Generalitat de Catalunya

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Generalitat de Catalunya
Seal of the Generalitat of Catalonia.svg
Senyal de la Generalitat de Catalunya
Identificació de la Generalitat de Catalunya.jpg
Logotip de la Generalitat
Resum del Govern
Format 19 de desembre de 1359 (1359-12-19)

Reinstauració: 17 d'abril de 1931 (1931-04-17)

Seu Palau de la Generalitat, Barcelona
President Artur Mas i Gavarró
Pàgina web
www.gencat.cat

La Generalitat de Catalunya és el sistema institucional en què s'organitza políticament l'autogovern de Catalunya. Té el seu origen en les diputacions permanents creades per governar l'administració entre reunions de les Corts als diferents territoris de la Corona d'Aragó i que donaren lloc a la Diputació del General del Principat de Catalunya (1359), a la Diputació del General del Regne d'Aragó (1362) i a la Diputació del General del Regne de València (1412). La seva seu oficial és el Palau de la Generalitat de Catalunya a la ciutat de Barcelona.

Història[modifica | modifica el codi]

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Senyal antic de la Generalitat de Catalunya

La Generalitat de Catalunya té els seus orígens en les Corts Reials Catalanes, les quals, durant el regnat de Jaume I el Conqueridor (1208-1276), es reunien convocades pel rei com a representatives dels estaments socials de l'època. Sota Pere II el Gran (1276-1285) les Corts Reials Catalanes prengueren forma institucional. El rei s'obligà a celebrar "General Cort" cada any. Les Corts exercien funcions de consell i també legislatives per mitjà dels tres "braços" que les componien: l'eclesiàstic (clerecia), el militar (noblesa) i el popular o cambra reial (viles i ciutats sotmeses directament al govern del rei). El conjunt era anomenat "lo General de Cathalunya".

El primer pas cap a la institució de la Generalitat es produeix a les Corts celebrades a Montsó (l'Aragó) l'any 1289, quan és designada una "Diputació del General", comissió temporal per recaptar el "servei" o tribut que els "braços" concedien al rei a petició seva.[1] Aquest impost es coneixia popularment com Drets de General o generalitats, nom que es va exportar a França on es van crear les Généralités, districtes fiscals. Amb el temps el nom oficiós de Generalitat va acabar suplantant el nom oficial de Diputació del General.

La Generalitat medieval[modifica | modifica el codi]

Article principal: Diputació del General
Segell major de la Diputació del General del Principat de Catalunya de finals del segle XV que representa el seu patró, Sant Jordi portant un escut amb la Creu de Sant Jordi, que era l'escut d'armes de la institució.[2]

El 1356 esclatà la Guerra dels dos Peres entre la Corona d'Aragó governada per Pere el Cerimoniós, i la Corona de Castella governada per Pere I de Castella. Pere el Cerimoniós va haver de fer front a una llarga i dura guerra llevant armades per mantenir les posicions de la corona a la Mediterrània, principalment a Sardenya, i organitzar al final del regnat la defensa de Catalunya davant les amenaces de les companyies mercenàries procedents de França. El caràcter omnipresent de la guerra es traduí en contínues mobilitzacions generals i en la necessitat d'aixecar o reformar les muralles de les ciutats. Les noves tàctiques bèl·liques difoses a la segona meitat del segle XIV exigien un equipament militar més complex i sofisticat i el recurs cada cop més freqüent a l'artilleria. Tot plegat féu incrementar enormement les despeses relacionades amb la nova forma de fer la guerra del segle XIV, despeses que no podien ser cobertes amb els recursos patrimonials de la monarquia del Casal d'Aragó generat basant-se en les tributacions dels habitants de les terres del reialenc. Es feia necessari bastir un sistema fiscal, desconegut fins aleshores, que gravés tots els súbdits fossin de la jurisdicció que fossin.

