Japonès

De Viquipèdia

Japonès '日本語 [Nihongo]'
Pronunciació:	AFI:
Altres denominacions:
Parlat a:	Japó, Hawaii, Brasil, Guam, Califòrnia
Regió:	Àsia principalment
Parlants:	130 milions[1][2]
Rànquing:	9
Classificació genètica:	Llengua aïllada
estatus oficial
Llengua oficial de:	Japó (de facto), Angaur (Palau, llengua regional)
Regulat per:	govern japonès
codis de la llengua
ISO 639-1	ja
ISO 639-2	jpn
ISO 639-3	{{{iso3}}}
SIL	jpn
{{{mapa}}}
vegeu també: llengua

El japonès (日本語 nihongo, en japonès) és una llengua de difícil filiació, relacionada per molts amb el coreà i el manxú i amb les llengües altaiques, però, fins ara és classificada com a llengua aïllada. Té una gran varietat dialectal, mes el dialecte de Tòquio és considerat la llengua oficial del Japó.

Hi ha dues formes de la llengua considerats estàndards: hyōjungo 標準語 o japonès estàndard, i kyōtsūgo 共通語 o llengua comuna. Atès que el govern ha modernitzat el japonès, la diferència entre totes dues és com més va més petita.

La documentació més antiga en japonès són unes inscripcions fetes en caràcters xinesos al segle V. La seva filiació genètica resta incerta. Se la sol considerar una llengua aïllada.^[3] No té cap relació amb el xinès ni amb la llengua ainu. És un fet provat l'existència de correlacions sistemàtiques entre els fonemes de les llengües primitives coreanes i del japonès antic.^[4][5][6][7] Tot i així, encara no està clar si aquestes correlacions serien degudes a connexió genètica oa préstecs lèxics massius al llarg dels segles.^[8] Una teoria alternativa adscriu aquest idioma a la macrofamilia de les llengua autronèsia. Segons aquesta hipòtesi el japonès s'entendria com la llengua que forma l'extrem nord d'un grup del qual formen part les llengües aborígens de Taiwan, el tagal i altres idiomes de Filipines i el malai-indonesi en totes les seves variants. En general la investigació contemporània bascula entre ambdues hipòtesis,^[9] reconeixent un fort influx continental i, alhora, la seriosa possibilitat de l'existència d'un substrat austronèsic difuminat per l'influx de les llengües coreanes primitives. Gran part dels investigadors consideren coreanes com una llengua altaica, si bé la categoria de "altaica" és, en si, controvertida.

Des que el 2500 aC pobles mongols que arribaren del continent van començar a poblar les illes del Japó, es va inciar el desenvolupament d'una llengua arcaica (Yamato kotoba) d'estructura polisil·làbica, així com una cultura pròpia. No seria fins al segle III quan es va introduir la cultura xinesa de savis coreans a les illes. Aquesta invasió cultural va durar aproximadament quatre segles, durant els quals es van introduir ciències, arts, religió i, naturalment, el sistema d'escriptura xinès.

Els japonesos van utilitzar els caràcters xinesos per expressar les seves idees i conceptes, tant conservant les lectures xineses com afegint les seves pròpies lectures d'aquests símbols.^[10] Per això avui dia, en estudiar el sistema de kanji els japonesos han d'aprendre les dues lectures. A més, van crear posteriorment dues sil·labaris per representar tots els seus sons basant-se en simplificacions de caràcters ideogràfica xinesos i que es dirien hiragana i katakana. Aquest últim sil·labari s'utilitza en l'actualitat per representar totes les paraules estrangeres.

A causa de la peculiar història del Japó, entre les seves característiques es troba un sistema d'honorífics que resulten en formes verbals i construccions gramaticals específiques per indicar l'estatus relatiu entre l'emissor i el receptor, així com el respecte (o absència de respecte) cap a la persona adreçada.

Taula de continguts 1 Distribució geogràfica i dialectes 1.1 Variants històriques 1.2 Influències 2 Fonologia 3 Escriptura 3.1 Transliteració 4 Gramàtica 5 Números 6 Vegeu també 7 Referències 8 Bibliografia 9 Enllaços externs 9.1 Diccionaris 9.2 Portals 9.3 Altres 9.4 Programes

[edita] Distribució geogràfica i dialectes

El japonès és parlat al Japó per uns 130 milions de persones, principalment a les illes de Japó (Kyushu, Honshū, Hokkaido, Shikoku i moltes illes de menor mida, essent la més important Okinawa); a altres llocs hi ha col·lectius importants de parlants, com a les illes Hawaii (més de 250.000, el 30% de la població), a Califòrnia (EUA) (uns 300.000) i al Brasil (150.000).

