Cinema experimental

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El cinema experimental és un art audiovisual, situat entre les arts plàstiques i el cinema tradicional, que utilitza un medi d'expressió més artístic, oblidant-se del llenguatge audiovisual, trencant les barreres del cinema narratiu estrictament estructurat i utilitzant els recursos per expressar i fer sentir emocions, experiències, sentiments, amb un valor molt estètic i molt artístic, utilitza efectes plàstics o rítmics, lligats al tractament de la imatge o el so, sovint fora de normes i sense obeir a regles predefinides.

El cinema experimental és un art al marge de la indústria i del sistema comercial, no sol tractar-se d'un cinema lligat a la indústria, ni es dirigeix a un públic ampli, sinó a un específic, i que comparteix d'entrada interès per productes que podríem qualificar, sense intenció pejorativa, com a marginals.

Una difícil classificació[modifica | modifica el codi]

Com per a tota disciplina la seva definició pot ser subjecta a discussió. Nombrosos termes han servit d'altra banda per designar tot o part del cinema experimental (cinema pur , cinema absolut , cinema d'art , cinema underground...).[1] Es podria dir que una pel·lícula és experimental si ha estat concebuda fora de la indústria del cinema, o si és una pel·lícula on "les preocupacions formals són en un primer pla"[2]", en lloc de les industrials, econòmiques, comercials, literates, teatrals, narratives, etc. El cinema experimental va a contracorrent de les normes cinematogràfiques habituals, sobretot en matèria de duració, amb pel·lícules de 25 hores (Four Stars, d'Andy Warhol) o d'1/24 de segon o de narració (Empire, de Warhol, és una pel·lícula de vuit hores constituïda de bobines enganxades i quadrant en pla fix el Empire State Building).[3]

La història del cinema experimental comença amb el precinema, i corre fins avui, constituint així una cara sencera del cinema. Aquest cinema paral·lel, aquest segon cinema , encara bastant poc conegut, va ser des de la seva escissió del cinema comercial i industrial, cap als anys 30, gairebé totalment absent de les històries oficials del cinema. Paradoxalment, amb l'arribada del digital, en els anys 2000, el cinema experimental surt de l'ombra, gràcies sobretot a les noves tecnologies de visualització i de realització en directe que permeten una col·laboració extensa amb altres disciplines, en primer lloc, la música i la dansa.

Avui, una obertura possible es troba en l'art contemporani sota la forma d'instal·lació vídeo o pel·lícula, o encara d'inversió directa de la sala de projecció com a dispositiu símbol del cinema. Es pot citar els artistes Pierre Huyghe, Philippe Parreno, Matthew Barney, Isaac Julien, Douglas Gordon...

Manifestacions del cinema experimental[modifica | modifica el codi]

El cinema experimental ha estat utilitzat més en el context de corrents complexos de signes variats:

  1. Estètics: les avantguardes artístiques.
  2. Polítics: cinema d'agitació del 68, el cinema de propaganda.
  3. Filosòfics -teòrics: l'estructuralisme. el cinema feminista, el cinema gai.
  4. Culturals: l'underground i els moviments de la contracultura.
  • El cinema corporal comprendria totes les tendències dels anys setanta, com el cinema del jo, els diaris filmats, els films militants, el cinema underground, el cinema de la materialitat i tots aquells que reivindiquen un cinema personal.
  • El cinema estructural comprendria les grans avantguardes dels anys vint, l'anomenat cinema estructural dels seixanta i altres aproximacions seriades o minimalistes, el lletrisme, el cinema conceptual, el que interroga al propi cinema i tots aquells que reivindiquen un cinema de les formes. És obvi que existeixen nombrosos cineastes que evidencien diferents aproximacions dins d'un mateix film o d'una obra a l'altra.

A França[modifica | modifica el codi]

Pel que fa a França, pot dir-se esquemàticament que les dues cooperatives sorgides els anys 70 es diferencien d'acord amb aquestes dues tendències:

  • Le Collectif Jeune Cinéma (1971) empra el nom de cinéma différent i s'aproxima més al cinema corporal, des d'un enfocament potser literari.
  • La Paris Film Coop (1974) s'aproxima més al cinema estructural i al cinema científic o d'animació.

A Catalunya i Espanya[modifica | modifica el codi]

En els anys seixanta, l'empresari navarrès Juan Huarte, mecenes de Jorge Oteiza, Eduardo Chillida o Antonio López, va fundar la productora X Films per promocionar el cinema experimental a Espanya. Gràcies a ella José Antonio Sistiaga va aconseguir realitzar la seva primera pel·lícula abstracta, pintada a mà sobre cel·luloide, titulada Ere erera baleibu icik subua aruaren . Un altre pintor Rafael Ruiz Balerdi va realitzar un dels curtmetratges experimentals més cèlebres del cinema espanyol: 'Homenatge a Tarzan'. Noms com José Luis Garci, Luis Eduardo Aute, Jordi Grau, José Luis García-Sánchez, Claudio Guerín o el curtmetrista Gabriel Blanco van treballar o van donar els seus primers passos en el cinema gràcies a aquesta productora. El Festival Punto de Vista li va dedicar un homenatge en la seva edició de 2006.

Barcelona va ser un dels focus més actius del cinema experimental espanyol, amb autors com Pere Portabella.

Els llargmetratges de Gonzalo López-Gallego són un exemple de cinema experimental, que neixen de l'obsessió per un llenguatge inusual. Tanmateix, el director espanyol no concep una pel·lícula sense fil conductor, encara que aquest sigui abstracte minimalista i irreal.

A Madrid, des de fa uns anys es duu a terme anualment el festival de La Setmana de Cinema Experimental de Madrid, que té per objectiu el foment de la investigació cinematogràfica i servir de plataforma perquè aquells que es dediquen al gènere experimental puguin mostrar anualment els seus treballs.

A l'Argentina[modifica | modifica el codi]

Un altre exponent del corrent és Narcisa Hirsch, que va dedicar la seva vida al cinema experimental, durant les dècades dels 60 i 70.

Els mitjans estètics[modifica | modifica el codi]

  • Eixamplament de les normes restrictives i arbitràries del cinema comercial (gènere, durada, suport...). Cada film experimental s'organitza d'acord amb una lògica que li és pròpia.
  • Narració complexa, fragmentària, deconstruïda o inexistent.
  • La concepció del film aflora al llarg del film: experimentació i reflexió, rodatge i escriptura van junts.

Els mitjans de producció[modifica | modifica el codi]

  • El film és abans que res una mica personal: el cineasta no només integra totes les línies creatives del film sinó que moltes vegades les fa ell mateix (preses de càmera o de so, edició, desenvolupament...). Aquest és un cinema pels cineastes, per oposició al cinema d'autor o de realitzador.
  • Autoproducció i pressupost mínim.
  • Distribució i difusió per vies paral·leles o cooperatives.

El cinema anomenat d'autor o d'art i assaig pren distància respecte als criteris normatius del cinema tradicional, però s'inscriu en un sistema de producció i distribució comercial, i per això li resulta tremendament difícil apartar-se de les normes.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Diccionari Larousse del cinema, 1996, p.763
  2. Dominique Noguez, «Què és el cinema experimental ? Éloge du cinéma expérimental, Paris, Centre Georges-Pompidou, 1979, p. 15.
  3. Diccionari Larousse del cinema, pàg. 764 i 2263

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal: cinema