Anime

De Viquipèdia

L'anime (アニメ) fora del Japó, és el terme que agrupa els dibuixos animats de procedència japonesa. Al Japó s'utilitza la paraula anime per referir-se a l'animació en general. L'anime tradicionalment és dibuixat a mà, però actualment s'ha tornat comú l'animació per ordinador. Els seus guions inclouen gran part dels gèneres de ficció i són transmesos a través de mitjans cinematogràfics (transmissió per televisió, distribució, DVD i pel·lícules amb àudio). Paral·lelament a l'anime, al Japó es desenvolupa el món del manga que és el còmic de procedència japonesa. Entre el manga i l'anime sol haver molta interacció ja que els mangues que tenen èxit els passen a l'anime.

Taula de continguts 1 Terminologia 2 Història de l'anime 3 Característiques de l'anime 3.1 Trama 3.2 Romanticisme 3.3 Realisme 3.4 Humanitat, Naturalesa i Tecnologia 3.5 Cultura japonesa 3.5.1 Xintoisme i budisme 3.5.2 Bushidō 3.5.3 Senpai-Kohai 3.6 El sentit del deure 3.6.1 Cristianisme 3.7 Disseny d'animació 3.7.1 Animació limitada 3.7.2 Guió i storyboard 3.7.3 Direcció d'una pel·lícula 3.7.4 Dilatació temporal 3.7.5 Disseny dels personatges 3.7.6 Àudio 4 Directors reconeguts 4.1 L'estudi Ghibli 4.2 Mamoru Oshii 4.3 Katsuhiro Ōtomo 4.4 Hayao Miyazaki 5 La industria de l'anime 5.1 Producció 5.2 Companyies d'anime 6 Formats 6.1 Sèries de televisió 6.2 OVA 6.3 Pel·lícules 6.4 Especials de televisió 6.5 ONA 7 Gèneres 7.1 Gèneres demogràfics 7.2 Gèneres temàtics 8 Distribució d'anime fora del Japó 8.1 Àsia 8.2 Amèrica 8.2.1 Estats Units i Canadà 8.2.2 Amèrica Llatina 8.3 Europa 8.3.1 Catalunya 8.4 Oceania 8.5 Àfrica 8.6 Censura i polèmiques 9 Impacte cultural 9.1 Cultura otaku 10 Estudis d'animació coneguts 11 Referències 12 Fonts 13 Vegeu també 14 Enllaços externs

[edita] Terminologia

El terme anime prové de l'abreviació de la transcripció japonesa de la paraula anglesa "animation" (アニメーション, animēshon). D'aquí s'abreuja "anime".^[1] No obstant això, en anglès la paraula "animation" no pot ser abreujat a "anime", ja que la "i" no forma part de la paraula original. Per aquest motiu, a occident es va decidir no canviar quadres de gèneres i per tant ha de provenir d'un altre idioma. I és així com neix la teoria del terme francès "animé" (animat).^[2]

Internacionalment, l'anime va portar una vegada el nom popular "Japanimation", però aquest terme ha caigut en desús. Els fans pronunciaven la paraula preferiblement com abreviació de la frase "Japanese Animation" (animació japonesa en anglès). Va veure el seu major ús durant els anys 1970 i 1980, que generalment comprèn la primera i segona onada d'anime fandom. El terme va sobreviure almenys fins a principis dels 1990, però va semblar desaparèixer just abans del ressorgir de l'anime a mitjans dels 1990.

En general, el terme "Japanimation" ara només apareix en contextos nostàlgics en el món occidental, tot i que és molt utilitzat al Japó per a distingir les animacions fetes allà (Japanimation) de les animacions en general (Anime, al Japó).^[3]

[edita] Història de l'anime

La història de l'anime, el gènere d'animació d'origen japonès, comença el segle XX, amb una sèrie de curtmetratges similars als trobats en altres països com: Estats Units, Rússia, Alemanya, França, entre altres. La primera animació japonesa es va fer el 1907, en la qual es pot observar la participació d'un nen mariner.^[4] La companyia Tennenshoku Katsudo Shashin (Tenkatsu) va ser la primera en reaccionar, encarregant el 1916 al dibuixant Oten Shimokawa una pel·lícula d'aquest gènere.

A la dècada de 1930, l'animació es va convertir en un format alternatiu a la narració de contes. La manca de visió d'actors occidentals, per exemple, feia gairebé impossible dirigir les pel·lícules establertes a Europa, Amèrica, o a mons de fantasia, que naturalment no tenien la participació del Japó. L'animació permet als artistes crear personatges i entorns.^[5]

L'èxit de Disney amb La Blancaneu i els set nans va influenciar als animadors japonesos.^[6]Osamu Tezuka va adoptar i simplificar moltes tècniques d'animació de Disney per reduir els costos i el nombre de marcs en la producció. Aquesta va ser la intenció d'una mesura temporal per tal de poder produir el material en un atapeït programa d'animació amb un personal sense experiència.

Durant la dècada de 1970, hi va haver un creixement de la popularitat del manga, en conseqüència va haver un augment del anime, especialment els d'Osamu Tezuka, que ha estat anomenat una "llegenda" i el "déu del manga".^[7] El seu treball i el d'altres pioners en el camp estan inspirats en característiques i gèneres que són elements fonamentals de l'anime en el dia d'avui. El gènere del robot gegant (conegut com "Mecha" fora del Japó), per exemple, es va concretar en virtut de Tezuka, desenvolupat en el gènere en virtut del Super Robot de Go Nagai i altres, i es va revolucionar a finals de la dècada per Yoshiyuki Tomino que va desenvolupar realment el gènere dels robots en l'anime, com la sèrie Gundam i Macross es van convertir en clàssics instantanis a la dècada de 1980, i el gènere del robot en l'anime segueix sent un dels més comuns al Japó i en tot el món en el dia d'avui. En aquesta mateixa dècada, l'anime es va fer més acceptat en el corrent principal al Japó (tot i que menys que el manga), i va experimentar un auge en la producció. Després d'algunes adaptacions d'anime d'èxit en els mercats estrangers, l'anime va adquirir una major acceptació en els mercats en la dècada de 1990 i encara més a partir del 2000.

[edita] Característiques de l'anime

[edita] Trama

Dins de les característiques notables en el gènere, es destaca el desenvolupament de trames complexes al llarg d'un cert nombre d'episodis. Gran part de l'anime està estructurat en sèries de televisió amb números d'episodis definits en els quals es tracta una trama específica que pot implicar el treball de conceptes complexos.^[8] A la dècada de 1970, l'anime va començar prendre un rumb diferent al món de l'animació. Les produccions occidentals es caracteritzen per estar dirigides a un públic infantil, ^[9][10] mentre que l'anime pot tractar temes més complexos com l'existencialisme i de vegades fa servir un llenguatge més madur, també poden haver algunes escenes de violència i sexualitat. ^[11][12] Diverses vegades la demografia objectiva sovint afecta els contextos ideològics de l'obra: per exemple en el Shonen, en les sèries d'acció, es prenen moments que passen a l'adolescència com l'amistat, el companyarisme, les baralles, les aventures, el sacrifici per l'amor. Al seinen que també és per a un públic masculí però es prenen temes més madurs com polítics, sexuals, o científics (que, a excepció del kodomo, també poden ser part d'altres gèneres demogràfics, només que es veuen amb més profunditat). També s'ha de tenir en compte, que quan una sèrie manga té molt d'èxit, és comú adaptar-lo al anime,^[13].

