Corrent del Golf

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mapa del corrent del Golf

El corrent del Golf és un corrent oceànic que duu aigua càlida des del Carib fins a les costes d'Europa Occidental a través de l'Atlàntic Nord. El nom prové del Golf de Mèxic, l'àrea aproximada on el corrent s'origina. A l'alçada de les coordenades 40º Nord i 30º Oest aquest corrent es divideix en dos, la part nord travessa el nord d'Europa i la part sud discorre per l'oest d'Àfrica.

Història[modifica | modifica el codi]

Mapa del corrent del Golf fet per Benjamin Franklin

El descobriment europeu del corrent del Golf data de l'any 1513 per l'expedició militar de Juan Ponce de León, des d'aleshores es va usar aquest corrent per impulsar els vaixells de vela des del Carib a Espanya.[1] L'existència del corrent també era coneguda per Peter Martyr d'Anghiera, i de Sir Humphrey Gilbert.[2]

Benjamin Franklin es va interessar pels seus patrons de circulació relacionat amb el trànsit comercial de vaixells,[3] i va cartografiar i publicar el corrent l'any 1770 però el seu treball va ser pràcticament ignorat.[4]

Propietats[modifica | modifica el codi]

És un corrent intensificat cap l'oest i conduït principalment per la força del vent.[5] El fet de fins a quin punt contribueix que Europa occidental tingui un clima, sobretot hivernal, més càlid que l'Est d'Amèrica del nord és motiu de debat científic.[6]

Formació i comportament[modifica | modifica el codi]

Evolució del Corrent del golf a l'oest d'Irlanda on continua com el Corrent Nord-Atlàntic

Un riu d'aigua càlida (el Corrent Atlàntic Nord-Equatorial) flueix cap l'oest des de la costa del Nord d'Àfrica. Quan aquest corrent interacciona amb la costa nord-est d'Amèrica del Sud, el corrent es divideix en dues branques. Una branca passa dins del Mar Carib i la ssegona branca, el Corrent de les Antilles, flueix al nord i l'est de les illes del Carib.[7] Aquestes dues branques es tornen a reunir als Estrets de Florida (Straits of Florida), com es veu en el mapa.

Els alisis bufen cap l'est en els tròpics,[8] i els vents de l'oest bufen cap l'est en les latituds mitjanes.[9] Aquest patró de vent estressen físicament l'oceà subtropical .[10] I el transport Sverdrup resultant va cap l'equador[11] El corrent de Labrador augmenta l'efecte de fricció.[12] Aquest procés en conjunt es coneix com intensificació a l'oest i fa que el límit oest sigui més foort que el límit est[13]

Com a conseqüència el Corrent del golf és un corrent fort que transporta uns 30 milions de metres cúbics d'aigua per segon (30 sverdrups) al seu pas per Florida Straits. Quan passa pel sud de l'illa de Terranova la taxa s'incrementa a 150 milions de metres cúbics per segon.[14] Per comparació tots els rius que vessen a l'oceà Atlàntic transporten només 0,6 milions de metres cúbics per segon. Tanmateix és un corrent més feble que el Corrent Circumpolar Antàrtic.[15]

El corrent del Golf fa típicament 100 km d'amplada i de 800 a 1.200 m de fondària. La velocitat d'aquest corrent és major a la superfície, amb el màxim típic de 2,5 metres per segon..[16]

Influència en el clima[modifica | modifica el codi]

Hom creu que gràcies al Corrent del Golf Europa gaudeix d'un clima molt més càlid del que a priori li tocaria per la latitud en què està situada, especialment a l'hivern. Així, les costes de les Illes Britàniques, Escandinàvia o el Benelux es veuen no només alliberades del glaç sinó que tenen les gelades com un fenomen excepcional, essent-hi la forma normal de precipitació la pluja.

Per comparar-ho amb altres continents, Barcelona està a la mateixa latitud que Nova York, on la neu hi és un fenomen freqüent a l'hivern, amb una mitjana mensual de temperatura de només +0,5 al gener (Barcelona: +9).

