Noruega

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Kongeriket Norge
Kongeriket Noreg
Bandera Escut
Lema nacionalAlt for Norge (Tot per Noruega) (Lema reial del Rei Harald)
1814 Eidsvoll jurament: Enig og tro til Dovre faller (Units i lleials fins que les muntanyes de Dovre s'ensorrin)
HimneJa, vi elsker dette landet

Capital
(i major ciutat)
Oslo
59° 56′ N, 10° 41′ E / 59.933°N,10.683°E / 59.933; 10.683Coord.: 59° 56′ N, 10° 41′ E / 59.933°N,10.683°E / 59.933; 10.683
Idiomes oficials Noruec (Bokmål i Nynorsk), a més llenguatges Sami en sis regions
Gentilici Noruec, Noruega o Norvegià, Norvegiana
Govern Monarquia constitucional
  Rei
Primer ministre
Harald V
Erna Solberg
Constitució
Independència
 
 - Declareda
 - Reconeguda
17 de maig 1814
(de Suècia)
7 de juny 1905
26 d'octubre 1905 
Superfície
 -  Total 385,199[nb 1] km2 
 -  Aigua (%) 6,00%
Població
 -  Est. jul. 2010 4.676.305  (118è)[nb 2]
 -  Cens 2011 4.920.305 
 -  Densitat 14 /km2 (201è)
Moneda Corona noruega (NOK)
Fus horari CET (UTC+1)
 -  Estiu (DST) Si, CET* (UTC+2)
Domini internet .no [nb 3]
Codi telefònic 47
  1. S'inclou Svalbard i Jan Mayen
  2. Dades del World Factbook
  3. .sj per Svalbard i Jan Mayen (no usat) i .bv per l'illa Bouvet (no usat)


Noruega o millor Norvègia (segons http://comunicacio.grec.cat/ajuda/toponimia.pdf) (en noruec: Norge (bokmål) o Noreg (nynorsk), oficialment el Regne de Noruega, és un dels països nòrdics, situat a la península d'Escandinàvia. Té una forma molt allargada amb una extensa costa a l'oceà Atlàntic (que pren el nom de mar de Noruega al nord i mar del Nord al sud), on es troben els seus famosos fiords. Limita a l'est amb Suècia i al nord-est amb Rússia i Finlàndia. L'Skagerrak la separa de Dinamarca al sud. Les illes pròximes de Svalbard i Jan Mayen, pertanyen al Regne de Noruega, mentre que l'Illa de Bouvet al sud de l'oceà Atlàntic i la de Pere I al sud de l'Oceà Pacífic són àrees dependents de Noruega, però no són considerades part del regne de Noruega. A més Noruega, considera com a pròpia la Terra de la Reina Maud a l'Antàrtida.

Després de la Segona Guerra Mundial el país va experimentar un creixement econòmic accelerat, en especial arran del descobriment dels dipòsits de petroli trobats al començament dels setanta. En l'actualitat és un dels països més rics del món,[1][2][3] amb les reserves per capita més grans de qualsevol nació. Noruega és el setè exportador de petroli més gran del món,[4] i la indústria petroliera representa un quart del seu Producte interior brut.[5] Arran de l'actual crisi financera de 2007-2009, els banquers han considerat que la corona noruega és una de les monedes més sòlides del món.[6]

El Regne de Noruega es va formar com a unió de diversos principats el segle XI. Va formar una unió personal amb Dinamarca de 1380 a 1814. De 1814 a 1905 va formar una unió amb Suècia. Noruega romangué neutral en ambdues guerres mundials, però va ser ocupada per Alemanya en la segona. Tot i rebutjar l'entrada a la Unió Europea en dos referèndums, el país manté vincles estrets amb la Unió i els seus estats membres, així com amb els Estats Units. És considerat un participant prominent en la diplomàcia i el desenvolupament internacional, en involucrar-se en els Acords d'Oslo tot i que no van reeixir, i va negociar una treva entre el govern de Sri Lanka i els Tigres d'Alliberament de Tamil Eelam. Noruega encara és un dels contribuidors financers més importants de les Nacions Unides,[7] i participa amb les forces de l'ONU en les missions internacionals, en especial a Afghanistan, Kosovo i el Sudan.