[edita] Romanticisme

Agafa elements sobre la fantasia i el sobrenatural,^[11] les relacions dels personatges, com a amics o familiars, són temes que solen aparèixer. La major part de les sèries d'anime poden tenir alguna part emocional i connotacions ideològiques. Les imatges poden crear un fons adequat per a la transferència dels seus pensaments emocionals.^[8] Encara que en les sèries destinades a un públic femení se li prenen més importància als sentiments dels personatges, tot i que no és quelcom aliè en les sèries destinades per al públic masculí. Un element molt important dins dels romanços és que els personatges estiguin desesperats per una persona en especial (una cosa que pot ser tant un drama com una comèdia romàntica), el millor concepte en quan a l'expressió dels sentiments és la serie Candy Candy. El sacrifici d'amor que fa a una persona per a la seva parella és un concepte que s'empra en les sèries d'acció, quan un personatge femení a de ser rescatat dels oponents i es dóna un duel entre el personatge principal i el seu enemic (es reflecteix per exemple en la sèrie Hokuto no Ken). També hi ha diversos gèneres romàntics, on es poden donar de diferent manera.

[edita] Realisme

Encara que és més predominant la fantasia sobre els successos reals,^[14] algunes sèries han tingut influències del moviment realista, fins i tot s'han adoptat obres literàries a l'anime.^[15] Les històries explicades a través d'aquest mitjà poden ser produïdes mitjançant la combinació de diversos gèneres cinematogràfics, com a tals hi ha una gran quantitat de temes, poden descriure esdeveniments històrics, com els esmentats posteriorment. Una cosa que sí s'ha de tenir en compte és que en l'anime es reflecteixen la cultura i les tradicions japoneses.^[16] Les idees populars dels personatges són: la persistència, la manca de voluntat de lliurament, persones molt poderoses o les circumstàncies, que la idea de la lliure determinació i l'elecció de vida, tenen una cosa important en la moral. També hi ha sèries amb drames històrics, que narren diferents successos del Japó, com Rurouni Kenshin, o també d'Europa com la pel·lícula Steamboy, on part dels personatges són ficticis, però altres poden ser part de la història. Una cosa que també es pren en compte és la política, fins i tot els primers llargmetratges d'anime eren publicitat de la guerra i on també el gènere mecha ha estat part d'un domini de diferents llocs i ideologies dins de les sèries, també es veuen els abusos que es cometen en l'autoritat (que es fan presents en els personatges contraris). Un altre element molt distingit és l'existencialisme, on els personatges tracten d'analitzar la seva història, i els diferents esdeveniments pels quals han passat, es pot veure de manera molt profunda en Ghost in the Shell.

[edita] Humanitat, Naturalesa i Tecnologia

La tradició xintoista també es pot veure il·lustrat en l'anime fent un complex debat sobre la relació entre la naturalesa i la tecnologia que ha estat des de fa molt de temps un tema important en la societat japonesa (I en el món sencer). Per exemple, la pel·lícula Momotaro's Divine Sea Warriors (Momotaro el guerrer endeví dels mars), es mostra una relació entre el medi ambient, que és representat pels animals en una illa, i la tecnologia, que és representat en forma de propaganda de la Segona Guerra Mundial, on també el gran desenvolupament de la tecnologia ha estat part de la postguerra.^[11] També dins dels gèneres de la ciència-ficció està el gènere mecha (robots gegants), on es pot explicar com la tecnologia en comptes de ser un desenvolupament positiu, comença a ser una gran font de devastació, paradoxalment el dany ocasionat és recuperat per la mateixa tecnologia. Un altre concepte és el ciberpunk, on la pel·lícula Akira se la considera una pionera. També en la sèrie Serial Experiments Lain, el concepte d'humanitat és barrejat amb la tecnologia, i la humanitat se li pren menys importància, generalment van acompanyades amb temes d'existencialisme. En un altre sentit, l'home-tecnologia, en particular, és també la cara a través de la qual en l'anime pren una transposició de la modernitat i, en última instància, el que va donar lloc a una inseparable combinació entre el vell i el nou.^[17]

[edita] Cultura japonesa

Article principal: Cultura japonesa

Aquest gènere narratiu és una barreja principalment entre la cultura japonesa i l'occidental. Del gènere occidental rescata alguns arquetips dels personatges, presentació en capítols de la mateixa durada i tècniques d'animació entre altres coses. A això se li afegeixen conceptes tradicionals japonesos com l'èmfasi en la vida quotidiana i l'estil tradicional del dibuix japonès modernitzat. A més es poden presentar altres tipus de mitologies, com la xinesa, la grega o la escandinava (si es prenguessin exemples estarien les sèries de Bola de drac, Saint Seiya i Matantei Loki respectivament). També cal prendre importància que han pres d'altres religions, com l'hinduisme i el cristianisme.

[edita] Xintoisme i budisme

El xintoisme és la religió nativa de Japó, i es caracteritza per la visió animista de la natura. La shin-to és la forma de conducta dels déus que harmonitzen amb la natura i els esperits dels avantpassats, entre les deïtats estan els Kami (神, 'Kami'),^[18] que en general són esperis bondadosos que contraresten els oni (鬼, 'oni'), que són dimonis violents. Els mites i les llegendes de tradició xintoista són innumerables, començant amb els recollits en el Kojiki i en el Nihon Shoki (textos que daten del segle VIII), que proporcionen a les ànimes més d'un punt de partida per a les històries que es narren al Japó. En particular, un segell distintiu del xintoisme és la combinació dels elements fantàstics situats més enllà del límit normal de la percepció humana ordinària amb la vida quotidiana, una característica que també és fàcil de trobar en moltes obres d'anime.^[14]

[edita] Bushidō

Article principal: Bushidō

Un altre factor que condueix l'anime són les tradicions, les anècdotes i les situacions que, sens dubte, són l'ètica marcial, que és bàsicament la causa de la complexitat del codi de la conducta que consisteix el bushido, la via dels nobles guerrers.^[19] Les històries en l'anime, en particular, tendeixen a combinar els aspectes de bujutsu (武术, bujutsu) i el budo (武道, Budo) que no només proporcionen el dret capaç de demostrar la lluita, sinó també per a representar el camí de la moral i d'educació a protagonitzar.^[20] En alguns casos, l'heroi també pot ser divinitzat com en la mitologia grega.^[21] No obstant això, atès que el bushido es connota per la presència de qualitats del lideratge moral, com la justícia, el sentit del deure, la lleialtat, la compassió, l'honor, l'honestedat i la valentia, és bo recordar que el seu origen cultural no només es representa a l'anime, que d'alguna manera se centren en el combat, o directament en el conflicte posat en el Japó feudal, sinó que també es representa en la modernitat del Japó.^[22]

