Lillian Gish

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
P culture.svg
Lillian Gish
Lillian Gish (1917)
Lillian Gish (1917)
Nom real: Lillian Diana de Guiche
Naixença: 14 d'octubre de 1893
Springfield, Ohio (EUA)
Defunció: 27 de febrer de 1993 (als 99 anys)
Nova York, Nova York (EUA)
Origen: Estats Units Estats Units
Papers importants: El naixement d'una nació
Intolerància
Broken Blossoms
The Wind
La nit del caçador
Pàgina web: LillianGish.com
Premis Oscar
Oscar honorífic
1971 - Trajectòria cinematogràfica

Pàgina sobre Lillian Gish a IMDb

Lillian Gish (Springfield, Ohio, 14 d'octubre de 1893 - Nova York, 27 de febrer de 1993), de nom Lillian Diana De Guiche, fou una actriu estatunidenca.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Teatre[modifica | modifica el codi]

Procedent d'una família anglesa emigrada a Amèrica el 1632 i amb arrels escoceses, irlandeses i franceses, Lillian Gish compta entre els seus avantpassats el dotzè president americà, Zachary Taylor.

Comença a treballar al teatre el 1902 en companyia de la seva mare i de la seva jove germana, Dorothy Gish, empeses per la necessitat (el pare ha abandonat la llar) i exposant-se així a la deshonra en una societat encara encotillada. És doncs diversos anys amb una companyia ambulant, i participa fins i tot en una gira amb Sarah Bernhardt. A Broadway, entre 1913 i 1976, participa en dinou produccions (sobretot: L'oncle Vània d'Anton Txékhov dues vegades, el 1930 i 1973, una opereta el 1965, una comèdia musical - la seva última aparició a Broadway - el 1975 i 1976.

Actriu exigent, sempre investigant les novetats, Lillian Gish interpreta Lizzie Borden, acusada d'haver matat amb una destral el seu pare i la seva sogra, però no li deixen, i se'n penedirà, crear Arsenic and Old Lace que els autors li havien proposat.

Lillian i la seva germana Dorothy

Mr. Griffith, el cinema i Miss Lillian[modifica | modifica el codi]

Lillian i Dorothy Gish debuten en el cinema el 1912, recomanades per Mary Pickford, ja estrella, al seu director D.W. Griffith, exposant-se així a la deshonra en el mitjà teatral (tan encotillat com la societat que condemna).

Les germanes romanen llavors en l'equip del futur inventor del Hollywood modern. Lillian sobretot mostra a cada pel·lícula on apareix els seus talents excepcionals d'actriu. Durant l'era dels directors de pel·lícules americanes, inaugurada per Griffith i d'altres, aquests, com a autors complets, administren els seus rodatges com els directors de teatre ambulant de l'època. Si la paga és millor que als escenaris, l'estrella d'avui es fa figurant l'endemà i el nom dels intèrprets no apareix encara als crèdits. Només el de l'escenògraf. La cohesió d'aquests grups és tan gran que quan Griffith canvia d'estudi, els seus col·laboradors el segueixen majoritàriament.

Per a Lillian i els altres pioners del cinema és americà una època meravellosa de formació i de creació, sense egos ni restricció financera excessiva. Gish, Blanca Sweet, Mae Marsh entre d'altres es reparteixen els papers femenins. Les futures estrelles de Hollywood es formen en els rodatges: Mack Sennett, W. S. Van Dyke, Raoul Walsh, Elmo Lincoln (futur Tarzan... Aviat sobrevé el sisme de El naixement d'una nació, la pel·lícula que va transformar Hollywood en una indústria, on es veu Elsie Stoneman, noia sudista presa per esclaus alliberats, i és ella qui bressola el bebè entre cada episodi del monumental Intolerance: Love's Struggle Throughout the Ages, encarnant la mare de la humanitat. Entre les obres mestres que segueixen, es pot citar Broken Blossoms, Way Down East o Orphans of the Storm.

Tràgica juvenil, heroïna pura i valenta, Lillian es fa gràcies als melodrames brillants del mestre la musa de la pantalla. Tanmateix la rumor que atribueix a Griffith la invenció del primer pla en honor de la seva musa és falsa. Durant aquest període beneït de llibertat i d'entusiasme, Gish recomana el seu amic Rodolfo Valentino a Griffith però aquest últim rebutja el consell i deixa a altres la coronació de l'amant del món. L'actriu dirigeix fins i tot una pel·lícula, Remodeling Your Husband, amb la seva germana Dorothy com a intèrpret, el 1920.

L'era dels estudis[modifica | modifica el codi]

Lillian Gish a la portada de la revista Photoplay de desembre de 1921

El desenvolupament dels estudis i de l'star system relega progressivament els directors a un segon pla. Una nova generació s'imposa. Lillian i Griffith trenquen la seva col·laboració artística: el seu mentor aconsella a l'actriu diversificar la seva carrera mentre que comença un lent i penós declivi.

Gish fa el paper d'una religiosa estigmatitzada a Germana Blanca i una senyora del Renaixement italià a Romola, les dues signades per Henry King. Gish escull com a soci el britànic Ronald Colman, llavors desconegut, i, i el porta a Amèrica. Els seus productors refusen el seu projecte d'adaptació de Romeu i Julieta rodada a Verona, amb el pretext que el nom de Shakespeare fa fugir els americans.

