Panamà

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
República de Panamá
Bandera Escut
Lema nacionalPro Mundi Beneficio (En benefici del món)'
HimneHimno Istmeño
Capital
(i major ciutat)
Ciutat de Panamà
8° 58' N, 79° 32' O
Idiomes oficials Castellà
Gentilici Panameny, panamenya
Govern República parlamentària
  President Ricardo Martinelli
Independència
 
d'Espanya
de Colòmbia

28 de novembre del 1821
3 de novembre del 1903 
Superfície
 -  Total 78,200 km2 
 -  Aigua (%) 2,9%
Població
 -  Est. jul. 2010 3.410.676  (133è)[nb 1]
 -  Cens 
 -  Densitat 38 /km2 (132è)
Moneda Balboa (PAB)
Dòlar dels EUA (USD)
Fus horari (UTC-5)
 -  Estiu (DST)  (UTC-5)
Domini internet .pa 
Codi telefònic 507
  1. Dades del World Factbook
* Membre de l'ONU i l'OEA.

El Panamà, oficialment la República de Panamà, és el país més meridional de l'Amèrica Central, situat a l'istme homònim que connecta els subcontinents de Nord-amèrica i Sud-amèrica i per tant, sovint és categoritzat com a estat transcontinental. Limita al nord-oest amb Costa Rica, al sud-est amb Colòmbia, al nord amb el mar Carib i al sud amb l'oceà Pacífic. Té una superfície de 75.517 km² i una població estimada de 3,3 milions d'habitants. La capital és la ciutat de Panamá.

Panamà va ser explorat pels espanyols en el segle XVI. El 1821 va formar part de la República de la Gran Colòmbia i quan aquest es va dissoldre el 1830 va formar part de Colòmbia. Se'n va separar el 1903, amb el suport dels Estats Units i ràpidament va signar un tractat amb aquest país per permetre la construcció d'un canal entre els dos oceans i per cedir-los la sobirania dels territoris del canal, coneguts com la Zona del Canal de Panamà. La sobirania del canal va ser retornada de manera progressiva i es va completar amb la transferència de les bases militars nord-americanes el 1999.[1]

Toponímia[modifica | modifica el codi]

La República de Panamà va rebre el seu nom de la ciutat de Panamà, la capital i la ciutat on es va celebrar la junta que va signar l'Acta de Separació de Panamà de Colòmbia. La paraula Panamà és d'origen amerindi, probablement de la llengua cueva, la més estesa a l'arribada dels espanyols,[2] i dels molts significats que se l'atribueixen, el més acceptat és el d"'abundor de peixos i papallones".[2][3] Panamà, probablement es pronunciava bannaba i, segons altres interpretacions, no fa referència a les papallones mateixes, sinó a llur vol, és a dir, l'altura, ja que la paraula també vol dir "allunyat".[3]

Geografia física[modifica | modifica el codi]

La República de Panamà és una franja ístmica amb una superfície total de 75.517 km². Els punts més elevats són el volcà Barú amb 3.475 m, el puig de Fàbrega amb 3.375 m, l'Itamut amb 3.280 m i l'Echandi amb 3.163. Les illes principals són Coiba, Del Rey i Cebaco. Els llacs més extensos són Gatun amb 423,15 km² i el Bayano amb 185,43 km². El riu més important del territori atès el seu impacte en l'economia és el Chagres, vital per al funcionament del canal de Panamà.

Panamà forma un pont natural que uneix els subcontinents nord-americà i sud-americà. La característica dominant de la topografia del país és la serralada central que forma la divisió continental. Aquesta divisió no forma pas part de les grans serralades de Nord-amèrica i només prop de la frontera de Colòmbia les serralades es relacionen amb el sistema dels Andes de Sud-amèrica. La serralada que divideix el país és la Serralada de Talamanca prop de la frontera de Costa Rica. Més a l'est es converteix en la Serrania de Bascará i la porció propera al canal sovint s'anomena en la Serralada de Veraguas; en el seu conjunt totes les serralades es coneixen com la "Serralada Central".[4]

Panamà es troba en la regió tropical i un terç de la seva superfície està coberta de boscos tropicals, mentre que la resta s'ha convertit en territori per al conreu i la ramaderia en la regió semiàrida de la península d'Azuero.[4] El clima del país és càlid i humit, però moderat pels oceans.[4]

Política i govern[modifica | modifica el codi]

Estructura de govern[modifica | modifica el codi]

La República de Panamà és un estat independent i sobirà de l'Amèrica Central. El poder públic emana del poble i s'exerceix mitjançant tres poders harmonitzats en separació, units en cooperació i limitats segons el sistema clàssic de contrapesos.[5] Aquests poders són:

  • l'òrgan executiu: format pel president de la República i els ministres d'Estat; el president és elegit per sufragi universal directe per un període de cinc anys, així com el primer i el segon vicepresidents;
  • l'òrgan judicial: encarregat d'administrar justícia de forma permanent, gratuïta i expedita; constituït per la Cort Suprema de Justícia, els tribunals i els jutjats que la llei estableixi;
  • l'òrgan legislatiu: constituït per una cooperació anomenada l'Assemblea Nacional (abans coneguda com a Assemblea Legislativa), la funció principal de la qual és l'expedició de lleis; l'Assemblea Nacional està conformada per setanta-un diputats elegits mitjançant una postulació partidista i votació popular directa per a ocupar el càrrec per un període de cinc anys.

