Japonès

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Japonès
日本語 [Nihongo]
Altres denominacions: -
Parlat a: Japó, Hawaii, Brasil, Guam, Califòrnia
Regió: Àsia principalment
Parlants: 130 milions[1][2]
Rànquing: 9
Classificació genètica: Aïllada
Propostes de classificació:
Buyeo

  Japònica

estatus oficial
Llengua oficial de: Japó (de facto), Angaur (Palau, llengua regional)
Regulat per: govern japonès
codis de la llengua
ISO 639-1 ja
ISO 639-2 jpn
ISO 639-3 jpn
Globe of letters.svg Visiteu el Portal:Llengües Globe of letters.svg

El japonès (日本語 nihongo o nippongo, en japonès) és una llengua parlada per uns 130 milions de persones[2] al Japó, les comunitats d'emigrants japonesos, especialment al Perú i al Brasil i a l'illa d'Angaur a la República de Palau. Un tret característics del japonès és el seu complex sistema honorífic de cortesia (keigo, 敬語 literalment "llengua de respecte") que reflecteix la naturalesa de la societat japonesa, i que compta amb formes verbals i un vocabulari particular per indicar l'estatus relatiu del parlant, l'interlocutor i les persones esmentades a la conversa.

El japonès és un idioma de difícil filiació, forma part de les llengües japòniques però la seva relació amb altres llengües és discutida, se n'han proposat algunes classificacions però cap d'elles ha estat acceptada unànimement.[3] Per a alguns lingüistes el japonès està relacionat amb el coreà (aquesta hipòtesis està àmpliament reconeguda) i el manxú, per d'altres mantenen una teoria que la relacionaria amb les llengües altaiques, alguns pocs la consideren emparentada amb les llengües austronèsies, etc. Però fins ara acostuma a ser classificada com a llengua aïllada. És una llengua aglutinant amb un nombre relativament petit de sons i un sistema d'accent tonal amb significat lèxic. El japonès té una estructura basada en mores.

Història[modifica | modifica el codi]

Els kanji que formen la paraula japonès.

Japonès antic[modifica | modifica el codi]

La datació del japonès antic és una mica controvertida però la seva fi se sol datar el 794 quan la capital Heijōkyō es trasllada a Heiankyō.[4] La detació del seu inici, encara és una mica més controvertit, s'han trobat restes de tauletes i d'altres objectes amb fragments de textos en excavacions arqueològiques. Això no obstant, el primer text de certa extensió amb què es compta és el Kojiki, del 712. Altes fonts literàries antigues inclouen: Fudoki (720), Nihonshoki (720) i Man'yōshū (771). Per raons pràctiques aquesta es considera la data inicial del període. Per tant, el període que en història de la llengua que s'anomena "japonès antic" coincideix amb què els historiadors denominen Període Nara (710-794). Una altra opció seria determinar només una data final (794) no especificant cap punt en el temps per al seu inici. Se sap que el japonès prové del xinès antic d'antic immigrants del continent el segle I aC, però la seva filiació genètica resta incerta. Se la sol considerar una llengua aïllada.[5] No té cap relació amb el xinès ni amb la llengua ainu. És un fet provat l'existència de correlacions sistemàtiques entre els fonemes de les llengües primitives coreanes i del japonès antic.[6][7][8][9]

Tot i així, encara no està clar si aquestes correlacions serien degudes a connexió genètica oa préstecs lèxics massius al llarg dels segles.[10] Una teoria alternativa adscriu aquest idioma a la macrofamilia de les llengua autronèsia. Segons aquesta hipòtesi el japonès s'entendria com la llengua que forma l'extrem nord d'un grup del qual formen part les llengües aborígens de Taiwan, el tagal i altres idiomes de Filipines i el malai-indonesi en totes les seves variants. En general la investigació contemporània bascula entre ambdues hipòtesis,[11] reconeixent un fort influx continental i, alhora, la seriosa possibilitat de l'existència d'un substrat austronèsic difuminat per l'influx de les llengües coreanes primitives. Gran part dels investigadors consideren coreanes com una llengua altaica, si bé la categoria de "altaica" és, en si, controvertida.

Des que el 2500 aC pobles mongols que arribaren del continent van començar a poblar les illes del Japó, es va inciar el desenvolupament d'una llengua arcaica (Yamato kotoba) d'estructura polisil·làbica, així com una cultura pròpia. No seria fins al segle III quan es va introduir la cultura xinesa de savis coreans a les illes. Aquesta invasió cultural va durar aproximadament quatre segles, durant els quals es van introduir ciències, arts, religió i, naturalment, el sistema d'escriptura xinès.

Els japonesos van utilitzar els caràcters xinesos per expressar les seves idees i conceptes, tant conservant les lectures xineses com afegint les seves pròpies lectures d'aquests símbols.[12] Per això avui dia, en estudiar el sistema de kanji els japonesos han d'aprendre les dues lectures. A més, van crear posteriorment dues sil·labaris per representar tots els seus sons basant-se en simplificacions de caràcters ideogràfica xinesos i que es dirien hiragana i katakana. Aquest últim sil·labari s'utilitza en l'actualitat per representar totes les paraules estrangeres.

