Cinema

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
No s'ha de confondre amb sala de cinema.
Projector antic

El cinema (del grec kíνημα, moviment) o cinematografia (de kíνημα, moviment, i γράφειν, gravar) és l'art de fer films cinematogràfics. Es tracta d'aprofitar la il·lusió de moviment produïda pel visionat d'imatges fixes, però que canvien molt ràpidament. En el cinema aquestes imatges es projecten sobre una pantalla en un ambient de penombra o foscor. Aquestes imatges fixes s'han enregistrat prèviament sobre una pel·lícula de cel·luloide, l'una a continuació de l'altra. En el cinema modern hom projecta les imatges fixes habitualment a una freqüència de 24 fotogrames per segon. L'esmentada sensació de moviment es genera al cervell de l'observador gràcies al fenomen de la persistència en la retina, la teoria de la qual va ser formulada per Peter Mark Roget el 1824.

Com que que hi ha sis arts clàssiques, el cinema és considerat el Setè Art, terme introduït per Ricciotto Canudo el 1914. Segons ell, el cinema és «l'art plàstica en moviment que compendia totes les arts». Els principals centres de producció de pel·lícules actualment es troben a Hollywood i a Bollywood.

Història del cinema[modifica | modifica el codi]

Article principal: Història del cinema

El terme "cinema" és la forma abreujada del mot "cinematògraf", nom de l'aparell que va permetre de desenvolupar la tècnica i art cinematogràfiques. No obstant això, el cinema no és fruit d'un invent, sinó d'una evolució constant en la història.

El primer precedent de projecció d'imatges en una pantalla són les ombres xineses, les primeres proves documentals de les quals daten del segle XI. Les figures bidimensionals es movien mitjançant filferros, tot projectant ombres acolorides sobre una pantalla tibada de paper o de seda. Les històries que s'hi explicaven es basaven en relats èpics orientals i en poemes hindús com el Ramayana i el Mahabharata.

Invents i joguines[modifica | modifica el codi]

La base tant de la fotografia com del cinematògraf és la cambra obscura. Les primeres referències documentals són obra de científics àrabs i daten dels segles IX i XI. Tanmateix la consolidació de l'invent va arribar al segle XVII, quan Giovanni Battista della Porta va publicar l'obra Magiae Naturalis. En vint volums hi descriu les bases per a crear un espectacle lluminós basat en la cambra obscura.

Un segle més tard, de l'ús de la cambra obscura sorgeixen les vistes òptiques que mostraven gravats de paisatges en perspectiva augmentant-ne la profunditat i el relleu per mitjà de l'ús de lents. Les primeres vistes òptiques van ser creades el 1788 pel retratista Robert Baker, el primer Panorama del qual va ser la vista de la ciutat d'Edimburg sobre un turó, una imatge que envoltava completament els espectadors. El 1822, el francès Louis-Jacques-Mandé Daguerre va crear el diorama que, a diferència del panorama, mostrava una imatge que variava d'aspecte a causa dels canvis que s'hi feien en la il·luminació frontal i posterior.

Però l'espectacle visual més popular abans que nasqués el cinema va ser la llanterna màgica. L'artefacte consistia en una capsa dotada d'un focus lluminós que projectava imatges pintades en un vidre sobre una superfície plana. Durant els segles XVII i XVIII fou estudiada i difosa per tot Europa i els firaires la utilitzaven per fer-ne espectacles. El més cèlebre dels espectacles basats en la llanterna màgica van ser les fantasmagories, creades pel belga Étienne Robertson el 1790.