Divisió política[modifica | modifica el codi]

Divisió política de Panamà

Panamà es divideix políticament en 9 províncies i 3 comarques indígenes de nivell provincial. Les províncies, al seu torn, són integrades per 75 municipis i aquests en 620 corregiments, dels quals dos són comarques indígenes de nivell de corregiment.

Les províncies són:

Les comarques indígenes de nivell provincial són:

Les comarques indígenes de nivell corregiment són:


Economia[modifica | modifica el codi]

Vaixell al Canal de Panamà
Article principal: Economia del Panamà.

Panamà té una economia dolaritzada en què el sector dels serveis és molt desenvolupat i representa el 80% del seu Producte interior brut.[6] Durant els últims anys, l'economia panamenya ha experimentat un extraordinari creixement econòmic, amb una taxa anual mitjana de creixement del 7,5% entre el 2004 i el 2006, fent-la una de les economies de major creixement de l'Amèrica Llatina.[7] S'espera, a més a més, que l'economia continuï en creixement amb l'expansió del Canal de Panamà, que va començar el 2007 i que culminarà el 2014.[7][6] El nivell de pobresa s'ha reduït al 29% el 2008, tot i que la distribució de la riquesa és una de les més desiguals de Llatinoamèrica.[6] Panamà no pertany al Tractat de Lliure Comerç d'Amèrica Central, però va signar un tractat independent amb els Estats Units el 2006 que encara no s'ha implementat.

Geografia humana i societat[modifica | modifica el codi]

Els kuna són una de les ètnies ameríndies de Panamà

El 2008 Panamà tenia una població de 3,45 milions d'habitants.[8] La majoria de la població, el 68% és mestissa,7% negros, 6% és ameríndia o originaris de les illes del Carib o d'ambdues ascendències i el 18% és d'ascendència europea. La població ameríndia inclou set grups indígenes: els emberá, els wounaan, els guayamí, els buglé, els kuna, els naso i els bribri. Més de la meitat de la població viu a la capital, la ciutat de Panamà i la seva àrea metropolitana. El país és el menys poblat de tots els països castellanoparlants.

La cultura i els costums són principalment caribenys i espanyols. El castellà és la llengua oficial i més important. Al voltant del 40% de la població parla el crioll, la majoria a la ciutat de Panamà i les illes de la costa del nord-est.[9][10] L'anglès es parla extensament a la costa i als àmbits professionals i de negocis.

Història[modifica | modifica el codi]

Article principal: Història de Panamà

Història precolombina i la conquesta[modifica | modifica el codi]

La presència humana a Panamà data de més de 10.000 anys, descendents dels immigrants que creuaren de l'Àsia a Nord-amèrica per l'estret de Bering. Desenvoluparen l'agricultura i la població nadiua cresqué i desenvolupà una cultura avançada que produí obres de joieria i terrisseria.

El primer europeu a arribar a l'istme de Panamà i salpant de Veneçuela fou l'explorador espanyol Rodrigo de Bastidas, el 1501. Cristòfor Colom hi arribà un any després, explorà Bocas del Toro, Veragua i el riu Chagres. El 1509, Ferran el Catòlic atorgà els drets d'assentament i conquesta a l'explorador Diego de Nucuesa i a Alonso de Ojeda. La primera ciutat al continent americà fora de les illes del Carib fou Santa María de la Antigua del Darién prop del riu de Tarena, fundada el 1510, la qual es convertí en la capital dels territoris colonitzats pels espanyols. El 1513 l'explorador Vasco Núñez de Balboa encapçalà una expedició que creuà l'istme i es convertí en el primer europeu a albirar l'oceà Pacífic al qual anomenà "Mar del Sud".

Les descripcions fantàstiques de Balboa, així com les de Colom i altres exploradors, impressionaren el rei Ferran el Catòlic que batejà el territori com a Castella d'Or, i designà Pedro Arias de Ávila—Pedrarias—com a governador. Pedrarias hi arribà el juny de 1514. El 5 d'agost de 1519 Pedrarias mogué la capital de Castella d'Or amb totes les organitzcions institucionals i fundà la ciutat de Panamá. Pedrarias envià Gil González Dávila a explorar el nord, i el 1524 Francisco Hernández de Córdoba arribà a l'actual Nicaragua.