Les ciutat del Quebec, a una latitud equivalent a la de París, coneix més de 4 mesos d'intensa gelada, amb una mitjana de –11,5 graus al gener. Una mica més amunt, al voltant dels 50 graus de latitud nord, la presència de ciutats és ja gairebé inexistent tant a Amèrica del Nord com a l'Extrem Orient, mentre que moltes de les capitals europees hi són localitzades sense patir gaire problemes per raons del clima (Londres, Brussel·les, Amsterdam,Berlín, Praga,...).

Finalment, al voltant dels 60 graus, que correspon a la latitud de les capitals escandinaves, amb prou feines hi ha poblaments importants als altres continents.

Ni Islàndia ni les illes Fèroe, malgrat estar als confins del cercle polar àrtic, no coneixen un clima especialment fred a l'hivern, si bé l'estiu no hi és massa més càlid. El corrent del golf els proporciona climes humits, ventosos i amb poca oscil·lació tèrmica.

A l'Hemisferi Sud, Buenos Aires i Montevideo, les capitals més meridionals d'Amèrica del Sud gaudeixen d'un règim tèrmic sensiblement semblant al de Barcelona tot i estar situades 7 graus de latitud més a prop de l'Equador: a 34 graus, que en el nostre cas correspondria ja a Àfrica. Anàlogament, Wellington, capital de Nova Zelanda, té una mitjana anual que no arriba a 13 graus, tot i estar situada a la mateixa latitud de Barcelona. El Corrent del Golf és un corrent oceànic que desplaça una gran massa d'aigua càlida procedent del Golf de Mèxic cap a l'Atlántico Nord. Al voltant dels 40° de latitud nord, el corrent es divideix: una part de l'aigua es dirigeix cap al sud en un corrent superficial conegut com a sub-tropical, mentre que la resta continua cap al nord, provocant vents càlids que augmenten les temperatures europees entre 5 °C i 10 °C contribuint a part de l'escalfament relatiu europeu respecte a Amèrica del Nord.

Aquest corrent, que proporciona el seu clima relativament benigne a Europa ha començat (segons un estudi de la circulació oceànica en l'Atlántico Nord) a desaccelerar-se el que provocaria un refredament progressiu de l'Europa atlàntica.


El corrent del golf té un ample mitjà de 80 a 150km i una profunditat entre 800 i 1200m. La velocitat del corrent és més alta a prop de la superfície i disminueix amb la profunditat. La màxima velocitat que el corrent aconsegueix és de 2m/s. A l'Atlàntic nord el corrent del Golf, juntament amb la Nord-atlántica i la Noruega transporten aigua càlida des del Golf de Mèxic fins a l'oceà Àrtic. Al llarg de les seves trajectòries aquests corrents escalfen aquella part de l'atmosfera que les cobreix. A les zones de mar compreses entre Groenlàndia i el nord de Noruega, el corrent del Golf es refreda fortament i d'aquesta manera l'aigua es torna més densa i pesada. A Groenlàndia, el corrent se submergeix i cau a una profunditat de 2000 metres. L'aigua refredada es dirigeix cap al sud, formant el corrent de retorn d'un cinturó de convecció. El cicle complet mostra l'aigua càlida dirigint-se cap al nord (Groc) en la superfície oceànica, i l'aigua freda tornant a centenars o milers de metres de profunditat (blau).

El corrent del golf porta més cabal que la resta dels corrents del món. En les rodalies d'Irlanda té un cabal de 150 milions de m3/s, en arribar a Europa es divideix en corrents més petits que tenen cabals entre 10 i 20 milions de metres cúbics per segon. El cabal que el corrent del golf porta és molt gran, això és evident si es té en compte que el cabal que transporten tots els rius que desemboquen a l'Atlántic sumen amb prou feines 0.6*106 m3/s i l'Amazones que és el riu que més cabal té a la terra solament transporta 0.02*106 m3/s. El límit entre les aigües tèbies del corrent i les aigües fredes del nord s'anomena paret freda o paret nord, en aquesta zona es genera un gradient de temperatura a causa del contacte entre les aigües càlides i fredes. Des de començaments de l'Edat Moderna es va saber comprendre l'enorme avantatge d'aquest circuit de navegació que representava aquest corrent a l'Atlàntic Nord: d'Europa a Amèrica, per la ruta meridional, i en sentit invers, per la ruta nord. Amb això s'aprofiten, no només els corrents esmentats, sinó la direcció dels vents planetaris.