A causa de la peculiar història del Japó, entre les seves característiques es troba un sistema d'honorífics que resulten en formes verbals i construccions gramaticals específiques per indicar l'estatus relatiu entre l'emissor i el receptor, així com el respecte (o absència de respecte) cap a la persona adreçada.

Distribució geogràfica i dialectes[modifica | modifica el codi]

Distribució del japonès

El japonès és parlat al Japó per uns 130 milions de persones, principalment a les illes de Japó (Kyushu, Honshū, Hokkaido, Shikoku i moltes illes de menor mida, essent la més important Okinawa); a altres llocs hi ha col·lectius importants de parlants, com a les illes Hawaii (més de 250.000, el 30% de la població), a Califòrnia (EUA) (uns 300.000) i al Brasil (150.000).

Té una gran varietat dialectal, a causa del terreny muntanyós i a una llarga història d'aïllaments tant interns com externs. Els dialectes difereixen principalment en l'entonació, inflexió morfològica, vocabulari, ús de partícules i pronúncia. Alguns dialectes, fins i tot, difereixen en la quantitat de fonemes que disposen, tot i que aquest tipus de diferències no són comuns.

El japonès estàndard (標準語, hyōjungo) es considera l'idioma oficial i està freqüentment basat en la variant de Kanto (関東, kantō. Tòquio i rodalies), el qual és anomenat de broma "NHK語" (NHK-go, idioma NHK, per la cadena nacional de televisió NHK).

Tanmateix, els dialectes no varien per qüestions geogràfiques. Per exemple, dialectes geogràficament separats com el 東北弁 (Tōhoku-ben, dialecte de Tohoku) o 対島弁 (tsumashima-ben, dialecte de Tsumashima) són fàcilment compresos per nadius d'altres dialectes, mentre que el dialecte de Kagoshima (鹿児島) al sud de Kyūshū (九州) és conegut per ser incomprensible no només per a persones que parlen japonès estàndard, sinó també per als dialectes propers de l'àrea de Kyūshū.

L'idioma parlat a l'illa de Okinawa, conegut com a idioma ryukyuan,[13] es considera sovint un dialecte del japonès degut a les seves semblances lèxiques i gramaticals. Tanmateix, ambdós idiomes resulten mútuament incomprensibles i lingüistes moderns els consideren idiomes diferents dins la mateixa família.

Variants històriques[modifica | modifica el codi]

La història de la llengua japonesa se sol dividir en tres períodes diferenciats.[14]

  • Japonès antic, que va des del segle V fins al XI.
  • Japonès mitjà, que va dels segles XII al XVI, i mostra certs canvis fonètics respecte al període anterior, com el canvi fonètic / p /> / h, f /.
  • Japonès modern, del segle XVII en endavant, que es caracteritza per l'existència de nombroses palatalitzacions de les consonants coronals:
    • /*si, *zi /> /ʃi, ʒi/ (shi, ji) /*sya, *syo, *syu; *zya, *zyo, *zyu /> /ʃa, ʃo, ʃu, ʒa, ʒo, ʒu/ (sha, sho, shu; ja, jo, ju).
    • /*ti, *di /> /t͡ʃi, ʒi/ (chi, ji), /*tya, *tyo, *tyu; *dya, *dyo, *dyu /> /t͡ʃa, t͡ʃo, t͡ʃu; ʒa, ʒo, ʒu/ (cha, cho, chu; ja, jo, ju).

Aquests canvis van tenir el resultat secundari de simplificar els atacs sil·làbics complexos, que en japonès modern només són possibles en préstecs i síl·labes de paraules natives que comencen per sonoranes /r, m, n/.

Influències[modifica | modifica el codi]

Algunes de les similituds lèxiques entre les llengües austronèsies i el japonès podrien ser degut a la influència adstrat d'algunes aquestes llengües, tot i que l'evidència a favor d'aquesta influència prehistòrica no és concloent. A partir del segle VII sí que és notòria la influència de la cultura xinesa al Japó i l'adopció en aquesta llengua de nombrosos préstecs lèxics procedents del xinès per a designar conceptes tècnics i culturals associats a la influència xinesa. El xinès clàssic és el japonès, una cosa similar al que les arrels d'origen grec són a les llengües europees: una font d'elements lèxics per formar neologismes. El mateix sistema d'escriptura japonesa és en si mateix una mostra de la influència cultural xinesa en el japonès.

A partir del segle XVI el japonès adoptà alguns termes procedents del portuguès i altres llengües de colonització europea. I a partir del segle XX la influència de l'anglès com a font de nous préstecs al japonès és hegemònica.

Fonologia[modifica | modifica el codi]

Vocals

El japonès té poques vocals i consonants i la major part de les síl·labes són obertes. L'accent és musical i té dos tons diferents: alt i baix.

