Corpus Christi

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Corpus Christi (Texas)».
Processó del Corpus Christi a l'avinguda del Portal de l'Àngel de Barcelona

El Corpus Christi (en llatí «cos de Crist») és una festa de l'església Catòlica destinada a venerar l'eucaristia. És una festa mòbil dins del calendari litúrgic que la situa el dijous següent a l'octava de Pentecosta.

Corpus a Picanya

Aquesta festa, d'origen medieval i instituïda pel papa Urbà IV l'any 1264, havia de servir a l'Església per a la veneració pública del sagrament de l'eucaristia, exaltant la doctrina del cos de Crist, enfront dels que la negaven. Per això se li va atorgar un caràcter d'ostentació més propi de les festes paganes, que no d'una solemnitat cristiana. La festa pròpiament dita va arrelar ràpidament en els diferents estaments de la societat medieval i ha arribat fins als nostres dies malgrat haver perdut el caràcter religiós.

Barcelona i Girona van ser les segones ciutats del món que van celebrar el Corpus Chirsti amb una processó, de la que hi ha notícies des de l'any 1320.[1]

Les processons del Corpus són l'antecedent de les actuals cercaviles de moltes festes majors de pobles i ciutats. Deslliurades de l'element litúrgic, recuperen el caràcter pagà de bona part dels elements que en diferents moments anaren introduint les classes populars a la festivitat religiosa, com ara les Enramades d'Arbúcies, el bestiari i altres entremesos absolutament arrelats a la tradició festiva a casa nostra.

Algunes de les festes de Corpus que s'han mantingut fins a l'actualitat són: la Patum de Berga, la festa de Corpus de Solsona, les enramades d'Arbúcies i de Sallent, les catifes de flors de Sitges i la Garriga, i la tradició de l'ou com balla a diverses poblacions, com Barcelona o Tarragona.

Història[modifica | modifica el codi]

Al segle XIII hi havia pràctiques religioses que eren titllades d'heretgies per la jerarquia catòlica perquè s'apartaven perillosament dels ensenyaments doctrinals de l'església. Aquestes pràctiques convivien alhora amb certes creences ancestrals d'origen natural. La majoria eren pervivències atàviques de determinats rituals pagans, que tampoc tenien res a veure amb els ensenyaments de l'església oficial, però que el poble compaginava amb les pràctiques cristianes.[2]

És en aquest context que neix, al segle XIII, la festivitat del Corpus Christi. En aquella època, tots aquests corrents contradictoris i oposats en el si de la mateixa església catòlica van establir una veritable guerra de miracles entre les diferents postures per validar la tendència que cadascú defensava. La majoria d'aquests fets visionaris i miraculosos se centrava en el sagrament de l'eucaristia i van esdevenir crucials per defensar els postulats oficials emanats de la jerarquia eclesiàstica.[2]

Una de les heretgies més divulgades del moment, i un dels detonants originaris de la institució del Corpus, va ser la professada per Berenguer de Tours, que negava la presència real de Crist a l'eucaristia. No cal dir que aquesta teoria no agradava gens a l'església oficial, cansada d'altra banda de tantes heterodòxies, debats i polèmiques religioses i que veia ara com algú atacava directament un dels postulats bàsics de la seva doctrina.[2]

La resposta a aquest atac contra el dogma de l'eucaristia va ser extraordinàriament ràpida. A través de la interpretació de les visions de Juliana de Bethune, priora del monestir de Mont Cornillon, proper a Lieja, el bisbe d'aquesta diòcesi, Robert Thorete, va convocar un sínode diocesà l'any 1246 en el qual es va instituir una festivitat alegre en honor del Santíssim Sagrament. Aquesta nova celebració, molt allunyada del caràcter auster del Dijous Sant, que era el dia tradicional d'exaltació de l'eucaristia, es va col·locar el dijous després de la vuitada de Pentecosta i va tenir lloc per primera vegada el dia 5 de juny de 1249. El Corpus, doncs, naixia com una celebració local, circumscrita únicament a la diòcesi belga esmentada.[2]