Durant el segle XIX, les joguines òptiques van col·laborar a aprofundir en el fenomen de la persistència en la retina. El primer joguet va ser el taumàtrop, creat pel doctor John Ayrton Paris el 1826. Consistia en un disc amb l'element d'una imatge gravat a cada cara que, en fer-lo girar ràpidament, superposava ambdós elements, reconstruint així el dibuix. L'any 1832 el belga Joseph Plateau i l'austríac Simon von Stampfer van dissenyar el fenaquistoscopi, una joguina que mostrava una imatge en moviment per mitjà d'un disc giratori que contenia una dotzena de dibuixets que descomponien l'acció.[1] El 1834 el matemàtic anglès William George Horner va crear el zoòtrop, que substituïa el disc per un cilindre amb forats, a l'interior del qual es col·locava la tira d'imatges; en fer-lo girar se'n podia observar el moviment a través dels orificis. L'any 1877, Charles-Émile Reynaud va fer-ne una variant que anomenà praxinoscopi i que permetia de contemplar la imatge reflectida en uns miralls situats a l'interior del cilindre. Més tard, Reynaud va perfeccionar l'invent i va crear el praxinoscope-théâtre o teatre òptic.

La fotografia[modifica | modifica el codi]

La fotografia va donar origen a les càmeres cinematogràfiques, però també va contribuir a l'estudi de la descomposició del moviment. El primer a utilitzar-la amb aquestes finalitats va ser el fotògraf anglès Eadweard Muybridge, que el 1872 va aconseguir captar les fases del trot d'un cavall en una seqüència de 12 fotografies. Més tard, Muybridge inventà el zoopraxiscopi, un aparell que reconstruïa en una pantalla el moviment desglossat en una seqüència fotogràfica.

L'any 1882, el fisiòleg francès Étienne-Jules Marey va crear el fusell fotogràfic, que permetia captar dotze fotografies individuals per segon. Durant els anys següents, anà perfeccionant aquest dispositiu gràcies a les aportacions d'altres inventors com George Eastman, que el 1888 va crear el rodet de cel·luloide per a les seves càmeres Kodak, en substitució de les pel·lícules de paper.

Enregistrar i projectar[modifica | modifica el codi]

Exhibició de les pel·lícules[modifica | modifica el codi]

La tecnologia digital i el cinema en 3D han estat les grans novetats des de l'arribada de les pel·lícules sonores i el color. Antigament les pel·lícules de cel·luloide arribaven a les sales de projecció en diverses bobines metàl·liques; abans de portar les pel·lícules a la sala d'exhibició es feia el muntatge empalmant els rotlles i afegint la publicitat i els tràilers, procés que durava aproximadament una hora i mitja. El transport de les "llaunes" dels films es feia en un carret especial.

En la projecció digital la pel·lícula és un arxiu comprimit en format jpg 2000 (entre 90 i 150 GB) i arriba a la sala d'exhibició en un disc dur dins d'un maletí o via satèl·lit. El nou film es descarrega en un servidor central; l'arxiu està encriptat i només el mateix projector el pot desencriptar. En pocs minuts s'insereixen la publicitat i els tràilers. Des del servidor central es copia l'arxiu final al servidor del projector digital de la sala d'exhibició. La projecció té una qualitat de 2K (2048x1080 píxels de definició/fotograma) però ja se n'instal·len de 4K. La còpia digital no es desgasta a cada projecció, cosa que sí que passa en l'analògic, tanmateix el digital sembla que no iguala en profunditat de colors ni en definició a l'analògic.[2]

Realització cinematogràfica[modifica | modifica el codi]

Equip tècnic[modifica | modifica el codi]

Equip de filmació en rodatge

Direcció: El director cinematogràfic és el professional que dirigeix la filmació d'una pel·lícula, el responsable de la posada en escena, donant pautes als actors i a l'equip tècnic, prenent totes les decisions creatives, seguint el seu estil o visió particular. Supervisant el decorat i el vestuari, i totes les altres funcions necessàries per a dur a bon terme el rodatge. Prèviament haurà intervingut en nombroses tasques, elaborant el guió tècnic i un storyboard amb l'assistència d'un dibuixant. Portarà a terme la selecció dels actors o càsting i dels altres professionals que integraran l'equip, escollirà els escenaris en els quals es rodarà la pel·lícula, ja siguin localitzacions naturals o decorats en estudi, i sol tenir també incumbencia en la redacció final del guió, en col·laboració amb el guionista. També formen part de l'àrea l'assistent de direcció i el denominat script o continuista. D'altra banda, treballa en conjunt amb el director d'actors.