Però el sistema constitucionalista característic de la Corona d'Aragó impedia al sobirà imposar una nova legislació fiscal per la seva sola voluntat reial. Com qualsevol altra legislació calia negociar-la amb la representació dels tres braços del terra a través de la convocatòria de Corts en cadascun dels respectius estats. Les Corts o Parlamentum eren l'òrgan legislatiu de cada estat de la Corona d'Aragó i eren una assemblea que reunia el rei amb els tres estaments de cada estat: nobles, eclesiàstics i síndics de les principals ciutats i viles reials. Aquest òrgan legislatiu havia nascut el segle anterior durant el regnat de Pere el Gran i arribaren a la seva maduresa política durant el Trescents arran de les reiterades convocatòries degudes al finançament de les guerres de la monarquia. En el cas del Principat de Catalunya es convocava a la celebració de les Corts Catalanes.

El conflicte bèl·lic féu que les Corts Generals de Catalunya de 1358-1359 fossin obertes a Barcelona, continuades a Vilafranca del Penedès i closes a Cervera. En aquesta darrera es pactà un important donatiu al rei per tal de finançar la guerra contra Castella i repel·lir les invasions castellanes al regne d'Aragó i al regne de València. Així mateix es pactà el 19 de novembre[3] la designació de 12 diputats, 4 per cada braç, amb atribucions executives en matèria fiscal i els respectius oïdors de comptes, a fi de formar la Diputació del General del Principat de Catalunya com a representació dels tres braços que s'havien reunit en les Corts. Aquesta comissió però, esdevingué permanent a fi de recaptar el donatiu a Catalunya i gestionar el deute públic reial a llarg termini sense la intervenció ni del sobirà ni dels seus oficials reials. La comissió permanent, la Diputació del General de Catalunya, estava sota l'autoritat del diputat eclesiàstic, a qui es considerava el President de la Generalitat; el primer fou Berenguer de Cruïlles, bisbe de Girona.

A l'interregne de 1410-1412 produït a la mort de Martí l'Humà i amb el nomenament de Ferran I com a rei, la Generalitat féu un pas important en el seu autogovern. Si la Generalitat havia nascut com una "delegació entre corts", de mica en mica havia anat assumint responsabilitats polítiques i de defensa del territori, ajudant al rei i disposant de les seves pròpies armes navals. Aquesta posició menys subordinada, juntament amb la feble posició inicial del rei, permet reforçar normativament els drets de Catalunya i fer una compilació de les Constitucions catalanes. A les Corts de Barcelona del 4 de gener de 1413, el rei accepta una reforma que dóna autonomia a la Generalitat en el nomenament dels seus diputats sense intervenció reial ni aprovació. A més, regula la durada dels mandats, el procés electoral i les substitucions dels diputats.

La Generalitat moderna[modifica | modifica el codi]

Pau Claris, Canonge de la Seu d'Urgell i
94è President de la Generalitat de Catalunya.

Durant el primer mig segle de vida l'organisme va conservar el seu caràcter d'organisme fiscal i financer, però a partir de les reformes de 1413 va anar adquirint cada vegada més competències polítiques. Es configurà així l'estructura política del Principat de Catalunya bastida basant-se en les Corts o Parlamentum, que emetia nova legislació a través del pactum entre la terra i el rei, i la Diputació del General de Catalunya designada del Parlamentum que exercia el poder executiu sobre les seves competències econòmiques i polítiques. A les seves inicials funcions econòmicadministratives s'hi afegí l'execució de les decisions pactades en les Corts Catalanes, vetllar perquè les Constitucions catalanes i altres lleis de Catalunya fossin respectades pel rei i els seus oficials, i publicar o interpretar els acords pactats en les Corts. Aquest creixent protagonisme de la Diputació del General amb jurisdicció política, jurdicial i militar, culminà durant la Guerra civil catalana (1462-1472) quan la institució s'enfrontà militarment contra el rei de la dinastia Trastàmara Joan II d'Aragó. La guerra acabà quan finalment el monarca ratificà l'existència de la Diputació del General. A partir d'aleshores es produí un notori redreç i desplegament de l'administració. Es consolidà una institució nascuda de les guerres exteriors i confirmada amb les guerres interiors que buscava solucions a partir dels acords pactats en Corts. Al segle XVII novament la Generalitat de Catalunya desencadenà la guerra quan davant el creixent autoritarisme monàrquic del període de 1593-1652, el projecte centralista del favorit comte duc d'Olivares conculcant les Constitucions catalanes culminà amb la Guerra dels Segadors. La guerra deturà novament els projectes autoritaris de la monarquia, però suposà una regressió per a l'àmbit competencial de la institució. A les Corts de 1455, i per evitar el nepotisme oligàrquic, s'introduí el sistema d'insaculació: els diputats sortints elegien dotze candidats d'entre els quals se'n triava un a l'atzar.

