Felip IV de Castella

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Felip IV de Castella
Felip IV de Castella
Retrat de Felip IV a Fraga durant l'alçament de Catalunya (1644) de Diego Velázquez

Regne
1621 - 1665
Precedit per Felip III de Castella
Succeït per Carles II de Castella

Rei de Portugal
Regne
1621 - 1640
Precedit per Felip III de Castella
Succeït per Joan IV de Portugal

Naixement 8 d'abril de 1605
Valladolid
Defunció 17 de setembre de 1665 (als 60 anys)
Madrid
Esposa Isabel de França
Maria Anna d'Àustria
Casa Reial Casa d'Àustria
Pare Felip III de Castella
Mare Margarida d'Àustria
Signatura Firma del Rey Felipe IV de España.svg

Royal Coat of Arms of Spain (1580-1668).svg

Felip IV de Castella, III d'Aragó i de Portugal, dit el Gran o el Rei Planeta (Valladolid, 8 d'abril de 1605 - Madrid, 1665) va ser monarca d'Espanya. El seu regnat va estar marcat pel validatge de Gaspar de Guzmán, comte-duc d'Olivares, que va intentar dur a terme reformes internes a la monarquia vers una major unitat de la mateixa. Això, sumat als problemes en la política externa, en el marc de la Guerra dels Trenta Anys, produïran una sèrie de conflicte interns a la monarquia, principalment la revolta catalana i la portuguesa, però n'hi hagueren a altres territoris de la monarquia, demostrant l'esgotament que va patir aquesta en el segle XVII.[1]

Família[modifica | modifica el codi]

Fill de Felip III de Castella i de Margarida d'Àustria. Era nét de Felip II de Castella i de l'arxiduc Carles II d'Estíria. Va contraure matrimoni el 25 de novembre de 1615 a El Pardo amb Isabel de França, filla d'Enric IV de França. Va casar-se en segones núpcies el 7 d'octubre de 1649 a Navalcarnero amb la seva neboda Maria Anna d'Àustria.[2]

Descendència[modifica | modifica el codi]

Amb Isabel de França:[3][2]

  • Margarida Maria, (Madrid, 1621)
  • Margarida Maria Caterina, (Madrid, 1623)
  • Maria Eugènia, (Madrid, 1624-1627)
  • Isabel Maria Teresa (Madrid, 1625-1627)
  • Baltasar Carles, (Madrid, 1626-1646)
  • Maria Antònia Dominica Jacinta, (Madrid, 1635-1636)
  • Maria Teresa, (El Escorial, 1638 - Versalles, 1683)

Amb Maria Anna d'Àustria:[2][4]

  • Margarida, (Madrid, 1651 - Viena, 1673)
  • Maria Ambròsia de la Concepció, (Madrid, 1655)
  • Una nena, morta a les poques hores (1656)
  • Felip Pròsper, (Madrid, 1657-1661)
  • Ferran Tomàs, (Madrid, 1658-1659)
  • Carles, (Madrid, 1661 - L'Escorial, 1700)

Felip IV també va tenir diversos fills il·legítims:[4]

  • Fernando Francisco(1626-1634), fill de la filla del comte de Chirel
  • Ana Margarita, arribà a ser Superiora del Convent Reial de l'Encarnació
  • Joan Josep d'Àustria (1629-1679), fill l'actriu Maria Calderón coneguda com la Calderona. Reconegut en títols i drets. Va ostentar diversos càrrecs d'importància com els de general dels exèrcits, governador dels Països Baixos o lloctinent a Aragó.
  • Alfonso de Santo Tomàs (Vélez-Màlaga, 1631 - Màlaga, 1692), fill de Constanza Orozco
  • Carlos[n. 2]
  • Fernando Valdés, governador de Novara, mort el 1702.
  • Alonso Antonio de San Martín, bisbe d'Oviedo i de Conca, fill de la dama de la reina Tomasa Aldana.
  • Juan Cosío, anomenat fra Juan del Sacramento.

Ascens al tron[modifica | modifica el codi]

Felip IV a cavall.

El 1605, just en néixer, fou nomenat príncep d'Astúries, títol reservat a l'hereu de la Corona. A la mort del seu pare, el 1621, rebé la totalitat dels seus títols.