Noruega va ser el segon exportador més gran de mariscs (en valor, després de la República Popular de la Xina) el 2006.[8] Altres indústries importants són el processament d'aliments, la construcció de vaixells, la indústria química, la mineria, la pesca, i la producció de paper. Noruega té un model de benestar escandinau amb assistència humanitària universal, educació superior subvencionada i un sistema de seguretat social complet. Noruega va ocupar la primera posició en desenvolupament humà del 2001 al 2006.[9] També va ser catalogat com el país més pacífic en l'Índex Global de Pau el 2007.[10]

Com a Estat unitari, les divisions administratives del qual són els comtats (fylker) i els municpis (kommuner), Noruega és una monarquia constitucional, parlamentària i hereditària, en què el rei Harald V és el cap d'Estat. El poble sami gaudeix d'un cert grau d'autodeterminació i exerceix influència sobre els territoris tradicionals mitjançant el Parlament Sami i l'Acta de Finnmark.

Noruega és membre fundador de l'ONU, l'OTAN, el Consell d'Europa i el Consell Nòrdic i és membre de l'Espai Econòmic Europeu, l'OMC i l'OCDE.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

La forma usual de l'antic nòrdic de "Noruega" és Noregr, mentre que la forma medieval llatina era Norvegia.[11] Tot i que alguns texts medievals atribueixen el nom al rei mític Nórr, la teoria més acceptada suggereix que es deriva de l'antic nòrdic norðvegr, que significa "la ruta septentrional", "el camí cap al nord" o "el camí del nord".[12] El nom en català deriva de la forma llatina de Norvegia.

Geografia física[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Clima de Noruega
Paisatge de Noruega a Trondheimsfjord

Noruega està situada a la regió occidental d'Escandinàvia a l'Europa septentrional. Limita al nord-est amb Suècia i Finlàndia, i en una petita porció amb Rússia. A l'est limita amb el mar de Noruega, el mar del Nord i l'Skagerrak, a l'oest amb l'oceà Atlàntic, i al nord amb el mar de Barents. Té una superfície total de 385.199 quilòmetres quadrats i l'elevació mitjana és de 460 msnm. La costa és escarpada, marcada pels fiords i milers d'illes, per la qual cosa, la seva línia costanera és, en proporció a la seva superfície, la més gran que no pas a cap altre país.[13] En superfície és una mica més gran que no pas Alemanya, però a diferència d'aquest, el territori noruec és molt muntanyós amb poques terres baixes,[13] amb una relleu molt divers causat per la influència de les glaceres prehistòriques. Hi ha una gran varietat de fiords, entre els quals el Sognefjorden és el més gran.

Els rius més importants de Noruega són: Otta, Gudbrandsdalslågen, Vorma, Glomma, Renaelva, Numedalslågen, Hallingdalselva, Begna, Dramselva, Skien, Tinn, Nidelva i Otra.

El sòl està constituït principalment per roques de granit i gneis, tot i que també són comuns la llicorella, el gres i la pedra calcària; les terres més baixes contenen dipòsits marins. Atès el Corrent del Golf i els vents de l'oest, les temperatures a Noruega són més elevades que les que hom trobaria a les mateixes latituds, en especial al llarg de la costa. Fora de la costa hom experimenta les quatre estacions marcades, amb hiverns més freds i amb menor precipitació. La regió més septentrional té un clima subàrtic. Les regions meridional i occidental reben major precipitació, i experimenten hiverns més suaus que no pas la regió sud-oriental. Les terres baixes al voltant de la capital, Oslo, experimenten els estius més càlids i asolellats, però també hiverns freds.

Atesa la latitud de Noruega, hi ha grans variacions en la durada de la llum de dia. Des de finals de maig a finals de juliol, el sol mai no descendeix completament per sota de l'horitzó a les àrees del nord del Cercle Àrtic, mentre que a la resta del país, hi ha 20 hores amb llum de sol. De manera anàloga, de finals de novembre a finals de gener, el sol mai no surt per sobre de l'horitzó a les regions al nord del Cercle Àrtic, i la resta de país experimenta poques hores amb llum de dia.