Té una gran varietat dialectal, degut al terreny muntanyós i a una llarga història d'aïllaments tant interns com externs. Els dialectes difereixen principalment en l'entonació, inflexió morfològica, vocabulari, ús de partícules i pronúncia. Alguns dialectes, fins i tot, difereixen en la quantitat de fonemes que disposen, tot i que aquest tipus de diferències no són comuns.

El japonès estàndard (標準語, hyōjungo) es considera l'idioma oficial i està freqüentment basat en la variant de Kanto (関東, kantō. Tòquio i rodalies), el qual és anomenat de broma "NHK語" (NHK-go, idioma NHK, per la cadena nacional de televisió NHK).

Tanmateix, els dialectes no varien per qüestions geogràfiques. Per exemple, dialectes geogràficament separats com el 東北弁 (Tōhoku-ben, dialecte de Tohoku) o 対島弁 (tsumashima-ben, dialecte de Tsumashima) són fàcilment compresos per nadius d'altres dialectes, mentre que el dialecte de Kagoshima (鹿児島) al sud de Kyūshū (九州) és conegut per ser incomprensible no només per a persones que parlen japonès estàndard, sinó també per als dialectes propers de l'àrea de Kyūshū.

L'idioma parlat a l'illa de Okinawa, conegut com idioma ryukyuan,^[11] es considera sovint un dialecte del japonès degut a les seves semblances lèxiques i gramaticals. Tanmateix, ambdós idiomes resulten mútuament incomprensibles i lingüistes moderns els consideren idiomes diferents dins la mateixa família.

[edita] Variants històriques

La història de la llengua japonesa se sol dividir en tres períodes diferenciats.^[12]

• Japonès antic, que va des del segle V fins al XI.
• Japonès mitjà, que va dels segles XII al XVI, i mostra certs canvis fonètics respecte al període anterior, com el canvi fonètic / p /> / h, f /.
• Japonès modern, del segle XVII en endavant, caracteritzat per l'existència de nombroses palatalitzacions de les consonants coronals:
  • /*si, *zi /> /ʃi, ʒi/ (shi, ji) /*sya, *syo, *syu; *zya, *zyo, *zyu /> /ʃa, ʃo, ʃu, ʒa, ʒo, ʒu/ (sha, sho, shu; ja, jo, ju).
  • /*ti, *di /> /t͡ʃi, ʒi/ (chi, ji), /*tya, *tyo, *tyu; *dya, *dyo, *dyu /> /t͡ʃa, t͡ʃo, t͡ʃu; ʒa, ʒo, ʒu/ (cha, cho, chu; ja, jo, ju).
    

Aquests canvis van tenir el resultat secundari de simplificar els atacs sil·làbics complexos, que en japonès modern només són possibles en préstecs i síl·labes de paraules natives que comencen per sonoranes /r, m, n/.

[edita] Influències

Algunes de les similituds lèxiques entre les llengües austronèsies i el japonès podrien ser degut a la influència adstrat d'algunes aquestes llengües, tot i que l'evidència a favor d'aquesta influència prehistòrica no és concloent. A partir del segle VII sí que és notòria la influència de la cultura xinesa al Japó i l'adopció en aquesta llengua de nombrosos préstecs lèxics procedents del xinès per a designar conceptes tècnics i culturals associats a la influència xinesa. El xinès clàssic és el japonès, una cosa similar al que les arrels d'origen grec són a les llengües europees: una font d'elements lèxics per formar neologismes. El mateix sistema d'escriptura japonesa és en si mateix una mostra de la influència cultural xinesa en el japonès.

A partir del segle XVI el japonès adoptà alguns termes procedents del portuguès i altres llengües de colonització europea. I a partir del segle XX la influència de l'anglès com a font de nous préstecs al japonès és hegemònica.

[edita] Fonologia

El japonès té poques vocals i consonants i la major part de les síl·labes són obertes. L'accent és musical i té dos tons diferents: alt i baix.