El sistema fonològic japonès consta de cinc vocals, que escrites en caràcters llatins són: a, i, u, e, o, segons l'ordre tradicional. Es pronuncien igual que en català excepte la o, que es pronuncia amb els llavis estesos, és a dir, es tracta d'una vocal no arrodonida. Les vocals poden ser normals o llargues, en aquest cas tenen una durada doble de la normal i es consideren com síl·labes separades.

Té els següents 20 fonemes consonàntics:

punt d'articulació
mode d'articulació Labial Dental Alveolar Postalveolar Palatal Velar Glotal Uvular
Oclusives p    b t    d k    g
Líquides ɺ̠
Fricatives ɸ s    z h
Africades ʦ    ʣ ʨ    ʥ
Nasals m n N
Aproximants j ɰ


L'estructura sil·làbica del japonès pot adquirir alguna de les següents maneres:

  • Vocal (Ex.: a, i)
  • Consonant més vocal (Ex.: ka, pi)
  • Consonant més semivocal (Ex.: kya, pya) més vocal
  • N

Això vol dir que l'idioma japonès no admet síl·labes formades per combinacions més complexes com a doble consonant més vocal o vocal més consonant. A part d'això hi ha també un so anomenat sokuon que consisteix en la geminació, és a dir repetició, de la consonant següent.

Un fenomen fonètic comú en el japonès és l'ensordiment de les vocals / o / e / i / (alteració de la vocal sonora en vocal murmurava a causa del context) quan es troben en posició no accentuada entre consonats sordes. És el cas de moltes terminacions desu i masu en conjugacions verbals, que se senten com dess i mass respectivament.

Un altre fenomen particular, freqüent i molt complex és el rendaku, que consisteix en la sonorització d'una consonant sorda en paraules compostes:

  • 国 /kuni/ més 々 (repetició de l'element anterior)

La /k/ sorda del segon kuni es converteix en el seu contrapart sonora /g/. Per tant, no es pronuncia */kunikuni/, com podria esperar, sinó /kuniguni/

Escriptura[modifica | modifica el codi]

Hiragana
-




Katakana
-
   
   
   
 
Article principal: Escriptura japonesa

L'escriptura japonesa prové de l'escriptura xinesa, que va ser portada a Japó per mitjà de Corea, al segle IV.[15] L'escriptura japonesa comprèn tres sistemes d'escriptura clàssics i un de transcripció:

  • Kana, sil·labaris
    • Hiragana (平 仮 名), sil·labari per paraules d'origen japonès.
    • Katakana (片 仮 名), sil·labari usat principalment per a paraules d'origen estranger (aproximadament un 10% de les paraules).
  • Kanji (汉字), caràcters d'origen xinès
  • Rōmaji (ローマ字), representació del japonès amb l'alfabet llatí.

El katakana va ser creat per monjos budistes, mentre que el hiragana va ser desenvolupat per dones de l'aristocràcia. Per això, fins i tot avui dia, el hiragana està considerat com un sistema d'escriptura amb un cert toc femení o fins i tot infantil. En l'actualitat, el katakana es fa servir per escriure fonèticament paraules d'origen estranger, particularment noms de llocs i de persones. També s'usa per a escriure onomatopeies i, en forma figurativa, per emfatitzar paraules, de manera similar a l'ús exclusiu de majúscules, quan es vol cridar l'atenció. El hiragana, d'altra banda, es combina amb els kanji com a part de la gramàtica japonesa. Des de fa unes dècades, el japonès ha adoptat moltes paraules estrangeres, sent la majoria d'origen anglès i unes poques de l'alemany entre altres idiomes. També hi ha paraules que provenen del castellà, i que es van adoptar fa alguns segles, quan els missioners espanyols i portuguesos van arribar a Japó per primera vegada. Per exemple, カッパ (kappa, capa) i パン (pan, pa).

Originalment existia un escàs nombre de síl·labes possibles, però en els últims anys, a causa de la creixent influència dels idiomes estrangers (sobretot l'anglès), han estat annexats alguns sons que només poden ser escrits en katakana (トゥ tu, ティ ti, ヴィ vi, ファ fa, フェ fe, チェ che...)

En japonès existeix un grup de sons anomenats "sons impurs" (g, z, d, b) es formen afegint un accent semblant a unes cometes, nigori (濁り) か ka → が ga, す su → ず zu, て te → で de, ほ ho → ぼ bo. Els caràcters en p ( "so mitjà impur") es formen afegint als caràcters en h un accent semblant a un petit cercle, anomenat maru, ほ ho → ぽ po.


A causa de raons fonètiques, algunes paraules poden canviar un so pur inicial per un so impur. A més, un "chi" o "tsu" final pot fer que una paraula s'ajunti amb la següent, doblant el so consonàntic inicial d'aquesta. Per exemple, ichi + ka → ikka. La consonant doble, en l'escriptura, ve precedida d'un petit caràcter tsu (っ, ッ), i per doblar una vocal, en hiragnana per les o, una petita u després (う) a exempció d'una paraules.