Noruega ocupa la segona posició mundial en l'índex d'acompliment ambiental, després de Suïssa, segons l'avaluació de les polítiques ambientals del país.[14]

Política i govern[modifica | modifica el codi]

Estructura de govern[modifica | modifica el codi]

Primer ministre Erna Solberg

La constitució de Noruega, promulgada el 1814 i esmenada en diverses ocasions, és la segona constitució escrita i encara vigent més antiga del món.[15] Es va fonamentar en els principis de la sobirania del poble, la separació de poders i els drets humans.[15] La constitució estableix tres branques diferenciades de govern:[15]

Amb la introducció del sistema parlamentari de govern, el 1884, les responsabilitats del monarca són sobretot representatives i cerimonials.[16] El monarca és el cap d'Estat, encarregat d'inaugurar la legislatura de l'Storting, i té la facultat de dissoldre i instaurar governs. A més presideix les reunions del Consell d'Estat, és el comandant en cap de les Forces de Defensa Noruegues. També és el cap nominal o Alt Protector de l'Església de Noruega. Conserva les prerrogatives d'atorgar indults als presoners i de declarar la guerra. La continuïtat de la monarquia noruega és única: després de la independència del país, el 1905, es va convocar un referèndum en què electorat havia de decidir si volia l'establiment d'una monarquia o una república. Tot i que només els homes podien votar aleshores, les dones també van organitzar peticions. Tant al referèndum com a les peticions, la majoria va afavorir la monarquia.

Seu de l'Stortinget, el parlament noruec

El Consell d'Estat està integrat pel primer ministre, el qual és el cap de govern i altres ministres, anomenats formalment pel Rei. Amb la introducció del parlamentarisme, el Consell d'Estat ha de conservar la confiança de l'Storting, i la designació del rei és només una formalitat quan hi ha una majoria clara en el parlament d'un partit o coalició de partits. Quan no hi ha cap majoria clara, el líder del partit amb majors possibilitats de formar un govern és designat com a primer ministre pel Rei. Per a formar el govern, més de la meitat dels membres del Consell d'Estat han de pertànyer a l'Església de Noruega. Només els membres de l'Església de Noruega dins el Consell poden debatre els temes relacionats amb l'Església, com ara la designació d'un bisbe.

El parlament noruec és l'Storting (o Stortinget), que vol dir la "Gran Assemblea". Actualment està integrat per 169 membres, 150 dels quals s'elegeixen d'entre els 19 comtats per períodes de quatre anys, segons el sistema de representació proporcional. Els altres 19 conformen seients d'ajustament designats a nivell nacional per fer que la representació parlamentària pugui correspondre's millor amb el vot popular. El llindar de vots per a guanyar un d'aquests escons és del quatre per cent. L'Storting és un cos unicameral qualificat. Després de les eleccions l'Storting mateix elegeix un quart dels seus membres per a conformar el Lagting, un tipus de cambra alta, i la resta conforma l'Odelsting, la cambra baixa. Quan és necessari, l'Storting es divideix en aquestes dues cambres per aprovar lleis.

Afers exteriors i defensa[modifica | modifica el codi]

Noruega és membre fundador de les Nacions Unides, de l'OTAN i del Consell d'Europa. L'electorat noruec ha rebutjat en dues ocasions integrar-se a la Unió Europea (UE). Moltes de les lleis de la UE, tanmateix, també s'han implementat a Noruega, ja que és membre de l'Àrea Econòmica Europea (AEE), per mitjà de la qual Noruega té accés al mercat intern de la UE. Noruega contribueix amb les seves forces armades en missions inernacionals organitzades per l'OTAN, les Nacions Unides i la Unió Europea.[17]

Subdivisió administrativa[modifica | modifica el codi]

Noruega se divideix en 19 regions administratives de primer nivell conegudes com a fylker ("comtats", en singular fylke) i en 430 unitats administratives de segon nivell, les kommuner ("municipis", en singular kommune). Els comtats són l'administració intermèdia entre l'Estat i el municipi. El Rei és representat a cada comtat per un Fylkesmann ("governador", lit. "home del comtat").

A la imatge de l'esquerra es mostren els comtats ordenats amb la corresponent numeració oficial (que no inclou el número 13), mentre que a la dreta estan ordenats alfabèticament:

Comtats de Noruega

Hi ha 96 localitats amb estatus de "ciutat" a Noruega. En la majoria dels casos, aquestes ciutats són coextensives amb llurs respectius municipis, és a dir, comparteixen les mateixes fronteres. Sovint, els municipis noruecs inclouen àrees no urbanes; per exemple, el municipi d'Oslo conté boscos extensos localitzats al sud-est de la ciutat, i més de la meitat del municipi de Bergen són àrees muntanyoses.