El sistema fonològic japonès consta de cinc vocals, que escrites en caràcters llatins són: a, i, u, e, o, segons l'ordre tradicional. Es pronuncien igual que en català excepte la o, que es pronuncia amb els llavis estesos, és a dir, es tracta d'una vocal no arrodonida. Les vocals poden ser normals o llargues, en aquest cas tenen una durada doble de la normal i es consideren com síl·labes separades.

Té els següents 20 fonemes consonàntics:

	mode d'articulació
punt d'articulació	Labial	Dental	Alveolar	Postalveolar	Palatal	Velar	Glotal	Uvular
Oclusives	p    b		t    d			k    g
Líquides				ɺ̠
Fricatives	ɸ		s    z				h
Africades			ʦ    ʣ	ʨ    ʥ
Nasals	m		n					N
Aproximants					j	ɰ

L'estructura sil·làbica del japonès pot adquirir alguna de les següents maneres:

• Vocal (Ex.: a, i)
• Consonant més vocal (Ex.: ka, pi)
• Consonant més semivocal (Ex.: kya, pya) més vocal
• N

Això vol dir que l'idioma japonès no admet síl·labes formades per combinacions més complexes com a doble consonant més vocal o vocal més consonant. A part d'això hi ha també un so anomenat sokuon que consisteix en la geminació, és a dir repetició, de la consonant següent.

Un fenomen fonètic comú en el japonès és l'ensordiment de les vocals / o / e / i / (alteració de la vocal sonora en vocal murmurava a causa del context) quan es troben en posició no accentuada entre consonats sordes. És el cas de moltes terminacions desu i masu en conjugacions verbals, que se senten com dess i mass respectivament.

Un altre fenomen particular, freqüent i molt complex és el rendaku, que consisteix en la sonorització d'una consonant sorda en paraules compostes:

• 国 /kuni/ més 々 (repetició de l'element anterior)

La /k/ sorda del segon kuni es converteix en el seu contrapart sonora /g/. Per tant, no es pronuncia */kunikuni/, com podria esperar, sinó /kuniguni/

[edita] Escriptura

Article principal: Escriptura japonesa

L'escriptura japonesa està basada en dos sistemes d'ortografia:

• El primer està compost pels ideogrames xinesos, o kanji, introduïts al Japó al voltant del segle IV.^[13] Aquests es fan servir com ideogrames i fonogrames.
• El segon sistema és anomenat kana i va ser desenvolupat uns 500 anys després que el kanji. Pertanyen al kana dues formes d'escriptura que són els alfabets sil ·làbics propis, el katakana i el hiragana.

En japonès els anomenats "sons impurs" (b, d, g, z) es formen afegint un accent semblant a unes cometes, nigori (濁り) el caràcter del "so pur" corresponent (en h, t, kis, respectivament) . Els caràcters en p ( "so mitjà impur") es formen afegint als caràcters en h un accent semblant a un petit cercle, anomenat maru.

A causa de raons fonètiques, algunes paraules poden canviar un so pur inicial per un so impur. A més, un "chi" o "tsu" final pot fer que una paraula s'ajunti amb la següent, doblant el so consonàntic inicial d'aquesta. Per exemple, ichi + ka → ikka. La consonant doble, en l'escriptura, ve precedida d'un petit caràcter tsu.

[edita] Transliteració

Article principal: Romaji

El romaji (literalment, "Els signes de Roma") és el sistema de transliteració del japonès a caràcters llatins. Hi ha més sistemes de romaji: els més utilitzats són el sistema de Hepburn i el sistema de Kunrei. El sistema Hepburn, es diferencia del Kunrei només per unes poques síl·labes dels sons i els contractes per escrit. La primera és la més propera a la pronunciació i el segon és més esquemàtic (on la Hepburn escriu ta, chi, tsu, et, a, el Kunrei escriu ta, tu, tu, et, a). Avís: Els japonesos mai utilitzar el romaji per escriure (encara que algun temps s'ha estès la forma d'escriure horitzontal de l'esquerra-dreta, dalt-baix, occidental, en lloc dels "clàssics" - i, per descomptat, encara s'utilitza - sistema d'escriptura vertical alt-baix, esquerra-dreta). El romaji encara s'ensenya a les escoles perquè a través de divisió de paraules es poden escriure en caràcters llatins en els textos japonesos en els dispositius electrònics (ordinadors, telèfons, etc.)

