Sant

De Viquipèdia

Dreceres ràpides: navegació, cerca
En la iconografia traditional Cristiana, Sants es representen amb un halo o corona. Noteu que Judes Iscariot es representat sense l'halus.

Un sant (del llatí sanctus; hagios en grec i qâdosh "elegit per Déu" en hebreu) és una persona distingit en les diverses tradicions religioses per les seves relacions particulars amb les divinitats i la seva superioritat espiritual o moral respecte a la resta d'humans. Es considera que després de la seva mort, es troben en companyia de la divinitat.

Taula de continguts

[edita] Els sants en el cristianisme

[edita] Església primitiva

En la tradició cristiana es tracta de persones destacades per les seves virtuts i són venerats com a moldels capaços de mostrar als altres un camí exemplar de perfecció.

L'Església ha afirmat des dels seus orígens, que a través del baptisme, tots els cristians són cridats a la santedat. Sant Pau definia la santedat com l'estat de comunió amb Déu.

En sentit estricte però, es consideren sants aquelles persones que després de morts contemplen a Déu al cel i intercedeixen pels éssers humans de la Terra.

En un inici, es veneraven com a sants els màrtirs, ja que el seu sacrifici esborra tot pecat; i els apòstols pel fet d'haver estat escollits per Jesús.

A poc a poc, el concepte de sant es va anar ampliant i nombroses personalitats de l'Església primitiva adquiriren la reputació de la santedat.

[edita] Església catòlica

Segons l'Església catòlica, els sants formen l'anomenada Església triomfant i intercedeixen davant de Déu per la humanitat, pels vius a la Terra i pels difunts del Purgatori: és l'anomenada comunió dels sants. Tots ells tenen la seva festivitat conjunta el dia de Tots Sants

Els sants inscrits al martirologi romà són els declarats per l'Església Catòlica com indubtablement presents al Paradís i que per tant poden ser objecte de culte públic.

L'Església catòlica estableix la santedat de certes persones mitjançant els processos oberts per la Congregació per les causes dels sants El procés té diverses etapes: venerabilitat, beatificació i canonització. En l'última etapa, el procès de canonització adopta les formes d'un procés legal en el que una persona (tradicionalment anomenada advocat del diable) assumeix l'equivalent a l'acusació per argumentar en contra de la suposada santedat. Antigament, els sants eren declarats pels bisbes, però al llarg dels segles s'ha anat centrant a Roma, i després del primer mil·leni, només el Papa pot canonitzar.

Després del Concili Vaticà II, el termini a esperar despreś de la mort s'ha fet més curt i el nombre de miracles despreś de la mort s'ha reduït a dos.

Sota el pontificat de Joan Pau II, en un període de 25 anys, es proclamaren no menys de 2000 beatificacions o canonitzacions, mentre que els seus predecessors necessitaren diversos segles per només uns centenars de declaracions.

[edita] Església ortodoxa

Segons l'Església ortodoxa, la santedat és una participació en la vida de Crist i els sants són anomenats així en la mesura que són suficientment obedients a la seva figura com per representar fidelment la seva imatge.

Quan la veneració a un difunt s'extèn entre els fidels, es reuneix el sínode en torn al primat (patriarca o arquebisbe) i estudia la santedat d'aquella persona. És possible que llavors ja hi hagués pintades icones en la seva memòria. Quan es proclama la santedat, es determina el dia o dies de festa litúrgica i s'adopta un himne en honor seu i es comença a el·laborar un cànon iconogràfic pel sant. En el calendari ortodox el dia consagrat a la memòria de tots els sants és el primer diumenge després de Pentecosta.

[edita] Esglésies protestants

El luteranisme, a diferència de la resta del cristianisme, rebutja el culte als sants i a les seves relíquies, i el seu paper com a intercessors entre Déu i els homes. No nega, però la seva existència, ni que siguin recordats i commemorats en els oficis litúrgics, per les seves virtuts i la seva funció de models de vida cristiana. La paraula "sant" es considera normalment sinònim de cristià, i s'insisteix en el fet que només Déu coneix als seus. Per tant, s'abstenen de declarar sant a ningú.

Mantenen, però, al calendari i anomenen sants (sense retre-hi culte) aquells que, com a model i per tradició, han estat venerats pels fidels: els personatges del Nou Testament. sants com els apòstols, els anomenats renovadors de l'Església (alguns fundadors o persones que han contribuït a la millora del cristianisme en general), i altres figures. També per tradició, en alguns països protestants s'ha conservat el patronatge dels sants que han tingut un paper important en l'evangelització del país, com ara Santa Brígida a Suècia o Sant Olaf a Noruega.

A banda, també es recorden als oficis, sense atorgar-los cap veneració com a sants, aquelles persones que han contribuït decisivament a la difusió i consolidació dels corrents protestants, com Martí Luter o Johann Sebastian Bach.

L'anglicanisme, pel seu cantó, manté una posició intermèdia: rebutja el culte als sants, però en manté el record de totes aquelles figures santes que hi havia al calendari litúrgic abans de la separació de l'Església catòlica, a banda da la incorporació de nous personatges que són recordats als oficis.

[edita] Els Sants a les arts

Per reconèixer un sant a una escultura o pintura, se'l representa amb els seus atributs característics, originats s la seva història personal i sobretot per la seva mort. N'hi ha de generals per a una classe de sants i d'altres lligats a un sant en concret. Els més comuns es resumeixen a continuació

[edita] Atributs generals

  • drac: indica victòria sobre pagans o infidels
  • bandera: significa origen noble
  • palma: indica mort per martiri
  • lliri: virginitat
  • espasa: combatents per la fe

[edita] Atributs particulars

[edita] Articles relacionats

[edita] Enllaços externs

Commons-logo.svg
 A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a:
Sant
Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/wiki/Sant»