Producció: El productor cinematogràfic és l'encarregat dels aspectes organitzatius i tècnics de l'elaboració d'una pel·lícula, complementant així la labor creativa del director. Està a càrrec de la contractació del personal, del finançament dels treballs i del contacte amb els distribuïdors per a la difusió de l'obra. Un productor que no té a càrrec aspectes tècnics sinó només legals i comercials es denomina en general "productor executiu". Si la seva tasca es limita a alguns aspectes puntuals del procés tècnic o creatiu, s'anomena "co-productor". També formen part de l'àrea el director de producció, el productor executiu i l'assistent de producció.

Guió: El guionista és la persona encarregada de confeccionar el guió, ja sigui una història original, una adaptació d'un guió precedent o d'altra obra literària. Molts escriptors s'han convertit en guionistes de les seves pròpies obres literàries i molts directors, sobretot fora de Hollywood, són també els seus propis guionistes. Dins del guió cinematogràfic es distingeixen el guió literari o cinematogràfic, que narra la pel·lícula en termes d'imatge (descripcions) i so (efectes i diàleg), i està dividit en actes i escenes, i el guió tècnic, que agrega a l'anterior una sèrie d'indicacions tècniques (grandària de plànol, moviments de càmera, etc.) que serveixen a l'equip tècnic en la seva tasca. També poden col·laborar amb el guionista altres escriptors (co-guionistes) o contar amb dialoguistes, gent especialitzada a escriure diàlegs.

So: En rodatge, els encarregats del so cinematogràfic són el sonidista i els microfonistes. En la postproducció se sumen l'editor de so, el compositor de la música incidental i els artistes d'efectes sonors (foley) i de doblatge, per a generar la banda sonora original.

L'equip de fotografia treballant

Fotografia: El director de fotografia és la persona que determina com es veurà la pel·lícula, és a dir, és qui determina, en funció de les exigències del director i de la història, els aspectes visuals de la pel·lícula: l'enquadrament, la il·luminació, l'òptica a utilitzar, els moviments de càmera, etc. És el responsable de tota la part visual de la pel·lícula, també des del punt de vista conceptual, determinant la tonalitat general de la imatge i l'atmosfera òptica de la pel·lícula. L'equip de fotografia és el més nombrós i es compon, a més del director de fotografia, del camarògraf, el primer assistent de càmera o foquista, el segon assistent de càmera, el carregador de negatius, el gaffer o cap d'elèctrics, els elèctrics o operadors de llums, els grip o operadors de travelling o dolly, els estabilitzadors de càmera (steady cam) i altres assistents o aprenents.

Muntatge: El muntatge cinematogràfic és la tècnica d'acoblament de les successives preses registrades en la pel·lícula fotogràfica per a dotar-les de forma narrativa. Consisteix a escollir (una vegada que s'ha rodat la pel·lícula), ordenar i unir una selecció dels plans enregistrats, segons una idea i una dinàmica determinada, a partir del guió, la idea del director i l'aportació del muntador. El muntador avui dia treballa amb plataformes i programes professionals com Avid o altres mètodes de muntatge digital. Pot tenir un assistent i alhora sol treballar en conjunt amb el tallador de negatius, encarregat de realitzar l'armat de la primera còpia editada en film, basat en la llista de corts, generada pel sistema d'edició offline.

Art (Disseny de producció): L'àrea artística pot tenir un director artístic o diversos, si és necessari. En el cas d'haver-n'hi més d'un, aquests són coordinats per un dissenyador de producció, que està a càrrec de l'estètica general de la pel·lícula. Aquests directors tenen assistents i encarregats específics, com escenògrafs, encarregats de vestuari, modistes, maquilladores, perruquers, utillers i altres membres suplementaris com pintors, fusters o constructors. També depenen d'aquesta àrea especialistes en els efectes visuals i òptics que es realitzin en el rodatge, així com altres efectes realitzats durant la fase de postproducció.