[edita] Senpai-Kohai

En el camí dels budokas hi ha una norma que diu que no es podrà començar sense un guia, ja sigui un pare o un mestre (先生, Sensei). En la societat japonesa, en general és representat pel parell senpai-kōhai (tutor-treballador), on el primer és el que es va iniciar per primera vegada, i el segon, qui va començar més tard.^[23] Aquest informe, que implica el respecte i la devoció del kōhai cap al senpai, el sensei ha d'assessorar i orientar en la vida al kōhai, es pot determinar en cada context social, de l'escola al treball, dels esports a la política, i també, es reflecteix en el anime, on moltes vegades els personatges són ensenyats per un mestre.^[24]

[edita] El sentit del deure

El sentit del deure també se sol representar en l'anime, la veritable força està en no preocupar-se per la seva pròpia felicitat personal amb la finalitat d'assolir els ideals i complir amb un deure, és una recerca per tractar de buscar un camí intern.^[21] Les visites tenen el deure de pagar un deute, que pot ser contra el rei, els pares, els avantpassats i fins i tot en contra del seu nom, però en les històries de moltes persones arriben a estar en contra de tot el món, el respecte en el qual el protagonista, sovint més enllà dels seus sentiments personals i l'aïllament que implica la seva inevitable diversitat, assumeix la responsabilitat pel sacrifici propi, que és inspirat per la història militar del Japó.^[25] Tanmateix, la moral és un terme on l'univers és considerat pels japonesos amoral i indiferent.^[26]

[edita] Cristianisme

El cristianisme com una religió importada, ha estat molt influent en la societat japonesa i de gran interès.^[26] Amb els processos de la missió de Sant Francesc Xavier el segle XVI, i les persecucions que van tenir els cristians per voler expandir el catolicisme a l'Àsia oriental. El 1587, Toyotomi Hideyoshi, dàimio del moment, va ordenar que els missioners deixessin el país. Després de l'era Meiji, els missioners tornaren, fundant universitats. Actualment l'1% de la població és cristiana, els altres tenen una preferència de veure aquesta religió en la cultura popular, sense importar si ve de Hollywood o Tòquio. ^[27] Amb aquest motiu s'han pres alguns elements, com la sèrie Neon Genesis Evangelion, amb diverses referències. Alguns elements es relacionen amb les altres tradicions, per exemple, un element ha estat l'enfrontament dels kami i els oni, que tenen similituds amb els conceptes dels àngels i els dimonis que també han estat representats.^[28] També si es prenen en compte els valors del sentit del deure com l'altruisme i l'amistat, que es relacionen amb l'autosacrifici dels personatges per ajudar als altres (que constantment és una cosa que es veu en el gènere Shonen). També estan els antivalors com la supèrbia dels personatges, on també acaben derrotats (una cosa que es veu tant en les històries de la cultura occidental i la cultura oriental).

[edita] Disseny d'animació

Article principal: Animació

Encara que l'anime es considera separat dels dibuixos animats, utilitza moltes característiques comunes com l'storyboard, l'actuació de veu i el disseny dels personatges entre altres. L'anime també tendeix a prendre prestats elements de molts textos del manga en el fons i també els panells de dissenys. Per exemple, un opening pot emprar panells a explicar la història, o per dramatitzar una qüestió d'efecte humorístic.

La majoria de les vegades l'anime és l'adaptació d'un manga en vídeo - tot i que també pot ser l'adaptació d'una novel·la lleugera o una novel·la visual -; tenint comunament menys detalls en els seus traços. Generalment l'anime es refereix al de dibuix de cel·les, però també s'aplica a l'animació creada per ordinador,^[29] com el Final Fantasy, encara que per aquest últim sol haver denominacions com CG (computer graphics).

[edita] Animació limitada

L'anime és conegut per la seva animació, la qual és molt particular^[29] comparada amb la que tenen els dibuixos animats occidentals tals com els de Disney. Els estudis en els quals es realitza l'anime han perfeccionat tècniques per utilitzar la menor quantitat de quadres d'animació per segon que sigui possible (8 quadres per segon),^[30] com ara moure o repetir escenaris, imatges dels personatges que llisquen per la pantalla, i diàlegs que impliquin animar únicament les boques mentre que la resta de la pantalla roman estàtica. Altres argumenten que el millor anime ha d'accentuar la direcció sofisticada sobre l'animació actual (moviment del personatge), proporcionant una il·lusió de moviment quan en realitat no n'hi ha.^[29] Encara que en els darrers anys tot ha millorat degut a l'ús de tecnologies computacionals utilitzant programari especialitzat en animació 2D o combinació 2D/3D. Els llocs representen l'atmosfera de les escenes, també poden haver sèries com a Suzumiya Haruhi no Yuutsu, on els llocs poden fer referències a diferents locacions a la vida real.^[31] També hi ha simulació d'angles de càmera, moviments de càmera que juguen un important rol en les escenes. Els directors tenen la discreció de determinar angles viables per escenes i fons i també poden escollir efectes de càmera com en la cinematografia.

[edita] Guió i storyboard

Article principal: Guió i Storyboard

Primer s'escull una temàtica per l'animació i a partir d'aquí es comença la redacció del guió, en virtut de la qual el director, amb l'assistència del director de producció, comença a donar directives al primer disseny dels personatges, el director artístic pot realitzar un primer esbós dels personatges i del ambients. Amb tots aquests punts complerts, es dirigeix cap a la creació de guions, es fa una mena de còmic que serveix de base pel seguiment de tot el personal, proporciona detalls com ara el nombre de fotogrames de l'escena, els efectes visuals i dels antecedents necessaris, càmeres, els moviments de càmera, la dinàmica i la composició de les escenes (per a la creació de 26 minuts de storyboards, normalment, es requereixen al voltant de tres setmanes de treball). Un cop establert, sota la coordinació del director els storyboards, disseny de personatges, el disseny de mecanismes i fons, es realitzen dibuixos preliminars, que van a formar l'animatic,^[29] que és una versió filmada de storyboard necessària per verificar els temps i el ritme de les escenes, tant amb la incorporació del diàleg i la música que ha de tenir coherència amb les imatges i sons.^[17]

[edita] Direcció d'una pel·lícula

Una de les principals innovacions introduïdes en l'anime és la recuperació de tècniques que s'utilitzen per compensar l'animació limitada, molt similars a les utilitzades en la direcció del cinema. Entre els moviments de càmera i els efectes més utilitzats es poden distingir: la correcció o imatges fixes, el lliscament, el disseny del lliscament a través del marc, el zoom, en el qual la càmera s'allunya o enfoca; i tècniques basades en la distància relativa dels dibuixos per accelerar o frenar el moviment d'un element; el pla, quan la càmera realitza una visió general de l'estructura horitzontal, la inclinació quan el pla és vertical és similar a la paella, amb la càmera que segueix a l'acció, o d'un únic element de la mateixa empresa o el mateix element, però un al costat de l'altre, esvaïment, que es descolorida de negre a blanc (sovint en un marc fix de molta cura), també la tècnica on la imatge empeny a les anteriors, i la pantalla es divideix, el quadre es divideix en diverses parts, cadascuna amb una visió diferent de la mateixa escena, la il·luminació de fons, el marc que afegeix una cel negra a excepció de la part que es vol il·luminar.