Economia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Economia de Noruega
Noruega és un dels líders mundials de la tecnologia petroliera

Noruega té una economia rica i pròspera basada en el capitalisme del benestar social. Conté nombrosos recursos naturals, i és, de fet, altament depenent del sector petrolier que representa la meitat del valor de les exportacions i més del 30% de la renda de l'Estat.[18] Els noruecs gaudexien del segon Producte interior brut nominal per capita més alt del món, després de Luxemburg, i el tercer en paritat de poder adquisitiu. Noruega va mantenir la primera posició del món en el seu índex de desenvolupament humà (IDH) per sis anys consecutius (2001 al 2006),i el 2009 en va ocupar la tercera posició. L'economia noruega és un exemple d'economia mixta, una combinació de mercat lliure, així com la propietat de l'Estat en alguns sectors claus, com ara el sector petrolier (StatoilHydro), la producció d'energia hidràulica (Statkraft), la producció d'alumini (Norks-Hydro), el banc noruec més gran (DnB NOR), i un proveïdor de telecomunicacions (Telenor).

En els referèndums de 1972 i 1994, Noruega va rebutjar el seu ingrés a la Unió Europea (UE). No obstant això, Noruega, amb Islàndia i Liechtenstein, participa en el mercat comú de la UE mitjançant l'Àrea Econòmica Europea. El tractat de l'Àrea Economia Europea entre els estats membres de la Unió Europea i els Estats de l'Associació Europea de Lliure Comerç (AELC) descriu els procediments per a implementar les regles de la Unió Europea a Noruega i els altres països de l'associació, per la qual cosa, Noruega està altament integrada a la majoria dels sectors del mercat intern de la Unió. Tanmateix, altres sectors, en especial l'agricultura, el sector petrolier i la pesca, no han estat inclosos en el tractat. Noruega també pertany a l'Acord de Schengen, així com a altres acords intergovernamentals entre la UE i els estats membres.

Geografia humana i societat[modifica | modifica el codi]

Castell Reial d'Oslo

La població estimada de Noruega és de 4,6 milions d'habitants.[18] El país té una de les densitats de població més baixes d'Europa, de 15 persones per quilòmetre quadrat,[19] però la meitat dels noruecs viuen al sud-est, el 75% viu a 16 km de la costa i el 80% en àrees urbanes.[19] La taxa de creixement poblacional el 2009 era de 0,341%, i la taxa de natalitat és baixa, de 10,99 per 1.000 persones,[18] i ha estat decreixent des de 1945.[19] L'esperança de vida és una de les més altes del món.[19]

Els noruecs són un poble homogeni d'origen germànic. La minoria més important són els sami, un poble d'origen finès que viu al centre i nord del país. A més viuen petites comunitats minoritàries d'immigrants i llurs descendents, com ara americans, britànics, xilens, asiàtics, etc.[19]

El 83% dels noruecs són membres de l'Església de Noruega, a la qual es registren en el baptisme. Tanmateix, només el 20% dels noruecs afirmen que la religió té un paper important en llurs vides, fent de Noruega, un dels països més seculars del món.[20] Durant la dècada dels noranta, es va estimar que al voltant del 5% dels noruecs assistien a l'església setmanalment.[21]

El 4,5% dels noruecs pertanyen a altres denominacions del cristianisme, entre les quals, l'Església Evangèlica Luterana Lliure de Noruega, l'Església Catòlica Romana, les congregacions baptistes i pentecostals, metodistes i adventistes. De les altres religions, l'islam és la més nombrosa, practicada per l'1,5% de la població, principalment pels immigrants somalis, àrabs, albanesos i turcs, i els noruecs d'ascendència pakistanesa.