Aspectes tècnics[modifica | modifica el codi]

Des dels inicis del rodatge d'una pel·lícula fins a la seva conclusió i distribució, hi ha molts aspectes tècnics que cal tenir en compte. Dos grans sistemes són possibles:

  • la pel·lícula convencional, amb elements sensibles de tipus químic, i
  • els elements de suport usats en cinema digital

(Mentre no s'indiqui el contrari, els apartats següents fan referència al sistema convencional).

Pel·lícula[modifica | modifica el codi]

Abans de començar a rodar és imprescindible escollir el suport fotogràfic que enregistrarà les imatges previstes. La pel·lícula com a suport físic es presenta en diversos formats: 8 mm, 16 mm, 35 mm i 65 mm. Històricament hi ha hagut altres formats (9 mm, doble super8,...). Els formats "super" indiquen les mateixes dimensions exteriors del fotograma però una àrea sensible (per a enregistrar la imatge) més gran. Hi ha els formats Super 8 mm, Super 16 mm i Super 35 mm. Com més gran és el fotograma més resolució i qualitat tècnica pot tenir la imatge final.

Pel que fa a la sensibilitat els graus disponibles varien entre ISO 50 i ISO 800. També es pot escollir el grau de resposta al color (baixa saturació, alta saturació) i el contrast (entre el blanc - exposició total a la llum- i el negre- exposició nul·la a la llum).

Un cop enregistrades les imatges cal processar la pel·lícula en un laboratori cinematogràfic. En funció del procés emprat el resultat final pot ser molt diferent. Les tècniques usades inclouen els diversos productes químics, el control de la temperatura dels banys, el temps dels tractaments i altres.

Els filtres[modifica | modifica el codi]

Article principal: Filtre (òptica)

En la filmació pròpiament dita poden usar-se diferents menes de filtres. Hi ha filtres de color, filtres que difonen la imatge i filtres que provoquen altres efectes. Un cas particular és el dels filtres que provoquen l'anomenada "nit americana", que enfosqueixen les imatges rodades de dia de manera que semblen filmades de nit.

Objectius fotogràfics[modifica | modifica el codi]

L'equivalent fotogràfic (i, per tant, cinematogràfic) de l'ull humà és l'objectiu de la càmera. El responsable de filmar una escena pot escollir entre diversos objectius. Cada objectiu té una distància focal, paràmetre que determina un angle de visió (que equival a una certa amplària de camp).

Els objectius amb una distància angular petita (relativa al format de la pel·lícula) s'anomenen "grans angulars" i ofereixen un camp de visió més ample que el de l'ull humà. Els objectius "normals" equivalen a l'ull humà (per al format de 35 mm tenen una distància focal de 50 mm). Els teleobjectius "augmenten" les dimensions de les imatges mentre que el camp visionat és proporcionalment més petit.

Pel que fa a la distància focal, hi ha objectius amb distància focal fixa i objectius amb distància focal variable (que es pot ajustar entre dos valors, inferior o superior; per exemple 35-150 mm). El sistema òptic, el dispositu en conjunt i l'efecte produït es designen amb el nom de "zoom". El diàmetre exterior d'un objectiu, la seva apertura, es relaciona amb la seva capacitat per a captar llum. Com més superfície té la lent, més llum pot captar i més llum pot impressionar l'emulsió sensible. (D'altra banda, a més apertura, més pes i embalum i un preu superior). Cada objectiu té un diafragma d'apertura que permet limitar el diàmetre efectiu de captació de llum.

Focus i profunditat de camp[modifica | modifica el codi]

Igual que en fotografia (un film no és res més que una sèrie de fotografies), la distància focal d'un objectiu i l'obertura del diafragma incideixen en la profunditat de camp. La profunditat de camp és la zona en la qual les imatges queden enfocades de forma acceptable. Les imatges perfectament enfocades se situen en un pla però, per a cada objectiu (fixades la distància focal i l'apertura del diafragma) hi ha una certa distància des d'aquest pla (més propera a l'objectiu i més llunyana) en la qual les imatges es projecten amb nitidesa sobre la pel·lícula sensible. A major distància de l'objecte filmat, més profunditat de camp.