Influència del Corrent del Golf en el clima de l'Atlàntic Nord: Per entendre la influència que el corrent del Golf té en el clima és important dir que la quantitat d'energia tèrmica transportada per un fluid en moviment és proporcional a la seva densitat i si es té en compte que l'aigua és 1000 vegades més densa que l'aire s'entén que aquesta transporta 1000 vegades més calor que el mateix volum d'aire. El Corrent del Golf transporta aigua càlida que a mesura que s'aproxima cap a latituds més altes (cap al nord) es trobarà amb un aire més fred. Aquestes diferències de temperatura entre el mar i la capa inferior de l'atmosfera serà una de les causes principals de les altes o baixes pressions que determinen el clima. El corrent influeix en el clima d'Europa d'una manera directa, doncs és una massa d'aigua calenta enmig de les aigües fredes d'aquesta zona, a més també ho afecta la interacció entre el corrent i el mar dels Sargassos, aquesta interacció pot pujar i baixar la temperatura del continent europeu, segons si el gradient de temperatura entre l'un i l'altre baixa o puja. Quan els vents freds que vénen de l'oest de noruega flueixen sobre el corrent del golf s'escalfen i serveixen com un estabilitzador de la temperatura mundial.

Corrent del golf en perill

El 21 abril de 1513 el vent bufava a favor, però una força desconeguda impedia l’avanç de les naus de Ponce de León enfront de les costes de Florida. S’acabava de descobrir el corrent del Golf, un corrent oceànic que ha marcat des de llavors la navegació entre Amèrica i Europa. Dels tres pilots de l’expedició cal destacar el paper d’Antón Alaminos, considerat com a codescobridor del corrent juntament amb Ponce de León. Ell va ser el primer que va saber aprofitar els seus avantatges per a la navegació.

S’inaugurava així la ruta oceànica que durant segles han utilitzat els galions i altres grans vaixells que enllaçaven Amèrica amb Europa. El trajecte del corrent s’inicia al Carib i flueix cap al nord enfront dels keys i la zona occidental de Florida. Després puja per la costa est dels Estats Units d’Amèrica fins al cap Hatteras, a Carolina del Nord, on gira cap al nord-est i s’endinsa a l’Atlàntic. Al final, les temperades aigües arriben a les costes occidentals d’Europa i temperen el seu clima.


El primer mapa que mostra aquest recorregut el va elaborar Benjamin Franklin entre 1769 i 1770, poc abans de la independència del seu país. El científic i polític nord-americà, aleshores diputat responsable del servei postal, va comptar amb l’ajuda del capità balener Timothy Folger per a recopilar les dades dels vaixells transatlàntics que portaven el correu. S’havien rebut queixes que les cartes i paquets trigaven diverses setmanes més a arribar d’Europa a Amèrica que en el sentit contrari. L’explicació la van oferir Franklin i Folger amb la publicació a Londres de la primera cartografia sobre el corrent del Golf.

Mapa elaborat per Benjamin Franklin

Amb el pas del temps aquest mapa va caure en l’oblit. Durant gairebé 200 anys va romandre desaparegut fins a l’any 1980, quan l’oceanògraf Philip Richardson el va trobar a la Biblioteca Nacional de París. La troballa va ser publicada a la revista Science.

Durant el segle XX s’han realitzat avenços que han permès conèixer millor el corrent del Golf, així com els seus meandres i els anells o remolins que es desenganxen del flux principal. Una figura clau va ser Henry Stommel, que va descobrir com la variació latitudinal de l’efecte de Coriolis (originat per la rotació de la Terra) fa que els corrents oceànics s’intensifiquin cap a l’oest.

Stommel també va plantejar les dues forces que mouen el corrent del Golf: el vent (el mateix que porta les borrasques i anticiclons des de l’oest cap a casa nostra), i la circulació termohalina, que opera com una gegantina cinta transportadora sota la superfície del mar. Les càlides i salades aigües del tròpic circulen per la superfície cap al nord (amb aigües més fredes i dolçes), on s’enfonsen i tornen pel fons per a tancar el cicle.

