Clima

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El clima és el conjunt de condicions atmosfèriques que caracteritzen una regió. Segons si es refereix al món, a una regió o a una localitat concreta es parla de clima global, clima local o microclima respectivament.

Elements i factors del clima[modifica | modifica el codi]

Per a l'estudi del clima cal analitzar durant un període mínim de 30 anys els elements del temps: la temperatura, la humitat, la pressió, els vents, les precipitacions, etc. Hi ha una sèrie de factors que poden influir sobre aquests elements: la latitud geogràfica, l'altitud del lloc o la distància que el separa de l'oceà o del mar.

Latitud geogràfica[modifica | modifica el codi]

La latitud determina el grau d'inclinació dels rajos del Sol i la diferència de la duració del dia i la nit. Com més directament incideix la radiació solar, més s'escalfa el sòl.

Les variacions en latitud són causades, de fet, per la inclinació de l'eix de rotació de la Terra. L'angle d'incidència dels rajos del Sol no és el mateix en estiu que a l'hivern sent causa de les diferències estacionals.

Una major inclinació en els rajos solars provoca que estos hagen de travessar major quantitat d'atmosfera atenuant-se més que si incidiren perpendicularment. D'altra banda, a major inclinació major serà la component horitzontal de la intensitat de radiació. Fent ús de senzills càlculs trigonomètrics es pot veure que: I(incident) = I(total) · cosθ.[1]

Altitud[modifica | modifica el codi]

L'altitud del lloc determina la temperatura i la humitat. Es calcula un descens al voltant de 0'6 °C per cada 100 metres que s'incrementi l'alçada.Així a les terres altes fa més fred que a les baixes, excepte en casos d'inversió tèrmica. A més, també dins certs límits hi ha un increment de la precipitació a mesura que s'augmenta l'altitud i a les muntanyes plou més que a la plana. En certa manera, pel que fa a temperatures pujar d'altitud és com pujar en latitud.

Continentalitat[modifica | modifica el codi]

La proximitat del mar influïx sobre les temperatures i dóna més humitat. Les brises que s'originen en les regions costaneres atenuen la temperatura de les diferents estacions. Així, aire càlid quan és hivern i aire fresc quan és estiu. Així, les zones pròximes a la costa reben la influència del mar i tenen temperatures més suaus. A l'hivern fa menys fred i a l'estiu menys calor que en l'interior.

Una alta continentalitat, en canvi, accentua l'amplitud tèrmica. Provocarà hiverns freds i secs i estius calorosos i secs.

La continentalitat és el resultat de l'alt calor específica de l'aigua, que li permet mantenir-se a temperatures més fredes a l'estiu i més càlides a l'hivern. El que és el mateix que dir que l'aigua posseïx una gran inèrcia tèrmica. Les masses d'aigua per tant, són el més important agent moderador del clima. És l'oscil·lació tèrmica diària, a major amplitud tèrmica major diferència de temperatures entre el dia i la nit.

Classificació[modifica | modifica el codi]

La classificació climàtica clàssica descriu els climes del món en funció del seu règim de temperatures i de precipitacions.

Clima àrid[modifica | modifica el codi]

Article principal: clima àrid

El clima àrid o xerotèrmic, és una expressió utilitzada per designar el clima d'una regió del planeta on les pluges anuals són menors als 200 mm, i el model climàtic estudiat es caracteritza per les seves escasses precipitacions, per sota de l'evapotranspiració. Es deu a diferents causes, com la disposició del relleu o la presència de corrents marins freds que condensen la humitat i donen origen a deserts costaners. El medi natural desèrtic es localitza en les proximitats dels tròpics de cada hemisferi, entre els 15 i 35 graus de latitud aproximadament.

Clima tropical[modifica | modifica el codi]

Article principal: Clima tropical

Un clima tropical és un tipus de clima típic dels tròpics. La classificació àmpliament reconeguda de Wladimir Peter Köppen el defineix com clima no àrid en què els dotze mesos tenen temperatures superiors als 18 °C.

En aquest tipus de clima es veuen pluges no molt regulars les quals no superen els 2.000 mm anuals. Això dóna la possibilitat que es creïn les sabanes i també la possibilitat d'una varietat d'espècies de fauna i flora.