El concepte de "profunditat de focus" fa referència a la distància de la part sensible del fotograma amb relació amb l'objectiu. La profunditat de camp és de l'ordre de metres; la profunditat de focus és de l'ordre de fraccions de mil·límetre. Com més petita és l'obertura de diafragma, més grans són la profunditat de camp i la profunditat de focus. La profunditat de camp és una de les variables tècniques que pot usar-se al servei de les necessitats artístiques. Hi ha casos (per exemple, el del film Ciutadà Kane) en els quals hom va triar profunditats de camp molt grans. També hi ha molts exemples en sentit contrari (molts documentals sobre insectes i plantes, rodats en macrofotografia).

Proporcions del fotograma[modifica | modifica el codi]

En un fotograma, la proporció entre la mida horitzontal i la mida vertical de la imatge (a vegades anomenada "relació d'aspecte", segons traducció directa de l'anglès) és un dels aspectes que cal considerar. Pot expressar-se en forma fracccionària, com una relació entre dos nombres enters (per exemple 4:3) o en forma decimal (1,33:1, sovint simplificada en 1,33).

Les proporcions d'un fotograma ofereixen efectes estètics diferents. Des del punt de vista històric el format dels fotogrames ha estat determinat per les decisions dels fabricants dels films sensibles. En l'època del cinema mut els formats anaven des de l'1:1 fins al 4:1 (Polyvision). Cap al 1910 la tendència era la de la proporció 4:3. Amb l'arribada del cinema sonor, amb la banda sonora de tipus òptic integrada en el film, l'espai disponible es reduí i les propocions variaren (cap a un fotograma més "estret"). El 1932 s'adoptà l'estàndart de l'Acadèmia, d'1,37, basat en un engruiximent de la banda de separació dels fotogrames (la banda horitzontal que separa les imatges entre dos fotogrames consecutius). Cap als anys 50 del segle passat, a partir de la popularització del Cinerama (un sistema de projecció particular), els sistemes convencionals anaren adoptant formats amb pantalles més amples per a competir amb el format de la televisió. De tots els sistemes inventats i patentats, el que ha perdurat és el sistema anamòrfic. Un mètode basat en la part òptica de les càmeres i projectors, que modifica les imatges a un format de proporcions 2:1 (Els objectius convencionals esfèrics projectarien les imatges a proporcions 1:1). El primer sistema anamòrfic fou el cinemascop (proporcions 2.35; originalment 2,55) usat des de 1953 fins al 1967. El sistema Panavision, una evolució de l'anterior, és el que domina actualment dintre dels mètodes anamòrfics.

Enllumenat cinematogràfic[modifica | modifica el codi]

Inicialment una necessitat tècnica (cal que els objectes estiguin ben il·luminats per a poder enregistrar les seves imatges), l'enllumenat va demostrar que influïa decisivament en el llenguatge cinematogràfic. Una mateixa escena, il·luminada de maneres diferents, és interpretada de forma diferent pels espectadors. La il·luminació determina en gran part la resposta emocional del públic quan contempla una pel·lícula.

Moviments de càmera[modifica | modifica el codi]

Inicialment les càmeres cinematogràfiques no es movien del lloc de filmació, on romanien estàtiques del tot. Els únics que es movien eren els objectes.

En un primer pas, les càmeres (sense moure's del lloc) començaren a fer-se girar en sentit horitzontal, vertical i en moviments combinats.

Un altre progrés fou el de desplaçar la càmera de lloc, fent-la moure sobre carrils (de forma moderada, aproximant-la o allunyant-la de l'objecte; o de manera més sensible, sobre trajectes més llargs) o "penjada" de grues que permeten desplaçaments en tres dimensions.

En l'actualitat s'usen tota mena de procediments per a moure les càmeres de totes les maneres possibles.

