Oceà Atlàntic

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Oceà Atlàntic
  Atlantic Ocean.png
Localització administrativa
País Diversos
Localització geogràfica
Continent Amèrica, Àfrica i Europa
Coordenades 0° N, 30° O / 0°N,30°O / 0; -30Coord.: 0° N, 30° O / 0°N,30°O / 0; -30
Geografia
Superfície 106.400.000 km².
Profunditat màxima 9.200 m. (Fossa de Puerto Rico)
Profunditat mitjana 3.900 m.
Capacitat 354.700 000 km³
Mapa
  Oceà Atlàntic
Oceà Atlàntic

L'oceà Atlàntic és un dels cinc oceans de la Terra entre Amèrica -a l'oest- i Europa i Àfrica -a l'est. L'oceà ocupa una conca allargada, en forma d'"S", estesa de Nord a Sud i dividida en l'Atlàntic Nord i el Sud pels corrents equatorials a una latitud de 8 ° nord, aproximadament. Limitat per Nord-amèrica i Sud-amèrica a l'oest i Europa i Àfrica a l'est, l'Atlàntic està lligat a l'Oceà Pacífic per l'Oceà Àrtic al nord i el Pas de Drake al sud. També existeix una connexió artificial entre l'Atlàntic i el Pacífic pel Canal de Panamà. A l'est, la línia que divideix l'Atlàntic i l'Oceà Índic és el meridià 20 ° est. L'Atlàntic està separat de l'Oceà Àrtic per una línia que va de Groenlàndia al sud de les illes Spitsbergen al nord de Noruega.

Cobreix aproximadament el 20% de la superfície terrestre i només l'oceà Pacífic el supera en mida. Amb els seus mars adjacents ocupa una àrea de 106.450.000 km²; sense ells, té una àrea de 82.362.000 km². L'àrea de terra que drena a l'Atlàntic és quatre vegades la del Pacífic o la de l'Índic. El volum d'aigua a l'Atlàntic, amb els seus mars adjacents, és 354.700.000 km3 i sense ells 323.600.000 km3.

La profunditat mitjana de l'Atlàntic, amb els seus mars adjacents, és de 3.332 m; sense ells és de 3.926 m. La profunditat més gran, 8.605 m, és a la fossa de Puerto Rico. L'amplada de l'Atlàntic varia els 2.848 km que hi ha entre Brasil i Libèria i els 4.830 km que hi ha entre els Estats Units i el nord d'Àfrica.

L'Oceà Atlàntic té costes irregulars indentades per nombroses badies, golfs, i mars. Inclouen el mar del Carib, el golf de Mèxic, el golf de Sant Llorenç, la badia de Hudson, la badia de Baffin, el mar Mediterrani, el mar Negre, el mar del Nord, el mar Bàltic, el mar de Barents, el mar de Noruega, i el mar de Weddell. Una altra característica és que el seu nombre d'illes és relativament petit. Inclouen les Svalbard (o Spitsbergen), Groenlàndia, Islàndia, Gran Bretanya, Irlanda, Fernando de Noronha, les Açores, les Illes Madeira, les Canàries, les de Cap Verd, les Bermudes, les Índies Occidentals, Ascensió, Santa Helena, Tristan da Cunha, les Falkland (o Malvines), i les de Geòrgia del Sud, a més de les del Carib.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

El nom «Atlàntic» provindria del tità Atles que posseïa, segons els antics grecs, les columnes que aguantaven el cel (en grec antic, tlaô, significa «portar» o «suportar»), de les que formaven part les famoses Columnes d'Hèrcules (actualment, l'estret de Gibraltar). Per tant, pels antics, aquest terme designava principalment el mar que es trobava més enllà de l'estret, per oposició al mar Mediterrani. El seu nom també podria venir dels pobles libis dels atlants, descrits per Herodot, i que poblaven la riba nord-africana de l'ocèa Atlàntic i les muntanyes de l'Atles marroquí, al nord-est de l'Àfrica.