[edita] Dilatació temporal

Moltes de les tècniques descrites anteriorment de recuperació, són també funcionals en el moment crucial de la dilatació del temps en l'anime.^[32] En els temes de la mentalitat i l'espiritualitat japonesa no té massa sentit parlar de temps en termes cronomètrics objectivament de la mesura, ja que no té principi ni fi, es pot dir que el que compta és la qualitat d'un moment, la intensitat amb la que es viu.^[33] Aquesta és la raó per la qual en l'anime es troben sovint moments abans de l'"etern", en el qual el temps coincideix amb la descripció de l'entusiasme, de manera que quant més es tracta de la més intensa s'estén fins al moment es presentin fora de temps, en una imatge fixa, o en una paella (tècniques d'animació).^[34] Una desacceleració emfàtica, podria portar una batalla, o una reunió d'uns moments a l'última per més d'un episodi, amb un propòsit que és evident, no per estalviar més l'elaboració, sinó més aviat per augmentar la tensió i la implicació emocional, com en les tradicions teatrals, com amb l'expressionista alemany Serguei Eisenstein per fer un tipus de cinema americà i cinema negre primer.^[32]

[edita] Disseny dels personatges

En l'anime el disseny dels personatges pot variar de certes maneres depenent de l'època o els dibuixants. Cal destacar que l'anime és normalment influenciat per més d'un tipus d'estil de brotxa més que la cal·ligrafia del llapis. Algunes característiques visibles són:

• Els ulls: Comunament són molt grans, ovalats, molt definits i amb colors cridaners com vermell, rosa, verd, morat, a banda dels normals com cafè i blau. Osamu Tezuka va introduir aquests ulls grans inspirats de les produccions de Disney com els d'en Mickey Mouse i d'aquesta manera es va prendre d'una manera humorístic o de personalitat al personatge. L'acolorit és per donar als ulls profunditat.^[35][36] Cal destacar que no en totes les sèries hi ha ulls grans com passa en les pel·lícules de Hayao Miyazaki.

• El cabell: Hi ha de totes formes, mides i volums, per personatges masculins o femenins. A més d'una gran varietat de colors com en els ulls, aquests poden tenir diferents formes de ombrejat.^[37][38]
• El cos: Pot ser molt semblant a les proporcions del cos humà,^[39] encara que d'una manera molt escultural com en el Moé. També hi ha animes on les proporcions del cos són desproporcionades un exemple és el el chibi o el super deformed on els trets poden ser molt exagerats, encara que aquests són per donar un toc de comèdia a les sèries.
• La cara: El nas i la boca són petits, la part baixa de la cara sembla ser la d'un pentàgon. Una àmplia varietat d'expressions facials són usats per caràcters per denotar estats d'ànim i pensaments. L'anime utilitza un conjunt diferent de les expressions facials en comparació amb l'animació occidental.^[40] Altres elements estilístics són comuns i sovint en la comèdia de l'anime personatges que estan commocionats o sorpresos faran una "cara de culpa" en la qual s'exposa una expressió extremadament exagerada.

També cal tenir en compte que les característiques d'éssers no humans com animals, robots, monstres o dimonis^[41] varien segons el context i són molt diferents a les dels humans. Els animals poden tenir un dibuix com realment són, encara que també pot haver híbrids entre humans (vegeu kemono). Els robots i els monstres poden ser de mida gegantina com els gratacels, tot i que també poden presentar característiques chibi, de manera còmica.

• Alguns estils de dibuix predominants en el anime:
• Bishōjo: Literalment, "jove bella".
• Bishōnen. Literalment, "jove bell".
• Moe. Estil que exagera les característiques "tendres" dels personatges.
• Super deformed. Personatges molt petits com ninotets. Exageren les característiques infantils.

[edita] Àudio

La banda sonora que utilitza en els diferents formats d'anime es diu OST com abreviació de Original Soundtrack. Aquesta pot estar composta de:

• Opening (o obertura): Cançó posada a l'inici de l'animació (ovas i capítols de sèries) quan apareixen els crèdits inicials, és acompanyada per una animació que sol caracteritzar la sèrie. Poden ser interpretats o compostos per bandes o cantants populars del Japó.
• Ending (o tancament): Cançó posada al final de l'animació (ovas i capítols de sèries) quan apareixen els crèdits finals, és acompanyat una animació més simple que la de l'opening. Poden ser interpretats o compostos per bandes o cantants populars del Japó.
• Soundtrack central (Banda sonora): Cançons que s'utilitzen per acompanyar les escenes, depenent dels directors, pot usar una composició complexa d'òpera.^[42]
• BGM o Background Music: Pistes musicals (molt petites, no arriben a ser una cançó) utilitzades per acompanyar les escenes.
• Bonus o Extres: Cançons compostes especialment per a l'animació però que no apareixen en aquesta. Poden ser peces inspirades en aquestes o cançons pensades des del punt de vista d'un personatge i interpretades pel mateix seiyū, actor de veu, com a exemple vegeu la cançó himitsu del tercer OST de Noir.

El repartiment d'actors de veus al anime és anomenat seiyū. La professió seiyū és coneguda i desenvolupada al Japó.^[43]

[edita] Directors reconeguts

[edita] L'estudi Ghibli

Isao Takahata i Hayao Miyazaki, després d'abandonar la Toei Doga van treballar en sèries de televisió, no obstant Miyazaki sentia grans desitjos de tornar al cinema, i aconseguí signar com a director on la seva primera pel·lícula era l'adaptació cinematogràfica del popular personatge televisiu de Lupin III, la pel·lícula era The Castle of Cagliostro (1979). Gràcies al ritme ràpid que li va insuflar Miyazaki hi ha uns gags basats sobretot en l'acció, va resultar una obra altament reconeguda.^[44]

Miyazaki publicava des de 1982 a la revista especialitzada Animage el manga Nausicaä of the Valley of the Wind, que gaudia de gran prestigi.^[45] Gràcies a això, sorgí el projecte que Miyazaki realitzà pel cinema, el qual Takahata es responsabilitzà de produir. Per la seva banda Miyazaki, a més de dirigir, es va encarregar també de l'argument, el guió i l'storyboard. Així va aparèixer la pel·lícula amb el mateix títol el 1984, on Miyazaki retratà una Terra devastada per la guerra, on la humanitat estava en perill d'extingir-se. Tot i tractar-se d'un tema poc comercial com és el de la relació entre els éssers humans i la natura, el públic va mostrar una gran resposta.

Gràcies a l'èxit d'aquesta pel·lícula, Takahata i Miyazaki convençaren el magnat del món editorial Yasuyoshi Tokuma perquè col·laborés en la formació dels seus propis estudis de cinema d'animació, inaugurant d'aquesta manera el 1985 l'Studio Ghibli.^[46] Dins d'aquests, Miyazaki dirigí títols com Laputa: Castle in the Sky (1986), vagament inspirada en Els viatges de Gulliver de Jonathan Swift; El meu veí Totoro (1988), amb una estranya criatura dels boscos que només els nens de cor pur poden veure; Majo no takkyūbin (1989), sobre les penalitats d'una jove bruixa, i Porco Rosso (1992).