[edita] Gramàtica

El japonès és una llengua d'estructura aglutinant que combina diversos elements lingüístics en paraules simples. Cada un d'aquests elements té un significat fixa i apta per a existir separadament. El japonès només té sufixes, no fa servir prefixos, de manera que els únics processos per a la formació de paraules són la composició i la derivació mitjançant sufixos.

La gramàtica del japonès és molt diferent a la catalana. Algunes de les seves característiques són:

• L'estructura gramatical és subjecte-objecte-verb i s'usen postposicions en lloc de preposicions.
• No existeixen articles ni gènere gramatical (masculí/femení), ni nombre obligatori i el cas és indicat per clítics.
• No està molt estesa la noció de pluralitat. En general, no es fan servir plurals sinó que la pluralitat del subjecte o l'objecte es dedueix pel context, normalment quan hi ha un plural es fica el nombre el costat del nom. No obstant això, el sufix-tachi, entre altres, indica la idea de pluralitat (per exemple, watashi, 私(わたし,私), [Wɑ ˩ tɑʃ (i) ˩] = 'jo'; watashi-tachi (私达(わたしたち,私达?), [wɑ ˩ tɑʃ (i) tɑ ˥ tɕ (i) ˩] = 'nosaltres'), i en ocasions pot duplicar-una paraula amb la mateixa finalitat (per exemple, a partir de l'antic pronom de primera persona ware, 我 [wɑ ˥ ɾe ˩], es forma per duplicació-mitjançant el signe anomenat kurikaeshi-wareware, 我々 [wɑ ˩ ɾewɑ ˥ ɾe ˩], una altra forma extremadament formal de dir 'nosaltres'). La duplicació de kanji obliga en alguns casos a afegir la marca nigori (濁り[n ʲ i ˩ no ˥ ɾi ˩]), per exemple fita (人(ひと,人) [ɕ (i) ˩ to ˥]) = 'persona', hitobito (人々 (ひとびと,人々) [ɕ (i) ˩ to ˥ bit ˩]) = 'persones'.
• No existeix el temps futur. Els temps verbals són el passat i el present (aquest últim també emprat per a accions ubicades en el futur). El futur es dedueix gràcies a la presència en la pregària de paraules com Ashita (明日(あした,明日) [Ɑ ˥ ʃ (i) tɑ ˩]) = "el dia de demà".
• El japonès no té autèntics pronoms, ja que les formes anomenades "pronoms" sempre tenen contingut lèxic.
• D'acord amb la propietat anterior, els verbs són bàsicament impersonals amb formes especials. Els adjectius verbals tenen una sola forma.
• Des del punt de vista sintàctiques el japonès no té categories funcionals.^[14]
• Per expressar quantitats s'empren auxiliars anomenats classificadors numèrics (comptadors), mentre que en català n'hi ha prou amb utilitzar el nombre cardinal seguit de l'objecte que es pretén explicar. Així, per exemple, per explicar animals de mida petita s'utilitza el comptador -Hiki (匹), per a objectes allargats (per exemple, un llapis) es fa servir el comptador -hon (本[ho ˥ ŋ]), per a màquines (incloent dispositius electrònics) s'usa -dai (台[dɑ ˩ i]), etc. Aquests classificadors poden alterar la seva pronunciació segons la quantitat explicada (p.ex. 1 animal petit = ippiki [ippi ˥ ki ˩], 2 animals petits = nihiki [ni ˥ ɕiki ˩], 3 animals petits = sanbiki [sɑm ˥ biki ˩] , etc.).^[15]
• Hi ha dos tipus d'adjectius, els ikeiyōshi (い形容詞, ikeiyōshi) [I ˥ ke ː ˩ jo ː ˥ ʃ (i) ˩] ('adjectius en i') que acaben en la vocal i (い), amb certes excepcions com kirei (奇丽(きれい,奇丽?) [ki ˥ ɾe ː ˩], 'valent', 'bell'), kirai (嫌い(きらい,嫌い) [ki ˩ ɾɑ ˥ i ˩] , 'odiós') i ( "yūmei" (有名, "yūmei"?) [jɯ ː ˩ em ː ˥ ˩], 'famós'). La seva conjugació consisteix a canviar la "i" per una desinència que li donarà el seu caràcter temporal i positiu o negatiu. Per exemple amb un adjectiu com ( "Yasui" (安い, "Yasui") [Jɑ ˩ sɯ ˥ i ˩], 'barat'), el seu negatiu serà ( "yasukunai" (安くない, "yasukunai") [Jɑ ˩ s (ɯ) kɯnɑ ˥ i ˩]). De la mateixa manera, per utilitzar aquest adjectiu en passat es canvia la desinència de "Yasui" per "yasukatta" (安かった, "yasukatta") [Jɑ ˩ sɯ ˥ kɑ ˩ ttɑ]. I igualment, per a formar el negatiu de la forma en passat es reemplaça la i al final de la desinència Kunai per katta, sorgint kunakatta ( "yasukunakatta" (安くなかった, "yasukunakatta"?)) [Jɑ ˩ s (ɯ) ˥ kɯnɑkɑ ˩ ttɑ]. Seguint l'exemple: Yasui - yasukatta - yasukunai - yasukunakatta.
• L'altre tipus d'adjectiu és l'anomenat nakeiyōshi (な形容詞, "nakeiyōshi") [Nɑ ˥ ke ː ˩ jo ː ˥ ʃ (i) ˩] ( 'adjectius en na'). Per adjuntar-los a un substantiu és necessària la partícula na (な) (d'aquí el seu nom), a diferència dels anteriors que poden ser utilitzats sense cap partícula al costat d'un substantiu. Els nakeiyōshi no solen acabar en "i" tret d'algunes excepcions com les ja esmentades (kirei, kirai, yūmei, i altres). En conjugar s'utilitza la terminació que indica si és positiu o negatiu així com la seva temporalitat.