Geografia física[modifica | modifica el codi]

Localització i delimitació de l'IHO[modifica | modifica el codi]

Vista de l'Oceà Atlàntic a la costa del Brasil. A l'oceà Atlàntic s'hi pot presentar un temps tranquil com el de la imatge, però també és font d'huracans.

L'oceà Atlàntic es troba entre el continent americà i Eurafrasia, un terme que designa Europa, l'Àfrica i l'Àsia com una sola entitat. La Terra es compon de cinc oceans que formen un sol cos d'aigua salada, sent els límits entre ells sovint arbitraris, la qual cosa dóna lloc a certa controvèrsia (cas dels límits entre els oceans Atlàntic i Àrtic, en especial[1]) i l'Atlàntic no n'és una excepció. Els oceans Atlàntic i Pacífic són els dos únics que estan en contacte amb els altres quatre.

La màxima autoritat internacional en matèria de delimitació de mars a efectes marítims, l'Organització Hidrogràfica Internacional (International Hydrographic Organization, IHO), a la seva publicació de referència mundial, «Limits of oceans and seas» ( Límits d'oceans i mars, 3a edició de 1953), considera que l'oceà Atlàntic està dividit en dues parts, Nord i Sud (els assigna els nombres d'identificació 23 i 32) i els defineix de la forma següent:

« OCEÀ ATLÀNTIC NORD
A l'oest. Els límits orientals del mar Carib (21); els límits sud-est del golf de Mèxic (26), des de la costa nord de Cuba a l'illot Hueso; el límit sud-oest de la badia de Fundy (25); i els límits sud-est i nord-est del golf de San Llorenç (24).
Al nord. El límit sud de l'estret de Davis (15), des de la costa de Labrador fins a Groenlàndia; i el límit sud-oest del mar de Groenlàndia (5) i el mar de Noruega (6) des de Groenlàndia fins a les illes Shetland.
A l'est. El límit nord-oest del mar del Nord (4); els límits occidental i septentrional del mar d'Escòcia (18); el límit sud del mar d'Irlanda (19); els límits occidentals dels canals de Bristol (20) i Anglès (21), de la badia de Biscaia (22) i del mar Mediterrani (28).
Al sud. L'Equador, des de la costa del Brasil fins al límit sud-oest del golf de Guinea (34).

OCEÀ ATLÀNTIC SUD
Al sud-oest. El meridià del cap d'Hornos (67°16'O) des de Terra del Foc al continent antàrtic; una línia traçada des del cap Vírgenes (52°21'S, 68°21ºO) al cap de l'Esperit Sant, Terra del Foc, l'entrada oriental a l'estret de Magallanes.
A l'oest. El límit del Riu de La Plata (33).
Al nord. El límit sud de l'oceà Atlàntic Nord (23).
Al nord-est. El límit del golf de Guinea (34).
Al sud-est. Des del cap Agulhas al llarg del 20è meridià est fins al continent antàrtic.
Al sud. El continent Antàrtic.

»
— Limits of oceans and seas, pág. 10 y 18-19.[2]

Cal tenir en compte que aquestes definicions exclouen qualsevol dels cossos d'aigua marginals que l'IHO defineix separadament -com el Mar del Nord (4), el Mar de Groenlàndia (5), el Mar de Noruega (6), l'Estret de Davis (15), el Mar d'Escòcia (18), el Mar d'Irlanda (19), el Canal de Bristol (20), el Canal Anglès (21), el Mar del Carib (21), la Badia de Biscaia (22), el Golf de Sant Llorenç (24), la Badia de Fundy (25), el Golf de Mèxic (26), el Mar Mediterrani (28), el Riu de la Plata (33) i el Golf de Guinea (34)- encara que a efectes oceanogràfics solen ser considerats com a part de l'oceà Atlàntic.

El 2000, l'Organització Hidrogràfica Internacional va redefinir l'oceà Atlàntic, traslladant el seu límit sud fins als 60° S, sent les aigües al sud d'aquesta línia identificades com l'Oceà Austral. Aquesta nova definició encara no ha sigut ratificada (Austràlia ha presentat una objecció) tot i que està en ús per part de l'Organització Hidrogràfica Internacional i altres organismes. Sempre que quan s'adopti, la definició de 2000 serà publicada en la 4a edició de Límits d'oceans i mars, restablint l'oceà Austral com s'indicava en la 2a edició i que posteriorment va ser omès en la 3a edició.