Ferrando Primer en la Cort de Barcelona, Any M.CCCC.xiij. Cap. de Corr. iij.
Supplica la dita Corr, que vos Senyor, e la Senyora Reyna, e vostre Illustre Primogenit, e vostres, e lurs Successors, paguets, e maners, e façars pagar los drets del dit General, com sie Senyor evident cosa, lo dit General redundar en gran vitalitat, e honor de vostra Reyal corona. Plau al Senyor Rey de si mateix, de la Reyna, e de sos fills. (De Drets del General- Tit. XXVI, Llibre IV de las Constitucions de Cathalunya)

El 1641, Pau Claris 94è president de la Generalitat de Catalunya, proclamà la República Catalana, i poc després, Lluís XIII de França és proclamat comte de Barcelona.

Abolició per Felip V el 1716[modifica | modifica el codi]

El Decret de Nova Planta (en el seu punt núm. 5), prohibí l'ús de la llengua catalana a la nova administració de justícia i de govern de Catalunya

Encara que a la Guerra de Successió la Generalitat ocupà un lloc secundari, ja que fou la Junta de Braços la que tenia el comandament, s'havia posicionat en favor de la causa austriacista aixecant un regiment,[4] els Decrets de Nova Planta de Felip V, el 16 de gener del 1716, liquidaren de fet la institució centenària, transgredint les Constitucions catalanes.[5]

La Junta Superior de Catalunya[modifica | modifica el codi]

La Junta Superior de Govern del Principat de Catalunya va ser l'organisme de govern autònom que governà a Catalunya entre el 1808 i 1812 durant la Guerra del Francès. Els seus precedents són les juntes de corregiment que s'organitzaren per tal de combatre la invasió francesa, essent la primera a constituir-se la de Lleida, que convocà als representants de les altres per tal de formar una Junta Superior de Catalunya. Constituïda la Junta Superior de Govern del Principat de Catalunya aquesta s'autodeclarà com a depositària de les facultats tant de la Reial Audiència de Barcelona com del Poder Legislatiu. Així mateix també nomenà el Capità general de Catalunya i imposà tributs per finançar la guerra aixecant i finançant tropes per lluitar contra els francesos. Fou suprimida per ordre de les Corts de Cadis (1812), i en lloc seu fou creada una teòrica Diputació Provincial de Catalunya que es constituí el 30 de novembre de 1812, mentre en la pràctica el territori de Catalunya era ocupat per les tropes franceses i era annexionat al Primer Imperi Francès. El 1820, durant el Trienni Liberal, es tornà a reclamar la constitució de la Diputació Provincial de Catalunya enmig del debat sobre l'organització provincial amb una creixent influència dels principis uniformistes jacobins dins del pensament liberal espanyol. A la mort de Ferran VII l'estructuració del Regne constitucional d'Espanya (1833-1874) es basà en el model de divisió provincial aprovat pel decret de 30 de novembre de 1833, de resultes del qual l'històric territori de Catalunya quedava esquarterat definitivament en quatre províncies espanyoles.

Restauració carlina[modifica | modifica el codi]

General Rafael Tristany i Parera.
Comandant general del Principat i primer President de la Diputació General de Catalunya restaurada pels carlins el 1874.

El pretendent carlí Carles VII va cridar a la revolta el 15 d'abril de 1872 i va ser escoltat pel País Basc i Catalunya on disposà de la col·laboració de Ramon Cabrera. Un dels motius que va empènyer Catalunya a sumar-se a la revolta va ser la promesa de restitució dels Furs catalans i la restauració de la Generalitat de Catalunya abolits el 1714 per Felip V. El pretendent carlí Carles VIII impulsà el 1872 la lluita a Catalunya enviant-hi el seu germà Alfons Carles de Borbó. Les tropes dels carlins catalans comandades per Rafael Tristany prengueren Vic, Manresa i Olot davant la impotència i desesperació del govern de Madrid. Aquestes conquestes oferiren als carlins el domini d'una basta part de tota la Catalunya interior mentre les forces lleials al govern de Madrid amb prou feines tenien capacitat per assegurar les ciutats costaneres.