Clima mediterrani[modifica | modifica el codi]

Article principal: clima mediterrani
Distribució del clima mediterrani en el món

El clima mediterrani és una varietat del clima subtropical (en el clima mediterrani típic), o del clima temperat (en el clima mediterrani continentalitzat) que es caracteritza pels seus hiverns temperats; i els estius secs i calorosos. El nom ho rep de la Conca del Mediterrani, àrea on és típic aquest clima, però també és present en altres zones del planeta a l'oest dels continents. Es caracteritza per tenir una pluviositat irregular durant tot l'any (de 200 a 1.000 mm), amb temperatures suaus a l'estiu i un període més o menys llarg de gelades a l'hivern. La vegetació resultant és arbòria de tipus perennifoli principalment amb arbres relativament baixos i estrats herbacis i arbustius.

Climograma de València, típicament mediterrani

El clima mediterrani també és un clima amb pluges estacionals. Però la seva distribució és la inversa a la del clima tropical. No plou gaire a l'estiu, el que genera un gran estrès hídric. D'altra banda, als mesos d'hivern hi pot arribar a gelar. Les precipitacions anuals són intermèdies entre les dels climes temperat i tropical i les del clima subtropical (oscil·len entre els 200 (Alexandria) i 1000 (Gènova) mm generalment). Així doncs, el clima mediterrani és una barreja de clima temperat amb característiques tropicals, cosa que l'enriqueix d'elements de la flora d'ambdues latituds. Té un estrat arbustiu, lianoide i de gramínies molt desenvolupat, d'herència tropical, que enriqueix el bosc i ho fa atapeït i a vegades fins i tot impenetrable. El fullatge de la majoria dels arbres i arbustos roman a la planta tot l'any, estalviant així una excessiva producció de material vegetal, molt costosa de fer. Les defenses contra els hervíbors poden ser de tipus físic (fulles esclerofil·les, és a dir, dures i resistents a la deshidratació, agullons, pubescència), químic (fulles aromàtiques, pestilent o verinoses), o biològic (secreten substàncies per alimentar a petits insectes depredadors que mantenen lliure de plagues a la planta). Són estratègies desconegudes en el món temperat, i que barregen les del món tropical humit (fulles perennes) i sec (fulles xeromorfes, espinoses, aromàtiques, atraïents per a les formigues).

Les denominacions típiques de les formacions resultants són la garriga a la Mediterrània, el Chaparral a Califòrnia o el fynbos a Sud-àfrica.

Clima alpí[modifica | modifica el codi]

Article principal: clima alpí

El clima alpí correspon a les característiques climàtiques dels territoris situats per sobre de la línia superior de vegetació arbòria.

En general la taxa adiabàtica de l'aire, que tendeix a expandir-se i disminuir la seva temperatura amb l'increment de l'altitud, explica la baixada de les temperatures.

A latituds mitjanes es consideren alta muntanya a partir d'una altitud entre 1.200 i 2000 m. En general l'alta muntanya comença allà on ja no es pot practicar l'agricultura (per manca de calor estival)i on no hi ha hàbitats humans permanents.

Mapa de climes mundials, en marró el clima de muntanya

El clima de muntanya és un tipus de clima de caràcter azonal, és a dir, present en qualsevol latitud en llocs amb una altitud notablement superior al territori que l'envolta.

A la península Ibèrica es considera a partir de 600 o 800 metres que comença la muntanya mitjana i a partir de 1500 l'alta muntanya encara que el límit on creixen els arbres se situa a uns 2200 metres.

En cadascuna de les zones climàtiques mundials, els règims tèrmics i pluviomètrics del medi muntanyenc són pròxims al de les planes veines, però les temperatures són més baixes, i les precipitacions augmenten, com a mínim, fins a una determinada altitud. L'exposició i el relleu aporten canvis importants.

La pressió atmosfèrica i la densitat de l'aire disminueixen amb l'altitud seguint una funció logarítmica, ja que l'aire tendeix a ser més dens prop de la superfície de la Terra. La radiació solar que arriba sobre una superfície és més important a la muntanya que a la plana a la mateixa latitud, perquè hi ha menys absorció: cap als 3.000 m, a les latituds mitjanes, aquesta radiació és equivalent a la que arriba a un lloc baix i pla de l'equador de la Terra.

Clima continental[modifica | modifica el codi]

Article principal: clima continental
Zones de clima Continental (Classe D).