Panamà es convertí ràpidament en un punt importat per al comerç de l'imperi Espanyol a Amèrica així com punt de partida per a l'exploració de Sud-amèrica. Originàriament Panamà era administrat des del Virregnat del Perú fins al 1718, quan passà a formar part del Virregnat de Nova Granada, amb la capital a Bogotà. Tot i així, Panamà, en realitat era autònoma dins l'imperi.[11]

Independència[modifica | modifica el codi]

El 10 de novembre de 1821 Panamà declara la independència d'Espanya. El 28 de novembre es reuní una Assemblea Nacional presidida pel coronel José de Fábrega la qual declarà oficialment la independència de l'istme de Panamà i la seva decisió d'unir-se a la Nova Granada, Equador i Colòmbia, en la República de Colòmbia. El 1830, Veneçuela, Equador i altres territoris se'n separaren, però Panamà continuà com a província de Colòmbia fins al juliol de 1831 quan l'istme reiterà la seva independència sota el comandament del general Juan Eligio Alzuru com a comandant militar suprem. L'agost del mateix any les forces militars encapçalades pel coronel Tomás Herrera derrotaren i executaren Alzuru i restabliren la unió amb Colòmbia.

El novembre de 1840 durant una guerra civil que havia començat com a conflicte religiós, l'istme declarà la seva independència sota el lideratge del general Tomás Herrera i es convertí en "Estat Lliure de l'Istme". El nou estat establí enllaços externs econòmics i polítics i elaborà una constitució que incloïa la possibilitat de reunificar-se amb Colòmbia, però només com a districte federal. El juny de 1841 Tomás Herrera es convertí en el primer president de l'Estat Lliure. Tanmateix, el conflicte civil arribà a la seva fi, i el govern de Colòmbia i el govern de l'istme negociaren la reincorporació de Panamà a la República el 31 de desembre de 1841.

La unió de Panamà i la República de Colòmbia fou feta possible amb la participació activa dels Estats Units segons el Tractat Bidlack Mallarino que finalitzà el 1903. El tractat atorgava als Estats Units el dret de construir ferrocarrils per tot Panamà i d'intervenir-hi militarment per garantir el control colombí de Panamà. Hi hagué almenys tres intents dels liberals per prendre el control de Panamà i aconseguir la independència, tots els quals foren sufocats per les forces colombianes amb el suport nord-americà.

El 1902 el president nord-americà Theodore Roosevelt decidí reprendre les obres abandonades del canal de Panamà que havien començat els francesos, però el govern colombià s'oposà a la idea d'un canal controlat pels Estats Units segons els termes que oferia l'administració de Roosevelt. Roosevelt s'oposà a alterar els termes de l'oferiment i ràpidament canvià de tàctiques, donant suport a les demandes panamenyes d'independència i oferint-los suport militar. El 3 de novembre de 1903 Panamà se separà de Colòmbia i el Dr. Manuel Amador Guerrero, un membre prominent del partit conservador, es convertí en el primer president constitucional de la República de Panamà. Els Estats Units, que tenien una petita base naval a l'àrea, previngueren que els reforços militars colombians arribessin a Panamà per via marítima.

El mateix mes, Phillipe Banau-Varilla un ciutadà francès que no tenia cap autorització per signar tractats per part de Panamà sense la revisió dels panamenys, signà unilateralment el Tractat Hay - Banau Varilla que atorgà els drets de construir i gestionar de manera indefinida el Canal de Panamà que fou inaugurat el 1914. Aquest tractat es convertí en un punt de conflicte entre tots dos països durant la resta del segle. El 1977 se signaren els Tractats de Torrijos-Carter que retornaven els territoris de la zona del canal a Panamà. Els Estats Units controlaren el canal fins a 1999.

Els primers mandataris provaren d'aconseguir la pau i l'harmonia entre els dos partits polítics principals. El govern panameny passà per períodes d'inestabilitat política i corrupció, incloent-hi l'asassinat del seu president José Antonio Remón Cantera el 1955.[12] El 1968 un cop d'estat destituí el govern del president electe Arnulfo Arias Madrid que havia estat elegit ja dues vegades però no havia pogut completar un mandat sencer.

Tot i que mai ocupà el càrrec de president, el general Omar Torrijos es convertí en el líder de facto de Panamà. Com a dictador militar, encapçalava la junta de govern militar i amb el temps es tornà en un líder autocràtic. Torrijos mantingué la seva posició de poder fins a la seva mort en un accident aeri el 1981. Durant el seu govern, es reescrigué la constitució i els oficials militars foren posats a càrrec de les institucions civils. Molts oponents al règim foren morts, torturats o exiliats. Torrijos, tanmateix fou una figura carismàtica atesos el seu populisme carismàtic i els diversos projectes d'infraestructura que realitzà. Després de la mort de Torrijos, altres militars el succeïren, entre els quals, el 1983, Manuel Antonio Noriega.