Validatge el comte-duc d'Olivares[modifica | modifica el codi]

Reformes internes[modifica | modifica el codi]

El Conde-Duque de Olivares a caballo, per Diego Velázquez (1634)

L'objectiu prioritari del seu mandat va ser restaurar el poder de la corona, que havia patit una disminució considerable en el regnat anterior. Va delegar el seu poder en el poderós comte duc d'Olivares (1621-1643), amb l'objectiu de realitzar un ambiciós projecte de reforma que afectava a la major part de les institucions. La seva primera tasca es va centrar en la Hisenda, on va intentar recuperar les rendes perdudes: el control sobre la despesa pública, l'ordenament i estructuració del sistema impositiu, entre altres.

En l'àmbit econòmic, es va intentar importar el model mercantilista holandès i es va presentar el projecte de la Unió d'Armes, amb la finalitat d'ordenar i canalitzar els recursos provinents dels territoris perifèrics, necessaris per a mantenir un exèrcit potent per afrontar la guerra dels trenta anys i de pas establir la periodicitat i seguretat dels lliuraments a la Hisenda reial. El projecte de reformes es va completar amb les mesures moralitzants proposades per la Junta de Reforma, entre el 1618 i el 1622.

El 1624 la ideologia reformadora es va plasmar en el Gran Memorial, destacant com a grans línies d'actuació la consecució d'una monarquia de tall administratiu, dominada per l'eficàcia, i la racionalització de les accions de govern, encaminades cap a l'acompliment d'objectius i amb criteris purament executius.

Diversos problemes faran fracassar el projecte reformador: la quantitat decreixent d'or que arriba al port de Sevilla entre 1619 i 1621, l'oposició de les Corts de Castella als canvis en els impostos, l'oposició de les regions a la Unió d'Armes i l'enfrontament dels consells al Comte-Duc i a les seves juntes. Tot plegat incidí per declarar la primera fallida de la monarquia el 1627, després d'haver aconseguit dues grans victòries militars el 1625 (Batalla de Bahia i batalla de Breda). A més, la intervenció a Bohèmia en 1618 i la no renovació de la treva d'Anvers el 1621 van viciar la política exterior i van suposar un maldecap per al govern d'Olivares.

La situació es va anar convertint de dramàtica en desastrosa. A pesar del benefici que en primera instància va suposar la fallida per eixugar el dèficit, els fets posteriors van resultar nefastos. Així, entre 1621 i 1626 es va procedir a encunyar moneda de velló en excés; la caríssima intervenció a Màntua va anar seguida de les derrotes a la batalla de Matanzas (1628), la batalla de Hertogenbosch (1629) i la batalla de Pernambuco (1630). Les mesures no van fer més que empitjorar la situació: l'abolició dels milions per part de Felip IV i l'augment excessiu del monopoli de la sal el 1631 van provocar la rebel·lió a Biscaia (1631-1634); els projectes de reforma van quedar definitivament aparcats, instal·lada la monarquia en un esforç bèl·lic que implicava tots els territoris i que consumia els escassos recursos de la Hisenda.

Revolta de Catalunya[modifica | modifica el codi]

Article principal: Guerra dels Segadors

El conflicte entre el Comte-Duc i Catalunya va iniciar-se amb la negació de les Corts Catalanes de 1626 a col·laborar amb la Unió d'Armes que el Comte-Duc havia proposat. La guerra contra França va dificultar més l'entesa de la Generalitat de Catalunya i el Consell de Cent amb l'Estat.

Les tropes castellanes i italianes que havien entrat a Catalunya per combatre amb els francesos al Rosselló van causar grans mals a les zones rurals, actuant en determinats moments com un exèrcit d'ocupació. En senyal de protesta, el 7 de juny de 1640 uns centenars de segadors catalans, que es trobaven a Barcelona per a ser contractats per a la sega, van ocupar la ciutat i van matar el virrei, en l'anomenat Corpus de Sang. La Generalitat va actuar amb indecisió, per la qual cosa el vàlid del rei volgué actuar amb força. Com a resultat de la manca de resposta del rei a les reiterades protestes de la Generalitat pels abusos de les tropes i la insuportable càrrega fiscal que les institucions havien de suportar, la Generalitat trencà amb la monarquia i va proclamar la República Catalana. Finalment, davant la imminent guerra amb Castella, Pau Claris hagué de transigir davant la pressió diplomàtica francesa i donà el comtat de Barcelona al rei Lluís XIII de França. Des de llavors i durant dotze anys, es desenvoluparia una guerra entre la monarquia espanyola i Catalunya, primer amb l'ajut de França i posteriorment sola, que s'ha conegut com a Guerra dels Segadors.