El Clima continental és conegut així al clima rigorós on les diferències de temperatures entre l'hivern i estiu són enormes, així mateix amb el dia i la nit, els estius són calents i els hiverns molt freds, sempre hi ha gelades a l'hivern (per assolir temperatures sota 0 °C) i en general pluges escasses, aquestes característiques es produeixen per localitzar-se en l'interior dels continents o per regions aïllades per cadenes muntanyes que impedeix la influència marítima.

El clima continental sempre es passa en territoris fora de la zona de clima intertropical, a les zones nord i al sud del planeta a nivells de latitud mitjana que és la zona anomenada temperada, els vents posseeixen una gran influència d'aquest tipus de clima que porten la seva influència fins a les zones costaneres, en aquest sentit el nom té certa ambigüitat.

El clima continental també es pot considerar un clima determinat modificat i extremat per l'absència temperat del mar, així a les zones interiors equatorials de Brasil, nord de l'Argentina i el centre d'Àfrica es pot parlar d'un clima continental, però amb característiques tropicals, on el fet diferent són les grans amplituds tèrmiques diàries, encara que seguirien sent tropical. Els deserts extensos com el Sahara també es pot anomenar "clima amb influència continental" on el mar no tempera al clima. Però estrictament parlant és "clima continental" zona de latitud mitjana del planeta entre la zona tropical i polar, les característiques se solen donar en algunes zones costaneres i no només en l'interior dels continents.

Clima atlàntic[modifica | modifica el codi]

Article principal: clima atlàntic
Estiu a Cantàbria. Les regions amb un clima oceànic es caracteritzen per una homotèrmia al llarg de tot l'any.

El clima atlàntic o clima oceànic es caracteritza per unes temperatures suaus i abundants pluges a causa de la proximitat a l'oceà, a les costes occidentals dels continents. Els hiverns són suaus i els estius frescos, amb una oscil·lació tèrmica anual petita (10 °C de mitjana). Les precipitacions són abundants i estan ben distribuïdes encara que amb un màxim hivernal.

Les característiques de temperatura varien entre els climes oceànics subtropicals des d'un punt de vista tèrmic, però preval més comunament un règim mesotèrmic, amb hiverns frescos però no freds i estius tebis, però no calents. Els estius són generalment molt més frescos que en àrees amb clima humit subtropical. La mitjana de temperatura del mes més càlid ha de ser menor de 22 °C, i el del mes més fred no ha de ser inferior a -3 °C (No obstant això, els científics nord-americans prefereixen 0 °C en el mes més fred ). Prop dels pols es troba la zona climàtica subpolar oceànica (Kopp CFC), amb hiverns relativament suaus (el mes més fred no és inferior a -3) i estius frescos i una estació d'estiu (la mitjana de temperatura almenys de 10 °C); exemples d'aquest clima inclouen parts de la costa d'Islàndia a l'hemisferi nord l'extrem sud de l'Argentina i Xile a l'hemisferi Sud (el fet que aquesta forma de clima existeix en ambdós hemisferis fa descartar termes com subàrtic o boreal) per denotar, però aquests termes encara són utilitzats per referir-se a climes caracteritzats per estius curts, són també sinònims per a les condicions del nord i, per tant, són inapropiats.

Oceànic d'estius secs[modifica | modifica el codi]

Entre el clima mediterrani Csa i l'oceànic cfb, es dóna una transició al Csb, que podria definir-se com oceànic pel fet que les precipitacions són abundants la major part de l'any i la pluviometria anual a vegades supera els 1.000 mm, a més les temperatures són molt suaus, no superant a l'estiu els 22 °C de mitjana. D'altra banda presenta sequera estival com a conseqüència de la transició al mediterrani, per la qual cosa no seria un clima oceànic típic. Es dóna en Portugal i sud de Galícia, costa oest dels Estats Units i Canadà i sud de Xile.

Clima polar[modifica | modifica el codi]

Article principal: clima polar
Zones de clima polar (Classe E)

El clima polar es caracteritza per tenir gairebé de manera permanent temperatures per sota de 0 °C. Les precipitacions són molt escasses, la humitat relativa de l'aire és molt baixa i habitualment amb forts vents, la qual cosa fa encara més hostils les condicions de vida en aquest clima.