Transliteració[modifica | modifica el codi]

Article principal: Romaji

El romaji (literalment, "Els signes de Roma") és el sistema de transliteració del japonès a caràcters llatins. Hi ha més sistemes de romaji: els més utilitzats són el sistema de Hepburn i el sistema de Kunrei. El sistema Hepburn, es diferencia del Kunrei només per unes poques síl·labes dels sons i els contractes per escrit. La primera és la més propera a la pronunciació i el segon és més esquemàtic (on la Hepburn escriu ta, chi, tsu, et, a, el Kunrei escriu ta, tu, tu, et, a). Avís: Els japonesos mai no utilitzen el romaji per escriure (encara que algun temps s'ha estès la forma d'escriure horitzontal de l'esquerra-dreta, dalt-baix, occidental, en lloc dels "clàssics" - i, per descomptat, encara s'utilitza - sistema d'escriptura vertical alt-baix, esquerra-dreta). El romaji encara s'ensenya a les escoles perquè a través de divisió de paraules es poden escriure en caràcters llatins en els textos japonesos en els dispositius electrònics (ordinadors, telèfons, etc.)

Gramàtica[modifica | modifica el codi]

El japonès és una llengua d'estructura aglutinant, combina diversos elements lingüístics en paraules simples. Cada un d'aquests elements té un significat fixa i apta per existir per separat. El japonès només té sufixos, no fa servir prefixos, de manera que els únics processos per a la formació de paraules són la composició i la derivació mitjançant sufixos.

La gramàtica del japonès és molt diferent a la catalana. Algunes de les seves característiques són:

  • L'estructura gramatical és subjecte-objecte-verb.
  • Els noms i els adjectius no tenen gènere ni nombre. Per exemple: ここに犬がいる (Koko ni inu ga iru) pot significar: Aquí hi ha un gos, aquí hi ha una gossa, aquí hi ha uns gossos, aquí hi ha unes gosses. L'autèntic significat de l'oració es dedueix pel context i només si és necessari s'especifica dient si és un mascle o una femella i el nombre que hi ha.[16] No obstant hi ha tant noms com adjectius específics per un gènere o nombre. Per exemple: 美しい (Utsukushii noia bonica) かっこいい (Kakkoii, noi bonic).[17]
  • No està molt estesa la noció de la pluralitat. En general, no es fan servir plurals sinó que la pluralitat del subjecte o l'objecte es dedueix pel context, normalment quan hi ha un plural es posa el nombre al costat del nom. No obstant això, el sufix -tachi, entre altres, indica la idea de pluralitat (per exemple, 私 watashi, jo; 私达 watashi-tachi, nosaltres[18]), a vegades es duplica la paraula amb la mateixa finalitat (per exemple, a partir de l'antic pronom de primera persona 我 ware, es forma per duplicació-mitjançant el signe anomenat 我々 kurikaeshi-wareware, una altra forma extremadament formal de dir 'nosaltres'). La duplicació de kanji obliga en alguns casos a afegir la marca 濁り nigori, per exemple 人(Hito, persona), 人々 (hitobito, persones).
  • No existeix el temps futur, només hi ha el present i el passat. Per expressar fets o idees en futur s'utilitza el temps present si segons el context no es pot entendre que s'està parlant d'un temps futur o simplement es vol concretar s'afegeix un adverbi de futur.[19]
  • Els verbs japonesos són impersonals, gairebé no n'hi ha d'irregulars i, com s'ha dit en el primer punt, sempre van al final de l'oració. Els adjectius verbals tenen una sola forma.[20]
  • Des del punt de vista sintàctic, el japonès no té categories funcionals.[21]

Partícules[modifica | modifica el codi]

Les partícules són uns elements gramaticals que per si sols no signifiquen res i que normalment estan compostos per un sol caràcter hiragana. La seva funció és la d'expressar una funció determinada.[22]

  • Wa (): Tot i pronunciar-se wa (わ), es fa servir el kana (は, ha) i s'utilitza per referir-se el tema del qual es parla. Per exemple: 私カタロニア人です(Watashi wa Kataronia-jin desu, Sóc català). És la partícula més comuna de totes, ja que es troba en les frases amb una estructura més simple en el japonès X は Y です。[22]

[23][24]