El primer acte simbòlic de la restauració de les institucions constitucionals pròpies de Catalunya fou la jura dels furs. Seguidament i a fe de restaurar les institucions constitucionals de Catalunya abolides després del 1714 els carlins restauraren oficialment la Diputació General de Catalunya l'1 d'octubre de 1874.[6] En fou declarat President el general Rafael Tristany, que jurà els furs a Olot,[6] i aquest seria seguit després per Francesc Savalls. La restitució de la Diputació General de Catalunya es va aconseguir gràcies al decret que el pretendent carlí Carles VII havia signat el 26 de juliol de 1874 on confirmava la promesa de restauració de les antigues llibertats de Catalunya. La seu de la Diputació va quedar establerta provisionalment a Sant Joan de les Abadesses,[7] localitat des d'on es publicà el Boletín Oficial del Principado de Cataluña des del desembre de 1874 al març de 1875.[8]

El decret de constitució de la Diputació de Catalunya signat a Estella-Lizarra per Carles VII constava de vint articles que forjaven clarament els pilars de la recuperació de les llibertats catalanes. Així l'article sisè declarava a la Diputació com l'òrgan competent per imposar impostos i recaptar-los. L'article setè l'autoritzava a poder realitzar emprèstits. L'article vuitè donava poders a la Diputació per nomenar i substituir alcaldes i corporacions municipals. L'article novè l'autoritzava a nomenar els funcionaris. El desè a crear cossos policials i a tenir cura de l'exèrcit. El dotzè posava el servei de correus i telègraf sota l'autoritat de la Diputació de Catalunya. El tretzè confirmava la Diputació per a procurar per la instrucció pública. El catorzè instava la Diputació a crear en el mínim espai de temps la Reial Audiència de Catalunya amb dues sales i tres magistratures cadascuna. Segon d'historiador Jaume Grau «la restauració carlina retornava a Catalunya Impostos, Justícia, Municipis, Policia, Exèrcit, Ensenyament, Funcionaris, tot un seguit de poders competencials que Catalunya avui en dia encara no ha recuperat. Ningú no pot negar que una de les motivacions principals que impulsava els carlins catalans era la recuperació de les llibertats perdudes el 1714».[9]

La lluita continuà fins que a Madrid fou proclamat com a rei d'Espanya Alfons XII, perquè després de la batalla de Montejurra el 17 de febrer de 1876 el pretendent carlí Carles VII va haver de passar a França i poc després Alfons XII entrava a Pamplona. La derogació dels Decrets de Nova Planta de Felip V i la restauració de la Generalitat de Catalunya es donava per acabada i es consolidava el període històric conegut per Restauració borbònica (1874-1931).

La Mancomunitat de Catalunya[modifica | modifica el codi]

Article principal: Mancomunitat de Catalunya
Enric Prat de la Riba, teòric catalanista i
President de la Mancomunitat de Catalunya.

La Mancomunitat de Catalunya esdevingué la institució d'autogovern de Catalunya entre el 1914 i el 1925 durant el període de la Restauració borbònica (1874-1931), esdevenint alhora tant successora de la Generalitat moderna, com precursora de la Generalitat contemporània.

El 1833 el secretari d'estat de Foment Javier de Burgos havia dissenyat un nou organigrama estatal uniforme pel Regne constitucional d'Espanya estructurant-lo en 49 petites províncies espanyoles centralitzades des de Madrid. Aquestes noves províncies van batejades el nom de les seues capitals (excepte els territoris forals de Navarra, Àlaba, Guipúscoa i Biscaia). Les províncies estaven administrades per una diputació provincial i no tenien cap tipus de lligam entre elles, desapareixent per tant el concepte administratiu de regió. Aquest fou el règim imperant a l'Espanya liberal malgrat els intents dels carlins de restablir les institucions d'autogovern de les regions històriques. No fou fins al 1914 quan s'aconseguí, mitjançant la unificació de les quatre diputacions provincials catalanes -Diputació de Barcelona, Diputació de Girona, Diputació de Tarragona i Diputació de Lleida- restablir un òrgan administratiu per a tota Catalunya: la Mancomunitat de Catalunya. El procés de la seua creació ja es va endegar el 1911, per bé que el Congreso de los Diputados la va autoritzar amb unes competències molt retallades. El 18 de desembre del 1913 el rei signà el dret de mancomunar províncies i la Mancomunitat de Catalunya es formalitzà el 6 d'abril del 1914.