Per exemple ( "Shizuka" (静か, "Shizuka") [Ʃi ˥ z (ɯ) kɑ ˩], 'tranquil'), per indicar el seu negatiu li adherim al "ja arima" (じゃありません, "ja arima") [dʑɑ ˩ ɑɾi ˥ Mase ˩ N] en registre informal o "dewa arima" (ではありません, "dewa arima"?) [de ˩ wɑ ɑɾi ˥ Mase ˩ N] en registre formal, una mena de 'no és'.

Exemples d'adjectius ikeiyōshi i nakeiyōshi:

Positiu

今日は暑い日です。

Kyō wa atsui hi desu.

Dia avui calorós és

'Avui és un dia calorós.'

みさえさんはきれいな人です。

Misae-san wa kireina hito desu.

Misae persona bella és

'Misae és una bella persona.'

Negatiu

この本はそんなに高くないです。

Kono hon wa sonna ni takakunai desu.

Aquest llibre tan car no és

'Aquest llibre no és tan car.'

首都ブエノスアイレスは静かでは (じゃ) ありません。

Shuto Buenos Aires wa shizuka dewa (ja) arimasen.

Capital Buenos Aires tranquil·la no és.

'La capital Buenos Aires no és tranquil·la.'

[edita] Números

Número	Forma japonesa	Lectura Preferencial (1)	Lectura Preferencial (2)
0	零	rei	zero
1	一	ichi	ichi
2	二	ni	ni
3	三	san	san
4	四	shi	yon
5	五	go	go
6	六	roku	roku
7	七	shichi	nana
8	八	hachi	hachi
9	九	kyuu	ku
10	十	juu	juu

Tot i que normalment es diu amb la lectura (1) el nombre quatre (四) va guanyar es diu més amb la lectura (2) a causa que la paraula "shi" també significa "mort".

[edita] Vegeu també

• Kanji
• Hiragana
• Katakana
• Romaji
• Shodō
• Henohenomoheji
• Onomàstica japonesa
• Literatura japonesa
• Numeració japonesa
• Cultura japonesa
• Llengües altaiques