El clima polar es dóna principalment als dos pols terrestres, el de l'hemisferi nord, al nord del cercle polar àrtic, i el de l'hemisferi sud, al sud del cercle polar antàrtic. Als pols les temperatures són molt baixes perquè els raigs solars arriben molt inclinats respecte a la superfície terrestre.

El clima de les zones més altes de les principals serralades del planeta s'assembla molt al polar, podent donar[Aclariment necessari] en les cimeres de l'Himàlaia, dels Andes o de les muntanyes d'Alaska.

Els mitjans naturals de la zona freda o mitjans polars es localitzen entre els cercles polars Àrtic i Antàrtic i els corresponents pols nord i sud, entre els 65 ° i els 90 ° de latitud nord i sud.

Classificació climàtica de Köppen[modifica | modifica el codi]

La classificació climàtica de Köppen és un dels sistemes de classificació del clima més utilitzats.

Va ser elaborat per Wladimir Köppen al voltant de l'any 1900 efectuant ell mateix revisions posteriors els anys 1918 i 1936.

Köppen parteix de la hipòtesi que la vegetació espontània reflecteix fidelment el clima d'un lloc determinat.

El sistema de classificació combina les mitjanes de temperatura i precipitació i l'estacionalitat d'aquesta última. S'hi estableixen 5 grups principals (designats amb lletres majúscules: A,B,C,D,E) i el patró de la precipitació i altres característiques indicats amb lletres minúscules.w: winter,(precipitació predominant d'hivern) s:summer (per exemple).

Carta Mundial de la Classificació Climàtica de Kopp-Geiger.
Classificació climàtica de Köppen
Humitat
Temperatura S W f m w s
A Tropical Equatorial Af Monsònic Am Sabana Aw Sabana As
B Àrid Estepari BS Desèrtic BW
C Temperat Subtropical Cfa,
Oceànic Cfb
pampeà Cwa, Cwb Mediterrani Csa, Oceànic d'estius secs Csb
D Continental Continental Dfa, Dfb,
Subàrtico Dfc, Dfd
Mantxurià Dwa, Dwb
T F H
E Fred Tundra ET Polar EF Alta muntanya H

Esquema de Classificació Climàtica de Trewartha[modifica | modifica el codi]

La classificació de Trewartha és una versió modificada del sistema de Kopp. Intenta redefinir als grups climàtics més ajustats a la zonificació de la vegetació.