La Mancomunitat de províncies catalanes estava formada per una assemblea que aplegava els 96 diputats provincials catalans a les Corts espanyoles, així com pel Consell format per 8 Consellers i el President. La seva acció política va estar regida pel consens entre les diferents orientacions presents, fossin o no catalanistes. El seu primer President fou Enric Prat de la Riba (1914-1917), seguit per Josep Puig i Cadafalch (1917-1923). Els dos primers Presidents de la institució eren membres de la Lliga Regionalista i varen dur a terme una important tasca de creació d'infraestructures de camins i ports, obres hidràuliques, ferrocarrils, telèfons, beneficència i sanitat. La Mancomunitat impulsà una campanya a favor del projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1919, tot i que finalment no va tirar endavant. També varen emprendre iniciatives per augmentar els rendiments agrícoles i forestals introduint millores tecnològiques, de serveis i educatives i varen potenciar els ensenyaments tecnològics necessaris per a la indústria catalana. En aquesta direcció es va crear el Servei Geogràfic, el Servei Geològic i la Secció de Telèfons amb l'objectiu de fer arribar el telèfon a tots els racons de Catalunya. També es creà la Secció de Ferrocarrils Secundaris i els Ferrocarrils de la Mancomunitat de Catalunya per a la construcció del Ferrocarril Metropolità Transversal de Barcelona i el Servei Meteorològic de Catalunya. Es fundà la Biblioteca de Catalunya, l'Escola Industrial, l'Escola Superior de Belles Arts, l'Escola Superior d'Alts Estudis Comercials, l'Escola de Bibliotecàries, l'Escola Superior d'Agricultura, l'Escola del Treball i l'Institut d'Estudis Catalans, sota l'impuls del qual Pompeu Fabra redactà les Normes ortogràfiques (1913), la Gramàtica catalana (1918), i el Diccionari general de la llengua catalana, que no va poder veure la llum fins al 1932. El darrer President fou Alfons Sala (1923-1925), ja sota el règim dictatorial del general Miguel Primo de Rivera que acabà per abolir la institució d'autogovern catalana el 1925. La tasca i modernitat de la Mancomunitat de Catalunya serví de model per quan es restablí la Generalitat de Catalunya el 1931.

La Generalitat contemporània[modifica | modifica el codi]

Article principal: Generalitat Republicana
Francesc Macià, conegut popularment com L'Avi, president de la Generalitat de Catalunya des del restabliment de la Generalitat el 1931 fins a la seva mort, el 25 de desembre de 1933.

El 1931 el sistema de la Restauració Borbònica (1874-1931) era esgotat. L'any anterior els partits polítics republicans d'Espanya s'havien posat d'acord en el Pacte de Sant Sebastià a fi de preparar un disseny global per a l'imminent canvi de règim que incloïa l'abolició de la monarquia, la proclamació de la república espanyola i autonomia política per a Catalunya. Arran de les eleccions municipals de 12 d'abril de 1931, que determinaren la caiguda de la monarquia, Francesc Macià, líder d'Esquerra Republicana de Catalunya -partit triomfador a Catalunya- proclamà de manera unilateral «la República catalana com a Estat de la Federació Ibèrica» el dia 14 d'abril, poques hores abans que a Madrid es procedís a proclamar la Segona República espanyola. Aquesta proclamació preocupà el govern provisional de la Segona República Espanyola que envià en avió a Barcelona, el dia 18 d'abril els ministres Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo, i Lluís Nicolau d'Olwer. Després de tenses converses, s'arribà a l'acord que el consell format a Barcelona actués com a govern de la Generalitat de Catalunya, la històrica institució d'autogovern del Principat de Catalunya.