Les càmeres s'han muntat en tota mena de vehicles, des d'automòbils fins a coets espacials. També és freqüent la filmació "càmera en mà", solució que va millor el sistema d'estabilització Steadicam.

Càmeres fixades sobre animals salvatges, sobre vehicles de competició són exemples freqüents que poden observar-se cada dia.

Efectes especials[modifica | modifica el codi]

Article principal: Efectes especials

Es poden classificar en:

  • efectes creats a l'hora del rodatge
  • efectes creats posteriorment al rodatge

Els efectes especials són un recurs tan vell com el cinema. Hi ha molts tipus d'efectes especials. Els primers exemples es poden veure en les obres dels pioners com Georges Méliès i altres.

Velocitat dels fotogrames[modifica | modifica el codi]

La velocitat de projecció o presentació de les imatges en moviment segueix uns estàndarts determinat. En cinema 24 FPS, en televisions americanes 30 FPS, a Europa 25 FPS,... Aquestes velocitats estan establertes i no varien.

A l'hora de filmar o de fotografiar la llibertat és total i, d'acord amb les velocitats de presentació constants, poden obtenir-se efectes variats.

Per exemple, si una càmera fa fotos cada minut durant 4 hores i la pel·lícula obtinguda es projecta a 24 FPS, les 4 hores es projectaran en 10 segons. Un dia a foto per minut es projecta en un minut. És el que s'anomena "càmera ràpida".

Contràriament, si el rodatge es fa a 94 FPS i es projecta a 24 FPS, l'acció es veu més lenta per part de l'espectador i s'anomena "càmera lenta".

La "càmera lenta" i la "càmera ràpida" són recursos tècnics que poden usar-se per a facilitar l'observació d'una determinada acció (amb finalitats científiques o no) però que sovint han estat emprats amb voluntat artística (la càmera ràpida de les pel·lícules còmiques mudes o la càmera ràpida d'algunes escenes d'acció, amb violència o sense).

Les funcions del "director de fotografia"[modifica | modifica el codi]

En les pel·lícules professionals, la persona responsable dels aspectes tècnics del rodatge físic (enregistrament de les imatges) és el director o directora de fotografia. Els aspectes inclouen l'enllumenat, la selecció de les càmeres i objectius, la composició, l'enquadrament, l'angle de filmació, els moviments de càmera, l'exposició, els filtres, la sensibilitat de la pel·lícula i altres.

Algunes de les decisions del director de fotografia cal prendre-les abans del rodatge, altres en fase de rodatge i altres després del rodatge. Com a responsable d'un equip de professionals amb tasques molt diverses, a més d'estar qualificada tècnicament, la persona que fa de director de fotografia ha de saber manar i organitzar el treball.

El muntatge[modifica | modifica el codi]

Article principal: Muntatge

A partir de tot el material rodat, el responsable del muntage final ha de triar les parts que interesen (tallant-les i separant-les dels rodets de rodatge "en brut") i muntar la pel·lícula definitiva (unint les parts seleccionades). En els inicis del cinema (i, en els temps actuals, en altres ocasions) el muntatge era una simple operació mecànica. Els mateixos pioners, però, s'adonaren de les possibilitats artístiques i dramàtiques que oferia aquesta fase del procés de filmació. Generalment, per una escena determinada hi ha diverses preses: algunes són simple repetició, en altres hi ha variació de l'angle de filmació, hi pot haver més d'una càmera que hagi filmat l'escena, etc. Això suposa que, a partir del material en brut, les possibilitats d'obtenir un original final a base de "retallar i enganxar" són molt grans.

Llenguatge cinematogràfic[3][modifica | modifica el codi]

Un cop acabada una pel·lícula, l'objectiu més important és (en principi) la seva projecció al públic en general.

L'acceptació d'un film per part del públic passa per fets relativament evidents. Entre altres coses el públic s'ho ha de passar bé (riure en les pel·lícules còmiques, plorar en les dramàtiques, passar por en les de terror, etc.), ha d'entendre l'argument i no ha de malinterpretar res del que vegi en la pantalla (s'entén "en contra de la intenció del director"; hi ha casos en què el director vol enganyar o desorientar).