El noruec és la llengua pròpia de Noruega, i té dues formes oficials d'escriure's, la bokmål i la nynorsk. Aquesta dualitat en l'escriptura és el resultat de les controvèrsies polítiques i culturals de Noruega de finals del segle XIX i principis del XX, que van dur a la creació del nynorsk com a estàndard ortogràfic alternatiu. Ambdues s'utilitzen en l'administració pública, les escoles, les esglésies i els mitjans de comunicació, però la bokmål és utilitzada per la gran majoria, entre el 85 i el 90% dels noruecs. A prop del 95% de la població parla el noruec com a llengua nadiua, en diversos dialectes que poden variar significativament, tot i que són interintel·ligibles. El noruec és molt similar a les altres llengües escandinaves, el suec i el danès. Totes tres són mútuament intel·ligibles i els habitants dels tres països en fan ús per comunicar-se. Com a resultat de la cooperació dins el Consell Nòrdic, els habitants dels països nòrdics, Islàndia i Finlàndia incloses, tenen el dret de comunicar-se amb les autoritats noruegues en llurs pròpies llengües. També es parlen a Noruega llengües sami, especialment al nord. Els parlants gaudeixen del dret de ser educats en sami, sense importar on visquin, i reben els comunicats governamentals en llurs llengües. La minoria kven, parla la llengua kven/finlandesa. En l'educació, tradicionalment l'anglès, l'alemany i el francès s'ensenyen, i a les universitats els estudiants poden fer ús de qualsevol d'aquestes llengües per a presentar llurs tesis

Història[modifica | modifica el codi]

Article principal: Història de Noruega

Prehistòria[modifica | modifica el codi]

Les troballes arqueològiques suggereixen que el territori de l'actual Noruega ha estat habitada des del desè mil·lenni aC, per pobles caçadors,[22] i localitzats principalment a la costa i al nord.[23] Al sud, per contra, els assentaments daten del 5000 aC.[23] Durant l'època de l'Imperi Romà, els habitants començaren a comerciar amb els habitants de Gal·lia, per la qual cosa s'incrementaren els assentaments a Noruega.[19] Els migrants germànics hi portaren l'alfabet germànic, una nova religió amb deus guerrers com ara Odin i Thor, i una llengua mare de les actuals llengües escandinaves.[19] Els assentaments evolucionaren amb el temps fins a convertir-se al voltant del segle VIII, en almenys vint-i-nou petits regnes a l'actual Noruega.[19] Segons la tradició, Harald Hårfager (Cabellera Bella) els unificà el 872 dC,[24] després de la Batalla de Hafrsfjord a Stavanger, convertint-se en el primer rei d'una Noruega unificada.Tot i així, el reialme de Noruega era principalment un Estat meridional i costaner.

L'era dels víkings[modifica | modifica el codi]

Pintura del descobriment d'Amèrica de Leif Eriksson

L'era dels víkings, dels segles VIII al XI, es caracteritzà per l'expansió i l'emigració pels navegants. Molts noruecs emigraren per establir-se a Islàndia, les Illes Fèroe, Groenlàndia i algunes regions de la Gran Bretanya i Irlanda. De fet, les ciutats irlandeses modernes de Limerick, Dublín i Waterford foren fundats per colons noruecs.[25] Els víkings, potser arribaren fins i tot a Nord-amèrica.[24] Les tradicions nòrdiques foren reemplaçades lentament pel cristianisme entre els segles X i XI, en part gràcies als reis missioners Olaf Tryggvasson i Olaf Haraldsson (posteriorment Sant Olaf). Haakon el Bo fou el primer rei cristià de Noruega, a mitjan segle X, tot i que els seus intents per a introduir el cristianisme al reialme aleshores no reeixiren.

La unió de Kalmar[modifica | modifica el codi]

El 1319, Suècia i Noruega formaren una unió en la persona del rei Magnus I Eriksson. El 1349, la Pesta Negra matà entre el 50 i el 60% de la població,[26] la qual cosa produí un període de declivi socialment i econòmicament. Després de diverses unions personals, els trons de tots tres països escandinaus, Noruega, Dinamarca i Suècia foren unificats en la persona de la regna Margarida I de Dinamarca, formant-se la Unió de Kalmar. Tot i que Suècia se separà de la unió el 1521, Noruega romangué amb Dinamarca fins al 1814, un total de 436 anys. Durant aquest període s'hi imposà el luteranisme.[24] Posteriorment, amb l'explotació dels recursos naturals—la fusta, el peix salat i la mineria—el país es modernitzà.[24] Tot i així, amb la introducció del protestantisme, l'arquebisbat de Trohndheim es dissolgué i les rendes de l'església s'enviaren a la cort de Copenhaguen. Noruega així perdé el flux de peregrins a les relíquies de Sant Olaf, i així part del contacte amb la vida cultural i econòmica amb la resta d'Europa. El segle XVII, a més a més, perdé les províncies de Bohuslän, Jämtland i Härjedalen com a resultat de les guerres de Dinamarca-Noruega amb Suècia.