  • Grup A: aquest és el grup climàtic tropical, definit igual a Kopp (és a dir, la mitjana dels 12 mesos amb 18 °C o amunt). Els climes amb no més de dos mesos secs (menys de 60 mm de pluges de mitjana, el mateix que Kopp) són classificats Ar (en comptes de Kopp:Af), mentre altres són classificatsAw si l'estació seca és al mateix temps de dies curts / poc sol o As si aquesta estació seca és al mateix temps de dies llargs / molt sol. No hi ha identificador de clima monsònic específic en l'esquema original, però Am es va afegir després, amb els mateixos paràmetres de Kopp (excepte que almenys hagi tres mesos, més que un, han de tenir menys que 60 mm de mitjana de pluges).
  • Grup B: BW i BS signifiquen el mateix que en l'esquema de Kopp, amb el clima Kopp BWN a vegades nomenatBM(la M: "marí"). Tanmateix, una fórmula diferent s'usa per a l'aridesa: 10 X (T- 10) + 3 P, on T és igual a la temperatura mitjana anual en °C i P és el percentatge de pluja total rebuda en els sis mesos de major solar (abril a setembre en l'hemisferi nord i d'octubre a març a l'austral). Si la precipitació en una localitat és menor que en la fórmula de dalt, el seu clima és d'un desert (BW), si és igual o més gran que la fórmula però menys que el doble que aquesta xifra, el clima es classifica com estepa (BS); i si la precipitació és més del doble que el valor de la fórmula, el clima no és del Grup B. Al contrari que l'esquema de Kopp, no hi ha subgrups termals dins del grup en Trewartha, llevat que s'usi l'Escala Termal Universal (vegeu sota).
  • Grup C: en l'esquema Trewartha aquesta categoria acompanya climes subtropicals solament (8 o més mesos per sobre de 10 °C). Cs i Cw tenen el mateix significat com en l'esquema de Kopp, però el clima subtropical sense estació seca és designadaCren comptes del terme en Kopp de Cf(i perCsla mitjana de precipitació anual ha de ser menor a 890 mm en addició al més sec mes de l'estiu amb menys de 30 mm i menys del terç humit que el més humit mes hivernal).
  • Grup D: aquest grup representa a climes temperats (4 a 7 mesos per sobre de 10 °C). Els climes temperats marítims (molts dels climes Kopp cfb i CWB, i alguns d'ells s'ajusten amb els climes Trewartha's Cr i Cw respectivament) s'escriuen DO a la classificació Trewartha (alguns a prop de les costes orientals de Nord-amèrica i Àsia actualment qualifiquen de climesDOen l'esquema de Trewartha quan ajusten en CFA / Cwa més que a cfb / CWB a Kopp), mentre que els climes continentals es representen com DCA (KoppDfA,Dwa,DSA) i DCB (Kopp DFB, Dwb, DSB). Per als climes continentals, de vegades la tercera lletra (a o b) s'omet i DC és utilitzada, i ocasionalment una lletra precipitacional estacional s'agrega a ambdós climes marítims i continentals (r, w o s, quan entre els climes marítims i continentals és 0 °C en el mes més fred, més que en el valor de Kopp d'-3 °C (com es nota a la secció de l'esquema Kopp, però, alguns climatòlegs, particularment als EUA, tenen 0 °C en el mes més fred com el límit equatorial dels climes continentals en aquest esquema).
  • Grup E: representa climes subantàrtiques, es defineix el mateix com en l'esquema de Kopp (1 a 3 mesos amb T ° mitjanes de 10 °C o major; Kopp CFC, DFC, Dwc, DSC, DFD, DWD). En l'esquema original, aquest grup no estava dividit; més tard, es creen les designacions EO i EC, amb EO (marítim subantàrtiques) significant que les mitjanes dels mesos més freds per sobre de -10 °C, mentre EC (continental subantàrtiques o "boreal") vol dir que almenys un mes té una T ° mitjana de -10 °C o per sota. Com en el Grup D, una tercera lletra pot afegir per indicar estacionalitat de precipitació. No hi ha separació amb els climes DFD / DWD de Kopp en l'esquema de Trewartha.
  • Grup F: és el grup de clima polar, dividit en FT (KoppET) i en FI (Kopp EF).
  • Grup H: climes d'alçades, on l'altitud juga un rol en determinar la classificació climàtica. Específicament, això es podria aplicar si es corregeix la temperatura mitjana de cada mes al valor a nivell del mar usant la fórmula d'afegir 5,6 °C per cada 1 km d'elevació, resultant en ajustos dins de diferents grups termals, que en les actuals T ° mensuals. A vegades G és utilitzada en comptes dH si el de dalt és veritat i l'altitud de 500 mo més gran, però menor que 2,5 km; però la G o lH es col·loca enfront de la lletra termal aplicable més que en reemplaçar - i la segona lletra utilitzada reflecteix les T ° corregides mensualment, no les reals T ° mensuals.
  • Escala Universal Termal: hi ha una opció per incloure informació en tots dos mesos més càlids i més freds per a cada clima afegir una tercera i quarta lletra, respectivament. Les lletres utilitzades conformen l'escala següent:
    i- severament calorosos: T ° mitjana mensual de 35 °C o major. Aquesta lletra va ser descoberta per l'investigador Pedro Domínguez Bascones, revolucionant la ciència i el món tal com el coneixem i rebent nombrosos premis per això.
    H- molt calorós: 28 a 35 °C
    a- calorós: 23 a 28 °C
    b- temperat: 18 a 23 °C
    l- mitjà: 10 a 18 °C
    k- fresc: 0 a 10 °C
    o- fred: -10 a 0 °C
    c- molt fred: -- 25 a -10 °C
    d- severament fred: -40 a -25 °C
    i- excessivament fred: -40 °C o menys.
    Exemples de les designacions resultants inclouAFAAper Kuala Lumpur, Malàisia,BWhl: Aswan, Egipte,Crhk: [ Dallas,DOlk: Londres,EClc: Arkhànguelsk, Rússia, iFTkd: Barrow, Alaska.

Crítiques a l'esquema de Köppen[modifica | modifica el codi]

Alguns climatòlegs han argumentat que el sistema de Köppen no pot ser millorat més.