  • Ga (): S'utilitza per indicar qui o què és el subjecte de l'oració. Per exemple: 本ある (Hon ga aru, Hi ha un llibre). En el català, la diferència entre aquestes dues partícules pot ser una mica confusa, ja que normalment el tema de l'oració i el subjecte solen ser el mateix.[23][25]
  • Mo (): És una de les partícules més simples, ja que simplement significa també o tampoc. Exemple: 私はカタロニア人です。私です。(Watashi wa Kataronia-jin desu. Watashi mo desu. Sóc català. Jo també.).[26]
  • No (): Partícula que designa possessió. Per exemple: 私猫 (Watashi no neko, El meu gat). Es podria traduir per de i sempre té l'estructura de: propietari + no + propietat.[23][27]
  • E (): Es pronuncia e (え), però s'escriu amb el kana he (へ)i la seva funció és la d'expressar una direcció. Per exemple: 日本行く (Nihon e iku, Anar al Japó).[28][29]
  • O (): Es pronuncia o (お), però s'escriu amb el kana wo (を), actualment està en dessús aquest kana i s'usa únicament com a partícula, designa el complement directe. Per exemple: ピアノ弾く (Piano o hiku, Tocar el piano).[28][30]
  • Ni (): La partícula ni té diverses funcions:[23][31]
    • Existència: Per indicar que hi ha algú o alguna cosa en un lloc en concret. Per exemple: そこ猫がいる (soko ni neko iru, allà hi ha un gat.).
    • Contacte directa: Per indicar que una acció es realitza tocant una cosa. Per exemple: 黒板字を書く (Kokuban ni ji o kaku, Escriure lletres a la pissarra).
    • Complement indirecte: Acompanya al complement indirecte de l'oració. Per exemple: メアリーギフトをあげる (Mearii ni gefuto o ageru, Donar un regal a la Maria).
  • De (): La partícula de, igual que la ni té diverses funcions, les dues més importants:[28][32][33]
    • Mitja de transport: Sempre que es diu que algú o alguna cosa es desplaça per X s'usa la partícula de. Per exemple: 車行く (Karuma de iku, Anar en cotxe).
    • Acció en un lloc: Per indicar que en un lloc en concret es fa una acció. Per exemple: 私は学校勉強する (Watashi wa gakkoo de benkyoo suru, Estudio a l'escola).
  • To (): La partícula to, té dues funcions:[28][33]
    • Comptador: S'usa per enllaçar els elements d'una llista curta, no més de tres elements (aquesta no és una regla gramatical, simplement no se sol usar en enumeracions llargues per la seva mala fonètica), a més els elements de la llista han de ser substantius, no es pot ficar un to entre dos adverbis o adjectius. Per exemple: 車電車飛行機 (Kuruma to densha to hikooki, Cotxe, tren i avió).
    • Per citar una persona: Quan es vol citar el que ha dit una persona. Per exemple: メアリーは「こんにちは」言う (Mearii wa (kon'nichiwa) to iu, La Maria diu hola).

Comptadors[modifica | modifica el codi]

Article principal: Comptadors japonesos

El japonès té unes partícules gramaticals que no existeixen en català anomenades comptadors. Per expressar una quantitat no hi ha prou en dir la quantitat que hi ha, sinó que s'ha d'afegir el comptador, l'estructura és: substantiu + partícula + numeral + comptador + verb. Per exemple: ここに犬が五あいます (koko ni inu ga go hiki arimasu, Aquí hi ha cinc gossos).[34]

Hi ha molts comptadors i exceptuant un, つ (tsu) que es pot fer servir com a comodí i usar-lo en tots els casos (tot i no ser molt utilitzat), s'usen per comptar diferents coses, entre els més importants hi ha: 人 (nin), usat per contar persones; 台 (dai), que serveix per contar màquines (ordinadors, cotxes, rentadores...); 匹 (hiki), per contar animals petits; 本 (hon), per comptar cosses allargades i primes; 枚 (mai), per comptar coses planes...[35]

Adjectius[modifica | modifica el codi]

Article principal: Adjectiu

Existeixen dos tipus d'adjectius els de tipus -i i els de tipus -na, com el seu nom indiquen els primers són tots aquells que acaben en i els segons els que acaben en na, no existeix cap adjectiu que no acabi d'una d'aquestes dues formes. Els adjectius sempre van davant del substantiu.[36] Els adjectius de tipus -i es flexionen al passat afegint -katta, a la forma negativa afegint -kunai i al passat-negatiu -kunakatta, en tots els casos s'elimina la i final. Per exemple: 青いです (Aoi desu, és blau), 青かったです (Aokatta desu, era blau), 青くないです (Aokunai desu, no és blau), 青くなかったです (Aokunakatta desu, no era blau). Quan es flexiona un adjectiu -i és verb roman estàtic, sempre va en present i positiu.[37] Els adjectius de tipus -na a diferència del -i no es flexionen, sempre estan en present i afirmatiu i és el verb que l'acompanya el que es flexiona. Exemple: 危険です (kiken desu, és perillós), 危険でした (kiken deshita, era perillós), 危険ではありません (kiken de wa arimasen, no és perillós), 危険ではありませんでした (kiken de wa arimasen deshita, no era perillós).[38] La síl·laba -na del final de l'adjectiu, només s'elimina quan va acompanyat d'un verb, com en els exemples donats però si va davant d'un substantiu llavors el conserva.[39]

Adverbis[modifica | modifica el codi]

Article principal: Adverbi

Els adverbis són morts invariables que van davant del verb o l'adjectiu.[40] Igual que en català afegint el sufix -ment, en japonès es poden fer adverbis a partir d'adjectius, pels adjectius de tipus -i el canvi és trient la -i i afegint un -ku, i els adjectius de tipus -na, substituint el -na final per un -ni.[41]

Onomatopeies[modifica | modifica el codi]

Article principal: Onomatopeia

A diferència del català i la resta de llengües occidentals les onomatopeies en japonès tenen un gran pes. Les onomatopeies no només s'usen en els mangues o els nens per imitar els sons dels animals, també s'usa en el llenguatge formal tant escrit com oral i per gent de totes les edats i es poden escriure tant en hiragana com en katakana.[42] La majoria dels casos les onomatopeies japoneses són dues síl·labes que es repeteixen una vegada.