Per la seva banda, Takahata va dirigir La tomba de les lluernes (1988), basada en un argument d'Akiyuki Nosaka, que relata la història de dos germans als que els bombardejos americans durant la guerra han deixat orfes. Després d'aquesta, realitzarà Heisei Tanuki Gasse Ponpoko (Pom poko, 1994), on els tanukis protagonistes veuen amenaçada la seva casa pel desenvolupament urbanístic i decideixen passar a la defensa emprant les seves habilitats per a transformar la seva aparença. Totes aquestes produccions van tenir un gran èxit comercial fins i tot a l'estranger, on va començar a cobrar fama el nom del Studio Ghibli.^[47]

[edita] Mamoru Oshii

Al Japó és molt reconegut l'anime de Mamoru Oshii.^[48] Després de treballar un temps per a la televisió, Oshii cridà aviat l'atenció per la seva sèrie Urusei Yatsura així com per la molt posterior Patlabor. Tanmateix, el nom d'Oshii arribà a les audiències occidentals gràcies a Ghost in the shell (1995). En l'edició de Cannes l'abril de 2004 va presentar Ghost in the Shell 2: Innocence (2004), que ve a ser una seqüela de la pel·lícula de 1995.

[edita] Katsuhiro Ōtomo

Katsuhiro Otomo va assolir fama internacional gràcies a la pel·lícula Akira (1988), basada en un manga de creació pròpia, després del qual va venir la pel·lícula Memories (1995), codirigida amb Koji Morimoto i Tensai Okamura. Anys després, tornaria dirigint la pel·lícula Steamboy (2004), una història del steampunk més tradicional i amb un pressupost milionari, fent que sigui la pel·lícula d'animació més cara de la història.^[49]

[edita] Hayao Miyazaki

Amb l'estrena de Princess Mononoke La princesa Mononoke (1997) torna a ressonar el nom de l'Studio Ghibli. Amb aquesta història ambientada en l'era Muromachi (Del segle XIV al XVI), es torna al tema de la natura amenaçada pels éssers humans. Sobrepassant totes les expectatives, la recaptació superà els deu mil milions de iens al Japó, superant fins i tot a la nord-americana ET, l'extraterrestre.^[50] Miyazaki, que havia declarat als mitjans de comunicació que aquesta seria la seva última pel·lícula, es va retractar poc temps després d'aquesta afirmació.

Miyazaki va tornar a la direcció en 2001 amb El viatge de Chihiro, la història d'una noia capritxosa que, per salvar els seus pares atrapats per una bruixa, arrisca la seva vida interna en una gegantina casa de banys termals poblada per éssers sobrenaturals, aprenent a valer-se per si mateixa. Aquesta pel·lícula va tornar a renovar el llistó de taquilla, amb uns ingressos de 150 milions de dòlars, igual a la del Titanic.^[50] El febrer de 2002 a l'edició del Festival Internacional de Cinema de Berlín va aconseguir l'Ós d'or i el març de 2003 l'Oscar a la millor pel·lícula d'animació, fets àmpliament recollits per la premsa japonesa.^[16] Ja que es tracta de la primera (i única pel moment) pel·lícula d'anime en guanyar un Oscar.

Miyazaki va tornar més tard amb Hauru no Ugoku Shiro El castell ambulant (2004). El setembre de 2005 Miyazaki va rebre el Lleó d'Or a la seva carrera.^[51] En canvi Takahata, el seu company, després del fracàs comercial d'My Neighbors the Yamadas (1999), es manté apartat de l'anime.^[52]

[edita] La industria de l'anime

[edita] Producció

Entre la dècada de 1900 i del 2000, la producció d'anime s'ha incrementat considerablement:^[54]

El 2001 les pel·lícules, vídeos i les produccions de televisió van arribar a una quantitat aproximada de 180 mil milions de iens, i quant a l'exhibició s'estima de 43 mil milions de iens. També la quantitat d'emissions de televisió ha estat molt significativa:

Any	Emissió pel matí	Emissió per la tarde	Emissió per la nit	Total
1996	643	850	1,090	2,583
1997	667	660	1,261	2,588
1998	673	452	1,406	2,531
1999	906	393	1,254	2,553
2000	724	271	1,291	2,286

[edita] Companyies d'anime

El nombre de creadors d'anime al Japó és de 3.657 i el nombre d'empreses és de 247. La quantitat de llicències ha generat 3.937.000.000 de dòlars, i l'exhibició 8.110.000 més. També s'ha de tenir en compte que, Toei Animation, sent la companyia d'anime més gran del Japó, ha generat grans quantitats d'ingressos procedents de vendes de productes d'anime al Japó i fora d'ell:

Any	Ingressos en miliones de yens fora de Japó	Ingressos en milions de yens al Japó
1999	1,561	8,233
2000	5,452	9,393
2001	7,154	8,876
2002	6,253	11,442

Dins de les companyies, estan els estudis d'animació en activitat, amb principals:

Nom	Fundació	Treballadors
Aniplex	1997	50
Bee Train	1997	70
BONES	1998
Eiken	1952	50
GAINAX	1981	20
Gonzo	1992	155
J.C.STAFF	1986	120
Kyoto Animation	1981	67
Madhouse	1972	120
Manglobe	2002
Nippon Animation	1975	100
Production I.G	1987	184
Satelight	1995	77
Studio 4°C	1986
Studio Ghibli	1985	150
Studio Nue	1972
Studio Pierrot	1979
Sunrise	1972	170
Tatsunoko	1962	43
Toei Animation	1956	462
TMS Entertainment	1995	298

[edita] Formats

L'anime es pot trobar en diferents formats:

[edita] Sèries de televisió

Les sèries de televisió són les que s'emeten de forma regular, en general al ritme d'un capítol per setmana. En la majoria dels casos, les sèries d'anime tenen menys qualitat que els OVAs o les pel·lícules, bàsicament pel pressupost del qual disposen, ja que en una sèrie hi pot haver molts capítols. La gran majoria d'episodis duren uns 23 minuts, que en fan 30 si s'hi afegeix la publicitat.^[55] Tanmateix, alguns episodis són més curts, d'uns 12 minuts, de manera que se'n pugui encabir dos de diferents en el mateix temps. Les sèries acostumen a basar-se en temporades. Una temporada sencera són 26 episodis, tot i que alguns títols empren "mitges temporades", de 13 episodis. Per tant, la majoria de sèries d'anime tenen un nombre d'episodis múltiple de 13. En general, l'estructura de les sèries permet que es pugui seguir la història saltant-se algun capítol, gràcies al recordatori del capítol anterior que es sol fer. Totes les sèries d'anime consten d'un "opening" (una cançó i crèdits a l'inici), un "ending" (una cançó i crèdits al final) i sovint un "eyecatch". Un "eyecatch" és una escena molt curta, d'uns 2 o 3 segons, que s'empra per senyalar el començament o final de la pausa per a publicitat. La gran majoria de sèries d'anime són d'aquest format:

1. Opening
2. "Part A" de l'episodi
3. Eyecatch
4. - Publicitat -
5. Eyecatch
6. "Part B" de l'episodi
7. Ending
8. Avanç del següent capítol

Els "eyecatch" només apareixen en les sèries per a televisió. En els OVAs, hi pot haver o no "opening", i en general les pel·lícules no empren aquesta estructura.

[edita] OVA

L'OVA és l'abreviació d'"Original Video Animation" (Animació Original en vídeo) o també "Only Video Available" (Només Disponible en vídeo), aquí és on la durada d'un episodi pot variar d'uns sols minuts a 45, a vegades poden ser complements de la història. Normalment no es presenten en televisió.