Revolta de Portugal[modifica | modifica el codi]

Proclamació de Joan IV com a rei de Portugal al Palau de Ribeira.

Portugal havia estat objecte de tracte diferenciat durant el regnat del seu primer rei Habsburg, Felip II, que va mantenir els privilegis del regne i llurs colònies. La situació canvià amb l'ascens al tron de Felip III, el qual a través del seu valido, el duc de Lerma, va afavorir els castellans en els territoris portuguesos i, després de la Treva dels Dotze Anys va deixar les seves colònies a mercè dels holandesos.[5] Els precedents més immediats de la revolta foren les actuacions centralistes del comte-duc d'Olivares, que va intentar igualar la ciutadania castellana amb la portuguesa i fusionar les corts d'ambdós regnes. No obstant, el fet més notable era la contínua sagnia econòmica a la que es veié abocada Portugal, sobretot durant el govern de Miguel de Vasconcelos i la guerra contra França a partir de 1635, que imposa nous tributs als portuguesos, que comencen a alinear-se al voltant del duc de Bragança.[6]

Conscient del perill que representava el duc de Bragança, Olivares va intentar allunyar-lo de Portugal oferint-li càrrecs i comandàncies, moltes de les quals el duc refusà cordialment. Mentrestant s'anà gestant la revolta, els partidaris de la qual van decidir apostar per l'opció monaràrquica. L'1 de desembre de 1640, la conspiració va marxar al Palau Reial de Lisboa i allà entre clams en favor de Joan IV es va defenestrar a Miguel de Vasconcelos.[6] La ciutat quedà en poder dels nobles i s'organitzà un govern provisional fins l'arribada del nou rei el 6 de desembre, reunint-se les Corts de Portugal el dia 20, jurant el nou rei i la protecció dels furs del regne i la independència de Portugal.[7]

Caiguda d'Olivares[modifica | modifica el codi]

El 1635 el conflicte de la guerra dels Trenta Anys porta a la guerra amb el Regne de França, un costosíssim conflicte que aprofundí la crisi de la monarquia, obligada a recórrer a la venda de regalies i patrimoni de la Corona, a donatius i a la utilització de les Corts per augmentar els serveis. A més a més, la necessitat de fons incrementa la pressió sobre una noblesa ja endeutada, sobre la qual recaurà la necessitat de tropes i la defensa del regne, al mateix temps que és allunyada de la Cort per Olivares. Si bé la guerra va ser al principi reeixida amb les victòries a Nördlingen (1634), Hondarribia (1638), les mesures preses per a sufragar-la van provocar les revoltes de catalans i portuguesos (1640) i van costar el càrrec a Olivares el 23 de gener de 1643 i el seu desterrament. En el seu lloc, es va formar un govern d'emergència, tutelat per Felip IV, que ja no tornaria a donar el mateix grau de poder a ningú més.

Ascens de Luis Méndez de Haro[modifica | modifica el codi]

Després de la caiguda d'Olivares el rei va nomenar nou vàlid Luis Méndez de Haro, nebot de l'anterior, amb el títol de primer ministre. El seu objectiu se centrà a acabar amb els conflictes interns i aconseguir la pau a Europa.

Revoltes internes[modifica | modifica el codi]

Els conflictes a Catalunya i Portugal van continuar, unint-se a aquests els d'Aragó. Méndez de Haro aconseguí, el 1652, finalitzar la Guerra dels Segadors, després de 15 mesos de setge, entrant el mateix rei a Barcelona.

La pressió fiscal, la falta d'aliments, el descontentament per l'alteració de la moneda i les lleves crearan malestar en diverses zones com al Regne de Nàpols i Sicília el 1647, Corona de Castella entre 1647-1652 i 1655-1657.

Política exterior[modifica | modifica el codi]

Pintura que recrea la trobada entre Lluís XIV de França i Felip IV de Castella durant la signatura del Tractat dels Pirineus el 1659, que es va dur a terme a l'illa dels Faisans, al Bidasoa.

Els terços castellans van ser vençuts a la Batalla de Rocroi el 1643, per la qual cosa Méndez de Haro decidí canviar d'estratègia. Pel Tractat de Westfalia es reconeixia la independència de les Províncies Unides i la conservació dels Països Baixos espanyols.