La imatge que es mostra al començament d'aquest article representa l'oceà Atlàntic en un planisferi. Com es mostra en aquesta imatge, l'oceà Atlàntic sovint apareix dividit entre Atlàntic Nord i Atlàntic Sud, seguint un corrent oceànic que es produeix aproximadament cap als 8° de latitud nord (l'IHO empra la línia de l'Equador).

Característiques[modifica | modifica el codi]

Vista de l'oceà Atlàntic des de Cadis, a Espanya.

L'Atlàntic té forma de lletra «S», és el segon oceà més extens de la Terra, després del Pacífic, i cobreix aproximadament el 20% de la seva superfície. Concretament la seva superfície inclou una àrea de 106,5 milions de km²; incloent-hi els seus mars marginals (però no l'Oceà Àrtic);[3] si excloem els mars marginals cobreix 82,4 milions de km²;.[3] El seu volum d'aigua és de 354,7 milions de km³; si es compten els mars adjacents, o de 323,6 km³ si no s'hi inclouen.

Oceà Superfície (en km²) Índex de
comparació (*)
Oceà Atlàntic 94.000.000 1
Oceà Pacífic 180.000.000 1,91
Oceà Índic 75.000.000 0,80
Oceà Antàrtic 20.327.000 0,22
Oceà Àrtic 14.090.000 0,15
(*) L'índex es calcula prenent com a referències la superfície de l'oceà Atlàntic.

L'amplada de l'Atlàntic varia des dels 2.848 km (entre el Brasil i Libèria), als 4.870 km (entre els Estats Units i el Marroc). La seva màxima amplada és d'11.800 km, en un recorregut que va des del golf de Mèxic fins a Geòrgia a les costes del mar Negra.

Les serralades aiguamarines situades entre l'illa de Baffin, Groenlàndia i Escòcia s'han establert, de manera convencional, com el límit entre l'oceà Glacial Àrtic i l'Atlàntic Nord.

A l'est, l'estret de Gibraltar forma el límit amb el mar Mediterrani; a l'oest, l'arc format per les illes del Carib el separen del mar del Carib.

A l'oest hi ha una connexió artificial entre l'Atlàntic i el Pacífic pel canal de Panamà.

Al sud-est, la separació amb l'oceà Índic s'estableix, segons les convencions més actuals, pel meridià de 20° E. Al sud-oest la divisòria s'ha establert en la línia de major profunditat que va des del cap d'Hornos a la península Antàrtica i al passatge de Drake.

Té una profunditat mitjana de 3.900 m, que s'obté gràcies a un gran altiplà proper als 3.000 m de profunditat que constitueix gairebé tot el seu fons, unida a les grans depressions que es troben a les vores de la mateixa i que arriben a superar els 9.000 m en punts proxims a Puerto Rico. Tot i això, el nombre d'illes és relativament petit.

Característiques de l'aigua[modifica | modifica el codi]

Vista d'una platja de l'illa d'Orchilla, a Veneçuela.

La salinitat de les aigües superficials a mar obert varia de 33 a 37 parts per mil i varia segons la latitud i l'estació. Encara que els valors mínims de salinitat es troben just al nord de l'equador, en general els valors més baixos estan a les latituds altes i a les costes on els grans rius desemboquen a l'oceà. La salinitat màxima té lloc aproximadament a 25 ° de latitud nord. La salinitat superficial està influenciada per l'evaporació, la precipitació, els fluxos fluvials i el desglaç.