[edita] Pel·lícules

Són els llargmetratges produïts per les companyies, poden ser, històries inventades per la pel·lícula, històries originals basades en algun manga o una història inventada d'aquell còmic on transcorre una aventura nova fora del còmic. Normalment aquest complex (de 50 a 120 minuts), les pel·lícules es difereixen bastant d'altres formats d'animació -per exemple, la qualitat d'imatge- i en conseqüència causa majors costos de producció.^[55]

[edita] Especials de televisió

Són capítols on apareixen els personatges de la sèrie, i la història pot estar relacionada o no amb el fil argumental d'aquesta. S'empren per a celebrar una quantitat destacada d'episodis, per mostrar algunes escenes o seqüeles inèdites, com a episodis resum o per celebrar una festivitat concreta del país.

[edita] ONA

L'ONA ( "Original Net Animation", animació creada per Internet) és l'anime especialment dissenyat per a la seva distribució a Internet. El format ONA encara no és molt usat i la seva durada és en general curta.^[56] Un exemple d'aquest és Azumanga Daioh.

[edita] Gèneres

En l'anime hi ha gèneres que es troben en els mitjans audiovisuals. Aquests són: acció, aventura, comèdia, ciència ficció, drama, històries infantils, fantasia medieval, romanç i terror.

Gran part de les sèries d'anime poden incloure dos o més gèneres. Per exemple, l'acció i l'aventura són són temes que se solen combinar en el shonen, un exemple seria One Piece, on els personatges recorren llocs diferents i al mateix temps hi ha combats. Passa el mateix amb el drama i el romanç (especialment en el shōjo). També amb el misteri i el terror com a Death Note.

[edita] Gèneres demogràfics

La taula següent mostra els gèneres usats exclusivament per anime i el manga.^[57]

• Josei (女性, Josei^? literalment "dona"):: Anime amb audiència objectiva per las dones joves i adultes. Exemples: Nana, Paradise Kiss.
• Kodomo (子供, Kodomo^? literalment "nen"): Anime enfocat cap al públic infantil. Exemples: Pokémon, Hamtaro.
• Seinen (青年, Seinen^? literalment "home jove"): Anime amb audiència objectiva pels homes joves i adults. Exemples: Cowboy Bebop, Speed Graph, Trinity Blood.
• Shōjo (少女, Shōjo^? literalment "noia" o "jova"):: Anime enfocat cap a les noies adolescents. Exemples: Sailor Moon, Sakura, la caçadora de cartes, Candy Candy.
• Shōnen (少年, Shōnen^? literalment "noi" o "noia"): Anime enfocat cap als nois adolescents. Exemples: Saint Seiya, Bola de drac, Naruto.

[edita] Gèneres temàtics

Segons la seva temàtica es poden classificar en diferents tipus:

• Anime progressiu: Animació feta amb propòsit d'emular l'originalitat japonesa. Exemples: Serial Experiments Lain, Evangelion.
• Cyber punk: La història succeeix en un món devastat. Exemple: El Puny de l'Estrella del Nord.
• Ecchi: És la pronunciació de la lletra H en japonès, presentant situacions eròtiques o pujades de to portades a la comèdia. Exemple: Golden Boy.
• Harem: Moltes dones són atretes per un mateix home. Exemples: Rosario + Vampire, School Days.
• Harem Revers: Molts homes són atrets per una mateixa dona. Exemple: Fruits Basket.
• Hentai: Significa literalment "pervertit", és el anime pornogràfic. Exemples: Bible Black, La Blue Girl.
• Kemono: Humans amb trets d'animals o viceversa. Exemple: Tokyo Mew Mew.
• Magical Girlfriend: La història principal tracta sobre una relació entre un ésser humà i un alienígena, un déu o un robot. Exemples: Onegai Teacher, Aa! Megamisama, Chobits.
• Gekiga: Terme usat pels animes dirigits a un públic adult, encara que no té res a veure amb el hentai. El terme literalment significa "imatges dramàtiques".
• Maho shojo: Magical girl, noia-bruixa o amb poders màgics. Exemples: Corrector Yui, Sailor Moon.
• Mecha: Robots gegants. Exemples: Gundam, Mazinger Z, RahXephon, Code Geass, Evangelion.
• Meitantei: És una història policíaca. Exemples: Sherlock Holmes, Meitantei Conan.
• Romakome: És una comèdia romàntica. Exemples: Lovely Complex, School Rumble.
• Sentai: En anime es refereix a un grup de superherois. Exemple: Cyborg 009.
• Shōjo-ai i Yuri. Romanç homosexual entre noies o dones. Es diferencien el primer del segon amb el contingut, ja sigui explícit o no. Exemples: Shoujo Kakumei Utena, Strawberry Panic.
• Shonen-ai i Yaoi: Romanç homosexual entre nois o homes. Es diferencien el primer del segon amb el contingut, ja sigui explícit o no. Exemples: Loveless, Sensitive Pornograph.
• Spokon: Històries esportives. Exemples: Slam Dunk, Kyaputen Tsubasa.
• Gore: Anime literalment sagnant, exemples: Elfen Lied, Higurashi no Naku Koro ni, Saint Seiya i Gantz.

[edita] Distribució d'anime fora del Japó

[edita] Àsia

L'animació japonesa és molt popular a Taiwan, Corea del Sud i el sud-est d'Àsia, on la sèrie per a nens Doraemon ha estat particularment reeixida a Tailàndia i Filipines a principis dels noranta, igual que Pokémon.^[58] A la televisió de Orient Mitjà, amb la sèrie de UFO Robatori Grendizer.^[59]

[edita] Amèrica

[edita] Estats Units i Canadà

A Amèrica l'anime va començar als Estats Units el 1961 amb la pel·lícula Shonen Sarutobi Sasuke (sota el nom de Magic Boy),^[60] i després amb Astroboy que va ser la primera sèrie transmesa.^[61] En aquest país han estat notables tant les edicions a referències culturals com les aplicacions de censura a certes sèries per part d'algunes companyies, aquestes amb l'objectiu que siguin aptes per a tots els públics.^[62][63] Degut això s'han llançat moltes sèries en DVD sota el segell "Uncut "(sense talls), generant molts guanys pels distribuïdors.^[64] Al Canadà, l'anime ha tingut un impacte semblant als d'Estats Units, un dels canals que transmet anime en aquest país és YTV.^[65]

[edita] Amèrica Llatina

A Llatinoamèrica, l'anime va començar a distribuir-se per la dècada de 1970 començant per Mèxic, Perú, Xile i Argentina amb les sèries Heidi, La princesa cavaller, Candy Candy i Meteora.^[66] Les seguirien Kimba, El Lleó Blanc i Mazinger Z^[67] els anys 80.^[68] Moltes d'aquestes sèries eren transmeses a la televisió oberta de molts països llatinoamericans. A partir de 1990 l'anime va començar a prendre molta popularitat amb Saint Seiya, Sailor Moon, Ranma 1/2 i les sagues de Bola de drac i més tard Pokémon, Sakura, la caçadora de cartes i Yu Gi Oh. Els canals distribuïdors en aquella època eren Locomotion, Fox Kids, Cartoon Network i diversos canals de senyal oberta. Actualment per a Llatinoamèrica, els canals distribuïdors d'anime són Animax,^[69] (successor de Locomotion, després que fos comprat per la Sony), Cartoon Network i Etc .. TV a Xile.^[70]