Aquesta Generalitat provisional presidida pel mateix Francesc Macià i composta per un govern provisional de Catalunya (1931-1932), una assemblea de representants dels municipis (Diputació Provisional de la Generalitat) i uns comissaris que, en qualitat de delegats del govern, s'encarregaven dels serveis pertanyents a les suprimides Diputacions provincials de Girona, Tarragona i Lleida, mentre que s'establia la seu de la Generalitat al Palau de la plaça Sant Jaume. Els diputats catalans elaboraren un projecte d'Estatut a Núria aprovat en referèndum el 2 d'agost de 1931 i modificat i aprovat a les Corts Espanyoles el 12 de setembre de 1932. Amb l'estatut aprovat, el 20 de novembre de 1932 es varen fer les eleccions al Parlament de Catalunya (1932) per constituir les institucions i formar el Govern de Catalunya (1932-1933) amb Francesc Macià ratificat com a President de la Generalitat de Catalunya i Lluís Companys com a President del Parlament de Catalunya.

President de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys.

El 25 de desembre de 1933 morí Francesc Macià i el Parlament nomenà Companys com a successor, el qual va exercir el càrrec fins al final de la Guerra civil espanyola excepte el parèntesi de suspensió de l'Estatut que va d'octubre de 1934 a febrer de 1936, ocasionat pels fets del sis d'octubre. Al capdavant del Parlament a Companys el succeïren Joan Casanovas i Maristany fins al 1938, i després Josep Irla i Bosch. L'Estatut Interior de Catalunya de 25 de maig de 1933 va deixar fixades les institucions autonòmiques i les relacions entre elles, i es configurà el Consell Executiu, encapçalat pel president de la Generalitat -o per un Conseller Primer, com a delegat de l'anterior- i format per consellers titulars dels departaments de l'administració. El traspàs dels serveis d'ordre públic permeté eliminar els governadors civils i donà lloc a la Junta de Seguretat de Catalunya que coordinava les accions autonòmica i estatal en aquesta àrea, i el Tribunal de Cassació, amb jurisdicció sobre les matèries civils i administratives de competència autonòmica.

El 6 d'octubre, en resposta a l'entrada de les dretes de la CEDA al govern espanyol, el president Companys va proclamar unilateralment un «Estat Català de la República Federal espanyola» però la insurrecció va ser vençuda el mateix dia pel capità general de Catalunya, i Companys destituït i empresonat. Entre octubre de 1934 i febrer de 1936, l'Estatut va ser suspès pel govern de Madrid i la presidència de la Generalitat fou ocupada per persones designades pel govern central amb el títol de governadors generals de Catalunya: Francisco Jiménez Arenas, Manuel Portela Valladares, el republicà radical Joan Pich i Pon, Eduardo Alonso Alonso, el cedista valencià Ignasi Villalonga, i el lliguista Fèlix Escalas. Amb el triomf del Front Popular a les eleccions de 16 de febrer de 1936 es va aixecar la suspensió de l'Estatut i Companys va tornar a ser president de la Generalitat.

El cop i l'aixecament militar del 18 de juliol de 1936 provocà l'inici de la Guerra civil espanyola. El general Francisco Franco va abolir la Generalitat quan entrà el 1938 a Catalunya per Lleida, per bé que la Generalitat republicana va seguir actuant fins a l'entrada de les tropes franquistes el gener de 1939. Un cop acabada la Guerra Civil espanyola de 1936-1939, la Generalitat es va exiliar. El nou règim franquista reproduí la repressió de Felip V i, a més, abolí les institucions de la Generalitat. El seu president, Lluís Companys, defensor de la legalitat constitucional republicana, fou detingut amb la col·laboració nazi de la Gestapo, li va ser aplicada l'extradició i el van tornar a Espanya, on va ser jutjat en consell de guerra, condemnat a mort i afusellat al castell de Montjuïc (1940). Mort el president Companys, Josep Irla, darrer president del Parlament català, es féu càrrec de la presidència de la Generalitat a l'exili fins que, l'any 1954, li va succeir Josep Tarradellas, també a l'exili. Novament, el centralisme imposà els governadors civils i les diputacions provincials, i al Palau de la Generalitat s'instal·là un cop més la Diputació de Barcelona. Aquesta divisió provincial ignorava la divisió territorial comarcal, tradicional a Catalunya.