Hi ha dos tipus d'onomatopeies:

Giongo
Significa "imitar el so" i són aquells que imiten el so d'alguna cosa. Per exemple: きいきい (kiikii, crits dels micos), どかん (dokan, un explosió)...[43]
Gitaigo
Significa "imitar un estat" i són aquells que fan referència a un estat tant físic com psicològic d'una persona. Per exemple: いらいら (iraira, estar nerviós), くたくた (kutakuta', estar cansat)...[42]

Sufixos de persones[modifica | modifica el codi]

Article principal: Honorífic japonès

Un tret característic del japonès que no tenen les llengües occidental és l'ús dels sufixos de persona. Per parlar d'una segona o tercera persona en japonès gairebé sempre s'usen sufixos després del nom, sobretot si no es coneix molt bé o no es té molta confiança. Només quan hi ha molta confiança entre dos persones o hom és un maleducat (segons la societat japonesa) es diu el nom d'una persona sense sufix.[44]

Existeixen diferents tipus de sufixos segons la situació, entre els més comuns hi ha:[45]

San (さん)
És el més comú de tots, s'usa per referir-se alguna persona desconeguda o algú a qui se li rep respecte com pot ser als pares o un germà gran, a un superior de la feina, a una persona gran...
Sama (様, さま)
És un sufix que s'usa per algú a qui se li té molt de respecte com un noble, un emperador, al cap de l'empresa... També s'usa en el correu i en els documents per referir-se a qualsevol persona, en aquest cas no s'usa en san.
Kun (君, くん)
Usat per referir-se als nois joves o en les relacions "superior-inferior" com la d'un professor amb el seu estudiant, quan el superior li parla a l'inferior. També indica certa familiaritat si ho diu una dona.
Chan (ちゃん)
Sufix afectuós que se li diu a un nen o una noia jove la qual se li té molta confiança.

Números[modifica | modifica el codi]

Article principal: Numeració japonesa
Número Forma japonesa Lectura Preferencial (1) Lectura Preferencial (2)
0 rei zero
1 ichi ichi
2 ni ni
3 san san
4 shi yon
5 go go
6 roku roku
7 shichi nana
8 hachi hachi
9 kyuu ku
10 juu juu

Tot i que normalment es diu amb la lectura (1) el nombre quatre (四) va guanyar es diu més amb la lectura (2) a causa que la paraula "shi" també significa "mort".

El japonès al món[modifica | modifica el codi]