[edita] Europa

L'anime a Europa ha tingut una forta radiodifusió televisiva: a més de la d'Espanya, a Itàlia i a França ha patit en el canvi dels anys setanta i vuitanta una "invasió pacífica". De fet, a França el primer anime que es va transmetre va ser el 1974, amb les sèries Ribon no Kishi i Kimba, el Lleó Blanc, però la importació massiva va començar només després de l'èxit de la sèrie UFO Robatori Grendizer transmesa el 1978.^[71] A Itàlia es transmet actualment anime per la senyal de MTV.^[72]

A Alemanya la programació de televisió d'anime és un fenomen força recent. Les primeres sèries que es van transmetre a l'oest d'Alemanya van ser Speed Racer el 1971 i Capità Futur el 1980. Els seus èxits no eren enormes, ja que a vegades eren acusats de ser massa violents i inadequats per als nens i només amb la transmissió de la sèrie La Rosa de Versalles i les d'esports kickers i Mila Superstar a mitjans dels noranta l'anime ha trobat més espai en la programació alemanya.^[73][74]

La situació al Regne Unit va ser molt diferent, l'anime pràcticament no havia tingut espai a la TV però quan el mercat del vídeo domèstic de l'anime s'havia consolidat des del final dels vuitanta amb la venda de pel·lícules VHS d'Akira i el naixement de Manga Video això va canviar, a diferència d'Itàlia i França, aquests succés només ha passat a la segona meitat dels noranta.^[73] Els recents èxits internacionals recollits en llargmetratges de Hayao Miyazaki i l'Studio Ghibli va obrir les portes de la celebració japonesa també en països com Finlàndia i a Polònia,^[73] mentre que a l'abril del 2007 a Romania, Hongria i la República Txeca han estat el llançament d'Animax, el canal temàtic de pagament per satèl·lit de Sony, un canal d'anime que emet 24 hores del dia, més tard integrant Alemanya i Portugal.^[75]

A Espanya, es van transmetre el 1970 les sèries Heidi i Marco i després Mazinger Z. En els anys 80 es va transmetre Candy Candy. Igual que a Llatinoamèrica, la popularitat de l'anime va començar en els 90 amb les sèries Saint Seiya, Bola de drac i Kyaputen Tsubasa i hi va haver altres títols com Kimagure Orange Road, City Hunter i Sailor Moon. A Espanya actualment són transmesos per Buzz, Cuatro i alguns per la senyal espanyola de Jetix. A la dècada del 2000 s'ha incrementat molt la programació, malgrat que és molt inferior al transmesa al Japó.^[76] Recentment s'ha llançat a Espanya el canal ANIMAX dedicat íntegrament a la programació anime.

[edita] Catalunya

A Catalunya, la Televisió de Catalunya s'ha mostrat sempre partidària de l'anime, i ha estat una de les televisions que més l'ha promocionat. Va començar el 1986 amb "Dr. Slump" i li seguí l'any 1990 "Bola de Drac", i ha emès, entre moltes altres, "Capità Harlock", "Fushigi Yūgi", "Yū Yū Hakusho", "Inuyasha", "Slam Dunk", "Musculman", "El Detectiu Conan" , "Shin-chan", i "One Piece".

[edita] Oceania

En la última dècada Austràlia i Nova Zelanda també s'han convertit en grans importadors d'animació japonesa, com ho demostren les activitats de l'editorial Home Vídeo madman Entertainment^[77][78] i el canal Animax per a la telefonia mòbil.^[75]

[edita] Àfrica

La propaganda de l'anime a l'Àfrica és una història recent. Amb excepció de l'edició en àrab d'UFO Robatori Grendizer, que es va transmetre amb èxit a Egipte a començaments dels anys vuitanta,^[79] l'animació japonesa ha trobat espai en el mercat del continent africà només a partir del 2000, en particular a Sud-àfrica,^[80] i en el canal Animax per a la telefonia mòbil.^[75] El 2007, però, Sony va llançar el seu canal de televisió per satèl·lit Animax també en diversos estats africans, com Sud-àfrica, Namíbia, Kenya, Botswana, Zàmbia, Moçambic, Lesotho i Zimbabwe.^[81]

[edita] Censura i polèmiques

Quan diverses sèries són llicenciades fora del Japó, és possible que per malentesos culturals s'editin aquestes sèries. El paral·lel creixement de la popularitat de l'anime fora del Japó pren el creixent del nombre dels adversaris d'aquest gènere de l'animació.^[12] La crítica més important és en opinió de molts el nombre excessiu d'escenes de violència i erotisme en l'anime,^[8][9][71] comportament inadequat i la visualització dels esports, col·lecció d'anime otaku que a vegades porta a les formes patològiques (retirada de la realitat, a prop de l'agressivitat és anomenada Toxicomania).^[82] En els països europeus i als Estats Units els productes d'anime japonesos han de passar una avaluació preliminar com es defineix en edat-audiència i en ocasions adaptar la trama a una demografia de menor edat, per la qual cosa l'editor de les obres acurta les escenes violentes.^[83]

Als Estats Units han estat editades moltes sèries considerades inapropiades pel públic infantil, per això canvien el seu contingut, per fer-los més accessible als nens, també s'editen referències culturals japoneses a americanes. Per exemple, la cadena televisiva 4Kids Entertainment fa les edicions abans esmentades, però també llença els DVD de Yu Gi Oh! i Shaman King sense talls.^[84] Encara amb la censura a Shaman King, alguns investigadors també la van trobar inapropiada per al públic infantil.^[85] Molts es van molestar amb l'edició en One Piece, fent-la més infantil. Però Funimation va adquirir els drets exclusius a Amèrica per doblar-la l'abril de 2007 sense talls.^[86]

També per a Llatinoamèrica solen tallar algunes escenes quan es transmeten per televisió oberta. Cal destacar la polèmica que ha tingut l'anime transmès a la televisió, per exemple Bola de drac Z, alguns investigadors consideren a la sèrie com sexista i violenta,^[87] on també es considera inadequat posar les sèries violentes com a programes infantils.^[88]

A Europa, algunes sèries tenen un canvi similar al dels Estats Units, amb la mateixa finalitat de fer-les més apta per a tots els públics.^[71] La polèmica que ha tingut per exemple Espanya i altres països, és que es creu que tot lo referent a l'animació és una mica infantil, per això s'han donat molts malentesos en la transmissió per les cadenes de televisió.^[89] També va tenir polèmiques en fer un estudi amb nens, on es consideraven que els que veien aquesta sèrie no entenien el que realment passava.^[90] El canal televisiu La Sexta va començar a incloure hentai en la seva programació, però va ser retirada dies després.^[91]

[edita] Impacte cultural

La combinació de comunitats d'Internet i l'increment del material d'anime des de les imatges fins als vídeos, han fet el que és el fandom en l'anime.^[92] Una de les influències que han tingut els fansubs, ha estat per part de Bandai, qui els va agrair per fer popular la sèrie Suzumiya Haruhi no Yūutsu pels que parlen anglès.^[93] Al seu torn, aquests mateixos fansubs incrementaren el coneixement de l'anime en el món d'igual o major manera que els animes en les dècades de 1980 i 1990.