Restauració de la Generalitat contemporània[modifica | modifica el codi]

El 4 de gener de 1977, durant la Transició democràtica espanyola,[10] es creà per decret el Consell General de Catalunya.[11] Després de les eleccions legislatives espanyoles del 15 de juny de 1977 el president exiliat de la Generalitat Josep Tarradellas i Joan es va reunir amb el president del Govern espanyol, Adolfo Suárez, per negociar el restabliment de la Generalitat. El 29 de setembre de 1977 el president del govern espanyol derogà la llei franquista de 1938 que havia abolit les institucions catalanes d'autogovern i restablí provisionalment la Generalitat de Catalunya en virtut del reial decret llei 41/1977,[12] abans per tant de l'aprovació de la Constitució espanyola de 1978. Dies després, el 17 d'octubre de 1977, es nomenà a Josep Tarradellas com a President provisional de la Generalitat i a Frederic Rahola i d'Espona com a Conseller de Presidència. Tarradellas formà un govern de concentració (1977-1980) amb dotze consellers per tal de redactar l'estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979 que seria aprovat en referèndum el novembre de 1979. Finalment va convocar eleccions al Parlament de Catalunya (1980) i als comicis convocats el 20 de març de 1980 foren elegits els primers 135 diputats del Parlament de Catalunya, que quedà constituït el 10 d'abril. Finalment amb l'elecció del president del Parlament i del president de la Generalitat quedà format el primer Govern estatutari i la Generalitat de Catalunya quedà total i novament constituïda.

La Generalitat en l'actualitat[modifica | modifica el codi]

En l'actualitat, segons l'Estatut de Catalunya, la Generalitat de Catalunya és el sistema institucional en què s'organitza políticament l'autogovern de Catalunya. Està formada pel Parlament de Catalunya, pel Consell Executiu o Govern, per la Presidència de la Generalitat i per les altres institucions que l'Estatut i les lleis estableixen.

El Parlament[modifica | modifica el codi]

Article principal: Parlament de Catalunya

El Parlament de Catalunya representa el poble de Catalunya. Exerceix la potestat legislativa, aprova els pressupostos de la Generalitat i controla i impulsa l'acció política i de Govern. Exerceix, així mateix, les altres competències que li són atribuïdes per l'ordenament jurídic i en especial per l'Estatut de Catalunya.

El President de la Generalitat[modifica | modifica el codi]

El President de la Generalitat de Catalunya té la més alta representació de la Generalitat i dirigeix l'acció del Govern. També té la representació ordinària de l'Estat a Catalunya.


El Govern[modifica | modifica el codi]

El Consell Executiu de Catalunya o Govern és l'òrgan superior col·legiat que dirigeix la política i l'Administració de la Generalitat de Catalunya. És així mateix titular de la funció executiva i de la potestat reglamentària.

El Consell de Garanties Estatutàries[modifica | modifica el codi]

El Consell de Garanties Estatutàries de la Generalitat de Catalunya (antigament Consell Consultiu) és un organisme de caràcter consultiu que dictamina, en els casos que la llei estableix, sobre l'adequació a l'Estatut d'autonomia dels projectes o proposicions de llei sotmesos a debat i aprovació del Parlament. Vetlla a més, en la seva actuació, per l'observança i l'acompliment de la Constitució i de l'Estatut de Catalunya.

El Síndic de Greuges[modifica | modifica el codi]

El Síndic de Greuges té la funció de protegir i defensar els drets i les llibertats que reconeixen la Constitució i l'Estatut. Amb aquesta finalitat supervisa l'activitat de la Generalitat, la dels organismes públics o privats vinculats que en depenen, la de les empreses privades que gestionen serveis públics o acompleixen activitats d'interès general o universal. Així mateix, supervisa l'activitat de l'Administració local de Catalunya i dels organismes que en depenen.

La Sindicatura de Comptes[modifica | modifica el codi]

La Sindicatura de Comptes és l'òrgan fiscalitzador extern dels comptes, de la gestió econòmica i del control d'eficiència de la Generalitat, dels ens locals i de la resta del sector públic de Catalunya.

El Consell de l'Audiovisual de Catalunya[modifica | modifica el codi]

El Consell de l'Audiovisual de Catalunya és l'autoritat reguladora independent en l'àmbit de la comunicació audiovisual pública i privada. El Consell actua amb plena independència del Govern en l'exercici de les seves funcions.