Per a procurar que una pel·lícula sigui interpretada correctament hi ha una sèrie de normes generals que cal seguir obligadament, amb independència de l'argument, el director o altres variacions artístiques de lliure compliment.

Per llenguatge cinematográfic s'entén el conjunt de normes generals que cal seguir perquè un espectador normal pugui contemplar una pel·lícula sense percebre cap anomalia.

L'anàlisi crítica del llenguatge cinematogràfic s'inclou dins de l'educació en comunicació.

Gèneres cinematogràfics[modifica | modifica el codi]

Article principal: Gènere cinematogràfic

En la teoria cinematogràfica, el gènere es refereix al mètode de dividir o classificar les pel·lícules en grups segons la seva temàtica, realització o aspecte. Aquests gèneres estan formats per pel·lícules que comparteixen certes similituds, tant en el terme narratiu com en la posada en escena.

  • Cinema independent: Una pel·lícula independent és aquella que ha estat produïda sense el suport inicial d'un estudi o productora de cinema comercial. El cinema d'indústria pot ser o no d'autor, mentre que el cinema independent ho serà gairebé sempre. Actualment existeixen molts països que no tenen una forta indústria del cinema, i tota la seva producció pot ser considerada independent.
  • Cinema d'animació: És aquell on es fan servir majoritàriament tècniques d'animació. El cinema d'imatge real registra imatges reals en moviment continu, descomponent-lo en un nombre discret d'imatges per segon. En el cinema d'animació no existeix moviment real per a registrar, sinó que es produeixen les imatges individualment i una per una (mitjançant dibuixos, models, objectes i altres múltiples tècniques), de tal manera que en projectar-se consecutivament es produeixi la il·lusió de moviment. És a dir, que mentre en el cinema d'imatge real s'analitza i descompon un moviment real, en el cinema d'animació es construeix un moviment inexistent en la realitat.
  • Cinema documental: És el que basa el seu treball en imatges preses de la realitat. Generalment es confon documental amb reportatge, sent el primer eminentment un gènere cinematogràfic, molt lligat als orígens del cinema, i el segon un gènere televisiu.
  • Cinema experimental: És aquell que utilitza un mitjà d'expressió més artístic, desmarcant-se del llenguatge audiovisual clàssic, trencant les barreres del cinema narratiu estrictament estructurat i utilitzant els recursos per a expressar i suggerir emocions, experiències, sentiments, utilitzant efectes plàstics o rítmics, lligats al tractament de la imatge o el so. Es defineix d'acord amb el seu àmbit d'aplicació i recepció, ja que no sol tractar-se d'un cinema lligat a la indústria, i no es dirigeix a un públic ampli sinó específic, i comparteix a priori un interès per productes que es troben fora dels cànons clàssics.
  • Cinema d'autor: El concepte de cinema d'autor va ser encunyat pels crítics dels Cahiers du Cinéma per a referir-se a un cert cinema on el director té un paper preponderant en la presa de totes les decisions, i on tota la posada en escena obeeix a les seves intencions. Sol anomenar-se d'aquesta manera a les pel·lícules realitzades basant-se en un guió propi i al marge de les pressions i limitacions que implica el cinema dels grans estudis comercials, la qual cosa li permet una major llibertat a l'hora de plasmar els seus sentiments i inquietuds en la pel·lícula. No obstant això, grans directors de la indústria, com Alfred Hitchcock, també poden ser considerats dins d'aquesta categoria.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Venkatasawmy, Rama. The Digitization of Cinematic Visual Effects: Hollywood's Coming of Age (en anglès). Lexington Books, 2012, p. 125. ISBN 0739176226. 
  2. 20 Minutos, Barcelona, 8 de març de 2011
  3. Borràs, Jesús; Colomer, Antoni. El lenguaje básico del film. Editorial Nido, 1977. ISBN 9788440038630 [Consulta: 6 maig 2011]. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal: Cinema

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cinema