[edita] Referències

[edita] Bibliografia

• Bernabé, Marc. (2005). Japonès en vinyetes. Curs bàsic de japonès a través del manga. Norma editorial.
• Bloch, Bernard. (1946). Studies in colloquial Japanese I: Inflection. Journal of the American Oriental Society, 66, pp. 97–130.
• Bloch, Bernard. (1946). Studies in colloquial Japanese II: Syntax. Language, 22, pp. 200–248.
• Chafe, William L. (1976). Giveness, contrastiveness, definiteness, subjects, topics, and point of view. In C. Li (Ed.), Subject and topic (pp. 25–56). Nova York: Academic Press. ISBN 0-12-447350-4.
• Kuno, Susumu. (1973). The structure of the Japanese language. Cambridge, MA: MIT Press. ISBN 0-262-11049-0.
• Kuno, Susumu. (1976). Subject, theme, and the speaker's empathy: A re-examination of relativization phenomena. In Charles N. Li (Ed.), Subject and topic (pp. 417–444). Nova York: Academic Press. ISBN 0-12-447350-4.
• Martin, Samuel E. (1975). A reference grammar of Japanese. New Haven: Yale University Press. ISBN 0-300-01813-4.
• McClain, Yoko Matsuoka. (1981). Handbook of modern Japanese grammar: 口語日本文法便覧 [Kōgo Nihon bumpō]. Tokyo: Hokuseido Press. ISBN 4-590-00570-0; ISBN 0-89346-149-0.
• Miller, Roy. (1967). The Japanese language. Chicago: University of Chicago Press.
• Miller, Roy. (1980). Origins of the Japanese language: Lectures in Japan during the academic year, 1977–78. Seattle: University of Washington Press. ISBN 0-295-95766-2.
• Mizutani, Osamu; & Mizutani, Nobuko. (1987). How to be polite in Japanese: 日本語の敬語 [Nihongo no keigo]. Tòquio: Japan Times. ISBN 4-7890-0338-8 ;
• Shibatani, Masayoshi. (1990). Japanese. In B. Comrie (Ed.), The major languages of east and south-east Asia. Londres: Routledge. ISBN 0-415-04739-0.
• Shibatani, Masayoshi. (1990). The languages of Japan. Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 0-521-36070-6 (hbk); ISBN 0-521-36918-5 (pbk).
• Shibamoto, Janet S. (1985). Japanese women's language. Nova York: Academic Press. ISBN 0-12-640030-X. Graduate Level
• Tsujimura, Natsuko. (1996). An introduction to Japanese linguistics. Cambridge, MA: Blackwell Publishers. ISBN 0-631-19855-5 (hbk); ISBN 0-631-19856-3 (pbk). Upper Level Textbooks
• Tsujimura, Natsuko. (Ed.) (1999). The handbook of Japanese linguistics. Malden, MA: Blackwell Publishers. ISBN 0-631-20504-7. Readings/Anthologies

[edita] Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Japonès

Existeix una edició en japonès de la Viquipèdia

[edita] Diccionaris

• Diccionari Aulex japonès-castellà, Diccionari castellà-japonès
• RUI Diccionari japonès-castellà-japonès de Francisco Barberán, un dels més complets que existeixen en Internet.「瑠偉」和西・西和辞典
• Hispadic Diccionari japonès-castellà amb llicència Creative Commons, basat en el diccionari japonès-anglès EDICT.
• Denshi JishoDiccionari anglès-japonès, japonès-anglès. Un dels més complets de la xarxa amb més de 110.000 vocables generals i milers de temes especialitzats.

[edita] Portals

• HablaJapones.org - Comunitat amb més de 15.000 usuaris per a la pràctica i aprenentatge del japonès.
• Introducció a la llengua japonesa - Pronunciació, frases, i recursos en línea.(anglès)
• Diccionari en línia de japonès i desglossament de kanjis per caràcters
• Japonés.info (Antic Gunk) [1]
• Espai Japó
• Conèixer Japó Conèixer Japó és el major directori d'enllaços sobre el Japó i la cultura japonesa. Enllaços per aprendre japonès, viatjar al Japó, conèixer tots els secrets de la cultura japonesa.
• Japonismo.com Una nova manera de parlar sobre el Japó, amb informació útil sobre cultura japonesa explicada de forma seriosa i rigorosa.
• LearnExperiment LearnExperiment és un projecte obert on s'aprèn japonès a base de la consecució de petits reptes.(castellà)

[edita] Altres

• Lliçons japoneses del vocabulari a l'Internet Polyglot
• Federació d'Associacions Japoneses del Paraguai - Escoles Japoneses(castellà)(japonès)
• Kana Un llibre de l'exercici (PDF)

[edita] Programes

• JWPce 1.50 Processador de textos japonesos en castellà