Les temperatures superficials, que varien amb la latitud, els sistemes de corrents, les estacions i reflecteixen la distribució del flux solar en funció de la latitud, varia des de menys de 2 ° a 29 °C. Les temperatures màximes tenen lloc al nord de l'equador, i les mínimes a les regions polars. A latituds mitjanes, on hi ha les màximes variacions, els valors poden variar en 7 o 8 °C. [cal citació]

L'Oceà Atlàntic consisteix en quatre masses d'aigua principals. Les aigües centrals són l'aigua de la superfície. L'aigua sub-antàrtica intermèdia s'estén a profunditats de 1000 m. L'aigua profunda nord-atlàntica arriba a profunditats de fins a 4000 m. L'aigua antàrtica ocupa les conques oceàniques a profunditats superiors a 4000 m.

Degut a la força de Coriolis, l'aigua a l'Atlàntic Nord circula en el sentit de les agulles del rellotge, mentre que a l'Atlàntic Sud és en contra. Les marees són semi-diurnes; vol dir que hi ha dues marees altes cada 24 hores lunars. Les marees són unes ones que en general es mouen de sud a nord. A les latituds per sobre de 40 ° nord tenen lloc algunes oscil·lacions est-oest.

Mars colindants[modifica | modifica el codi]

Els mars costaners, mars de vora o mars adjacents, són els mars que formen part de l'oceà Atlàntic, però que a raó de la seva pròpia configuració i/o controvèrsies relacionades amb la seva inclusió o no en el conjunt, motiven que les característiques de l'oceà Atlàntic siguin donades amb els seus mars o sense. El mateix oceà Àrtic és un cas especial, ja que es correspon amb la definició d'un mar marginal, encara que, segons les obres, es faci referència a ell com un oceà ple o com un mar marginal de l'oceà Atlàntic. Per això, l'àrea de l'oceà Atlàntic varia d'acord amb l'estatus que se li dóna l'oceà Àrtic.

Designació Localizació Superfície (en km²;)
Mar Carib Entre Sud-amèrica, Cuba i les Antilles 2.640.000[4]
Mar Mediterrani Entre l'Àfrica i Europa 2.510.000[5]
Golf de Mèxic Entre Mèxic, Cuba i els Estats Units 1.550.000
Mar de Noruega Entre Noruega i Islàndia 1.380.000
Mar del Nord Entre les illes Britàniques i Escandinàvia 575.000
Mar Bàltica, inclòs el Kattegat Entre Europa de l'est i Escandinàvia 450.000[6]
Mar Negre Entre Turquia, Romania i Ucraïna 420.000[7]
Golf de Sant Llorenç Estuari del riu Sant Llorenç 155.000[8]
Canal de la Mànega Separa França de Gran Bretanya 75.000
Mar d'Azov En contacte amb el mar Negre 37.600
Total de mars costaners sense l'oceà Àrtic 7.152.600
Oceà Àrtic Al voltant del Pol Nord 14.090.000
Total de mars costaners amb l'oceà Àrtic 21.242.600

A més d'aquests mars costaners, s'usen altres denominacions per denominar àrees específiques, com el mar Argentina, el mar Cantàbric, el mar d'Irlanda o el mar dels Sargassos, que no sempre corresponen a criteris oceanogràfics i que majoritàriament responen a usos geogràfic-culturals. Així mateix, alguns dels mars costaners estan al seu torn dividits en altres mars, com la Mediterrània o el Bàltic.

Geologia[modifica | modifica el codi]

Història geològica[modifica | modifica el codi]

Pangea: Animació que representa la separació dels continents fins a la formació de l'oceà Atlàntic tal com el coneixem avui.

En l'antiguitat els continents estaven units en un gran continent anomenat Pangea; quan els continents coneguts avui com a Àfrica i Amèrica van començar a dividir-se va quedar exposat un gran buit que es va omplir d'aigua salina provinent de l'oceà el Pacífic i Antàrtic.

L'Atlàntic va començar a formar-se fa uns 150 milions d'anys, quan l'antic supercontinent denominat Pangea es va fragmentar, donant lloc a la formació de grans mars entre les plaques continentals que s'allunyaven entre si, separades les dorsals oceàniques.

Finalment i després de la separació completa d'Amèrica de l'Antic Continent va quedar format un oceà d'aproximadament 80 milions de km².

