Agnès Varda

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Agnès Varda (Brussel·les, Bèlgica, 30 de maig de 1928) és una directora de cinema.

Varda és una directora independent i decidida, amb acurades coreografies i decoracions, i combina sovint material documental amb una història de ficció. Se la coneix com l'àvia de la nouvelle vague francesa

Agnès Varda en una conferència

Agnès Varda, una de les grans figures de la nouvelle vague francesa, s'ha mantigut fidel a llurs conviccions d'artista independent, però això no li ha impedit adaptar-se als canvis tecnològics del setè art i avui segueix treballant com cineasta digital amb gran èxit de públic.

La primera pel·lícula d'Agnès Varda, Le pointe-courte (1956), fou muntada per Alain Resnais. La mescla de material documental amb situacions i personatges ficticis marcaria el seu treball posterior. Cleo de 5 a 7 (1961) demostrà, amb llur audaç barreja de color i blanc i negre, una gosadia estilistica compartida amb els seus col·legues de la nouvelle vague.

la seva obra següent, La felicitat (1965), representa un nou enfoc en l'obra de Varda. Rodada en un estil pop art caracteritzat per l'excés de colorit, reminiscències d'un estil que ella considerava artificial en els films del seu marit, Jacques Demy, conta la història d'una jove feliçment casada amb dos fills, fins que el seu marit té una amant. Al enfrontar-se a la infidelitat d'aquest, ella mor ofegada. En el terrible final del film, l'amant substitueix a l'esposa en els sentiments del seu marit per sempre. Els nens l'accepten, el marit l'estima, i la vida continua com abans.

Al llarg dels anys seixanta, Varda realitzà alguns films polítics contra la guerra del Vietnam i en suport dels Panteres Negres. El 1985 retornà dirigint Sense sostre sense Llei. Amb Els espigoladors i les espigoladores (2000), un assaig documental rodat amb una càmera digital de mà, demostrà no haver perdut llurs qualitats. Als vuitanta anys, Varda segueix sent tan actual i moderna com molts dels seus col·legues més joves.

Avui l'avia de la nouvelle vague continua inspirant a una nova generació de cineastes.

La frase:

« Un documental és un moviment per alliberar-se de l'egoisme »

Filmografia [modifica]

Títol Títol Anglès País Any Credit
La Pointe Courte França 1956 Director, Guiónista
Cléo de 5 à 7 Cléo from 5 to 7 França/Itàlia 1962 Director, Guiónista
Le Bonheur Happiness França 1965 Director, Guionista
Lions Love Lions Love USA/França 1969 Director, Guionista, Productor
Daguerréotypes France 1975 Director, Guionista
L'Une chante, l'autre pas One Sings, the Other Doesn't Veneçuela/França/Bèlgica 1977 Director, Guionista
Documenteur Documenteur França 1980-1981 Director, Guionista
Sans toit ni loi Vagabond França/Regne Unit 1985 Director, Guionista, Editor
Jane B. par Agnès V. Jane B. by Agnes V. França 1986-7 Director, Guionista, Editor
Kung-Fu Master Le Petit amour França 1987 Director, Guionista
Jacquot de Nantes França 1990 Director, Guionista
Les Cent et une nuits de Simon Cinéma A Hundred and One Nights Regne Unit/França 1994 Director, Guionista
Les Glaneurs et la glaneuse The Gleaners and I França 2000 Director, Guionista, Productor, Editor
Les Glaneurs et la glaneuse... deux ans après The Gleaners and I: Two Years Later França 2002 Director, Editor
Lion volatil, Le França 2003 Director, Guionista, Productor, Editor
Plages d'Agnès, Les The Beaches of Agnes França 2008 Director, Writer, Producer

Referències [modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Agnès Varda
  • .-501 Directores de Cine, pag. 312 de Steven Jay Schneider. Editorial Grijalbo