El corrent del Golf canviarà amb l’escalfament global. Un increment de les temperatures i l’aportació d’aigua dolça des de les glaceres i la capa de gel podrien canviar la força del vent i reduir la circulació termohalina. Els models no són encara capaços de controlar totes les variables i ofereixen previsions dispars. Mentrestant, grups oceanogràfics de tot el món equipats amb boies, sensors i satèl·lits continuen recollint gran quantitat de dades per a aclarir les relacions entre els corrents i el clima. The Gulf Stream, together with its northern extension towards Europe, the North Atlantic Drift, is a powerful, warm, and swift Atlantic ocean current that originates at the tip of Florida, and follows the eastern coastlines of the United States and Newfoundland before crossing the Atlantic Ocean. The process of western intensification causes the Gulf Stream to be a northward accelerating current off the east coast of North America. At about 40°0′N 30°0′W, it splits in two, with the northern stream crossing to Northern Europe and the southern stream recirculating off West Africa. The Gulf Stream influences the climate of the east coast of North America from Florida to Newfoundland, and the west coast of Europe. Although there has been recent debate, there is consensus that the climate of Western Europe and Northern Europe is warmer than it would otherwise be due to the North Atlantic drift, one of the branches from the tail of the Gulf Stream. It is part of the North Atlantic Gyre. Its presence has led to the development of strong cyclones of all types, both within the atmosphere and within the ocean. The Gulf Stream is also a significant potential source of renewable power generation. Contents  [hide]  1 History 2 Properties 3 Formation and behavior 4 Localized effects 5 Effect on cyclone formation 6 Possible renewable power source 7 See also 8 References 9 Further reading 10 External links History[edit source]


Benjamin Franklin's map of the Gulf Stream European discovery of the Gulf Stream dates to the 1513 expedition of Juan Ponce de León, after which it became widely used by Spanish ships sailing from the Caribbean to Spain.[1] A summary of Ponce de León's voyage log, on April 22, 1513, noted, "A current such that, although they had great wind, they could not proceed forward, but backward and it seems that they were proceeding well; at the end it was known that the current was more powerful than the wind."[2] Its existence was also known to Peter Martyr d'Anghiera, and to Sir Humphrey Gilbert at that time.[3] As deputy postmaster of the British American colonies, Benjamin Franklin became interested in the North Atlantic Ocean circulation patterns. In 1768, while in England, Franklin heard a curious complaint from the Colonial Board of Customs: Why did it take British packets several weeks longer to reach New York from England than it took an average American merchant ship to reach Newport, Rhode Island, despite the merchant ships leaving from London and having to sail down the River Thames and then the length of the English Channel before they sailed across the Atlantic, while the packets left from Falmouth in Cornwall?[4] Franklin asked his cousin Timothy Folger, a Nantucket whaling captain, for an answer and Folger explained that merchant ships routinely crossed the then-unnamed Gulf Stream—identifying it by whale behavior, measurement of the water's temperature and the speed of bubbles on its surface, and changes in the water's color—while the mail packet captains ran against it.[4] Franklin worked with Folger and other experienced ship captains, learning enough to chart the Gulf Stream and giving it the name by which it is still known today. He offered this information to Anthony Todd, secretary of the British Post Office, but it was ignored by British sea captains.[4] Franklin's Gulf Stream chart was published in 1770 in England, where it was mostly ignored.[5] Subsequent versions were printed in France in 1778 and the U.S. in 1786.[6] It took many years for the British to follow Franklin's advice on navigating the current but once they did, they were able to gain two weeks in sailing time.[6] Properties[edit source]

The Gulf Stream proper is a western-intensified current, driven largely by wind stress.[7] The North Atlantic Drift, in contrast, is largely thermohaline circulation-driven. By carrying warm water northeast across the Atlantic, it makes Western and especially Northern Europe warmer than it otherwise would be.[8] However, the extent of its contribution to the actual temperature differential between North America and Europe is a matter of dispute, as there is a recent minority opinion within the science community that this temperature difference (beyond that caused by contrasting maritime and continental climates) is mainly due to atmospheric waves created by the Rocky Mountains.[9] Formation and behavior[edit source]