Fons oceànic[modifica | modifica el codi]

Batimetria de l'Oceà Atlàntic

La principal característica de la topografia del fons (batimetria) de l'Atlàntic és una gran serralada submarina anomenada Dorsal Atlàntica Central.[9] S'estén des d'Islàndia, al nord, fins aproximadament 58° de latitud sud, assolint una amplada màxima de 1.600 km, aproximadament. La profunditat de l'aigua sobre la serralada és inferior a 2.700 m en molts llocs, i alguns pics sobresurten de l'aigua, formant illes. L'Atlàntic Sud també té una serralada addicional, la Cadena Walvis.[10]

La Dorsal Atlàntica Central separa l'Oceà Atlàntic en dos grans conques, de profunditats entre els 3.660 i 5.485 m de mitjana. Hi ha serralades transversals entre els continents i la Dorsal Atlàntica Central que divideixen el sòl oceànic en nombroses conques. Algunes de les conques més grans que hi ha són les de Blake, Guaiana, Amèrica del Nord, Cap Verd i les conques de les Canàries a l'Atlàntic Nord. Les majors conques de l'Atlàntic Sud són Angola, Cap, Argentina i les conques brasileres.

El fons oceànic es creu que és, en general, bastant pla, planes abissals, fosses, muntanyes submarines, conques, altiplans, congosts i alguns guyots. Els diferents elements al llarg dels marges dels continents, constitueixen al voltant del 11% de la topografia del fons, amb un cert nombre de canals profunds que tallen les plataformes.

Les principals fosses marines són:

Els sediments oceànics estan compostos de materials terrígens, pelàgics, i autigènics.

  • Els dipòsits terrígens consisteixen en sorra, fang, i partícules rocoses formades per erosió, desgast, i activitat volcànica a la terra i transportada després al mar. Aquests materials es troben abundosament a les plataformes continentals i són més gruixuts davant de les desembocadures dels grans rius o de costes desèrtiques.
  • Els dipòsits pelàgics, contenen restes d'organismes que es van enfonsar al sòl oceànic, inclouen argiles vermelles i globigerina, entre d'altres. Cobreixen la majoria del sòl marí i varien en gruix de 60 m a 3.300 m, són més gruixuts a les zones de convergència i d'aflorament de l'aigua.
  • Els materials autigènics consisteixen en materials com nòduls de manganès. Tenen lloc on hi ha poca sedimentació o bé on els corrents graduen els dipòsits.

Clima[modifica | modifica el codi]

Corrents termohalinas. L'Oceà Atlàntic és un important agent regulador de la temperatura, a l'enviar calor des dels tròpics a les zones temperades.

El clima de l'Oceà Atlàntic i les seves terres adjacents està influenciat per les temperatures de les aigües superficials i els corrents d'aigua, a més dels vents. Degut a la gran capacitat dels oceans de retenir la calor, els climes marítims són moderats i sense variacions estacionals extremes. La precipitació es pot aproximar de les dades meteorològiques costaneres i la temperatura de l'aire de la de l'aigua.

Els oceans són la font més important d'humitat ambiental (que s'obté per evaporació). Les zones climàtiques varien amb la latitud; les zones més càlides s'estenen a través de l'Atlàntic i al nord de l'equador. Les zones més fredes estan a les latituds altes, i corresponen a àrees cobertes de gel marí. Els corrents oceànics contribueixen al control climàtic transportant aigües càlides i fredes a altres regions. Les terres adjacents estan afectades pels vents que són refredats o escalfats quan bufen sobre aquests corrents. El corrent del Golf, per exemple, escalfa l'atmosfera de les Illes Britàniques i el nord-oest d'Europa, i els corrents d'aigua freda provoquen la boira persistent a la costa nord-est de Canada (els Grans Bancs) i la zona nord-oest d'Àfrica. En general, els vents tendeixen a transportar humitat i escalfen o refreden l'aire a totes les terres.

