica, va permetre aconseguir l'estabilitat demanada per l'emperador.

Mort i successió[modifica | modifica el codi]

Felip III morí de forma prematura, per unes febres que va agafar durant un viatge a Portugal, el 31 de març de 1621 a l'Escorial, sent enterrat al panteó reial del Monestir de l'Escorial. Fou succeït pel seu fill Felip IV.

Carlos Fisas, en el seu llibre "Historias de las reinas de España" ens explica una altra versió de com va morir el monarca:

“(…) dice que Felipe III estaba gravemente sentado frente a una chimenea en la que se quemaba una gran cantidad de leña, tanta que el monarca estaba a punto de ahogar-se de calor. Su majestad no se permitía levantarse para llamar a nadie, puesto que la etiqueta se lo impedía. Los gentilhombres que guardia se habían alejado y ningún criado osaba entrar en la habitación. Por fin apareció el marqués de Polar, al cual el rey le pidió que apagase o disminuyese el fuego, pero éste se excusó con el pretexto de que la etiqueta le prohibía hacerlo, para lo cual se tenía que llamar al duque de Uceda. Como el duque había salido, las llamas continuaban aumentando y el rey, para no disminuir en nada su majestad, tuvo que aguantar el calor cada vez más fuerte, lo que le calentó de tal forma la cabeza que al día siguiente tuvo una erisipela en la cabeza con ardiente fiebre, lo que le produjo la muerte.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Felip III de Castella

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Pericot García, Luis (dir.); Ulloa Cisneros, Luis; Camps Cazorla, Emilio. Historia de España. Gran historia general de los pueblos hispanos. La Casa de Austria (Siglos XVI y XVII) (en castellà). Barcelona: Ediciones Océano & Instituto Gallach de Librería y Ediciones, 1983. ISBN 84-7505-724-1. 
  • FISAS, Carlos, Historias de las reinas de España: la Casa de Austria (Barcelona: Editorial Planeta, 1999).
  • «Felip III de Castella». Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 21 de març 2011].
Vegeu texts en català sobre Felip III de Castella a Viquitexts, la biblioteca lliure.


Precedit per:
Dídac d'Habsburg
Príncep d'Astúries
15841598

Escut de Felip III de Castella com Príncep d'Astúries

Succeït per:
Felip d'Habsburg
Precedit per:
Felip I/II
Rei de Castella i Lleó, Aragó, Portugal, València, Sicília, Nàpols, Sardenya; Duc de Borgonya, Milà i Comte de Barcelona
15981621

Escut de Felip III de Castella

Succeït per:
Felip III/IV