Moltes universitats importants de tot el món ofereixen cursos d'idioma japonès, i una sèrie d'escoles de secundària i fins i tot escoles primàries ofereixen cursos de japonès a tot el món. L'interès internacional vers l'idioma japonès s'inicià cap al 1800 però s'ha tornat més freqüent després de la bombolla econòmica del Japó de la dècada del 1980 i la popularitat global de la cultura pop japonesa (com l'anime i els videojocs) des de la dècada del 1990. Al voltant de 2,3 milions de persones a tot el món van estudiar l'idioma el 2003: 900.000 sud-coreans, 389.000 xinesos, 381.000 australians, i 140.000 nord-americans van estudiar japonès en institucions educatives bàsiques i superiors.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Japanese». Languages of the World. [Consulta: 29 de febrer del 2008].
  2. 2,0 2,1 «Japanese Language». MIT. [Consulta: 2009-05-13].
  3. Shibatani, Masayoshi. (1990). The languages of Japan. Cambridge: Cambridge University Press. p 94.
  4. Shibatani (1990:119)
  5. Shibatan, Masayoshi. The languages of Japan. Cambridge University Press, 1990. ISBN 0-521-36918-5. 
  6. Whitman, John. "The Phonological basis for the comparison of Japanese and Korean", Ph. D. diss., Harvard University, 1985
  7. Bjarke Frellesvig i John Whitman. "The Japanese/Korean Vowel Correspondences" a ling.cornell.edu
  8. Barbara E. Riley. "Aspects of the Genetic Relationship of the Korean and Japanese Languages". a kimsoft.com
  9. Frellesvig, Bjarke; Whitman, John (Eds.). Proto-Japanese, John Benjamins, 2008
  10. Alexander Vovin. North East Asian historical-comparative linguistics on the threshold of the third millenium. Diachronica, 2001
  11. Alexander Vovin. North East Asian historical-comparative linguistics on the threshold of the third millenium, Diachronica, 2001
  12. Material de las classes de la assignatura de Japonès antic de Bjarke Frellesvig (Universitat d'Oxford) (en anglès)Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF
  13. What Leaves a Mark Should no longer Stain: Progressive erasure and reversing language shift activities in the Ryukyu Islands, 2005, citing Hattori, Shiro (1954) 'Gengo nendaigaku sunawachi goi tokeigaku no hoho ni tsuite' [‘Concerning the Method of Glottochronology and Lexicostatistics’], Gengo kenkyu [Journal of the Linguistic Society of Japan] v26/27
  14. Martin, Samuel E. The Japanese Language Through Time. Yale University, 1987. ISBN 0-300-03729-5. 
  15. Book of Song 順帝昇明二年,倭王武遣使上表曰:封國偏遠,作藩于外,自昔祖禰,躬擐甲冑,跋渉山川,不遑寧處。東征毛人五十國,西服衆夷六十六國,渡平海北九十五國,王道融泰,廓土遐畿,累葉朝宗,不愆于歳。臣雖下愚,忝胤先緒,驅率所統,歸崇天極,道逕百濟,裝治船舫,而句驪無道,圖欲見吞,掠抄邊隸,虔劉不已,毎致稽滯,以失良風。雖曰進路,或通或不。臣亡考濟實忿寇讎,壅塞天路,控弦百萬,義聲感激,方欲大舉,奄喪父兄,使垂成之功,不獲一簣。居在諒闇,不動兵甲,是以偃息未捷。至今欲練甲治兵,申父兄之志,義士虎賁,文武效功,白刃交前,亦所不顧。若以帝德覆載,摧此強敵,克靖方難,無替前功。竊自假開府儀同三司,其餘咸各假授,以勸忠節。詔除武使持節督倭、新羅、任那、加羅、秦韓六國諸軍事、安東大將軍、倭國王。至齊建元中,及梁武帝時,并來朝貢。
  16. Bernabé, Marc. «11- substantius». A: Japonès en vinyetes. Norma editorial, p. 82. ISBN 84-9814-162-1. 
  17. Bernabé, Marc. «13 - Adjectius de tipus -i». A: Japonès en vinyetes. Norma editorial, p. 97. ISBN 84-9814-162-1. 
  18. Matsuura, Junichi; Porta Fuentes, Lourdes. «1». A: Nihongo Japonés para hispanohablantes. Norma editorial, 1999, p. 19. ISBN 978-84-254-2051-1. 
  19. Bernabé, Marc. «34 - Interrogativos y futuro». A: Japonés en viñetas 2. Norma editorial, p. 46. ISBN 978-84-8431-857-6. 
  20. Bernabé, Marc. «9 - Gramàtica bàsica». A: Japonès en vinyetes. Norma editorial, p. 70. ISBN 84-9814-162-1. 
  21. Fukui, Naoki y Margaret Spears (1986): "Specifiers and projections", MIT working papers in Linguistics, 8, pp. 128-172.
  22. 22,0 22,1 Bernabé, Marc. «16- Partícules». A: Japonès en vinyetes. Norma editorial, p. 112. ISBN 84-9814-162-1. 
  23. 23,0 23,1 23,2 23,3 Bernabé, Marc. «16- Partícules». A: Japonès en vinyetes. Norma editorial, p. 113. ISBN 84-9814-162-1. 
  24. Bernabé, Marc. «37 - Partículas (I) wa/ga/mo». A: Japonés en viñetas 2. Norma editorial, p. 74. ISBN 978-84-8431-857-6. 
  25. Bernabé, Marc. «37 - Partículas (I) wa/ga/mo». A: Japonés en viñetas 2. Norma editorial, p. 76. ISBN 978-84-8431-857-6. 
  26. Bernabé, Marc. «37 - Partículas (I) wa/ga/mo». A: Japonés en viñetas 2. Norma editorial, p. 78. ISBN 978-84-8431-857-6. 
  27. Bernabé, Marc. «40 - Partículas (III) no/o». A: Japonés en viñetas 2. Norma editorial, p. 104. ISBN 978-84-8431-857-6. 
  28. 28,0 28,1 28,2 28,3 Bernabé, Marc. «16- Partícules». A: Japonès en vinyetes. Norma editorial, p. 114. ISBN 84-9814-162-1. 
  29. Bernabé, Marc. «38 - Partículas (II) ni/de/e». A: Japonés en viñetas 2. Norma editorial, p. 88. ISBN 978-84-8431-857-6. 