Els huracans es desenvolupen al sud de l'Atlàntic nord. Els ciclons tropicals o huracans es desenvolupen mar endins a la costa d'Àfrica, a prop de Cap Verd i es mouen a l'oest cap al Mar del Carib; els huracans poden tenir lloc de maig a desembre, però són més freqüents d'agost a novembre. Les tempestes són comuns a l'Atlàntic Nord als hiverns, fent les travesses més difícils i perilloses.

Història[modifica | modifica el codi]

L'oceà Atlàntic sembla ser el més jove dels oceans del món. L'evidència indica que no existia fa 100 milions d'anys, quan el supercontinent ancestral que existia, Pangea, es va trencar per la formació del sòl oceànic. L'Atlàntic ha sigut explorat extensivament des dels primers assentaments humans a les seves costes. Els víkings, els portuguesos i Cristòfor Colom van ser els més famosos exploradors. Després de Colom, l'exploració europea es va accelerar ràpidament, i moltes rutes de comerç noves es van establir. Com a resultat, l'Atlàntic va ser (i encara és) la principal artèria entre Europa i Amèrica (el vell món i el nou). Nombroses exploracions científiques s'han dut a terme, incloent-hi l'expedició alemanya Meteor, la de la Universitat de Columbia, i les oficines hidrogràfiques de diferents armades.

Principals fites en l'exploració atlàntica[modifica | modifica el codi]

El Ra II, un vaixell construït a partir de papir i que va navegar amb èxit a través de l'Atlàntic pilotat per Thor Heyerdahl, demostrant que era possible creuar l'Atlàntic des d'Àfrica emprant embarcacions d'aquest tipus en períodes històrics remots.

Economia[modifica | modifica el codi]

L'oceà també ha contribuït significativament al desenvolupament econòmic dels països que el voregen. A més de ser una via de transport, l'Atlàntic ofereix dipòsits de petroli abundants a les roques sedimentàries de la plataforma continental i els recursos pescaters més rics del món, especialment a les aigües sobre les plataformes. Les àrees més productives són els Grans Bancs de Terranova, la plataforma continental a Nova Escòcia, el Banc de Georges a Cape Cod, els Bancs de Bahames, les aigües al voltant d'Islàndia, el mar d'Irlanda, el mar del Nord i els Bancs de les Malvines. També s'han pescat anguiles, llagostes i balenes en grans quantitats. Tots aquests factors, donen a l'Atlàntic un gran valor comercial. Degut a les amenaces que suposen els abocaments de petroli i hidrocarburs, plàstics, i la incineració de residus tòxics al mar, existeixen diversos tractats internacionals per a reduir algunes formes de contaminació.

Terreny[modifica | modifica el codi]

La superfície del mar està coberta de gel al mar de Labrador, i l'estret de Dinamarca, i el Mar Bàltic d'octubre a juny.

Recursos naturals[modifica | modifica el codi]

Jaciments de petroli i gas, pesca, mamífers marins (foques i balenes), agregats de sorra i grava, nòduls polimetàl·lics, pedres precioses.

Perills naturals[modifica | modifica el codi]

Els icebergs són comuns a l'estret de Davis, el de Dinamarca, i l'Atlàntic nord-oest de febrer a agost i s'han observat algun cop fins i tot a les Bermudes i les illes Madeira; els vaixells estan exposats a gelades en la superestructura d'octubre a maig; la boira persistent pot ser un perill de maig a setembre; hi ha huracans de maig a desembre.

La costa sud-est dels Estats Units, especialment als estats de Virgínia i Carolina del Nord, té una llarga història dels naufragis per culpa dels nombrosos bancs de sorra i esculls.

El Triangle de les Bermudes, definit imaginàriament per un triangle amb les Bermudes, Puerto Rico i Cayo Hueso als vèrtexs, és una zona famosa per nombrosos casos de desaparicions d'avions i vaixells en circumstàncies estranyes sense explicació lògica aparent.

Els huracans també són un perill natural a l'Atlàntic, però sobretot a la part nord de l'oceà, ja que rares vegades els ciclons tropicals es formen a la part meridional, per ser allà les aigües més fredes, combinat amb què queda fora de l'anomenada Zona de convergència intertropical. Amb tot, en els darrers anys, s'hi han observat alguns fenòmens. Els huracans solen formar-se entre l'1 de juny i 30 de novembre de cada any. Un dels huracans més notables a l'Atlàntic en els darrers anys ha sigut l'huracà Katrina a la temporada 2005.

