Japonès
De Viquipèdia
|
'日本語 [Nihongo]' |
|
|---|---|
| Pronunciació: | AFI: |
| Altres denominacions: | |
| Parlat a: | Japó, Hawaii, Brasil, Guam, Califòrnia |
| Regió: | Àsia principalment |
| Parlants: | 127 milions |
| Rànquing: | 8 |
| Classificació genètica: | Llengua aïllada |
|
|
|
| Llengua oficial de: | Japó (de facto), Angaur (Palau, llengua regional) |
| Regulat per: | govern japonès |
|
|
|
| ISO 639-1 | ja |
| ISO 639-2 | jpn |
| ISO 639-3 | {{{iso3}}} |
| SIL | jpn |
| {{{mapa}}} | |
| vegeu també: llengua | |
El japonès o japonés[1] (日本語 nihongo, en japonés) és una llengua de difícil filiació, relacionada per molts amb el coreà i el manxú i amb les llengües altaiques, però, fins ara és classificada com a llengua aïllada. Té una gran varietat dialectal, i el dialecte de Tòquio és considerat l'idioma oficial.
És la llengua oficial del Japó. Hi ha dues formes de la llengua considerats estàndards: hyōjungo 標準語 o japonès estàndard, i kyōtsūgo 共通語 o llengua comuna. Atès que el govern ha modernitzat el japonès, la diferència entre ambdues és cada vegada més petita.
La documentació més antiga en japonès són unes inscripcions fetes en caràcters xinesos al segle V. La seva filiació genètica roman com incerta. Se li sol considerar una llengua aïllada.[2] No té cap relació amb el xinès ni amb la llengua ainu. És un fet provat l'existència de correlacions sistemàtiques entre els fonemes de les llengües primitives coreanes i del japonès antic.[3][4][5][6] Tot i així, encara no està clar si aquestes correlacions serien degudes a connexió genètica oa préstecs lèxics massius al llarg dels segles.[7] Una teoria alternativa adscriu aquest idioma a la macrofamilia de les llengua autronèsia. Segons aquesta hipòtesi el japonès s'entendria com la llengua que forma l'extrem nord d'un grup del qual formen part les llengües aborígens de Taiwan, el tagal i altres idiomes de Filipines i el malai-indonesi en totes les seves variants. En general la investigació contemporània bascula entre ambdues hipòtesis,[8] reconeixent un fort influx continental i, alhora, la seriosa possibilitat de l'existència d'un substrat austronésico difuminat per l'influx d'hora de les llengües coreanes primitives. Gran part dels investigadors consideren coreanes com una llengua altaica, si bé la categoria de "altaica" és, en si, controvertida.
Des que el 2500 aC pobles mongols que arribaren del continent van començar a poblar les illes del Japó, es va inciar el desenvolupament d'una llengua arcaica (Yamato kotoba) d'estructura polisil·làbica, així com una cultura pròpia. No seria fins al segle III quan es va introduir la cultura xinesa per part de savis coreans a les illes. Aquesta invasió cultural va durar aproximadament quatre segles, durant els quals es van introduir ciències, arts, religió i, per descomptat, el sistema d'escriptura xinès.
Els japonesos van utilitzar els caràcters xinesos per expressar les seves idees i conceptes, tant conservant les lectures xineses com afegint les seves pròpies lectures d'aquests símbols.[9] Per això avui dia, en estudiar el sistema de kanji els japonesos han d'aprendre les dues lectures. A més, van crear posteriorment dues sil·labaris per representar tots els seus sons basant-se en simplificacions de caràcters ideogràfica xinesos i que es dirien hiragana i katakana. Aquest últim sil·labari s'utilitza en l'actualitat per representar totes les paraules estrangeres.
A causa de la peculiar història del Japó, entre les seves característiques es troba un sistema d'honorífics que resulten en formes verbals i construccions gramaticals específiques per indicar l'estatus relatiu entre l'emissor i el receptor, així com el respecte (o absència de respecte) cap a la persona adreçada.
Taula de continguts |
[edita] Distribució geogràfica i dialectes
El japonès és parlat al Japó per uns 127 milions de persones, principalment a les illes de Japó (Kyushu, Honshū, Hokkaido, Shikoku i moltes illes de menor mida, essent la més important Okinawa); a altres llocs hi ha col·lectius importants de parlants, com a les illes Hawaii (més de 250.000, el 30% de la població), a Califòrnia (EUA) (uns 300.000) i al Brasil (150.000).
Té una gran varietat dialectal, degut al terreny muntanyós i a una llarga història d'aïllaments tant interns com externs. Els dialectes difereixen principalment en l'entonació, inflexió morfològica, vocabulari, ús de partícules i pronúncia. Alguns dialectes, fins i tot, difereixen en la quantitat de fonemes que disposen, tot i que aquest tipus de diferències no són comuns.
El japonès estàndard (標準語, hyōjungo) es considera l'idioma oficial i està freqüentment basat en la variant de Kanto (関東, kantō. Tòquio i rodalies), el qual és anomenat de broma "NHK語" (NHK-go, idioma NHK, per la cadena nacional de televisió NHK).