La guerra amb França va continuar pel problema plantejat sobre el Franc Comtat i el Rosselló. Gràcies a la guerra interna de França els castellans aconseguiren derrotar els francesos a Valenciennes el 1656. Anglaterra i la pròpia França pactaren l'any següent repartir-se les Disset Províncies, iniciant-se un nou front. La insostenibilitat de la guerra conduí a firmar la pau amb el país gal per la Pau de Westfàlia de 1648 i el Tractat dels Pirineus de 1659 que significà la definitiva pèrdua del Rosselló i de part de la Cerdanya, així com l'Artois, que caigueren en mans franceses. També es pactà el matrimoni de la infanta Maria Teresa d'Espanya amb Lluís XIV de França, amb una dot de 500.000 escuts.

Guerra d'independència de Portugal[modifica | modifica el codi]

El nou rei Joan IV va cercar suports entre els enemics de Felip IV, signant una aliança amb França el 25 de març de 1641, una treva amb les Holanda, que havia ocupat part del Brasil, també Anglaterra signà una aliança amb el nou rei el 1642, i Dinamarca i Suècia donaren suport a Portugal. Buscà també la amistat amb els revoltats a Catalunya. Contraris a la causa foren el Papa i l'emperador Ferran III. Després d'una primera campanya infructuosa a Olivenza per part d'Olivares, les accions bèl·liques es reduïren a escaramusses a la frontera extremenya, fins el 1644, en què l'exèrcit armat per Portugal es dirigeix a Badajoz per prendre-la, sense èxit.[7] Durant anys la guerra es va mantenir a la defensiva. El 1656 morí Joan IV, i el succeeix Alfons VI sota la regència de Lluïsa de Guzmán i, a partir de la signatura del Tractat dels Pirineus, que no va abastar Portugal, el comandament castellà serà per a Joan Josep d'Àustria, el qual va penetrar fins Èvora, però que ràpidament va recuperar els portuguesos.[8]

A Lisboa, una facció més jove de la noblesa va derrocar a la regent i nomenà dictador en temps de guerra al comte de Castelo Melhor, que governà de forma absolutista, provocant una oposició interna cristal·litzada en el germà del rei, el príncep Pere. La darrera gran batalla de la guerra que hi hauria en vida de Felip IV seria el juny de 1665, que se saldà amb victòria portuguesa; Felip IV moria al cap de poc. El 1668, Pere II de Portugal es fa amb el tron i la Monarquia Hispànica, finalment, reconeix als Bragança com a sobirans de Portugal, ratificat a la Pau de Westminster.[9]

Segle d'Or[modifica | modifica el codi]

Article principal: Segle d'or espanyol

Felip IV fou un home de gran cultura i mecenes de les arts, adquirint per la Corona més de 800 quadres, la majoria exposats avui dia al Museu del Prado de Madrid, d'artistes tant importants com Diego Velázquez, Giovanni Lanfranco, Aniello Falcone o Nicolas Poussin. També va protegir la música. Feu venir a la seva cort, el músic Pablo Bruna dit El ciego de Daroca, per esser un bon compositor i gran intèrpret de l'orgue.

Mort i successió[modifica | modifica el codi]

Va morir el 17 de setembre de 1665 a Madrid, sent enterrat al Monestir de l'Escorial, i deixant una monarquia en profunda recessió i crisis i amb la seva autoritat fortament qüestionada per nobles, ciutats i regions.

Per la mort del seu fill Baltasar Carles d'Habsburg fou succeit pel seu fill petit Carles II d'Espanya, l'últim rei de la Dinastia dels Àustries.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Fou monarca dels distints territoris sense interrupció a excepció de Catalunya, on a causa de la Guerra dels Segadors el títol de comte de Barcelona passà a Lluís XIII i Lluís XIV de 1641 a 1652.
  2. Se'n desconeixen les dades de naixement i mort

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Felip IV de Castella Modifica l'enllaç a Wikidata
Vegeu texts en català sobre Felip IV de Castella a Viquitexts, la biblioteca lliure.


Precedit per:
Felip d'Habsburg
Príncep d'Astúries
16051621

Escut del príncep d'Astúries

Succeït per:
Baltasar Carles d'Habsburg
Precedit per:
Felip III
Monarca d'Espanya
16211665

Felip IV de Castella

Succeït per:
Carles II
Precedit per:
Felip II
Rei de Portugal
16211640

Escut de Portugal

Succeït per:
Joan IV
Precedit per:
Felip II
Comte de Barcelona

Corona d'Aragó
16211641

Succeït per:
Lluís XIII de França
Precedit per:
Lluís XIV de França
Comte de Barcelona

Corona d'Aragó
16521665

Succeït per:
Carles II