Notes de geografia[modifica | modifica el codi]

Els estrets més importants són els Dardanels, l'Estret de Gibraltar, l'accés al Panamà i de Suez; estrets estratègics inclouen el de Dover, els Estrets de Florida, el Pas Mona entre Puerto Rico i la República Dominicana, Oresund entre Dinamarca i Suècia i el Pas Windward; l'equador divideix l'oceà Atlàntic en el Nord i el Sud. Durant la Guerra Freda la zona entre Groenlàndia-Islàndia-UK (Regne Unit), anomenada (GIUK) era una zona amb un gran interès estratègic i de fricció entre forces aeronavals de l'OTAN i de la Unió Soviètica.

Problemes mediambientals actuals[modifica | modifica el codi]

Algunes espècies marines que habiten a l'Atlàntic es troben en perill d'extinció, entre les quals hi ha els manatins, les foques, els lleons marins, les tortugues i balenes. Les xarxes de pesca a la deriva poden matar dofins, albatros i d'altres aus marines, com petrells i àlcids, alhora que la pesca d'arrossegament està provocant la desaparició dels bancs de peixos i contribuint als conflictes internacionals.[14]

Les aigües residuals s'escampen per la costa est dels Estats Units, el sud del Brasil i l'est de l'Argentina; la contaminació per hidrocarburs es troba al mar del Carib, el golf de Mèxic, el llac de Maracaibo, el Mediterrani, i el mar del Nord; i contaminació industrial se situa al mar Bàltic, el mar del Nord, i el Mediterrani.

La contaminació marina[modifica | modifica el codi]

Article principal: Contaminació marina

La contaminació marina és la contaminació que afecta mars i oceans, des de la zona de rompents fins a mar obert. Inclou la que es produeix a les costes, als ports, en la plataforma pesquera, en la indústria, en la navegació i en les zones marítimes. Té un caràcter global, cosa que requereix convenis internacionals, com el MARPOL, i activitats internacionals dirigides a assegurar-ne un desenvolupament sostenible.[15]

Les activitats humanes del sector primari: ramaderia, avicultura, agricultura, etc. generen substàncies orgàniques i inorgàniques que són riques especialment en nitrogen (nitrits i nitrats, principalment) i fòsfor (fosfats), a més de matèria que consumeix oxigen i de vegades organismes patògens, podent arribar a crear una zona morta per hipòxia.[16] Algunes d'aquestes substàncies també es produeixen a la natura. Aquests residus arriben al mar a través de l'aigua, superficial o subterrània.[15]

La contaminació urbana prové de les aigües residuals (clavegueres) amb residus de les llars i dels locals comercials. Aquestes aigües, si no es tracten adientment, contenen matèria consumidora d'oxigen, partícules sòlides en suspensió, compostos inorgànics i bacteris nocius. El cas dels residus industrials és semblant, amb la diferència que els residus són de natura molt més diversa.[15]

Annexos geogràfics[modifica | modifica el codi]

Països amb costes a l'Atlàntic[modifica | modifica el codi]

Àfrica[modifica | modifica el codi]

Països costaners directes:

Via mar Mediterrani

Amèrica[modifica | modifica el codi]

Països costaners directes:

Via mar del Carib:

Àsia[modifica | modifica el codi]

Via mar Mediterrani:

Europa[modifica | modifica el codi]

Països costaners directes:

Via mar del Nord i Bàltic:

Via mar Mediterrani:

Via mar Negre:

Golfs[modifica | modifica el codi]

Illes[modifica | modifica el codi]

