Nouvelle vague

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Nouvelle vague (nova onada) és un moviment cinematogràfic aparegut a França al final dels anys 1950. El terme apareix sota la ploma de Françoise Giroud a L'Express del 3 d'octubre de 1957, en una enquesta sociològica sobre els fenòmens de generació. És reprès per Pierre Billar el febrer de 1958 a la revista Cinéma 58. Aquesta expressió és atribuïda a les noves pel·lícules distribuïdes el 1959 i principalment aquells presentats al Festival de Canes d'aquell any.[1]


André Bazin havia creat la revista Cahiers du Cinéma l'any 1951. Era una publicació mensual de crítica cinematogràfica que va servir com a camp de batalla dels nous talents, molt crítics amb tots els models clàssics i amb les estructures narratives tancades. Tots ells, entre els quals destaquen François Truffaut, Jean-Luc Godard, Claude Chabrol, Jacques Rivette o Éric Rohmer, havien fet de guionistes abans. Com a precursor, sobresurt la figura de Jean Pierre Melville. Era un grup heterogeni que tenia en comú el poc pressupost que necessitaven per rodar, la llibertat creativa, l'espontaneïtat, la gran cultura cinematogràfica de cadascun dels membres i, sobretot, les ganes d'experimentar amb la càmera.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.120. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 5 de desembre de 2014].