Tanmateix, els dialectes no varien per qüestions geogràfiques. Per exemple, dialectes geogràficament separats com el 東北弁 (Tōhoku-ben, dialecte de Tohoku) o 対島弁 (tsumashima-ben, dialecte de Tsumashima) són fàcilment compresos per nadius d'altres dialectes, mentre que el dialecte de Kagoshima (鹿児島) al sud de Kyūshū (九州) és conegut per ser incomprensible no només per a persones que parlen japonès estàndard, sinó també per als dialectes propers de l'àrea de Kyūshū.
L'idioma parlat a l'illa de Okinawa, conegut com idioma ryukyuan,[cal citació] es considera sovint un dialecte del japonès degut a les seves semblances lèxiques i gramaticals. Tanmateix, ambdós idiomes resulten mútuament incomprensibles i lingüistes moderns els consideren idiomes diferents dins la mateixa família.
[edita] Variants històriques
La història de la llengua japonesa se sol dividir en tres períodes diferenciats.[10]
- Japonès antic, que va des del segle V fins al XI.
- Japonès mitjà, que va dels segles XII al XVI, i mostra certs canvis fonètics respecte al període anterior, com el canvi fonètic / p /> / h, f /.
- Japonès modern, del segle XVII en endavant, caracteritzat per l'existència de nombroses palatalitzacions de les consonants coronals:
- /*si, *zi /> /ʃi, ʒi/ (shi, ji) /*sya, *syo, *syu; *zya, *zyo, *zyu /> /ʃa, ʃo, ʃu, ʒa, ʒo, ʒu/ (sha, sho, shu; ja, jo, ju).
- /*ti, *di /> /t͡ʃi, ʒi/ (chi, ji), /*tya, *tyo, *tyu; *dya, *dyo, *dyu /> /t͡ʃa, t͡ʃo, t͡ʃu; ʒa, ʒo, ʒu/ (cha, cho, chu; ja, jo, ju).
Aquests canvis van tenir el resultat secundari de simplificar els atacs sil·làbics complexos, que en japonès modern només són possibles en préstecs i síl·labes de paraules natives que comencen per sonoranes /r, m, n/.
[edita] Referències
|
|||||
[edita] Bibliografia
- Bloch, Bernard. (1946). Studies in colloquial Japanese I: Inflection. Journal of the American Oriental Society, 66, pp. 97–130.
- Bloch, Bernard. (1946). Studies in colloquial Japanese II: Syntax. Language, 22, pp. 200–248.
- Chafe, William L. (1976). Giveness, contrastiveness, definiteness, subjects, topics, and point of view. In C. Li (Ed.), Subject and topic (pp. 25–56). Nova York: Academic Press. ISBN 0-12-447350-4.
- Kuno, Susumu. (1973). The structure of the Japanese language. Cambridge, MA: MIT Press. ISBN 0-262-11049-0.
- Kuno, Susumu. (1976). Subject, theme, and the speaker's empathy: A re-examination of relativization phenomena. In Charles N. Li (Ed.), Subject and topic (pp. 417–444). Nova York: Academic Press. ISBN 0-12-447350-4.
- Martin, Samuel E. (1975). A reference grammar of Japanese. New Haven: Yale University Press. ISBN 0-300-01813-4.
- McClain, Yoko Matsuoka. (1981). Handbook of modern Japanese grammar: 口語日本文法便覧 [Kōgo Nihon bumpō]. Tokyo: Hokuseido Press. ISBN 4-590-00570-0; ISBN 0-89346-149-0.
- Miller, Roy. (1967). The Japanese language. Chicago: University of Chicago Press.
- Miller, Roy. (1980). Origins of the Japanese language: Lectures in Japan during the academic year, 1977–78. Seattle: University of Washington Press. ISBN 0-295-95766-2.
- Mizutani, Osamu; & Mizutani, Nobuko. (1987). How to be polite in Japanese: 日本語の敬語 [Nihongo no keigo]. Tòquio: Japan Times. ISBN 4-7890-0338-8 ;
- Shibatani, Masayoshi. (1990). Japanese. In B. Comrie (Ed.), The major languages of east and south-east Asia. Londres: Routledge. ISBN 0-415-04739-0.
- Shibatani, Masayoshi. (1990). The languages of Japan. Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 0-521-36070-6 (hbk); ISBN 0-521-36918-5 (pbk).
- Shibamoto, Janet S. (1985). Japanese women's language. Nova York: Academic Press. ISBN 0-12-640030-X. Graduate Level
- Tsujimura, Natsuko. (1996). An introduction to Japanese linguistics. Cambridge, MA: Blackwell Publishers. ISBN 0-631-19855-5 (hbk); ISBN 0-631-19856-3 (pbk). Upper Level Textbooks
- Tsujimura, Natsuko. (Ed.) (1999). The handbook of Japanese linguistics. Malden, MA: Blackwell Publishers. ISBN 0-631-20504-7. Readings/Anthologies
[edita] Enllaços externs
- Història de l'idioma (castellà)
- HablaJapones.org - Comunitat amb més de 15.000 usuaris per a l'aprenentatge del japonès. (castellà)
- Introducció a la llengua japonesa (anglès)