La unió amb Suècia[modifica | modifica el codi]

L'Assemblea constitucional de 1814 d'Oscar Wergeland

Després que Dinamarca-Noruega fos atacada pel Regne Unit, s'alià amb Napoleó, però la guerra tingué condicions funestes i fam el 1812. Al trobar-se al costat perdedor, el 1814 Dinamarca fou forçada a cedir Noruega al rei de Suècia, però en conservava les províncies d'Islàndia, Groenlàndia i les Illes Fèroe, segons el Tractat de Kiel.[27] Noruega prengué aquesta oportunitat per declarar la independència i promulgar una constitució, elegint al príncep de Dinamarca-Noruega Cristià Frederic el 17 de gener de 1814. Això catalitzà la Guerra entre Noruega i Suècia, al final de la qual Noruega acceptà formar una unió personal amb Suècia. Noruega conservà la seva constitució liberal i les seves institucions independents, llevat del ministeri d'afers exteriors.

Durant aquest període també es desenvolupà el nacionalisme romàntic noruec, en què el poble volia definir i expressar una personalitat nacional diferenciada. El moviment incloïa totes les branques de la cultura, incloent-hi la literatura (Henrik Wergeland, Bjørnstjerne Bjørnson, Peter Christen Asbjørnsen, Jørgen Moe), la pintura (Hans Gude, Adolph Tidemand), la música (Edvard Grieg), i fins i tot la política lingüística, en tractar de formar una llengua escrita nadiua, produint així dues formes d'escriptura oficials el bokmål i el nynorsk.

Història moderna[modifica | modifica el codi]

Escenes de la Campanya de Noruega de 1940

Christian Michelsen, un magnat i estadista, primer ministre de noruega de 1905 a 1907 tingué un paper central en la separació pacífica de Noruega de Suècia el 7 de juny de 1905. Després de la realització d'un referèndum per triar la forma de govern, en què el poble preferí la monarquia a la república, el govern noruec oferí la corona de Noruega al príncep danès Carl, el qual prengué el nom de Haakon VIII, com els reis medievals de la Noruega independent. El Parlament l'elegí com a rei per unanimitat, i es convertí en el primer rei de la Noruega independent en 586 anys.

La independència fou interrompuda temporalment del 9 d'abril de 1940 fins al 8 de maig de 1945 per l'ocupació nazi de Noruega. Durant la Primera Guerra Mundial, Noruega havia estat un país neutral, i també havia declarat la seva neutralitat durant la Segona Guerra Mundial, fins a la invasió sorpresa alemanya. La resistència noruega fou de dos mesos, amb la rendició de les forces armades el 10 de juny, en perdre l'ajut dels aliats francesos. El rei Haakon i els govern noruec escaparen a Rotherhithe, Londres, i donaren suport a la lluita mitjançant missatges de ràdio des de Londres. Els noruecs formaren un grup de resistència que lluità contra les forces d'ocupació alemanyes que incloïa la resistència armada i la desobediència civil. El paper de la marina mercantil fou important, del costat dels aliats, participant en cada operació. El 7 de juny de 1945, acabada la guerra, el rei i la família reial retornà a Oslo. [28] Cada any Noruega dona un arbre de Nadal al Regne Unit com a agraïment per l'assistència que l'havia donat durant la Guerra Mundial, el qual es posa a la Plaça de Trafalgar.[29]

La postguerra[modifica | modifica el codi]

De 1945 a 1961, el Partit Laborista tingué la majoria absoluta al parlament. El govern encapçalat pel primer ministre Einar Gerhardsen inicià un programa que emfatitzava la industrialització finançada per l'Estat, i la cooperació amb els sindicats. L'aliança amb la Gran Bretanya i els Estats Units continuà durant els anys de la postguerra. Noruega rebé ajut del Pla Marshall, s'uní a l'Organització per a la Cooperació Econòmica Europea el 1948 i l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord el 1949. El 1969 la companyia Philips Petroleum descobrí petroli a Ekofisk. El 1973 el govern fundà la companyia estatal, Statoil. La producció petroliera no produí guanys abans de la dècada de 1980 ateses les grans inversions de capital requerides per desenvolupar-la.