Evolution of the Gulf Stream to the west of Ireland continuing as the North Atlantic Current A river of sea water, called the Atlantic North Equatorial Current, flows westward off the coast of northern Africa. When this current interacts with the northeastern coast of South America, the current forks into two branches. One passes into the Caribbean Sea, while a second, the Antilles Current, flows north and east of the West Indies.[10] These two branches rejoin north of the Straits of Florida, as shown on the accompanying map. The trade winds blow westward in the tropics,[11] and the westerlies blow eastward at mid-latitudes.[12] This wind pattern applies a stress to the subtropical ocean surface with negative curl across the north Atlantic Ocean.[13] The resulting Sverdrup transport is equatorward.[14] Because of conservation of potential vorticity caused by the northward-moving winds on the subtropical ridge's western periphery and the increased relative vorticity of northward moving water, transport is balanced by a narrow, accelerating poleward current, which flows along the western boundary of the ocean basin, outweighing the effects of friction with the western boundary current known as the Labrador current.[15] The conservation of potential vorticity also causes bends along the Gulf Stream, which occasionally break off due to a shift in the Gulf Stream's position, forming separate warm and cold eddies.[16] This overall process, known as western intensification, causes currents on the western boundary of an ocean basin, such as the Gulf Stream, to be stronger than those on the eastern boundary.[17] As a consequence, the resulting Gulf Stream is a strong ocean current. It transports water at a rate of 30 million cubic meters per second (30 sverdrups) through the Florida Straits. As it passes south of Newfoundland, this rate increases to 150 million cubic metres per second.[18] The volume of the Gulf Stream dwarfs all rivers that empty into the Atlantic combined, which barely total 0.6 million cubic metres per second. It is weaker, however, than the Antarctic Circumpolar Current.[19] The Gulf Stream is typically 100 kilometres (62 mi) wide and 800 metres (2,600 ft) to 1,200 metres (3,900 ft) deep. The current velocity is fastest near the surface, with the maximum speed typically about 2.5 metres per second (5.6 mph).[20] As it travels north, the warm water transported by the Gulf Stream undergoes evaporative cooling. The cooling is wind-driven: Wind moving over the water causes evaporation, cooling the water and increasing its salinity and density. When sea ice forms, salts are left out of the ice, a process known as brine exclusion.[21] These two processes produce water that is denser and colder (or, more precisely, water that is still liquid at a lower temperature). In the North Atlantic Ocean, the water becomes so dense that it begins to sink down through less salty and less dense water. (The convective action is not unlike that of a lava lamp.) This downdraft of cold, dense water becomes a part of the North Atlantic Deep Water, a southgoing stream.[22] Very little seaweed lies within the current, although seaweed lies in clusters to its east.[23] Localized effects[edit source]

See also: Climate of Florida The Gulf Stream is influential on the climate of the Florida peninsula. The portion off the Florida coast, referred to as the Florida current, maintains an average water temperature at or above 13 °C (55 °F) during the winter.[24] East winds moving over this warm water move warm air from over the Gulf Stream inland,[25] helping to keep temperatures milder across the state than elsewhere across the Southeast during the winter. Also, the Gulf Stream's proximity to Nantucket, Massachusetts adds to its biodiversity, as it is the northern limit for southern varieties of plant life, and the southern limit for northern plant species, Nantucket being warmer during winter than the mainland.[26] The North Atlantic Current of the Gulf Stream, along with similar warm air currents, helps keep Ireland and the western coast of Great Britain a couple of degrees warmer than the east.[27] However, the difference is most dramatic in the western coastal islands of Scotland.[28] A noticeable effect of the Gulf Stream and the strong westerly winds (driven by the warm water of the Gulf Stream) on Europe occurs along the Norwegian coast.[8] Northern parts of Norway lie close to the Arctic zone, most of which is covered with ice and snow in winter. However, almost all of Norway's coast remains free of ice and snow throughout the year.[29] Weather systems warmed by the Gulf Stream drift into Northern Europe, also warming the climate behind the Scandinavian mountains. Effect on cyclone formation[edit source]