Un miracle ocorregut l'any 1263 a Bolsena, on, davant els dubtes d'un canonge que l'hòstia i el vi de la missa es convertissin en el cos i la sang de Jesucrist, d'uns corporals va brollar sang, va ser el veritable detonant que va fer que la festivitat s'estengués arreu. Davant el fet miraculós, el papa Urbà IV va decidir ampliar a tota la cristiandat el procés que ell mateix havia viscut i impulsat a Lieja. Així, l'any següent, a través de la butlla Transiturus de hoc mundo va instaurar la festivitat del Corpus Christi per celebrar de manera solemne la presència de Jesucrist a l'eucaristia.[2]

A Catalunya[modifica | modifica el codi]

A Catalunya, les primeres dates de celebració de la festa de les quals hi ha constància, ja amb la presència del destacat element que va representar la processó, són les de Barcelona (1320), Manresa (1322), Vic (1330), Tortosa (1330), Solsona (1331), Bagà (1333), València (1355) i Perpinyà, que ja la celebrava a mitjan segle XIV. Segurament la festivitat va iniciar-se arreu al mateix temps; l'església, única institució coordinada a l'edat mitjana, així ho manava a través de les disposicions pontifícies, publicades per a tota la cristiandat. El fet que es disposi de documents més o menys reculats en el temps per a les diferents localitats és, simplement, fruit de la casualitat.[2]

De bell antuvi, i a tot arreu, la festa del Corpus va agafar una estructura similar, a l'entorn de l'esmentada processó, l'element religiós i social més destacat de la celebració. La processó va esdevenir una desfilada triomfal del Santíssim Sagrament pels carrers i places de les viles i ciutats, un acte social d'importància cabdal. A redós d'aquesta manifestació de devoció s'hi va aplegar tothom, la qual cosa va exigir una ordenació lògica i natural. L'esperit d'ordre i protocol va mostrar-s'hi de bon principi i la processó va derivar cap a un 'aparador' on era important la participació i, encara més, el lloc que un ocupava en la desfilada. Així, la jerarquitzada societat medieval es veia perfectament reflectida en el seguici processional. Una bona mostra d'aquest fet és la cadira del Rei Martí, que segons la tradició és la que servia de seient al Sagrament a la processó de Barcelona.[2]

Ben aviat, potser des del mateix inici de la desfilada processional, van començar a participar-hi un seguit d'escenificacions més o menys ingènues i simplistes que tenien com a objectius principals l'educació i la moralització d'aquells que observaven el seguici. La primera notícia que es té d'aquestes representacions fa referència a Barcelona i data del 1380, quan algunes ja s'havien malmès.[2]

Moltes vegades, aquestes escenificacions, conegudes com a entremesos, eren simples cristianitzacions d'elements pagans preexistents, que no podien ser anorreats pel cristianisme i van ser readaptats. Aquests elements, que representaven diferents passatges de les sagrades escriptures, adquiririen caràcter processional definitiu convenientment passats pel sedàs de la religió imperant.[2]

Amb el pas dels anys, aquests entremesos van obtenir entitat pròpia i van guanyar adeptes entre el poble, més pel vessant lúdic que pel caràcter alliçonador. D'aquesta manera, gradualment, van perdre el sentit original i, una vegada transformats en presència i participació, es van desvirtuar; tan sols van quedar, de les representacions, les parts més festives. Tots aquests elements, que havien servit al cristianisme per educar els fidels en la fe, amb el pas dels anys van esdevenir notes discordants en el respecte i decòrum que exigia la processó, ja sense l'aire pedagògic i catequètic que havien tingut. Sembla que la gresca i la xerinola del seguici processional van augmentar en detriment de la consideració i la contemplació exigides.[2]

Aquest vessant més divertit va donar pas a unes mostres festives, protagonitzades pels entremesos que prenien part a la processó, que posteriorment van derivar en les 'bulles' o 'bullícies' del Santíssim Sagrament. Aquestes manifestacions tenien un marcat caràcter civil, de manera que podem apuntar que la bulla acabaria sent al poder terrenal el que la processó era al poder celestial. De totes les antigues bullícies del Santíssim Sagrament que se celebraven a casa nostra, només ha perdurat fins als nostres dies la Patum de Berga.[2]

La Patum, única forma d'expressió cultural catalana declarada Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat per part de la UNESCO, se celebra anualment per la festivitat del Corpus a la ciutat de Berga. Des del dimecres i fins al diumenge d'aquella setmana, els antics entremesos processionals, convertits avui en comparses festives, es despleguen per tots els racons de la ciutat.[2]