Noruega fou un dels membres fundadors de l'Associació Europea de Lliure Comerç. Se celebraren dos referèndums per a unir-se a la Unió Europea, el 1971 i el 1994, però la població rebutjà la proposta per un petit marge.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. World Economic Outlook Database-April 2009, Gross domestic product per capita, current prices, International Monetary Fund. Retrieved April 22, 2009.
  2. World Economic Outlook Database-April 2009, Gross domestic product based on purchasing-power-parity (PPP) per capita GDP, International Monetary Fund. Retrieved April 22, 2009.
  3. «Report for selected countries and subjects – current account balance, U.S. dollars, billions». International Monetary Fund. www.imf.org, octubre 2008. [Consulta: 2009-05-12].
  4. «CIA — The World Factbook — Rank Order — Oil — exports». Cia.gov, 2009-02-10. [Consulta: 2009-02-14].
  5. «UPDATE 1-Statistics Norway raises '07 GDP outlook, cuts '08». Uk.reuters.com, 2007-09-06. [Consulta: 2009-03-08].
  6. «Norway: A Diamond in the Rough?». blog.norway.com, 2009-02-26. [Consulta: 2009-04-23].
  7. «Revised List of Top UN Financial and Troop Contributors». reformtheun.org. [Consulta: 2009-04-23].
  8. «FAO Globefish global trends 2006». [Consulta: 2009-03-08].
  9. «Human development indices». Human Development Report. hdr.undp.org, 2008-12-18. [Consulta: 2009-05-12].
  10. «World Norway rated most peaceful nation». BBC News, 2007-05-30 [Consulta: 14 febrer 2009].
  11. Jan de Vries, Altnordisches etymologisches Wörterbuch, 2nd revised edn (Leiden: Brill, 1962), s.v. Noregr
  12. Norway. Online Etymology Dictionary. [Consulta: 29 de setembre de 2009]
  13. 13,0 13,1 Norway. MSN Encarta. [Consulta: 29 de setembre de 2009]
  14. Yale Center for Environmental Law & Policy / Center for International Earth Science Information Network at Columbia University. «Environmental Performance Index 2008». [Consulta: 2008-01-25].
  15. 15,0 15,1 15,2 The Constitution. Stortinget. [Data d'accés: 9 d'octubre de 2009]
  16. «The King's constitutional role». The Royal Court of Norway. [Consulta: 2009-04-24].
  17. «Forsvarsnett: Norwegian forces abroad». www.mil.no. [Consulta: 2008-09-02].
  18. 18,0 18,1 18,2 Norway. The Wolrd Factbook - CIA. [Data d'accés: 9 d'octubre de 2009]
  19. 19,0 19,1 19,2 19,3 19,4 19,5 19,6 19,7 Noruega. Encyclopedia Encarta.
  20. «Gallup Poll Results Reveal Estonia as the Most Atheistic Country in the World « Voices from Russia». 02varvara.wordpress.com. [Consulta: 2009-07-08].
  21. «The People In The Church». 209.85.129.132. [Consulta: 2009-07-08].
  22. «Different genetic components in the Norwegian population revealed by the analysis of mtDNA and Y chromosome polymorphisms». European Journal of Human Genetics. Nature Publishing Group, 2002. [Consulta: 2009-05-06].
  23. 23,0 23,1 Norway. Encyclopædia Britannica. [Data d'accés: 15 d'octubre de 2009]
  24. 24,0 24,1 24,2 24,3 Noruega. La Història. L'Enciclopèdia. [Data d'accés: 16 d'octubre de 2008]
  25. RF Foster: "The Oxford History of Ireland", Oxford University Press, 1989
  26. «The Black Death in Norway». Ncbi.nlm.nih.gov, 2008-12-03. [Consulta: 2009-03-08].
  27. Iverslee, P. P.. Events leading to the separation of Norway and Denmark (from 1801-1814) (en anglès). Augsburg Pub. House, 1899, p.122. 
  28. Food Agr, Managmt. Brandt (en anglès). Stanford University Press, p.314. ISBN 0804704457. 
  29. (anglès) PM to light London tree, Aftenposten.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Noruega