Ports[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. La New Encyclopaedia Britannica, Volum 14 - pàgina 290, edició 2005 posa, a l'article Atlantic Ocean, el problema de la convenció arbitrària de les línies de latitud 65°N i del cercle àrtic (66°30'N) com a fronteres entre els dos oceans en oposició a línies menys discutibles com sont els relleus submarins de la zona, o fins i tot l'observació de les diferències de temeratura i de salinitat de les aigües (que col·locaria llavors el mar de Noruega a l'Oceà Atlàntic i el mar de Groenlàndia a l'Àrtic). Així, afegeix l'enciclopèdia, hi ha molta menys ambigüitat sobre els límits sud de l'Atlàntic
  2. «North Atlantic Ocean
    On the West. The Eastern limits of the Caribbean Sea (21), the Southeastern limits of the Gulf of Mexico (26) from the North coast of Cuba to Key West, the Southwestern limit of the Bay of Fundy (25) and the Southeastern and Northeastern limits of the Gulf of St. Lawrence (24).
    On the North. The Southern limit of Davis Strait (15) from the coast of Labrador to Greenland and the Southwestern limit of the Greenland Sea (5) and Norwegian Sea (6) from Greenland to the Shetland Islands.
    On the East. The Northwestern limit of the North Sea (4), the Northern and Western limits of the Scottish Seas (18), the Southern limit of the Irish Sea (19), the Western limits of the Bristol (20) and English (21) Channels, of the Bay of Biscay (22) and of the Mediterranean Sea (28).
    On the South. The equator, from the coast of Brazil to the Southwestern limit of the Gulf of Guinea (34).
    South Atlantic Ocean
    On the Southwest. The meridian of Cape Horn (67°16'W) from Tierra del Fuego to the Antarctic Continent; a line from Cape Virgins (52°21′S 68°21′W) to Cape Espiritu Santo, Tierra del Fuego, the Eastern entrance to Magellan Strait.
    On the West. The limit of the Rio de La Plata (33).
    On the North. The Southern limit of the North Atlantic Ocean (23).
    On the Northeast. The limit of the Gulf of Guinea (34).
    On the Southeast. From Cape Agulhas along the meridian of 20° East to the Antarctic continent.
    On the South. The Antarctic Continent».
    La versió original, en anglés, es troba en línia al web oficial de la «International Hydrographic Organization».
  3. 3,0 3,1 «Atlantic Ocean» (en anglès). Enciclopaedia Britannica.
  4. Caraïbes
  5. Msn encarta
  6. L'encyclopédie de l'agora
  7. L'encyclopédie de l'agora
  8. Answer
  9. Kenneth Hsu (1992) Challenger at Sea, Princeton, Princeton University Press, ISBN 0-691-08735-0 p. 57
  10. National Geographic Atlas of the World: Revised Sixth Edition, National Geographic Society, 1992
  11. Milwaukee Deep. sea-seek.com
  12. Schlitzer, Reiner, et al.; 1985; A meridional 14C and 39Ar section in northeast Atlantic deep water; Journal of Geophysical Research, Volume 90, Issue C10, p. 6945-6952 «Enllaç».
  13. «Geography of the Ocean and the Structure of Planet Water». The Ocean. MarineBio.org, 2007-05-21.
  14. Problems and Prospects for the Pelagic Driftnet. animallaw.info. Consulta el 12 de febrer de 2012
  15. 15,0 15,1 15,2 El medi ambient oceànic, marítim i costaner, de Germàn de Melo Rodríguez i Agustín Sànchez-Arcilla Conejo. Guia ambiental de la Universitat Politècnica de Catalunya. Edicions UPC, 1998 (català) ISBN 84-8301-278-2
  16. Sebastian A. Gerlach "Marine Pollution", Springer, Berlin (1975)
  17. International Hydrographic Organization. «Limits of Oceans and Seas, 3rd edition» (en inglés). Monte Carlo, Mónaco: International Hydrographic Organization, 1953. [Consulta: 12 d'octubre de 2010].

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Els cinc oceans
800px-LocationSouthernOcean.png
Antàrtic
800px-LocationArcticOcean.png
Àrtic
800px-LocationAtlanticOcean.png
Atlàntic
800px-LocationIndianOcean.png
Índic
800px-LocationPacificOcean.png
Pacífic