Malgrat que ha evolucionat i s'ha transformat al llarg de la història, la Patum conserva l'essència civil i laica que va conformar la celebració en el moment de la gestació, ocorreguda, molt probablement, a les darreries del segle XIV. En aquest sentit, s'ha de destacar l'excepcionalitat de la Patum, ja que ha superat les diverses prohibicions eclesiàstiques, civils i fins i tot reials, que les antigues bullícies del Santíssim Sagrament van patir al llarg de la història i que van comportar l'anorreament de totes.[2]

Actualment, les comparses que integren la Patum són el Tabal, els Turcs i Cavallets, les Maces, les Guites, l'Àliga, els Nans Vells, els Gegants, els Nans Nous i els Plens. El Tirabol, el ball final on algunes de les comparses dansen enmig de la gernació i en què participa tothom, posa el punt final a la celebració.[2]

Altres elements propis de la festivitat del Corpus serien l'Ou com Balla i les catifes de flors. L'Ou com Balla consisteix a fer ballar un ou buit damunt el brollador d'aigua d'una font, la peanya de la qual ha estat guarnida amb abundants flors i plantes. S'ha identificat aquesta imatge amb la figura de l'eucaristia en el moment de l'elevació, però les al·lusions de l'ou a la fertilitat i la plenitud i el fet que aquest costum tingui lloc justament per Corpus poden suggerir altres interpretacions i lectures. Sigui com sigui, i encara que potser només es tracta d'un simple joc, el cert és que aquesta tradició ja tenia lloc a la Catedral de Barcelona l'any 1440.[2]

Una altra de les expressions característiques del Corpus són les catifes de flors, elements habituals anys enrere en moltes poblacions catalanes i que avui perviuen sobretot en municipis com Sitges, Arbúcies o la Garriga. Les catifes de flors són obres d'art naturals, tan belles com efímeres. Unes obres que seran trepitjades per la processó de Corpus i el seguici festiu o per la cercavila substitutòria d'aquesta. No obstant això, antigament eren respectades per tots els participants de la processó, a excepció dels que portaven la custòdia, que eren l'essència del Corpus.[2]

Ordre d'una processó de Corpus[modifica | modifica el codi]

A continuació es refereix la disposició dels diferents membres d'una processó de Corpus de mitjan segle XX a Horta (Barcelona), recollida per Pere Solé i Sans.[3]

Hores abans, mestresses de casa han instal·lat cadires en llocs estratègics; els vilatans, dempeus, omplen les voravies dels carrers per on discorre la processó; els carrers s'han netejat i guarnit, com mana la tradició i ordenaven en bans els consellers segles abans: «... los carrers han de estar escombrats, enramats y empal·liats».

  • Obren la comitiva els gonfanoners portant els gonfanons —també dit gamfaró, estendard o bandera que penja d'un pal travesser i que representa una confraria, gremi o corporació— de la parròquia de Sant Joan d'Horta.
  • En segona posició van els soldats vestits del segle XV fent sonar les trampes —dues timbales damunt d'un cavall.
  • Segueixen els gegants i els capgrossos envoltats per la canalla esvalotada.
  • A continuació, venen els col·legis d'instrucció, que formen en fileres i duen, protegits entre elles, els infants de primera comunió i algun altre vestit de petit sant.
  • Al darrere, les diferents entitats i associacions de la població, cadascuna amb la seva senyera i una banda de música, acompanyades pels respectius socis i amb els joves "balladors" ben mudats de festa. Aquestes entitats formen l'una al darrere de l'altre i cada any van alternant la posició, la que va en l'última posició un any passa a la primera el següent.
  • Tot seguit diversos membres del clergat parroquial.
  • A continuació la custòdia sota del pal·li, carregat per membres de la parròquia i que rep una pluja de ginesta, clavells, serpentines i confetis que els veïns escampen des dels balcons.
  • Tancant la processó, la Presidència, integrada per les autoritats locals, i seguida per ciutadans que s'hi van afegint fins l'arribada a l'església.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Basílica de la Puríssima Concepció de Barcelona. Full de l'Ou com balla.
  2. 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 2,13 2,14 2,15 «Corpus». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Agost 2013].
  3. Borràs Torelló, Mingo. «Processó de Corpus». A: Recull d'un temps d'Horta. Barcelona: Autor, 2010, p. 165. ISBN D.L.: B-31942-2010. «pp. 54-56» 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]