  30. Bernabé, Marc. «40 - Partículas (III) no/o». A: Japonés en viñetas 2. Norma editorial, p. 106. ISBN 978-84-8431-857-6. 
  31. Bernabé, Marc. «38 - Partículas (II) ni/de/e». A: Japonés en viñetas 2. Norma editorial, p. 84. ISBN 978-84-8431-857-6. 
  32. Bernabé, Marc. «16- Partícules». A: Japonès en vinyetes. Norma editorial, p. 114. ISBN 84-9814-162-1. 
  33. 33,0 33,1 Bernabé, Marc. «38 - Partículas (II) ni/de/e». A: Japonés en viñetas 2. Norma editorial, p. 86. ISBN 978-84-8431-857-6. 
  34. Bernabé, Marc. «25 - comptadors». A: Japonès en vinyetes. Norma editorial, p. 174. ISBN 84-9814-162-1. 
  35. Bernabé, Marc. «25 - comptadors». A: Japonès en vinyetes. Norma editorial, p. 176. ISBN 84-9814-162-1. 
  36. Bernabé, Marc. «13 - Adjectius de tipus -i». A: Japonès en vinyetes. Norma editorial, p. 94. ISBN 84-9814-162-1. 
  37. Bernabé, Marc. «13 - Adjectius de tipus -i». A: Japonès en vinyetes. Norma editorial, p. 95. ISBN 84-9814-162-1. 
  38. Bernabé, Marc. «14 - Adjectius de tipus -na». A: Japonès en vinyetes. Norma editorial, p. 101. ISBN 84-9814-162-1. 
  39. Bernabé, Marc. «14 - Adjectius de tipus -na». A: Japonès en vinyetes. Norma editorial, p. 102. ISBN 84-9814-162-1. 
  40. Bernabé, Marc. «22 - Adverbis». A: Japonès en vinyetes. Norma editorial, p. 154. ISBN 84-9814-162-1. 
  41. Bernabé, Marc. «22 - Adverbis». A: Japonès en vinyetes. Norma editorial, p. 155. ISBN 84-9814-162-1. 
  42. 42,0 42,1 Bernabé, Marc. «29 - Onomatopeies». A: Japonès en vinyetes. Norma editorial, p. 202. ISBN 84-9814-162-1. 
  43. Bernabé, Marc. «29 - Onomatopeies». A: Japonès en vinyetes. Norma editorial, p. 201. ISBN 84-9814-162-1. 
  44. Bernabé, Marc. «15 - Sufixos de noms de persona». A: Japonès en vinyetes. Norma editorial, p. 106. ISBN 84-9814-162-1. 
  45. Bernabé, Marc. «15 - Sufixos de noms de persona». A: Japonès en vinyetes. Norma editorial, p. 107. ISBN 84-9814-162-1. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Bernabé, Marc. (2005). Japonès en vinyetes. Curs bàsic de japonès a través del manga. Norma editorial.
  • Bernabé, Marc. (2008). Japonés en viñetas 2. Curso intermedio de japonés a través del manga. Norma editorial.
  • Matsuura, Junichi; & Porta fuentes, Lourdes. (1999). Kyōkasho Libro de Teto/1 Japonés para hispanohablantes. Llibre de la EOI.
  • Bloch, Bernard. (1946). Studies in colloquial Japanese I: Inflection. Journal of the American Oriental Society, 66, pp. 97–130.
  • Bloch, Bernard. (1946). Studies in colloquial Japanese II: Syntax. Language, 22, pp. 200–248.
  • Chafe, William L. (1976). Giveness, contrastiveness, definiteness, subjects, topics, and point of view. In C. Li (Ed.), Subject and topic (pp. 25–56). Nova York: Academic Press. ISBN 0-12-447350-4.
  • Kuno, Susumu. (1973). The structure of the Japanese language. Cambridge, MA: MIT Press. ISBN 0-262-11049-0.
  • Kuno, Susumu. (1976). Subject, theme, and the speaker's empathy: A re-examination of relativization phenomena. In Charles N. Li (Ed.), Subject and topic (pp. 417–444). Nova York: Academic Press. ISBN 0-12-447350-4.
  • Martin, Samuel E. (1975). A reference grammar of Japanese. New Haven: Yale University Press. ISBN 0-300-01813-4.
  • McClain, Yoko Matsuoka. (1981). Handbook of modern Japanese grammar: 口語日本文法便覧 [Kōgo Nihon bumpō]. Tokyo: Hokuseido Press. ISBN 4-590-00570-0; ISBN 0-89346-149-0.
  • Miller, Roy. (1967). The Japanese language. Chicago: University of Chicago Press.
  • Miller, Roy. (1980). Origins of the Japanese language: Lectures in Japan during the academic year, 1977–78. Seattle: University of Washington Press. ISBN 0-295-95766-2.
  • Mizutani, Osamu; & Mizutani, Nobuko. (1987). How to be polite in Japanese: 日本語の敬語 [Nihongo no keigo]. Tòquio: Japan Times. ISBN 4-7890-0338-8 ;
  • Shibatani, Masayoshi. (1990). Japanese. In B. Comrie (Ed.), The major languages of east and south-east Asia. Londres: Routledge. ISBN 0-415-04739-0.
  • Shibatani, Masayoshi. (1990). The languages of Japan. Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 0-521-36070-6 (hbk); ISBN 0-521-36918-5 (pbk).
  • Shibamoto, Janet S. (1985). Japanese women's language. Nova York: Academic Press. ISBN 0-12-640030-X. Graduate Level
  • Tsujimura, Natsuko. (1996). An introduction to Japanese linguistics. Cambridge, MA: Blackwell Publishers. ISBN 0-631-19855-5 (hbk); ISBN 0-631-19856-3 (pbk). Upper Level Textbooks
  • Tsujimura, Natsuko. (Ed.) (1999). The handbook of Japanese linguistics. Malden, MA: Blackwell Publishers. ISBN 0-631-20504-7. Readings/Anthologies

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Japonès
Viquipèdia
Hi ha una edició en japonès de la Viquipèdia