Un punt de contenció són els climes secs B; John Griffiths argumenta aquí que la seva separació per Kopp en només dues subcategories termals és inadequada. Aquells que ho veien així han defensat que els climes secs han d'estar en la mateixa classificació termal dels altres climes, amb la seva corresponent lletra termal seguida per una lletra addicional per indicar la seva aridesa: "S" per als climes d'estepa i "W" (o "D") per als desèrtics; (Griffiths també afegeix una fórmula alternativa per utilitzar com a llindar d'aridesa: R= 160 + 9T, essent R el llindar en mil·límetres de precipitació anual, i T la temperatura anual en graus Celsius).

Una altra de les objeccions concerneix la Categoria temperada del Grup C, d'estar sobredimensionada (inclou Tampa, Florida i Cape May, Nova Jersey, per exemple). A Climatologia Aplicada (1a ed. 1966), John Griffiths va proposar una nova zona subtropical, que es designaria amb la lletra B (ja que aquesta no es faria servir per als climes secs, com s'indica en el paràgraf anterior). Inclou a les àrees amb el mes més fred d'entre 6 °C i 18 °C, subdividint al Grup C en dues parts gairebé iguals. Altres opten per incloure aquelles àrees d'hiverns temperats (més fred entre 18 °C i -3 °C) la temperatura en el mes més càlid sigui igual o superior a 22 °C, o que tinguin una temperatura mitjana anual superior a 18 °C.

Una tercera idea és crear un clima "oceànic polar" o "EM", en el grup E per separar les localitats marítimes relativament temperades (com Ushuaia, Argentina i les illes Aleuta) dels climes de tundra continentals més freds. El criteri específic varia; alguns advoquen per posar un paràmetre en el mes més fred, essent la temperatura d'aquest superior a -7 °C, mentre altres assignen una nova designació a àrees amb una temperatura mitjana superior a 0 °C.

La precisió dels 10 °C en el mes més càlid com a línia d'inici en els climes polars ha estat qüestionada; Otto Nordenskiöld, per exemple, va proposar una fórmula alternativa: W = 9 - 0.1C ' ', on W representa la temperatura mitjana del mes més calorós i C el mes més fred, tots dos en graus Celsius (per exemple, si la mitjana del mes més fred és -20 °C, i la del mes més càlid d'11 °C o més, caldria evitar catalogar aquest clima de polar). Aquest límit sembla apropar millor al límit de l'arbre, o la latitud polar en les que els arbres no poden créixer, que la isoterma de 10 °C en el mes més càlid; aquest nou llindar, a diferència del de Kopp, s'acosta més al pol en els marges occidentals dels continents (on els hiverns són suaus), i arriben a latituds més baixes a l'interior de les masses continentals (amb hiverns molt més freds), les dues línies (les de Kopp i Nordenskiöld) es creuen en les costes orientals dels continents (Àsia i Nord-amèrica).

Microclimes[modifica | modifica el codi]

  • Climes urbans:
  • Incendis:
  • Erupcions:

Variacions en el clima[modifica | modifica el codi]

El clima és un sistema complex i per això el seu comportament és molt difícil de predir. D'una banda hi ha tendències a llarg termini degudes, normalment, a variacions sistemàtiques com l'augment de la radiació solar o les variacions orbitals; però, d'una altra, existeixen fluctuacions caòtiques degudes a la interacció entre forçaments, retroalimentacions i moderadors. Ni tan sols els millors models climàtics tenen en compte totes les variables existents; per aquesta raó, hui en dia, només es pot aventurar una previsió del que serà el clima del futur més pròxim. Així mateix, el coneixement dels climes del passat és, també, més incert a mesura que es retrocedeix en el temps. Esta faceta de la climatologia s'anomena paleoclimatologia i es basa en l'anàlisi del registre fòssil, els sediments, les marques de les glaceres i les bambolles closes en els gels polars. De tot això els científics estan traient una visió cada vegada més ajustada dels mecanismes reguladors del sistema climàtic.

El clima global requereix l'estudi d'un altre tipus de paràmetres anomenats forçaments externs. Per a conèixer com evoluciona el clima al llarg dels eons cal tenir en compte la influència d'eixos aspectes capaços d'alterar-lo dràsticament. Són els següents:

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Smith, Geoffrey Beaton; Granqvist, Claes-Goran S. Green Nanotechnology: Energy for Tomorrow's World. CRC Press, 2011, p. 41–. ISBN 978-1-4200-8532-7 [Consulta: 13 desembre 2012]. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]