Accepta tot seguit les proposicions de la MGM i del seu amo Louis B. Mayer, que s'ha enriquit gràcies als drets d'explotació de El naixement d'una nació. Esdevé la primera estrella de la firma, lliure d'escollir els seus temes, els seus escenògrafs i els seus directors. Inaugura aquest nou compromís com la immortal Mimi a La Bohème de King Vidor. Malgrat l'èxit i la qualitat d'aquesta producció la MGM comença discretament una campanya de premsa destinada a destruir la carrera de la seva costosa i independent estrella. Louise Brooks ho ha explicat perfectament: és John Gilbert, amant de la seva companya a La Bohème,i una certa premsa, dirigida per Mayer, la que insinua que el principiant fa envellir el paper de Gish. La mateixa premsa compara Lillian a Barbara La Marr, just promocionada estrella de l'estudi, Milady a Els tres mosqueters. La comparació juga amb desavantatge per Lillian, que hom intenta enterrar viva.

Lillian Gish aconsegueix encara muntar i interpretar dos grans obres dirigides pel suec Victor Sjöström, La Lletra Escarlata de Nathaniel Hawthorne (paper reprès per Demi Moore a Els amants del nou món) i The Wind l'estrena de la qual serà boicotejada. Caldrà que la mare de Gish, malalta, reclami la presència de la seva filla perquè la MGM li proposi alguna cosa que ella no pugui refusar. Després l'actriu llança la tovallola: es trenca el seu contracte i Mayer la reemplaça a Anna Karènina per Greta Garbo, una actriu de vint anys que no dominava l'anglès (La Marr ha mort de sobte, deixant el seu protector gairebé inconsolable). En alguns anys Garbo en tindrà prou per obtenir els mateixos avantatges que Gish (un dels seus models artístics amb Eleonora Duse justament) del temps de la seva esplendor cinematogràfica. De la mateixa manera que ha desposseït la (nova) Musa, Mayer desposseirà la divina empenyent-la a una jubilació precoç als trenta-sis anys. Gish només tenia trenta anys quan el seu propi estudi la presentava vella, lletja i trista amb el públic manipulat. Mentre que, segons els publicitaris de la MGM, Garbo i Gilbert formaven la parella del segle.

La retirada[modifica | modifica el codi]

Lillian Gish a París (1983).

Tanmateix a l'estrella calumniada no li falten proposicions a Hollywood. Preocupacions l'allunyen de la pantalla i prioritza d'aleshores endavant l'escena on va debutar tan jove. Tornarà a partir dels anys quaranta a la pantalla gran en segons papers de vegades notables:Duel in the Sun marca els seus retrobaments amb el seu vell pretendent, l'escenògraf King Vidor; a The Unforgiven de John Huston, coneix Lionel Barrymore. Brilla també a The Cobweb de Vincente Minnelli i en Els Comediants de Peter Glenville amb Elizabeth Taylor i Richard Burton. Els anys passen i els mètodes romanen: les joves actrius saben que no cal interpretar massa a prop de l'antiga glòria, ja que haurien envellit deu anys per les llums...; Sobretot, el gran Charles Laughton amb La nit del caçador li ofereix un paper a la seva mesura a una artista digna del seu passat. Robert Altman més tard li retrà un homenatge vibrant (ella interpreta la morta!) a A Wedding i a The Whales of August, la seva última pel·lícula, de l'anglès Lindsay Anderson, Gish dóna la rèplica a una altra llegenda, més agressiva encara: Bette Davis. Tot just Lillian va deixar escapar que existien persones no molt simpàtiques.

En la seva carrera cinematogràfica, Lillian Gish reconeixia dos penediments, dos projectes molt de temps acariciats: l'adaptació de Peter Pan de la qual havia rebut l'autorització de l'autor, i una Joana d'Arc escenificada per Abel Gance.

Al cim de la seva glòria, l'actriu americana va conèixer nombroses personalitats i inspirat artistes i escriptors. Francis Scott Fitzgerald per exemple era un dels seus principals seguidors. Entre les pioneres del cinema, és sense discussió una de les que van aportar més. Ha treballat també molt per a la conservació de les pel·lícules mudes, al contrari de la seva amiga Mary Pickford, que va intentar destruir les seves pròpies pel·lícules per por al ridicul.

Lillian Gish s'apaga gairebé centenaria el febrer de 1993 a Nova York. Amb 88 anys de carrera com a actriu, 75 anys dels quals amb els més grans directors, Lillian Gish té un verdader rècord.

Homenatges[modifica | modifica el codi]

El grup pioner de Rock Alternatiu, The Smashing Pumpkins va donar el nom Gish al seu primer àlbum aparegut el 1991. El 1983, Jeanne Moreau dirigeix "Lillian Gish", un documental. Té una estrella al Passeig de la Fama a Hollywood.

Filmografia parcial[modifica | modifica el codi]

Lillian Gish el 1915
Lillian Gish el 1920
Lillian Gish el 1921

Teatre a Broadway[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal: cinema

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lillian Gish