Grans èxits al llarg de la història de l'anime han difós aquest tipus d'expressió en successius èxits, normalment pel·lícules d'alt impacte que criden l'atenció de nous sectors cap a la indústria de l'anime. Dins d'aquestes pel·lícules es poden trobar: Akira, Ghost in the Shell, i El viatge de Chihiro guanyadora de l'Oscar a la millor pel·lícula d'animació en 2002^[94] i d'un Ós d'Or al Festival Internacional de Cinema de Berlín (2001). Un exemple clar de l'assimilació en el món és la producció espanyola Gisaku (2005) que és el primer llargmetratge d'estil anime realitzat íntegrament a Europa.

El succés fenomenal multimilionari de la franquícia de Pokémon,^[95] ha ajudat molt a la sèrie, i als diferents spin-off de la sèrie, que després d'iniciar-se a transmetre, segueix vigent encara.

També existeix l'Anime-Influenciat, que és animació feta fora de Japó, però amb l'estil anime.^[96] Parts d'aquestes sèries estan fetes als Estats Units, Europa i altres parts d'Àsia. Com per exemple Avatar: la llegenda d'Aangan. Els creadors de les sèries de Megas XLR i The boondocks, han comentat que es van inspirar en el anime per a la seva creació.^[97][98] Un equip de producció francesa per a la sèrie Oban Star-racers va ser moguda a Tòquio per col·laborar amb un equip de producció japonesa sobre l'Hal Film Maker.^[99] Els crítics i els fans en general de l'anime no consideren l'anime influenciat com anime.^[100]

Un altre tipus d'adaptació ha estat part de la Bíblia, específicament l'Antic Testament, a la vegada aquesta ha estat amb l'assessorament d'El Vaticà, i fet per a tots els públics.^[101]

Algunes sèries animades de la televisió americana també han fet paròdies o referències a l'anime com a South Park ("Chinpokomon" i l'episodi de "Good Times With Weapons"). Una altra sèrie amb paròdies és Perfect Hair Forever. També les sèries de Els Simpson i The Fairly OddParents, han fet diferents paròdies.

[edita] Cultura otaku

Article principal: Otaku

Igual que en les pel·lícules, les sèries d'animació poden donar lloc a un seguiment massiu,^[64] especialment si van dirigides a nens i/o joves. En aquest cas, pot ocórrer que es generi una varietat d'articles de màrqueting que s'estengui a àrees com videojocs, pel·lícules i articles de col·lecció.

Pot ser que la fama d'una sèrie quedi confinada en una àrea relativament petita o que, al contrari, s'estengui per mig món. Gairebé totes les sèries d'animació japonesa passen desapercebudes pel públic general. Malgrat això, poden oferir històries, personatges, escenes, frases mítiques, referències a altres sèries, que passaran a formar part de la cultura otaku.

Les convencions d'anime van aparèixer per la dècada de 1990. Actualment les convencions s'han fet en diverses parts del món, principalment a Àsia, Europa i Amèrica.^[102] En moltes convencions de manga i anime hi ha concursos de karaoke on els assistents poden interpretar les seves cançons preferides d'opening i ending, jpop, jrock, també hi ha gent disfressada dels seus personatges preferits d'anime (cosplay), entre d'altres,^[103] recentment ha aparegut un nou nom pels que els agrada molt el anime: "Akiba-kei", usat per aquells fanàtics que se la passen a les botigues d'anime, conferències, concerts de j-pop, entre d'altres.^[104]

Cada any l'última setmana d'octubre a la farga de l'Hospitalet se celebra el Saló del Manga,^[105] una convenció sobre els amants del manga i l'anime que és coneguda per ser de les més grans del món fora del Japó.

[edita] Estudis d'animació coneguts

• AIC
• Bandai Visual (Emotion)
• Bee Train
• Broccoli
• CLAMP
• Cloverleaf
• GAINAX
• GONZO Digimation
• J.C.STAFF
• Madhouse Production
• Nippon Animation
• OLM / Oriental Light and Magic
• Pioneer LDC
• Production I.G
• Studio 4˚C
• Studio BONES
• Studio Ghibli
• Studio Pierrot
• Sunrise
• Tatsunoko Productions
• Toei Animation

[edita] Referències

[edita] Fonts

• Schodt, Frederik L. (Reprint edition (Agosto de 18, 1997).''Manga! Manga!: The World of Japanese Comics. Tokyo, Japan: Kodansha International. ISBN 0-87011-752-1.
• Schodt, Frederik L. (1996). Dreamland Japan: Writings on Modern Manga. Berkeley, California: Stone Bridge Press. ISBN 1-880656-23-X
• Poitras, Gilles (1998). Anime Companion. Berkeley, California: Stone Bridge Press. ISBN 1-880656-32-9.
• Martínez, D. Gender (1998), Ed. D. Martínez, Shifting Boundaries and Global Cultures. The Worlds of Japanese Popular Culture. Cambridge UP. ISBN 0-521-63128-9.
• Levi, Antonia(1996). Samurai from Outer Space: Understanding Japanese Animation. Open Court. ISBN 0-8126-9332-9.
• Drazen, Patrick (2002). Anime Explosion!: The What? Why? & Wow! of Japanese Animation. Stone Bridge Press, LLC. ISBN 1-880656-72-8.
• Cavallaro, Dani (2007). Anime Intersections. Tradition and Innovation in Theme and Technique. Jefferson, McFarland. ISBN 978-0-7864-3234-9.
• Lent, John (2001). Animation in Asia and the Pacific. Indiana University Press. ISBN 0-253-34035-7.
• Ozawa, Tadasho. Como dibujar anime. Norma Editorial. ISBN 84-8431-453-7.

[edita] Vegeu també

• Llista d'animes
• Llista d'artistes d'anime
• Llista de gèneres d'anime i manga
• Llista de pel·lícules d'anime
• Llista d'anime hentai
• Llista de dōjinshis hentai (anime)
• Llista de dōjinshis (anime)
• Llista de videojocs basats en manganime
• Història de l'animació: Japó
• Anime a Espanya
• Animelliure
• Bishōnen i Bishōjo
• Cosplay
• Fansub
• J-Pop
• Llista de convencions d'anime
• Manga
• Otaku
• AMV

[edita] Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Anime

• Anime News Network: Bade de dades d'informació de sèries anime, mangues, productores, etc. (anglès)
• AniDB: Base de dades d'anime. (anglès)
• MisionTokyo: Noticies i informació sobre anime. (castellà)
• AniMangaWeb: Resenyes i noticies sobre anime. (castellà)
• AnimeLliure: Comunitat d'anime i manga. (català)
• Foro anime, manga i Japó ^^ : (català) i (castellà)
• Tu foro de manga i anime: (castellà)

Actualment aquest article ha estat proposat per a distingir-lo com a Article de Qualitat. Un article d'especial qualitat hauria de representar el millor treball de la Viquipèdia i, per tant, s'està considerant si compleix els criteris de qualitat per a ser-ho. Us encoratgem que hi participeu i feu les vostres observacions.