La dictadura de Noriega i la invasió dels Estats Units[modifica | modifica el codi]

Noriega augmentà el nombre de soldats a l'exèrcit, al qual reanomenà com les "Forces de Defensa de Panamà" i controlà la vida política i econòmica del país. El seu mandat es caracteritzà per la corrupció, la repressió política de l'oposició, una economia turbulenta i eleccions fraudulentes.[11] A més a més, Noriega s'implicà amb el narcotràfic internacional, i fou acusat de contraban de drogues i de blanqueig de capitals per als càrtels de la droga colombians. Tot això empitjorà les relacions amb els Estats Units.

El 1989, les eleccions presidencials foren alterades per la dictadura militar i augmentà la pressió del moviment civilista, la població panamenya i el govern nord-americà. Els candidats del moviment civilista foren torturats brutalment. Noriega donà armament a grups paramilitars irregulars per a una confrontació que ell mateix provocà. El desembre de 1989, Noriega es declarà "president vitalici". El 20 de desembre de 1989, 20.000 soldats nord-americans envaïren Panamà per destituir Noriega.[13] Unes poques hores abans de la invasió, Guillermo Endara, el suposat guanyador de les eleccions, fou declarat president de Panamà en una cerimònia que tingué lloc a una base militar nord-americana de la zona del canal de Panamà sense la presència de cap panameny. Durant la confusió de la invasió, Noriega fugí a la residència del nunci apostòlic. Després d'un setge de diversos dies, Noriega s'entregà als militars nord-americans.

El període anterior a la rendició i l'extradició de Noriega estigué ple de caos i inseguretat. La policia panamenya estava danyada després de la invasió, i les forces nord-americanes no prengueren aquesta posició per patrullar el país. Noriega fou enviat a Florida on fou jutjat per les autoritats nord-americanes per narcotràfic.

Història recent[modifica | modifica el codi]

El govern d'Endara rebé un país l'economia del qual havia estat severament danyada per un embargament econòmic, amb un Banc Nacional en pèssimes condicions i amb una situació d'inseguretat. S'abolí l'exèrcit, es reformà la policia civil i es concentraren tots els esforços per a millorar la situació econòmica. Al final del seu mandat, el govern d'Endara era molt impopular i el 1994 el partit establí una nova dictadura militar. El successor d'Endara, el president Ernesto Pérez Balladares havia estat oficial durant la dictadura de Noriega. La seva administració inicià reformes neoliberals estructurals, entre les quals, la privatització dels sectors de telecomunicacions i elèctric, així com d'alguns ports i instal·lacions militars de la zona del canal.

Segons el que s'havia estipulat en els Tractats de Torrijos-Carter, els Estats Units retornaren totes les terres del canal el 31 de desembre de 1999. Panamà inicià una costosa expansió del canal, la qual, en completar-se, permetrà el pas de vaixells molt més grans incrementant el trànsit i l'ús del canal.

Referències i notes[modifica | modifica el codi]

  1. Panama. Introduction. The CIA Factbook. [Consulta: 1 de març de 2009]
  2. 2,0 2,1 Sosa JB, Arce, EJ (1911) Compendio de Historia de Panamá Hermanos Impresores Benedetti. Panamà. p. 105
  3. 3,0 3,1 Origen y significado del nombre de Panamá. Burica press. [Consulta: 2 de març de 2009]
  4. 4,0 4,1 4,2 Panama. Land and Resources. MSN Encarta. [Consulta: 2 de març de 2009]
  5. Article 2 de la Constitució de la República de Panamà.
  6. 6,0 6,1 6,2 Panama. Economy. The CIA Factbook. [Consulta: 6 de març de 2009]
  7. 7,0 7,1 Panama. Country Brief. El Banc Mundial. [Consulta: 6 de març de 2009]
  8. Panama. People. The CIA Factbook. [Consulta: 6 de març de 2009]
  9. Gordon, Raymond G., Jr. (ed.), (2005)
  10. Languages of Panama. Ethnologue: Languages of the World, Fifteenth edition. Dallas, Tex.: SIL International. Online version. Retrieved on: April 6. 2008.
  11. 11,0 11,1 Panama. History. MSN Encarta. [Consulta: 6 de març de 2009]
  12. Charpentier Herrera, Eduardo. La Banda Republicana (en castellà). Imprenta Nacional, 1969, p.184. 
  13. Lawrence A. Yates. «Operation JUST CAUSE in Panama City, December 1989». Combat Studies Institute. [Consulta: 29 d'octubre de 2007].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Coord.: 8° 37′ 00″ N, 80° 22′ 00″ O / 8.616667°N,80.366667°O / 8.616667; -80.366667