Hurricane Alex formed and moved along the axis of the Gulf Stream in 2004. The warm water and temperature contrast along the edge of the Gulf Stream often increase the intensity of cyclones, tropical or otherwise. Tropical cyclone generation normally requires water temperatures in excess of 26.5 °C (79.7 °F).[30] Tropical cyclone formation is common over the Gulf Stream, especially in the month of July. Storms travel westward through the Caribbean and then either move in a northward direction and curve toward the eastern coast of the United States or stay on a north-westward track and enter the Gulf of Mexico.[31] Such storms have the potential to create strong winds and extensive damage to the United States' Southeast Coastal Areas. Strong extratropical cyclones have been shown to deepen significantly along a shallow frontal zone, forced by the Gulf Stream itself during the cold season.[32] Subtropical cyclones also tend to generate near the Gulf Stream. 75 percent of such systems documented between 1951 and 2000 formed near this warm water current, with two annual peaks of activity occurring during the months of May and October.[33] Cyclones within the ocean form under the Gulf Stream, extending as deep as 3,500 metres (11,500 ft) beneath the ocean's surface.[34] Possible renewable power source[edit source]

The Gulf Stream delivers about 1.4 petawatts (1015 W) of heat, equivalent to 100 times the world power demand,[citation needed] and research into different ways to tap this power is being undertaken. One idea, which would supply the equivalent power of several nuclear power plants, would deploy a field of underwater turbines placed 300 meters (980 ft) under the center of the core of the Gulf Stream.[35] Ocean thermal energy could also be harnessed to produce electricity utilizing the temperature difference between cold deep water and warm surface water.[36]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Fernandez-Armesto, Felipe. Pathfinders: A Global History of Exploration. W.W. Norton & Company, 2006, p. 194. ISBN 0-393-06259-7. 
  2. Source: Explanations and Sailing Directions to Accompany the Wind and Current Charts, 1853, p.53, by Matthew Fontaine Maury
  3. Tuchman, Barbara W. The First Salute: A View of the American Revolution New York: Ballantine Books, 1988. pp.221-222
  4. Isserman, Maurice. «Ben Franklin and the Gulf Stream». Study of place. TERC, 2002. [Consulta: 15 juliol 2010].
  5. Wunsch, Carl. «What Is the Thermohaline Circulation?». Science, 298, 5596, 8 novembre 2002, pàg. 1179–1181. DOI: 10.1126/science.1079329. PMID: 12424356. (vegeu també Rahmstorf.)
  6. Seager, Richard. «The Source of Europe's Mild Climate». American Scientist Online, July–August, 2006 [Consulta: 23 setembre 2008].
  7. Elizabeth Rowe, Arthur J. Mariano, Edward H. Ryan. «The Antilles Current». Cooperative Institute for Marine and Atmospheric Studies. [Consulta: 2009-01-06].
  8. Glossary of Meteorology. «trade winds». Glossary of Meteorology. American Meteorological Society, 2009. [Consulta: 2008-09-08].
  9. Glossary of Meteorology (2009). Westerlies. American Meteorological Society. Retrieved on 2009-04-15.
  10. Matthias Tomczak and J. Stuart Godfrey (2001). Regional Oceanography: an Introduction. Matthias Tomczak, pp. 42. ISBN 81-7035-306-8. Retrieved on 2009-05-06.
  11. Earthguide (2007). Lesson 6: Unraveling the Gulf Stream Puzzle - On a Warm Current Running North. University of California at San Diego. Retrieved on 2009-05-06.
  12. Angela Colling (2001). Ocean circulation. Butterworth-Heinemann, pp. 96. Retrieved on 2009-05-07.
  13. National Environmental Satellite, Data, and Information Service (2009). Investigating the Gulf Stream. North Carolina State University. Retrieved on 2009-05-06.
  14. Joanna Gyory, Arthur J. Mariano, Edward H. Ryan. «The Gulf Stream». Cooperative Institute for Marine and Atmospheric Studies. [Consulta: 2009-01-06].
  15. Ryan Smith, Melicie Desflots, Sean White, Arthur J. Mariano, Edward H. Ryan. «The Antarctic CP Current». Cooperative Institute for Marine and Atmospheric Studies. [Consulta: 2009-01-06].
  16. Phillips, Pamela. «The Gulf Stream». USNA/Johns Hopkins. [Consulta: 2007-08-02].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Corrent del Golf