La Comissió Jurídica Assessora[modifica | modifica el codi]

La Comissió Jurídica Assessora és l'alt òrgan consultiu del Govern de la Generalitat de Catalunya. Exerceix les seves funcions amb autonomia orgànica i funcional, per tal de garantir-ne l'objectivitat i la independència, d'acord amb l'Estatut d'autonomia i la Constitució.

Delegacions als Països Catalans[modifica | modifica el codi]

2003. Obertura de la Casa de la Generalitat a Perpinyà.

2009. Obertura de l'Espai Llull a l'Alguer.

Delegacions a l'exterior[modifica | modifica el codi]

La Generalitat a més a més de comptar amb una representació a Madrid i Brussel·les disposa a l'empara dels articles 193 i 194 de l'Estatut d'Autonomia de mantes delegacions a l'estranger:

S'han tancat o no han prosperat les següents delegacions:

En concret, la Generalitat té cinc delegacions del Govern a l'exterior (Berlín, Londres, París, Nova York i la delegació de la Unió Europea); trenta-quatre Centres de Promoció de Negocis-ACC1Ó; onze oficines de l'Agència Catalana de Turisme; cinc oficines de l'Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC); quatre oficines de l'Institut Ramon Llull; quatre representants de terreny de l'Agència Catalana de Cooperació (Nicaragua, Colòmbia, Senegal i Moçambic) i dues representacions (la Casa de la Generalitat a Perpinyà i l'Espai Llull a l'Alguer).[16]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Sánchez de Movellán Torent, Isabel. La Diputació del General de Catalunya: 1413-1479. Institut d'Estudis Catalans, 2004, p. 466. ISBN 8472837505. 
  2. Alberto Montaner Frutos, El señal del rey de Aragón: Historia y significado, Zaragoza, Institución «Fernando el Católico», 1995, p. 156, fig. 68. ISBN 84-7820-283-8.
  3. Vilaweb, La Generalitat de Catalunya fa 650 anys
  4. Balcells, Albert. Histōria de Catalunya. La Butxaca, 2011, p. 692. ISBN 8499302238. 
  5. Alcoberro, Agustí. La desfeta de la memòria història( Vol III) de Catalunya durant la Guerra de Successió. Barcelona: Ara Llibres, 2006. 
  6. 6,0 6,1 Guinovart i Escarré, Joan. Tomàs Caylà: un home de la terra. Cossetània Edicions, 1997, p.34. ISBN 8492147679. 
  7. Renyer i Alimbau, Jaume; Pujol, Enric; Albareda i Salvadó, Joaquim. Pensament polític als Països Catalans, 1714-2004. Pòrtic, 2008, p.169. ISBN 8498090350. 
  8. Grau, Jaume. Carlinades: El "Far West" a la Catalana. Cossetània Edicions, 2007, p.106. ISBN 8497912659. 
  9. Grau, Jaume. Carlinades: El "Far West" a la Catalana. Cossetània Edicions, 1 gener 2007, p. 106–. ISBN 9788497912655 [Consulta: 12 Març 2011]. 
  10. Ley 1/1977, De 4 De Enero, Para La Reforma Politica.
  11. Real Decreto 382/1977, De 18 De Febrero, Por El Que Se Crea El Consejo General De Cataluña Y Se Desarrollan Otras Propuestas De La Comision Creada Para El Estudio De Su Regimen Especial.
  12. Real Decreto-Ley 41/1977, de 29 de septiembre, sobre Restablecimiento Provisional de la Generalidad de Cataluña.
  13. March, Oriol. «La Generalitat trasllada de Nova York a Washington el seu delegat als Estats Units». Ara, 24 desembre 2013, p. 6.
  14. Decret 421/2011 de 27 de desembre, del Departament de la Presidència, de supressió de la Delegació del Govern de la Generalitat de Catalunya a l'Argentina; entrada en vigor: 01/01/2012 (DOGC número 6.034 de 29/12/2011).
  15. Acord del Govern de la Generalitat de Catalunya del 09/06/2009.
  16. «El Govern intensifica la seva acció a l'exterior per fer front a la situació econòmica». web. Generalitat de Catalunya, feb 2013. [Consulta: febrer 2013].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Generalitat de Catalunya Modifica l'enllaç a Wikidata

References[modifica | modifica el codi]