Roure

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de nom comúRoure
Nom comú sense valor taxonòmic
Fulles i glans de roure pènol

El terme roure (o aglaner, aglanera i glaner[1]) pot ser usat per a referir-se a diverses espècies d'arbres del gènere Quercus que tenen la fulla caduca (o marcescent). Diferenciant-los així dels Quercus de fulla perenne que seien les alzines, la carrasca o el coscoll.

En el seu ús originari, el terme, derivat del llatí robur, designa espècies europees de Quercus de fulles toves, de vora sinuosa, caduques, pròpies de climes temperats oceànics; o bé de variants fresques, per altitud, del clima mediterrani. Un bosc on l'espècie predominant és el roure se'n diu roureda.

Alguns roures que es poden trobar a les nostres contrades són:

  • Roure pènol (Quercus robur), el més notable dels roures europeus i l'espècie forestal dominant al vessant atlàntic d'Europa. Als Països Catalans només n'hi ha a la plana d'Olot i a la Vall d'Aran.
  • Roure de fulla grossa (Quercus petraea), espècie d'ecologia semblant al roure pènol. Als Països Catalans només es troba a Catalunya: a la zona dels Pirineus, a les muntanyes del prelitoral central, el Moianès i Prades, on té el seu límit sud.
  • Roure reboll (Quercus pyrenaica). Dels roures mediterranis, és el més estès a la península Ibèrica, si bé als Països Catalans només es troba a les muntanyes de Prades i a Penyagolosa (Alt Maestrat).
  • Roure martinenc (Quercus humilis, sinònim de Quercus pubescens). Es distribueix per l'Europa meridional, des del nord-est de la península Ibèrica, passant per Itàlia i els Balcans, fins a l'Àsia Menor.
  • Roure de fulla petita (Quercus faginea). Té uns requeriments ecològics semblants als de la carrasca, ja que està adaptats a l'eixut molt millor que els altres roures. De fet, les seves fulles petites i endurides recorden les de les alzines, però en ser caducifolis suporten molt millor les baixes temperatures, i per això a Catalunya trobem les rouredes de roure de fulla petita al Prepirineu occidental, fent de transició entre els carrascars i les rouredes més humides (vegeu Mínimes i màximes absolutes).
  • Roure cerrioide (Quercus cerrioides). Es considera un creuament entre el roure martinenc i el roure de fulla petita. Entre altres comunitats, el trobem a l'alzinar amb roure cerrioide (Viburno tini-Quercetum ilicis subass. cerrioidetosum), per exemple al vessant obac de la serra de Collserola, on aquesta espècie va ser descoberta.[2]
  • Roure africà (Quercus canariensis)

Propietats i característiques[modifica]

La seva escorça és fosca i arrugada. Les fulles fan entre 4 i 15 cm de llargada i són més o menys dures segons les espècies. Per l'anvers són de color verd fosc; pel revers alguns tenen petits pèls i són de color verd grisós.

El roure pot produir una excrescència tumoral, l'Agalla (botànica).

Vegeu també[modifica]

Quercus acuta.
Quercus acutissima.
Quercus agrifolia.
Quercus alba.
Quercus aliena.
Quercus bicolor.
Quercus faginea.
Quercus palustris 001.jpg.
Quercus pubescens.

Espècies[modifica]

B[modifica]

C[modifica]

D[modifica]

E[modifica]

F[modifica]

G[modifica]

H[modifica]

I[modifica]

J[modifica]

K[modifica]

L[modifica]

M[modifica]

N[modifica]

O[modifica]

P[modifica]

R[modifica]

S[modifica]

T[modifica]

U[modifica]

V[modifica]

W[modifica]

X[modifica]

Referències[modifica]

  1. DCVB, DIEC
  2. Masclans i Girvès, Francesc. Guia per a conèixer els arbres. (8a. ed. 1988). Barcelona: Montblanc-Martín/CEC, 1958. ISBN 84-85135-41-5.